L'article 8

Aquest és l'article 8 - vuit - buit (breu, concís, i sense contingut com la resta, per algo es el "buit", que per cert és un nombre no primer, de fet és el vuitè)



























I és que avui no estic inspirat (quan un no està inspirat es pot dir que està expirat?), però són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Els articles llargs

Darrerament alguns lectors i coneguts se m’han queixat de que els articles són massa llargs i que els hi fa mandra llegir-los... Algú ha dit que són més llargs que un dia sense pa... (jo he passat més d’un dia sense pa i els dies se m’han fet igual de llargs).
Així doncs em declaro (marido y mujer?) en vaga indefinida (o sigui, que no la defineixo) fins al proper article, i per això aquest article és més curt, per afavorir que el pugueu llegir i així de pas llegiu els anteriors (mandrosos, que sou uns mandrosos).
Aprofitaré aquest petit “repòs” per plantejar dues enquestes (ja que és l’únic que alguns es miren) sobre el funcionament del blog, ja que no tinc clar cada quan escriure els articles (per no escriure massa ni massa poc... i malaguanyat) i sobre l’extensió dels mateixos.
Això si, continuem amb la tònica (Scheweppes... o com collons s’escrigui aquest coi de beguda) d’escriure articles sense cap mena de contingut: de 7 articles, 4 parlant del propi blog ,2 de sèries de TV3 i 1 sobre el “dimarts 13”... reconec que el nivell és cutre, cutre...però són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

El Dimarts 13

Tot i que avui sigui Dimarts 13, la veritat és que tothom diu "Martes y 13", com recordant aquell mític duo humorístic format pel Millán Salcedo i el Josema Yuste (Yusté quien es?)
Aquest dia es veu que és el dia de la mala sort. En principi hauria de ser el divendres 13 (que ara també és nom de peli de por i del Jason aquell amb màscara de hockey estripant budells a tort i a dret), però es veu que a España, Grècia i als països llatinoamericans (que anem al revés que la resta del món... o és la resta del món qui va al revés?) el dia de la mala sort és dimarts 13 (o sigui avui) i hi ha gent que aquest dia ho passa fatal i no viatgen enlloc per superstició.
Buscant per la Wikipedia (a qui se li va ocòrrer aquest nom?) es veu que la gent que te fòbia a aquest dia pateix de Trezidavomartiofobia (cagate lorito!). Us imagineu la situació?:
- Ei, Paco, vens aquesta nit que hem quedat?
- No, no puc, que tinc Trezidavomartiofobia...
- Treziquè?
- Trezeguet, no te jode... Trezidavomartiofobia!
- Ah... pues... si tens gana em quedat a les 10.
(El nom de Paco ha estat triat aleatoriament, si algú està llegint això i es diu Paco que no es doni per aludit, a no ser que tingui Trezidavomartiofobia, que llavors si que es pot aludir ell solet).
Es veu que es va triar el número 13 (seguint amb l'estudi dels números de l'article anterior) per què aquest número porta mal rotllo, ja que a l'últim sopar (a l'últim que he fet jo no, al de Jesucrist) eren 13 comensals (si s'hi arriba a apuntar el típic gorrón a última hora estaríem dient que el dimarts 14 seria el dia de la mala sort?) i que a l'Apocalipsis (Now) el capítol 13 correspón a l'anticrist i a la bèstia (aix... quin mal rotllo...)
I lo del dimarts... (en martes ni te cases ni te embarques) pues es veu que com el dimarts es el dia del planeta Mart (ves quina cosa), a la edat Mitjana (una edat que no era ni petita ni gran vamos) era un planeta que li deien "el petit malefici" (i per això els marcionos sempre venen de Mart a les pelis?)
Si la fóbia al dimarts 13 (Trezidavomartiofobia) te tela, la por al divedres 13 encara és pitjor: paraskavedakatriafobia o friggatriscaidecafobia (diarreate lorito!)
- I avui que pots quedar Paco?
- No, avui tampoc, que avui tinc paraskavedakatriafobia.
- Paraskaquè?
- Paracaigudes, no te jode... Paraskavedakatriafobia!... bueno, és lo mateix que Friggatriscaidecafobia.
- Frigoquè?
- Frigodedo, no te jode... Por tio, tinc POR!!!
- Ah, vale, pues si tens gana quedem a les 10.
(Aquest Paco és el mateix d'abans, per si algú no se n'havia adonat)
Les cultures anglosaxones (que són les cultures on parlen anglès i toquen el saxo) tenen el divendres 13 com a dia "xungo" (i a Itàlia, que encara són més raros, el divendres 17).
Es veu que això del divendres 13 també ve de dades històriques (i que pràctica m'està resultant avui la Wikipedia, que te nom de pet d'un teletubbie). Pel que sembla el divendres 13 d'octubre de 1307 (i jo que em crec que encara s'enrecorda algú d'aquell dia exactament)la ordre dels Cavallers Templaris (que eren uns senyors que anaven molt ordenats de temple en temple) va ser entregada a la Santa Inquisició, i aquests els van condemnar a la foguera aquella mateixa nit . I mentre s'anaven coent a volta i volta com si fossin pollastres a l'ast, els Cavallers aquests anaven llençant malediccions com qui canta a la dutxa.
I és que això de les supersticions és un tema que possiblement es mereixi un tema apart ja que n'hi ha tantes i tant diverses que arriba un moment que el supersticiós ja no pot fer res.
De fet sempre m'he plantejat com s'ho deu fer un supersticiós que tingui com a mascota un gat negre a casa... sempre va esquivant-lo intentant que mai se li creui pel davant?... I el cas pitjor: I si un dimarts 13 vesteix al gat negre amb un jersei groc i el gat trenca un mirall passant per sota d'una escala? Això deu ser "laostiafòbia!".
Així doncs, aprofundirem en aquest tema en articles posteriors, per què això de tindre supersticions són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Hem fet el 5!

Celebrem aquest cinquè article del blog! (Si, ja sé que la gent normalment celebra els 1.000, 500, o fins i tot 100 o 50 “el-que-siguin”: anys, mesos, programes, capítols, etc) i que 5 és un número una mica ridícul per fer-ho, però jo ho vull celebrar, ja que per mi és tot un repte haver fet 5 articles (sense cap mena de contingut, tot sigui dit) en un blog que el vaig començar una tarda per què estava avorrit.
I aquesta frase: “hem fet el 5” recorda la ja mítica frase “hem fet el cim” de la primera expedició catalana que va coronar l’Everest... Per que es diu “coronar” quan s’arriba a dalt d’una muntanya?. I sort que no la van traduir al castellà, ja que “hemos hecho el pico” hauria quedat bastant ridícul (per no dir “hemos hecho el cimo”).
I és que el 5 ha estat un número bastant maltractat. Hi ha números que històricament se’ls hi ha donat molt més rebombori, i per a demostrar-ho anem a fer un petit estudi dels números:
El nº 1 sempre s’ha identificat amb el primer, el que designa al campió, el “number one”.
El nº 2 normalment correspon a parelles: dos eren el gordo i el flaco, Tip i Coll, Don Quijote i Sancho Panza, Zipi i Zape, Mortadelo i Filemón, Faemino i Cansado, Ortega i Gasset...
Que dir del 3: Els trios, els reis mags, la Santíssima Trinitat, els tres mosqueters, les tres bessones, el club super 3... fiuuuuu!
El 4 tampoc és queda curt: les 4 estacions de l’any, els 4 cicles lunars, els 4 fantàstics, els Germans Dalton...
Fins i tot el 6 és més important que el 5! “Con un 6 y un 4 yo hago tu retrato”... i amb un cinc?
Que dir del 7: Els set pecats capitals, les meravelles del món, els set magnífics, els dies de la setmana o les set boles de Drac.
I el 8 que té los pelotxos i el paio aquell pelo-polla del 11811... però... i el pobre 5?
(Del 9 no parlo per què també és un número maltractat, ja que als senyors que es van inventar els números se’ls hi van acabar les idees i van decidir donar la volta al 6).
Per cert que el 12, tot i ser la unió de dos números (el 1 i 2, per si algú no se n’havia adonat) s’emporta la palma: els apòstols, les hores d’un rellote (d’agulles, no digital), els mesos de l’any, els “doce del patíbulo” i el número fins al que sabia contar el Drácula de Barrio Sésamo.
Amb el 5 s’està cometent una gran injustícia. Com a molt tenim els 5 continents, els 5 dits de la mà (amb noms ridículs cadascun d’ells, això si), els 5 membres de Parchís (em refereixo als components) o les aventures de los Cinco (De Enid Blyton), però poca cosa més.
Amb castellà encara resulta pitjor tractat, ja que és inevitable aportar la coletilla a qualsevol expressió que acabi en “cinco”... he dit cinco?... por el culo te la hinco! (inevitable...)
Per això, des d’aquesta petita plataforma com és aquest blog volia reivindicar el paper del número 5 en les nostres vides. I és que “si no hay dos sin tres” tampoc hi ha “cinc sense sis”?.
I si creieu que el 5 no és un número important, aneu a la vostra parella i dieu-li: “aquesta nit 5!”, i ja veureu quina cara d’alegria posa! I si enlloc de cara d’alegria fa cara de incredulitat... són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Les "veus" de TV3

Després d'una mica de descans pel pont (de puente a puente y tiro por que me lleva la corriente) seguirem amb les dissertacions del blog.
I veient que el tema anterior ha "calat" profundament en els pocs lectors que tinc (millor cuidar-los doncs) avui farem un "repàs" de les trajectòries a les sèries de TV3 de les veus més sentides-repetides-escoltades de "la teva" (o la meva): Lluís Soler, Eduard Farelo i Jordi Boixaderas (són aquestes i no unes altres per que són les que més em sonen a mi). Són les veus que escoltem gairebé cada dia a películes i anuncis varis, però que els hi posem cara als culebrots:


Començarem pel Lluís Soler (que és qui surt més normalet a la foto). Si no vaig errat (amb erres i sense hac) la seva primera aparició en culebrot català va ser a Secrets de Família, però no recordo ni de que feia. On si que el recordo és fent de Esteve Padrós a Laberint d'Ombres i sobretot del Tomàs a El Cor de la Ciutat, més conegut com el fuster assessino o com a germà del Sàhara (personatge que fa molta ràbia ja començant pel seu nom). No se sap com s'ho va fer per sortir de la presó i aparèixer per Mar de Fons amb un nom fals (es feia dir Ernest... d'aquí la importancia de dir-se Ernest). Per cert, quina por que feia l'home en aquell capítol que es treia el passamuntanyes i es descobria que el violador de Sant Andreu era el Tomàs! Brrrr! (això és soroll de "fa por", no de "tubo de escape de moto espatllada").


L'Eduard Farelo (personatge que és com el de la foto però sense cabell) també va debutar (culebronerament parlant) a Secrets de Família (tampoc recordo de que feia... algú s'enrecorda aquella sèria apart de la Montse Guallar?), però tothom el recordarà com l'Eduard Montsolís (com el tomate) de Nissaga de Poder (el millor culebrot segons les votacions) i de Nissaga l'herència (la continuació que no va fer ni fu ni fa). Sembla ser que també es va dir Paco uns dies (és un nom que agrada molt a TV3) a Minoria Absoluta, però com que a aquella sèrie la Vilarasau ja estava amb el seu marit a la realitat i a la ficció, es va fer mosso d'esquadra a Ventdelplà (Genís)... continuo pensant que els de TV3 estan obsesionats amb les relacions entre el Farelo i la Vilarasau.


I per últim (i no per això menys important) treiem-nos el barret (si en porteu, sinó no cal) davant del gran Jordi Boixaderas (l'ex-presidiari de la foto), el més matiner en culebrots de tots tres, fent de Xavier (el tiet gay que sortia amb l'avi del cor i amo del Trasto, una altra de les "veus") a Poble Nou.
També va passar pel Joc de Viure amb un personatge que es deia Rafael Arbret (o arbre petitet), Laberint d'Ombres (Quim Gispert), El Cor de la Ciutat (Andreu Ferrero, com els bombons) per acabar també a Ventdelplà (i és que tots els camins duen a Ventdeplà?) fent de Damià Delmàs (del-más cabrón de la sèrie).
Ala, i amb això acabem la "duologia" (si tres articles són una trilogia, dos són... multitud?) de les sèries de TV3 (fins a nova ordre), i en el proper article intentaré parlar de coses més interessants, i sinó... són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!