La familia y uno más

Ja fa uns dies vaig escriure un article (“Y los muertos aquí lo pasamos muy bien”) degut a la gran quantitat de personatges públics morts en els darrers mesos i que comptaven amb la meva admiració d’alguna manera o altra.
Sembla que continuem “en ratxa” (o a lo millor és que sempre deu ser així però fins ara no m’havia adonat de que cada any es morien tants personatges populars) i 4 mesos després d’aquell article continuen afegint-se nous personatges a aquesta feta celestial.
Jo continuo pensant que la culpa és del Pepe, que necessita marxeta per allà dalt, i no content amb les dones que té per allí li ha vingut de gust algunes sueques... i s’ha emportat a qui millor coneix precisament les dones d’aquesta nacionalitat: José Luis López Vàzquez per a ampliar aquesta “gran família” que tenen per allà dalt.
El “senyonritoooo” (llegir en to de Gracita Morales) arriba al cel amb cara de sorprés, com un home tancat en una cabina i que no sap com sortir-hi.
El ja veterano Pepe el ve a buscar:
- Tranquilo José Luis, no tengas miedo, que aquí se vive de cojones! Cada dia somós más y nos lo pasamos mejor!
En Jose Luís KópezVázquez s’ho mira extranyat. Allà segueixen els personatges de l’anterior article (Michael Jackson, Farrah Fawcett, Vicenç Ferrer, Rudy Ventura, David Carradine, Pina Bausch, Antonio Vega, Mari Trini, Daniel el Kum, Mercè Lleixà...) una mica més calmats que fa uns dies, ja que després de tanta festa necessitaven una mica de descans i ja tindrien tota la eternitat per fer el que vulguessin.
Els nous que havien arribat els darrers mesos, s’havien adaptat molt ràpid a tota aquella colla.
En Baltasar Porcel ràpid va juntar-se amb Mario Benedetti i Corín Tellado i van seguir parlant de literatura.
Valerio Lazarov està muntant un show amb Julián Lago com a presentador (per les actuacions no pateix gens, ja que té als reis del Pop i del Rock a la seva disposició), encara que obrirà la gala un dels darrers en arribar, Luis Aguilé, amb una de les cançons preferides del Pepe: “Es una lata el trabajar”.
En una de les cantonades del cel, un grupet d’actors coneguts fan broma amigablement amb el Patrick Swayze, que ara si que està bordant el seu paper de “Ghost”, i que no pateixi, que tard o d’hora a tots els hi arriba el “time of their lives”.
Sir Bobby Robson va decidir que el cel no podia ser un paradís sense futbol i va començar a muntar un equip. Com que el capità és una de les figures més importants de l’equip, es va emportar a en Dani Jarque, qui ara capitanejarà aquest “Dream Team celestial” (que te a Puerta com a segon capità i a Robert Enke com a porter... enke deuria estar pensant pobre xaval?...) al que es van afegint tots els futbolistes morts durant els darrers anys i que entrenaran sota les ordres d’aquesta eminència de l’esport.
De sobte se sent una veu onmipresent que fa aturar l’entrenament. No és Deu, és Andrés Montes que al crit de “la vida puede ser maravillosa” els hi recorda que “la muerte tambien puede ser maravillosa” ja que estan arreplegant als millors “jugones” de les diferents disciplines de la vida.
I és inevitable, la llista d’aquesta “família” celestial dia a dia s’anirà ampliant, son coses que passen. De fet, podria ser pitjor!

V

Avui parlaré de V (no la lletra, sinó una sèrie... bé, de la lletra també, que carai!)
La V (coneguda popularment com “be baixa” o “uve”) és la cinquena lletra de l’abecedari començant pel final. O sigui, si començes al revés (fent el pino) és: Z, Y, X, W i ara ve la V.
La raó de que avui parli d’aquesta sèrie (o lletra, cadascú que s’agafi l’article com vulgui) és que... los lagartos han vueltoooo!!!! A partir de ja, a Estats Units han estrenat un remake (si és re-make serà molt més make que la original) d’aquesta mítica sèrie dels 80, que analitzaré a continuació per a les noves generacions (del PP no, de les normals) que van nèixer més tard que un servidor i no va poder disfrutar (dis frutar: -frutar!) de aquelles tardes d’invasions extraterrestres, de senyors que trencaven roba vestits de verd, o de nenes que corrien per la pradera muntanya avall.
Qui no recorda aquelles col•leccions d’enganxines que sortien a la Teleindiscreta i amb la que tots vam empapelar les nostres carpetes?
Doncs V no era ni més ni menys que això, una sèrie de “marcianos” que envaïen la terra després d’amagar-se darrera la lluna els molt puyeteros, com si juguessin a l’escondite però rotllo interplanetari:
- No, que detrás de los planetas no vale!” – deia en Mike Donovan (que era el guapo de la època i portava una tofa que feia esfarair, però com que era periodista i de los buenos, pues estava bo.
- Ah, bueno, pues si no vale no juego y me voy a comer ratas – responia la Diana (aquesta era la mala-muy-mala que es menjava tot tipo de bitxejos, i després els nens la volíem imitar menjant rates i cucs de “xuxes”).
En fi, V va ser una sèrie (en sèrio i en sèrie) que va marcar una generació (i els molt cabrons la van deixar sense final) fent que tothom es passés els dissabtes a la tarda enganxats a la tele per veure aquesta sèrie (TV1, que llavors només hi havia 2 canals, i el segon era “de sucre”).
Amb un efectes espectaculars mai vistos a televisió “per entonses” (ara si els veus, no els voldràs veure mai més per que fan pena) les aventures i desventures d’aquella resistència contra los lagartos-extraterrestres van entrar a les nostres cases com poc temps abans només havíem deixat entrar a Chanquete, Tito, Bea, Javi, Pancho, Piraña, Quique, Desi i Júlia (per si algú no se n’entera encara, no són els meus veïns d’escala, son els personatges de “Verano Azul” que ben bé es mereixerien també un article, per exemple "lo").
Caldrà veure si ara, entre tants canals, serìes diverses i TDTs (tecnologia amb nom de matamosquits), la sèrie V continua sent un referent per a molts de nosaltres. Si més no (si + no = ¿?) a mi particularment em fa curiositat veure com l'han adaptat a aquests temps en que sembla que les sèries estan guanyant terreny fins i tot al cinema.
Per cert, que encara no ho he dit, la V del títol vol dir “victòria” (com a símbol emprat per “los buenos” pintant carrers i demés), no penseu que vol dir Verema, ni Vocadillo (escrit per un analfabet), ni Vatman (escrit per un nen de 3 anys) o Vermut (escrit per mi).
Bé (o més ben dit, Uve), tornarem a veure com los extraterrestres s’arranquen la pell i sota son lagartijes? Encara es menjaran rates? I tornaran a haver-hi xuxeries per a que jo també pugui menjar rates? (les naturals no m’acaven de fer el pes). Hi haurà un lagato-bueno com el Willy? Intentaran que l’actor que faci de lagarto-bueno no sigui el mateix que el Freddy Krueger per no crear traumes d’identitats als adolescents? També ens faran esfaraïr a tots amb un part d'un nen mig humà-mig lagarto? (encara recordo la cara d'aquell feto... mai mé ben dit).
Les respostes ben aviat si t’ho baixes per internet i molt més tard si t’esperes a que ho facin per alguna tele espanyola.
I si el “rimeik” de V ens decepciona... son coses que passen. De fet, podria ser pitjor!