L'amic que balla com els àngels

Tinc un amic que balla com els àngels.
Hi ha gent que té aquesta sort quan balla, que aixeca simplement un dit i, ho fa amb tant estil i tanta gràcia, que sempre queda bé i amb aquell simple gest ja sembla un ballarí de puta mare. Aquest amic és un d’aquests, però no només amb el ball, sinó amb la vida. Si aixeca un dit li surt una coreografia, si obre els llavis li surt un somriure, si et mira als ulls et transmet bondat, i si arribes a coneixe’l ja et té el cor robat.
I és que aquest amic balla com els àngels i té àngel. Jo vaig descubrir-ho ja fa anys unes nits d’estiu, i he anat disfrutant de la seva companyia fins ahir, quan un somni d’una nit d’estiu es va convertir en un malson, i l’amic que balla com els àngels ha passat a ballar amb els àngels.
Però el punyetero és tan bo, que fins i tot en això ens ha donat una lliçó, ens ha deixat a tots els que el coneixem tristos i incrèduls davant de lo sobtat de la notícia, però amb unes ganes de viure, disfrutar el moment i exprimir la vida al màxim per què això és el que tu has fet, disfrutar-la al màxim, treure-li el màxim suc i deixar emprenta en tot allò que has fet.
Així que, com que sé que no voldries que estiguem tristos, vaig a plenar el meu armari de ritmes, rialles i amistat (i de passos de ball que mai seré capaç de fer, però que bé m’ho he passat intentat fer-los!), i a viure al ritme del “Ju Ja”, per a que tu, allà on siguis, puguis veure que realment ens has ensenyat moltes coses en la coreografia de la vida.
I és que tinc un amic que ballarà amb els àngels (i els farà suar... però sobretot riure).
Gràcies Marc, fins aviat.

Londres: Més història (el segle XX)

A la segona guerra mundial (segundas partes nunca fueron buenas) Londres va ser bombardejada durant la Batalla d’Anglaterra (va ser el nom més adient que van trobar per posar-li a aquell esdeveniment: batalla per què hi havia una batalla, i d’Anglaterra per què passava a Anglaterra, ves quines coses). En la incursió (que deu ser el contrari de “excursió”, o sigui que si te’n vas d’excursió vas a passejar pels puestos, però si te’n vas d’incursió passeges per dins de casa) es va matar a 30.000 londinencs (i dos senyores de Rússia que passaven per allí) i es va destruir diverses zones de la ciutat, reconstruïdes posteriorment (per que deixar-ho tot trencadet i fet malbé feia lleig) i la guerra va ralentitzar la expansió de Londres. Però els merders no van desaparèixer de la ciutat, ja que fins al “alto al foc” (que no vol dir que un urbano no et deixi passar si vas amb un metxero, sinó que algú que està fent dolenteries fotent bombes i matant gent pels puestos deixa de fer-ho) dels anys 1997 i 1998, Londres va estar un objectiu quotidià per a les bombes del IRA (que com el mateix nom indica, era gent que estava molt enfadada) que d’aquesta manera buscaven amedrentar (sinónim de acollonir) al govern britànic per negociar amb el Sinn Féin (el “sinn” no és del rotllo “sin alcohol”, sinó que es diuen així) a Irlanda del Nord.
Però no tot són coses lletjotes al Londres del segle XX, també hi ha passat moltes coses bones (que per la vostra tranquilitat no penso anomenar-les totes) durant aquest segle (i pels segles dels segles, amén), com la celebració de la IV edició dels jocs olímpics l’any 1908, la XIV edició l’any 1948 i la designació de Londres també com a la propera seu dels XXX (triple x, porno dur) Jocs Olímpics Moderns l’any 2012 (usease, l’any vinent, que ja no és segle XX, però ho poso igualment en l’article) que va ser escollit el 6 de juliol del 2005, el dia abans de San Fermín, i que es celebren els següents sants, curiosos alguns d’ells: San Beato Agustín José Desgardin (un sant que rima), Santa Ciriaca de Nicomedia (una santa famosa pels seus monòlegs i fundadora del Club de la comèdia), Santa Dominica de Tropea (que si no se descuida, le a-tropea un carro), San Goar (un sant que no celebra ningú, per que encara cal trobar el pare que tingui els collons de posar-li Goar de nom al seu fill), San Justo (Molinero) de Condat, Santa María Goretti (d’aquesta no se m’ocurreix cap comentari), Santa María Teresa Ledochowska (encara s’ha de trobar el capellà que sàpigui pronunciar bé el seu cognom), Santa Monena (a qui Miguel Bosé li va dedicar la cançó “Monena mía”), Santa Nazaria (que segurament nazaría algún dia, pero no saben cual), San Paladio de Escocia (las cosas de Paladio van despadio), San Pedro Wang Zuolong (aquest deu ser un monge chaolin), San Rómulo de Fiésole (i olé), San Sísoes de Egipto (que tot i el seu nom, s’escriu amb una sola “o” i no amb sis), Santa Susana Àgueda y compañeras (m’ha encantat que en aquest sant es celebra el seu i el de les seves amigotes), i San Tomás Alfield (que abans de sant va ser peça d’ajedrez).
Però no estava parlant de Londres?... Bé, si començes parlant de Londres i acabes parlant dels sants del 6 de juliol... són coses que passen, de fet... podria ser pitjor!

Londres: la història

17 anys després de l’arribada dels romans, als voltants de l’any 61 (un any molt propici per buscar caragols ja que va ploure molt) la tribu Iceni (que icenan, icomen i idesayunan, pero nunca imeriendan), dirigida por la Reina Boudica (una reina més boudica que lleudjica), va asaltar (o sigui, que els Icenis aquests van arribar tots fent saltironets) l’assentament (i els romans estaven assentats i els van xafar) destruint-lo complement (tocado y hundido).
El següent pla (me encanta que los planes salgan bien) per reconstruir la ciutat va prosperar (feliz ciudad y próspero Londres nuevo) i va substituir a Colchester (ciutat que va ser la capital fins llavors i on es fumava molt tabaco Chester i dormien amb colchons tot i ser fa molts anys) com a capital de la província romana de Britania a l’any 100 (“cent” així, pues vale).
Ja cap a l’any 600, com els cotxes (de l’any 100 al 600 no tenim dades històriques que explicar) els anglosaxons (anglesos que tocaven el saxo) van crear un nou assentament (els 500 anys del mig havien estat de peus) anomenat Lundenwic, aproximadament uns 900 metres aigües amunt (per que aigües avall es pixaven) de l’anterior ciutat romana (no es van cansar gaire caminant només 900 metres els tios) entorn el que ara és el Covent Garden (no confondre amb “Convent Garden”, que seria el jardí d’un convent).
Es creu que hi va haver un port a la desembocadura (lloc on s’acaben els rius i que hi ha moltes pedres, que si caus, et pegues un cop molt fort que se’t queda la boca dura, i d’aquí ve el seu nom) del riu Fleet (nom que també s’empra per anomenar aquell spray per matar mosques) per a fomentar la pesca i el comerç (que d’algo havien de viure). Aquest comerç va anar creixent fins que la ciutat va ser presa pels vikings (uns senyors que anaven amb un casco amb cuernos, y que no s’afaitaven mai) i van obligar-los a traslladar-se de nou a la ubicació de la Londinium romana (900 metres cap avall... aquí ja començaven a tindre agulletes de tant d’esforç), per utilitzar els seus murs com a protecció (s’amagaven darrera el mur i jugaven a l’un , dos, tres, picaparet amb els vikingos, i si quan es giraven algun vikingo s’estava movent, havia de tornar 900 metres enrera fins al començament. No s’ho van passar bé ni res!).
Els atacs vikings (que van agafar el nom de la famosa hamburguesa “big king” del Burger King, altrament conegut com “burriquin”) van seguir aumentant per la resta del sudest d’Anglaterra fins el 866 (un any molt bo també, però aquest per collir bolets, on va destacar els rovellons, els camagrocs i els fredolics, que els hi encantaven als vikings acostumats al fred) quan “Alfredo el Grande” (a qui la seva dona, quan portava la bragueta baixada li cridava: “Alfredo, el glande!”) va reconquistar Londres i acordar la pau amb el líder danés Guthrum (que la gent li deia: “dan-és”?, i el Guthrum responia: “dan haig de ser, de dinamarca!”).
Així la ciutat de Ludenwic es va convertir amb Ealdwic (semblen noms de “El señor de los anillos”), nom que encara sobreviu avui en dia amb el nom de Aldwych (situada actualment a la zona de Westminster).
I entre Ludenwics, Ealdwics i Baldrics (l’amic inseparable de l’escorçó negre) va arribar el període medieval (val?).
Londres es va anar expandint i fent grandot amb els anys, i des de el segle XVIII (equis uve palito palito palito) va ser la capitat de l’imperi britànic.
L’any 1666 (any amb molts sisos i en que va néixer un antepassat del Jaume Sisa) un gran incedi va destruir part de la ciutat. La reconstrucció va durar 10 anys i fou obra de l’arquitecte Christopher Wern, qui va reedificar moltes de les esglésies derruïdes (com que es deia “Cristo”, li agradava refer esglésies), entre elles la Catedral de San Pablo (el sant de Pablo Mármol de Los Picapiedra). A partir de llavors la ciutat va viure una gran aceleració (anaven tots acelerats pel carrer i més calents que un all... mai m’havia plantejat que els alls anessin calents) fins a l’inici del segle XX (xix xix) quan Londres va arribar a ser la ciutat més gran del món.

(...continuarà)