dimarts, 31 d’agost de 2010

La reina al palau que de tant corrent d'aire va agafar un constipat


En Maikel Blomkvist, després de molt investigar (i és que com li agrada investigar a aquest home) finalment va poder accedir a l’informe psiquiàtric de la Lisbeth Salandre (que estava penjat a internet al “rincondelvago”) i va esbrinar que en Zapa era en realitat un tal Zapatero, un refugiat polític que venia d’Espanya (un país desconegut del sud d’Europa) i que en arribar a Suècia (que encara no ho he dit, però l’accció passa a Suècia) va demanar asil polític i una organització secreta que depenia de l’estat que es deia la Räna, l’havia amagat sota el nom de Prjvbic Zlxkmf (li van posar aquest nom fictici per que era impossible de pronunciar i així segur que no el trobava ningú per que no sabrien preguntar per ell).
Aquest Zapatero (res a veure amb el polític que mana ara a Espanya, això és ficció eh?) va resultar ser realment una mala persona: en la seva estada a Suècia va fer moltes dolenteries (basicament violar i assassinar dones amb la inestimable ajuda del seu fill Mierderman, que havia tingut en un primer matrimoni amb una senyora de Torremolinos) i, per a tindre una tapadera més xuli, es va casar en segones nupcies amb una dona bastant guarrilla amb la que va tenir una filla: La Lisbeth.
Com que aquest senyor era un maltractador i pegava tant a la dona com a la filla (també pegava al gos, però això és una dada sense importància, però serveix per adonar-se de lo mala persona que era en Zapa) la Räna va decidir amagar el tema fent ingressar a la Lisbeth en un psiquiàtric per a que no parlés més del compte (el que no sabien era que aquella noia gairebé tampoc no parlava amb ningú, només s’amagava pels puestos, i tampoc hauria dit res a ningú).
Investigant, investigant, en Maikel va trobar finalment l’adreça d’en Zapa (a las páginas amarillas) i va decidir anar a enfrontar-se amb ell.
Quan va arribar, es va trobar tant a la Lisbeth com al Zapa malferits a terra, tots dos agonitzant, l’una (la Lisbeth) perque li havien fotut d’òsties fins a la extenuació, i en Zapa amb un kuter clavat al cap, per que la Lisbeth, entre òstia i òstia d’en Mierderman s’havia fet la morta un rato, i va aprofitar un instant que en Mierderman anava a pixar per clavar-li un kuter al cap al seu pare. No havia ni rastre d’en Mierderman, aquell gorila (uh uh uh!) havia fugit.
En Maikel va trucar a la policia, als bomberos, a l’ambulància i als de “tu tienda en casa” (per que volia un “ab-flex” d’aquells que et fan uns abodminals de cuadraditos) i ràpidament van traslladar a la Lisbeth i al Zapa a l’hospital.
Quan en Maikel va explicar tota la veritat a la poli al principi no se’l van creure (per que en Zapa havia d’haver matat en Dag Samsonite i en Nils Burman-Flash? Era més llògic que la Lisbeth, una noia boja amb un tatuatge d’en Ronald McDonald a l’esquena ho hagués fet, i a més ara havia tornat a intentar matar al seu pare), així que va decidir que escriuria un altre llibre (era la tercera cosa que més li agradava al Maikel, després de masturbar-se i investigar: escriure llibres) per desentramar aquest entramat (que el desentramador que lo desentrame, buen desentramador será).
Així va decidir juntar tots els seus amigotes rotllo Equipo-A per a que l’ajudessin en la investigació: els companys de redacció de Trienium (i també companys d’una redacció que van fer conjutament a 3r d’EGB) l’Erika Berguerferguen, en Thomas Vistuflatan i la Marta Verguenstrujenwagen, els fantàstics jugadors d’escondite Enric Wanger i Harrieta Wanger, el cap de Milton Playability, Dragon Armanskijijiji, uns quants policies que començaven a estar d’acord amb ell, Jan Laportanskii i Sandrik Rosellirim, i el espantapájaros i el hombre de hojalata.
Tots junts treballant per aclarir tot aquest complot que havia creat la Räna per a ocultar en Zapa i les seves dolenteries.
Només calia aclarir lo més bàsic: per que havien matat a en Dag Samsonite i en Nils Burman-Flash? La solució la van trobar de la manera més estúpida possible: parlant amb un dels morts.
Efectivament, com que volien saber exactament que va passar aquella nit dels assassinats, van demanar un levantamiento de cadàver, i un senyor que traballava a la funerària va aixecar el cadàver d’en Dag Samsonite amb tant mala sort, que li va entrar una rampa al dit petit del peu, i se li va caure a terra. En caure, el cadàver d’en Dag va exclamar: “Au!, òstia, aneu amb cuidado!”. Tots van fet un bot de sorpresa en sentir exclamar-se el mort (tots excepte l’espantapájaros, que no li espantaven ni els pájaros ni els morts que parlaven), però en veure’ls tots blancs de cop pensant-se que estaven davant d’un zombi (i en Dag no era un zombi, ni un extraterrestre com cantava l’Alaska) en Dag rapidament els hi va explicar el que havia passat: com ja sabreu si heu llegit els posts anteriors, en Dag era un especilista en jugar a “l’un, dos, tres, picaparet”, i podia estar-se dies sense moure’s gens per a que no els descobrissin i li toqués parar. Doncs un dia que estava acabant la seva investigació per a la revista Trienium sobre el joc del picaparet, després de descobrir que darrera d’aquell joc innocent, hi havia hagut un tal Zapa que l’havia convertit en un joc macabre matant dones que jugaven amb ell al soldatito inglés (sin mover los pies), i furgant en la investigació, va trobar que aquest senyor havia estat sempre sota el control d’un advocat que treballava per la Räna: en Nils Burman-Flash. Però quan va anar a visitar en Nils per interrogar-lo, se’l va trobar tot despullat jugant obscenament amb un burman flash. Gairebé no va tenir temps de fer res, per que va apareixer un senyor molt gros que es deia Mierderman que venia a matar a en Nils per a que no pogués xivar-se de la existència d’en Zapa. Per sort, en Dag el va veure venir per la finestra amb uns bultxacos i, per disimular, es va despullar, es va posar un burman flash a la orella i va adoptar una de les seves poses estàtiques inamobibles. En Mierderman, va entrar a la casa, va matar a en Nils d’una bufada (és que era molt fort) i no va fer cas d’en Dag (es pensava que devia ser algún joc sexual d’en Nils i no li va donar més importància). Però com que en Dag s’havia posat tant bé al seu paper, no va reaccionar quan va venir la policia ni quan el van posar dins de la funda on foten els morts.
Ja estava tot clar! La Lisbeth era innocent! En Zapa i el seu fill Mierderman eren els culpables de l’assassinat del Nils (i de totes les dones prostitutes que havien jugat amb ells al picaparet).
Però aquí no acabava tot, els de la Räna no podien deixar que es descobrís tot aquest entramat, i van anar a l’hospital, van matar al Zapa per a que no parlés i quan van anar a matar també la Lisbeth... no hi era!! (efectivament, la especialista en jugar a l’escondite s’havia tornat a amagar).
Els de la Räna s’estaven posant molt nerviosos, per què les investigacions de Trienium havien donat en el clau (vull dir que havien encertat la veritat, ningú les va tirar cap a la pared i van donar amb un clau) i quan va sortir publicada la revista amb tota la informació en el número especial d’estiu sota el títol “La Räna ha sortit rana”, allò va provocar un escàndol tant gran a tot Suècia que fins hi tot l’Intereconomia suec va obrir el seu noticiari explicant els fets.
Totes les investigacions de la policia es van encaminar llavors cap al veritable assassí que encara estava suelto: en Mierderman.
Els policies corruptes de la Räna (en Gustavo, la Peggy, l’Epi, el Blas, Supercoco i el Monstruo de las galletas, que aquests eren els pseudónims dels qui estaven darrera de la trama d’en Zapa) van ser detinguts i es va dictar la llibertat per a la Lisbeth Salandre, però... on era la Lisbeth Salandre?
Ara que ja s’havia resolt tot era lliure, però ella seguia amagada. És més, aquest cop va decidir amagar-se en un lloc on mai més ningú no la trobés, el seu amagatall preferit i que mai no havia explicat a ningú: dins de l’armari.
La Lisbeth es va estar 20 dies amagada dins de l’armari de casa seva (mentres en Maikel la buscava per tot arreu com un esperitat), però com que començava a tenir una mica de gana va decidir sortir de l’armari (reconeixent d’aquesta manera metafòrica que li agradaven les dones) i anar a fer-se pan-bimbo amb nocilla. Però quan era a punt d’entrar a la cuina, va sentir un soroll que feia com “pxsiii”... algú estava obrint una cervesa. Va mirar de refiló per la porta, i allí estava el seu enorme germanastre, en Mierderman, prenent-se tranquilament una Estrella. Va esperar pacientment que anés de nou a pixar (en Mierderman bebia molta cervesa i tenia problemes de micció), i va aprofitar el precís moment en que en Mierderman visitava al senyor Roca per posar-li tot de somnifers a dins de la beguda (i es va tornar a amagar, aquest cop dins del rentaplats).
En Mierderman, tornant del wàter, va posar el rentaplats en marxa, i alié als somnífers es va prendre l’Estrella a sant-hilari i va caure com un plom adormit.
La Lisbeth, un cop acabat el procés de rentat i centrifugat, va sortir del rentaplats tota brillant (per que a casa seva utilitzaven Calgon) i va trucar a en Maikel que, alleugit per saber que estava bé, va trucar a la policia que rapidament va acudir a arrestar en Mierderman.
D’aquesta manera, la història acabava d’allò més be per la Lisbeth i en Maikel que, per celebrar-ho, van decidir fer una partida conmemorativa d’escondite a la seu de Trienium.
Aquest cop la pararia en Maikel i, la Lisbeth, abans de en Maikel Blomkvist es donés la volta per començar a comptar a la pared, li va susurrar a la orella: “si ets capaç de trobar-me, et deixaré tocar-me un pit”, i va començar a còrrer a amagar-se mentres en Maikel es posava contra la pared i començava a comptar: un, dos, tres, cuatre, cinc...

I fins aquí la meva versió de la saga Millenium. Ho sé, ha estat una anada de l’olla, però ja ho sabeu... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dilluns, 30 d’agost de 2010

La noia que volia somiar un llumí i un bidó de gasolina, però comptava cabretes i tot i això no s'adormia


Finalment la Harrieta Wagner havia aparegut. Resultava que s’havia amagat tant bé que no sabia trobar-se a ella mateixa, i com que a Musvagatan no s’havia jugat mai més a l’escondite des d’aquell dia de feia ja 35 anys, la Harrieta, un cop es va trobar, havia anat milers de vegades a la pared per salvar-se però no hi va trobar ningú.
Gràcies a la perícia (i a la perilla, per que en Maikel Blomkvist portava perilla) d’en Maikel i la Lisbeth, la Harrieta havia pogut sortir d’aquell cercle virtuós i tornar a la vida real.
Un cop solucionat aquell difícil cas, tant en Maikel com la Lisbeth van tornar a la seva ciutat: Sorenesgätanfuesguen. En Maikel a la revista Trienium i la Lisbeth, que necessitava un canvi d’aires, se’n va anar a Ibiza.
La revista Trienium, que abans de l’afer Wanger no estava passant per un bon moment, es va refer gràcies a l’especial que va publicar en Maikel sobre “Los mejores trucos para jugar al escondite”. Aquest número de la revista va ser un èxit de vendes i la revista Trienium era exposada als kioscos al costat de la Interviu.
En una reunió del consell d’administració (en que es reunien els treballadors de Trienium i es donaven consells els uns als altres) van decidir que no podien deixar passar aquell filó que havien trobat amb aquell article, i es van posar a preparar un nou article sobre el “un, dos, tres, picaparet” (o com jugava jo quan era petit: el soldadito inglés). Per a escriure aquest article, van contractar a en Dag Samsonite (que a part de vindre d’una família molt famosa per fabricar maletes, era mundialment conegut per no haver-la parat mai al picaparet, ja que era capaç d’estar-se hores i hores completament inmòbil sense bellugar ni una pestanya).
Mentrestant, la Lisbeth Salandre, que ja s’havia posat molt morena a Ibiza, va tornar a Sorenesgätanfuesguen per anar a veure el seu advocat, en Nils Burman-Flash. La història que l’unia a en Nils (que es deia com el paio aquell de la sèrie “Els Joves”... ei tius...) venia de molt lluny: en la seva infància la Lisbeth, que com he explicat al post anterior era una especialista en jugar a l’escondite, havia aprés a jugar a aquell joc a la força, ja que el seu pare l’ataconava i ella va aprendre a amagar-se a la força per a que no la peguéssin. Li va agafar tal afició a amagar-se, que ja s’amagava sempre en totes les coses que feia a la seva vida: s’amagava sota el pupitre a classe, s’amagava darrera el carrito al supermercat quan anava de compres, s’amagava dins el labavo quan sortia de marxa... fins i tot s’amagava d’ella mateixa quan es mirava al mirall. Aquella actitud tant amagadissa, juntament amb un petit incident sense importància de que sense voler va calar foc al seu pare quan estava fent la migdiada al seu cotxe amb les finestres obertes per a que passés una mica d’airet, va provocar que tothom es pensés que estava boja i la van internar en un centre psiquiàtric (no sense abans haver de trobar-la, per que s’havia tornat a amagar i no sabien on coi s’havia fotut). Així, en Nils Burman-Flash va ser l’advocat encarregat de controlar tot allò que fes la Lisbeth un bon cop va sortir del manicomi, per a que no cremés a ningú més que fes migdiades als interiors dels cotxes.
Però en Nils no era tan bona persona com semblava (era el típic que les veïnes deien allò de: “pues parecia buena persona, siempre me saludaba cuando venia de violar prostitutas”). Doncs això, en Nils en realitat era un malparit, i havia abusat de la Lisbeth, fent honor al seu cognom, introduïnt-li un Burman-Flash (aquells polos allargats de gel que quan s’acaven xucles el suquillo) per tots els orificis imaginables (i inimaginables) que tenia la Lisbeth.
La Lisbeth, que era una mica guarrilla però només quan ella es deixava, s’havia venjat de les violacions d’en Nils tatuant-li a la panxa: “No le meteré más Burman-Flash por el culo a la gente” quaranta vegades. I des d’aquell dia li anava fent visites de rigor per a que no es xivés a les autoritats i no la tornessin a tancar a un manicomi (on es menjava molt bé, però no li acabava d’agradar el tracte del personal).
Però aquell dia que tornava d’Eivissa (abans ho he posat en castellà per que tenia més glamour) es va trobar a en Nils Burman-Flash mort al seu despatx tot despulladot (i era una imatge horrorosa, per que aquell home despullat perdia molt) juntament amb un altre senyor que tenia un polo enganxat a una orella també despullat (despullat ell i despullat el polo) i que també estava mort. Aquest senyor que algú també havia assassinat es deia Dag Samsonite.
La Lisbeth, esverada en veure tants morts, tant despullats i tants polos, va fugir corrent d’allà, no sense abans deixar-ho tot ben ple d’emprentes digitals (que si ho arriba a fer aposta no n’hauria deixat tantes) i va decidir fer el que millor sabia fer: amagar-se.
A l’altra banda de la ciutat, el periodista Maikel Blomkvist, veient que en Dag feia una setmana que no contestava al telèfon (ni als SMS que li havia enviat) va decidir anar a buscar-lo a casa seva (que ja s’acabava el mes i havien de publicar l’article del picaparet). A l’arribar a casa seva al barri de Nosbafuten, es va trobar una nota a la porta que deia: “estic a casa del Nils Burman-Flash”, així que en Maikel, que era un hàbil investigador, va deduir que estava a casa d’un senyor que es devia dir Nils Burman-Flash. Però quan va arribar allí... oh, sorpresa! En Dag estava mort amb un polo a la orella, al costat d’un altre paio, tots dos despullats i amb el rigor-mortem.
Va decidir trucar a la policia, que van arribar rapidament allí amb tot l’equip del CSI, i en Grishom, després de treure un aparatito que feia llums blaves va dir: “Aquí hi han emprentes digitals, i l’ordinador dictamina... que miente! Vull dir... que son d’una tal Lisbeth Salandre”. En Maikel no s’ho podia creure. La Lisbeth una assessina? No podia ser, una mica guarrilla si, però assassina no. Així que va fer el que més li agradava fer: anar a casa a masturbar-se. Però després va fer el segon que més li agradava fer: investigar.
Les seves investigacions, segons el que en Dag tenia al seu ordinador (un pentium II), van encaminar-lo cap a un senyor que havia jugat al picaparet amb un munt de prostitutes, i totes elles havien aparegut mortes amb un polo de Burman-Flash enganxat al cul. Allò era sospitós... i en els seus documents sempre es recorria al mateix nom: un tal Zapa. Qui era aquell Zapa?
La policia, que no es creia que de cap de les maneres uns assassinats poguessin estar relacionats amb gent que jugava al picaparet, estava convençuda de que l’assassina era la Lisbeth Salandre, i es va donar una ordre de cerca i captura per a trobar-la.
Mentrestant, la Lisbeth, al seu amagatall dalt d’un pi, es va connectar a una xarxa wi-fi amb el seu portàtil (per que ella en sabia molt d’informàtica, fins i tot sabia jugar al buscaminas) i va iniciar la seva propia investigació. Va arribar al mateix nom que en Maikel: en Zapa. Però ella si que sabia qui era en Zapa. Realment aquell senyor no es deia així, el seu nom real era Zapatero, i era... el seu pare!
Com que sabia on vivia, va anar a veure’l per tornar-lo a cremar a lo bonzo, que com que encara havia quedat una mica cru, volia donar-li volta i volta. Però en arribar a casa, enlloc d’obrir-lo en Zapa, li va obrir la porta un senyor molt alt i molt gordo (que feia 2 metres x 2 metres) que responia al nom de Mierderman (responia per que si tu li deies “Mierderman” ell et deia “que?”). En veure-la, en Mierderman la va reconèixer ràpidament, ja que era la seva germanastra, i com que en Mierderman havia sortit al seu pare, li va fotre un jac d’osties a la Lisbeth que la va deixar mig morta.

(continuarà...)

divendres, 27 d’agost de 2010

Els homes que no estimaven les dones ni els animals ni els pelutxos de companyia


Ahir vaig acabar de llegir els llibres de l’Stieg (es pronuncïa “estic”, com els pals de hockei) Larsson (l’ex-davanter del Barça). Ja sé que he fet una mica tard i tota la humanitat ja se’ls ha llegit, però entre que no tenia temps i que m’havia d’acabar “En Teo va a la platja” encara no m’hi havia pogut posar.
Vist l’èxit que han tingut aquests llibres amb un títol tant llarg, jo també vull escriure la meva pròpia trilogia a l’estil Larsson, però enlloc de la saga “Millenium”, la meva serà la saga “Trienium”. Aquí va la primera part: “Els homes que no estimaven les dones, ni els animals ni els pelutxos de companyia”:

En Maikel Blomkvist (en català Miquel Benvist) era un periodista que treballava (si, treballava, la crisi encara no l’havia afectat) a la revista Trienium a la ciutat de Sorenesgätanfuesguen (els nomes de les ciutats han de ser d’aquest rotllo en aquests llibres) juntament amb l’equip de redacció que el formaven l’Erika Berguerferguen, en Thomas Vistuflatan i la Marga Verguenstrujenwagen (els noms son lo de menos, ja que mai t’enrecordaràs dels seus cognoms).
Un dia (anirem per feina, que si he de fotre articles de 700 pàgines com els llibres del Larsson anem apanyats) un senyor molt ric (i molt ruc) anomenat Enric Wanger el va trucar per que feia la tira d’anys que la seva neboda Harrieta havia desaparegut. Estaven jugant a l’escondite per festa major, i es va amagar tant bé que mai més no l’havien trobat, i com que ja feia 35 anys que tota la resta de gent que jugava s’havien salvat picant a la pared, l’havien de trobar per que li tocava parar.
Però com que en Maikel no tenia amics de petit, no havia jugat mai a fet-i-amagar, i va decidir trucar a una gent que era especialitzada en jocs de carrer (Milton Playability) per a que li enviessin alguna persona que el pogués ajudar.
Així, en Maikel va marxar cap a Musvagatan, on s’havia produït aquella interminable partida de escondite a parlar amb el Wanger, que li va presentar a tota la gent que va participar en aquell joc (que eren 52 persones, totes tenien noms i cognoms raros impossibles de recordar, i al damunt tots eren família), tot esperant que li arribés el reforç de Milton Playability.
Als 2 dies va arribar aquest reforç, una noia tota esquifida, amb un tatuatge d’en Ronald MacDonald a l’esquena, que es deia Lisbeth Salandre (pels amics Elisabet Santander, que era on havia nascut). Aquesta noia era força estranya, ja que gairebé no parlava, però es veia que sabia jugar molt bé a l’escondite ja que, en el seu passat, no se sap molt bé per que, sempre s’havia salvat la primera i mai li havia tocat parar en les partides d’escondite que havia jugat.
Curiosament, i després de 2 mesos d’investigació recreant la partida d’aquell dia a Musvagatan, es van adonar que qui parava sempre eren les dones, hi havia una mena de complot masclista per a que els nois no haguessin de parar mai i les noies sempre pringaven. De fet, la Harrieta l’havia parat moltes vegades en aquelles partides de feia 35 anys, i les sospites d’en Maikel i la Lisbeth es van encaminar cap a que la Harrieta començava a estar farta de parar-la sempre i potser s’havia amagat indefinidament fins que l’escondite fos un joc prohibit per l’estat.
Després d’interrogar a tots els participants de la partida (la de TV3 no, la de l’escondite), en Maikel i la Lisbeth van decidir posar en risc la seva vida i recrear una nova partida de l’escondite tal i com va succeïr aquell dia.
Així, la va parar en Martini Wanger (germà de la Harrieta), al igual que aquell dia, i la resta de participants es van amagar per Musvagatan.
En Martini va comptar fins a 100 (tampoc sabia comptar més) i ràpid va veure al seu tiet, en Enric Wanger, que com era molt vell i anava amb taca-taca, només s’havia pogut allunyar 3 metres. Així que Martini va picar a la paret tot dient: “un, dos, tres, Entic Wanger!”, i va proseguir buscant més gent amagada.
Per amagar-se millor, el Maikel i la Lisbeth s’havien separat. El Maikel es va amagar darrera un pi i la Lisbeth es va posar acotxada tal com un caganer al darrera d’un cotxe (ella que era experta en aquest joc, sabia que els cotxes donaven la possibilitat de poder guaitar des de sota si venia algú, amagar-s’hi sota també si es donava la ocasió, i tenia dues sortides, una per cada banda, que si venia qui la parava, ella sempre podia sortir per l’altre costat i, com que era molt ràpida, arribar a picar la pared abans que en Martini).
El que en Maikel no havia constatat, era que el pi era més prim que ell, ja que fotia una prominent panxa cervessera que sobresortia pel costat, amb lo que se’l veia d’una hora lluny.
En Martini, que ja havia trobat a tot el clan Wanger, només li faltava per trobar a en Maikel i la Lisbeth (“refotuts investigadors!” va pensar), i com que no la volia tornar a parar, va agafar un garrot per que, si els trobava, foter-li’s un bon cop a les cames per a que no puguessin còrrer i arribar a salvar-se a temps.
Quan en Martini es va endinçar dins el bosc, no va poder evitar veure una panxa que sortia pel costat d’un pi. Va agarrar fortament el garrot, es va apropar al pi, i li va esbotzar un cop als ous al Mikael que va caure tot plegat a terra. La Lisbeth ho ha veure des de darrera del cotxe i va sortir corrent a salvar-se (que collons havia d’anar a ajudar el Maikel, ella es volia salvar!). Com que el terra era de gravilla, la Lisbeth va fer soroll al còrrer cap a la pared salvadora, soroll que va sentir en Martini que va sortir disparat darrera seu amb el garrot alçat i cridant “Aaaaargh!” com si fos un troll. La mala sort va fer que la Lisbeth rellisqués amb un cotxe de joguina que algún nen s’havia deixat per terra, torçant-se el turmell. Però la Lisbeth, retorçant-se de dolor, es va aixecar i va continuar corrent tota coixa amb el Martini que li anava recuperant el terreny.
Quan només faltaven 100 metres per “casa”, en Martini ja estava a l’alçada de la Lisbeth va aixecar el garrot i... en Mikael Blomkvist va fer-li un placatge a l’estil rugby per darrera que va impedir que el “garrotasso” impactés en la Lisbeth, i va fer que tant en Mikael com en Martini rodolessin per terra.
La Lisbeth, extasiada pel cansament, ja no podia més i també va caure. Així estaven tots 3 a terra a només 40 metres de la pared. En veure-ho, en Mikael, la Lisbeth i el Martini començaren a arrossegar-se per arribar a la refotuda paret, agafant-se els uns als altres (i aprofitant per fotre’s una mica de mà). I quan ja estaven a punt d’arribar a la paret... una noia va travessar corrent fins a la paret i cridà: “un, dos, tres, salvada!”. Era la Harrieta Wagner.

(continuarà...)

dimecres, 25 d’agost de 2010

Obrint parèntesis


Després d’una nova pausa una mica més seriosa del que és habitual en el blog per l’article anterior, però sense perdre de vista aquesta persona meravellosa de la que en parlava, l’article d’avui ja continuarà amb la tònica (schweppes... que se n’ha fet d’aquell senyor de les ulleres que anunciava aquesta tònica fa anys?) habitual, i em dedicaré a escriure un article “obrint parèntesis”, ja que és una cosa que aquest amic en qüestió feia molt sovint (sense saber si els acabaria tancant mai), i si sou lectors habituals del blog, ja sabeu que jo em passo els articles obrint i tancant parèntesis, així que... a pels parèntesis! (Preneu paciència per entendre alguna cosa en un article sobre els parèntesis i ple de parèntesis).
Els parèntesis no són tesis sobre els parents, sinó que són signes de puntuació (que tampoc són signes que et donin punts per posar-los) que tot i ser signes de puntuació, no s’asemblen als que coneixem com a signes de puntuació (es a dir el punt (.) (això del costat és un punt entre parèntesis, no una mamella), la coma (,) (això tampoc és una mamella amb el mugró en punta), el punt i coma (;) o els dos punts(:) ).
Doncs això, els parènteisis (que curiosament s’escriu tant en singular com en plural igual: parèntesis), s’usen de dos amb dos (com els donuts o els petit-suís (no em refereixo a un suís que és petit, sinó a aquell postre làctic que ara li diuen Danonino (es veu que el Danonino és el nom d’aquell dinousaure amb cara de simpàtic que surt a la coverta dels petit-suís))) per separar o intercanviar un text dins un altre (això que faig jo de posar més d’un parèntesis seguit només es fa a les matemàtiques, però jo ho faig igual aquí).
Això era abans, per que ara els parèntesis també s’utilitzen per fer cares que indiquen estats d’ànims en els xats, facebooks, twitters, messengers, sms (en plural smss (llegit: eseemeeses)) o qualsevol altre suport que s’utilitza per escriure missatges abreujats. Així tenim al senyor que somriu :) , o el que pica l’ullet ;) , o el que està trist :( , el que plora :’( , o un munt de carotes més que jo ja em perdo quan me les posen (com aquella que fa així :* que es veu que es un petó, però a mi em recorda la boca d’en Suprunaman, el Superman aquell que menjava prunes a la sèrie de l’Arare).
Però es veu que hi han també diferents tipus de parèntesis, els més famosos són els que sempre utilitzo jo: ( ) , però també hi han els “corchetes”: [ ] , les claus: { } (que no són les claus de casa, són les claus de paréntesis) o el que es veu que s’anomenen paréntesis angulars, corchetes angulars, cunyes o “corchángulos” (mira que tenen noms això, però a mi m’agrada el de corchángulos) que són aquests: < > , i que jo utilitzo per fer fletxetes, tal que així: -----> (si, ja ho sé, vaja merda de fletxa).
Per distingir entre els paréntesis, sobretot al cole quan feiem dictats, es diu allò de “obrim parèntesis” (que seria aquest: “(“ ) o “tanquem parèntesis (que seria aquest altre: “)” ), i si escrius això: (I) tens un cul.
Com ja he dit anteriorment, els parèntesis també es poden emprar, a part de per fer carotes, per fer “popes” (també conegudes com mamelles, tetes, pits, senos, cosenos...), com aquestes: (.)(.) . Generalment, si vols emprar parèntesis per dibuixar popes, només has de posar el “paréntesis + punt + parèntesis” dos cops (optenint 2 popes), per que si el poses un sol cop, surt una trista i miserable popa i si el poses més cops, surten massa popes per ser reals:
(.)(.)(.) (aquí tindriem un exemple de tripopa), (.)(.)(.)(.) (i aquí una quatripopa, o dos parells de popes prenent el sol).
També com ja he dit abans (em repetixo i em perdo jo mateix amb tant parèntesis) en matemàtiques els parèntesis s’utilitzen per indicar precedència o definir un argument. Com per exemple: 2 x (3 + 4). Això vol dir que primer em de sumar 3 i 4 (7 (sóc bo eh?)) i després multiplicar-ho per 2 (14... por el culo te la inco (ai no)).
Tornant a l’ús dels parèntesis en el llenguatge, habitualment s’usa en les clausules amb sentit explicatiu independent (com per exemple: “i amb aquest paràgraf (espero no haver estat molt pesat) acabarem l’article”), per afegir-hi dates (“avui (25 d’agost de 2010) fa calor”), per aclaracions corresponents a abreviatures i sigles (“el blog de PSP (Podria Ser Pitjor) cada dia toca menys a pito”), per amagar traduccions (“en anglès translations (traduccions)”), per amagar les acotacions en les obres de teatre i els guions de radio, televisió i cine (“Murphy (rient) Quin conyàs d’article!”) o per amagar (els parèntesis serveix per amagar moltes coses, el proper cop que jugui a l’escondite m’amagaré entre parèntesis) datos aclaratoris com llocs (“Jo visc a Lleida (Catalunya)”).
I fent un matxembrat de tot, quedaria: “I amb aquest paràgraf (espero no haver estat molt pesat avui (25 d’agost de 2010, dia que actualitzo el blog de PSP (Podria Ser Pitjor, escrit per un paio de Lleida (Catalunya, (en anglès Catalonia (Murphy (sorprés) mireu quants parèntesis seguits!))))))) acabarem l’article” (si no has entés res entre tants parèntesis, són coses que passen (de fet, podria ser pitjor!)).

dimecres, 18 d’agost de 2010

Aquelles persones meravelloses


Avui tornaré a deixar una mica de banda la “conya” dels articles del blog i parlaré d’un tipus de persones molt especials a qui jo anomeno “aquelles persones meravelloses”. I és que una d’aquestes persones meravelloses, ens ha deixat recentment.
Les que jo anomeno “persones meravelloses” son aquelles persones que es creuen algun dia en la teva vida i, sense saber molt bé perquè, deixen un rastre imborrable i una petjada que perdura per sempre.
Una “persona meravellosa” pot ser molt diversa: un amic, un familiar, un amor, un profesor o una persona que coneixes un dia casualment.
Són aquella mena d’amics que, encara que no hagis coincidit moltes vegades en la vida (ja que no son persones que veus diariament), cada cop que te les trobes, ni que hagin passat molts anys des del darrer cop que us vau veure, es com si ens haguessim vist ahir. I són persones amb un cor tant gran, que tothom qui les coneix a la seva vida no pot evitar estimar-les.
Aquesta persona meravellosa en concret era l’alegria personificada, un educador, un company i un amic. Moltes vivències viscudes plegats (campaments, trobades, reunions...) i un record que perdurarà per sempre.
És el que tenen aquestes “persones meravelloses”, que tot i que malauradament algún dia ens deixen (i és que això és llei de vida encara que vingui per sopresa com en aquesta ocasió), sempre es mantenen vives en totes i cadascuna de les persones que ens hem creuat per la seva vida. I es que quan es té un cor tant gran (de fet tant gran que ha hagut de dir prou) aquest cor es reparteix en petits boçinets que passen a formar part dels cors dels qui l’hem conegut. D’aquesta manera, la persona meravellosa no mor mai, per què queden restes del que ens ha trasmés en cadascún dels nostres cors.
Així que, amic amb nom d’estat dels EEUU, company, germà... bon viatge allà cap a on vagis, gràcies per haver-te creuat en el meu camí, gràcies per tants bons moments i, per un cop, m’agradaria no haver d’acabar un article dient: “son coses que passen”, però realment, la vida “hauria estat pitjor” si tu no t’hi haguessis passejat per ella.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Les festes de Gràcia


Ara que aquests dies torno a rondar ocasionalment per Barcelona, em podré passar a fer una visita per les famoses festes de Gràcia (que fan gràcia de per si, però no s’anomenen així per fer gràcia, sinó per que succeeixen al barri de Gràcia, que és una barri de Barcelona que té gràcia).
Aquestes festes consisteixen, bàsicament, en guarnir els carrers esperant que plogui per a que se’ls hi destrossin totes les coses super-mones que han anat penjant pel carrer per deixar-ho ben decoradet. I si algún any no plou com mana la tradició, llavors apareixen alguns individus borratxos a altes hores de la nit que s’encarreguen de destrossar allò que la pluja no ha pogut fer malbé.
La veritat, i conyes a part, són unes festes molt entranyables, en les que es recupera l’esperit de les “festes al carrer”, com les d’abans (però fetes ara), i on la festa la munten els mateixos veins, que s’encarreguen de fer una programació de lo més variada a cadascún dels carrers: desde clàssics campionats de butifarra, menjades populars (“menjades” de menjar eh? Altres tipus de “menjades” suposo que també es deuen donar, però en la intimitat), concerts varis, manualitats (“manualitats” d’aquelles de tissores i papers eh?) i tot tipus de les més diverses i variopintes (veus? Vario-pintes... manualitats!) activitats.
D’aquesta manera els carrers de Gràcia s’omplen de visitants de la resta de la ciutat i de fóra de Barcelona que s’apunten a la gresca com si fossin del barri (que jo dedueixo que no ho són, per que per aquells carrers no hi ha qui hi passi durant les festes! No pot ser que hi visqui tanta gent a Gràcia!).
Així doncs, des de l’experiència de diferents visites a aquestes festes durant els darrers anys, donaré uns quants consells per si algún lector del meu blog hi vol anar per primer cop:
Cada cop que s’entra a un carrer guarnit s’ha de fer “oooooooh!”, acompanyat d’un “que bonic”, encara que no es tingui ni la més remota idea de que collons vol significar aquella decoració. Que a la entrada posa “l’oceà” i a l’interior només veus ampolles buides d’aigua foradades i penjades d’un fil.
Si un carrer no està guarnit, no cal fer “oooooooh!” (cal anar en compte, que alguns carrers no estàn decorats d’abocador d’escombreries, són escombreries reals).
Si entres a un carrer molt ple de gent, has d’estar preparat a no saber per on sortiràs, t’has de deixar emportar per la marea humana.
Si el teu destí és la barra per anar a prendre algo, compta que trigaràs trenta minuts en aconseguir una cervesa (sempre i quant, la marea humana t’ho permeti).
Quan els carrers són molt plens de gent, sempre es fa una curiosa fila índia pels costats que cal anar seguint per poder sortir d’aquell laberint humà (normalment, aquestes files indies són d’una sola direcció, cal anar en compte en encertar la direcció correcta, encara que sempre hi pot haver algún individu que aparegui en direcció contrària).
Curiosament, aquestes files indies són iniciades per grups d’amics que, durant les festes de Gràcia, son més amics que mai, i s’agafen de les mans per no perdre’s (fa molt de festa major passar pels puestos agafats de les mans). Si no els coneixes no s’aconsella agafar de les mans, tot i que pot ser l’inici d’una gran amistat.
Parlant d’amistat, a les festes de Gràcia pots anar-hi sol, sempre acabaràs fent algún amic. És típic del lloc seure en una cadira que trobes buida miraculosament, i que el senyor que hi ha al costat (normalment amb un grau etílic important) entabli una amena conversa amb tu en la que us acabeu explicant la vida.
També relacionat amb l’amistat es produeix l’efecte: “los amigos de mis amigos son mis amigos”, amb lo que tu surts de festa amb 2 amics teus, que han quedat cadascún d’ells amb 3 amics seus, que han quedat amb una parella amiga seva... i acabeu 40 persones pel carrer (això si, tots en fila i agafats de les mans).
Com més avança la nit, més begut has d’anar (les famílies van desapareixent cap a altes hores de la nit, i t’has d’integrar amb el jovent que passeja amb gots de plàstic plens de cervesa).
Si no tens la possibilitat de arribar a cap barra, sempre podràs comptar amb la inestimable ajuda d’uns senyors que hi han a cada cantonada venent llaunes de cervesa (aquests senyors no són amics de la policia, per que quan apareixen les patrulles de mossos per allí desapareixen de sobte... o és que a lo millor estan jugant a l’escondite... o millor a “polis i a cacos”).
Donat que segurament beuràs molta cervesa (encara que no vulguis, jo crec que la beus per osmosi) s’hi habiliten uns labavos públics (es diuen així, però son unes caixes que fan pudor fotudes al mig del carrer) per a que puguis pixar quan el cos t’ho demani. Però el cos et demanarà pixar al carrer encara que estigui prohibit.
Si un està molt cansat a les festes de Gràcia, seu a terra, seure en cadires són mariconades. I si tens son... et tumbes, que per algo el terra és pla (compte no tumbar-se on abans algú hi ha pixat).
Cada carrer té una programació del que hi faran, però dificilment acabaràs anant a aquell concert que havies previst, ja que et quedaràs en un altre carrer, en un altre concert, d’un grup que ningú sap qui són, però com que vas borratxo trobes que ho fan força bé.
Bé, i podria estar molta estona parlant de les festes de Gràcia, però ja m’estic allargant massa i d’aquí poquet m’escaparé a fer una visita pels carrers abans no plogui i no quedin ornaments als carrers per poder fer “ooooooh!”, a veure si el temps acompanya aquest any. Però si torna a ploure com cada any... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimarts, 10 d’agost de 2010

Objectes perduts


Ara fa uns dies que no escrivia res al blog per que vaig perdre el meu pendrive (“conduir amb el penis” en anglès) on, a part d’altra informació, hi tenia el document on vaig escrivint els posts (post els he perdut), així que faig una crida (aaaaargh!) per si algú troba el meu pendrive blau (un pitufo conduint amb el penis), que me’l torni.
Com que hi tenia moltes coses (a part dels articles del “podria ser pitjor”) al principi em vaig enfadar una mica amb mi mateix per ser tant despistat, però després vaig pensar: si entro en còlera... on sortiré? Així que ressignació i a tornar a fer tota la feina que hi tenia per allí (si, hi tenia coses de la feina, res de fotografies guarrilles ni quelcom d’interès).
Que curiós que quan un perd una cosa (que no té ni la més remota idea d’on ni quan ho ha perdut) intenta fer el seu recorregut a la inversa quan se n’adona que ho ha perdut, a veure si l’objecte en qüestió es manifesta per art de màgia pel camí.
Jo quan era petit, que ja era un desastre i sempre perdia coses, vaig trobar la solució per trobar els objectes que perdia: llençar un altre objecte al mateix lloc on havia perdut el primer... i així aconseguia 2 objectes perduts. Com que era especialista en perdre caniques (quina moda més mítica la de les caniques...), em passava el dia tirant caniques al lloc on les perdia. Com que era petit (això sempre serveix d’excusa) i una mica tontet també (això encara ara no em serveix d’excusa), no m’adonava que el carrer de casa meva feia baixada. M’imagino tot de caniques baixant carrer avall (que si algún nen vivia al final del carrer deuria estar superfeliç veient com cada dia li arriben 10 o 20 caniques rodolant pel carrer). La fortuna caniquil que vaig perdre!
Però no només perdia caniques, de fet jo perdia de tot. Durant una època em vaig especilitzar en perdre la jaqueta del xandal (ma mare encara m’ho recorda actualment). Devia anar a 4 o 5 jaquetes de xandal per any. Clar, jo tot entretingut em posava a jugar a futbol, com que suava, deixava la jaqueta del xandal al costat de la porteria, i a l’acabar el partit... me’n tornava cap a casa tot fresquet. I a l’arribar a casa, la frase de rigor: “i la jaqueta del xandal?”. Aquí es produia un silenci incòmode, rotllo pausa dramàtica que ma mare entenia ràpidament, ja que el meu silenci volia dir “l’he perdut”, i ella, sense dir-li jo res, em responia: “ja l’has perdut?”. Efectivament, premio per ma mare, hauria d’haver anat a l’un, dos, tres o a algún concurs de la tele de llavors, per que sempre encertava els meus silencis.
Durant els anys vaig anar perdent una mica de tot: llibres de l’escola, l’estoig de classe, cromos, alguna que altra joguina, diners... fins que un dia em vaig perdre jo mateix per el poble on estiuejava, que mira si és inútil un, que quan uns veins em van trobar i em van preguntar si m’havia perdut i on vivia, jo vaig dir-lis que “a casa meva” (bé, no estava dient cap mentida, però crec que els veins necessitaven més dades per identificar-me). Per sort, era tan inútil fins i tot perdent-me, que m’havia perdut a menys de 50 metres de casa, així que em van trobar ràpid. Després em vaig anar fent més gran i ja vaig perdre la vergonya directament.
Més endavant, un expert en perdre coses com jo, em vaig passar molt de temps intentant perdre la virginitat, però això no havia manera de perdre-ho (ves quines coses).
I actualment, ja en el que la gent anomena una edat adulta (que no és lo mateix que una edat adúltera), continuo perdent coses: perdo el temps escrivint en un blog, perdo a la butifarra, perdo les parelles de les meves relacions, perdo alguna que altra feina, perdo la relació amb antics amics per que el temps ens ha portat per camins diferents... això si, per sort, un no perd mai l’optimisme i les ganes de viure, per que, i us ho diu un expert en perdre coses, cada cop que es perd una cosa, el record perdura i no es perd mai, i el fet de “perdre” va intimament lligat al de “guanyar”, i si amb el temps he perdut coses... també he guanyat. He guanyat noves experiències, noves feines, nous amors i nous amics.
I com diuen, lo important no és guanyar o perdre, sinó participar en aquest joc de la vida, no? Així que, si sou dels que també perdeu coses... són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!