tag:blogger.com,1999:blog-62406939084550674192024-03-05T13:30:42.764+01:00Podria ser pitjorCoses que passenMurphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.comBlogger98125tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-79467446266816709842022-06-23T12:58:00.001+02:002022-06-23T12:58:45.266+02:0010 anys després...Ostres, 10 anys fa que jo tenia un blog i hi escrivia les tonteries que m'anaven passant pel cap...
Des de 2012 que vaig donar el blog aquest per "mort i enterrat", i el munt de coses que han passat des de llavors no les hauria pas imaginat!
Fins i tot hi han hagut amics i familiars també "morts i enterrats" per desgràcia...
i col·lectivament hem passat per una pandèmia i tota mena de canvis (a nivell personal, laboral, social, econòmic...)
Doncs ves que, avui que l'he buscat per mirar de recuperar un article que vaig fer per un Sant Joan, se m'està passant pel cap tornar a escriure-hi tonteries com en els temps passats...
però diuen que "cualquier tiempo pasado fué mejor"...
seria "peor" llavors el que pugui escriure ara? (mira que pitjor que lo que escrivia és complicat eh?)
La veritat és que no m'anava malament com a teràpia antiestréss... però no sé si ara tindria temps i constància per fer-ho.
Bé... de moment faig un "post" per avisar de que jo encara no sóc "mort i enterrat" (tot i que poc m'hi falta)
i seguiré reflexionant sobre si torno a escriure o no...
si escric... genial... i sinó... doncs lo de sempre: són coses que passen.
De fet... podria ser pitjor!<div class="separator" style="clear: both;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYkI9vWPDyT-bzhyHSyNVkkKoL_ILnG3XHy8qHyXBLn94B4-zqlZtRrBIx9wj3NMy1-bQo1T1sqJKsF3GYb-IdF6PKXQVw0vllyRrVtV1M6K1wtGO9w0MmhiiZHPdywRhrcSOIieswa3X9d7shRviFpC9EiOf6HUleQTg3bUBMgTSmZyLT3CKoPkBDzA/s800/imagen.jpg" style="display: block; padding: 1em 0; text-align: center; "><img alt="" border="0" width="320" data-original-height="500" data-original-width="800" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhYkI9vWPDyT-bzhyHSyNVkkKoL_ILnG3XHy8qHyXBLn94B4-zqlZtRrBIx9wj3NMy1-bQo1T1sqJKsF3GYb-IdF6PKXQVw0vllyRrVtV1M6K1wtGO9w0MmhiiZHPdywRhrcSOIieswa3X9d7shRviFpC9EiOf6HUleQTg3bUBMgTSmZyLT3CKoPkBDzA/s320/imagen.jpg"/></a></div>Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-60485993281488539852012-10-03T18:26:00.000+02:002012-10-03T18:30:30.027+02:00Desaparegut<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgCXf8QryTURoyRvKGrasr0ha2uJS9yALo2Pir_dVjTRjLXAHKaEHkh85Y7vW6p6NGH3WFcuTKSGUY5MJCw9I0o02nWVm9ABfIfusrdndzaO4XF7Kgi5cSaPtqTUSMPzKVv-rNlOiqXIU5U/s1600/missing.jpg" imageanchor="1" style="clear:right; float:right; margin-left:1em; margin-bottom:1em"><img border="0" height="150" width="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgCXf8QryTURoyRvKGrasr0ha2uJS9yALo2Pir_dVjTRjLXAHKaEHkh85Y7vW6p6NGH3WFcuTKSGUY5MJCw9I0o02nWVm9ABfIfusrdndzaO4XF7Kgi5cSaPtqTUSMPzKVv-rNlOiqXIU5U/s200/missing.jpg" /></a></div> Fa tant que no escrivia en el blog (per pocs dies un any), que fins i tot el format de tot això a l'hora d'escriure ha canviat. M'està costant una mica familiaritzar-me amb això, però suposo que, per escriure 4 coses que tampoc ningú no crec que es llegeixi ja, tampoc no cal esmirriar-se massa (m'encanta el verb esmirriar-se, de fet no sé ni si existeix, però m'agrada com sona... em sona a "gat"... ja veus no? pues si).
Bé, la veritat és que, per variar, torno a escriure unes linies sense cap motiu en concret ni sense saber si aquest blog va camí de tenir continuitat o si serà un nou "post" d'aquest que s'estàs aquí ja eternament. Si més no, que al menys serveixi de despedida per si encara hi queda algún lector per aquí que s'hi va perdent de tant en quant.
Els motius de no escriure ja son diversos, i encara que alguns sonen a excusa, i és que ho són, disposo de menys temps lliure, estic menys inspirat, però el principal motiu és que fa un any ja que no tinc ni ordinador portàtil ni internet a casa. Si, en l'era digital i els temps que corren és una mica trist, però que voleu que us digui, de vegades es viu més tranquil sense tanta "digitalzació", internets i mandangues d'aquestes.
Doncs res, només que, si algú pensava que Murphy s'havia mort, de moment, encara es ben viu (i que duri!).
Així que, si ja ens coneixem i saps qui soc, ja ens saludarem en el dia a dia que fa més il·lusió, i si no em coneixes i entraves per aquí a veure que havia escrit aquest "capullo", pues sento dir-te que no et puc garantir si escriuré més capullades o no.
Però, que us he de dir! Ja ho sabeu: Són coses que passen! De fet... podria ser pitjor!
Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-42378812409413518912011-10-24T18:56:00.001+02:002011-10-24T18:58:32.529+02:00Jo abans no tenia un blog?<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhH5b343HX650JObrNt46EAVaQQ2wTDadlYLepkF8Js6I7MkGRqj3PAUBN5L84Xax_uvkjFkhLq4j5qvqqNXWKknnTpDJee9n_sVKhGf3x8qeJmtLfITDkF1ZWk1BfZXqp4Wi-iq98xHmLZ/s1600/interrogants.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhH5b343HX650JObrNt46EAVaQQ2wTDadlYLepkF8Js6I7MkGRqj3PAUBN5L84Xax_uvkjFkhLq4j5qvqqNXWKknnTpDJee9n_sVKhGf3x8qeJmtLfITDkF1ZWk1BfZXqp4Wi-iq98xHmLZ/s200/interrogants.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667104061805830562" /></a><br />Crec que fa temps que tinc pendent actualitzar alguna cosa per internet, però no acabo de recordar el què... bé, suposo que ja me n’enrecordaré. Són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-81075390754689637082011-04-16T12:31:00.002+02:002011-04-16T12:34:21.253+02:00L'amic que balla com els àngels<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYvJPOOpxoHy-Fgfd_3OkEViN70NSyMpeZxJxyfQwKFurdUYiA1IcQzawBSX8vZujq_fNZRpJQpFAoEJBI0OOJ_T1ah95v-pp11_SU27j07Zlw6B6tk6EavNZ71ZGK0b61fyhHpGoZdg1L/s1600/Marc.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 142px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYvJPOOpxoHy-Fgfd_3OkEViN70NSyMpeZxJxyfQwKFurdUYiA1IcQzawBSX8vZujq_fNZRpJQpFAoEJBI0OOJ_T1ah95v-pp11_SU27j07Zlw6B6tk6EavNZ71ZGK0b61fyhHpGoZdg1L/s200/Marc.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5596127592571127506" /></a><br />Tinc un amic que balla com els àngels.<br />Hi ha gent que té aquesta sort quan balla, que aixeca simplement un dit i, ho fa amb tant estil i tanta gràcia, que sempre queda bé i amb aquell simple gest ja sembla un ballarí de puta mare. Aquest amic és un d’aquests, però no només amb el ball, sinó amb la vida. Si aixeca un dit li surt una coreografia, si obre els llavis li surt un somriure, si et mira als ulls et transmet bondat, i si arribes a coneixe’l ja et té el cor robat.<br />I és que aquest amic balla com els àngels i té àngel. Jo vaig descubrir-ho ja fa anys unes nits d’estiu, i he anat disfrutant de la seva companyia fins ahir, quan un somni d’una nit d’estiu es va convertir en un malson, i l’amic que balla com els àngels ha passat a ballar amb els àngels.<br />Però el punyetero és tan bo, que fins i tot en això ens ha donat una lliçó, ens ha deixat a tots els que el coneixem tristos i incrèduls davant de lo sobtat de la notícia, però amb unes ganes de viure, disfrutar el moment i exprimir la vida al màxim per què això és el que tu has fet, disfrutar-la al màxim, treure-li el màxim suc i deixar emprenta en tot allò que has fet. <br />Així que, com que sé que no voldries que estiguem tristos, vaig a plenar el meu armari de ritmes, rialles i amistat (i de passos de ball que mai seré capaç de fer, però que bé m’ho he passat intentat fer-los!), i a viure al ritme del “Ju Ja”, per a que tu, allà on siguis, puguis veure que realment ens has ensenyat moltes coses en la coreografia de la vida.<br />I és que tinc un amic que ballarà amb els àngels (i els farà suar... però sobretot riure).<br />Gràcies Marc, fins aviat.Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-39949328824201347002011-04-12T11:18:00.002+02:002011-04-12T11:21:30.982+02:00Londres: Més història (el segle XX)<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi86Ywx_gKJ61s8hwweqkcy4r3SO-ztysAjwDypht7We68rWyJcgD1-iQDbh7dqtGeHthanikvRTLdPyGTppyaPd60A-VvVM8UTFC8Bqq4xcdbXdL4D_smlu8WaoI465GWuuIS8ar6j77Rh/s1600/London.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 130px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi86Ywx_gKJ61s8hwweqkcy4r3SO-ztysAjwDypht7We68rWyJcgD1-iQDbh7dqtGeHthanikvRTLdPyGTppyaPd60A-VvVM8UTFC8Bqq4xcdbXdL4D_smlu8WaoI465GWuuIS8ar6j77Rh/s200/London.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5594624740750099234" /></a><br />A la segona guerra mundial (segundas partes nunca fueron buenas) Londres va ser bombardejada durant la Batalla d’Anglaterra (va ser el nom més adient que van trobar per posar-li a aquell esdeveniment: batalla per què hi havia una batalla, i d’Anglaterra per què passava a Anglaterra, ves quines coses). En la incursió (que deu ser el contrari de “excursió”, o sigui que si te’n vas d’excursió vas a passejar pels puestos, però si te’n vas d’incursió passeges per dins de casa) es va matar a 30.000 londinencs (i dos senyores de Rússia que passaven per allí) i es va destruir diverses zones de la ciutat, reconstruïdes posteriorment (per que deixar-ho tot trencadet i fet malbé feia lleig) i la guerra va ralentitzar la expansió de Londres. Però els merders no van desaparèixer de la ciutat, ja que fins al “alto al foc” (que no vol dir que un urbano no et deixi passar si vas amb un metxero, sinó que algú que està fent dolenteries fotent bombes i matant gent pels puestos deixa de fer-ho) dels anys 1997 i 1998, Londres va estar un objectiu quotidià per a les bombes del IRA (que com el mateix nom indica, era gent que estava molt enfadada) que d’aquesta manera buscaven amedrentar (sinónim de acollonir) al govern britànic per negociar amb el Sinn Féin (el “sinn” no és del rotllo “sin alcohol”, sinó que es diuen així) a Irlanda del Nord.<br />Però no tot són coses lletjotes al Londres del segle XX, també hi ha passat moltes coses bones (que per la vostra tranquilitat no penso anomenar-les totes) durant aquest segle (i pels segles dels segles, amén), com la celebració de la IV edició dels jocs olímpics l’any 1908, la XIV edició l’any 1948 i la designació de Londres també com a la propera seu dels XXX (triple x, porno dur) Jocs Olímpics Moderns l’any 2012 (usease, l’any vinent, que ja no és segle XX, però ho poso igualment en l’article) que va ser escollit el 6 de juliol del 2005, el dia abans de San Fermín, i que es celebren els següents sants, curiosos alguns d’ells: San Beato Agustín José Desgardin (un sant que rima), Santa Ciriaca de Nicomedia (una santa famosa pels seus monòlegs i fundadora del Club de la comèdia), Santa Dominica de Tropea (que si no se descuida, le a-tropea un carro), San Goar (un sant que no celebra ningú, per que encara cal trobar el pare que tingui els collons de posar-li Goar de nom al seu fill), San Justo (Molinero) de Condat, Santa María Goretti (d’aquesta no se m’ocurreix cap comentari), Santa María Teresa Ledochowska (encara s’ha de trobar el capellà que sàpigui pronunciar bé el seu cognom), Santa Monena (a qui Miguel Bosé li va dedicar la cançó “Monena mía”), Santa Nazaria (que segurament nazaría algún dia, pero no saben cual), San Paladio de Escocia (las cosas de Paladio van despadio), San Pedro Wang Zuolong (aquest deu ser un monge chaolin), San Rómulo de Fiésole (i olé), San Sísoes de Egipto (que tot i el seu nom, s’escriu amb una sola “o” i no amb sis), Santa Susana Àgueda y compañeras (m’ha encantat que en aquest sant es celebra el seu i el de les seves amigotes), i San Tomás Alfield (que abans de sant va ser peça d’ajedrez).<br />Però no estava parlant de Londres?... Bé, si començes parlant de Londres i acabes parlant dels sants del 6 de juliol... són coses que passen, de fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-41284826427047498962011-04-01T16:32:00.001+02:002011-04-01T16:34:20.872+02:00Londres: la història<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiko55TJX2ks4NK3hS3OT5ZdQRf2RlXP2NFlISppUEnc0pwMYFvT59TQCy21B8cgJ9sfM1XodCEDBmKMzD90DdIwufyOIg08kHdO9EpbVdUP0d3HklWjmIljahSuvFg76VqAz_4OXZN7Ocv/s1600/London-fog.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 132px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiko55TJX2ks4NK3hS3OT5ZdQRf2RlXP2NFlISppUEnc0pwMYFvT59TQCy21B8cgJ9sfM1XodCEDBmKMzD90DdIwufyOIg08kHdO9EpbVdUP0d3HklWjmIljahSuvFg76VqAz_4OXZN7Ocv/s200/London-fog.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5590623322030486002" /></a><br />17 anys després de l’arribada dels romans, als voltants de l’any 61 (un any molt propici per buscar caragols ja que va ploure molt) la tribu Iceni (que icenan, icomen i idesayunan, pero nunca imeriendan), dirigida por la Reina Boudica (una reina més boudica que lleudjica), va asaltar (o sigui, que els Icenis aquests van arribar tots fent saltironets) l’assentament (i els romans estaven assentats i els van xafar) destruint-lo complement (tocado y hundido).<br />El següent pla (me encanta que los planes salgan bien) per reconstruir la ciutat va prosperar (feliz ciudad y próspero Londres nuevo) i va substituir a Colchester (ciutat que va ser la capital fins llavors i on es fumava molt tabaco Chester i dormien amb colchons tot i ser fa molts anys) com a capital de la província romana de Britania a l’any 100 (“cent” així, pues vale).<br />Ja cap a l’any 600, com els cotxes (de l’any 100 al 600 no tenim dades històriques que explicar) els anglosaxons (anglesos que tocaven el saxo) van crear un nou assentament (els 500 anys del mig havien estat de peus) anomenat Lundenwic, aproximadament uns 900 metres aigües amunt (per que aigües avall es pixaven) de l’anterior ciutat romana (no es van cansar gaire caminant només 900 metres els tios) entorn el que ara és el Covent Garden (no confondre amb “Convent Garden”, que seria el jardí d’un convent). <br />Es creu que hi va haver un port a la desembocadura (lloc on s’acaben els rius i que hi ha moltes pedres, que si caus, et pegues un cop molt fort que se’t queda la boca dura, i d’aquí ve el seu nom) del riu Fleet (nom que també s’empra per anomenar aquell spray per matar mosques) per a fomentar la pesca i el comerç (que d’algo havien de viure). Aquest comerç va anar creixent fins que la ciutat va ser presa pels vikings (uns senyors que anaven amb un casco amb cuernos, y que no s’afaitaven mai) i van obligar-los a traslladar-se de nou a la ubicació de la Londinium romana (900 metres cap avall... aquí ja començaven a tindre agulletes de tant d’esforç), per utilitzar els seus murs com a protecció (s’amagaven darrera el mur i jugaven a l’un , dos, tres, picaparet amb els vikingos, i si quan es giraven algun vikingo s’estava movent, havia de tornar 900 metres enrera fins al començament. No s’ho van passar bé ni res!).<br />Els atacs vikings (que van agafar el nom de la famosa hamburguesa “big king” del Burger King, altrament conegut com “burriquin”) van seguir aumentant per la resta del sudest d’Anglaterra fins el 866 (un any molt bo també, però aquest per collir bolets, on va destacar els rovellons, els camagrocs i els fredolics, que els hi encantaven als vikings acostumats al fred) quan “Alfredo el Grande” (a qui la seva dona, quan portava la bragueta baixada li cridava: “Alfredo, el glande!”) va reconquistar Londres i acordar la pau amb el líder danés Guthrum (que la gent li deia: “dan-és”?, i el Guthrum responia: “dan haig de ser, de dinamarca!”).<br />Així la ciutat de Ludenwic es va convertir amb Ealdwic (semblen noms de “El señor de los anillos”), nom que encara sobreviu avui en dia amb el nom de Aldwych (situada actualment a la zona de Westminster).<br />I entre Ludenwics, Ealdwics i Baldrics (l’amic inseparable de l’escorçó negre) va arribar el període medieval (val?).<br />Londres es va anar expandint i fent grandot amb els anys, i des de el segle XVIII (equis uve palito palito palito) va ser la capitat de l’imperi britànic.<br />L’any 1666 (any amb molts sisos i en que va néixer un antepassat del Jaume Sisa) un gran incedi va destruir part de la ciutat. La reconstrucció va durar 10 anys i fou obra de l’arquitecte Christopher Wern, qui va reedificar moltes de les esglésies derruïdes (com que es deia “Cristo”, li agradava refer esglésies), entre elles la Catedral de San Pablo (el sant de Pablo Mármol de Los Picapiedra). A partir de llavors la ciutat va viure una gran aceleració (anaven tots acelerats pel carrer i més calents que un all... mai m’havia plantejat que els alls anessin calents) fins a l’inici del segle XX (xix xix) quan Londres va arribar a ser la ciutat més gran del món.<br /><br />(...continuarà)Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-48831483884567220992011-03-31T13:52:00.001+02:002011-03-31T13:53:35.170+02:00Londres<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNlY2TX8iWNpWl5DiSjMl3LBLdtVpjrRMPUtcXUZyrht1s_gcyOfV3qgUYpR1O2NNIH-vYusY3PPx784bZ0ullCfXj4sQ6d_5RZqKX_oEnxT0XgaLFRobR9xD2U34T_P_cPZDA5OiOCMXU/s1600/London.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 172px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNlY2TX8iWNpWl5DiSjMl3LBLdtVpjrRMPUtcXUZyrht1s_gcyOfV3qgUYpR1O2NNIH-vYusY3PPx784bZ0ullCfXj4sQ6d_5RZqKX_oEnxT0XgaLFRobR9xD2U34T_P_cPZDA5OiOCMXU/s200/London.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5590210924646766338" /></a><br />D’aquí molt poquet me’n vaig de viatge a Londres (sí, ja sé que tampoc os deu importar gaire, però que voleu que us digui, em fa il•lusió), així que l’article d’avui el dedicaré a donar una mica d’informació sobre aquesta bonica ciutat.<br />Londres en anglès es diu London (no confondre amb: “lo-don” Simon, que és un vi que ve amb tetrabrik, que a la seva vegada és un “brik” que no té “tetas” sinó que te 4 costats, i d’aquí ve el “tetra”, no el “brik”) i és la capital d’Anglaterra i del Regne Unit (que jamás serà “vençit”). Està situat (Londres, no el don Simón) al costadet del riu Támesis (en castellà: a la orilla, que és la mesura de temps en que tardes per desplaçar-te de un lloc a un altre) al sudest de Gran Bretanya (i al fons a l’esquerra de la petita bretanya).<br />La ciutat es va fundar als voltants de l’any 43 (si era als voltants i no sabien l’any exacte, tampoc calia que filessin tant prim, els hi agradava el licor 43?) pels romans (aquells que lluitaven contra l’Astèrix) amb el nom de “Londinium” (que sona a nom de colònia... deuria fer molt bona olor).<br />Tot i això la etimologia (és a dir, l’origen del nom quan estàs en un alt estat etílic) de Londres segueix sent un misteri avui en dia (hi ha gent que no pot dormir per que no sap d’on prové el nom de Londres). Segons un tal Geoffrey of Monmouth (“Geofredo de la meva boca”), al seu llibre “Historia Regum Britanniae” (un best-seller vamos) descriu el nom com originari del Rei Lud (un rei que no coneix ni el seu pare: el senyor A-Lud, famós per provocar desprendiments de neu) qui es creu que va conquistar la ciutat i li va posar per nom “Kaerlud” (quin nom més lleig). A partir d’aquest nom, la paraula es va anar transformant (com si fos una drac-queen etimológica) fins a Kaerludein i finalment en London (jo el pas de “Kaerlunden” a “London” no l’acabo de veure clar, es va deure transformar en un diàleg entre sordos, per que no s’assemblen en res). Hi ha d’altres teories, però tampoc os les explicaré totes, per no enlluernar-vos de la meva sabiduria.<br />Del que si que hi ha indicis és del que explicava abans de l’any 43 després de Cristo o després de que s’armés un Cristo, quan els romans van conquerir la Bretanya posant-li el nom de colònia anteriorment esmentat (per si no has estat atent, em refeixo a “Londinium”).<br />El cor de la ciutat (bonica sèrie), que és la antiga “City of London”, encara conserva (berberechos, almejes, mejillons... el que venen a ser les conserves de tota la vida) els seus límits medievals (o ballar un vals a mitges), però a partir del segle XIX (llegir 19, no “xix”) el nom de Londres també ha denominat a la metrópoli (o polis que van en metro) que ha crescut al seu voltant.<br />Pel que fa a la població, a Londres hi conviuen un ampli nombre d’etnies, cultures i regilions, parlant-se a la ciutat més de 300 llengües (però no totes alhora, que sinó no s’entendrien). L’any 2007 (un any que a Londres hi havia un senyor molt avorrit que es va dedicar a comptar la gent que hi viu) la població oficial (y caballero, gran película) era de 7.512.400 (al pobre senyor que contava li va costar molt poder fixar aquesta xifra, per que els 7.512.400 londinencs no s’estaven quietos i el feien descontar). Això només a l’àrea del que s’anomena Gran Londres (Big London en inglés, big com els bolis i London com London). L’àrea urbana (zona per on es mouen els urbanos) del Gran Londres és la segona més gran de la UE (llegir “ue” com unió europea, no com “ué”! de que bé m’ho estic passant) i té una població de 8.278.251 (sense contar animals de companyia) i l’àrea metropolitana (zona on arriba el metro i es poden menjar napolitanes) té una població estimada (per que a Londres s’estima molt a la seva població) de 12 a 14 milions de persones (el senyor que contava gent aquí ja es va cansar i ho va comptar “a bulto”).<br /><br />(...continuarà)Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-18338528969490586092011-03-30T13:43:00.002+02:002011-03-30T13:43:54.657+02:00El canvi horari<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihZkz-Z1J8PC3k0AGNrd_S9n9O1Qrj0sFmZpiOI1iSAS32Ij6FVtpuoNN_gar7p6b4LDO42LJqqgYnRHspHxxERKFjhmOC0RCQFN2DQecYH7sK7sikLPwPxjKJUrfQXwCm774h8zqfSdIB/s1600/canvi.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 165px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihZkz-Z1J8PC3k0AGNrd_S9n9O1Qrj0sFmZpiOI1iSAS32Ij6FVtpuoNN_gar7p6b4LDO42LJqqgYnRHspHxxERKFjhmOC0RCQFN2DQecYH7sK7sikLPwPxjKJUrfQXwCm774h8zqfSdIB/s200/canvi.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5589837342004235746" /></a><br />Ara feia uns dies que no escrivia de nou, però entre guerres a Líbia, terremotos i tsunamis al Japó i centrals nuclears a punt de petar, tampoc no tenia clar si era el moment oportú per fer articles en to d’humor d’aquests temes. Però si no he d’escriure articles cada cop que hi ha alguna desgràcia al món, ja no escriuré mai més res al blog, així que... tornem a intentar evadir-nos de la realitat amb un tema tant apassionant com el canvi horari.<br />Per si encara algú no ho sap, el dissabte passat (bé, millor dit la matinada de dissabte a diumenge) es va canviar l’hora. Canviar l’hora no vol dir que a partir d‘ara les hores es diran d’una manera diferent, ni que t’has d’intercanviar els rellotges amb d’altres persones, sinó que, un parell de cops l’any, s’avança o es retrassa una hora (simplement per tocar els ous una mica a la gent, encara que diuen que es fa per estalviar energia), propiciant entretingudes tertúlies en que es debat sobre si es dormirà una hora més o una hora menys, que la veritat jo dormo les mateixes hores, el que passa és que si em canvien l’hora llavors quan m’aixeco és una hora diferent a la que tenia prevista.<br />Aquest canvi d’hora en concret, hem dormit una hora menys. Qui no ha sentit la ja clàssica expressió: “a les 2 seran les 3”?. A mi em fa gràcia, que voleu que us digui. De fet jo he aprofitat per quedar aquest dissabte a la nit de 2 a 3 amb tothom que em cau malament que feia temps que no veia. Aquella hora realment és una hora “fantasma”, no existeix, ningú ha fet res aquest cap de setmana de 2 a 3. I per que carai ens han de fer el canvi horari en cap de setmana? Que m’han robat una hora! Enlloc de 48 hores he tingut un “finde” (expressió juvenil que prové de “fin de semana”) de 47 hores. I jo, si no descanso 48 hores el cap de setmana, a la setmana següent no rendeixo (més aviat hem rendeixo).<br />Aquest canvi de “l’hora menys” és el que puteja, l’altre canvi horari que es fa és més agraït, ja que en aquell dorms una hora més (com he dit abans, no és que la dormis, la tens i fas el que vulguis amb ella). Aquest canvi horari és conegut com el de “a les 3 seran les 2”, i és molt més divertit que l’anterior, per que fas un petit viatge cap enrera en el temps rotllo “Regreso al Futuro”, que t’estàs una hora sencera que no va passant el temps. Quina hora és? Les 2... i una hora després: Quina hora és? Les 2... Pues au, tens una hora de regalo (si en el canvi horari del passat dissabte jo he quedat amb qui no em queia bé per què l’hora era inexistent, en aquest altre que tens “hora extra” jo quedaré amb tothom que em cau de puta mare, així tindrem més temps per anar-nos preguntant quina hora és mutuament).<br />I, curiosament, mira que és una miserable hora la que ens canvien, però no sé que carai té el nostre cos, que aquesta hora ens descoloca totalment, i tenim una mena de “mini-jet-lag” que al dia següent no acabem de situar a quina hora estem realment. Lo més divertit de la situació és anar-te trobant rellotges per casa, alguns amb l’hora canviada, d’altres que no, el del ordinador que l’ha canviat sola a l’actualitzar-se però tu el canvies igualment per que no ho has tingut en compte, i llavors vas per casa mirant rellotges que a la vegada et marquen les 10, les 11 i les 12 (i aquell d’agulles postmodern que mai has sapigut quina hora marcava per que no hi ha Cristo que entengui quina hora marca). I arriba l’hora de dinar que dius... però si encara no tinc gana! Però au, a menjar, per què, encara que sigui hora canviada, és l’hora de dinar.<br />I si he tardat en publicar un nou article, no és per el canvi d’hora, simplement són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-80884761091536940472011-03-02T18:31:00.002+01:002011-03-02T18:33:35.884+01:00Març<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjACjXkh2dYHepZWeCIzDVF2P6fn3FSyIdOEQvbTnwhS29Ovnj-Tz4iDMrFyva4zFQFIw80ZfnCErE9TCe9PFpRhbQxz7CbKk9E8ePKQ7AOKPnfk9aI5fjEtwXJ66pzcGro_kuYzXwk-Awm/s1600/marzo-2009-i2.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 182px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjACjXkh2dYHepZWeCIzDVF2P6fn3FSyIdOEQvbTnwhS29Ovnj-Tz4iDMrFyva4zFQFIw80ZfnCErE9TCe9PFpRhbQxz7CbKk9E8ePKQ7AOKPnfk9aI5fjEtwXJ66pzcGro_kuYzXwk-Awm/s200/marzo-2009-i2.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5579537083773037202" /></a><br />Ja estem al mes de març (bé, el mes va començar ahir, però ahir no vaig tindre temps i ho escric avui, i com que té validesa per a tots el mes també cola).<br />Com sabreu, i si no ho sabeu aquí estic jo per explicar-vos-ho (explicar-vos-ho: paraula amb dos guions, per si no us hi havíeu fixat), és el tercer mes de l’any en el calendari gregorià (o sigui, el calendari que tenen aquells monjos gregorians que cantaven i van treure un disco fa uns anys) i té 31 dies (si no comptem el d’ahir, ens en queden 30, sempre i quan també comptem el d’avui, sinó en queden 29, i si llegeixes l’article més tard a tu te’n queden menys, igual ja estàs a l’abril i tot!).<br />Segons la enciclopèdia de la Vicky (la Viquipèdia), una gran amiga meva (aviat serem “follamigos”) març, en el primitiu calendari romà (no tan primitiu com els calendaris de Pirelli que hi ha als tallers mecànics tot ple de paes despullades) era el mes que obria l’any (o sigui, el març era el gener... així que devien fotre els reis “de pasques a març”), això fins a la instauració del calendari julià (el calendari del veterinari de Ventdelplà), que va ser quan va passar a ser el tercer mes, després de gener i febrer (i abans de l’abril, aguas mil).<br />Març, en llatí (l’idioma aquell que ens feien estudiar i ens passàvem els dies declinant coses, i que no hem utilitzat mai més), es deia “martius” (veus? Ja està declinat això) i tot i que sembli que ve de Marta, no és així, sinó que deriva del déu Mart (un déu que no he tingut mai el plaer de conèixer, però si és déu li tindré un respecte... que no li tindria si fos nou o vuit).<br />Es veu que aquest mes, de vegades, s’associa al color verd (això posa per internet). Però jo no l’he associat mai a aquest color, de fet no m’havia parat mai a pensar en posar-li colors als mesos. Vaig a parar-me a pensar-ho una estona... mmmmmm... (aquí estic pensant, no és un “mmm” de plaer)... mmmmm... (continuo pensant).... mmmm... (aquí he tingut una estoneta de plaer, ho he de confesar)... pues no, por “color a los meses” no me viene nada. Com a molt un groc a l’agost, un blanc al desembre, i un “pistacho verde manzana” al novembre. Bueno, que me n’he anat del tema, això del color verd que diu la Wikipèdia (si ho diu a Internet jo m’ho crec) es veu que és per que als països de l’hemisferi nord (cap amunt del mon) era quan la neu es començava a fondre ( i s’acabaven les setmanes blanques de les que parlava a l’article anterior).<br />Cal destacar (destacar: treure una taca) que en aquest mes és quan es fa un dels dos ajustaments horaris, que això és allò (gran definició: “això és allò”) tan divertit de canviar l’hora, que mai saps si dorms una hora més o una hora menys, i que propicia la típica discussió amb els amics (que es repeteix cada cop que hi ha canvi horari) en que intentem decidir si dormim més, dormim menys, si el sol surt abans, si marxa més tard, si s’allarga, si s’acurta (el dia) o si a Canàries, si ja tenen una hora menys i al damunt la retrassen, ja se’ls hi pot provocar jet-lag.<br />Bé, fins aquí la meva reflexió sobre el mes de març, aquest tema tan apassionant que segurament us haureu preguntat si venia a cuento o no. Evidentment no ve a cuento (potser al proper article us explico algo que si que vingui a cuento... estic dubtant entre caperucita roja o los 3 cerditos), però avui no tenia un dia gaire inspirat i tampoc volia deixar el blog sense actualitzar ara que sembla que torno a agafar “carrerilla”.<br />Esperem que el proper article sigui un pèl més interessant... o no. Li donaré voltes a això del cuento... però com que tinc més cuento que Calleja (que Jesús Calleja, el aventurero de pacotilla aquell del programa de Cuatro) segurament l’article tractarà sobre qualsevol tonteria, però son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-19606750150739507652011-02-27T21:11:00.001+01:002011-02-27T21:13:24.614+01:00La setmana blanca<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHe_nl9cQdSouVK47VRD-Skk7RYNmHmmhTAE6UlY2Hw8i3R2RgFFJPCIFZTiSWGL78Jh_djo_xUN1no_GBOPuL1RrJWG8noNPasY1agywguRYgp5G1kBac8HUW4TlreReXL_d7Yf_vRXio/s1600/blanca.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHe_nl9cQdSouVK47VRD-Skk7RYNmHmmhTAE6UlY2Hw8i3R2RgFFJPCIFZTiSWGL78Jh_djo_xUN1no_GBOPuL1RrJWG8noNPasY1agywguRYgp5G1kBac8HUW4TlreReXL_d7Yf_vRXio/s200/blanca.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5578464967280481698" /></a><br />Avui parlarem de la setmana blanca, ja que molts escolars es veu que aquesta setmana tindran festa, i a la gent li ha donat per anomenar a aquests dies de vacances escolars fotuts per aqui al mig com a “setmana blanca”. Pero senyors pares i senyores mares (o senyors mares i senyores pares, que n’hi ha alguns que poden portar a l’equivoc), que el nom no us porti a confussio, aquest nom no vol dir que els nens es passaran tota la setmana esnifant ratlles de coca (en principi), sino que se li dona aquest nom per que molta gent aprofita per anar a esquiar (entenem “esquiar” tambe en el bon sentit de la paraula, com allo que suposa posar-se uns esquis i llençar-se muntanya avall fins caure, ja que es ben sabut que alguns dels meus lectors teniu la “mirada sucia” i quan parleu “d’esquiar” us referiu a una altra cosa).<br />I us preguntareu, per que se li diu setmana blanca si es va a esquiar? (preguntar-s’ho tothom ara mateix en veu alta: “per que se li diu setmana blanca si es va a esquiar?), doncs m’agrada molt que em feu aquesta pregunta (sobretot per que la pregunta l’he fet jo mateix). Doncs es molt senzill, popularment es creu que es diu “blanca” perque la gent va a la neu, i com que la neu es blanca, es fa aquest simil tan complicat de setmana a la neu + neu de color blanca = setmana blanca (encara que, segons quina neu, agafa uns colors cada cop mes allunyats del blanc, mes aviat color merda d’oca, pero no quedaria be dir-li “setmana merda d’oca”). <br />Pero aixo no es del tot cert, segons un estudi realitzat per la prestigiosa universitat de Liechtenstein, se li diu aixi per que, quan es va a esquiar, s’han de fer moltes cues per poder arribar als llocs , cues que, de tant esperar, la gent es queda blanca, i ja no perden el color fins que tornen d’esquiar (ara tambe se li comença a anomenar “setmana Iniesta”). Molts ho intenten disimular prenent el sol enlloc d’esquiar (realment jo crec que la gent no va a esquiar, va a la cafeteria a prendre el sol, per que hi ha mes gent a les cafeteries que a les pistes), i un cop tornen, els hi queda la marca “blanca” de les ulleres que delaten que, precisament, aquella persona ha disfrutat d’una setmana blanca.<br />Pero la meva pregunta davant d’aquesta tradicio es: pot un negre anar a una setmana blanca? O es sentira discrimat per que es un gueto rotllo “ku kux klan” (no confondre amb “cus-cus clan”, que aquest son un grup de gent que queden per menjar cus-cus), per que si es aixi, enlloc d’esquiar amb aquells abrics que la gent sembla el nino de Michelin, s’hauria d’esquiar amb unes tuniques blanques amb el caputxot en forma de punxa.<br />I si no te res a veure amb les raçes... per que hi ha una setmana blanca pero no hi ha una setmana negra? Be, si, setmanes negres son les que tenim quan tot ens va malament... no es aixo racisme linguistic? O els negres quan van a esquiar estan fent una setmana negra? O es diu setmana negra si esquies de nit? I si ets xino, hi ha una setmana groga? Doncs la setmana groga es la que vaig passar jo la setmana passada, que estava malalt i el careto se’m va torrnar groc. Per cert, els xinos son grocs? Jo encara no he vist cap xino que realment sigui groc, les uniques persones grogues que conec son els Simpson (i tampoc tinc el plaer de coneixer-les personalment). I hi ha setmana blava? Potser es la que fan els pitufos quan van a esquiar... (se que en catala es diuen barrufets, pero per a mi seran sempre “els pitufos”).<br />Perdoneu la meva desconeixensa en el tema, pero es que jo encara no he anat mai de setmana blanca, de fet no he anat mai a esquiar. Be, menteixo, hi vaig anar un cop, i com que nevava molt van tancar les pistes i no vam poder esquiar, una de les incoherencies mes grans que m’he trobat a la meva vida: si jo vaig a esquiar a la neu... no puc esquiar precisament per que esta nevant?? Vale que estava nevant molt, pero... no hauria de ser aixo millor per que hi ha mes neu? O es que la neu es de mentida i la posen alli quan la gent no hi es? (i per aixo li posen aquests noms tant estranys: “neu primavera”... que passa? Que hi ha una neu per a cada estacio de l’any? Per que mai he sentit a parlar de la “neu hivern”, la “neu tardor” o la “neu estiu”!. O “neu pols”... si hi ha neu pols, no hi ha “neu dura”? Que quan ha nevat i es gela i et caus de cap a terra ben dura que esta aquella neu!).<br />Be, sigui com sigui, si aneu a esquiar i veieu un negre, saludeu-lo de part meva (mes que res per educacio), i si enlloc d’esquiar preferiu anar a la cafeteria i torneu amb la ratlla blanca delatora... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-87051989592930618332011-02-25T18:03:00.001+01:002011-02-25T18:04:57.880+01:00Temporalment dintre de servei<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgIiKA4Uwq_JOCVg4dIQpIea5IdNY2wCSL7IISNUB5akDGXBjiybgb978FbdApB_PsEvqDrrknTsXtgSPsNnZMURNHAPFTdo1SUZhBDL7yuHYljr495xSdAZ0-GxMkOFoSroWmvS1hIuFU1/s1600/taza-on.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 173px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgIiKA4Uwq_JOCVg4dIQpIea5IdNY2wCSL7IISNUB5akDGXBjiybgb978FbdApB_PsEvqDrrknTsXtgSPsNnZMURNHAPFTdo1SUZhBDL7yuHYljr495xSdAZ0-GxMkOFoSroWmvS1hIuFU1/s200/taza-on.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5577674276096836994" /></a><br />“Temporalment dintre de servei” no vol dir que durant un temps m’estaré a dins d’un vàter (tot i que hi passo estones força entretingudes) sinó que, després de 5 mesos sense escriure en el blog (fent una de les meves ja típiques i llargues “pauses bloggils”) sembla que avui torno a estar amb ganes d’escriure de nou algunes coses que se’m van passant pel cap (doneu gràcies a que només n’escric “algunes”, que si les escrivís totes em tancarien directament en un manicomi). Si després d’aquest article en tornaré a escriure algún altre és un enigma fins i tot per a mi.<br />Durant aquests temps en que la gent no es connectava a internet per que el blog “Podria ser pitjor” no s’actualitzava, paralitzant-se el país i l’economia mundial, han passat moltes coses, com que s’ha acabat l’any 2010 i ha començat el 2011. Però no només això, han passat mooooltes coses més, però com que no tinc ni temps ni ganes d’explicar-vos-les, os compreu els diaris des del 26 de setembre de l’any passat fins avui i us els llegiu (i em feu una redacció sobre el que creieu que ha estat el fet més destacat durant aquest temps, com per exemple, la mort de Florinda Chico, un dos tres responda otra vez).<br />Almenys, durant aquests dies de “descans de blog” m’han anat succeint noves anècdotes amb lo que tindré material per a “hipotètics futurs articles” (es a dir, articles que potser escriuré properament si tinc hipo).<br />De moment només avançar, per si encara existeix algú que va seguint els meus articles del blog (cosa que dubto entre que ja eren pocs els lectors, que els articles no valen una merda i que la meva constància escrivint deixa molt que desitjar), que com ja sabreu pels articles escrits el darrer any, per fi ja he aconseguit que el meu nou pis sigui mínimament habitable (es a dir, habitable per mininos), segueixo en la nova feina (que ja no és tant nova per que aviat farà un any que ja hi treballo) però tant enfeinat com sempre (o almenys ho faig veure per a que el meu jefe es pensi que té algún sentit pagar-me a final de mes) i que la meva vida continua més o menys igual com sempre (més aviat “menys igual” que més).<br />I feta ja aquesta posada al dia (que total, tampoc interessa gens per que diria que aquest blog quan el vaig iniciar ho vaig fer de forma anònima) ja podem aprofundir en nous articles. Però aquest aprofundiment ja el faré a partir de la propera entrada (s’entén per entrada un nou escrit o, com diuen els entesos, un post, res a veure amb altres “entrades” que us poden vindre al cap... i aquest cop jo no volia anar amb segones... esteu malats... i si no heu pensat res una mica porc... si, jo si que estic malalt).<br />Només afegir que, ara que m’he n’adono i em poso a comptar els articles que he escrit (és mentida, el mateix “blogger” on es publica això ho compta per mi, esperem que el senyor blogger sàpigui comptar bé), la veritat és que ja porto unes quantes tonteries escrites per aquí, ja que aquest és l’article número 88, també conegut com article “pelochos” (realment em falta un 8 per poder fer un veritable article “pelochos”, però com que no crec que arribi a escriure 888 articles, he decidit dedicar aquest 88é article a tant entranyables personatges). Tot i que jo, més que els pelochos, m’agraden els números “uns” aquells que van al seu davant, que no diuen mai res, però s’ho miren tot amb molta atenció.<br />Així que, con esto y un pelocho... hasta mañana si me sale del... teclado. Com veieu, sóc perfectament bilingüe tot i estudiar a Catalunya (entenem bilingüe com a persona que parla dos llengües, no que en té dues, que això seria “bífide”, o en llatí “bifidus”, que també vol dir persona molt sana que es menja molts iogurts que anunciava el Coronado).<br />I recordeu, si demà no hi ha article, ni n’hi torna haver durant 5 mesos més... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-75600199017957582852010-09-26T16:37:00.001+02:002010-09-26T16:39:36.849+02:00Temporalment fora de servei<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNHdOrLChmN_szjB6WuCwYE6V-IOZopqQFKLenIbNWffjoq-agtpOMlBzQ4NdKKCPRTd9gPeTWalOtKYASPDTwQupL57arlsQyHG2sN5RBVH_t8iQAhrEqMNQwm6VYQ8NjPiRZ-6m5fpjG/s1600/out-of-order.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 145px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNHdOrLChmN_szjB6WuCwYE6V-IOZopqQFKLenIbNWffjoq-agtpOMlBzQ4NdKKCPRTd9gPeTWalOtKYASPDTwQupL57arlsQyHG2sN5RBVH_t8iQAhrEqMNQwm6VYQ8NjPiRZ-6m5fpjG/s200/out-of-order.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5521231847656230082" /></a><br />Darrerament no paro quiet enlloc per feina i assumptes varis, i gairebé no disposo de temps lliure per actualitzar el blog, espero poder tornar a posar-m’hi en breu. <br />Ja sé que aquest per si sol tampoc és un motiu per fer una nova entrada al blog, però son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-81387376387310831362010-08-31T08:16:00.002+02:002010-09-07T16:17:59.099+02:00La reina al palau que de tant corrent d'aire va agafar un constipat<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiizNwTYF7UGzF7sUcNpy3LcbS1NQFEkUpu378gMr80qy6xxbE5ME4gLhyHbx27fXtK6gIVbdNESd5aeKKA_OXLsKRRNwOog1o7xjCdoJUtdvyePb6frUoFLyCk2myRr8iEj_kQrSnBr7Cv/s1600/larsson3.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 131px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiizNwTYF7UGzF7sUcNpy3LcbS1NQFEkUpu378gMr80qy6xxbE5ME4gLhyHbx27fXtK6gIVbdNESd5aeKKA_OXLsKRRNwOog1o7xjCdoJUtdvyePb6frUoFLyCk2myRr8iEj_kQrSnBr7Cv/s200/larsson3.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5511454638489019746" /></a><br />En Maikel Blomkvist, després de molt investigar (i és que com li agrada investigar a aquest home) finalment va poder accedir a l’informe psiquiàtric de la Lisbeth Salandre (que estava penjat a internet al “rincondelvago”) i va esbrinar que en Zapa era en realitat un tal Zapatero, un refugiat polític que venia d’Espanya (un país desconegut del sud d’Europa) i que en arribar a Suècia (que encara no ho he dit, però l’accció passa a Suècia) va demanar asil polític i una organització secreta que depenia de l’estat que es deia la Räna, l’havia amagat sota el nom de Prjvbic Zlxkmf (li van posar aquest nom fictici per que era impossible de pronunciar i així segur que no el trobava ningú per que no sabrien preguntar per ell). <br />Aquest Zapatero (res a veure amb el polític que mana ara a Espanya, això és ficció eh?) va resultar ser realment una mala persona: en la seva estada a Suècia va fer moltes dolenteries (basicament violar i assassinar dones amb la inestimable ajuda del seu fill Mierderman, que havia tingut en un primer matrimoni amb una senyora de Torremolinos) i, per a tindre una tapadera més xuli, es va casar en segones nupcies amb una dona bastant guarrilla amb la que va tenir una filla: La Lisbeth. <br />Com que aquest senyor era un maltractador i pegava tant a la dona com a la filla (també pegava al gos, però això és una dada sense importància, però serveix per adonar-se de lo mala persona que era en Zapa) la Räna va decidir amagar el tema fent ingressar a la Lisbeth en un psiquiàtric per a que no parlés més del compte (el que no sabien era que aquella noia gairebé tampoc no parlava amb ningú, només s’amagava pels puestos, i tampoc hauria dit res a ningú).<br />Investigant, investigant, en Maikel va trobar finalment l’adreça d’en Zapa (a las páginas amarillas) i va decidir anar a enfrontar-se amb ell.<br />Quan va arribar, es va trobar tant a la Lisbeth com al Zapa malferits a terra, tots dos agonitzant, l’una (la Lisbeth) perque li havien fotut d’òsties fins a la extenuació, i en Zapa amb un kuter clavat al cap, per que la Lisbeth, entre òstia i òstia d’en Mierderman s’havia fet la morta un rato, i va aprofitar un instant que en Mierderman anava a pixar per clavar-li un kuter al cap al seu pare. No havia ni rastre d’en Mierderman, aquell gorila (uh uh uh!) havia fugit.<br />En Maikel va trucar a la policia, als bomberos, a l’ambulància i als de “tu tienda en casa” (per que volia un “ab-flex” d’aquells que et fan uns abodminals de cuadraditos) i ràpidament van traslladar a la Lisbeth i al Zapa a l’hospital.<br />Quan en Maikel va explicar tota la veritat a la poli al principi no se’l van creure (per que en Zapa havia d’haver matat en Dag Samsonite i en Nils Burman-Flash? Era més llògic que la Lisbeth, una noia boja amb un tatuatge d’en Ronald McDonald a l’esquena ho hagués fet, i a més ara havia tornat a intentar matar al seu pare), així que va decidir que escriuria un altre llibre (era la tercera cosa que més li agradava al Maikel, després de masturbar-se i investigar: escriure llibres) per desentramar aquest entramat (que el desentramador que lo desentrame, buen desentramador será).<br />Així va decidir juntar tots els seus amigotes rotllo Equipo-A per a que l’ajudessin en la investigació: els companys de redacció de Trienium (i també companys d’una redacció que van fer conjutament a 3r d’EGB) l’Erika Berguerferguen, en Thomas Vistuflatan i la Marta Verguenstrujenwagen, els fantàstics jugadors d’escondite Enric Wanger i Harrieta Wanger, el cap de Milton Playability, Dragon Armanskijijiji, uns quants policies que començaven a estar d’acord amb ell, Jan Laportanskii i Sandrik Rosellirim, i el espantapájaros i el hombre de hojalata.<br />Tots junts treballant per aclarir tot aquest complot que havia creat la Räna per a ocultar en Zapa i les seves dolenteries.<br />Només calia aclarir lo més bàsic: per que havien matat a en Dag Samsonite i en Nils Burman-Flash? La solució la van trobar de la manera més estúpida possible: parlant amb un dels morts.<br />Efectivament, com que volien saber exactament que va passar aquella nit dels assassinats, van demanar un levantamiento de cadàver, i un senyor que traballava a la funerària va aixecar el cadàver d’en Dag Samsonite amb tant mala sort, que li va entrar una rampa al dit petit del peu, i se li va caure a terra. En caure, el cadàver d’en Dag va exclamar: “Au!, òstia, aneu amb cuidado!”. Tots van fet un bot de sorpresa en sentir exclamar-se el mort (tots excepte l’espantapájaros, que no li espantaven ni els pájaros ni els morts que parlaven), però en veure’ls tots blancs de cop pensant-se que estaven davant d’un zombi (i en Dag no era un zombi, ni un extraterrestre com cantava l’Alaska) en Dag rapidament els hi va explicar el que havia passat: com ja sabreu si heu llegit els posts anteriors, en Dag era un especilista en jugar a “l’un, dos, tres, picaparet”, i podia estar-se dies sense moure’s gens per a que no els descobrissin i li toqués parar. Doncs un dia que estava acabant la seva investigació per a la revista Trienium sobre el joc del picaparet, després de descobrir que darrera d’aquell joc innocent, hi havia hagut un tal Zapa que l’havia convertit en un joc macabre matant dones que jugaven amb ell al soldatito inglés (sin mover los pies), i furgant en la investigació, va trobar que aquest senyor havia estat sempre sota el control d’un advocat que treballava per la Räna: en Nils Burman-Flash. Però quan va anar a visitar en Nils per interrogar-lo, se’l va trobar tot despullat jugant obscenament amb un burman flash. Gairebé no va tenir temps de fer res, per que va apareixer un senyor molt gros que es deia Mierderman que venia a matar a en Nils per a que no pogués xivar-se de la existència d’en Zapa. Per sort, en Dag el va veure venir per la finestra amb uns bultxacos i, per disimular, es va despullar, es va posar un burman flash a la orella i va adoptar una de les seves poses estàtiques inamobibles. En Mierderman, va entrar a la casa, va matar a en Nils d’una bufada (és que era molt fort) i no va fer cas d’en Dag (es pensava que devia ser algún joc sexual d’en Nils i no li va donar més importància). Però com que en Dag s’havia posat tant bé al seu paper, no va reaccionar quan va venir la policia ni quan el van posar dins de la funda on foten els morts.<br />Ja estava tot clar! La Lisbeth era innocent! En Zapa i el seu fill Mierderman eren els culpables de l’assassinat del Nils (i de totes les dones prostitutes que havien jugat amb ells al picaparet).<br />Però aquí no acabava tot, els de la Räna no podien deixar que es descobrís tot aquest entramat, i van anar a l’hospital, van matar al Zapa per a que no parlés i quan van anar a matar també la Lisbeth... no hi era!! (efectivament, la especialista en jugar a l’escondite s’havia tornat a amagar).<br />Els de la Räna s’estaven posant molt nerviosos, per què les investigacions de Trienium havien donat en el clau (vull dir que havien encertat la veritat, ningú les va tirar cap a la pared i van donar amb un clau) i quan va sortir publicada la revista amb tota la informació en el número especial d’estiu sota el títol “La Räna ha sortit rana”, allò va provocar un escàndol tant gran a tot Suècia que fins hi tot l’Intereconomia suec va obrir el seu noticiari explicant els fets.<br />Totes les investigacions de la policia es van encaminar llavors cap al veritable assassí que encara estava suelto: en Mierderman.<br />Els policies corruptes de la Räna (en Gustavo, la Peggy, l’Epi, el Blas, Supercoco i el Monstruo de las galletas, que aquests eren els pseudónims dels qui estaven darrera de la trama d’en Zapa) van ser detinguts i es va dictar la llibertat per a la Lisbeth Salandre, però... on era la Lisbeth Salandre?<br />Ara que ja s’havia resolt tot era lliure, però ella seguia amagada. És més, aquest cop va decidir amagar-se en un lloc on mai més ningú no la trobés, el seu amagatall preferit i que mai no havia explicat a ningú: dins de l’armari.<br />La Lisbeth es va estar 20 dies amagada dins de l’armari de casa seva (mentres en Maikel la buscava per tot arreu com un esperitat), però com que començava a tenir una mica de gana va decidir sortir de l’armari (reconeixent d’aquesta manera metafòrica que li agradaven les dones) i anar a fer-se pan-bimbo amb nocilla. Però quan era a punt d’entrar a la cuina, va sentir un soroll que feia com “pxsiii”... algú estava obrint una cervesa. Va mirar de refiló per la porta, i allí estava el seu enorme germanastre, en Mierderman, prenent-se tranquilament una Estrella. Va esperar pacientment que anés de nou a pixar (en Mierderman bebia molta cervesa i tenia problemes de micció), i va aprofitar el precís moment en que en Mierderman visitava al senyor Roca per posar-li tot de somnifers a dins de la beguda (i es va tornar a amagar, aquest cop dins del rentaplats).<br />En Mierderman, tornant del wàter, va posar el rentaplats en marxa, i alié als somnífers es va prendre l’Estrella a sant-hilari i va caure com un plom adormit.<br />La Lisbeth, un cop acabat el procés de rentat i centrifugat, va sortir del rentaplats tota brillant (per que a casa seva utilitzaven Calgon) i va trucar a en Maikel que, alleugit per saber que estava bé, va trucar a la policia que rapidament va acudir a arrestar en Mierderman.<br />D’aquesta manera, la història acabava d’allò més be per la Lisbeth i en Maikel que, per celebrar-ho, van decidir fer una partida conmemorativa d’escondite a la seu de Trienium. <br />Aquest cop la pararia en Maikel i, la Lisbeth, abans de en Maikel Blomkvist es donés la volta per començar a comptar a la pared, li va susurrar a la orella: “si ets capaç de trobar-me, et deixaré tocar-me un pit”, i va començar a còrrer a amagar-se mentres en Maikel es posava contra la pared i començava a comptar: un, dos, tres, cuatre, cinc...<br /><br />I fins aquí la meva versió de la saga Millenium. Ho sé, ha estat una anada de l’olla, però ja ho sabeu... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-53383495140676508462010-08-30T15:08:00.004+02:002010-09-07T16:17:59.100+02:00La noia que volia somiar un llumí i un bidó de gasolina, però comptava cabretes i tot i això no s'adormia<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiAhhlR-b0cTZQ5f__ferVahgE5QK-IX1uK_09TWntVITHWUwvDmRHjJkYqVKysOnu7Qq0QB8bsZArq2SSHt9cfessC2PJ-p0aXmMM5gltupo2PzZYNzOyL4ZspEvjmM0oOFpEVAE057ayu/s1600/larsson2.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 133px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiAhhlR-b0cTZQ5f__ferVahgE5QK-IX1uK_09TWntVITHWUwvDmRHjJkYqVKysOnu7Qq0QB8bsZArq2SSHt9cfessC2PJ-p0aXmMM5gltupo2PzZYNzOyL4ZspEvjmM0oOFpEVAE057ayu/s200/larsson2.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5511189265090899554" /></a><br />Finalment la Harrieta Wagner havia aparegut. Resultava que s’havia amagat tant bé que no sabia trobar-se a ella mateixa, i com que a Musvagatan no s’havia jugat mai més a l’escondite des d’aquell dia de feia ja 35 anys, la Harrieta, un cop es va trobar, havia anat milers de vegades a la pared per salvar-se però no hi va trobar ningú. <br />Gràcies a la perícia (i a la perilla, per que en Maikel Blomkvist portava perilla) d’en Maikel i la Lisbeth, la Harrieta havia pogut sortir d’aquell cercle virtuós i tornar a la vida real.<br />Un cop solucionat aquell difícil cas, tant en Maikel com la Lisbeth van tornar a la seva ciutat: Sorenesgätanfuesguen. En Maikel a la revista Trienium i la Lisbeth, que necessitava un canvi d’aires, se’n va anar a Ibiza.<br />La revista Trienium, que abans de l’afer Wanger no estava passant per un bon moment, es va refer gràcies a l’especial que va publicar en Maikel sobre “Los mejores trucos para jugar al escondite”. Aquest número de la revista va ser un èxit de vendes i la revista Trienium era exposada als kioscos al costat de la Interviu.<br />En una reunió del consell d’administració (en que es reunien els treballadors de Trienium i es donaven consells els uns als altres) van decidir que no podien deixar passar aquell filó que havien trobat amb aquell article, i es van posar a preparar un nou article sobre el “un, dos, tres, picaparet” (o com jugava jo quan era petit: el soldadito inglés). Per a escriure aquest article, van contractar a en Dag Samsonite (que a part de vindre d’una família molt famosa per fabricar maletes, era mundialment conegut per no haver-la parat mai al picaparet, ja que era capaç d’estar-se hores i hores completament inmòbil sense bellugar ni una pestanya).<br />Mentrestant, la Lisbeth Salandre, que ja s’havia posat molt morena a Ibiza, va tornar a Sorenesgätanfuesguen per anar a veure el seu advocat, en Nils Burman-Flash. La història que l’unia a en Nils (que es deia com el paio aquell de la sèrie “Els Joves”... ei tius...) venia de molt lluny: en la seva infància la Lisbeth, que com he explicat al post anterior era una especialista en jugar a l’escondite, havia aprés a jugar a aquell joc a la força, ja que el seu pare l’ataconava i ella va aprendre a amagar-se a la força per a que no la peguéssin. Li va agafar tal afició a amagar-se, que ja s’amagava sempre en totes les coses que feia a la seva vida: s’amagava sota el pupitre a classe, s’amagava darrera el carrito al supermercat quan anava de compres, s’amagava dins el labavo quan sortia de marxa... fins i tot s’amagava d’ella mateixa quan es mirava al mirall. Aquella actitud tant amagadissa, juntament amb un petit incident sense importància de que sense voler va calar foc al seu pare quan estava fent la migdiada al seu cotxe amb les finestres obertes per a que passés una mica d’airet, va provocar que tothom es pensés que estava boja i la van internar en un centre psiquiàtric (no sense abans haver de trobar-la, per que s’havia tornat a amagar i no sabien on coi s’havia fotut). Així, en Nils Burman-Flash va ser l’advocat encarregat de controlar tot allò que fes la Lisbeth un bon cop va sortir del manicomi, per a que no cremés a ningú més que fes migdiades als interiors dels cotxes.<br />Però en Nils no era tan bona persona com semblava (era el típic que les veïnes deien allò de: “pues parecia buena persona, siempre me saludaba cuando venia de violar prostitutas”). Doncs això, en Nils en realitat era un malparit, i havia abusat de la Lisbeth, fent honor al seu cognom, introduïnt-li un Burman-Flash (aquells polos allargats de gel que quan s’acaven xucles el suquillo) per tots els orificis imaginables (i inimaginables) que tenia la Lisbeth. <br />La Lisbeth, que era una mica guarrilla però només quan ella es deixava, s’havia venjat de les violacions d’en Nils tatuant-li a la panxa: “No le meteré más Burman-Flash por el culo a la gente” quaranta vegades. I des d’aquell dia li anava fent visites de rigor per a que no es xivés a les autoritats i no la tornessin a tancar a un manicomi (on es menjava molt bé, però no li acabava d’agradar el tracte del personal).<br />Però aquell dia que tornava d’Eivissa (abans ho he posat en castellà per que tenia més glamour) es va trobar a en Nils Burman-Flash mort al seu despatx tot despulladot (i era una imatge horrorosa, per que aquell home despullat perdia molt) juntament amb un altre senyor que tenia un polo enganxat a una orella també despullat (despullat ell i despullat el polo) i que també estava mort. Aquest senyor que algú també havia assassinat es deia Dag Samsonite.<br />La Lisbeth, esverada en veure tants morts, tant despullats i tants polos, va fugir corrent d’allà, no sense abans deixar-ho tot ben ple d’emprentes digitals (que si ho arriba a fer aposta no n’hauria deixat tantes) i va decidir fer el que millor sabia fer: amagar-se.<br />A l’altra banda de la ciutat, el periodista Maikel Blomkvist, veient que en Dag feia una setmana que no contestava al telèfon (ni als SMS que li havia enviat) va decidir anar a buscar-lo a casa seva (que ja s’acabava el mes i havien de publicar l’article del picaparet). A l’arribar a casa seva al barri de Nosbafuten, es va trobar una nota a la porta que deia: “estic a casa del Nils Burman-Flash”, així que en Maikel, que era un hàbil investigador, va deduir que estava a casa d’un senyor que es devia dir Nils Burman-Flash. Però quan va arribar allí... oh, sorpresa! En Dag estava mort amb un polo a la orella, al costat d’un altre paio, tots dos despullats i amb el rigor-mortem.<br />Va decidir trucar a la policia, que van arribar rapidament allí amb tot l’equip del CSI, i en Grishom, després de treure un aparatito que feia llums blaves va dir: “Aquí hi han emprentes digitals, i l’ordinador dictamina... que miente! Vull dir... que son d’una tal Lisbeth Salandre”. En Maikel no s’ho podia creure. La Lisbeth una assessina? No podia ser, una mica guarrilla si, però assassina no. Així que va fer el que més li agradava fer: anar a casa a masturbar-se. Però després va fer el segon que més li agradava fer: investigar.<br />Les seves investigacions, segons el que en Dag tenia al seu ordinador (un pentium II), van encaminar-lo cap a un senyor que havia jugat al picaparet amb un munt de prostitutes, i totes elles havien aparegut mortes amb un polo de Burman-Flash enganxat al cul. Allò era sospitós... i en els seus documents sempre es recorria al mateix nom: un tal Zapa. Qui era aquell Zapa?<br />La policia, que no es creia que de cap de les maneres uns assassinats poguessin estar relacionats amb gent que jugava al picaparet, estava convençuda de que l’assassina era la Lisbeth Salandre, i es va donar una ordre de cerca i captura per a trobar-la.<br />Mentrestant, la Lisbeth, al seu amagatall dalt d’un pi, es va connectar a una xarxa wi-fi amb el seu portàtil (per que ella en sabia molt d’informàtica, fins i tot sabia jugar al buscaminas) i va iniciar la seva propia investigació. Va arribar al mateix nom que en Maikel: en Zapa. Però ella si que sabia qui era en Zapa. Realment aquell senyor no es deia així, el seu nom real era Zapatero, i era... el seu pare!<br />Com que sabia on vivia, va anar a veure’l per tornar-lo a cremar a lo bonzo, que com que encara havia quedat una mica cru, volia donar-li volta i volta. Però en arribar a casa, enlloc d’obrir-lo en Zapa, li va obrir la porta un senyor molt alt i molt gordo (que feia 2 metres x 2 metres) que responia al nom de Mierderman (responia per que si tu li deies “Mierderman” ell et deia “que?”). En veure-la, en Mierderman la va reconèixer ràpidament, ja que era la seva germanastra, i com que en Mierderman havia sortit al seu pare, li va fotre un jac d’osties a la Lisbeth que la va deixar mig morta.<br /><br />(continuarà...)Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-3418630759739829572010-08-27T13:41:00.002+02:002010-09-07T16:17:59.100+02:00Els homes que no estimaven les dones ni els animals ni els pelutxos de companyia<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEho_8JQsbXWjqm19BePDHn0Gw8bn3YGDTE1fbA-gKAdiB4Xd25rRjlKm6iPzEIfQVj_LjMpWb3U9FDXKXuRirPPZmHtr7ODbYxpmzGVvLqvpXj_1Eb5u2TkAlgiNpEL5XQL7Fc6-ZA_qqsS/s1600/stieg.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 130px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEho_8JQsbXWjqm19BePDHn0Gw8bn3YGDTE1fbA-gKAdiB4Xd25rRjlKm6iPzEIfQVj_LjMpWb3U9FDXKXuRirPPZmHtr7ODbYxpmzGVvLqvpXj_1Eb5u2TkAlgiNpEL5XQL7Fc6-ZA_qqsS/s200/stieg.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5510054879869610274" /></a><br />Ahir vaig acabar de llegir els llibres de l’Stieg (es pronuncïa “estic”, com els pals de hockei) Larsson (l’ex-davanter del Barça). Ja sé que he fet una mica tard i tota la humanitat ja se’ls ha llegit, però entre que no tenia temps i que m’havia d’acabar “En Teo va a la platja” encara no m’hi havia pogut posar.<br />Vist l’èxit que han tingut aquests llibres amb un títol tant llarg, jo també vull escriure la meva pròpia trilogia a l’estil Larsson, però enlloc de la saga “Millenium”, la meva serà la saga “Trienium”. Aquí va la primera part: “Els homes que no estimaven les dones, ni els animals ni els pelutxos de companyia”:<br /><br />En Maikel Blomkvist (en català Miquel Benvist) era un periodista que treballava (si, treballava, la crisi encara no l’havia afectat) a la revista Trienium a la ciutat de Sorenesgätanfuesguen (els nomes de les ciutats han de ser d’aquest rotllo en aquests llibres) juntament amb l’equip de redacció que el formaven l’Erika Berguerferguen, en Thomas Vistuflatan i la Marga Verguenstrujenwagen (els noms son lo de menos, ja que mai t’enrecordaràs dels seus cognoms).<br />Un dia (anirem per feina, que si he de fotre articles de 700 pàgines com els llibres del Larsson anem apanyats) un senyor molt ric (i molt ruc) anomenat Enric Wanger el va trucar per que feia la tira d’anys que la seva neboda Harrieta havia desaparegut. Estaven jugant a l’escondite per festa major, i es va amagar tant bé que mai més no l’havien trobat, i com que ja feia 35 anys que tota la resta de gent que jugava s’havien salvat picant a la pared, l’havien de trobar per que li tocava parar.<br />Però com que en Maikel no tenia amics de petit, no havia jugat mai a fet-i-amagar, i va decidir trucar a una gent que era especialitzada en jocs de carrer (Milton Playability) per a que li enviessin alguna persona que el pogués ajudar.<br />Així, en Maikel va marxar cap a Musvagatan, on s’havia produït aquella interminable partida de escondite a parlar amb el Wanger, que li va presentar a tota la gent que va participar en aquell joc (que eren 52 persones, totes tenien noms i cognoms raros impossibles de recordar, i al damunt tots eren família), tot esperant que li arribés el reforç de Milton Playability.<br />Als 2 dies va arribar aquest reforç, una noia tota esquifida, amb un tatuatge d’en Ronald MacDonald a l’esquena, que es deia Lisbeth Salandre (pels amics Elisabet Santander, que era on havia nascut). Aquesta noia era força estranya, ja que gairebé no parlava, però es veia que sabia jugar molt bé a l’escondite ja que, en el seu passat, no se sap molt bé per que, sempre s’havia salvat la primera i mai li havia tocat parar en les partides d’escondite que havia jugat.<br />Curiosament, i després de 2 mesos d’investigació recreant la partida d’aquell dia a Musvagatan, es van adonar que qui parava sempre eren les dones, hi havia una mena de complot masclista per a que els nois no haguessin de parar mai i les noies sempre pringaven. De fet, la Harrieta l’havia parat moltes vegades en aquelles partides de feia 35 anys, i les sospites d’en Maikel i la Lisbeth es van encaminar cap a que la Harrieta començava a estar farta de parar-la sempre i potser s’havia amagat indefinidament fins que l’escondite fos un joc prohibit per l’estat.<br />Després d’interrogar a tots els participants de la partida (la de TV3 no, la de l’escondite), en Maikel i la Lisbeth van decidir posar en risc la seva vida i recrear una nova partida de l’escondite tal i com va succeïr aquell dia.<br />Així, la va parar en Martini Wanger (germà de la Harrieta), al igual que aquell dia, i la resta de participants es van amagar per Musvagatan.<br />En Martini va comptar fins a 100 (tampoc sabia comptar més) i ràpid va veure al seu tiet, en Enric Wanger, que com era molt vell i anava amb taca-taca, només s’havia pogut allunyar 3 metres. Així que Martini va picar a la paret tot dient: “un, dos, tres, Entic Wanger!”, i va proseguir buscant més gent amagada.<br />Per amagar-se millor, el Maikel i la Lisbeth s’havien separat. El Maikel es va amagar darrera un pi i la Lisbeth es va posar acotxada tal com un caganer al darrera d’un cotxe (ella que era experta en aquest joc, sabia que els cotxes donaven la possibilitat de poder guaitar des de sota si venia algú, amagar-s’hi sota també si es donava la ocasió, i tenia dues sortides, una per cada banda, que si venia qui la parava, ella sempre podia sortir per l’altre costat i, com que era molt ràpida, arribar a picar la pared abans que en Martini).<br />El que en Maikel no havia constatat, era que el pi era més prim que ell, ja que fotia una prominent panxa cervessera que sobresortia pel costat, amb lo que se’l veia d’una hora lluny. <br />En Martini, que ja havia trobat a tot el clan Wanger, només li faltava per trobar a en Maikel i la Lisbeth (“refotuts investigadors!” va pensar), i com que no la volia tornar a parar, va agafar un garrot per que, si els trobava, foter-li’s un bon cop a les cames per a que no puguessin còrrer i arribar a salvar-se a temps.<br />Quan en Martini es va endinçar dins el bosc, no va poder evitar veure una panxa que sortia pel costat d’un pi. Va agarrar fortament el garrot, es va apropar al pi, i li va esbotzar un cop als ous al Mikael que va caure tot plegat a terra. La Lisbeth ho ha veure des de darrera del cotxe i va sortir corrent a salvar-se (que collons havia d’anar a ajudar el Maikel, ella es volia salvar!). Com que el terra era de gravilla, la Lisbeth va fer soroll al còrrer cap a la pared salvadora, soroll que va sentir en Martini que va sortir disparat darrera seu amb el garrot alçat i cridant “Aaaaargh!” com si fos un troll. La mala sort va fer que la Lisbeth rellisqués amb un cotxe de joguina que algún nen s’havia deixat per terra, torçant-se el turmell. Però la Lisbeth, retorçant-se de dolor, es va aixecar i va continuar corrent tota coixa amb el Martini que li anava recuperant el terreny.<br />Quan només faltaven 100 metres per “casa”, en Martini ja estava a l’alçada de la Lisbeth va aixecar el garrot i... en Mikael Blomkvist va fer-li un placatge a l’estil rugby per darrera que va impedir que el “garrotasso” impactés en la Lisbeth, i va fer que tant en Mikael com en Martini rodolessin per terra.<br />La Lisbeth, extasiada pel cansament, ja no podia més i també va caure. Així estaven tots 3 a terra a només 40 metres de la pared. En veure-ho, en Mikael, la Lisbeth i el Martini començaren a arrossegar-se per arribar a la refotuda paret, agafant-se els uns als altres (i aprofitant per fotre’s una mica de mà). I quan ja estaven a punt d’arribar a la paret... una noia va travessar corrent fins a la paret i cridà: “un, dos, tres, salvada!”. Era la Harrieta Wagner.<br /><br />(continuarà...)Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-58152997300926037292010-08-25T15:44:00.002+02:002010-09-07T16:17:45.673+02:00Obrint parèntesis<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgI1yiKKcT6qUlJTdEqIyJ-TbZvLeY8_UKR4dCgvyNhIT9Bq7YenVSiScfdqRE6l_K4lsr-ZDwZiIyB2u4Q15sgyv75mQODx5ClzEZi4ucp2qV7IEjYl13aOYQNYVtj_j_b58_kiyZr4gCL/s1600/parentesis.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 170px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgI1yiKKcT6qUlJTdEqIyJ-TbZvLeY8_UKR4dCgvyNhIT9Bq7YenVSiScfdqRE6l_K4lsr-ZDwZiIyB2u4Q15sgyv75mQODx5ClzEZi4ucp2qV7IEjYl13aOYQNYVtj_j_b58_kiyZr4gCL/s200/parentesis.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5509343192902090546" /></a><br />Després d’una nova pausa una mica més seriosa del que és habitual en el blog per l’article anterior, però sense perdre de vista aquesta persona meravellosa de la que en parlava, l’article d’avui ja continuarà amb la tònica (schweppes... que se n’ha fet d’aquell senyor de les ulleres que anunciava aquesta tònica fa anys?) habitual, i em dedicaré a escriure un article “obrint parèntesis”, ja que és una cosa que aquest amic en qüestió feia molt sovint (sense saber si els acabaria tancant mai), i si sou lectors habituals del blog, ja sabeu que jo em passo els articles obrint i tancant parèntesis, així que... a pels parèntesis! (Preneu paciència per entendre alguna cosa en un article sobre els parèntesis i ple de parèntesis).<br />Els parèntesis no són tesis sobre els parents, sinó que són signes de puntuació (que tampoc són signes que et donin punts per posar-los) que tot i ser signes de puntuació, no s’asemblen als que coneixem com a signes de puntuació (es a dir el punt (.) (això del costat és un punt entre parèntesis, no una mamella), la coma (,) (això tampoc és una mamella amb el mugró en punta), el punt i coma (;) o els dos punts(:) ).<br />Doncs això, els parènteisis (que curiosament s’escriu tant en singular com en plural igual: parèntesis), s’usen de dos amb dos (com els donuts o els petit-suís (no em refereixo a un suís que és petit, sinó a aquell postre làctic que ara li diuen Danonino (es veu que el Danonino és el nom d’aquell dinousaure amb cara de simpàtic que surt a la coverta dels petit-suís))) per separar o intercanviar un text dins un altre (això que faig jo de posar més d’un parèntesis seguit només es fa a les matemàtiques, però jo ho faig igual aquí).<br />Això era abans, per que ara els parèntesis també s’utilitzen per fer cares que indiquen estats d’ànims en els xats, facebooks, twitters, messengers, sms (en plural smss (llegit: eseemeeses)) o qualsevol altre suport que s’utilitza per escriure missatges abreujats. Així tenim al senyor que somriu :) , o el que pica l’ullet ;) , o el que està trist :( , el que plora :’( , o un munt de carotes més que jo ja em perdo quan me les posen (com aquella que fa així :* que es veu que es un petó, però a mi em recorda la boca d’en Suprunaman, el Superman aquell que menjava prunes a la sèrie de l’Arare).<br />Però es veu que hi han també diferents tipus de parèntesis, els més famosos són els que sempre utilitzo jo: ( ) , però també hi han els “corchetes”: [ ] , les claus: { } (que no són les claus de casa, són les claus de paréntesis) o el que es veu que s’anomenen paréntesis angulars, corchetes angulars, cunyes o “corchángulos” (mira que tenen noms això, però a mi m’agrada el de corchángulos) que són aquests: < > , i que jo utilitzo per fer fletxetes, tal que així: -----> (si, ja ho sé, vaja merda de fletxa).<br />Per distingir entre els paréntesis, sobretot al cole quan feiem dictats, es diu allò de “obrim parèntesis” (que seria aquest: “(“ ) o “tanquem parèntesis (que seria aquest altre: “)” ), i si escrius això: (I) tens un cul. <br />Com ja he dit anteriorment, els parèntesis també es poden emprar, a part de per fer carotes, per fer “popes” (també conegudes com mamelles, tetes, pits, senos, cosenos...), com aquestes: (.)(.) . Generalment, si vols emprar parèntesis per dibuixar popes, només has de posar el “paréntesis + punt + parèntesis” dos cops (optenint 2 popes), per que si el poses un sol cop, surt una trista i miserable popa i si el poses més cops, surten massa popes per ser reals: <br />(.)(.)(.) (aquí tindriem un exemple de tripopa), (.)(.)(.)(.) (i aquí una quatripopa, o dos parells de popes prenent el sol).<br />També com ja he dit abans (em repetixo i em perdo jo mateix amb tant parèntesis) en matemàtiques els parèntesis s’utilitzen per indicar precedència o definir un argument. Com per exemple: 2 x (3 + 4). Això vol dir que primer em de sumar 3 i 4 (7 (sóc bo eh?)) i després multiplicar-ho per 2 (14... por el culo te la inco (ai no)).<br />Tornant a l’ús dels parèntesis en el llenguatge, habitualment s’usa en les clausules amb sentit explicatiu independent (com per exemple: “i amb aquest paràgraf (espero no haver estat molt pesat) acabarem l’article”), per afegir-hi dates (“avui (25 d’agost de 2010) fa calor”), per aclaracions corresponents a abreviatures i sigles (“el blog de PSP (Podria Ser Pitjor) cada dia toca menys a pito”), per amagar traduccions (“en anglès translations (traduccions)”), per amagar les acotacions en les obres de teatre i els guions de radio, televisió i cine (“Murphy (rient) Quin conyàs d’article!”) o per amagar (els parèntesis serveix per amagar moltes coses, el proper cop que jugui a l’escondite m’amagaré entre parèntesis) datos aclaratoris com llocs (“Jo visc a Lleida (Catalunya)”).<br />I fent un matxembrat de tot, quedaria: “I amb aquest paràgraf (espero no haver estat molt pesat avui (25 d’agost de 2010, dia que actualitzo el blog de PSP (Podria Ser Pitjor, escrit per un paio de Lleida (Catalunya, (en anglès Catalonia (Murphy (sorprés) mireu quants parèntesis seguits!))))))) acabarem l’article” (si no has entés res entre tants parèntesis, són coses que passen (de fet, podria ser pitjor!)).Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-88386710842410269962010-08-18T13:11:00.002+02:002010-09-07T16:17:45.673+02:00Aquelles persones meravelloses<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEguAuA1t8XS7GrYCjeGCGEPHW2fQNNGwBJDSQNc4RHJ_IdlLqD5D0c8lRIQZA5UgQfmz5XIfv1w0coGlhp676B4hQpmPw27MzZcD4QUvasXiET1_tW5DbeSTILADXV95O0UKADOC1BGj24R/s1600/persones.bmp"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 92px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEguAuA1t8XS7GrYCjeGCGEPHW2fQNNGwBJDSQNc4RHJ_IdlLqD5D0c8lRIQZA5UgQfmz5XIfv1w0coGlhp676B4hQpmPw27MzZcD4QUvasXiET1_tW5DbeSTILADXV95O0UKADOC1BGj24R/s200/persones.bmp" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5506706445028173426" /></a><br />Avui tornaré a deixar una mica de banda la “conya” dels articles del blog i parlaré d’un tipus de persones molt especials a qui jo anomeno “aquelles persones meravelloses”. I és que una d’aquestes persones meravelloses, ens ha deixat recentment.<br />Les que jo anomeno “persones meravelloses” son aquelles persones que es creuen algun dia en la teva vida i, sense saber molt bé perquè, deixen un rastre imborrable i una petjada que perdura per sempre.<br />Una “persona meravellosa” pot ser molt diversa: un amic, un familiar, un amor, un profesor o una persona que coneixes un dia casualment.<br />Són aquella mena d’amics que, encara que no hagis coincidit moltes vegades en la vida (ja que no son persones que veus diariament), cada cop que te les trobes, ni que hagin passat molts anys des del darrer cop que us vau veure, es com si ens haguessim vist ahir. I són persones amb un cor tant gran, que tothom qui les coneix a la seva vida no pot evitar estimar-les.<br />Aquesta persona meravellosa en concret era l’alegria personificada, un educador, un company i un amic. Moltes vivències viscudes plegats (campaments, trobades, reunions...) i un record que perdurarà per sempre.<br />És el que tenen aquestes “persones meravelloses”, que tot i que malauradament algún dia ens deixen (i és que això és llei de vida encara que vingui per sopresa com en aquesta ocasió), sempre es mantenen vives en totes i cadascuna de les persones que ens hem creuat per la seva vida. I es que quan es té un cor tant gran (de fet tant gran que ha hagut de dir prou) aquest cor es reparteix en petits boçinets que passen a formar part dels cors dels qui l’hem conegut. D’aquesta manera, la persona meravellosa no mor mai, per què queden restes del que ens ha trasmés en cadascún dels nostres cors.<br />Així que, amic amb nom d’estat dels EEUU, company, germà... bon viatge allà cap a on vagis, gràcies per haver-te creuat en el meu camí, gràcies per tants bons moments i, per un cop, m’agradaria no haver d’acabar un article dient: “son coses que passen”, però realment, la vida “hauria estat pitjor” si tu no t’hi haguessis passejat per ella.Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-11158295742586364262010-08-16T16:58:00.001+02:002010-09-07T16:18:06.869+02:00Les festes de Gràcia<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPYbhQ9uyBh7FkjrrRQiXAILvM_CV0zPDpnGlpKQ9ivrKTdLHpMXrpKLiTNLuUlwTRLvBbvaPWJgzkBVs30y3jgRYLbLk94Y43jIvrAQcMxYuYptId9S_02N6Rmw5htPn99E6qAnLv-rB8/s1600/festes.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 150px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPYbhQ9uyBh7FkjrrRQiXAILvM_CV0zPDpnGlpKQ9ivrKTdLHpMXrpKLiTNLuUlwTRLvBbvaPWJgzkBVs30y3jgRYLbLk94Y43jIvrAQcMxYuYptId9S_02N6Rmw5htPn99E6qAnLv-rB8/s200/festes.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5506022532193531746" /></a><br />Ara que aquests dies torno a rondar ocasionalment per Barcelona, em podré passar a fer una visita per les famoses festes de Gràcia (que fan gràcia de per si, però no s’anomenen així per fer gràcia, sinó per que succeeixen al barri de Gràcia, que és una barri de Barcelona que té gràcia).<br />Aquestes festes consisteixen, bàsicament, en guarnir els carrers esperant que plogui per a que se’ls hi destrossin totes les coses super-mones que han anat penjant pel carrer per deixar-ho ben decoradet. I si algún any no plou com mana la tradició, llavors apareixen alguns individus borratxos a altes hores de la nit que s’encarreguen de destrossar allò que la pluja no ha pogut fer malbé.<br />La veritat, i conyes a part, són unes festes molt entranyables, en les que es recupera l’esperit de les “festes al carrer”, com les d’abans (però fetes ara), i on la festa la munten els mateixos veins, que s’encarreguen de fer una programació de lo més variada a cadascún dels carrers: desde clàssics campionats de butifarra, menjades populars (“menjades” de menjar eh? Altres tipus de “menjades” suposo que també es deuen donar, però en la intimitat), concerts varis, manualitats (“manualitats” d’aquelles de tissores i papers eh?) i tot tipus de les més diverses i variopintes (veus? Vario-pintes... manualitats!) activitats.<br />D’aquesta manera els carrers de Gràcia s’omplen de visitants de la resta de la ciutat i de fóra de Barcelona que s’apunten a la gresca com si fossin del barri (que jo dedueixo que no ho són, per que per aquells carrers no hi ha qui hi passi durant les festes! No pot ser que hi visqui tanta gent a Gràcia!).<br />Així doncs, des de l’experiència de diferents visites a aquestes festes durant els darrers anys, donaré uns quants consells per si algún lector del meu blog hi vol anar per primer cop:<br />Cada cop que s’entra a un carrer guarnit s’ha de fer “oooooooh!”, acompanyat d’un “que bonic”, encara que no es tingui ni la més remota idea de que collons vol significar aquella decoració. Que a la entrada posa “l’oceà” i a l’interior només veus ampolles buides d’aigua foradades i penjades d’un fil.<br />Si un carrer no està guarnit, no cal fer “oooooooh!” (cal anar en compte, que alguns carrers no estàn decorats d’abocador d’escombreries, són escombreries reals).<br />Si entres a un carrer molt ple de gent, has d’estar preparat a no saber per on sortiràs, t’has de deixar emportar per la marea humana.<br />Si el teu destí és la barra per anar a prendre algo, compta que trigaràs trenta minuts en aconseguir una cervesa (sempre i quant, la marea humana t’ho permeti).<br />Quan els carrers són molt plens de gent, sempre es fa una curiosa fila índia pels costats que cal anar seguint per poder sortir d’aquell laberint humà (normalment, aquestes files indies són d’una sola direcció, cal anar en compte en encertar la direcció correcta, encara que sempre hi pot haver algún individu que aparegui en direcció contrària).<br />Curiosament, aquestes files indies són iniciades per grups d’amics que, durant les festes de Gràcia, son més amics que mai, i s’agafen de les mans per no perdre’s (fa molt de festa major passar pels puestos agafats de les mans). Si no els coneixes no s’aconsella agafar de les mans, tot i que pot ser l’inici d’una gran amistat.<br />Parlant d’amistat, a les festes de Gràcia pots anar-hi sol, sempre acabaràs fent algún amic. És típic del lloc seure en una cadira que trobes buida miraculosament, i que el senyor que hi ha al costat (normalment amb un grau etílic important) entabli una amena conversa amb tu en la que us acabeu explicant la vida.<br />També relacionat amb l’amistat es produeix l’efecte: “los amigos de mis amigos son mis amigos”, amb lo que tu surts de festa amb 2 amics teus, que han quedat cadascún d’ells amb 3 amics seus, que han quedat amb una parella amiga seva... i acabeu 40 persones pel carrer (això si, tots en fila i agafats de les mans).<br />Com més avança la nit, més begut has d’anar (les famílies van desapareixent cap a altes hores de la nit, i t’has d’integrar amb el jovent que passeja amb gots de plàstic plens de cervesa).<br />Si no tens la possibilitat de arribar a cap barra, sempre podràs comptar amb la inestimable ajuda d’uns senyors que hi han a cada cantonada venent llaunes de cervesa (aquests senyors no són amics de la policia, per que quan apareixen les patrulles de mossos per allí desapareixen de sobte... o és que a lo millor estan jugant a l’escondite... o millor a “polis i a cacos”).<br />Donat que segurament beuràs molta cervesa (encara que no vulguis, jo crec que la beus per osmosi) s’hi habiliten uns labavos públics (es diuen així, però son unes caixes que fan pudor fotudes al mig del carrer) per a que puguis pixar quan el cos t’ho demani. Però el cos et demanarà pixar al carrer encara que estigui prohibit.<br />Si un està molt cansat a les festes de Gràcia, seu a terra, seure en cadires són mariconades. I si tens son... et tumbes, que per algo el terra és pla (compte no tumbar-se on abans algú hi ha pixat).<br />Cada carrer té una programació del que hi faran, però dificilment acabaràs anant a aquell concert que havies previst, ja que et quedaràs en un altre carrer, en un altre concert, d’un grup que ningú sap qui són, però com que vas borratxo trobes que ho fan força bé.<br />Bé, i podria estar molta estona parlant de les festes de Gràcia, però ja m’estic allargant massa i d’aquí poquet m’escaparé a fer una visita pels carrers abans no plogui i no quedin ornaments als carrers per poder fer “ooooooh!”, a veure si el temps acompanya aquest any. Però si torna a ploure com cada any... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-25113071470149090642010-08-10T14:07:00.002+02:002010-09-07T16:17:45.674+02:00Objectes perduts<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj80AevXcaj9TSgblJKHJgsKufopzSnp4oKRu3DHbjKB21lERZkvIUpkd0rSn8riDI__1aMAldw-3A4S9oTePZ6PwP3N2kem1kVobZ4L_QtuEKppy6V2OwodPYeCwSn0uAsYQEKJuqZ6gZX/s1600/lostnfnd.png"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 165px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj80AevXcaj9TSgblJKHJgsKufopzSnp4oKRu3DHbjKB21lERZkvIUpkd0rSn8riDI__1aMAldw-3A4S9oTePZ6PwP3N2kem1kVobZ4L_QtuEKppy6V2OwodPYeCwSn0uAsYQEKJuqZ6gZX/s200/lostnfnd.png" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5503751836339040754" /></a><br />Ara fa uns dies que no escrivia res al blog per que vaig perdre el meu pendrive (“conduir amb el penis” en anglès) on, a part d’altra informació, hi tenia el document on vaig escrivint els posts (post els he perdut), així que faig una crida (aaaaargh!) per si algú troba el meu pendrive blau (un pitufo conduint amb el penis), que me’l torni.<br />Com que hi tenia moltes coses (a part dels articles del “podria ser pitjor”) al principi em vaig enfadar una mica amb mi mateix per ser tant despistat, però després vaig pensar: si entro en còlera... on sortiré? Així que ressignació i a tornar a fer tota la feina que hi tenia per allí (si, hi tenia coses de la feina, res de fotografies guarrilles ni quelcom d’interès). <br />Que curiós que quan un perd una cosa (que no té ni la més remota idea d’on ni quan ho ha perdut) intenta fer el seu recorregut a la inversa quan se n’adona que ho ha perdut, a veure si l’objecte en qüestió es manifesta per art de màgia pel camí. <br />Jo quan era petit, que ja era un desastre i sempre perdia coses, vaig trobar la solució per trobar els objectes que perdia: llençar un altre objecte al mateix lloc on havia perdut el primer... i així aconseguia 2 objectes perduts. Com que era especialista en perdre caniques (quina moda més mítica la de les caniques...), em passava el dia tirant caniques al lloc on les perdia. Com que era petit (això sempre serveix d’excusa) i una mica tontet també (això encara ara no em serveix d’excusa), no m’adonava que el carrer de casa meva feia baixada. M’imagino tot de caniques baixant carrer avall (que si algún nen vivia al final del carrer deuria estar superfeliç veient com cada dia li arriben 10 o 20 caniques rodolant pel carrer). La fortuna caniquil que vaig perdre!<br />Però no només perdia caniques, de fet jo perdia de tot. Durant una època em vaig especilitzar en perdre la jaqueta del xandal (ma mare encara m’ho recorda actualment). Devia anar a 4 o 5 jaquetes de xandal per any. Clar, jo tot entretingut em posava a jugar a futbol, com que suava, deixava la jaqueta del xandal al costat de la porteria, i a l’acabar el partit... me’n tornava cap a casa tot fresquet. I a l’arribar a casa, la frase de rigor: “i la jaqueta del xandal?”. Aquí es produia un silenci incòmode, rotllo pausa dramàtica que ma mare entenia ràpidament, ja que el meu silenci volia dir “l’he perdut”, i ella, sense dir-li jo res, em responia: “ja l’has perdut?”. Efectivament, premio per ma mare, hauria d’haver anat a l’un, dos, tres o a algún concurs de la tele de llavors, per que sempre encertava els meus silencis.<br />Durant els anys vaig anar perdent una mica de tot: llibres de l’escola, l’estoig de classe, cromos, alguna que altra joguina, diners... fins que un dia em vaig perdre jo mateix per el poble on estiuejava, que mira si és inútil un, que quan uns veins em van trobar i em van preguntar si m’havia perdut i on vivia, jo vaig dir-lis que “a casa meva” (bé, no estava dient cap mentida, però crec que els veins necessitaven més dades per identificar-me). Per sort, era tan inútil fins i tot perdent-me, que m’havia perdut a menys de 50 metres de casa, així que em van trobar ràpid. Després em vaig anar fent més gran i ja vaig perdre la vergonya directament.<br />Més endavant, un expert en perdre coses com jo, em vaig passar molt de temps intentant perdre la virginitat, però això no havia manera de perdre-ho (ves quines coses).<br />I actualment, ja en el que la gent anomena una edat adulta (que no és lo mateix que una edat adúltera), continuo perdent coses: perdo el temps escrivint en un blog, perdo a la butifarra, perdo les parelles de les meves relacions, perdo alguna que altra feina, perdo la relació amb antics amics per que el temps ens ha portat per camins diferents... això si, per sort, un no perd mai l’optimisme i les ganes de viure, per que, i us ho diu un expert en perdre coses, cada cop que es perd una cosa, el record perdura i no es perd mai, i el fet de “perdre” va intimament lligat al de “guanyar”, i si amb el temps he perdut coses... també he guanyat. He guanyat noves experiències, noves feines, nous amors i nous amics.<br />I com diuen, lo important no és guanyar o perdre, sinó participar en aquest joc de la vida, no? Així que, si sou dels que també perdeu coses... són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-68623646133705916912010-07-30T16:14:00.001+02:002010-07-30T16:15:48.723+02:00Las corridas<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj29DEyi-WtO4mPlXIq3Glu01t6Gugsifsf9QzyCS_WGmnPM0fywv96mVwRTLSVIXX4MkQYOxMo0y2Fp52VZW6gQsCcl3-ely2DRyqwXz3HyoHs0vbhRDEiyusIcGBa5TA1UDHJOFJDmFL6/s1600/corrida-toros.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 134px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj29DEyi-WtO4mPlXIq3Glu01t6Gugsifsf9QzyCS_WGmnPM0fywv96mVwRTLSVIXX4MkQYOxMo0y2Fp52VZW6gQsCcl3-ely2DRyqwXz3HyoHs0vbhRDEiyusIcGBa5TA1UDHJOFJDmFL6/s200/corrida-toros.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5499702787907283186" /></a><br />El primer cop que poso el títol d’un article en castellà... com es diu en català això? Corridas, corrides, corregudes o escorregudes? Bé, el fet és que veient el rebombori que n’han fet els mitjans de comunicació i que no hi ha blog que no parli del tema, jo no seré menys i també parlaré d’aquest tema: las corridas.<br />I és que com us haureu assabentat (si no sou un extraterrestre que acava d’arribar al nostre planeta, i tot i això l’extraterrestre no ha saber llegir i ser cec), s’han prohibit a Catalunya las corridas! Jo, pobre incult, vaig entrar en un estat d’estupor absolut en creure que a partir del 2012 ja no em podria còrrer mai més (i tampoc és que sexualment sigui molt actiu, però és un tema que em preocupà). I com ens ho farem? Haurem de practicar tots sexe tàntric a partir d’ara? Que això de controlar la ejaculació és molt complicat eh? (almenys per a mi!). <br />Però per a tranquilitat dels mascles, només s’han prohibit les corrides de toros. De totes maneres... pobres animalons! Ja no podran satisfer sexualment a les vaques i correm el risc de que no es reprodueixin! I cap al 2012 ja no neixin nous torets i vaquetes, la especíe s’extingurà i ja no podrem beure llet de vaca, ni menjar un bon bistec (i els iogurts continuaran portant bifidus?).<br />Davant del pànic que m’ha produït aquesta situació, he investigat molt sobre el tema, i us puc informar estimats lectors que els trets no van per aquí, que es veu que el que han prohibit és aquella cosa que feien en uns llocs que es diuen plaçes de toros (edificacions rodones utilitzades darrerament per a construir-hi centres comerciales, fer-hi tornejos de tennis o reconvertir-los en pabellons esportius) on surtien uns senyors marcant paquet amb una vestit que li diuen “traje de luces” (per que portes les curtes, que com et posis una mica “content” sexualment parlant, amb allò tant apretat, ràpid se n’adonarà el públic que has posat les llargues) als que s’anomena “toreros” (coneguts en els darrers anys per omplir pàgines en les revistes de premsa del cor), els quals es dediquen a una activitat lúdico-festivo-tradicional (lúdico per als toreros, festivo per als aficionats al toreo i tradicional per als toros, ja que sempre acabaven com manava la tradició: morts) la qual s’anomena “corridas de toros”.<br />Evidentment, tothom es lliure de tenir la seva opinió al respecte (al igual que considero que, en democràcia, també s’ha de respectar la decisió del que la majoria ha cregut oportú), i tampoc jo no sóc ningú per dir si està a favor o en contra d’aquesta activitat, però torno a trobar que passa exactament el mateix que comentava en un article anterior sobre el mundial de futbol: tot ho hem de polititzar? A mi me la repanpinfla si el toreo és tipicament espanyol, mexicà o hindú, només crec (i és la meva humil opinió, i desde el meu respecte per a qui li agradin els toros) que en el segle XXI, un espectacle no pot estar basat en el maltractament de l’animal (sigui un toro, un avestuç o la gallina caponata). I si torejar és un art, hauria calgut trobar alternatives per a actualitzar i modernitzar aquest art sense torturar a un animal. Jo que sé! Que el toro fos mecànic, que els toreros es toregin entre ells (un vestit de toro i l’altre de torero), o que, simplement, el seny ja hagués aparegut directament en la gent d’aquest art, i haguessin eliminat tot el que comporta clavar llançes, tallar orelles o putejar al pobre animal fins a la mort. Igual ningú hauria dit res si, simplement, la lluita fos realment home contra toro, sense espases ni res més, amb el capote, ara t’esquivo, ara no... i a l’acabar el toro cap a casa que ja ha fet una mica de footing. La gent no hauria tret mocadors blancs amb molt més sentit si la pobre bèstia simplement torna cap a casa seva como Pedro por su casa?<br />I que consti que la meva opinió no té res a veure amb nacionalismes! Les sardanes son catalanes i a mi, particularment, no m’agraden, i si les sardanes les fessim pegant els saltironets al damunt d’un munt de hàmsters, trobaria molt lleig el maltractament d’uns animals que no han demanat estar allí aixafats per espardenyes i també creuria just que es prohibissin.<br />Bé, en definitiva, que les tradicions cal respectar-les, però si visquessim sempre tradicionalment encara estaríem llençant cabres des de dalt d’un campanar per festa major, cremant a la gent a la foguera per que no són cristians, apalliçant a les dones impunement, tenint 4 negres a casa que ens abanicarien quan fes calor i matant a la gent simplement per que un és jueu, de color o homosexual (la veritat, veient aquests exemples que poso, encara hi han persones que deuen creure que això també son tradicions que cal conservar).<br />I si per aquest article em tallen les dues orelles i el rabo... i mira que jo me l’estimo molt al meu rabo... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-50518564811551928242010-07-29T11:34:00.002+02:002010-07-29T11:41:07.948+02:00L'article escrit sense cap lletra o<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhEXUtlG2FIKNwKrkdOf74pNvp1oBOzNXixWFPHjPIGeAXS2JGOrQDqOKBRHGd7EGYolfMMQLpgdq79QBlaAAtEV-8ipBgxFqa2bQivYYETV8W2iS7FhgkQ78I64OcZboPYUMEAwWm22DoB/s1600/o.png"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhEXUtlG2FIKNwKrkdOf74pNvp1oBOzNXixWFPHjPIGeAXS2JGOrQDqOKBRHGd7EGYolfMMQLpgdq79QBlaAAtEV-8ipBgxFqa2bQivYYETV8W2iS7FhgkQ78I64OcZboPYUMEAwWm22DoB/s200/o.png" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5499260921954112354" /></a><br />Després de l’experiència del darrer article escrit sense mirar el teclat, ara m’he animat a escriure articles “alternatius”, així que avui intentaré escriure sense ficar cap vegada la lletra “o” (excepte aquesta i la del titular, evidentment).<br />Si, ja veig que es ben estúpida la idea, encara que segurament és més estúpid que algú se l’estigui llegint, i intentant cercar alguna lletra d’aquestes que se m’hagi escapat. Si ets capaç de veure’n alguna tindràs premi. Escriume dient en quina paraula hi és la “lletra”, i tindràs el premi de... una nit de sexe desenfrenat amb qui escriu aquestes linies (se que es un premi paupèrrim, i que si ets femella i ben guapa me’n penediré sempre d’haver realitzat aquest article sense cap errada; i si ets mascle... ni em diràs que n’has vist alguna!). <br />Seria fàcil anar escrivint paraules sense aquesta lletra i sense cap sentit... negatiu, l’article tambe explicarà algun tema, i aquest tema serà, evidentment, la lletra “maleïda” (maleïda per a mi, per que resulta realment difícil evitar escriure-la cap vegada).<br />Aquesta lletra circular és la que fa 16 en l’abecedari (si la “ll” es té present, sense la “ll” seria la quinzena, i abans a cada quinzena havies de canviar el teu vehicle de banda quan el tenies aparcat pel carrer. La de multes que vaig arribar a pagar!) <br />Per escriure-la es fàcil, agafes un llapis (amb punta, que sense punta s’escriu fatal, si cal busca una maquineta de fer punta), el punxes en un paper (parlant de punxar, diria que hi ha un refrany català que diu que algú li va dir a algú altre, necessites que et punxi amb aquest estri afilat? I aquest altre li va dir a l’un, punxam, encara que a la panxa... nanai!), i fas un gest circular fins al punt inicial.<br />Aquesta lletra en particular, és similar al 0 (eh! Que és una xifra eh? Que crec que encara he evitat escriure’n alguna) i les nines inflables és la única lletra que saben dir.<br />Sembla mentida (i te’n fas creus quan intentes escriure sense ella) de l’imprescindible que resulta de vegades una lletra, i que sense ella hi ha multitud de paraules que has d’evitar utilitzar.<br />Per cert, us heu fixat que una gran quantitat d’insults empren aquesta lletra? Aquell que parla del mascle de la cabra, el que li dius a algú que mama, el del “gili”, el que fa referència a aquell habitacle vital per als cucs de seda abans de ser “butterflies”... (es que també sé anglès eh?). Encara que també n’hi han d’insults sense aquesta lletra: ruc, nap-buf, puta... (que mal parlat m’està resultant aquest article!).<br />En resum, gran lletra aquesta (segurament la més gran en superfície) i imprescindible per escriure un article amb una mica de sentit. <br />I ben estúpid l’article i l’experiment aquest d’evitar emprar aquesta lletra en particular (igual que el pati de casa meva, que també és particular, especialment quan fem el ball aquell de la patata...)<br />Bé, i deixaré aquí ja aquest article, que si el faig una mica més curtet, em serà més fàcil evitar escriure la lletra... la lletra... aquella.<br />Crec que finalment he evitat escriure la lletra. Si resulta que al final se me n’ha escapat alguna... sn cses que passen... d fet... pdria ser pitjr!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-62797940542912655422010-07-21T14:16:00.002+02:002010-07-21T14:16:58.239+02:00L'article escrit sense mirar el teclat<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgrtVFtbZszevg7WuIqghviz-9XMVa7NY4HXkI2OiChFKoj93Qkvbx62aYSuxZym6YGHY5OHELHWXwuZYQtLPtqNElWXckflVr1n0-Mh_Tw88wi67P6yCEg3ysXcTYljzgXbobsm2hdEDqW/s1600/maquina.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 160px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgrtVFtbZszevg7WuIqghviz-9XMVa7NY4HXkI2OiChFKoj93Qkvbx62aYSuxZym6YGHY5OHELHWXwuZYQtLPtqNElWXckflVr1n0-Mh_Tw88wi67P6yCEg3ysXcTYljzgXbobsm2hdEDqW/s200/maquina.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5496332411655056466" /></a><br />Avui torno a tindre ganes d’article absurd (com si algún dia tingués ganes del contrari!), i escriuré un article sense mirar el teclat a partir del proper paràgraf. Us prometo que no hi haurà cap modificació i no tiraré mai enrera per rectificar, a veure que hi surt! (i si s’entén):<br /><br />De petit em van apuntar a un curs de mecanogradua... ve bolia dir de macanogeafia... ostiam mestic posant nervios i aixo cada cop va pirjoe! Com podeu comprovar, els diners no van ser gaire ben invertits. Quins temps aquells en que la gent s’apuntava a coses com mecanogradia! (algun ciop escoiré •mecanogradia” be?). vaig a provar-ho; mecanogradia (ai), mecanografua (io), mecanografua (noooo), on coi esta la o? Noooo, la iiiiii (ara...). Tornem-hi: MECANOGRADIA. Burrrrrrrrf! Mecanograffuam, mecanogradua, mecnografia, macanografia, mecanograffia, mecanografua, mecanografia (per fiiiiiiiiiii).<br />Per cert, us informo que escric sense mirar el teclar pero si que miro la pantalla, que sino ka seria impossible. Vaif a fer una prova i ara escriué un paràrraf sense mirar la pantalla tampoc:<br /><br />I a on miro= Ara semblo mitg rinro escrivint en un teclat u murant cao a l0aure,,, es deu estar entenent algo del que estic escrivint= Vaif a tornar a escirure mirant la pantalla...<br /><br />Buf, vaja desastre... l’article realment es espurid (vill dir estupid)) i no deu interesar per a res al lector, pero us he de confesar que m’ho estic passant molt bve wscrivint.kim escruvint.lo (ja hi som=, escrivint-lo!<br />Per cert, tornant a la... mecanografua (no hi ha manera), que vonic (ifm no es que faci faltes d0irorofrafia, que tambe, es que m’equivoco de lletes!. El que deia, que tornant a la... ai ai ai... alli vaig... mecanofeafia (cada cop pirjoe), que binic eren aquelles linies que ens feien escriure on posavem: qwert `poiu,,, bi vukk dur bi,,, cukk dur bi, VULL DIR NO! Tirben.hi, torben,hi tornem.hi (on esta el guió!!!!?), a veire ara: qwert poiuy asdfg ñlkjh<zccv bueno, allo que ens feien posar!<br />Realment veug que no soc un von mecanograf, i que tinc un problema especial en trobar les vocals i els signes de puntuacoó, com ara que volia posar un puntt i he posat una coma.<br />A més, quan ens apuntaven abans a aixo de mecanogradia (...), ho feiem amb aquelles maquines que ja han passat a l’oblir, i que es deien; maquines d’escriure. Que havies de picar les tecles amb una forña inudual i al acabar la linia... a dinar.li a aquella barreta per salrar a la seguent linia. I si t’equivocaves... aquell tipex tant miticm que era un paperet que havies de posar al lloc on picaves, Mira, ara sembla que escric una mica millor, serpa que m’he relaxat. Vaif a provar de nou a esciure la paralila maleida: mecanogradia (aoxp dei ser el dia que fas mecanogradia), collons am la d! On estpa la fff, aqui. A veure; mecanografua, ia ara la iiii; mecanografua, em tornarñe voif, boig. Eso.<br />Ara ja la gent va amv ordinadors i les maquines d’escriure an passat a la posterirtat. U ka gebt fa eks cursis de mecabnograia in line. Pero la meoria de mortals escriuren nomes amb 2 firs o amb 3, no, 4.. dirs (dirs dits), no vull posar “,”, vill posar “.....”!!!.<br />Bueno, crec que ja he desvariejat prouta estona, per o no cill acavar l’article sense escriure de nou la paraula mecanografua. Aaaaahhhh, mecanogragua, mecanogradia, mecanografia. Bieeeeen!,<br />Doncs fins aqui l’article sense mirar el teclat, ho sento si no s’ha entés res, poerpi b i eb sse nes, i si em passo nn article senser intentant escreiure la paraula MECANOGRAFUA... son coses que passen. De fert... podria ser pirhor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-22417849008081865692010-07-19T15:54:00.001+02:002010-07-19T15:55:35.323+02:00La platja<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzO8bTGjD7PT163qmlUFH8qBeG7j8LfX0VZEr0rS9Kf6LNNUwSeWEfmYKqktvejaSEf98U7VRP3pYWCVa1GffHuKFn9JaCepj5Tck140MxXNNvAxlDGECwzeNkQRYJcVgSgvuLsVildJeG/s1600/platja.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 150px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzO8bTGjD7PT163qmlUFH8qBeG7j8LfX0VZEr0rS9Kf6LNNUwSeWEfmYKqktvejaSEf98U7VRP3pYWCVa1GffHuKFn9JaCepj5Tck140MxXNNvAxlDGECwzeNkQRYJcVgSgvuLsVildJeG/s200/platja.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5495615637038668306" /></a><br />Avui, després de l’impàs patètic del darrer article, avui en fotré un la mar de intelectual (que això de “la mar” ve que ni pintat), i per fer-ho tornarem a parlar d’un tema estiuenc: la platja. I ho faré des d’un aspecte més tècnic, ja que tothom poc o molt ja sap que és una platja, així que intentaré aportar nova informació sobre aquest apassionant tema.<br />Geomorficament parlant (que no és parlar com si fossis amorfo) la platja és un depòsit de sediments no consolidats que varien entre arena i grava, excloient el fang ja que no és un pla aluvial o costa de manglar, que s’extén desde la base de la duna o el límit on acava la vegetació fins a una profunditat X on els sediments ja no es mouen (heu entés algo? Doncs jo tampoc, però ho diu la wikipèdia).<br />Aquesta profunditat varia entre platja i platja (vaya, vaya, aquí no hay playa) depenent de la batimetria (algo a veure amb la baticao?), la geomorfologia (mira, geomorficament estem parlant) i l’oleatje (ole! Atje!).<br />Els sediments (quina mania amb dir-ho així! Però això no és sorra? Amb “s”, que amb “z” no és precisament un sediment) a les platges poden variar segons... però quin rotllo no??? Fins i tot jo m’estic avorrint d’aquest tema ja! Si la platja tots sabem el que és! Bàsicament la platja és aquell lloc on la gent s’hi estira en una tovallola embadurnats de crema solar, per a posar-se ben morenos (els negres també es posen morenos?).<br />És un indret on la gent fa guerres territorials per conquerir petits terrenys que coronen posan-t’hi una sombrilla com si fos la seva bandera.<br />On sempre hi ha gent jugant a pales a la vora del mar i que és innevitable que la piloteta en algún moment vagi a parar a algú molestant-lo.<br />I on quan tornes a casa estàs tot salat, la sorra (la molt sorra) es posa entre els dits dels peus que sembla pegada amb superglú i acabes amb sorra fins al forat del cul.<br />Això si, a la platja també t’ho pots passar molt bé. Pots fer activitats aquàtiques dins el mar. D’entre elles destacaria el moment d’entrar a l’aigua i intentar passar per aquell punt que tots sabem (especialment els homes) en que la sensació de fred s’intensifica, però que sempre arribarà alguna onada que et putejarà de sobremanera. O aquells patinets que lloguen per anar mar endins pedalant com a cabrons, que sempre hi ha un dels dos que deixa de pedalar. I quan vols tornar ja estàs rebentat i, normalment, te n’has anat del lloc i ja no tens ni idea d’on està la paradeta de patinets de platja per a tornar-lo. Jo conec uns amics que van estar 10 dies buscant la paradeta de patinets de Comarruga, trobant-se durant la seva ruta una patera d’inmigrants, un creuer de singles, al David Meca fent un dels seus reptes, i al Bob Esponja (la insolació ja era important en aquells moments). Finalment van arribar a la costa italiana i almenys van aprofitar per fer una pizza (4 estaciones per a més informació). Com que no han aconseguit tornar el patinet encara, ara aquests amics meus ofereixen rutes guiades per la mediterrànea en patinet. I a més és dels bons el patinet eh? D’aquells que tenen un tobogan al mig! Lo dolent és que no saps mai d’on sortirà la ruta ni on arribarà. Però si tens sort pots acabar al delta de l’Ebre fent una paella, en alguna cala paradisiaca de la Costa Brava o en una platja nudista plena de sueques despullades (aixo nomes passa per aixo si ets el personatge d’una peli espanyola de principis dels 80). Tot i que també, si tens mala sort, i amb aquests tripulants seria el més normal, pots acabar fent la ruta del Nil en patinet envoltat de cocodrils, perdut enmig d’una colònia de meduses, atropellat per un trasanlàntic o sortint al telenotícies sota el titular: “gilipollas se pierden con un patinete por el mediterraneo durante 20 días”.<br />Sempre serà més segura la opció “tradicional” de quedar-se apropet de la horeta (“orilla” en català), disfrutant del sol i gaudint de la platja. I si no t’agrada la platja per que tu ets més de piscina... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-4515533526048212792010-07-18T12:15:00.001+02:002010-07-18T12:16:37.303+02:00L'article que no se on anire a parar<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjeupEKw0AJ8kCfUDrqiXWraq3aUdWiU06FxXUEIcqE7QfjJ-DDklI-AdWfjQ-YyX2cUgGC_rhNyeGbgzLtsafmr5nA1kYPH5XZ1h5VbxyTWnnP0lw3zOYauqMtOHdfP9LLqdXqlhltUvi/s1600/larticlequenoseon.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 143px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjeupEKw0AJ8kCfUDrqiXWraq3aUdWiU06FxXUEIcqE7QfjJ-DDklI-AdWfjQ-YyX2cUgGC_rhNyeGbgzLtsafmr5nA1kYPH5XZ1h5VbxyTWnnP0lw3zOYauqMtOHdfP9LLqdXqlhltUvi/s200/larticlequenoseon.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5495188098353347778" /></a><br />Avui he decidit escriure un article, en la linea dels darrers articles que cada dia son més absurds, sense plantejar cap tema en concret, sinó simplement anar escrivint les coses que em vagin venint al cap, ja que sempre me’n vaig del tema i l’he de reconduir i d’aquesta manera no cal tornar al tema principal, i ja veurem on acava l’article.<br />Segurament aquest tipus d’article no reportarà cap tipus d’interès per a la persona que el pugui arribar a llegir, però cal recalcar (calcar dues vegades amb paper de calco, no confondre amb els polvos de talco, que tampoc s’han de confondre amb un altre tipus de “polvos”) que els articles anteriors, tot i tindre un tema en el que estaven centrats, tampoc reportaven res de res.<br />Qui si que reporten coses, són els reporters de la tele, que com bé indica la mateixa paraula, són dos vegades porters. El titular i el suplent. Així, si poses un reporter de porter en un equip de futbol, no cal que tinguis porter suplent, per que el reporter ja val per dos. La de sous que s’estalviarien els directors esportius del equips si se n’haguessin assabentat d’aquesta informació! De fet, el sou d’un porter suplent, acostuma a estar mal aprofitat, ja que li estàs pagant uns diners a un paio per a que s’estigui tota una temporada veient els partits des de la banqueta, com aquest senyor amb trenes que juga de porter suplent al Barça i té nom de cuaderno de “pinto y coloreo”, que té un lloc preferent al Camp Nou per veure els partits. I si t’estalvies el sou de segon porter, també pots posar el seu lloc a la banqueta com a seient lliure i guanyar una pasta adicional.<br />Parlant de pasta, menjar tradicional a Itàlia, sempre m’he preguntat qui treballa posant el farcit als raviolis. Oh! I parlant de raviolis, algú s’enrecorda d’aquella sèrie que feien fa molts anys a TV3 i que es deia Ravioli? (això d’escriure sense saber on s’anirà a parar té la seva gràcia, ja que ni m’enrecordava d’aquesta sèrie!). La veritat, pel record que hic tinc diria que la sèrie en si (i en fa sostingut) no era gaire bona, però no se per què, hi guardo un bon record (record sense accent, que amb accent seria rècord, i jo no tinc cap rècord, al menys registrat, això si, sempre canto la melodia del MovieRecord als cines).<br />La veritat és que no sé si escriure un article d’aquest tipus té algún sentit, ja que realment això no té ni solta ni volta (ni John Travolta), així que crec que aquest experiment es quedarà en això, en un “experiment” (abans de ser “periment”) i em dedicaré millor a escriure articles sobre algún tema en concret, que interessaran més o menys (segurament menys), però dintre de la poca llògica almenys en tindran alguna (us heu adonat que en la darrera frase hi ha escrit “menys” tres cops?). <br />Menys vol dir “menos”, però si ho llegeix un castellà o llegirà “menis”, que si l’accentues a la “i” sona com aquell òs que hi ha sota el genoll i que els metges li foten copets amb un martell i la cama se’t torna tonta aixecant-se sola (no parlaré d’altres coses que també s’aixequen soles tontament...). Jo de petit em partia de riure deixant les cames penjant i pegant-me copets als menisc veient com la meva cama sortia disparada tota sola (com podreu comprovar, ja de ben petit estava demostrant que les meves neurones no donaven per a més).<br />Potser que ho anem deixant aquí ja, que aquest article ja és insalvable. El proper ja tornarà a tractar sobre algún tema amb una mica més de sentit... o no. Son coses que passe. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6240693908455067419.post-47164731978208829872010-07-17T15:30:00.002+02:002010-07-17T15:31:05.261+02:00La mandra<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhoC9jc-QAucUfch9ZxhbDbfCIZDP9nWRf4iJFjXdHkQF43KOeAkrbA1N21NGnH9AB11wZWp5PIcDDa6oFpbq33u2TFL5F02VnQP56zZ9YhLxn9WIbneMypYCtTgnmgHVNvBRYQdpEKk4p1/s1600/lamandra.jpg"><img style="float:right; margin:0 0 10px 10px;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 200px;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhoC9jc-QAucUfch9ZxhbDbfCIZDP9nWRf4iJFjXdHkQF43KOeAkrbA1N21NGnH9AB11wZWp5PIcDDa6oFpbq33u2TFL5F02VnQP56zZ9YhLxn9WIbneMypYCtTgnmgHVNvBRYQdpEKk4p1/s200/lamandra.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5494867127086639602" /></a><br />Avui parlaré sobre la mandra. La mandra és aquella sensació de que no et ve de gust fer res i que avui em provoca que escrigui aquest article tant desangelat (és a dir, que no te àngels... Gonyalons). <br />Aquest és basicament un article escrit amb mandra (que tampoc és el nom d’una persona que està sentada al meu costat escrivint l’article). Mandra provocada segurament per la calor que fot.<br />Mandra per pensar sobre què escriure, mandra per escriure’l i mandra possiblement dels lectors de llegir-lo.<br />Curiosament quan tens mandra dins d’una sala, l’habitació es converteix en un animal: la “salamandra” (diria que és la pitjor parida que he posat en els 74 articles que s’han publicat fins avui al blog).<br />Així que després d’aquest patètic moment literari, aquí s’acava aquest article que és curtet per què, evidentment, em fa mandra allargar-me, i si a tu no et fa mandra... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!Murphyhttp://www.blogger.com/profile/10486276906052600650noreply@blogger.com0