Podria ser pitjor

Jo abans no tenia un blog?

2011-10-24T18:56:00.001+02:00

Crec que fa temps que tinc pendent actualitzar alguna cosa per internet, però no acabo de recordar el què... bé, suposo que ja me n’enrecordaré. Són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

L'amic que balla com els àngels

2011-04-16T12:31:00.002+02:00

Tinc un amic que balla com els àngels.
Hi ha gent que té aquesta sort quan balla, que aixeca simplement un dit i, ho fa amb tant estil i tanta gràcia, que sempre queda bé i amb aquell simple gest ja sembla un ballarí de puta mare. Aquest amic és un d’aquests, però no només amb el ball, sinó amb la vida. Si aixeca un dit li surt una coreografia, si obre els llavis li surt un somriure, si et mira als ulls et transmet bondat, i si arribes a coneixe’l ja et té el cor robat.
I és que aquest amic balla com els àngels i té àngel. Jo vaig descubrir-ho ja fa anys unes nits d’estiu, i he anat disfrutant de la seva companyia fins ahir, quan un somni d’una nit d’estiu es va convertir en un malson, i l’amic que balla com els àngels ha passat a ballar amb els àngels.
Però el punyetero és tan bo, que fins i tot en això ens ha donat una lliçó, ens ha deixat a tots els que el coneixem tristos i incrèduls davant de lo sobtat de la notícia, però amb unes ganes de viure, disfrutar el moment i exprimir la vida al màxim per què això és el que tu has fet, disfrutar-la al màxim, treure-li el màxim suc i deixar emprenta en tot allò que has fet.
Així que, com que sé que no voldries que estiguem tristos, vaig a plenar el meu armari de ritmes, rialles i amistat (i de passos de ball que mai seré capaç de fer, però que bé m’ho he passat intentat fer-los!), i a viure al ritme del “Ju Ja”, per a que tu, allà on siguis, puguis veure que realment ens has ensenyat moltes coses en la coreografia de la vida.
I és que tinc un amic que ballarà amb els àngels (i els farà suar... però sobretot riure).
Gràcies Marc, fins aviat.

Londres: Més història (el segle XX)

2011-04-12T11:18:00.002+02:00

A la segona guerra mundial (segundas partes nunca fueron buenas) Londres va ser bombardejada durant la Batalla d’Anglaterra (va ser el nom més adient que van trobar per posar-li a aquell esdeveniment: batalla per què hi havia una batalla, i d’Anglaterra per què passava a Anglaterra, ves quines coses). En la incursió (que deu ser el contrari de “excursió”, o sigui que si te’n vas d’excursió vas a passejar pels puestos, però si te’n vas d’incursió passeges per dins de casa) es va matar a 30.000 londinencs (i dos senyores de Rússia que passaven per allí) i es va destruir diverses zones de la ciutat, reconstruïdes posteriorment (per que deixar-ho tot trencadet i fet malbé feia lleig) i la guerra va ralentitzar la expansió de Londres. Però els merders no van desaparèixer de la ciutat, ja que fins al “alto al foc” (que no vol dir que un urbano no et deixi passar si vas amb un metxero, sinó que algú que està fent dolenteries fotent bombes i matant gent pels puestos deixa de fer-ho) dels anys 1997 i 1998, Londres va estar un objectiu quotidià per a les bombes del IRA (que com el mateix nom indica, era gent que estava molt enfadada) que d’aquesta manera buscaven amedrentar (sinónim de acollonir) al govern britànic per negociar amb el Sinn Féin (el “sinn” no és del rotllo “sin alcohol”, sinó que es diuen així) a Irlanda del Nord.
Però no tot són coses lletjotes al Londres del segle XX, també hi ha passat moltes coses bones (que per la vostra tranquilitat no penso anomenar-les totes) durant aquest segle (i pels segles dels segles, amén), com la celebració de la IV edició dels jocs olímpics l’any 1908, la XIV edició l’any 1948 i la designació de Londres també com a la propera seu dels XXX (triple x, porno dur) Jocs Olímpics Moderns l’any 2012 (usease, l’any vinent, que ja no és segle XX, però ho poso igualment en l’article) que va ser escollit el 6 de juliol del 2005, el dia abans de San Fermín, i que es celebren els següents sants, curiosos alguns d’ells: San Beato Agustín José Desgardin (un sant que rima), Santa Ciriaca de Nicomedia (una santa famosa pels seus monòlegs i fundadora del Club de la comèdia), Santa Dominica de Tropea (que si no se descuida, le a-tropea un carro), San Goar (un sant que no celebra ningú, per que encara cal trobar el pare que tingui els collons de posar-li Goar de nom al seu fill), San Justo (Molinero) de Condat, Santa María Goretti (d’aquesta no se m’ocurreix cap comentari), Santa María Teresa Ledochowska (encara s’ha de trobar el capellà que sàpigui pronunciar bé el seu cognom), Santa Monena (a qui Miguel Bosé li va dedicar la cançó “Monena mía”), Santa Nazaria (que segurament nazaría algún dia, pero no saben cual), San Paladio de Escocia (las cosas de Paladio van despadio), San Pedro Wang Zuolong (aquest deu ser un monge chaolin), San Rómulo de Fiésole (i olé), San Sísoes de Egipto (que tot i el seu nom, s’escriu amb una sola “o” i no amb sis), Santa Susana Àgueda y compañeras (m’ha encantat que en aquest sant es celebra el seu i el de les seves amigotes), i San Tomás Alfield (que abans de sant va ser peça d’ajedrez).
Però no estava parlant de Londres?... Bé, si començes parlant de Londres i acabes parlant dels sants del 6 de juliol... són coses que passen, de fet... podria ser pitjor!

Londres: la història

2011-04-01T16:32:00.001+02:00

17 anys després de l’arribada dels romans, als voltants de l’any 61 (un any molt propici per buscar caragols ja que va ploure molt) la tribu Iceni (que icenan, icomen i idesayunan, pero nunca imeriendan), dirigida por la Reina Boudica (una reina més boudica que lleudjica), va asaltar (o sigui, que els Icenis aquests van arribar tots fent saltironets) l’assentament (i els romans estaven assentats i els van xafar) destruint-lo complement (tocado y hundido).
El següent pla (me encanta que los planes salgan bien) per reconstruir la ciutat va prosperar (feliz ciudad y próspero Londres nuevo) i va substituir a Colchester (ciutat que va ser la capital fins llavors i on es fumava molt tabaco Chester i dormien amb colchons tot i ser fa molts anys) com a capital de la província romana de Britania a l’any 100 (“cent” així, pues vale).
Ja cap a l’any 600, com els cotxes (de l’any 100 al 600 no tenim dades històriques que explicar) els anglosaxons (anglesos que tocaven el saxo) van crear un nou assentament (els 500 anys del mig havien estat de peus) anomenat Lundenwic, aproximadament uns 900 metres aigües amunt (per que aigües avall es pixaven) de l’anterior ciutat romana (no es van cansar gaire caminant només 900 metres els tios) entorn el que ara és el Covent Garden (no confondre amb “Convent Garden”, que seria el jardí d’un convent).
Es creu que hi va haver un port a la desembocadura (lloc on s’acaben els rius i que hi ha moltes pedres, que si caus, et pegues un cop molt fort que se’t queda la boca dura, i d’aquí ve el seu nom) del riu Fleet (nom que també s’empra per anomenar aquell spray per matar mosques) per a fomentar la pesca i el comerç (que d’algo havien de viure). Aquest comerç va anar creixent fins que la ciutat va ser presa pels vikings (uns senyors que anaven amb un casco amb cuernos, y que no s’afaitaven mai) i van obligar-los a traslladar-se de nou a la ubicació de la Londinium romana (900 metres cap avall... aquí ja començaven a tindre agulletes de tant d’esforç), per utilitzar els seus murs com a protecció (s’amagaven darrera el mur i jugaven a l’un , dos, tres, picaparet amb els vikingos, i si quan es giraven algun vikingo s’estava movent, havia de tornar 900 metres enrera fins al començament. No s’ho van passar bé ni res!).
Els atacs vikings (que van agafar el nom de la famosa hamburguesa “big king” del Burger King, altrament conegut com “burriquin”) van seguir aumentant per la resta del sudest d’Anglaterra fins el 866 (un any molt bo també, però aquest per collir bolets, on va destacar els rovellons, els camagrocs i els fredolics, que els hi encantaven als vikings acostumats al fred) quan “Alfredo el Grande” (a qui la seva dona, quan portava la bragueta baixada li cridava: “Alfredo, el glande!”) va reconquistar Londres i acordar la pau amb el líder danés Guthrum (que la gent li deia: “dan-és”?, i el Guthrum responia: “dan haig de ser, de dinamarca!”).
Així la ciutat de Ludenwic es va convertir amb Ealdwic (semblen noms de “El señor de los anillos”), nom que encara sobreviu avui en dia amb el nom de Aldwych (situada actualment a la zona de Westminster).
I entre Ludenwics, Ealdwics i Baldrics (l’amic inseparable de l’escorçó negre) va arribar el període medieval (val?).
Londres es va anar expandint i fent grandot amb els anys, i des de el segle XVIII (equis uve palito palito palito) va ser la capitat de l’imperi britànic.
L’any 1666 (any amb molts sisos i en que va néixer un antepassat del Jaume Sisa) un gran incedi va destruir part de la ciutat. La reconstrucció va durar 10 anys i fou obra de l’arquitecte Christopher Wern, qui va reedificar moltes de les esglésies derruïdes (com que es deia “Cristo”, li agradava refer esglésies), entre elles la Catedral de San Pablo (el sant de Pablo Mármol de Los Picapiedra). A partir de llavors la ciutat va viure una gran aceleració (anaven tots acelerats pel carrer i més calents que un all... mai m’havia plantejat que els alls anessin calents) fins a l’inici del segle XX (xix xix) quan Londres va arribar a ser la ciutat més gran del món.

(...continuarà)

Londres

2011-03-31T13:52:00.001+02:00

D’aquí molt poquet me’n vaig de viatge a Londres (sí, ja sé que tampoc os deu importar gaire, però que voleu que us digui, em fa il•lusió), així que l’article d’avui el dedicaré a donar una mica d’informació sobre aquesta bonica ciutat.
Londres en anglès es diu London (no confondre amb: “lo-don” Simon, que és un vi que ve amb tetrabrik, que a la seva vegada és un “brik” que no té “tetas” sinó que te 4 costats, i d’aquí ve el “tetra”, no el “brik”) i és la capital d’Anglaterra i del Regne Unit (que jamás serà “vençit”). Està situat (Londres, no el don Simón) al costadet del riu Támesis (en castellà: a la orilla, que és la mesura de temps en que tardes per desplaçar-te de un lloc a un altre) al sudest de Gran Bretanya (i al fons a l’esquerra de la petita bretanya).
La ciutat es va fundar als voltants de l’any 43 (si era als voltants i no sabien l’any exacte, tampoc calia que filessin tant prim, els hi agradava el licor 43?) pels romans (aquells que lluitaven contra l’Astèrix) amb el nom de “Londinium” (que sona a nom de colònia... deuria fer molt bona olor).
Tot i això la etimologia (és a dir, l’origen del nom quan estàs en un alt estat etílic) de Londres segueix sent un misteri avui en dia (hi ha gent que no pot dormir per que no sap d’on prové el nom de Londres). Segons un tal Geoffrey of Monmouth (“Geofredo de la meva boca”), al seu llibre “Historia Regum Britanniae” (un best-seller vamos) descriu el nom com originari del Rei Lud (un rei que no coneix ni el seu pare: el senyor A-Lud, famós per provocar desprendiments de neu) qui es creu que va conquistar la ciutat i li va posar per nom “Kaerlud” (quin nom més lleig). A partir d’aquest nom, la paraula es va anar transformant (com si fos una drac-queen etimológica) fins a Kaerludein i finalment en London (jo el pas de “Kaerlunden” a “London” no l’acabo de veure clar, es va deure transformar en un diàleg entre sordos, per que no s’assemblen en res). Hi ha d’altres teories, però tampoc os les explicaré totes, per no enlluernar-vos de la meva sabiduria.
Del que si que hi ha indicis és del que explicava abans de l’any 43 després de Cristo o després de que s’armés un Cristo, quan els romans van conquerir la Bretanya posant-li el nom de colònia anteriorment esmentat (per si no has estat atent, em refeixo a “Londinium”).
El cor de la ciutat (bonica sèrie), que és la antiga “City of London”, encara conserva (berberechos, almejes, mejillons... el que venen a ser les conserves de tota la vida) els seus límits medievals (o ballar un vals a mitges), però a partir del segle XIX (llegir 19, no “xix”) el nom de Londres també ha denominat a la metrópoli (o polis que van en metro) que ha crescut al seu voltant.
Pel que fa a la població, a Londres hi conviuen un ampli nombre d’etnies, cultures i regilions, parlant-se a la ciutat més de 300 llengües (però no totes alhora, que sinó no s’entendrien). L’any 2007 (un any que a Londres hi havia un senyor molt avorrit que es va dedicar a comptar la gent que hi viu) la població oficial (y caballero, gran película) era de 7.512.400 (al pobre senyor que contava li va costar molt poder fixar aquesta xifra, per que els 7.512.400 londinencs no s’estaven quietos i el feien descontar). Això només a l’àrea del que s’anomena Gran Londres (Big London en inglés, big com els bolis i London com London). L’àrea urbana (zona per on es mouen els urbanos) del Gran Londres és la segona més gran de la UE (llegir “ue” com unió europea, no com “ué”! de que bé m’ho estic passant) i té una població de 8.278.251 (sense contar animals de companyia) i l’àrea metropolitana (zona on arriba el metro i es poden menjar napolitanes) té una població estimada (per que a Londres s’estima molt a la seva població) de 12 a 14 milions de persones (el senyor que contava gent aquí ja es va cansar i ho va comptar “a bulto”).

(...continuarà)

El canvi horari

2011-03-30T13:43:00.002+02:00

Ara feia uns dies que no escrivia de nou, però entre guerres a Líbia, terremotos i tsunamis al Japó i centrals nuclears a punt de petar, tampoc no tenia clar si era el moment oportú per fer articles en to d’humor d’aquests temes. Però si no he d’escriure articles cada cop que hi ha alguna desgràcia al món, ja no escriuré mai més res al blog, així que... tornem a intentar evadir-nos de la realitat amb un tema tant apassionant com el canvi horari.
Per si encara algú no ho sap, el dissabte passat (bé, millor dit la matinada de dissabte a diumenge) es va canviar l’hora. Canviar l’hora no vol dir que a partir d‘ara les hores es diran d’una manera diferent, ni que t’has d’intercanviar els rellotges amb d’altres persones, sinó que, un parell de cops l’any, s’avança o es retrassa una hora (simplement per tocar els ous una mica a la gent, encara que diuen que es fa per estalviar energia), propiciant entretingudes tertúlies en que es debat sobre si es dormirà una hora més o una hora menys, que la veritat jo dormo les mateixes hores, el que passa és que si em canvien l’hora llavors quan m’aixeco és una hora diferent a la que tenia prevista.
Aquest canvi d’hora en concret, hem dormit una hora menys. Qui no ha sentit la ja clàssica expressió: “a les 2 seran les 3”?. A mi em fa gràcia, que voleu que us digui. De fet jo he aprofitat per quedar aquest dissabte a la nit de 2 a 3 amb tothom que em cau malament que feia temps que no veia. Aquella hora realment és una hora “fantasma”, no existeix, ningú ha fet res aquest cap de setmana de 2 a 3. I per que carai ens han de fer el canvi horari en cap de setmana? Que m’han robat una hora! Enlloc de 48 hores he tingut un “finde” (expressió juvenil que prové de “fin de semana”) de 47 hores. I jo, si no descanso 48 hores el cap de setmana, a la setmana següent no rendeixo (més aviat hem rendeixo).
Aquest canvi de “l’hora menys” és el que puteja, l’altre canvi horari que es fa és més agraït, ja que en aquell dorms una hora més (com he dit abans, no és que la dormis, la tens i fas el que vulguis amb ella). Aquest canvi horari és conegut com el de “a les 3 seran les 2”, i és molt més divertit que l’anterior, per que fas un petit viatge cap enrera en el temps rotllo “Regreso al Futuro”, que t’estàs una hora sencera que no va passant el temps. Quina hora és? Les 2... i una hora després: Quina hora és? Les 2... Pues au, tens una hora de regalo (si en el canvi horari del passat dissabte jo he quedat amb qui no em queia bé per què l’hora era inexistent, en aquest altre que tens “hora extra” jo quedaré amb tothom que em cau de puta mare, així tindrem més temps per anar-nos preguntant quina hora és mutuament).
I, curiosament, mira que és una miserable hora la que ens canvien, però no sé que carai té el nostre cos, que aquesta hora ens descoloca totalment, i tenim una mena de “mini-jet-lag” que al dia següent no acabem de situar a quina hora estem realment. Lo més divertit de la situació és anar-te trobant rellotges per casa, alguns amb l’hora canviada, d’altres que no, el del ordinador que l’ha canviat sola a l’actualitzar-se però tu el canvies igualment per que no ho has tingut en compte, i llavors vas per casa mirant rellotges que a la vegada et marquen les 10, les 11 i les 12 (i aquell d’agulles postmodern que mai has sapigut quina hora marcava per que no hi ha Cristo que entengui quina hora marca). I arriba l’hora de dinar que dius... però si encara no tinc gana! Però au, a menjar, per què, encara que sigui hora canviada, és l’hora de dinar.
I si he tardat en publicar un nou article, no és per el canvi d’hora, simplement són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Març

2011-03-02T18:31:00.002+01:00

Ja estem al mes de març (bé, el mes va començar ahir, però ahir no vaig tindre temps i ho escric avui, i com que té validesa per a tots el mes també cola).
Com sabreu, i si no ho sabeu aquí estic jo per explicar-vos-ho (explicar-vos-ho: paraula amb dos guions, per si no us hi havíeu fixat), és el tercer mes de l’any en el calendari gregorià (o sigui, el calendari que tenen aquells monjos gregorians que cantaven i van treure un disco fa uns anys) i té 31 dies (si no comptem el d’ahir, ens en queden 30, sempre i quan també comptem el d’avui, sinó en queden 29, i si llegeixes l’article més tard a tu te’n queden menys, igual ja estàs a l’abril i tot!).
Segons la enciclopèdia de la Vicky (la Viquipèdia), una gran amiga meva (aviat serem “follamigos”) març, en el primitiu calendari romà (no tan primitiu com els calendaris de Pirelli que hi ha als tallers mecànics tot ple de paes despullades) era el mes que obria l’any (o sigui, el març era el gener... així que devien fotre els reis “de pasques a març”), això fins a la instauració del calendari julià (el calendari del veterinari de Ventdelplà), que va ser quan va passar a ser el tercer mes, després de gener i febrer (i abans de l’abril, aguas mil).
Març, en llatí (l’idioma aquell que ens feien estudiar i ens passàvem els dies declinant coses, i que no hem utilitzat mai més), es deia “martius” (veus? Ja està declinat això) i tot i que sembli que ve de Marta, no és així, sinó que deriva del déu Mart (un déu que no he tingut mai el plaer de conèixer, però si és déu li tindré un respecte... que no li tindria si fos nou o vuit).
Es veu que aquest mes, de vegades, s’associa al color verd (això posa per internet). Però jo no l’he associat mai a aquest color, de fet no m’havia parat mai a pensar en posar-li colors als mesos. Vaig a parar-me a pensar-ho una estona... mmmmmm... (aquí estic pensant, no és un “mmm” de plaer)... mmmmm... (continuo pensant).... mmmm... (aquí he tingut una estoneta de plaer, ho he de confesar)... pues no, por “color a los meses” no me viene nada. Com a molt un groc a l’agost, un blanc al desembre, i un “pistacho verde manzana” al novembre. Bueno, que me n’he anat del tema, això del color verd que diu la Wikipèdia (si ho diu a Internet jo m’ho crec) es veu que és per que als països de l’hemisferi nord (cap amunt del mon) era quan la neu es començava a fondre ( i s’acabaven les setmanes blanques de les que parlava a l’article anterior).
Cal destacar (destacar: treure una taca) que en aquest mes és quan es fa un dels dos ajustaments horaris, que això és allò (gran definició: “això és allò”) tan divertit de canviar l’hora, que mai saps si dorms una hora més o una hora menys, i que propicia la típica discussió amb els amics (que es repeteix cada cop que hi ha canvi horari) en que intentem decidir si dormim més, dormim menys, si el sol surt abans, si marxa més tard, si s’allarga, si s’acurta (el dia) o si a Canàries, si ja tenen una hora menys i al damunt la retrassen, ja se’ls hi pot provocar jet-lag.
Bé, fins aquí la meva reflexió sobre el mes de març, aquest tema tan apassionant que segurament us haureu preguntat si venia a cuento o no. Evidentment no ve a cuento (potser al proper article us explico algo que si que vingui a cuento... estic dubtant entre caperucita roja o los 3 cerditos), però avui no tenia un dia gaire inspirat i tampoc volia deixar el blog sense actualitzar ara que sembla que torno a agafar “carrerilla”.
Esperem que el proper article sigui un pèl més interessant... o no. Li donaré voltes a això del cuento... però com que tinc més cuento que Calleja (que Jesús Calleja, el aventurero de pacotilla aquell del programa de Cuatro) segurament l’article tractarà sobre qualsevol tonteria, però son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

La setmana blanca

2011-02-27T21:11:00.001+01:00

Avui parlarem de la setmana blanca, ja que molts escolars es veu que aquesta setmana tindran festa, i a la gent li ha donat per anomenar a aquests dies de vacances escolars fotuts per aqui al mig com a “setmana blanca”. Pero senyors pares i senyores mares (o senyors mares i senyores pares, que n’hi ha alguns que poden portar a l’equivoc), que el nom no us porti a confussio, aquest nom no vol dir que els nens es passaran tota la setmana esnifant ratlles de coca (en principi), sino que se li dona aquest nom per que molta gent aprofita per anar a esquiar (entenem “esquiar” tambe en el bon sentit de la paraula, com allo que suposa posar-se uns esquis i llençar-se muntanya avall fins caure, ja que es ben sabut que alguns dels meus lectors teniu la “mirada sucia” i quan parleu “d’esquiar” us referiu a una altra cosa).
I us preguntareu, per que se li diu setmana blanca si es va a esquiar? (preguntar-s’ho tothom ara mateix en veu alta: “per que se li diu setmana blanca si es va a esquiar?), doncs m’agrada molt que em feu aquesta pregunta (sobretot per que la pregunta l’he fet jo mateix). Doncs es molt senzill, popularment es creu que es diu “blanca” perque la gent va a la neu, i com que la neu es blanca, es fa aquest simil tan complicat de setmana a la neu + neu de color blanca = setmana blanca (encara que, segons quina neu, agafa uns colors cada cop mes allunyats del blanc, mes aviat color merda d’oca, pero no quedaria be dir-li “setmana merda d’oca”).
Pero aixo no es del tot cert, segons un estudi realitzat per la prestigiosa universitat de Liechtenstein, se li diu aixi per que, quan es va a esquiar, s’han de fer moltes cues per poder arribar als llocs , cues que, de tant esperar, la gent es queda blanca, i ja no perden el color fins que tornen d’esquiar (ara tambe se li comença a anomenar “setmana Iniesta”). Molts ho intenten disimular prenent el sol enlloc d’esquiar (realment jo crec que la gent no va a esquiar, va a la cafeteria a prendre el sol, per que hi ha mes gent a les cafeteries que a les pistes), i un cop tornen, els hi queda la marca “blanca” de les ulleres que delaten que, precisament, aquella persona ha disfrutat d’una setmana blanca.
Pero la meva pregunta davant d’aquesta tradicio es: pot un negre anar a una setmana blanca? O es sentira discrimat per que es un gueto rotllo “ku kux klan” (no confondre amb “cus-cus clan”, que aquest son un grup de gent que queden per menjar cus-cus), per que si es aixi, enlloc d’esquiar amb aquells abrics que la gent sembla el nino de Michelin, s’hauria d’esquiar amb unes tuniques blanques amb el caputxot en forma de punxa.
I si no te res a veure amb les raçes... per que hi ha una setmana blanca pero no hi ha una setmana negra? Be, si, setmanes negres son les que tenim quan tot ens va malament... no es aixo racisme linguistic? O els negres quan van a esquiar estan fent una setmana negra? O es diu setmana negra si esquies de nit? I si ets xino, hi ha una setmana groga? Doncs la setmana groga es la que vaig passar jo la setmana passada, que estava malalt i el careto se’m va torrnar groc. Per cert, els xinos son grocs? Jo encara no he vist cap xino que realment sigui groc, les uniques persones grogues que conec son els Simpson (i tampoc tinc el plaer de coneixer-les personalment). I hi ha setmana blava? Potser es la que fan els pitufos quan van a esquiar... (se que en catala es diuen barrufets, pero per a mi seran sempre “els pitufos”).
Perdoneu la meva desconeixensa en el tema, pero es que jo encara no he anat mai de setmana blanca, de fet no he anat mai a esquiar. Be, menteixo, hi vaig anar un cop, i com que nevava molt van tancar les pistes i no vam poder esquiar, una de les incoherencies mes grans que m’he trobat a la meva vida: si jo vaig a esquiar a la neu... no puc esquiar precisament per que esta nevant?? Vale que estava nevant molt, pero... no hauria de ser aixo millor per que hi ha mes neu? O es que la neu es de mentida i la posen alli quan la gent no hi es? (i per aixo li posen aquests noms tant estranys: “neu primavera”... que passa? Que hi ha una neu per a cada estacio de l’any? Per que mai he sentit a parlar de la “neu hivern”, la “neu tardor” o la “neu estiu”!. O “neu pols”... si hi ha neu pols, no hi ha “neu dura”? Que quan ha nevat i es gela i et caus de cap a terra ben dura que esta aquella neu!).
Be, sigui com sigui, si aneu a esquiar i veieu un negre, saludeu-lo de part meva (mes que res per educacio), i si enlloc d’esquiar preferiu anar a la cafeteria i torneu amb la ratlla blanca delatora... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Temporalment dintre de servei

2011-02-25T18:03:00.001+01:00

“Temporalment dintre de servei” no vol dir que durant un temps m’estaré a dins d’un vàter (tot i que hi passo estones força entretingudes) sinó que, després de 5 mesos sense escriure en el blog (fent una de les meves ja típiques i llargues “pauses bloggils”) sembla que avui torno a estar amb ganes d’escriure de nou algunes coses que se’m van passant pel cap (doneu gràcies a que només n’escric “algunes”, que si les escrivís totes em tancarien directament en un manicomi). Si després d’aquest article en tornaré a escriure algún altre és un enigma fins i tot per a mi.
Durant aquests temps en que la gent no es connectava a internet per que el blog “Podria ser pitjor” no s’actualitzava, paralitzant-se el país i l’economia mundial, han passat moltes coses, com que s’ha acabat l’any 2010 i ha començat el 2011. Però no només això, han passat mooooltes coses més, però com que no tinc ni temps ni ganes d’explicar-vos-les, os compreu els diaris des del 26 de setembre de l’any passat fins avui i us els llegiu (i em feu una redacció sobre el que creieu que ha estat el fet més destacat durant aquest temps, com per exemple, la mort de Florinda Chico, un dos tres responda otra vez).
Almenys, durant aquests dies de “descans de blog” m’han anat succeint noves anècdotes amb lo que tindré material per a “hipotètics futurs articles” (es a dir, articles que potser escriuré properament si tinc hipo).
De moment només avançar, per si encara existeix algú que va seguint els meus articles del blog (cosa que dubto entre que ja eren pocs els lectors, que els articles no valen una merda i que la meva constància escrivint deixa molt que desitjar), que com ja sabreu pels articles escrits el darrer any, per fi ja he aconseguit que el meu nou pis sigui mínimament habitable (es a dir, habitable per mininos), segueixo en la nova feina (que ja no és tant nova per que aviat farà un any que ja hi treballo) però tant enfeinat com sempre (o almenys ho faig veure per a que el meu jefe es pensi que té algún sentit pagar-me a final de mes) i que la meva vida continua més o menys igual com sempre (més aviat “menys igual” que més).
I feta ja aquesta posada al dia (que total, tampoc interessa gens per que diria que aquest blog quan el vaig iniciar ho vaig fer de forma anònima) ja podem aprofundir en nous articles. Però aquest aprofundiment ja el faré a partir de la propera entrada (s’entén per entrada un nou escrit o, com diuen els entesos, un post, res a veure amb altres “entrades” que us poden vindre al cap... i aquest cop jo no volia anar amb segones... esteu malats... i si no heu pensat res una mica porc... si, jo si que estic malalt).
Només afegir que, ara que m’he n’adono i em poso a comptar els articles que he escrit (és mentida, el mateix “blogger” on es publica això ho compta per mi, esperem que el senyor blogger sàpigui comptar bé), la veritat és que ja porto unes quantes tonteries escrites per aquí, ja que aquest és l’article número 88, també conegut com article “pelochos” (realment em falta un 8 per poder fer un veritable article “pelochos”, però com que no crec que arribi a escriure 888 articles, he decidit dedicar aquest 88é article a tant entranyables personatges). Tot i que jo, més que els pelochos, m’agraden els números “uns” aquells que van al seu davant, que no diuen mai res, però s’ho miren tot amb molta atenció.
Així que, con esto y un pelocho... hasta mañana si me sale del... teclado. Com veieu, sóc perfectament bilingüe tot i estudiar a Catalunya (entenem bilingüe com a persona que parla dos llengües, no que en té dues, que això seria “bífide”, o en llatí “bifidus”, que també vol dir persona molt sana que es menja molts iogurts que anunciava el Coronado).
I recordeu, si demà no hi ha article, ni n’hi torna haver durant 5 mesos més... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Temporalment fora de servei

2010-09-26T16:37:00.001+02:00

Darrerament no paro quiet enlloc per feina i assumptes varis, i gairebé no disposo de temps lliure per actualitzar el blog, espero poder tornar a posar-m’hi en breu.
Ja sé que aquest per si sol tampoc és un motiu per fer una nova entrada al blog, però son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

La reina al palau que de tant corrent d'aire va agafar un constipat

2010-08-31T08:16:00.002+02:00

En Maikel Blomkvist, després de molt investigar (i és que com li agrada investigar a aquest home) finalment va poder accedir a l’informe psiquiàtric de la Lisbeth Salandre (que estava penjat a internet al “rincondelvago”) i va esbrinar que en Zapa era en realitat un tal Zapatero, un refugiat polític que venia d’Espanya (un país desconegut del sud d’Europa) i que en arribar a Suècia (que encara no ho he dit, però l’accció passa a Suècia) va demanar asil polític i una organització secreta que depenia de l’estat que es deia la Räna, l’havia amagat sota el nom de Prjvbic Zlxkmf (li van posar aquest nom fictici per que era impossible de pronunciar i així segur que no el trobava ningú per que no sabrien preguntar per ell).
Aquest Zapatero (res a veure amb el polític que mana ara a Espanya, això és ficció eh?) va resultar ser realment una mala persona: en la seva estada a Suècia va fer moltes dolenteries (basicament violar i assassinar dones amb la inestimable ajuda del seu fill Mierderman, que havia tingut en un primer matrimoni amb una senyora de Torremolinos) i, per a tindre una tapadera més xuli, es va casar en segones nupcies amb una dona bastant guarrilla amb la que va tenir una filla: La Lisbeth.
Com que aquest senyor era un maltractador i pegava tant a la dona com a la filla (també pegava al gos, però això és una dada sense importància, però serveix per adonar-se de lo mala persona que era en Zapa) la Räna va decidir amagar el tema fent ingressar a la Lisbeth en un psiquiàtric per a que no parlés més del compte (el que no sabien era que aquella noia gairebé tampoc no parlava amb ningú, només s’amagava pels puestos, i tampoc hauria dit res a ningú).
Investigant, investigant, en Maikel va trobar finalment l’adreça d’en Zapa (a las páginas amarillas) i va decidir anar a enfrontar-se amb ell.
Quan va arribar, es va trobar tant a la Lisbeth com al Zapa malferits a terra, tots dos agonitzant, l’una (la Lisbeth) perque li havien fotut d’òsties fins a la extenuació, i en Zapa amb un kuter clavat al cap, per que la Lisbeth, entre òstia i òstia d’en Mierderman s’havia fet la morta un rato, i va aprofitar un instant que en Mierderman anava a pixar per clavar-li un kuter al cap al seu pare. No havia ni rastre d’en Mierderman, aquell gorila (uh uh uh!) havia fugit.
En Maikel va trucar a la policia, als bomberos, a l’ambulància i als de “tu tienda en casa” (per que volia un “ab-flex” d’aquells que et fan uns abodminals de cuadraditos) i ràpidament van traslladar a la Lisbeth i al Zapa a l’hospital.
Quan en Maikel va explicar tota la veritat a la poli al principi no se’l van creure (per que en Zapa havia d’haver matat en Dag Samsonite i en Nils Burman-Flash? Era més llògic que la Lisbeth, una noia boja amb un tatuatge d’en Ronald McDonald a l’esquena ho hagués fet, i a més ara havia tornat a intentar matar al seu pare), així que va decidir que escriuria un altre llibre (era la tercera cosa que més li agradava al Maikel, després de masturbar-se i investigar: escriure llibres) per desentramar aquest entramat (que el desentramador que lo desentrame, buen desentramador será).
Així va decidir juntar tots els seus amigotes rotllo Equipo-A per a que l’ajudessin en la investigació: els companys de redacció de Trienium (i també companys d’una redacció que van fer conjutament a 3r d’EGB) l’Erika Berguerferguen, en Thomas Vistuflatan i la Marta Verguenstrujenwagen, els fantàstics jugadors d’escondite Enric Wanger i Harrieta Wanger, el cap de Milton Playability, Dragon Armanskijijiji, uns quants policies que començaven a estar d’acord amb ell, Jan Laportanskii i Sandrik Rosellirim, i el espantapájaros i el hombre de hojalata.
Tots junts treballant per aclarir tot aquest complot que havia creat la Räna per a ocultar en Zapa i les seves dolenteries.
Només calia aclarir lo més bàsic: per que havien matat a en Dag Samsonite i en Nils Burman-Flash? La solució la van trobar de la manera més estúpida possible: parlant amb un dels morts.
Efectivament, com que volien saber exactament que va passar aquella nit dels assassinats, van demanar un levantamiento de cadàver, i un senyor que traballava a la funerària va aixecar el cadàver d’en Dag Samsonite amb tant mala sort, que li va entrar una rampa al dit petit del peu, i se li va caure a terra. En caure, el cadàver d’en Dag va exclamar: “Au!, òstia, aneu amb cuidado!”. Tots van fet un bot de sorpresa en sentir exclamar-se el mort (tots excepte l’espantapájaros, que no li espantaven ni els pájaros ni els morts que parlaven), però en veure’ls tots blancs de cop pensant-se que estaven davant d’un zombi (i en Dag no era un zombi, ni un extraterrestre com cantava l’Alaska) en Dag rapidament els hi va explicar el que havia passat: com ja sabreu si heu llegit els posts anteriors, en Dag era un especilista en jugar a “l’un, dos, tres, picaparet”, i podia estar-se dies sense moure’s gens per a que no els descobrissin i li toqués parar. Doncs un dia que estava acabant la seva investigació per a la revista Trienium sobre el joc del picaparet, després de descobrir que darrera d’aquell joc innocent, hi havia hagut un tal Zapa que l’havia convertit en un joc macabre matant dones que jugaven amb ell al soldatito inglés (sin mover los pies), i furgant en la investigació, va trobar que aquest senyor havia estat sempre sota el control d’un advocat que treballava per la Räna: en Nils Burman-Flash. Però quan va anar a visitar en Nils per interrogar-lo, se’l va trobar tot despullat jugant obscenament amb un burman flash. Gairebé no va tenir temps de fer res, per que va apareixer un senyor molt gros que es deia Mierderman que venia a matar a en Nils per a que no pogués xivar-se de la existència d’en Zapa. Per sort, en Dag el va veure venir per la finestra amb uns bultxacos i, per disimular, es va despullar, es va posar un burman flash a la orella i va adoptar una de les seves poses estàtiques inamobibles. En Mierderman, va entrar a la casa, va matar a en Nils d’una bufada (és que era molt fort) i no va fer cas d’en Dag (es pensava que devia ser algún joc sexual d’en Nils i no li va donar més importància). Però com que en Dag s’havia posat tant bé al seu paper, no va reaccionar quan va venir la policia ni quan el van posar dins de la funda on foten els morts.
Ja estava tot clar! La Lisbeth era innocent! En Zapa i el seu fill Mierderman eren els culpables de l’assassinat del Nils (i de totes les dones prostitutes que havien jugat amb ells al picaparet).
Però aquí no acabava tot, els de la Räna no podien deixar que es descobrís tot aquest entramat, i van anar a l’hospital, van matar al Zapa per a que no parlés i quan van anar a matar també la Lisbeth... no hi era!! (efectivament, la especialista en jugar a l’escondite s’havia tornat a amagar).
Els de la Räna s’estaven posant molt nerviosos, per què les investigacions de Trienium havien donat en el clau (vull dir que havien encertat la veritat, ningú les va tirar cap a la pared i van donar amb un clau) i quan va sortir publicada la revista amb tota la informació en el número especial d’estiu sota el títol “La Räna ha sortit rana”, allò va provocar un escàndol tant gran a tot Suècia que fins hi tot l’Intereconomia suec va obrir el seu noticiari explicant els fets.
Totes les investigacions de la policia es van encaminar llavors cap al veritable assassí que encara estava suelto: en Mierderman.
Els policies corruptes de la Räna (en Gustavo, la Peggy, l’Epi, el Blas, Supercoco i el Monstruo de las galletas, que aquests eren els pseudónims dels qui estaven darrera de la trama d’en Zapa) van ser detinguts i es va dictar la llibertat per a la Lisbeth Salandre, però... on era la Lisbeth Salandre?
Ara que ja s’havia resolt tot era lliure, però ella seguia amagada. És més, aquest cop va decidir amagar-se en un lloc on mai més ningú no la trobés, el seu amagatall preferit i que mai no havia explicat a ningú: dins de l’armari.
La Lisbeth es va estar 20 dies amagada dins de l’armari de casa seva (mentres en Maikel la buscava per tot arreu com un esperitat), però com que començava a tenir una mica de gana va decidir sortir de l’armari (reconeixent d’aquesta manera metafòrica que li agradaven les dones) i anar a fer-se pan-bimbo amb nocilla. Però quan era a punt d’entrar a la cuina, va sentir un soroll que feia com “pxsiii”... algú estava obrint una cervesa. Va mirar de refiló per la porta, i allí estava el seu enorme germanastre, en Mierderman, prenent-se tranquilament una Estrella. Va esperar pacientment que anés de nou a pixar (en Mierderman bebia molta cervesa i tenia problemes de micció), i va aprofitar el precís moment en que en Mierderman visitava al senyor Roca per posar-li tot de somnifers a dins de la beguda (i es va tornar a amagar, aquest cop dins del rentaplats).
En Mierderman, tornant del wàter, va posar el rentaplats en marxa, i alié als somnífers es va prendre l’Estrella a sant-hilari i va caure com un plom adormit.
La Lisbeth, un cop acabat el procés de rentat i centrifugat, va sortir del rentaplats tota brillant (per que a casa seva utilitzaven Calgon) i va trucar a en Maikel que, alleugit per saber que estava bé, va trucar a la policia que rapidament va acudir a arrestar en Mierderman.
D’aquesta manera, la història acabava d’allò més be per la Lisbeth i en Maikel que, per celebrar-ho, van decidir fer una partida conmemorativa d’escondite a la seu de Trienium.
Aquest cop la pararia en Maikel i, la Lisbeth, abans de en Maikel Blomkvist es donés la volta per començar a comptar a la pared, li va susurrar a la orella: “si ets capaç de trobar-me, et deixaré tocar-me un pit”, i va començar a còrrer a amagar-se mentres en Maikel es posava contra la pared i començava a comptar: un, dos, tres, cuatre, cinc...

I fins aquí la meva versió de la saga Millenium. Ho sé, ha estat una anada de l’olla, però ja ho sabeu... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

La noia que volia somiar un llumí i un bidó de gasolina, però comptava cabretes i tot i això no s'adormia

2010-08-30T15:08:00.004+02:00

Finalment la Harrieta Wagner havia aparegut. Resultava que s’havia amagat tant bé que no sabia trobar-se a ella mateixa, i com que a Musvagatan no s’havia jugat mai més a l’escondite des d’aquell dia de feia ja 35 anys, la Harrieta, un cop es va trobar, havia anat milers de vegades a la pared per salvar-se però no hi va trobar ningú.
Gràcies a la perícia (i a la perilla, per que en Maikel Blomkvist portava perilla) d’en Maikel i la Lisbeth, la Harrieta havia pogut sortir d’aquell cercle virtuós i tornar a la vida real.
Un cop solucionat aquell difícil cas, tant en Maikel com la Lisbeth van tornar a la seva ciutat: Sorenesgätanfuesguen. En Maikel a la revista Trienium i la Lisbeth, que necessitava un canvi d’aires, se’n va anar a Ibiza.
La revista Trienium, que abans de l’afer Wanger no estava passant per un bon moment, es va refer gràcies a l’especial que va publicar en Maikel sobre “Los mejores trucos para jugar al escondite”. Aquest número de la revista va ser un èxit de vendes i la revista Trienium era exposada als kioscos al costat de la Interviu.
En una reunió del consell d’administració (en que es reunien els treballadors de Trienium i es donaven consells els uns als altres) van decidir que no podien deixar passar aquell filó que havien trobat amb aquell article, i es van posar a preparar un nou article sobre el “un, dos, tres, picaparet” (o com jugava jo quan era petit: el soldadito inglés). Per a escriure aquest article, van contractar a en Dag Samsonite (que a part de vindre d’una família molt famosa per fabricar maletes, era mundialment conegut per no haver-la parat mai al picaparet, ja que era capaç d’estar-se hores i hores completament inmòbil sense bellugar ni una pestanya).
Mentrestant, la Lisbeth Salandre, que ja s’havia posat molt morena a Ibiza, va tornar a Sorenesgätanfuesguen per anar a veure el seu advocat, en Nils Burman-Flash. La història que l’unia a en Nils (que es deia com el paio aquell de la sèrie “Els Joves”... ei tius...) venia de molt lluny: en la seva infància la Lisbeth, que com he explicat al post anterior era una especialista en jugar a l’escondite, havia aprés a jugar a aquell joc a la força, ja que el seu pare l’ataconava i ella va aprendre a amagar-se a la força per a que no la peguéssin. Li va agafar tal afició a amagar-se, que ja s’amagava sempre en totes les coses que feia a la seva vida: s’amagava sota el pupitre a classe, s’amagava darrera el carrito al supermercat quan anava de compres, s’amagava dins el labavo quan sortia de marxa... fins i tot s’amagava d’ella mateixa quan es mirava al mirall. Aquella actitud tant amagadissa, juntament amb un petit incident sense importància de que sense voler va calar foc al seu pare quan estava fent la migdiada al seu cotxe amb les finestres obertes per a que passés una mica d’airet, va provocar que tothom es pensés que estava boja i la van internar en un centre psiquiàtric (no sense abans haver de trobar-la, per que s’havia tornat a amagar i no sabien on coi s’havia fotut). Així, en Nils Burman-Flash va ser l’advocat encarregat de controlar tot allò que fes la Lisbeth un bon cop va sortir del manicomi, per a que no cremés a ningú més que fes migdiades als interiors dels cotxes.
Però en Nils no era tan bona persona com semblava (era el típic que les veïnes deien allò de: “pues parecia buena persona, siempre me saludaba cuando venia de violar prostitutas”). Doncs això, en Nils en realitat era un malparit, i havia abusat de la Lisbeth, fent honor al seu cognom, introduïnt-li un Burman-Flash (aquells polos allargats de gel que quan s’acaven xucles el suquillo) per tots els orificis imaginables (i inimaginables) que tenia la Lisbeth.
La Lisbeth, que era una mica guarrilla però només quan ella es deixava, s’havia venjat de les violacions d’en Nils tatuant-li a la panxa: “No le meteré más Burman-Flash por el culo a la gente” quaranta vegades. I des d’aquell dia li anava fent visites de rigor per a que no es xivés a les autoritats i no la tornessin a tancar a un manicomi (on es menjava molt bé, però no li acabava d’agradar el tracte del personal).
Però aquell dia que tornava d’Eivissa (abans ho he posat en castellà per que tenia més glamour) es va trobar a en Nils Burman-Flash mort al seu despatx tot despulladot (i era una imatge horrorosa, per que aquell home despullat perdia molt) juntament amb un altre senyor que tenia un polo enganxat a una orella també despullat (despullat ell i despullat el polo) i que també estava mort. Aquest senyor que algú també havia assassinat es deia Dag Samsonite.
La Lisbeth, esverada en veure tants morts, tant despullats i tants polos, va fugir corrent d’allà, no sense abans deixar-ho tot ben ple d’emprentes digitals (que si ho arriba a fer aposta no n’hauria deixat tantes) i va decidir fer el que millor sabia fer: amagar-se.
A l’altra banda de la ciutat, el periodista Maikel Blomkvist, veient que en Dag feia una setmana que no contestava al telèfon (ni als SMS que li havia enviat) va decidir anar a buscar-lo a casa seva (que ja s’acabava el mes i havien de publicar l’article del picaparet). A l’arribar a casa seva al barri de Nosbafuten, es va trobar una nota a la porta que deia: “estic a casa del Nils Burman-Flash”, així que en Maikel, que era un hàbil investigador, va deduir que estava a casa d’un senyor que es devia dir Nils Burman-Flash. Però quan va arribar allí... oh, sorpresa! En Dag estava mort amb un polo a la orella, al costat d’un altre paio, tots dos despullats i amb el rigor-mortem.
Va decidir trucar a la policia, que van arribar rapidament allí amb tot l’equip del CSI, i en Grishom, després de treure un aparatito que feia llums blaves va dir: “Aquí hi han emprentes digitals, i l’ordinador dictamina... que miente! Vull dir... que son d’una tal Lisbeth Salandre”. En Maikel no s’ho podia creure. La Lisbeth una assessina? No podia ser, una mica guarrilla si, però assassina no. Així que va fer el que més li agradava fer: anar a casa a masturbar-se. Però després va fer el segon que més li agradava fer: investigar.
Les seves investigacions, segons el que en Dag tenia al seu ordinador (un pentium II), van encaminar-lo cap a un senyor que havia jugat al picaparet amb un munt de prostitutes, i totes elles havien aparegut mortes amb un polo de Burman-Flash enganxat al cul. Allò era sospitós... i en els seus documents sempre es recorria al mateix nom: un tal Zapa. Qui era aquell Zapa?
La policia, que no es creia que de cap de les maneres uns assassinats poguessin estar relacionats amb gent que jugava al picaparet, estava convençuda de que l’assassina era la Lisbeth Salandre, i es va donar una ordre de cerca i captura per a trobar-la.
Mentrestant, la Lisbeth, al seu amagatall dalt d’un pi, es va connectar a una xarxa wi-fi amb el seu portàtil (per que ella en sabia molt d’informàtica, fins i tot sabia jugar al buscaminas) i va iniciar la seva propia investigació. Va arribar al mateix nom que en Maikel: en Zapa. Però ella si que sabia qui era en Zapa. Realment aquell senyor no es deia així, el seu nom real era Zapatero, i era... el seu pare!
Com que sabia on vivia, va anar a veure’l per tornar-lo a cremar a lo bonzo, que com que encara havia quedat una mica cru, volia donar-li volta i volta. Però en arribar a casa, enlloc d’obrir-lo en Zapa, li va obrir la porta un senyor molt alt i molt gordo (que feia 2 metres x 2 metres) que responia al nom de Mierderman (responia per que si tu li deies “Mierderman” ell et deia “que?”). En veure-la, en Mierderman la va reconèixer ràpidament, ja que era la seva germanastra, i com que en Mierderman havia sortit al seu pare, li va fotre un jac d’osties a la Lisbeth que la va deixar mig morta.

(continuarà...)

Els homes que no estimaven les dones ni els animals ni els pelutxos de companyia

2010-08-27T13:41:00.002+02:00

Ahir vaig acabar de llegir els llibres de l’Stieg (es pronuncïa “estic”, com els pals de hockei) Larsson (l’ex-davanter del Barça). Ja sé que he fet una mica tard i tota la humanitat ja se’ls ha llegit, però entre que no tenia temps i que m’havia d’acabar “En Teo va a la platja” encara no m’hi havia pogut posar.
Vist l’èxit que han tingut aquests llibres amb un títol tant llarg, jo també vull escriure la meva pròpia trilogia a l’estil Larsson, però enlloc de la saga “Millenium”, la meva serà la saga “Trienium”. Aquí va la primera part: “Els homes que no estimaven les dones, ni els animals ni els pelutxos de companyia”:

En Maikel Blomkvist (en català Miquel Benvist) era un periodista que treballava (si, treballava, la crisi encara no l’havia afectat) a la revista Trienium a la ciutat de Sorenesgätanfuesguen (els nomes de les ciutats han de ser d’aquest rotllo en aquests llibres) juntament amb l’equip de redacció que el formaven l’Erika Berguerferguen, en Thomas Vistuflatan i la Marga Verguenstrujenwagen (els noms son lo de menos, ja que mai t’enrecordaràs dels seus cognoms).
Un dia (anirem per feina, que si he de fotre articles de 700 pàgines com els llibres del Larsson anem apanyats) un senyor molt ric (i molt ruc) anomenat Enric Wanger el va trucar per que feia la tira d’anys que la seva neboda Harrieta havia desaparegut. Estaven jugant a l’escondite per festa major, i es va amagar tant bé que mai més no l’havien trobat, i com que ja feia 35 anys que tota la resta de gent que jugava s’havien salvat picant a la pared, l’havien de trobar per que li tocava parar.
Però com que en Maikel no tenia amics de petit, no havia jugat mai a fet-i-amagar, i va decidir trucar a una gent que era especialitzada en jocs de carrer (Milton Playability) per a que li enviessin alguna persona que el pogués ajudar.
Així, en Maikel va marxar cap a Musvagatan, on s’havia produït aquella interminable partida de escondite a parlar amb el Wanger, que li va presentar a tota la gent que va participar en aquell joc (que eren 52 persones, totes tenien noms i cognoms raros impossibles de recordar, i al damunt tots eren família), tot esperant que li arribés el reforç de Milton Playability.
Als 2 dies va arribar aquest reforç, una noia tota esquifida, amb un tatuatge d’en Ronald MacDonald a l’esquena, que es deia Lisbeth Salandre (pels amics Elisabet Santander, que era on havia nascut). Aquesta noia era força estranya, ja que gairebé no parlava, però es veia que sabia jugar molt bé a l’escondite ja que, en el seu passat, no se sap molt bé per que, sempre s’havia salvat la primera i mai li havia tocat parar en les partides d’escondite que havia jugat.
Curiosament, i després de 2 mesos d’investigació recreant la partida d’aquell dia a Musvagatan, es van adonar que qui parava sempre eren les dones, hi havia una mena de complot masclista per a que els nois no haguessin de parar mai i les noies sempre pringaven. De fet, la Harrieta l’havia parat moltes vegades en aquelles partides de feia 35 anys, i les sospites d’en Maikel i la Lisbeth es van encaminar cap a que la Harrieta començava a estar farta de parar-la sempre i potser s’havia amagat indefinidament fins que l’escondite fos un joc prohibit per l’estat.
Després d’interrogar a tots els participants de la partida (la de TV3 no, la de l’escondite), en Maikel i la Lisbeth van decidir posar en risc la seva vida i recrear una nova partida de l’escondite tal i com va succeïr aquell dia.
Així, la va parar en Martini Wanger (germà de la Harrieta), al igual que aquell dia, i la resta de participants es van amagar per Musvagatan.
En Martini va comptar fins a 100 (tampoc sabia comptar més) i ràpid va veure al seu tiet, en Enric Wanger, que com era molt vell i anava amb taca-taca, només s’havia pogut allunyar 3 metres. Així que Martini va picar a la paret tot dient: “un, dos, tres, Entic Wanger!”, i va proseguir buscant més gent amagada.
Per amagar-se millor, el Maikel i la Lisbeth s’havien separat. El Maikel es va amagar darrera un pi i la Lisbeth es va posar acotxada tal com un caganer al darrera d’un cotxe (ella que era experta en aquest joc, sabia que els cotxes donaven la possibilitat de poder guaitar des de sota si venia algú, amagar-s’hi sota també si es donava la ocasió, i tenia dues sortides, una per cada banda, que si venia qui la parava, ella sempre podia sortir per l’altre costat i, com que era molt ràpida, arribar a picar la pared abans que en Martini).
El que en Maikel no havia constatat, era que el pi era més prim que ell, ja que fotia una prominent panxa cervessera que sobresortia pel costat, amb lo que se’l veia d’una hora lluny.
En Martini, que ja havia trobat a tot el clan Wanger, només li faltava per trobar a en Maikel i la Lisbeth (“refotuts investigadors!” va pensar), i com que no la volia tornar a parar, va agafar un garrot per que, si els trobava, foter-li’s un bon cop a les cames per a que no puguessin còrrer i arribar a salvar-se a temps.
Quan en Martini es va endinçar dins el bosc, no va poder evitar veure una panxa que sortia pel costat d’un pi. Va agarrar fortament el garrot, es va apropar al pi, i li va esbotzar un cop als ous al Mikael que va caure tot plegat a terra. La Lisbeth ho ha veure des de darrera del cotxe i va sortir corrent a salvar-se (que collons havia d’anar a ajudar el Maikel, ella es volia salvar!). Com que el terra era de gravilla, la Lisbeth va fer soroll al còrrer cap a la pared salvadora, soroll que va sentir en Martini que va sortir disparat darrera seu amb el garrot alçat i cridant “Aaaaargh!” com si fos un troll. La mala sort va fer que la Lisbeth rellisqués amb un cotxe de joguina que algún nen s’havia deixat per terra, torçant-se el turmell. Però la Lisbeth, retorçant-se de dolor, es va aixecar i va continuar corrent tota coixa amb el Martini que li anava recuperant el terreny.
Quan només faltaven 100 metres per “casa”, en Martini ja estava a l’alçada de la Lisbeth va aixecar el garrot i... en Mikael Blomkvist va fer-li un placatge a l’estil rugby per darrera que va impedir que el “garrotasso” impactés en la Lisbeth, i va fer que tant en Mikael com en Martini rodolessin per terra.
La Lisbeth, extasiada pel cansament, ja no podia més i també va caure. Així estaven tots 3 a terra a només 40 metres de la pared. En veure-ho, en Mikael, la Lisbeth i el Martini començaren a arrossegar-se per arribar a la refotuda paret, agafant-se els uns als altres (i aprofitant per fotre’s una mica de mà). I quan ja estaven a punt d’arribar a la paret... una noia va travessar corrent fins a la paret i cridà: “un, dos, tres, salvada!”. Era la Harrieta Wagner.

(continuarà...)

Obrint parèntesis

2010-08-25T15:44:00.002+02:00

Després d’una nova pausa una mica més seriosa del que és habitual en el blog per l’article anterior, però sense perdre de vista aquesta persona meravellosa de la que en parlava, l’article d’avui ja continuarà amb la tònica (schweppes... que se n’ha fet d’aquell senyor de les ulleres que anunciava aquesta tònica fa anys?) habitual, i em dedicaré a escriure un article “obrint parèntesis”, ja que és una cosa que aquest amic en qüestió feia molt sovint (sense saber si els acabaria tancant mai), i si sou lectors habituals del blog, ja sabeu que jo em passo els articles obrint i tancant parèntesis, així que... a pels parèntesis! (Preneu paciència per entendre alguna cosa en un article sobre els parèntesis i ple de parèntesis).
Els parèntesis no són tesis sobre els parents, sinó que són signes de puntuació (que tampoc són signes que et donin punts per posar-los) que tot i ser signes de puntuació, no s’asemblen als que coneixem com a signes de puntuació (es a dir el punt (.) (això del costat és un punt entre parèntesis, no una mamella), la coma (,) (això tampoc és una mamella amb el mugró en punta), el punt i coma (;) o els dos punts(:) ).
Doncs això, els parènteisis (que curiosament s’escriu tant en singular com en plural igual: parèntesis), s’usen de dos amb dos (com els donuts o els petit-suís (no em refereixo a un suís que és petit, sinó a aquell postre làctic que ara li diuen Danonino (es veu que el Danonino és el nom d’aquell dinousaure amb cara de simpàtic que surt a la coverta dels petit-suís))) per separar o intercanviar un text dins un altre (això que faig jo de posar més d’un parèntesis seguit només es fa a les matemàtiques, però jo ho faig igual aquí).
Això era abans, per que ara els parèntesis també s’utilitzen per fer cares que indiquen estats d’ànims en els xats, facebooks, twitters, messengers, sms (en plural smss (llegit: eseemeeses)) o qualsevol altre suport que s’utilitza per escriure missatges abreujats. Així tenim al senyor que somriu :) , o el que pica l’ullet ;) , o el que està trist :( , el que plora :’( , o un munt de carotes més que jo ja em perdo quan me les posen (com aquella que fa així :* que es veu que es un petó, però a mi em recorda la boca d’en Suprunaman, el Superman aquell que menjava prunes a la sèrie de l’Arare).
Però es veu que hi han també diferents tipus de parèntesis, els més famosos són els que sempre utilitzo jo: ( ) , però també hi han els “corchetes”: [ ] , les claus: { } (que no són les claus de casa, són les claus de paréntesis) o el que es veu que s’anomenen paréntesis angulars, corchetes angulars, cunyes o “corchángulos” (mira que tenen noms això, però a mi m’agrada el de corchángulos) que són aquests: < > , i que jo utilitzo per fer fletxetes, tal que així: -----> (si, ja ho sé, vaja merda de fletxa).
Per distingir entre els paréntesis, sobretot al cole quan feiem dictats, es diu allò de “obrim parèntesis” (que seria aquest: “(“ ) o “tanquem parèntesis (que seria aquest altre: “)” ), i si escrius això: (I) tens un cul.
Com ja he dit anteriorment, els parèntesis també es poden emprar, a part de per fer carotes, per fer “popes” (també conegudes com mamelles, tetes, pits, senos, cosenos...), com aquestes: (.)(.) . Generalment, si vols emprar parèntesis per dibuixar popes, només has de posar el “paréntesis + punt + parèntesis” dos cops (optenint 2 popes), per que si el poses un sol cop, surt una trista i miserable popa i si el poses més cops, surten massa popes per ser reals:
(.)(.)(.) (aquí tindriem un exemple de tripopa), (.)(.)(.)(.) (i aquí una quatripopa, o dos parells de popes prenent el sol).
També com ja he dit abans (em repetixo i em perdo jo mateix amb tant parèntesis) en matemàtiques els parèntesis s’utilitzen per indicar precedència o definir un argument. Com per exemple: 2 x (3 + 4). Això vol dir que primer em de sumar 3 i 4 (7 (sóc bo eh?)) i després multiplicar-ho per 2 (14... por el culo te la inco (ai no)).
Tornant a l’ús dels parèntesis en el llenguatge, habitualment s’usa en les clausules amb sentit explicatiu independent (com per exemple: “i amb aquest paràgraf (espero no haver estat molt pesat) acabarem l’article”), per afegir-hi dates (“avui (25 d’agost de 2010) fa calor”), per aclaracions corresponents a abreviatures i sigles (“el blog de PSP (Podria Ser Pitjor) cada dia toca menys a pito”), per amagar traduccions (“en anglès translations (traduccions)”), per amagar les acotacions en les obres de teatre i els guions de radio, televisió i cine (“Murphy (rient) Quin conyàs d’article!”) o per amagar (els parèntesis serveix per amagar moltes coses, el proper cop que jugui a l’escondite m’amagaré entre parèntesis) datos aclaratoris com llocs (“Jo visc a Lleida (Catalunya)”).
I fent un matxembrat de tot, quedaria: “I amb aquest paràgraf (espero no haver estat molt pesat avui (25 d’agost de 2010, dia que actualitzo el blog de PSP (Podria Ser Pitjor, escrit per un paio de Lleida (Catalunya, (en anglès Catalonia (Murphy (sorprés) mireu quants parèntesis seguits!))))))) acabarem l’article” (si no has entés res entre tants parèntesis, són coses que passen (de fet, podria ser pitjor!)).

Aquelles persones meravelloses

2010-08-18T13:11:00.002+02:00

Avui tornaré a deixar una mica de banda la “conya” dels articles del blog i parlaré d’un tipus de persones molt especials a qui jo anomeno “aquelles persones meravelloses”. I és que una d’aquestes persones meravelloses, ens ha deixat recentment.
Les que jo anomeno “persones meravelloses” son aquelles persones que es creuen algun dia en la teva vida i, sense saber molt bé perquè, deixen un rastre imborrable i una petjada que perdura per sempre.
Una “persona meravellosa” pot ser molt diversa: un amic, un familiar, un amor, un profesor o una persona que coneixes un dia casualment.
Són aquella mena d’amics que, encara que no hagis coincidit moltes vegades en la vida (ja que no son persones que veus diariament), cada cop que te les trobes, ni que hagin passat molts anys des del darrer cop que us vau veure, es com si ens haguessim vist ahir. I són persones amb un cor tant gran, que tothom qui les coneix a la seva vida no pot evitar estimar-les.
Aquesta persona meravellosa en concret era l’alegria personificada, un educador, un company i un amic. Moltes vivències viscudes plegats (campaments, trobades, reunions...) i un record que perdurarà per sempre.
És el que tenen aquestes “persones meravelloses”, que tot i que malauradament algún dia ens deixen (i és que això és llei de vida encara que vingui per sopresa com en aquesta ocasió), sempre es mantenen vives en totes i cadascuna de les persones que ens hem creuat per la seva vida. I es que quan es té un cor tant gran (de fet tant gran que ha hagut de dir prou) aquest cor es reparteix en petits boçinets que passen a formar part dels cors dels qui l’hem conegut. D’aquesta manera, la persona meravellosa no mor mai, per què queden restes del que ens ha trasmés en cadascún dels nostres cors.
Així que, amic amb nom d’estat dels EEUU, company, germà... bon viatge allà cap a on vagis, gràcies per haver-te creuat en el meu camí, gràcies per tants bons moments i, per un cop, m’agradaria no haver d’acabar un article dient: “son coses que passen”, però realment, la vida “hauria estat pitjor” si tu no t’hi haguessis passejat per ella.

Les festes de Gràcia

2010-08-16T16:58:00.001+02:00

Ara que aquests dies torno a rondar ocasionalment per Barcelona, em podré passar a fer una visita per les famoses festes de Gràcia (que fan gràcia de per si, però no s’anomenen així per fer gràcia, sinó per que succeeixen al barri de Gràcia, que és una barri de Barcelona que té gràcia).
Aquestes festes consisteixen, bàsicament, en guarnir els carrers esperant que plogui per a que se’ls hi destrossin totes les coses super-mones que han anat penjant pel carrer per deixar-ho ben decoradet. I si algún any no plou com mana la tradició, llavors apareixen alguns individus borratxos a altes hores de la nit que s’encarreguen de destrossar allò que la pluja no ha pogut fer malbé.
La veritat, i conyes a part, són unes festes molt entranyables, en les que es recupera l’esperit de les “festes al carrer”, com les d’abans (però fetes ara), i on la festa la munten els mateixos veins, que s’encarreguen de fer una programació de lo més variada a cadascún dels carrers: desde clàssics campionats de butifarra, menjades populars (“menjades” de menjar eh? Altres tipus de “menjades” suposo que també es deuen donar, però en la intimitat), concerts varis, manualitats (“manualitats” d’aquelles de tissores i papers eh?) i tot tipus de les més diverses i variopintes (veus? Vario-pintes... manualitats!) activitats.
D’aquesta manera els carrers de Gràcia s’omplen de visitants de la resta de la ciutat i de fóra de Barcelona que s’apunten a la gresca com si fossin del barri (que jo dedueixo que no ho són, per que per aquells carrers no hi ha qui hi passi durant les festes! No pot ser que hi visqui tanta gent a Gràcia!).
Així doncs, des de l’experiència de diferents visites a aquestes festes durant els darrers anys, donaré uns quants consells per si algún lector del meu blog hi vol anar per primer cop:
Cada cop que s’entra a un carrer guarnit s’ha de fer “oooooooh!”, acompanyat d’un “que bonic”, encara que no es tingui ni la més remota idea de que collons vol significar aquella decoració. Que a la entrada posa “l’oceà” i a l’interior només veus ampolles buides d’aigua foradades i penjades d’un fil.
Si un carrer no està guarnit, no cal fer “oooooooh!” (cal anar en compte, que alguns carrers no estàn decorats d’abocador d’escombreries, són escombreries reals).
Si entres a un carrer molt ple de gent, has d’estar preparat a no saber per on sortiràs, t’has de deixar emportar per la marea humana.
Si el teu destí és la barra per anar a prendre algo, compta que trigaràs trenta minuts en aconseguir una cervesa (sempre i quant, la marea humana t’ho permeti).
Quan els carrers són molt plens de gent, sempre es fa una curiosa fila índia pels costats que cal anar seguint per poder sortir d’aquell laberint humà (normalment, aquestes files indies són d’una sola direcció, cal anar en compte en encertar la direcció correcta, encara que sempre hi pot haver algún individu que aparegui en direcció contrària).
Curiosament, aquestes files indies són iniciades per grups d’amics que, durant les festes de Gràcia, son més amics que mai, i s’agafen de les mans per no perdre’s (fa molt de festa major passar pels puestos agafats de les mans). Si no els coneixes no s’aconsella agafar de les mans, tot i que pot ser l’inici d’una gran amistat.
Parlant d’amistat, a les festes de Gràcia pots anar-hi sol, sempre acabaràs fent algún amic. És típic del lloc seure en una cadira que trobes buida miraculosament, i que el senyor que hi ha al costat (normalment amb un grau etílic important) entabli una amena conversa amb tu en la que us acabeu explicant la vida.
També relacionat amb l’amistat es produeix l’efecte: “los amigos de mis amigos son mis amigos”, amb lo que tu surts de festa amb 2 amics teus, que han quedat cadascún d’ells amb 3 amics seus, que han quedat amb una parella amiga seva... i acabeu 40 persones pel carrer (això si, tots en fila i agafats de les mans).
Com més avança la nit, més begut has d’anar (les famílies van desapareixent cap a altes hores de la nit, i t’has d’integrar amb el jovent que passeja amb gots de plàstic plens de cervesa).
Si no tens la possibilitat de arribar a cap barra, sempre podràs comptar amb la inestimable ajuda d’uns senyors que hi han a cada cantonada venent llaunes de cervesa (aquests senyors no són amics de la policia, per que quan apareixen les patrulles de mossos per allí desapareixen de sobte... o és que a lo millor estan jugant a l’escondite... o millor a “polis i a cacos”).
Donat que segurament beuràs molta cervesa (encara que no vulguis, jo crec que la beus per osmosi) s’hi habiliten uns labavos públics (es diuen així, però son unes caixes que fan pudor fotudes al mig del carrer) per a que puguis pixar quan el cos t’ho demani. Però el cos et demanarà pixar al carrer encara que estigui prohibit.
Si un està molt cansat a les festes de Gràcia, seu a terra, seure en cadires són mariconades. I si tens son... et tumbes, que per algo el terra és pla (compte no tumbar-se on abans algú hi ha pixat).
Cada carrer té una programació del que hi faran, però dificilment acabaràs anant a aquell concert que havies previst, ja que et quedaràs en un altre carrer, en un altre concert, d’un grup que ningú sap qui són, però com que vas borratxo trobes que ho fan força bé.
Bé, i podria estar molta estona parlant de les festes de Gràcia, però ja m’estic allargant massa i d’aquí poquet m’escaparé a fer una visita pels carrers abans no plogui i no quedin ornaments als carrers per poder fer “ooooooh!”, a veure si el temps acompanya aquest any. Però si torna a ploure com cada any... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Objectes perduts

2010-08-10T14:07:00.002+02:00

Ara fa uns dies que no escrivia res al blog per que vaig perdre el meu pendrive (“conduir amb el penis” en anglès) on, a part d’altra informació, hi tenia el document on vaig escrivint els posts (post els he perdut), així que faig una crida (aaaaargh!) per si algú troba el meu pendrive blau (un pitufo conduint amb el penis), que me’l torni.
Com que hi tenia moltes coses (a part dels articles del “podria ser pitjor”) al principi em vaig enfadar una mica amb mi mateix per ser tant despistat, però després vaig pensar: si entro en còlera... on sortiré? Així que ressignació i a tornar a fer tota la feina que hi tenia per allí (si, hi tenia coses de la feina, res de fotografies guarrilles ni quelcom d’interès).
Que curiós que quan un perd una cosa (que no té ni la més remota idea d’on ni quan ho ha perdut) intenta fer el seu recorregut a la inversa quan se n’adona que ho ha perdut, a veure si l’objecte en qüestió es manifesta per art de màgia pel camí.
Jo quan era petit, que ja era un desastre i sempre perdia coses, vaig trobar la solució per trobar els objectes que perdia: llençar un altre objecte al mateix lloc on havia perdut el primer... i així aconseguia 2 objectes perduts. Com que era especialista en perdre caniques (quina moda més mítica la de les caniques...), em passava el dia tirant caniques al lloc on les perdia. Com que era petit (això sempre serveix d’excusa) i una mica tontet també (això encara ara no em serveix d’excusa), no m’adonava que el carrer de casa meva feia baixada. M’imagino tot de caniques baixant carrer avall (que si algún nen vivia al final del carrer deuria estar superfeliç veient com cada dia li arriben 10 o 20 caniques rodolant pel carrer). La fortuna caniquil que vaig perdre!
Però no només perdia caniques, de fet jo perdia de tot. Durant una època em vaig especilitzar en perdre la jaqueta del xandal (ma mare encara m’ho recorda actualment). Devia anar a 4 o 5 jaquetes de xandal per any. Clar, jo tot entretingut em posava a jugar a futbol, com que suava, deixava la jaqueta del xandal al costat de la porteria, i a l’acabar el partit... me’n tornava cap a casa tot fresquet. I a l’arribar a casa, la frase de rigor: “i la jaqueta del xandal?”. Aquí es produia un silenci incòmode, rotllo pausa dramàtica que ma mare entenia ràpidament, ja que el meu silenci volia dir “l’he perdut”, i ella, sense dir-li jo res, em responia: “ja l’has perdut?”. Efectivament, premio per ma mare, hauria d’haver anat a l’un, dos, tres o a algún concurs de la tele de llavors, per que sempre encertava els meus silencis.
Durant els anys vaig anar perdent una mica de tot: llibres de l’escola, l’estoig de classe, cromos, alguna que altra joguina, diners... fins que un dia em vaig perdre jo mateix per el poble on estiuejava, que mira si és inútil un, que quan uns veins em van trobar i em van preguntar si m’havia perdut i on vivia, jo vaig dir-lis que “a casa meva” (bé, no estava dient cap mentida, però crec que els veins necessitaven més dades per identificar-me). Per sort, era tan inútil fins i tot perdent-me, que m’havia perdut a menys de 50 metres de casa, així que em van trobar ràpid. Després em vaig anar fent més gran i ja vaig perdre la vergonya directament.
Més endavant, un expert en perdre coses com jo, em vaig passar molt de temps intentant perdre la virginitat, però això no havia manera de perdre-ho (ves quines coses).
I actualment, ja en el que la gent anomena una edat adulta (que no és lo mateix que una edat adúltera), continuo perdent coses: perdo el temps escrivint en un blog, perdo a la butifarra, perdo les parelles de les meves relacions, perdo alguna que altra feina, perdo la relació amb antics amics per que el temps ens ha portat per camins diferents... això si, per sort, un no perd mai l’optimisme i les ganes de viure, per que, i us ho diu un expert en perdre coses, cada cop que es perd una cosa, el record perdura i no es perd mai, i el fet de “perdre” va intimament lligat al de “guanyar”, i si amb el temps he perdut coses... també he guanyat. He guanyat noves experiències, noves feines, nous amors i nous amics.
I com diuen, lo important no és guanyar o perdre, sinó participar en aquest joc de la vida, no? Així que, si sou dels que també perdeu coses... són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Las corridas

2010-07-30T16:14:00.001+02:00

El primer cop que poso el títol d’un article en castellà... com es diu en català això? Corridas, corrides, corregudes o escorregudes? Bé, el fet és que veient el rebombori que n’han fet els mitjans de comunicació i que no hi ha blog que no parli del tema, jo no seré menys i també parlaré d’aquest tema: las corridas.
I és que com us haureu assabentat (si no sou un extraterrestre que acava d’arribar al nostre planeta, i tot i això l’extraterrestre no ha saber llegir i ser cec), s’han prohibit a Catalunya las corridas! Jo, pobre incult, vaig entrar en un estat d’estupor absolut en creure que a partir del 2012 ja no em podria còrrer mai més (i tampoc és que sexualment sigui molt actiu, però és un tema que em preocupà). I com ens ho farem? Haurem de practicar tots sexe tàntric a partir d’ara? Que això de controlar la ejaculació és molt complicat eh? (almenys per a mi!).
Però per a tranquilitat dels mascles, només s’han prohibit les corrides de toros. De totes maneres... pobres animalons! Ja no podran satisfer sexualment a les vaques i correm el risc de que no es reprodueixin! I cap al 2012 ja no neixin nous torets i vaquetes, la especíe s’extingurà i ja no podrem beure llet de vaca, ni menjar un bon bistec (i els iogurts continuaran portant bifidus?).
Davant del pànic que m’ha produït aquesta situació, he investigat molt sobre el tema, i us puc informar estimats lectors que els trets no van per aquí, que es veu que el que han prohibit és aquella cosa que feien en uns llocs que es diuen plaçes de toros (edificacions rodones utilitzades darrerament per a construir-hi centres comerciales, fer-hi tornejos de tennis o reconvertir-los en pabellons esportius) on surtien uns senyors marcant paquet amb una vestit que li diuen “traje de luces” (per que portes les curtes, que com et posis una mica “content” sexualment parlant, amb allò tant apretat, ràpid se n’adonarà el públic que has posat les llargues) als que s’anomena “toreros” (coneguts en els darrers anys per omplir pàgines en les revistes de premsa del cor), els quals es dediquen a una activitat lúdico-festivo-tradicional (lúdico per als toreros, festivo per als aficionats al toreo i tradicional per als toros, ja que sempre acabaven com manava la tradició: morts) la qual s’anomena “corridas de toros”.
Evidentment, tothom es lliure de tenir la seva opinió al respecte (al igual que considero que, en democràcia, també s’ha de respectar la decisió del que la majoria ha cregut oportú), i tampoc jo no sóc ningú per dir si està a favor o en contra d’aquesta activitat, però torno a trobar que passa exactament el mateix que comentava en un article anterior sobre el mundial de futbol: tot ho hem de polititzar? A mi me la repanpinfla si el toreo és tipicament espanyol, mexicà o hindú, només crec (i és la meva humil opinió, i desde el meu respecte per a qui li agradin els toros) que en el segle XXI, un espectacle no pot estar basat en el maltractament de l’animal (sigui un toro, un avestuç o la gallina caponata). I si torejar és un art, hauria calgut trobar alternatives per a actualitzar i modernitzar aquest art sense torturar a un animal. Jo que sé! Que el toro fos mecànic, que els toreros es toregin entre ells (un vestit de toro i l’altre de torero), o que, simplement, el seny ja hagués aparegut directament en la gent d’aquest art, i haguessin eliminat tot el que comporta clavar llançes, tallar orelles o putejar al pobre animal fins a la mort. Igual ningú hauria dit res si, simplement, la lluita fos realment home contra toro, sense espases ni res més, amb el capote, ara t’esquivo, ara no... i a l’acabar el toro cap a casa que ja ha fet una mica de footing. La gent no hauria tret mocadors blancs amb molt més sentit si la pobre bèstia simplement torna cap a casa seva como Pedro por su casa?
I que consti que la meva opinió no té res a veure amb nacionalismes! Les sardanes son catalanes i a mi, particularment, no m’agraden, i si les sardanes les fessim pegant els saltironets al damunt d’un munt de hàmsters, trobaria molt lleig el maltractament d’uns animals que no han demanat estar allí aixafats per espardenyes i també creuria just que es prohibissin.
Bé, en definitiva, que les tradicions cal respectar-les, però si visquessim sempre tradicionalment encara estaríem llençant cabres des de dalt d’un campanar per festa major, cremant a la gent a la foguera per que no són cristians, apalliçant a les dones impunement, tenint 4 negres a casa que ens abanicarien quan fes calor i matant a la gent simplement per que un és jueu, de color o homosexual (la veritat, veient aquests exemples que poso, encara hi han persones que deuen creure que això també son tradicions que cal conservar).
I si per aquest article em tallen les dues orelles i el rabo... i mira que jo me l’estimo molt al meu rabo... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

L'article escrit sense cap lletra o

2010-07-29T11:34:00.002+02:00

Després de l’experiència del darrer article escrit sense mirar el teclat, ara m’he animat a escriure articles “alternatius”, així que avui intentaré escriure sense ficar cap vegada la lletra “o” (excepte aquesta i la del titular, evidentment).
Si, ja veig que es ben estúpida la idea, encara que segurament és més estúpid que algú se l’estigui llegint, i intentant cercar alguna lletra d’aquestes que se m’hagi escapat. Si ets capaç de veure’n alguna tindràs premi. Escriume dient en quina paraula hi és la “lletra”, i tindràs el premi de... una nit de sexe desenfrenat amb qui escriu aquestes linies (se que es un premi paupèrrim, i que si ets femella i ben guapa me’n penediré sempre d’haver realitzat aquest article sense cap errada; i si ets mascle... ni em diràs que n’has vist alguna!).
Seria fàcil anar escrivint paraules sense aquesta lletra i sense cap sentit... negatiu, l’article tambe explicarà algun tema, i aquest tema serà, evidentment, la lletra “maleïda” (maleïda per a mi, per que resulta realment difícil evitar escriure-la cap vegada).
Aquesta lletra circular és la que fa 16 en l’abecedari (si la “ll” es té present, sense la “ll” seria la quinzena, i abans a cada quinzena havies de canviar el teu vehicle de banda quan el tenies aparcat pel carrer. La de multes que vaig arribar a pagar!)
Per escriure-la es fàcil, agafes un llapis (amb punta, que sense punta s’escriu fatal, si cal busca una maquineta de fer punta), el punxes en un paper (parlant de punxar, diria que hi ha un refrany català que diu que algú li va dir a algú altre, necessites que et punxi amb aquest estri afilat? I aquest altre li va dir a l’un, punxam, encara que a la panxa... nanai!), i fas un gest circular fins al punt inicial.
Aquesta lletra en particular, és similar al 0 (eh! Que és una xifra eh? Que crec que encara he evitat escriure’n alguna) i les nines inflables és la única lletra que saben dir.
Sembla mentida (i te’n fas creus quan intentes escriure sense ella) de l’imprescindible que resulta de vegades una lletra, i que sense ella hi ha multitud de paraules que has d’evitar utilitzar.
Per cert, us heu fixat que una gran quantitat d’insults empren aquesta lletra? Aquell que parla del mascle de la cabra, el que li dius a algú que mama, el del “gili”, el que fa referència a aquell habitacle vital per als cucs de seda abans de ser “butterflies”... (es que també sé anglès eh?). Encara que també n’hi han d’insults sense aquesta lletra: ruc, nap-buf, puta... (que mal parlat m’està resultant aquest article!).
En resum, gran lletra aquesta (segurament la més gran en superfície) i imprescindible per escriure un article amb una mica de sentit.
I ben estúpid l’article i l’experiment aquest d’evitar emprar aquesta lletra en particular (igual que el pati de casa meva, que també és particular, especialment quan fem el ball aquell de la patata...)
Bé, i deixaré aquí ja aquest article, que si el faig una mica més curtet, em serà més fàcil evitar escriure la lletra... la lletra... aquella.
Crec que finalment he evitat escriure la lletra. Si resulta que al final se me n’ha escapat alguna... sn cses que passen... d fet... pdria ser pitjr!

L'article escrit sense mirar el teclat

2010-07-21T14:16:00.002+02:00

Avui torno a tindre ganes d’article absurd (com si algún dia tingués ganes del contrari!), i escriuré un article sense mirar el teclat a partir del proper paràgraf. Us prometo que no hi haurà cap modificació i no tiraré mai enrera per rectificar, a veure que hi surt! (i si s’entén):

De petit em van apuntar a un curs de mecanogradua... ve bolia dir de macanogeafia... ostiam mestic posant nervios i aixo cada cop va pirjoe! Com podeu comprovar, els diners no van ser gaire ben invertits. Quins temps aquells en que la gent s’apuntava a coses com mecanogradia! (algun ciop escoiré •mecanogradia” be?). vaig a provar-ho; mecanogradia (ai), mecanografua (io), mecanografua (noooo), on coi esta la o? Noooo, la iiiiii (ara...). Tornem-hi: MECANOGRADIA. Burrrrrrrrf! Mecanograffuam, mecanogradua, mecnografia, macanografia, mecanograffia, mecanografua, mecanografia (per fiiiiiiiiiii).
Per cert, us informo que escric sense mirar el teclar pero si que miro la pantalla, que sino ka seria impossible. Vaif a fer una prova i ara escriué un paràrraf sense mirar la pantalla tampoc:

I a on miro= Ara semblo mitg rinro escrivint en un teclat u murant cao a l0aure,,, es deu estar entenent algo del que estic escrivint= Vaif a tornar a escirure mirant la pantalla...

Buf, vaja desastre... l’article realment es espurid (vill dir estupid)) i no deu interesar per a res al lector, pero us he de confesar que m’ho estic passant molt bve wscrivint.kim escruvint.lo (ja hi som=, escrivint-lo!
Per cert, tornant a la... mecanografua (no hi ha manera), que vonic (ifm no es que faci faltes d0irorofrafia, que tambe, es que m’equivoco de lletes!. El que deia, que tornant a la... ai ai ai... alli vaig... mecanofeafia (cada cop pirjoe), que binic eren aquelles linies que ens feien escriure on posavem: qwert `poiu,,, bi vukk dur bi,,, cukk dur bi, VULL DIR NO! Tirben.hi, torben,hi tornem.hi (on esta el guió!!!!?), a veire ara: qwert poiuy asdfg ñlkjhRealment veug que no soc un von mecanograf, i que tinc un problema especial en trobar les vocals i els signes de puntuacoó, com ara que volia posar un puntt i he posat una coma.
A més, quan ens apuntaven abans a aixo de mecanogradia (...), ho feiem amb aquelles maquines que ja han passat a l’oblir, i que es deien; maquines d’escriure. Que havies de picar les tecles amb una forña inudual i al acabar la linia... a dinar.li a aquella barreta per salrar a la seguent linia. I si t’equivocaves... aquell tipex tant miticm que era un paperet que havies de posar al lloc on picaves, Mira, ara sembla que escric una mica millor, serpa que m’he relaxat. Vaif a provar de nou a esciure la paralila maleida: mecanogradia (aoxp dei ser el dia que fas mecanogradia), collons am la d! On estpa la fff, aqui. A veure; mecanografua, ia ara la iiii; mecanografua, em tornarñe voif, boig. Eso.
Ara ja la gent va amv ordinadors i les maquines d’escriure an passat a la posterirtat. U ka gebt fa eks cursis de mecabnograia in line. Pero la meoria de mortals escriuren nomes amb 2 firs o amb 3, no, 4.. dirs (dirs dits), no vull posar “,”, vill posar “.....”!!!.
Bueno, crec que ja he desvariejat prouta estona, per o no cill acavar l’article sense escriure de nou la paraula mecanografua. Aaaaahhhh, mecanogragua, mecanogradia, mecanografia. Bieeeeen!,
Doncs fins aqui l’article sense mirar el teclat, ho sento si no s’ha entés res, poerpi b i eb sse nes, i si em passo nn article senser intentant escreiure la paraula MECANOGRAFUA... son coses que passen. De fert... podria ser pirhor!

La platja

2010-07-19T15:54:00.001+02:00

Avui, després de l’impàs patètic del darrer article, avui en fotré un la mar de intelectual (que això de “la mar” ve que ni pintat), i per fer-ho tornarem a parlar d’un tema estiuenc: la platja. I ho faré des d’un aspecte més tècnic, ja que tothom poc o molt ja sap que és una platja, així que intentaré aportar nova informació sobre aquest apassionant tema.
Geomorficament parlant (que no és parlar com si fossis amorfo) la platja és un depòsit de sediments no consolidats que varien entre arena i grava, excloient el fang ja que no és un pla aluvial o costa de manglar, que s’extén desde la base de la duna o el límit on acava la vegetació fins a una profunditat X on els sediments ja no es mouen (heu entés algo? Doncs jo tampoc, però ho diu la wikipèdia).
Aquesta profunditat varia entre platja i platja (vaya, vaya, aquí no hay playa) depenent de la batimetria (algo a veure amb la baticao?), la geomorfologia (mira, geomorficament estem parlant) i l’oleatje (ole! Atje!).
Els sediments (quina mania amb dir-ho així! Però això no és sorra? Amb “s”, que amb “z” no és precisament un sediment) a les platges poden variar segons... però quin rotllo no??? Fins i tot jo m’estic avorrint d’aquest tema ja! Si la platja tots sabem el que és! Bàsicament la platja és aquell lloc on la gent s’hi estira en una tovallola embadurnats de crema solar, per a posar-se ben morenos (els negres també es posen morenos?).
És un indret on la gent fa guerres territorials per conquerir petits terrenys que coronen posan-t’hi una sombrilla com si fos la seva bandera.
On sempre hi ha gent jugant a pales a la vora del mar i que és innevitable que la piloteta en algún moment vagi a parar a algú molestant-lo.
I on quan tornes a casa estàs tot salat, la sorra (la molt sorra) es posa entre els dits dels peus que sembla pegada amb superglú i acabes amb sorra fins al forat del cul.
Això si, a la platja també t’ho pots passar molt bé. Pots fer activitats aquàtiques dins el mar. D’entre elles destacaria el moment d’entrar a l’aigua i intentar passar per aquell punt que tots sabem (especialment els homes) en que la sensació de fred s’intensifica, però que sempre arribarà alguna onada que et putejarà de sobremanera. O aquells patinets que lloguen per anar mar endins pedalant com a cabrons, que sempre hi ha un dels dos que deixa de pedalar. I quan vols tornar ja estàs rebentat i, normalment, te n’has anat del lloc i ja no tens ni idea d’on està la paradeta de patinets de platja per a tornar-lo. Jo conec uns amics que van estar 10 dies buscant la paradeta de patinets de Comarruga, trobant-se durant la seva ruta una patera d’inmigrants, un creuer de singles, al David Meca fent un dels seus reptes, i al Bob Esponja (la insolació ja era important en aquells moments). Finalment van arribar a la costa italiana i almenys van aprofitar per fer una pizza (4 estaciones per a més informació). Com que no han aconseguit tornar el patinet encara, ara aquests amics meus ofereixen rutes guiades per la mediterrànea en patinet. I a més és dels bons el patinet eh? D’aquells que tenen un tobogan al mig! Lo dolent és que no saps mai d’on sortirà la ruta ni on arribarà. Però si tens sort pots acabar al delta de l’Ebre fent una paella, en alguna cala paradisiaca de la Costa Brava o en una platja nudista plena de sueques despullades (aixo nomes passa per aixo si ets el personatge d’una peli espanyola de principis dels 80). Tot i que també, si tens mala sort, i amb aquests tripulants seria el més normal, pots acabar fent la ruta del Nil en patinet envoltat de cocodrils, perdut enmig d’una colònia de meduses, atropellat per un trasanlàntic o sortint al telenotícies sota el titular: “gilipollas se pierden con un patinete por el mediterraneo durante 20 días”.
Sempre serà més segura la opció “tradicional” de quedar-se apropet de la horeta (“orilla” en català), disfrutant del sol i gaudint de la platja. I si no t’agrada la platja per que tu ets més de piscina... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

L'article que no se on anire a parar

2010-07-18T12:15:00.001+02:00

Avui he decidit escriure un article, en la linea dels darrers articles que cada dia son més absurds, sense plantejar cap tema en concret, sinó simplement anar escrivint les coses que em vagin venint al cap, ja que sempre me’n vaig del tema i l’he de reconduir i d’aquesta manera no cal tornar al tema principal, i ja veurem on acava l’article.
Segurament aquest tipus d’article no reportarà cap tipus d’interès per a la persona que el pugui arribar a llegir, però cal recalcar (calcar dues vegades amb paper de calco, no confondre amb els polvos de talco, que tampoc s’han de confondre amb un altre tipus de “polvos”) que els articles anteriors, tot i tindre un tema en el que estaven centrats, tampoc reportaven res de res.
Qui si que reporten coses, són els reporters de la tele, que com bé indica la mateixa paraula, són dos vegades porters. El titular i el suplent. Així, si poses un reporter de porter en un equip de futbol, no cal que tinguis porter suplent, per que el reporter ja val per dos. La de sous que s’estalviarien els directors esportius del equips si se n’haguessin assabentat d’aquesta informació! De fet, el sou d’un porter suplent, acostuma a estar mal aprofitat, ja que li estàs pagant uns diners a un paio per a que s’estigui tota una temporada veient els partits des de la banqueta, com aquest senyor amb trenes que juga de porter suplent al Barça i té nom de cuaderno de “pinto y coloreo”, que té un lloc preferent al Camp Nou per veure els partits. I si t’estalvies el sou de segon porter, també pots posar el seu lloc a la banqueta com a seient lliure i guanyar una pasta adicional.
Parlant de pasta, menjar tradicional a Itàlia, sempre m’he preguntat qui treballa posant el farcit als raviolis. Oh! I parlant de raviolis, algú s’enrecorda d’aquella sèrie que feien fa molts anys a TV3 i que es deia Ravioli? (això d’escriure sense saber on s’anirà a parar té la seva gràcia, ja que ni m’enrecordava d’aquesta sèrie!). La veritat, pel record que hic tinc diria que la sèrie en si (i en fa sostingut) no era gaire bona, però no se per què, hi guardo un bon record (record sense accent, que amb accent seria rècord, i jo no tinc cap rècord, al menys registrat, això si, sempre canto la melodia del MovieRecord als cines).
La veritat és que no sé si escriure un article d’aquest tipus té algún sentit, ja que realment això no té ni solta ni volta (ni John Travolta), així que crec que aquest experiment es quedarà en això, en un “experiment” (abans de ser “periment”) i em dedicaré millor a escriure articles sobre algún tema en concret, que interessaran més o menys (segurament menys), però dintre de la poca llògica almenys en tindran alguna (us heu adonat que en la darrera frase hi ha escrit “menys” tres cops?).
Menys vol dir “menos”, però si ho llegeix un castellà o llegirà “menis”, que si l’accentues a la “i” sona com aquell òs que hi ha sota el genoll i que els metges li foten copets amb un martell i la cama se’t torna tonta aixecant-se sola (no parlaré d’altres coses que també s’aixequen soles tontament...). Jo de petit em partia de riure deixant les cames penjant i pegant-me copets als menisc veient com la meva cama sortia disparada tota sola (com podreu comprovar, ja de ben petit estava demostrant que les meves neurones no donaven per a més).
Potser que ho anem deixant aquí ja, que aquest article ja és insalvable. El proper ja tornarà a tractar sobre algún tema amb una mica més de sentit... o no. Son coses que passe. De fet... podria ser pitjor!

La mandra

2010-07-17T15:30:00.002+02:00

Avui parlaré sobre la mandra. La mandra és aquella sensació de que no et ve de gust fer res i que avui em provoca que escrigui aquest article tant desangelat (és a dir, que no te àngels... Gonyalons).
Aquest és basicament un article escrit amb mandra (que tampoc és el nom d’una persona que està sentada al meu costat escrivint l’article). Mandra provocada segurament per la calor que fot.
Mandra per pensar sobre què escriure, mandra per escriure’l i mandra possiblement dels lectors de llegir-lo.
Curiosament quan tens mandra dins d’una sala, l’habitació es converteix en un animal: la “salamandra” (diria que és la pitjor parida que he posat en els 74 articles que s’han publicat fins avui al blog).
Així que després d’aquest patètic moment literari, aquí s’acava aquest article que és curtet per què, evidentment, em fa mandra allargar-me, i si a tu no et fa mandra... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

L'estiu

2010-07-16T19:23:00.001+02:00

Ja fa uns dies que va arribar oficialment l’estiu (motiu més que suficient per dedicar-li un article), i com per tothom es sabut: a l’estiu tota cuca viu i una flor no fa estiu.
Si a l’estiu tota cuca viu... que fa aquesta cuca durant la tardor, l’hivern i la primavera?
I si una flor no fa estiu... dos flors si? O son multitut?
I què fa tardor, hivern i primavera? Ah, sí, la primavera la sang altera... i la prima Conchi de Lugo? I qui és l’Hugo? Pues el germà de la Conchi, o sigui, el cosí Hugo de Lugo. “Lugo” me estoy desviando del tema, encara que l’Hugo “és-tiu” del Pedro (“pedro” quina anada de l’olla... demano “pedró” per aquest paràgraf tant surrealista) i tornem a l’estiu.
Un dels símptomes inequívocs de que ha arribat l’estiu, és que fot una calor que et pots morir (però literalment), que surts al carrer i et ve una bafarada d’aire calent directament a la cara que sembla que estiguis al Sàhara (al desert, no al personatge de “El cor de la ciutat” que era germà del Tomàs, el violador del barri). I això quan hi ha aire!
La calor provoca irremediablement en l’individu que el fa suar, i la suor produeix pudor, amb lo que per les ciutats (normalment desertes de gent pels carrers, per que tothom es refugia en llocs amb aires acondicionats, piscines o platges) només hi queden personatges suats i pudorosos amb cara de pena que van treient la llengua tot assedegats (al ser de gats, no són de gos).
Les autoritats sanitaries (si son autoritats els hi haurem de fer cas) recomanen no sortir al carrer quan fa molta calor (no te jode, però si jo he d’anar a treballar!), anar per l’ombra (i com creuo segons quin carrer si l’ombra només està a una banda!) i beure molt líquid (amb lo que les nits d’estiu ens les passem pixant).
I parlant de les nits d’estiu... que dificil es conciliar el son (que bonica la paraula “conciliar”) amb aquesta calor! Que et fots una dutxa abans d’anar a dormir per estar més fresquet, i quan arribes al llit, amb la xafegor que fot, ja tornes a estar suat (però no te n’adones, per que com que acabes de sortir de la dutxa, et penses que la suor és aigua de la dutxa).
Si no tens aire acondicionat, lo més normal és dormir amb les finestres obertes (a veure si hi ha sort i passa una mica de corrent d’aire), però la solució de vegades és pitjor que el problema, ja que per aquella finestra oberta entra una tribu de mosquits assedegats de sang, que t’acribillen per complert durant la nit fent que quan t’aixeques pel matí sembla que tinguis la sarampió. I això si t’han deixat dormir, que els punyeteros mosquits son especialistes en passar-se la nit “zumbant” al voltant de la teva orella, que no em puc explicar mai com aquell soroll imperceptible durant el dia d’un mosquit volant, durant la nit es converteix en un atronador i molest soroll que sembla que els mosquits vagin amb altaveus (i amb un sub-woofer... o com s’escrigui).
Doncs res, que l’estiu ja ha arribat i toca soportar la calor com bonament poguem. Si ets afortunat i tens aire acondicionat, o tens una piscineta (ni que sigui de les de Toy aprop), enhorabona, ja que passaràs un estiu prou comodament, però si ets com jo i no tens ni un trist ventilador... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

El mundial de futbol

2010-07-14T10:47:00.001+02:00

Ja fa molts dies que va començar el mundial de futbol i pocs que ha acabat, aquell aconteixement esportiu que es repeteix cada 4 anys i que excita i motiva als mascles de sobremanera, que fins i tot ens mirem el partit Costa de Marfil contra Arabia Saudí, i després d’un mes futbolero al 100%, el mundial ja arriba a la seva fi.
Idiumenge va jugar la final “la roja” (que no és una guiri de salou que ha pres massa el sol, sinó que és el nom que se li dona ara a la selecció espanyola de futbol). És curiós aquest nom de “la roja”... evidentment, li han posat aquest nom per que van vestits de vermell (seria més divertit si s’anomenessin “la pistacho” o “la butano”), però curiosament, quan porten la segona equipació que és de color blanc, no se li diu “la blanca”, sinó que continuen sent “la roja”.
Cal destacar en aquest sobrenom, que si coloques una “i” al mig, la roja passa a anomenar-se “la rioja”, amb lo que passa de ser un país a una comunitat autònoma on es fan molts bon vins (que curiós el que pot arribar a fer una sola lletra!). Però no només això de màgic té el vocabulari, sinó que canviant la j de roja per altres lletres... la paraula canvia de significat! (ohhhhhhh!!!): rota, ropa, rosa, roma, roca, roba, roza, etc. (ups, crec que he vegut massa rioja i me n’he anat del tema).
La final la selecció espanyola la va jugar contra Holanda, país conegut pels seus... tulipans. Es veu que a Holanda hi va molta gent a fumar... tulipans, i que aquests... tulipans fan riure.
La selecció holandesa si que va de color butano, però no se li diu la butanera, sinó la naranja mecánica, o la Orange en anglès. Si Holanda és la Orange... Espanya seria la Movistar? I qui és la Vodafone? Bé, tant se val.
Deixant de banda la final que es va jugar diumenge passat, voldria destacar alguns aspectes que m’han frapat (m’encanta el verb “frapar”, sempre que puc l’utilitzo) d’aquesta competició celebrada aquest any a Sudàfrica (com la mateixa paraula indica, situada al sud d’Àfrica):
Els africans s’ho passen millor tocant les famoses “vuvucelas” que veient els partits, i quan estan una mica avorrits, es posen a tocar tots alhora com si fossin Louis Amstrong (que no és l’astronauta, és un trompetista).
Camacho canta una mitja d’entre 5 i 10 gols en els partits de la selecció espanyola, però no sabem si encara sua i té ronxes, per que els de Tele5 no li enfoquen els sobacos.
Ara ja no cal que es juguin els partits per a saber qui guanyarà, es solta un pop amb 2 caixetes amb un musclo a cadascuna, i el pop decedeix qui guanyarà segons el musclo que es mengi (jo crec que al final es retransmetrà només al pulpo aquell menjant musclos i tindrà més audiència que els partits de futbol).
En les entrevistes post-partit de la selecció espanyola és més interessant veure com interactuen la Sara Carbonero i l’Iker Casillas fent com si gairebé no es coneguessin que el contingut de la pròpia entrevista (menys en la entrevista final, que allí si que es van reconèixer de cop).
Els jugadors de la selecció del Japó fan tots la mateixa cara.
A la mascota del mundial, que és un lleó, no se li ha vist gens el pèl, que fins i tot em trobat a faltar el Naranjito.
A la pilota li han posat un nom molt raro: Jabulani, i la pilota en si també és rara de collons, per que fot coses molt estranyes (o això, o tots els porters del mundial i els xutadors de faltes s’han tornat dolents de cop).
I per últim, cada cop es polititza més el que per a mi és un simple joc, un esport, on, com ens va ensenyar el Torrebruno quan erem petits després de cantar allò de “tigres-leones”, lo important és participar. O almenys això és el que em van ensenyar a mi quan practicava esport professionalment: que guanyi el millor, i és de bon esportista saber guanyar, però de millor esportista encara saber perdre i felicitar al campió. Per això aprofito el meu blog també per donar la meva opinió ara que la gent per aquí Catalunya es debateix entre els que van a favor de la selecció espanyola i els que van en contra. Jo només dic que un mundial de futbol és precisament això, la copa del món on es decideix quins jugadors de quin país juguen millor al futbol i es mereixen aquest títol. Així que, si guanya Espanya els seus campionats o no... pues si guanya serà per que s’ho ha merescut, i sinó és que s’ho haurà merescut més algún altre. Que imperi allò que sempre s’ha dit de “que guanyi el millor”. I si el millor finalment és Espanya... no per això ningú deixarà de ser més català o menys català, simplement és futbol, un esport i un entreteniment, i amb la política prouta feina tenim! I si tu ets dels que creus que el futbol també implica política... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Els metges

2010-06-29T14:43:00.002+02:00

Ara feia uns pocs dies que no actualitzava el blog per que no m’acavo de trobar del tot bé (serà que no em sé buscar) i només faig que anar fent visites al metge a veure si algún dia aconsegueix esbrinar que és el que tinc, que sembla que encertar amb el que tinc sigui més difícil que guanyar el pote del rosco del pasapalabra.
Això si, mentres el meu metge Sherlock Holmes intenta esbrinar el misterio de mi malestar, et tenen entretingut amb les més variades activitats que analitzarem a continuació.
Et fan fotocòpies del teu cos a les que li diuen radiografies (que amb aquest nom jo em creia que eren com escrivia qui treballava a la radio), i que aquella màquina de fotos post-moderna (que és molt gran i rara de collons) et fot una merda de foto en que realment no es veu gairebé res, ja que els hi surt sempre velada, només es veuen els ossos que penses “coi, com m’he aprimat!”.
També et fan unes proves a les que li diuen analítiques, quan en realitat són tot un seguit de putades per a comprovar la teva resistència, que riu-te’n de les proves que feien al mític programa “el gran juego de la oca”: et punxen per treure’t sang (i fan com amb els petits-suís o els donuts, dos tubos mejor que uno); et fan pixar en un potet que si ja diuen que als homes ens costa fer punteria al labavo imagina’t en aquell potet, que al damunt després l’has d’anar passejant amunt i avall com quan vas amb un cubata per la discoteca; i per si això no fos prou, has d’anar-hi en dejú (que no és dilluns dit per un andalús, encara que t’hi poden fer anar en dilluns, siguis andalús o no), mig mort de gana, que no m’estranya que després mai no et trobin res de bo (si anessim ben alimentats segur que no em faltarien ni leucocitos, ni globulitos, ni lacasitos ni res acabat en “itos”).
Un altra cosa que cal destacar d’anar de metges, és el deplorable panorama que veus a les sales d’espera dels ambulatoris (el nom de “ambulatori” és per que hi has d’anar en ambulància?), dels hospitals o dels hospiquals. Sembla el concurs de mister i miss enfermo, a veure qui fot pitjor cara i la palma abans. Si encara no et trobaves del tot malament, t’entra una depressió repentina davant d’allò que ja et penses que d’aquesta malaltia no en surts. I la tensió que s’acumula en aquestes sales d’espera? Tothom pendent de que els avisin pel seu nom, en una curiosa contradicció de ganes de voler entrar per no esperar més, però de no voler saber que tens realment per si és dolent. Allò és com un camp de concentració de la espera.
I finalment, l’estrella per excelència de tot procés “malaltil”: el metge. Aquella persona que t’ha de solucionar tots els problemes, vestit amb una bata blanca (igual que el meu profe de pretecnologia del cole, per cert, l’assignatura amb un nom més estrany de totes les que vaig estudiar). Amb aquella simpatia natural que tenen (alguns eh? Que no se m’ofengui ara el gremi de metges), que sembla que hagis fet alguna cosa dolenta per posar-te malalt, que en veure’ls tant serios els hi diries: “ho sento eh? No era la meva intenció trobar-me malament per fer-li perdre el seu preciós temps”. Això si, la solució per saber que et passa, abans de fer les proves que he descrit anteriorment (i d’altres que espero no haver de fer-me), és la més bàsica: fer-te preguntes. Per això tants anys estudiant medicina? Per preguntar-te “on et fa mal?”. I després d’aquesta pregunta tant simple i senzilla, comença una mena de “el juego de tu vida”, on el metge comença a interrogar-te (que només li falta el flexo) sobre les coses més diverses i absurdes. Jo crec que moltes d’elles son simplement per que el metge és cotilla, i com que li toca treballar en l’hora que fan el “Sálvame” i no el pot veure, després fan els seus propis “sálvames” entre els metges amb les vides dels pacients, que ens convertim en les seves Belens Estebans de turno.
Això si, ningú et lliurarà de que, tinguis el que tinguis, et prenguin la tensió (que me l’han pres tantes vegades que ja no en tinc jo de tensió, la té tota el meu metge).
I aquest tema realment donaria per escriure encara moltes linies més, però he d’anar al metge, així que, si no m’he mort encara, continuaré amb el tema en una altra ocasió. I si m’he mort... son coses que passen. De fet... de fet... bé, de fet no sé si podria ser pitjor!

El pis nou

2010-06-11T21:22:00.001+02:00

Si senyors (i senyores), fa uns dies que ja tinc el meu pis nou (nou per a mi, ja que nou del tot tampoc és, seria de “segona mà”, o més aviat de “segona persona”). A partir d’ara ja soc un home hipotecat i ja puc dir que tinc un pis en propietat (bé, realment en propietat del banc, però les claus les tinc jo).
Que bonica la sensació d’entrar al pis i poder dir: “tot el que veuen els teus ulls, és meu” i que depriment el pensar: “pues vale, però aquest pis està completament buit, i encara no hi ha ni llum, ni aigua ni gas”.
Així, si fa uns dies parlàvem de les complicacions que portava implícita una mudança quan es deixava un pis, ara començarà una “mudança inversa” tornant a colocar tots els mobles i coses que s’havien tret del pis anterior, i pujar de nou tots els electrodomèstics que s’havien baixat (així que començarà de nou la operació rentadora, nevera, televisor, llit... i lumbago).
Un dels moments curiosos de quan et converteixes en propietari és la visita al notari. Aquell senyor que et cobra un pastón simplement per “donar fe” del que hi posa en uns papers. I tant que hi dona fe! Jo també hi donaria fe si em paguessin el que cobra! I per què es diu “notari” la feina d’aquest senyor? Per que es “nota” que no fot gairebé res? I el seu despatx: la notaria (la “notaria” la baixada del meu compte corrent després de passar per allí? Oh i tant que si!), o com diuen els venedors de loteria: “hay ‘notaria’ oiga!”.
I un cop “notariat”, a deixar el pis habitable: escombrar, fregar, rentar, pintar, reformar, amoblar, decorar i tot allò que acabi en “ar”.
I per donar l’alta de llum, aigua i gas et demanen papers que un no sabia ni que existien, com la cèdula d’habitabilitat, que a mi això de “cèdula” em sona al bitxo dolent aquell verd de Bola de Drac que tenia un punxó a la cua i quan punxava a un personatge el desinflava.
I un cop ja ho tingui tot acabat... cap al piset a viure-hi! I a descobrir tantes i tantes coses que un ignorava i que descobreix quan viu sol.
Com per exemple, aquelles boles de pèl a l’estil del far west (o lejano oeste... contrari del cercano oaquel) que ningú sap com apareixen i que es creen totes soles, i que van creixent i creixent si un és una mica guarro i no escombra habitualment. Que surts al pasillo i les veus rodolar i penses: “carai, que guarro soc, com s’acumula la merda... i que grans s’han fet!”. Es coneix gent que fins i tot ha establert una amistat sòlida amb una bola de pèl ja que l’ha vist crèixer des de petita i ja s’havia convertit en un habitant més de la llar.
O descobrir que la nevera no s’emplena sola i que s’ha d’anar a un lloc que es diu supermercat a comprar-hi coses per a que quan s’obri la nevera no es vegi aquell espectacle dantesc de que hi hagin només cerveses i una tomata partida per la meitat tota pansida que et va sobrar un dia que vas fer-te pa-amb-tomata (o com dirien a les espanyes: pa amb tumaca).
Però quan de debó te n’adones de que estàs vivint sol, es quan arriba aquell dia que estàs sentat a la taça del wàter fent les teves necessitats i te n’adones que s’ha acabat el paper de wàter. A qui crides per a que te l’apropi? A una bola de pèl? És un dels moments més cruels de la soledat: aquella excurssió que s’ha de fer amb els pantalons baixats a la recerca del paper de wàter perdut.
I parlant del paper de wàter, descobrir que quan un rotllo s’acava... hi queda un cartronet en forma de tub que no desapareix sol! Jo que estava convençut quan vivia amb els meus pares que aquell cartronet regenerava automàticament el paper al seu voltant i es veu que no, que s’ha de llençar. D’això me’n vaig adonar el dia que tenia una dotzena de rotllos de tubs de cartró sense paper al wàter, tots a dins del bidet (un concepte curiós també el del bidet, aquell gran desconegut del cuarto de bany que fa bonic tindre’l però que només serveix per a recolzar-hi els peus quan et poses a tallar-te les ungles dels dits dels peus).
Almenys, al traslladar-me a aquest pis nou, ja comptaré amb la experiència d’haver viscut sol en d’altres ocasions, i així no caure en errors del passat i la inexperiència, com haver de fer 7 o 8 forats a la pared a l’hora de penjar un cuadre amb un taladro fins a encertar amb la broca correcta (que si algú despenja un cuadre del meu pis vell descubreix a sota un collage de forats que sembla que allí hi hagin fusilat a algú), com que si deixes la roba estesa molts dies i no la reculls a temps torna a ploure i has de començar de nou tot el procès de rentat i assecat, com que els aliments més inversemblants també tenen data de caducitat i sempre te’ls trobes caducats l’únic dia que et ve de gust menjar-te’ls, com que les plantes no tenen “autorriego” i que es pansseixen si no les vas regant de tant en quant ja que no serveix l’argument “ja es regaran quan plogui”, o com que la pols sorgeix del no res i s’acumula als espais més inesperats amb especial predilecció per estanteries on hi tens llibres, dvd’s o figuretes de “tot a 100” (curiós concepte el del “tot a 100” que el continuem mantenint tot i que ara es ven tot a un euro en aquestes botigues envaïdes pels xinos aquests darrers anys).
I si torno a caure en aquests errors de nou... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

69

2010-06-10T14:46:00.002+02:00

Ja em arribat a l’article 69, i aquest número, evidentment, es mereix un article per si sol.
Com la majoria de gent sabrà, aquest número va íntimament lligat a una postura sexual, així que l’article d’avui és per a majors de 18 anys i porta 2 rombos (com posaven a la tele fa anys i feien alguna peli una mica pujadeta de to).
Abans d’entrar en profunditat (mmmm... “en profunditat”...) en l’article (ah...) informar als lectors que la informació que hi exposo no està basada en fets reals, sinó en informació treta d’internet, per a que ningú no es pensi que soc un expert en la matèria (tot i que ja m’agradaria).
El 69 és una postura sexual (o com diria el Chiquito: sexuarrrrl!, pecadorrrrrr de la pradera... jarl!) que permet la practica del sexe oral (aqui s’enten “oral” com que s’utilitza la boca per a fer-lo, res a veure amb estar hores y hores parlant de sexe) mutuament i de manera simultanea.
Per aconseguir aquesta postura, normalment els dos individus es situen sobre una superfície (evidentment no ho faran volant), l’un sobre l’altre. Però, enlloc de situar-se cara a cara, cadascún ubica el seu cap davant els genitals del contrari, permetent d’aquesta manera que puguin ser estimulats al mateix temps.
Es recomana per a utilitzar aquesta postura, porta els “baixos” ben nets, i no emetre fratulències durant la realització d’aquest número (el 69, no un número circense, encara que si aquest número el fessin en algún circ segurament hi tindrien més públic... a no ser que el 69 el fessin l’enano bombero torero y la mujer barbuda, que llavors no sé jo si agradaria gaire aquest número a la gent... o potser si!).
Bé, tornem on estàvem. Aquesta posició és una variant que apareix a la enciclopedia sexual mundialment coneguda com a Kama Sutra (que no es cap marca de llits), un interessant llibre que ens indica que també hi ha variants del 69. Una d’elles es de peu (incòmoda de collons), i consisteix en que l’home asumeix l’esforç i carrega sobre si a la dona, la cual en posició invertida a l’home, o sigui, cap-per-baix (que li deu baixar la sang al cap, però així està en igualtat de condicions, ja que a l’home també li “puja la sang al cap”...ullo, que no vol dir precisament que li puja la sang al molt capullo), només serà sostinguda per les seves cames. Es veu que aquesta postura pot arribar a ser més motivadora que la tradicional 69 (bé, tant “tradicional” tampoc és per a segons quina parella) al llit o sobre qualsevol superfície on s’hi puguin tumbar (els fakirs ho poden fer fins i tot en aquells llits de claus que tenen, que en el seu cas son llits de claus per fer claus). Jo he de confesar que aquesta “variant” no l’he practicada mai, però realment fot mandra tant d’esforç, amb lo bé que s’està tumbadet al llit!
Tornant al 69 habitual, cal destacar que aquesta postura és bastant versàtil (en vers i en prosa), ja que no només es pot realizar sexe oral simultani: felació i cunnilingus (o dos felacions i dos cunnilingus en cas de relacions entre parelles del mateix sexe, no del mateix sexe que jo, sinó del mateix sexe entre ells), sinó que pot ser alternat amb técniques masturbatòries (mas turbatories que menos)o diferents estímuls sexuals dels més diversos: sobre els genitals (amb 2 collons!), jocs anals (no confondre amb jocs “anuals”, que aquest son jocs que es disputen un cop a l’any), carícies varies,... això si, es recomana no mossegar el membre viril del mascle, ha de ser molt desagradable (que li diguin al marit de Lorena Bobbit).
Sovint és una postura que s’utilitza en el joc previ a la penetració (bé, internet diu “sovint”, no sé jo si a la vida de cada parella es realitza tot lo “sovint” que agradaria als membres, mai millor dit, de la parella en questió), però si les persones que hi participen ofereixen la estimulació apropiada pot donar molt plaer conduint a l’orgasme i la ejaculació (si això passa, molts cops ja s’acava el joc previ i ja no hi ha joc posteriori, a dormir que entra son).
En el cas de parelles home-dona, s’aconsella que la dona estiqui a dalt a l’adoptar aquesta posició, per que si l’home es posa a dalt resultaria molt molest, ja que donat que el penis (sinónim de polla que queda més fi) està erecte (o ho hauria d’estar vamos...), per la dona és bastant difícil manipular-lo si està sota (i pot anar rebent cops de polla, coneguts popularment com “pollazos”, al cap).
També es pot arribar a masturbar la verga (un altre sinónim de polla utilitzat a Berga), ja que treient-la i posant-la a la boca de la dona (o d’un altre home) és com si l’home s’estigués masturbant (que això diu la teoria, però bueno... no és ben bé el mateix!).
El nom de 69 ve del fet de que els números 6 i 9 són el mateix caràcter (quin caràcter que tenen) però girats 180º (la rodoneta del costat del 180 vol dir graus). La postura, originalment, no era “69”, sinó “6 i 9” i, com ja vaig dir en un altre article dedicat als números, sort que la postura sexual no era “64”, per què con el 6 i el 4... yo hago tu retrato.
La teoria sobre l’origen d’aquest nom es basa en la representació que fan els números (que no és que els números siguin actors i facin una representació de teatre, sinó que “representen” simbolicament). Es considera que la part redondejada del número és el cap, mentres que la part punxeguda son els genitals (genitals de l’home i geniquals de la dona).
I aquí acabo aquest article que sembla de la doctora Ochoa (per als que son una mica joves i no saben qui és, una senyora que presentava el programa “Hablemos de sexo”, o com deien els de Martes y 13: "hablemos de eso", fa uns anys a televisió espanyola). Espero no haver ferit la sensibilitat de cap lector amb aquest article (encara que si és lector del blog la “sensibilitat” no serà precisament una paraula que el defineixi), i si apareixen els de Intereconomia i diuen que soc un zorron i un guarro... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

La son

2010-06-08T20:25:00.002+02:00

Avui tinc son. Bé, gairebé cada dia quan m’aixeco tinc son, però es que avui tinc MOLTA son (son: ‘fill’ en angles). I el tindre son m’ha fet plantejar: per què tenim son?
De vegades dormim molt poques hores i, evidentment, tenim son. Però és que d’altres vegades dorms moltíssimes hores... i també tenim son! Llavors... que coi és el que provoca que una persona tingui son?
Es veu que el cos humà (especialment aquella cosa que tenim a dins del cap que li diuen cervell, que pel que diuen tots en tenim un, encara que hi ha gent que sembla que no en tingui) necessita per poder funcionar correctament “desconectar” durant unes hores, llavors dormim i fem una mena de “reset” per a tornar a estar la mar de frescos (com diria un amic meu: “tu si que ets fresco!”) i iniciar un nou dia amb les forçes renovades. Val, fins aquí anem bé, em sembla perfecte que el cos necessiti unes horetes de descans, però llavors... quin sentit té la son? Si ja he dormit! Que és la son? Una mena de “virus” del descans? I el cafè és el seu antivirus?
La son es caracteritza per aparèixer especialment a altes hores de la nit (indicant clarament que s’ha d’anar a dormir) o al despertar-se pel matí (indicant també que apaguis el despertador i tornis a dormir 5 minuts més, entrant en un bucle cinc-minutil que mai s’acabaria si les obligacions de la feina no existissin i ens fessin aixercar sobtadament dient “osti, m’he adormit!”, produint-se l’efecte “despertar instantani” que consisteix en pegar un bot sortint del llit i anar cagant llets a treballar). Però també apareix la son en els instants més inesperats.
Un d’ells es després de dinar. Dinar + sofà és un binomi que provoca son, i si a aquest duet dinar-sofà li afegeixes el “tour de França” per la tele, això és sinònim de migdiada segura.
Una película aborrida també fa son, i aquest és un dels moments més difícils que pot provocar la son en una persona, el fet de voler saber com s’acava una peli, i notar com els ulls se’t van tancant sols, el cap comença a fer petits moviments espasmòdics al moment que t’estàs adormint, i aquella película es converteix en una agonia de sensacions fins que t’adorms, que generalment no te n’adones que t’has adormit, i et despertes pensant que només has tancat els ulls un moment, però quan veus que la peli ja s’ha acabat et dius “ui, pues m’he adormit!”. Per cert, quin és el mecanisme del cervell que fa que la son adivini quan s’acava una película? Per que sempre et despertes just al moment d’acabar, sense que ningú et digui res.
Quan aquesta son que es té amb el visionat d’una peli la tens acompanyat d’una persona de l’altre sexe (i especialment si la película és un conyàs i l’ha triat l’altra persona), a aquesta son l’acostuma a acompanyar la pregunta de la parella en qüestió en el moment just en que t’estàs adormint de: “que t’adorms”?. A la que un respón fent-se l’home més despert del mon: “que va! Si m’està encantant aquesta peli!” (si aquestes paraules van acompanyades de la coletilla “carinyo”, millor que millor).
Aquesta sensació de la “son de película” es molt similar a la “son de classe”, aquells dies que estaves a classe, al cole o a la universitat, intentant canviar la postura i fent veure que t’interessava molt el que explicava el professor, però que la son et venç i l’únic que se t’ocurreix es recolzar el cap sobre els braços i mirant cap a baix, fent veure que estàs molt concentrat, quan en realitat t’estàs fotent una siesta de collons en mig de classe.
Altres elements que curiosament provoquen son, son (mira, dos vegades “son” seguits) els trens i els avions. I aquests mitjants de transport també compleixen el “despertar màgic per intuició” de les películes de cine, fent que et despertis repentinament segons abans d’arribar a destí.
I que es pot fer per eliminar aquesta sensació de son? Doncs lo òptim (si és diumenge o si no tens res més a fer) és tornar-se a dormir (que no elimina la son, però reconforta), i sinó... una bona dutxa d’aigua freda. I si tot i així la son no marxa i vas tot el dia com un zombie... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Pa pa papaparara

2010-06-05T11:43:00.006+02:00

Se m’ha enganxat la melodia de l’anunci d’aquest estiu d’Estrella Damm, i ara cada cop que tinc una cervesa a les mans tarararejo el “pa pa papaparara...” de la canço.
I no es aquesta la unica cosa estranya que m’ha “provocat” aquest anunci (que no es que l’anunci em provoqui, sino al contrari, que m’ha “frapat”... m’encanta aquesta paraula): ara espero la nit de la revetlla de Sant Joan amb candeletes (que no vol dir que la esperi acompanyat de moltes dones petites que es diuen Candela), per anar fins a Cadaques, i quedar-me alli a la platja mirant els velers que s’hi vagin apropant a veure si s’hi baixa d’algun d’ells un parell de noies carregades amb una caixa d’estrelles.
Com mes d’un haguem tingut la mateixa idea, aquell vespre la platja estara ple de tios mirant cap al mar veient pescadors barbuts (que es el mes normal que baixin d’un vaixell, que per aixo es diu “vaixell”, per que la gent “baixa” d’ells).
Pero com apareguin un parell de noies amb un velero (llamado libertad)... ja es poden anar preparant, que tindran 200 “buitres” esperant-los per anar cap a Ciutadella (que no hi cabrem tots en aquell vaixell).
Pero com que “de ilusion tambien se vive” (mal, pero se vive), jo tinc la esperança (que tampoc es una noia que esta en posesio meva i que es diu Esperança) de que estare jo tot solet alli, apilonant fustes per fer la foguereta (potser m’hi acompanya algun amic que sera el primer que haura de lligar per que l’anunci segueixi correctament el seu curs... curs del 92), i prenent una cerveseta.
I despres... patapam! Al barco a navegar i cap a Menorca, a disfrutar de la platja, prendre el solet, anar amb bici rotllo “verano azul”, sortir de marxa, saltar des d’un penya-segat (que sembla el nom d’una penya de l’aplec del caragol), jugar a pales... i viure un estiu d’anunci, tot i que jo soc una mica desastre i lo mes normal seria que em maregi al barco (i em passes tot el viatge vomitant i treient el cap per la borda com aquells gossos que treuen el cap per la finestra dels cotxes prenent l’aire), que em fotes cremades de segon grau amb la foguera de sant joanm m’agafes una insolacio a la platja (i agafes aquell color de gamba que si algu et toca et deixa els dits marcats i tu fas “au!”), que em caigues amb la bici i em peles tots els genolls com quan era petit, que els cavalls aquells negres m’atropellesin pel damunt i m’aguessin de portar a urgencies, que al saltar de la roca al mar caigues en un lloc que no es prou fondo i em fotes un trau al cap, i que si sortissim de marxa m’agafes tal cogorcia que em perdes per Ciutadella tot sol i cantant el “pa pa papaparara” tot borratxo (seria una curiosa nova versio de l’anunci, el final alternatiu).
Pero, evidentment, aixo no passara, ja que es precisament aixo, un anunci (que anuncia que aquestes coses a les persones normals no els hi passa), i es com a les pelis, que tot el que hi expliquen acostuma a ser ficcio. Pero tambe ja se sap el que diuen: la realitat molts cops supera la ficcio, i tirant la vista enrera, la veritat es que alguns estius viscuts ja han estat realment magics i plens d’experiencies fantastiques. Aixi que... no se realment que em deparara aquest estiu, pero amb l’optimisme del ritme del “pa pa papaparara” i una cerveseta a les mans, segur que nomes podran ser nous bons moments. I si no es aixi... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Ah! I per primer cop en el blog... s'hi publica un video!! (m'ha costat 67 articles esbrinar com es penjava un video per aqui...)

LOST: 6ª temporada

2010-05-29T17:45:00.002+02:00

I ja s’ha acabat Lost! En aquest article dedicat a la darrera temporada no dire res del darrer episodi (si ho puc aconseguir) per si de cas encara hi ha algu que no ha vist aquest darrer (i amb opinions encontrades) capitol. A mi personalment si que em va agradar.
Despres de la explosio que tancava la cinquena temporada, en aquesta, enlloc de flashbacks, flashforwards o viatges temporals, tenim “flash-sideways” (ways del paraguais), descolocant-nos tota la temporada oferint-nos dues visions paraleles (o para lelos): una de com continua tot en la illa, i una altra amb tots els supervivents de nou a l’avio vivint les seves vides d’unes maneres una mica diferents a com eren abans de l’accident (al capitol final, tota aquesta realitat paralela pren un sentit... o no!).
Aixi, ens passem la darrera temporada de Lost descobrint noves contrades de l’illa que no haviem vist mai: un templo on hi ha un paio que sembla el “pequeño saltamontes” de kung-fu, un faro, una cova en un acantilat amb tot de noms escrits (i tatxats) i una altra cova amb una llum a dins del rollo “no vayas hacia la luz Caroline” de la peli Poltergeist.
El calvito ara pren forma de fum negre (o millor dit a l’inreves: negre fum de forma pren ara calvito el) i ens expliquen (a la seva manera com sempre) qui coi eren Jacob i el paio que mai tindra nom, i com aquest darrer es converteix en fum negre, aixi com les seves intencions amb l’illa. I entre eleccions de candidats a succesor de Jacob (rotllo eleccions generals) i Widmores, Desmonds i d’altra gent que torna a apareixer per la illa, va avançant la temporada cap a un final... un final... un final... be, un final.
Aixi que, com que no vull donar mes informacio (potser d’aqui uns dies, quan ja tothom hagi vist el capitol final, ja li dedico un article... o potser no), nomes dir que, personalment, han estat 6 anys molt entretinguts, plens de preguntes (de vegades buits de respostes), de teories varies, de tertulies amb els amics, de llargues esperes als estius entre temporada i temporada, de capitols inicials i finals de temporada de pell de gallina, i de mes d’una llagrimeta causada per unes histories d’uns personatges als que els hi acabes agafant carinyo.
I ara... eso es to, eso es to, eso es todo amigos! Que pel que sembla aixi acaba la historia de Perdidos (fent honor al seu titol). I si el final no t’ha acabat de convencer... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

LOST: 5ª temporada

2010-05-23T20:28:00.003+02:00

Aquesta matinada ja arriba el final de Lost, aixi que anem pel resum de la cinquena temporada, que ens agafara el toro! (muuuuuuuuu), per a mi, la mes enrevesada de totes.
Ara es veu que el Jack, que cada dos per tres (sis) canvia d’opinio, vol fer-los tornar a tots a l’illa (el tio s’ha passat 4 temporades intentant fer-los sortir a tots d’ella i au, ara nem cap aqui, ara nem cap alla...).
Aixi torna a intentar reunir a tots els Oceanic Six (Oceanic 6 – Barceloneta 10 en el darrer partit de waterpolo) en un avio de Ajira (no confondre amb Shakira), que deu ser una companyia d’avions molt poc fiable que sempre s’estavella en els seus viatges.
Com que als creadors de la serie els agradar que anem coneixent nous personatges, hi fot un parell de nous per alli d’aquells que no duren gaire i en una temporada (com a molt!) ja l’han palmat.
Mentrestant, els que s’han quedat a l’illa, flipen mandarines amb aquella illa que va fotent saltironets en el temps, ara al passat, ara al futur, ara no se on... ja que quan van moure la roda aquella, es veu que la illa no canvia nomes de lloc, sino de temps! I es va oblidar de posar el freno de ma, i com que la rodeta dels trons anava ballant (tenien que haver-hi posat el tipic full doblegat que es fot sota les taules quan ballen), pues au! Aixi ens passem gairebe tota la temporada amunt i avall (o mes aviat: abans i despres).
En un d’aquests viatges es troben una bomba atomica (ja no ens estranya res) que sera capdal (o cap baix) al final de la temporada.
Finalment, tots es retroben (tots els que van quedant clar) a la epoca de la iniciativa Dharma aquella, on el Sawyer i la Juliet s’han fet novietes (al Sawyer li agrada mangar-li les novies al Jack) i ajuden als que arriben amb el vol aquell de Ajira (als supervivents, que han caigut miraculosament al passat, mentres que alguns dels que anaven a l’avio, han caigut al “present”) a integrar-se en villa-Dharma (que sembla la aldea de los pitufos).
I com que aquesta temporada es un cacao (la resta tambe, pero aquesta ja es impossible de resumir coherentment en un article) i en aquestes alçades de serie tampoc no vull spoilejar mes del que ja ho he fet per si algu va retrasadet (o es retrassat directament), tampoc no m’extendre mes en detalls. Nomes dir que el Jack, que cada dia que passa li agraden mes els explosius, ara s’encaparra en fer explotar la bomba aquella, que diu que aixi s’arreglara tot (com si la bomba fos una mena de “3 en 1” que arregla la illa, els torna tots a casa i desengrassa les portes).
Ah! Aixo si, fotem-li mes merder a l’asumpte amb uns paios de negre i de blanc (sort que nomes ven voler posar dos, que si n’arriben a fotre 5 de colorets posen als de Parchis), i ens expliquen una mica que aquells don el famos Jacob i un altre que mai li posem nom el pobret, i en el seu courriculum, quan li preguntaran quin paper feia a Lost, haura de dir... “de... de... no ho se, pero vestia de negre”.

(continuara...)

LOST: 4ª temporada

2010-05-18T12:10:00.002+02:00

En aquesta temporada descobrim qui son els supervivents que han aconseguit sortir de la illa, als que anomenen els “Oceanic Six” (per que son 6, evidentment i que es fan tant famosos que els conviden al Salsa Rosa i al Salvame Deluxe americans), com aconsegueixen sortir de l’illa i per que el Jack crida tant per que vol tornar.
Despres de contactar per radio amb els del carguero, aquests arriben a l’illa al mes pur estil “Equipo A”, amb un helicopter pilotat per un tal Frank Lapidus (amb aquest cognom, la meva primera deduccio es que tindria una “lapida” aviat, pero encara ha durat força temps viu). I a ell l’acompanyen el Daniel Faraday (un cientific una mica nafrat que parla sol pels puestos), Miles Straume (un paio una mica axinat que va de guays fent veure que parla amb els morts), i Charlotte Lewis (una pellroja que com a aficio principal te que li sangri el nas).
Es veu que la missio d’aquests realment es, a part d’estudiar la illa aquesta rara, atrapar al Ben per ordres d’un tal Charles Widmore, que resulta que es un ex-habitant de l’illa tambe i pare de la Penelope (la que se sienta en un banco en el anden) i que es ex-novia del Desmond... vamos, que les relacions de la gent ja son les rollo “Dinastia” (que amb exclamacio enlloc d’una serie es demanar-li a una noia pija barcelonina per sopar: “dinas tia?”), i que enlloc de rescatar als supervivents venen a matar-los (ui quina por!).
Per aconseguir derrotar al Ben del trons i carregar-se als turistes de la illa, el Widmore envia amb el carguero tambe tota una tropa de mercenaris capitanejats per un tal Keamy (que te nom de bona persona pero es un autentic cabro).
Com que el Locke no vol marxar de la illa i el Jack si, es fan dos grupets (per jugar a indios i a cowboys), els que van amb el calvo es queden als barracons, i els del metge a la platja a esperar que els rescatin (aixo si, no se saben estar quietos i tot el rato surten a donar tombs per l’illa).
Com que el Jack tampoc se n’acava de fiar del tot d’aquests nous personatges (per que ells ja porten 4 temporades de serie i aquestos son novatos), se’n van amb l’helicopeter al vaixell el Sayid i el Desmond per veure si el barco te jacuzzi, piscina, discoteca... pero no, no en te, el que te es al Michael, el negre que cridava “Waaaaalt”, que s’ha infiltrao per donar un cop de ma als seus ex-companys.
Aixi, mentres a la illa se lia parda amb els mercenaris, al vaixell descobreixen que esta ple d’explosius (quina mania tenen amb els explosius en aquesta serie), i quan finalment alguns supervivents, despres de mil aventures i desventures, aconsegueixen pujar a l’helicopter per anar cap al vaixell, allo fa “patapum”, la palmen uns quants personatges, i es queden tots sense creuer.
Pero com que aquesta gent es molt , molt desgraciada, tambe es queden sense gasolina a l’helicopter per que el Frank no havia posat gasolina a la estacio Repsol mes propera (i aixo que li donaven punts).
Be, la questio es que tenim per una banda uns quants supervivents a la platja fent viatges amb una merda de llanxa a motor cap a un vaixell que ja no hi es, uns altres (els protas de fet) a l’helicopter que es cau al mar (despres de que el Sawyer salti fent-se el xulo), el Ben i el Locke buscant una estacio Dharma que es diu “la orquidea” (cada cop son mes orteres els noms de les estacions aquestes) per “moure” la illa (amb una rodeta que vindria a ser com un gat per canviar la roda del cotxe, pero a lo ganso), aixi que, finalment, aquests dos mouen la illa (si, si, tal com sona... pero tampoc tal com sona, aixo ja ho explicare a la temporada 5, por el culo te la “inc”), la illa desapareix, i els de l’helicopter es queden alli al mar flipant mandarines.
Aixi que, entre aquests que es queden al mar, hi son els Oceanic Six, que ja em anat coneixent a traves de flash-forwards: el Hurley, el Jack, la Kate, la Sun, el Sayid i l’Aaron (que es el fill de la Claire, que se n’ha anat de juerga amb el seu pare mort que passeja per la illa). Amb ells tambe hi ha el Frank (Spencer.... Beeeetty!!!), i el Desmond (pero aquests dos no son Oceanic Six per que no venien amb l’avio, son nomes “six”, sense l’oceanic. Bueno, son "two").
La cosa es que finament la famosa Penelope (que espera que llegue el primer tren meneando el abanico), Penny para los amigos, finalment si que els estava buscant amb un altre barco i els rescata (i es fan molts petons amb el Desmond, i tambe follen, pero aixo no ens ho ensenyen a la serie per que ens ho van censurar).
Aixi que tornen tots a Los Angeles, i alli van “evolucionant” les seves vides amb remordiments per deixar als seus companys enrera i no poder explicar res (per que ven dir que era un “secreto” i los secretos no es conten), fins que se’ls hi creuen per les seves vides el Ben i el Locke (que tambe han sortit de la illa por arte de birli i birloque (que no se mai qui son aquests dos, pero debien tindre molt d’art) al moure la roda aquella (com que fa rato que la majoria de coses ja han perdut tota la seva llogica no cal ni que ho expliqui, ara ja cola tot).
I tornem a la escena del Jack cridant “We have to go baaaaaack!” per que el Locke l’ha palmat i al Jack no li agrada el seu enterro.

(continuara...)

LOST: 3ª temporada

2010-05-17T13:41:00.003+02:00

John Locke, Desmond Hume i el sr. Eko han sobreviscut a la explosio de la escotilla (aixo si, el Desmond aquest que durant la seva vida passejava amb el seu velero llamado libertad, s’ha quedat en pelota picada per la illa practicant nudisme), tot i que el Eko no tarda gaire amb morir a causa d’un estrany fum negre (en una clara campanya antitabac que riute’n tu dels missatges de “fumar mata”).
Jack, Kate i Sawyer (el triangle amoros de la serie, que jo crec que els que en realitat estan enamorats son el Jack i el Sawyer entre ells), per la seva banda, estan capturats per Los Otros en una altra illa petitona que esta al costat de la Isla Fantasia.
A la Kate y al Sawyer els tenen en unes gavies per a osos amorosos, frente a frente, per a que es vagin posant calents amb miradetes, mentres que al Jack se l’emporten a un altre lloc alimentat-lo a base de bikinis mitjançant una “otra” que es diu Juliet i que, poc a poc, anira intimant amb el metge.
La rao d’aquest bulling al Jack es que el Ben, l’ex-Henry Gale, que es el capo de los otros, necessita al doctor per a que el curi d’unes pupitas gordes que te, aixi que el metge, a mitja operacio (el moment mes oportu, evidentment) decideix agafar el mando (de la tele no, de la situacio) i obliga a que lliberin als seus dos amics (despres d’un atac de cuernos al veure’ls apareant-se en les jaules aquelles) a canvi de curar al Ben (que si Ben per aqui, que si Ben per alla, que si ven para la otra isla..), aixi que finalment el Sawyer i la Kate aconsegueixen fugir (ajudats per la Juliet, que es una “otra” molt poc “otra”), i el Jack es queda sol amb els seus captors.
Al tornar al campament, la calentapolles i l’home que va tot el dia sense samarreta es troben amb dos supervivients que estaven des del principi pero que s’amagaven, i que es diuen Nikki i Paolo, que duren menys a la serie que un caramelo a la porta d’un colegi, per que els pica una aranya, diuen “mama pica”... i abans de que es puguin rascar... patapam, els enterren per que els supervivents ja estan agafant el gustillo a aixo d’anar enterrant gent, pero es veu que no estaven morts sino paralitzats, pero com que el metge no estava amb ells i la resta no havien fet el cursillo de primeros auxilios, no se n’adonen i els enterren vius (a mes de sortir nomes a un capitol, damunt putejats).
Doncs aixo, la Kate i el Sawyer li diuen al Locke i al Sayid que han d’anar a salvar al Jack (Daniels), aixi que se’n van cap al campamento de verano de villa-los-otros y es troben al Jack participant en un campus de rugby amb els seus nous amigotes.
Parlen amb ell i s’enteren de que los otros tenen un submari per alli per entrar i sortir de la illa quan els hi doni la gana, pero al Locke se li’n va la olla i juga al hunfir la flota amb el submari fent-lo volar pels aires (tocado i hundido).
Al quedar-se sense submarino, es monta la se Sant Quintin (el 31 d’octubre) i el Locke es queda amb los otros per que necessita trobar respostes (es “lo cke” tieneee) i la Kate, el Sayid, el Jack i la Juliet se’n tornen cap al campament de la platja.
Com que es nova i li fap udor l’ale, a la Juliet al principi no l’accepten entre el grupillo dels supervivents (que son un grupillo molt tancat i molt elitista, que si no t’has accidentat amb ells et fan el buit... o el 9), pero com que al Jack li fa tilin (i la Kate tolon) i la defensa, al final li deixen jugar amb ells als supervivents (i amb el Jack al teto).
Mentres, el Desmond i el Charlie es van fer tambe amics a base de que un li vagi salvant la vida a l’altre (que el Charlie aquest es un desgraciat que nomes fa que fer coses per morir-se, i l’altre, des de que s’ha tornat naturista veu el futur i nomes fot que veure al Charlie palmant-la), passa un helicopter per sobre de l’illa d’on cau un noia amb paracaigudes que sobreviu a la caiguda (que per aixo es va dir aixi aquest gran invent, per parar caigudes, sino li haurien dit “causietmates”) que es diu Naomi (Campbell?) i que diu que ve de part de la Penelope (con sus zapatitos de tacon) i que te un transmisor amb el que es podran comunicar amb els que venen salvarlos.
Pero com que des de la primera temporada que hi ha una “interferencia” que no els deixa transmetre des de l’illa, finalment descobreixen que des d’una altra estacio (“el espejo”, espejito, quien es el mas bonito) que esta sota l’aigua, es pot eliminar aquest bloqueig, aixi que el Desmond i el Charlie (el duo sacapuntas) se’n van a fer submarinisme, mentres el Jack, la Naomi i la majoria de supervivents se’n van a la part alta de la muntanya (on la merda de vaca no fa pudor encara que la remenis amb un bastó) on hi ha la torre de radio a jugar amb el walkie-talkie, i el Jin, el Sayid i el Bernard es queden al campament preparant explosius per parar una trampa a los otros, que havien quedat amb la Juliet que vindrien al campament d’estranquis a buscar mes embarassadas (els hi encanten les embarassades a los otros), pero la Juliet s’havia xivat als supervivents.
Així tot es precipote, vull dir es precipitaals darrers capítols, i el Charlie consegueix contactar amb la Penelope (con su vestido de domingo) que li diu que els del barxo amb els que volen contactar no venen de part d’ella (i per no oblidar l’encàrrec, el Charlie s’ho apunta amb un retolador permanent dels gordos a la ma). Pero apareix un otro amb un parxe a l’ull (a lo Pirata del Caribe) fent aquagym i fa explotar la estacio aquesta submarina deixant-nos sense Charlie i fent-nos plorar molt. Aixo si, a darrera hora el Charlie li pot ensenyar el tatoo que s’ha fet a la ma al Desmond, amb el que l’avisa de que els del barco de rescate de Playmobil no venen en son de paz.
A la vegada, el Jack aconsegueix contactar per radio amb aquesta gent (mentres els del campament de la platja van matant otros amb explosius i amb una furgoneta dels autos de choque) i tots es posen molt contents per que es pensen que ja els venen a salvar (menys el Locke, que ha fet molt amics a l’illa i no vol marxar d’alli).
En aixo arribem a la darrera escena d’aquesta tercera temporada, on els guionistes ens fan un canvi de guio a la remanguille, i el que pensavem que era un flah-back del Jack, resulta que es un flash-forward (o sigui, de un futuro no muy lejano), on la Kate i el Jack han pogut sortir de la illa, pero al Jack no li van gaire be les coses per que no te ni per a comprar-se una gillette, i li crida a la Kate: “We have to go back, Kate, we have to go baaaaaaack!”

(continuara...)

LOST: 2ª temporada

2010-05-13T17:32:00.002+02:00

La escotilla (o “esmaruja”) que els protagonistes van aconseguir obrir al final de la 1ª temporada resulta ser una especie de bunker que sembla Marina d’Or ciudad de vacaciones, i on hi viu un paio que es diu Desmond i que te per hobbies fer footing i navegar en su barquito chiquitito.
La finalitat d’aquest paio en aquell habitacle es anar posant uns numeros: 4, 8, 15, 16, 23 i el complementari el 42 (que son els mateixos amb els que al gordo li va tocar el “idem” de la loteria) en un ordenador de l’any de la catapum (chin pom), que sembla un Amstrad d’aquells que el millor joc que tenien era aquell de jugar a tenis amb dos palets i un puntet que feia de pilota (ni messenger, ni facebooks ni res de res). Es veu que li van dir que si no posava aquells numeros cada 108 minuts s’acabaria el mon (i el Desmond, com que es un paio molt credul, alla el tens fotent els ditxosos numerets cada 108 minuts, que un dia li va agafar a mitja palla i gairebe no arriba a temps).
Pero rapidament, a l’arribar els supervivents al lloc aquell, el Desmond fa nous amics i troba companyia per a que vagin fent relleus en apretar els numerets (una manera com una altra de passar l’estona en una illa deserta...). I un cop el Desmond ja els te a tots ben ensenyadets de com funciona l’internet d’aquell puesto, fot el camp per cames que ja tenia callos als dits de tant apretar les tecles (o ves a saber de que).
Aixi que es queden els nostres amics en aquell hotelet subterrani que te de tot (dutxa, menjar, una bici estatica, tocadiscos, sauna, armes i fins i tot una entrada principal que s’obre amb un pany normal i corrent que si l’arriben a trobar abans no hauria calgut fotre tant el paripe amb la puta escotilla).
Entre els serveis de todo incluido que te el bunker-resort hi ha un video la mar d’interessant en que surt un xino que ara te un braç i ara no, que els hi explica que aquell complexe forma part de la iniciativa Dharma (parents del grup de musica Electrica Dharma) i que el lloc on son s’anomena “La estacion Cisne” (The Swan en angles), que es la estacion que ve despres de “invierno”.
Mentrestant, teniem uns altres supervivents perduts pel mar en una balsa que semblava un patinet d’aquells que llogues a la platja. Al nen l’havien segrestats uns senyors barbuts, el xino no sabem que se n’ha fet, i nomes queden el negre que crida “Waaaalt!” pels puestos y el catxes-Sawyer que havia rebut un tret (tret que no li haguessin donat, pero si, l’hi havien donat, ja que los otros tenen molta punteria per que de petits anaven a la caseta del tiro de les firetes a disparar palillos). Pero com que aquests dos havien fet cursets de natacio quan eren petits (que aixo es van oblidar de ensenyar-nos-ho en els flashbacks), arriben nedant fins a la platja de nou (el negre fent croll i el Sawyer mariposa) i veuen al xino que surt cridant com un poseso (pos eso, cridant) perseguits per un negre amb un garrot (que fotia mes por que el senyor que va disfressat de bruixa al tren chu-chu de les firetes pegant cops als crios amb una escombra.. avui estic molt de “firetes”, deu ser la resaca de la festa major). Doncs el negre del garrot resulta que tambe es supervivent (super! Viven!) de l’avio, i que havia anat a parar a un altre lloc d’aquesta mega-illa amb d’altres supervivents que anaven a la cua de l’avio (els de segona classe vamos). Aixi coneixem a nous personatges com Mr. Eko (eco ecoooooo), que es el negre del garrot i que abans de fotre garrotades va ser capella-traficant de narcotics (una combinacio de lo mes habitual), Ana Lucia (se fue buscando el sol en la playa) que era expolicia (pero encara li agradava jugar a polis i a cacos), Bernard (el marit de la Rose que tenia problemes de miccio i s’havien separat quan se’n va anar al lavabo), Libby (una noia amb els ulls sortits que s’emborratxava durant el rodatge de la serie amb l’actriu que fa de Ana Lucia) y la Cindy, que encara que tingui nom de muñequita Barbie, era una hostessa de l’avio que rapidament “desapareix” per art de magia (o mes aviat per “art de los otros”).
Pues aquests tambe es fan amics en una altra estacio de Dharma (de Corporacion Dharmaestetica) que es diu “La flecha” (i es una mena de magatzem on els de Dharma guardaven coses com un ull).
I es que en aquesta temporada i en posteriors coneixerem mooooltes estacioons de Dharma, que amb el boom inmobiliari es van animar a anar obrint estacions per la illa per fer experiments dels seus (que eren mes raros que el Chiquito ballant la yenca).
Com que no val la pena estar separats per la illa (que si no els camares de la serie es cansen molt anant d’un grupet cap a un altre), els de la cua (no els que tenen cua, sino els supervivents de la part de darrera de l’avio) fan una excursio fins a la platja (que ja estaven perdent el moreno) per trobar-se amb la resta de supervivents (pel cami perden a l’hostessa, disparen a la Shannon... vamos, la tipica excurssio de plaer).
La franchute que no es pentina, que va pel seu compte pel bosc com caperucita buscant a la seva avia, es troba a un paio que diu que ha arribat en globus (un globo, dos globos, tres gloooobos) i que es fa dir Henry Gale, pero com que tambe es bastant calvo i no sap pentinar-la, el porta amb els supervivents per a que l’interroguin per que es pensa que es un “otro” (i clar que era un otro, si no era “uno” seria “otro”!). I no un otro cualquiera, sino un otro important, que aprofitant que es queda sol un momentet amb el negre que crida “Waaaalt!”(que a traves del chat de l’ordinador havia vist que el seu fill tenia “secuestrado” en el seu estatus del Facebook) li proposa cambiar el seu fill per la seva llibertad (com si canviessin cromos), aixi que el Michael fa pam, pam, pam (aixo vol dir que es carrega a uns quants personatges), deixa lliure al “otro” i fa veure que l’han pegat. I com que el Michael aquest es molt, molt mentider (a l’acabar la serie se li cauran les dents) enganya al Jack, la Kate, el Sawyer i el Hurley per a que l’acompanyin al campament de los otros a buscar al Walt (i la resta decideixen acompanyar-lo per a que deixi de cridar “Waaaaalt!” d’una vegada).
Pero com que no se’n fien gaire, el Sayid i els xinos, tambe hi van per un altre costat amb el barquito del Desmond que se n’havia anat de juerga amb el barco, per que torna de nou a l’illa amb una turca de cuidado (la turca no es una senyora, es una borratxera).
Com que passen moltes coses a la vegada en aquesta serie, el calvo paralitic que camina en sus tiempos libres, veu un mapa del tesoro amb un munt d’estacions de Dharma pintat a la pared, i decideix buscar-les en companyia de l’Eko (una deliciosa mezcla de cereales: cebada, malta y centeno, para beber) trobant La Perla (que no es una perla d’un collar, sino una altra estacio). Alli troben un munt de teles des d’on podran veure el mundial de futbol a l’estiu, i mitjançant les quals tambe es dedicaven a controlar el que feien a El Cisne (qui es va inventar el nom de les estacions?), aixi que al Locke li entra una rabieta repentina per que es pensa que han estat jugant amb ells, i decideix que ja no vol posar mes els numerets a l’ordenador per que ja no “ajunta” als de Dharma.
Aixi que arriben al bunker, no apreten el boto, i comença a fotre un pet tot que sembla un terremoto (pero el Desmond, que li havien donat una clau d’un aparato que s’havien inventat els guionistes, gira la clau en aquell aparato en el moment precis per a fer no-se-que en realitat, per que allo peta igualment), tornant-se tot el cel blanc amb una lluminaria encegadora i un soroll atronador (com uns focs artificials a lo bestia) al mateix moment que “los otros” que no tenen un pel de tonto (com el calvo exparalitic) han preparat una trampa als que anaven a buscar al Walt, segrestant-los a tos menys al gordo (per que sobrepassava el pes permitit per segrestar-lo) i el Michael i el seu fill (que se’n van cap a casa com qui no vol la cosa amb una barca d’anar a pescar calamars), i els que anaven amb el barquito del Desmond es queden amb un pam de nas (expressio feta que no vol dir que tinguin el nas gros) ja que on havien quedat amb el Jack i companyia no hi havia ningu (aixo si, pel cami fan turisme paranormal vient el peu d’una estatua amb un peu amb quatre dits, que no sabria dir quin era el que faltava, pero diria que el dit petit i el gordo si que hi eren).
Per acabar de complicar la cosa, apareixen uns portuguesos al Polo Nord que truquen a Penelope, con su bolso de piel marron (que es la exnovia del Desmond) dient-li que han observat una “anomalia” (nomes una?) i que han trobat lo que estaven buscant (fins ara, nomes els hi sortia allo de “sigue buscando, hay miles de premios” que sempre sortia sota les tapes dels yogurts quan els de Danone sortejaven algo).

(continuara...)

¡No hija, no!

2010-05-12T17:12:00.002+02:00

Farem una petita pausa en els articles dedicats a Lost per dedicar un article a un actor no massa reconegut que s'ha mort avui, i que va marcar grans moments de la meva infancia al programa “Un, dos, tres”, amb aquells monolegs interminables en que no s’entenia res del que deia i que acabava dient-li “¡no hija, no!” o “...y esto no se hace!” a la mitica presentadora del programa Mayra Gomez-Kemp. Estic parlant evidentment de Antonio Ozores.
De fet, la seva nissaga familiar d’actors i gent relacionada amb el cinema es espectacular: fill dels actors Mariano Ozores i Luisa Puchol, pare de l’actriu Emma Ozores, germa de l’actor Jose Luis Ozores i del director i guionista Mariano Ozores, i tiet de la actriu Adriana Ozores (a mes de casarse amb l’actriu Elisa Montes i de ser cunyat de Emma Penella i Terele Pavez). Si a aquells tres que deien que havia armes de destruccio massiva a l’Irak se’ls va anomenar en seu temps el “trio de las Azores”, aqui estariem davant del “Clan de los Ozores”.
La qualitat d’algunes de les seves pelicules podria ser mes que discutible, pero segur que tots hem rigut algun que altre cop amb alguna pelicula o actuacio seva. Nomes cal repassar els titols d’alguns dels seus films mes coneguts: El equipo Aahhgg (1989), Hacienda somos casi todos (1988), Cuatro mujeres y un lio (1985), ¡Que tia la CIA! (1985), Al este del oeste (1984), La Lola nos lleva al huerto (1984), Agitese antes de usarla (1983), Los caraduros (1983), Cuando Almanzor perdio el tambor (1983), ¡Que vienen los socialistas! (1982), El erotico enmascarado (1980), El liguero magico (1980), Yo hice a Roque III (1980), Eva, limpia como los chorros del oro (1977) Tres suecas para tres Rodriguez (1975), Tio, ¿de verdad vienen de Paris? (1975), El reprimido (1974), Dormir y ligar: todo es empezar (1974), Si Fulano fuese Menguano (1971), El apartamento de la tentacion (1971), El turismo es un gran invento (1968), Manolo, guardia urbano (1956) o la mitica Los bingueros (1978) entre d’altres.
Ara es trobara amb Jose Luis Lopez Vazquez (a qui tambe li vam dedicar un article ja fa temps) i podran perseguir sueques pel cel (sempre i quant Angel Cristo els hi ho permeti).
Pero que no montin massa jaleo, que per alli estan el meu avi i el Fidel jugant als escacs i necessiten concentracio.
I com deia l’Ozores (llegir rapid, sense vocalitzar i embarbuçant-se pel mig): estearticulodelblogparecequemelohandedicadoami... vamos hombre!... ¿soncosasquepasandehechopodriaserpeor?... ¡no hija, no!

LOST: 1ª temporada

2010-05-12T13:42:00.001+02:00

Despres de passar la primera nit a l’illa (diagonal no, la del pacific) Jack, Kate i Charlie (Charlie, tenemos un problema) decideixen anar a buscar la cabina de l’avio on hi ha un radiotransmisor per demanar socors (socorro!!!) que havia caigut enmig del bosc (ja que l’avio es va partir en 3) i alli es troben al pilot (otro, otro, otro perrito piloto!) que, de sobte, es engullit per un misterios monstre (el mateix que anava arrancant arbres a diestro i siniestro). Almenys recuperen la radio que, despres de que l’arregli el Sayid (que va fer un curs per arreglar transceptors amb CCC) i de fer una excurssio per la muntanya per buscar cobertura (que aquella illa te menys cobertura que Vodafone al Pedraforca), finalment troben un senyal provinent de la propia illa en frances que diu “vous le vous couche avec moi ce soir” que vol dir que hi ha algu mes a l’illa que fot la tira d’anys que tambe esta demanant socors i no els han vingut a buscar.
Aquest missatge el va emetre un tal Rousseau (a qui el Diango li cantava: Rusor, Rusor.. llum de la meva vida) que va pululant per la selva buscant un perruquer, pero enlloc d’ell es troba al Sayid (que va seguint un cable que es troba que surt del mar, i es dedica a seguir-lo buscant on es la presa de llum per a enxufar-hi el microones).
La franchute, que esta com una cabra, li diu que hi ha mes habitants a la illa: los otros (que no son ni estos, ni aquellos, son otros) i que son muy malos i van segrestants crios per la vida com a hobby. De fet, un otro d’aquests s’infiltra entre els supervivents del accident i segresta a la Claire (la prenyada) per que li interessa el que te a l’interior del kinder sorpresa que tenia per panxa.
Mentrestant, el Locke i el Boone, que diuen que se’n van a caçar jabalis, pero en realitat d’estan enamorant en secret i van a fer mariconades pel bosc, troben una escotilla (que no es lo mateix que “es cotilla”, que qui es cotilla es el Charlie, que sempre esta per alla fotent-se a tots els fregaos), i intentant obrirla, al Boone li cau un avio al damunt com qui no vol la cosa (mort... aplastada). Al palmar-la el Boone, tots s’enteren de la escotilla secreta i au, anem a obrir-la que entre tots farem mes força (com diu l’himne del Barça).
Aixi que mentre uns quants se’n van a buscar la manera d’obrir la puta escotilla, la resta es queden a la platja intentant construir el barxo de Chanquete per a sortir d’ella.
El primer grup, els escotilleros, troben un munt de dinamita en un vaixell anclat al mig de l’illa (el conductor es va passar de frenada quan anava a atracar a port), aixi que despres de provar si funciona la dinamita fent explotar a un paio comproven que si que va, i aonsegueixen obrir una merdeta de porta que la obria jo amb un clip.
Mentres, els balseros, acaben de construir la balsa, i decideixen anar a buscar ajuda mar endins amb un creuer pel pacific al que hi van el Michael, el Walt, el Sawyer i el xino (que es com un xiste: saben aquel que diu que van un xino, un negro, un niño y un estafador en una balsa, que de repente vienen los otros, i diu l’estafador: “qui sou?” I diu el malo: “venimos a buscar al niño”. I respon el xino “Nikita Feng-shui Toyota Nissan”, a lo que el malo pega un tiro al Sawyer, s’emporta al crio, i el negre comença a cridar “Waaaaaaalt, Waaaalt, Waaaalt” durant 2 temporades senceres).
I es que la primera temporada de Perdidos es resumeix amb les pelicules de l’Amenabar: es com una “tesis” sobre un accident d’avio, on els supervivents “abren los ojos” en una illa deserta on viuen “los otros” i on “nadie conoce a nadie” (aquesta es produïda, pero tambe cola), aixi que decideixen fugir “mar adentro” (i en un futur trobarem fins i tot elements de “Agora”).

(continuara...)

LOST: L'inici

2010-05-06T21:02:00.002+02:00

La historia comença el 22 de setembre de 2004 (el dia que Aznar parla en angles, o algo que s’hi vol assemblar, sobre terrorisme al seu debut com a professor de Georgetown... el poble del Jordi) quant un munt de paios que viatgen en un avio de Sidney (Australia) a Los Angeles (de Charlie no, d’Estats Units) en el vol 815 de la companyia aerea Oceanic (que vindria a ser la Iberia de les series de televisio) s’estavellen en una illa teoricament deserta (dic teoricament per que despres ha resultat que en aquella illa hi ha mes gent que a les Rambles pel dia de Sant Jordi).
Entre aquests paios que cauen a l’illa hi ha una mica de tot: un metge amb apendicitis (Jack), un gordo que no s’aprima (Hurley), un calvo amb ganivets que fa excurssions per l’illa (Locke), un estafador que va tot el dia sense samarreta (Sawyer), una convicta ninfomana que va posant als tios calents (Kate), un iraquia melenut que en la versio doblada no sap parlar (Sayid), dos germanastres que no venen a cuento (Boone i Shannon), un matrimoni xino que no juga als xinos (Sun i Jin), una embarassada que cada cop va mes despentinada (Claire), un negre que crida (Michael) amb un fill (tambe negre clar) que es fa gran a un ritme vertiginos (Walt), una altra negra (o dona de color, que no s’ofengui ningu) que busca al seu marit que tambe estava a l’avio (Rose), un gos que ningu sap que se n’ha fet d’ell (Vincent), un senyor que explota pels puestos (Dr. Artz) i hasta un hobbit que es droga! (Charlie).
Aquests supervivents, despres del shock inicial (shock i xoc), intenten construir un campament (com els escoltes) i d’assabentar-se on estan. Aviat descobreixen que la possibilitat de que els equips de rescat no els trobin no es el seu major problema, ja que aquella illa es xunga, xunga que t’hi cagues (ja la primera nit se senten sorolls estranys que venen de la jungla i es veuen alguns arbres caure al terra... i no hi havia cap vasc amb una destral fent una tala indiscriminada d’arbres).
I es que aquella illa es veu que es especial, nomes cal veure que, per molt que surtis a passejar per ella, sempre trobaras coses noves que mai abans no havies vist (ostia, mira, el peu d’un estatua!... ostia, mira, una altra illa!... Ostia, mira, un temple!... ostia, mira, ara hi ha un faro!), i mai et trobes amb ningu, a no ser que t’interessi trobar-te amb algu (que a mesura que la serie avança s’ha degut anar reduint el tamany de l’illa, per que ara surts a passejar pel bosc... i patapam! Et trobes al calvo, al gordo o a un enano tiroles cantant “we are the world” amb un coro de hare-krishna amb vestits de faralaes.
En aquesta primera temporada coneixem els personatges (hola que tal, encanta’t de coneixe’t) a través de flash-backs que tambe ens expliquen que hi feien cadascun d’ells a Sidney (les dues primeres temporades ho fan a traves de flash-backs i a partir de la tercera de flash-forwards, flash-temporals, flahs-realitats-paraleles i burman-flash, que eren aquells polos de gel que a mi m’agradaven molt de petit, que la gracia era xuclar el liquidillo llefiscos que quedava al fons quan el gel s’havia desfet, tallan-te a l’hora la comisura dels llavis amb aquell plastic asesino).
Aixi doncs, tornant als flash-backs (cosins-germans dels play-backs), descobrim que Jack tenia problemes amb el seu pare tambe metge al que havia anat a buscar a Australia i se’l trobava mort, que Locke anava amb cadira de rodes a la recerca d’aventures i al caure a l’illa tornava a caminar miraculosament (que no vol dir que anes mirant culs), que Hurley li havia tocat la primitiva a traves d’uns misteriosos numeros que s’aniran repetint i que havia estat tancat en un psiquiatric, que Kate estava fugint de la justicia despres d’haver matat al seu padrastre, que Sawyer buscava venjança d’un altre estafador a qui culpava de la mort dels seus pares, que Charlie era un music famos (quina gran canço “You are everybody...”) amb problemes amb les drogues, que Sayid havia estat un torturador a la guardia republicana iraqui (que si “iraqui” no “iralli”... aquesta es molt dolenta, ho reconec), que els xinos eren una matrimoni amb mooolts problemes, que Boone (i tigreton) estava secretament enamorat de la seva germanastra, que Claire anava als Estats units a deixar el seu fill en adopcio, que el Michael no havia estat mai amb el seu fill Walt, ja que aquest havia viscut amb la seva mare fins que va morir, i moooooltes altres coses mes (que si les enumerem totes aquest article no s’acabaria mai).
D’entre tots ells, Jack, el metge, rapid es destaca com el lider dels supervivents (per que ja tenia experiencia en liderar grups liderant a la familia de la serie “Tots Cinc”), mentres que Locke s’encarrega mes aviat de proveir aliments caçant jabalis i passejant per l’illa como Pedro por su casa arribant a una comunio especial amb ella que ja explicarem en articles posteriors.
I... continuara, per que aixo d’explicar Lost crec que sera mes llarg del que havia previst! Son coses que passen! De fet... podria ser pitjor!

Lost

2010-05-04T11:44:00.002+02:00

Ja falta molt poc per a que acabi una de els series mes seguides de la historia de la televisio, al que molts ja han anomenat el “Twin Peaks” del segle XXI, estic parlant evidentment de Lost, i durant els propers articles donare el meu particular punt de vista d’aquesta ja mitica serie.
No cal dir que Lost o te l’estimes o la odies, ja que, si no ets seguidor de Lost, n’acabes fins als ous de la gent que es pot passar tot un sopar sencer parlant de teories o especulant sobre els possibles finals de la serie, aixi que si formes part d’aquest primer grup, l’article d’avui i els dels propers dies no t’interessaran per a res, per que a mes, venen una quantitat important d’articles seguits tots sobre Lost.
I si ets d’aquells que van retrasats en la serie i encara estan veient temporades anteriors, ves amb compte que aquests articles poden contenir “spoilers” (quina bonica paraula: spoilers, ara l’usa tothom com si diguessis “bocadillo” o “carquinyoli”, pero fa 5 o 6 anys ningu sabia ni que existia la paraula... be, existia?).
Lost va començar a emetre’s a la tele per la primera (la 1, la de television española... i ole) els diumenges a la tarda amb el nom de “Perdidos”, pero ningu li va fotre ni puto cas, i mes tard la gent va preferir veure-la directament per internet. I uns anys mes tard Cuatro (la 4, la dels puntets vermells, un gran i un petitot, i un bitxo blanc rodo molt feo que va perseguint gent) la va emetent mes o menys amb una semana de diferencia de EEUU, pero com que la gent ja s’ha acostumat a veure-la el dia despres d'Estats Units ("jamas seran vencits"), pues tampoc te audiencies extraordinaries, pero a traves d’internet s’ha convertit en un fenomen extraordinari a nivell mundial (com el Falete).
Lost explica les aventures d’un grup de supervivents d’un accident aeri a una misteriosa illa de l’ocea pacific (l’ocea es pacific, pero l’illa no gaire) i combina el drama, el suspense i la ciencia-ficcio (i el ron amb cola), i el seu concepte va ser desenvolupat per J.J. Abrams (J.J. deu ser de Julio Jose), Damon Lindelof (quin nom mes curios el de Damon... cosi d’en Doraemon) i Jeffrey Lieber, i produïda per ABC (d e f g... l’abecedari me’l se) i Bad Robot Productions (“les produccions del robot malote”).
Com a dada adicional (mes que res per explicar alguna cosa que faci l’article mes llarg, ja que entrare a parlar de l’argument en posteriors articles), el rodatge s’ha fet principalment a la illa de Oahu (“ojo” en angles) situada a Hawai (que com be sap tothom, es un paraiso, juntament amb Bombai, que a veces yo me monto en mi piso). Ara es veu que la gent hi va de turisme per alli nomes per veure les localitzacions de la serie.
La serie, ja des de la seva primera temporada (actualment s’emet la sisena i darrera, de fet nomes queden 4 capitols per acabar) ha estat una referencia i ha guanyat un munt de premis: Premis Emmy (Winehouse), Globus d’or, globus d’heli i figuretes d’aquelles d’oscar de mentida a mi mejor amigo.
En els propers articles intentare fer un resum de la serie mitjançant els articles del blog, a veure si m’en surto. I si no me’n surto... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Adeu Barcelona

2010-05-02T18:57:00.001+02:00

Ja ha arribat l’hora. Si fa pocs dies feia un article sobre el meu retorn a Lleida, aquest cap de setmana he despedit definitivament la ciutat de Barcelona (despedit en el sentit de viure-hi a no ser que hi hagi algun canvi en la meva vida que m’hi torni a dur, ja que espero anar tornan-t’hi esporadicament a fer-hi visites puntuals).
Ha estat una ciutat que m’ha acollit com si hi hagues nascut i on he passat uns anys on hi he viscut una mica de tot, moments bons i moments dolents, on he rigut i he plorat, on m’he il•lusionat i desil•lusionat, on he treballat i m’he aturat, pero aturar-se no porta enlloc i sempre has de continuar moven-te per seguir endavant.
A Barcelona vaig viure la meva primera relacio seriosa i tambe la darrera, alli m’he enamorat i m’he desamorat, pero per sobre de tot, crec que puc dir que a Barcelona he crescut i m’he fet gran.
Si, ja ho se, aquest article torna a ser una mica serio, pero el sentit de l’humor no te per que estar renyit amb petits moments de melancolia (com cantava en Camilo Sesto... fill de Camilo Quinto).
Aixi, en aquest article, hi reflectire alguns records de la ciutat i de la gent que m’ha acompanyat en les vivencies que hi he tingut (i que segurament nomes entendran els que les hagin viscut amb mi).
I es que molta gent diu que Barcelona es agobiant, que per anar a treballar (i per tornar de la feina) perds gairebe una hora nomes en desplaçar-te, que hi ha molta pol•lucio i que les grans ciutats agobien, pero jo d’aquesta ciutat em quedo amb la gent que m’ha fet sentir com a la meva propia ciutat, i amb el barri, el barri de Sants, que per a mi ha estat una petita versio de Lleida.
Aquelles festes del barri amb els concerts de Los de Siempre al carrer de la gent de la Casa Gran. Aquelles sessions de futbol primer a la sala de maquines (amb aquella cambrera d’Alcarras) i despres al Ros-Lluis (amb aquells entrepans de fuet). I aquell gol d’Iniesta (amb aquell senyor pujat al damunt de la maquina tragaperres celebrant-lo). Aquella despedida de solters amb un amic meu enmanillat al bar de davant de casa, aquells veins-amics intentant fer entrar un sofa per un balco, aquell vei-llogater tant entranyable, aquells sopars de caragols com si fossim a Lleida al Niu (que sempre tornavem amb unes copetes de mes) i aquells sopars a la terrassa de casa meva.
I aixo que la meva vida a Barcelona no va començar al barri de Sants. De fet, molt abans de vindre a viure a aquesta gran ciutat (gran per tamany i gran per sentiment), ja vaig poder viure moments inoblidables molt a prop de La Sagrada Familia, pero alguns anys despres, per començar a viure-hi, em vam acollir a casa meva dos molts bons amics al Paralel (no podia ser menys, si havia de començar a viure a Barcelona, ho havia de fer al carrer on, historicament, hi han hagut els teatres de la ciutat).
Al Paralel hi vaig estar nomes un any, pero... quin any! I quants hamsters vam arribar a acumular en aquell pis! (vam comprar dos hamsters pensant que tots dos eren femelles... pero qui mirava el sexe dels hamsters no els devia inspeccionar correctament, per que de sobte teniem 22 hamsters convivint en la mateixa gavia!). Aixo si, els menus del pis de Paralel no eren gaire variats (podies escollir entre pizza, Kentucky o xino).
I despres... cap a Tenor Masini! (personatge del que ja se li ha dedicat un article en aquest blog). Quins grans els moments viscuts en aquell pis! I que grans els companys de pis que hi he tingut. En aquest pis uns amics meus vam començar la seva vida matrimonial, i ens van donar el “relleu” del seu nidet d’amor al mudar-se ells a un altre pis al augmentar la seva familia.
A Barcelona hi he fet de tot, des de les coses mes habituals que fa qualsevol ser huma, fins a treballar en les feines mes diverses que un es pugui arribar a imaginar (vendre ordinadors a la Generalitat de Catalunya, descobrir que existeix una revista que es diu “El mundo del Caballo” i que no te res a veure amb drogues, treballar prenent Red Bulls per tots els bars, pubs i discoteques que un es pugui arribar a imaginar, fer visites per botigues de telefonia ensenyant als venedors nous mobils o nous productes, o anar a sopar “de gratis” fent de “client invisible” a diferents bars de la ciutat).
Pero, com he dit abans, si d’alguna cosa m’he de quedar de Barcelona, em quedo amb la seva gent. Amb aquells companys de l’editorial que em vau acollir en els vostres esmorçars i que no us oblidare mai, amb aquells veins com el Cristian, que sense gairebe sense coneixer-lo, ens saludavem com si fossim amics intims de tota la vida, o amb aquelles persones que han format i formaran sempre part de la meva vida, aquelles que he estimat i que, d’una manera o altra, continuare estimant sempre.
A Barcelona he anat al teatre, al cinema, a visitar els llocs emblematics de la ciutat, al bingo, a les festes de Gracia, a la Barceloneta, a Luz de Gas, a la platja nudista i a tots els llocs de la ciutat que un es pugui arribar a imaginar. He menjat a la mes gran diversitat de restaurants: a un mexica, a un frankfurt-guarro, a un mexica, a un etiop, a un mexica, a un libanes, a un mexica, a un bar de tapes, a un mexica, a un restaurant de luxe... pero en definitiva a Barcelona m’ho he passat BE.
Aixi que, amics barcelonins, moltes gracies per tot, moltes gracies per fer d’aquell paio lleidata un mes de la vostra colla, i gracies per aconseguir que jo, un paio mes raro, raro, raro que el Papuchi es sentis com un barceloni mes.
Barcelona sera per sempre la meva segona ciutat (i la meva tercera Tremp, a veure si algun dia li dedico algun article), aixi que, tot i ser lleidata, tambe he de reconeixer que ja tinc alguna cosa de barceloni. Aixi que, quan torni per la ciutat comtal, ja vindre a fer-vos una visita. Encara que, ja em coneixeu, potser al final vinc i tampoc us truco, i es que jo soc aixi. Pero si no us aviso, no es que me n’oblidi de vosaltres, simplement son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

La mudança

2010-04-20T14:06:00.002+02:00

Aquests dies he estat ultimant aspectes d’una de les coses mes pesades del mon: la mudança. Porto un mes fent la mudança i encara no he acabat! Com poden haver-hi tantes coses en un pis tant petit!
Una de les caracteristiques de la mudança es que comences empaquetant-ho tot i guardant –t’ho tot en caixetes ben ordenadet el primer dia, i al darrer acabes fotent-t’ho tot al vent i que no t’importi una merda cap de les coses que tenies.
Jo, per sort, vaig tindre l’ajuda inestimable (que no vol dir que no me l’estimi) d’algun que altre amic per traslladar el que anomenare “mobles grossos”.
Que considerem “mobles grossos”? Doncs aquells que mentres els baixes per les escales fan patir per la teva integritat vital. Aquella nevera que deixa al teu amic atrapat a la cantonada de l’escala, amb una cara de pena que en aquells moments li llençaries limosna, o aquella televisió de 78 polsades que en aquells moments te’n compraries una d’aquelles petitones que la gent s’emportava als campings , de 1/2 polsada i que semblaven una radio enlloc d’una tele.
Una de les gracies de no tindre ascensor (si el tens no es una mudança com deu mana) es que, al baixar-ho tot per les escales, sempre hi ha d’haver algu a la part de dalt i un altre a la part de baix. Mentre el de baix treu el fetge, es fot vermell com un perdigot i maleeix al senyor Samsung, LG o la marca de l’electrodomestic pertinent, el que esta a la part de dalt s’ho mira amb cara de suficiencia com dient “pero si tampoc pesa tant!”.
I sempre hi ha el tipic paio que posa la ma fent veure que fa força pero realment no esta fotent res. Aquest puteja molt, per que a part de no ajudar molesta, ja que els tres no cabem per les escales al moment aquell tant traumatic de “la curva” (riu-te’n tu de la llegenda urbana aquella de la “chica de la curva” a la carretera... si volen fotre por de veritat... que fotin una nevera “no-frost” a la cantonada d’una escala!)
Pero l’electrodomestic que realment m’ha sorpres es la rentadora. Com pot arribar a pesar tant aquell trasto? Amb que les fabriquen? Amb peses d’halterofilia? I lo que es mes curios, com es que el senyor aquell del Miro que ens la va portar a casa la portava tant tranquil com qui porta un bolso?
I despres de tota la mudança, a saber si tots aquests trastos funcionaran un cop instal·lats al pis nou! Per que despres de tots els cops que han rebut dubto molt que aquell microones torni a escalfar mai mes una pizza.
Les mudances del segle XXI ens porten nous dilemes que mai ens hauriem plantejat: les cintes de video VHS val la pena guardar-les? Com es possible que coleccioni tantes caixes de CD buides? Qui s’ha menjat els CDs que hi havia dins? M’he d’emportar el router d’internet si quan em doni de nou d’alta me’n donaran un altre?
Despres d’haver-me enganxat de l’esquena, d’haver fet viatges i mes viatges transportant caixes i de que els meus dits semblin llonganisses per haver-se quedat enganxats amb tots els mobles possibles, espero que aquesta sigui la darrera mudança que hagi de fer. I sino... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Aries

2010-04-19T20:09:00.002+02:00

Aquest es el meu signe del zodiac (no de la llantxa, de l’horoscop) i donat que els nascuts aquests dies som d’aquest signe en concret, avui l’article sera del rotllo “pitonisa Lola” o senyors que llegeixen les cartes per la tele a altes hores de la matinada, i parlare d’aquest signe en concret (per que es el meu i per que em dona la gana).
Per ser Aries has d’haver nascut entre el 21 de març i el 20 d’abril (dona igual de quin any, l’any es indiferent). En l’astrologia, Aries es el primer signe zodiacal (curios que sent gent del març-abril es comencin a comptar els signes per aqui) i sol representar-se com una cabra o un cabro (que es el que acostumo a ser jo).
Diuen que els Aries som aventurers i energétics, pioners i valents i segurs de si mateixos (Indiana Jones debia ser Aries). Tambe es conegut que som bastant cabeçudos, que no vol dir que tinguem el cap gran, encara que alguns el tenen, sino que som molt cabuts (es a dir, que cabem en qualsevol lloc) i que sempre volem tenir la rao (aqui em dono la rao a mi mateix).
Jo no hi he cregut gaire massa en aixo dels horoscops, mes que res per que no trobo coherent que a tots els paios nascuts entre aquests dies els hi passi el mateix que diu la pagina aquella en concret d’un diari o revista. “Hoy te vas a enamorar”... i ja tens a 40.000 aries enamorant-se pel mon a la vegada, que com s’enamorin tots de la mateixa persona acabaran a osties.
Anem a pels “aspectes” que concorden amb els Aries: L’element que lliga amb ells es el “foc” (ara entenc per que sempre vaig tant cremat), el planeta: “mart” (no hi penso anar mai que em cau massa lluny), el color: “vermell” (conegut popularment com “roig”), la pedra: “amatista” (una pedra que trobes en qualsevol carrer vamos... quin coi de pedra es aquesta?), metalls: el “ferro” i “l’acer” (com si fossim “Ironman”), l’aroma: la “madreselva” (a que huelen los aries?... zum zum zumzum zumzumzumzumzum... uuuuui... pues a madreselva... hay que joderse... pues jo en conec un que “huele a sudor”), el mode: “l’activitat” (sempre en mode actiu, com diria Van Gaal: “siempre positifo, nunca negatifo”), la virtud: el “valor” (valor y al toro), la necessitat: “l’acció” (aixo si que ho tenim, que som actius per naturalesa) i el millor dia de la setmana: el “dimarts” (pues vale, a mi em continuen agradant mes els dissabtes i diumenges, que faig festa).
El que m’encanta dels horòscops es que et “puntuïn” en amor, salut i treball. Avui en amor 3 cors (sobre 5), no esta mal..., salut 5 iconos de caretes que somriuen (estic com un roble) i treball 1 miserable signe de euro (que no tinc un duro vamos). Aixo si, si no ens puntuen com ens agrada aquell dia no li fem ni puto cas a l’horoscop, nomes hi estem d’acord quan ens diu coses bonicotes.
Un altre aspecte que em fa gracia son les “compatibilitats” dels signes (com els programes d’ordinador que no et son compatibles amb el sistema operatiu). Jo en aquest sentit, per molt Aries que sigui, dec ser com un ordinador d’aquells antics, un 286 o un 386 (o si m’apures un “spectrum”), que ja no es compatible amb ningu.
Tambe voldria destacar alguns personatges famosos que son Aries: Van Gogh (que es va tallar la orella), Marlon Brando (que es fa fotre gordo com un baco), Quentin Tarantino (que fot unes pelicules de sang i fetge que fan esfarair), Nieves Herrero (jarl!)... collons! Quins paios mes raros son els aries!! Encara que tambe hi ha algun aries que em fa gracia que ho siguin com Eddie Murphy (per a mi sempre sera el Superdetective en Hollywood o si m’apures el Principe de Zamunda), Miguel Bose (“estuve a punto de... de casi casi nada”... no puc evitar cantar-ho) o Emilio Aragon (per a molts famós per ser “medico de familia” o president de la Sexta pero per a mi, sempre sera l’ex-payaso de la tele que em va fer creixer seguint la linea blanca al mitic programa “Ni en vivo ni en directo”).
Be, la veritat es que no se per que he fet un article avui sobre l’horoscop, ja que es un tema que ni per a mi em resulta interessant, pero bueno, tema “zanjat” (com diria en Gaspart) i ja no caldra parlar sobre el tema en un altre dia.
Aixi que, si el teu horoscop et diu que no trobaras amor en ta vida, que la teva salut fot pena i que sempre seras pobre, no cal que et facis la carta astral, son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Visc...a Lleida

2010-04-16T18:40:00.001+02:00

Darrerament estic fent uns articles una mica mes personals, suposo que tants canvis en la meva vida necessito reflexar-los d’alguna manera o altra en algun lloc, i aquest blog n’esta sent el dagnificat.
Avui parlare de la ciutat on vaig neixer, on vaig creixer i que en definitiva, no ha deixat mai de ser la meva ciutat (i que ara ho tornara a ser de totes totes): Lleida.
Per fi, quan em preguntin “on vius”? Podre tornar a dir “visc a Lleida”, una ciutat...
On vivim sempre dins d’un nuvol al que la gent li diu boira.
On un castell corona la ciutat vigilant que tot estigui en ordre, fent-nos sentir a tots princeps i princeses, i en els nostres contes no tenim drac, tenim “lo marraco”.
On tenim dos guerrers que ens vigilen qui creua el pont.
On per posar els noms dels ponts no ens trenquem el cap: si el pont es vell li diem “pont vell”, si es una mica mes nou “pont nou”, i si enlloc d’un pont es una passarel•la... pues “la passarel•la”.
On vivim el clima com deu mana, sense mariconades, si ha de fer fred fot una fred que pela, i si ha de fer calor, et derreteixes al sol.
On pots anar caminant a qualsevol lloc, pero com que som com som, tambe agafem el cotxe.
On passejar pel carrer major no es nomes anar de botigues, sino que es una acte social en el que et vas trobant amics i coneguts.
On per molt que ens canviïn els noms dels supermercats, sempre comprarem al Pryca i al Simago.
On per anar al teatre anem a un lloc on per a l’altra gent es mata el bestiar (l’escorxador) o es ven peix (la llotja).
On no tenim ajuntament ni alcalde, tenim Paeria i paer en cap.
On tenim els nostres propis “San Fermins”, pero enlloc de amb toros amb caragols i on menjar caragols es molt mes que un apat, es una festa i un aplec.
On les festes majors son festes reals dels lleidatans que envaeixen els carres per viure la festa amb els seus amics.
On la millor fira que tenim es agraria, per que som gent que venim del camp.
On no ens limitem a menjar fruita, ens mengem la NOSTRA fruita.
On la gent no queda a qualsevol lloc, sempre tenim llocs comuns de trobada amb noms propis: “el tractor dels campos”, “indivilimandonio” o “lo pedrusco de Ricardo Vinyes”.
On si ens arriben visitants per aire, l’aeroport el fotem a Alguaire, per que per tothom es sabut a Lleida que “aire que ve d’Alguaire”, i si ens arriben en un tren amb nom d’ocell, a la estació li diran Lleida-Pirineus, pero naltres sempre anirem buscar-los a “renfe”.
On som i ens sentim catalans, pero utilitzem el nostre dialecte i em creat el nostre propi diccionari (veure article anterior, si en tens ganes, sino no cal que el vegis).
On tenim paraules que nomes entenem nosaltres.
On la “e” es molt mes que una vocal, i lo “lo” es l’article mes facil d’usar.
On el Segre es molt mes que un riu, es la nostra platja on prendre el sol, el camp on fer la mona o l’estadi on practicar esports.
On enlloc de catedrals, tenim “seus”, i com que som mes xulos que un ocho (un ocho es xulo?) en tenim 2, una de nova i una de vella.
On no ens cal mar, que per banyar-nos tenim les basses.
On sense ser Paris, tambe tenim camps elisis, pero nosaltres lis diem “los campos”.
On sense ser Barcelona, tambe tenim un camp nou, pero nosaltres li diem “Camp d’Esports”.
On no tenim torre Agbar, pero anem sovint a la torre o al bar.
On no tenim Sagrada Familia, pero la familia es sagrada.
En definitiva, un lloc on val la pena viure.
Ara si que, de nou, visc a Lleida... i visca Lleida!

L'amistat

2010-04-12T17:48:00.002+02:00

Avui em toca fer un article una mica mes serios del que es habitual, i es que un bon amic meu esta passant per un moment dificil i, tot i que tant jo com les meves amistats ens ho acostumem a prendre tot en conya, hi ha dies en que es una mica mes dificil que d’altres fer conya de qualsevol assumpte, i avui es un d’aquells dies.
Sembla que darrerament anem alternant amb les meves amistats moments de felicitat (naixements de nous membres que van engrandint la nostra petita-gran familia, amics mediatics que escriuen llibres, aniversaris i trobades diverses) amb moments durs (malatia d’un fill, preocupacions varies i l’estat de salud complicat d’algun dels nostres pares). Avui es un d’aquests dies durs donat que el pare d’un molt bon amic esta en una situacio molt critica, i com que (els que ja em coneixeu ja ho sabeu) no soc una persona que acostuma a exterioritzar massa els seus sentiments, he pensat dedicar un article del blog a aquest amic en particular (i fer-lo extensiu a tota la resta d’aquests amics que feu que, cada dia, sigui una mica mes facil viure amb un somriure a la boca).
Com que el blog ha fugit sempre dels personalismes (tot i que molts sabeu qui soc, sempre el blog s’escriu des de l’anonimat) i no es fa referencia a noms concrets, aquest article tambe sera aixi, pero la majoria ja sabreu de qui estem parlant.
I per a que tampoc aixo es converteix en un article llacrimogen (m’agrada viure sempre les coses des de l’optimisme i intentant no perdre, tot i que en algun moment sera inevitable, l’estil habitual d’aquest blog) parlare de l’amistat en general i en majuscules: L’AMISTAT.
Per situar-nos, la paraula “amistat” ve del llati “amicus”, que possiblement va derivar de “amore” (estimar). Evidentment, no podia ser d’una altra manera, ja que jo no se identificar un amor mes gran que el que transmet un bon amic. Amb els amics no ens fotrem morreos (a no ser que anem molt borratxos) ni arribarem a tindre sexe (a no ser que anem molt molt borratxos), pero no cal dir un “t’estimo” per saber que ens estimem tant (o mes) que amb aquella persona a la que anomenem parella. De fet, els amics (almenys els meus amics), mai no demanen res a canvi de donar la seva amistat, i passi el que passi, per molt temps o distancia que ens separi, l’amic (i l’amor de l’amic) no decreix ni una miqueta. Ja sabien be el que es feien els llatins buscant l’origen etimologic de la paraula.
Encara que tambe es diu que podria vindre del grec (a: sense i ego: jo). Tampoc anirien errats, ja que llavors amic significaria “sense el meu jo”, amb la qual cosa considerariem a un amic com un altre jo, i es que realment sense els nostres “altres jos” tampoc podriem viure.
Diuen que el gos es el millor amic de l’home i, aquest cop, jo discrepo. Tot i que alguns amics de vegades son una mica gossos, el millor amic de l’home es un altre amic, i n’hi poden haver de molts tipus: amics inseparables, amics a distancia, amics casuals, amics amb “derecho a roce”, amics d’amics... i els que jo anomenare “amics-amics”. I a aquests (i a un especialment que te nom de personatge de Disney) es a qui va dedicat aquest article, per que els “amics-amics” son molt mes que amics, son “familia”, son part d’un mateix, i quan ells riuen jo tambe ric, pero si ells pateixen... es impossible no patir tambe amb ells.
Cadascu viu l’amistat de formes molt diverses, i la veritat es que jo amb els meus amics tenim una manera de mostrar-nos afecte bastant particular. Pero com sempre diem: “ja ens coneixem”. No som massa de trucar, ni de veure’ns cada dia, pero no dubtem ni un sol moment en que ens tenim al costat i, per si algun dels meus amics ho ha arribat a dubtar algun cop: “si, ja em coneixeu, pero em teniu al costat”. I suposo que es molt facil dir que les dificultats serveixen per ser mes forts, i que hem de tirar endavant (per que tirar enrera es cosa de crancs, no de persones), pero no ens en queda una altra en aquesta vida que tirar endavat, seguir lluitant, treure energies d’alla on puguem, que la vida son dos dies (i un gairebe ens el passarem dormint).
Aixi que tampoc vull allargar-me, que no volia tampoc posar-me serios en exces (i crec que no ho estic aconseguint). Nomes dir-vos: amics, si, a vosaltres, als meus “amics-amics”, que us estimo, que anims i força per enfrontar aquests obstacles que ens anem trobant en el dia a dia, que compto amb vosaltres i se que compteu amb mi per continuar creixent plegats. I a tu en particular, amic que de vegades no t’entenc quan parles, amic que sempre hi ets, AMIC en majuscules, que no estas sol, que soc aqui pel que necessitis i que tambe t’estimo (sense mariconades, pero amb mariconades tambe).
I quant ens tornem a veure, ja saps que et somriure, per que el somriure es el nostre dialeg, i la rialla la nostra força, pero si per un dia hem de plorar... son coses que passen. De fet... nomes podria ser pitjor si no tinguessim amics.

Tenor Masini

2010-04-08T14:54:00.002+02:00

Fa prop de 7 anys que he estat vivint en un carrer de Barcelona (be, al carrer no, en un pis situat en aquest carrer) anomenat Tenor Masini. Ara que ha arribat l'hora de deixar aquesta casa on he passat els darrers anys, he volgut buscar informacio sobre el senyor que dona nom a aquest carrer, l'arxifamos "Tenor Masini" (tant famos que m'ha costat lo seu trobar informacio per internet).
El paio en questio es deia Angelo Masini i, evidentment, fou tenor (si fos arquitecte, el carrer s'hauria dit Arquitecte Masini, o si fos cardenal, Cardenal Masini, o si fos "chapero"... no hauria donat nom al carrer).
L'Angelo Masini va neixer a Forli (continuant amb les habituals referencies futbolistiques dels meus articles, com el defensa de l'Espanyol Forlin) el 28 de novembre de 1844, i va morir el 28 (li agradava fer coses els dies 28) de setembre de 1926 a la mateixa ciutat (pero durant la seva vida va sortir d'ella eh?), i fou reconegut amb el sobrenom del "tenor angelical".
Va debutar l'any 1867 a Finale Emilia amb "Norma" (no la Duval) de Bellini, pero va obtenir el seu primer exit (el seu primer Greatest Hit) amb "Aida" (no la serie de televisio, sino la opera) a Florencia l'any 1874.
L'any seguent (o sigui, si se sumar be, el 1875) va cantar el "Requiem de Verdi" (com els cines) a Paris, Londres i Viena (com els panecillos) convertint-se en un dels tenors mes celebres d'Europa (i aixo sense internet!).
El seu repertori incloia operes de Rossini, Donizetti, Auber i Meyerbeer (que sembla la defensa de la Juve) cantant set anys a Moscou ("mos-cou" lo cul, pues renta-te'l) i setze temporades a Sant Petesburg (que no he sabut trobar quin dia es celebra aquest sant).
Verdi (l'amo dels cines) va dir d'ell que era la veu mes divina que havia sentit, que era com de vellut (segur que tenia veu de nena).
Del 1880 al 1890 hi va haver una gran rivalitat (rotllo Barça-Madrid) entre Masini i el navarres Julian Gayarre (va deure guanyar Masini, per que a Gayarre no li van donar el carrer), que cantaven tant al Liceu com al Principal, havent-t'hi una gran rivalitat entre "gayarristes" i "masinistes" (caldra saber si algun d'aquests "tifosi" van ser els que van cremar el Liceu).
Es retira l'any 1905 per que ja sabia que li havien de fer un carrer al barri de Sants.
I colorin colorado, este articulo se ha acabado. Si no t'ha agradat, son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Lo nou diccionari lleidata-catala

2010-04-07T09:41:00.003+02:00

Avui, i sense que serveixi de precedent, parlare d’un llibre. El motiu d’aquest sobtat interes meu per la lectura no es altre que el fet de que un dels autors es un bon amic meu que ja ha fet aquelles 3 coses que diuen que ha de fer tot ser huma abans de morir: plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre (l’ordre no cal que sigui aquest, ja que en aquest cas es compleix la propietat commutativa, fent referencia a l’amor d’aquest amic meu per les matematiques, de que “el orden de los factores no altera el producto”... jo sempre ho he dit en castella per que ho vaig aprendre aixi).
Doncs aquest llibre en questio, es titula “Lo nou diccionari lleidata-catala” i sera presentat “en societat” aquest vespre (aproximadament cap a les 20.00h. al Cafe-Teatre de l’Escorxador de Lleida).
“Lo diccionari” ja esta disponible en la majoria de llibreries de Lleida (i en algunes de Barcelona) i es mes que recomanable (no per que el recomani jo, que no tinc credibilitat alguna, sino per que ho recomanen fins i tots webs que en saben de literatura) i es molt mes que un “divertimento” per rescatar paraules i expressions de les comarques de Ponent que poc a poc han anat passant a l’oblit, o d’intentar explicar a la resta de catalans, que sempre ens han dit als de Lleida: “Que raro que parleu”, el que signifiquen les nostres paraules d’una manera divertida, distesa i que us posara mes d’un somriure a la cara mentres el llegiu. Es un llibre ame (amb E i amb accent a la “e”), didactic, divertit, ben escrit i ben ilustrat (com la “amanida ilustrada”, un plat d’alguns menus que sempre m’ha cridat la atencio) i que us/ens/els fara passar una molt bona estona.
A mes tots els que som d’aquestes contrades (les lleidatanes vull dir) mes d’un cop ens em trobat en la situacio de posar-nos uns “kets” i ens mirin en cara estranya (ah!... “bambes”!). O de fer un pase per les “escarranxes” jugant a futbol (un “caño” vamos) o com em va passar a mi amb una noia barcelonina: dir-li que ja era tard i que anessim al llit a “agitar-nos” (buscant quelcom mes al dir-li aixo) i que ella interpretes que em volia “agitar” a l’estil “agitese antes de usar” i es penses que era un paio molt estrany i no em menges una rosca aquella nit.
Els seus autors son Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta (quin d’ells es el meu amic del que parlava al començament de l’article?) i el proleg va a carrec de l’entranyable “home del temps” convertit en protagonista de sit-com Lo Cartanya.
Ja sabeu, llegir es cultura, pero llegir en lleidata es la ostia! I com diuen els mateixos autors del llibre: “lo lleidata es facil, txarra’l”, i si no lo vols txarrar, al menos llegix-lo (i si no saps llegir, regala’l per Sant Jordi, que per fi podem regalar un llibre en “lleidata del bo” en aquesta data tant senyalada, ja veuras com, si ets xicota i regales “lo nou diccionari lleidata-catala”, no faras res mes que rebre milions de roses. I sino... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

L'article 50

2010-04-06T14:49:00.004+02:00

Si senyors (i senyores), aquest es l'article numero 50 del blog. Despres de molts intents i d'una constancia mes aviat minima, he arribat a aquesta memorable xifra d'articles estupids escrits sense que cap d'ells resulti d'un minim interes.
I per a continuar en aquesta linia, aquest tampoc aportara res als seus lectors (res mes que una lleu perdua de temps llegint-lo).
Tenint en compte que el primer article (titulat "Els blogs") va ser escrit el 29 d'octubre de 2007, aixo representa... un moment que trec la calculadora... una mitja de 1,61 articles al mes (buf, vaja merda de mitja!), i si tenim en compte que fa 890 dies que vaig escriure aquest primer article, surt la estimable xifra (per que jo me l'estimo molt aquesta xifra) de que escric un article cada 17,8 dies.
I per celebrar aquest article 50, he decidit afegir la "pestanya" de "seguidors" al blog, per constatar que realment nomes tinc un seguidor (un o una tal "Odisea 3", que no se qui coi deu ser, pero moltes gracies), i un nombre variable de lectors que es mouen en una forquilla (em fa gracia que es moguin en una forquilla... de fet millor que en un ganivet que podrien prendre mal) d'entre 3 i 5 lectors.
Pues molt be... interessant? Gens. Pero que hi farem, son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

La mona

2010-04-05T18:33:00.003+02:00

Avui es el “dia de la mona” i, com mana la tradicio, els “padrins” regalen la mona pertinent als seus fillols.
A part de fer el tipic acudit de: “Em fas la mona?” i llavors un es posa a imitar a un mico, aquesta tradicio te una llarga historia especialment a Catalunya.
La mona de Pasqua (a partir d’ara li direm unicament “la mona” pero dic que es de Pasqua per a no confondre amb els animalons avantpassats de l’home que es pengen dels arbres i s’oloren el cul... es veu que no em progressat gaire) es un dolç esponjos (com el Bob Esponja, que vive en una piña en el fondo del mar) que sol acompanyar-se de xocolata (i d’unes palmeres que sempre s’acaben utilitzant per fer pessigolles a la resta de gent que esta dinant, i uns “pollitos” grocs ben curiosos que aquell dia envaeixen les mones de tot el mon). Darrerament es posen tambe ninotajos ben variats, desde pitufos, a superherois, princeses (per les nenes o pels nois poc masculins), jugadors de futbol o tot allo que un pugui arribar a imaginar (fins i tot s’ha arribat a veure un vibrador en una mona).
El nom es creu que prove de “munus” que significa “regal” en grec (a que no ho sabieu aixo? Doncs jo tampoc, pero ho he trobat a la Wikipedia), tot i que alguns estudiosos (gent molt llesta, no qualsevol que estudia pels examens) afirmen (fent que si amb el cap) que el seu origen pot provenir del terme arab “munna” que significa “provisio de la boca” (pero llavors un bocata de fuet tambe seria una “munna”).
Abans les mones eren generalment rodones (ara la majoria tambe, si no se t’ha caigut abans) amb uns ous durs a sobre. Amb el temps aquests ous durs es van tornar de xocolata (per que un ou dur al damunt d’un pastis no pegava ni amb cola) i darrerament els ous s’estan sustituint per les mes variades formes de xocolata, convertint-se els aparadors de les pastisseries en autentics museus de l’art xocolatil.
La tradicio era que es posessin tants ous a la mona com anys tenia el nen al que se li donava (pero n’estaven fins als ous de posar tants ous i ara ja no ho fem). El “tope” d’ous que es posaven era 12, per que es feia la mona fins que el noi complia els 12 anys (que es l’edat en que feien la primera comunio, i un cop “comuniat”, et quedaves sense mona, sense ous i sense pollitos grocs).
En alguns indrets es celebra el dia de la mona reunint-se les families i en d’altres reunint-se un grup d’amics i anant a algun indret a menjar-se la mona plegats (si hi pot haver una mica de camp per correr i aprofitar el bon temps millor). Jo soc d’aquesta segona tradicio, la d'anar amb els amigotes (quan es possible) a fer una bona comilona tots plegats.
Aixi doncs, si avui heu anat a menjar la mona por ahi, espero que tingueu una bona digestio. I sino... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Divendres Sant

2010-04-02T20:36:00.001+02:00

Si ahir parlavem de Dijous Sant (be, nosaltres no, nomes jo... de fet tampoc parlava, escrivia) avui ho farem de Divendres (com el programa de sobretaula de TV3, entenent la paraula "sobretaula" com "que ho fan en l'horari despres de dinar", ja que si jo em trobo al paio aquell calvo quel el presenta assegut al damunt de la meva taula del menjador em moro del susto).
El Divendres Sant encara es mes morbid (no se si existeix aquesta paraula en catala... que te mes "morbo" vamos) ja que en aquest dia es commemora ("com-me-mora" jo no ressucito!) la mort de Jesucrist a la creu. Per que li agrada a la gent celebrar coses tristes? Que es celebri el Nadal (el tenista no, el dia aquell de desembre del "fum, fum, fum") com a naixement vale, pero celebrar que un paio la palma i damunt d'una forma tant bestia com clavant-lo a una creu no es una mica salvatge? De fet l'11 de setembre els catalans no celebrem tambe una derrota? I es que en el fons es obvi que els sers humans som morbosos per naturalesa, sino no s'enten que tinguin tanta audiencia programes com Salvame (version "normal" o DeLuxe), La Noria o DEC (o "Donde Esta tu Corazon") en que es realitzen autentiques crucifixions publiques dels freaks televisius.
Tornant al tema, es sabut que Jesucrist va morir clavat a la creu, tot i que el paio, al musical de Jesucristo Superstar, encara continuava cantant! La crucifixio (que aixi es diu a aquesta curiosa manera de matar a la gent) era un metode antic de execucio (una mena de "cadira electrica" de l'epoca) on el condemnat era lligat o clavat en una creu de fusta i deixat alli fins que moris (com be reflecteix la gran pelicula "La vida de Brian" fins i tot podies fer alguns amigotes de les creus veines abans de morir). Aquest metode va ser utilitzat pels romans fins a l'any 337 DC (aixo vol dir "despres de Crist"), tot i que es veu que la crucifixio encara ara es utilitzada en alguns llocs.
Jesus en questio va ser condemnat a morir a la creu per ordre de Poncio Pilatos (famos per la frase "a ratos como Pilatos" que, segons mana la tradicio, s'ha de contestar a l'anteriorment formulada "te jodes como dijo Herodes"). La familia descendent de Pilatos s'ha fet famosa en els nostres dies per haver instaurat un nou metode de gimnasia que te molt exit als gimnasos (per si algu es justet i encara no ho ha entes, em refereixo als "Pilates").
Doncs Poncio Pilatos-Pilates Ping Pong Pelotas para pipas... ui, se me n'ha anat molt l'olla... volia dir que el Poncio aquest era gobernador roma per aquel "entonses" de la provincia de Judea, i pressionat pel liders jueus escandalitzats que Jesucrist digues que era el Messies (res a veure amb Messi, jugador del Barça) va condemnar-lo a la creu sota el carrec de traicio a Roma per declarar-se "Rei dels jueus" (i ara declarem reis del Pop i del Rock com si res... ah! I Lorenzo Lamas, rei de las camas!).
A la creu en questio hi posava INRI, que no era la marca de la creu, sino que vol dir "Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum" (que encara que sembli que diu "Y esos nazarenos que ponen iodo al perro Rex de la tele", vol dir "Jesus de Nazaret, Rei dels Jueus", i al crit de "Dios mio, Dios mio, por que me has abandonado?" (en llati "Eli, Eli, lema sabactani" per que no sabia castella) va morir per passar a la posteritat i a la llegenda amb la seva posterior resurreccio (o no...). Pero donat que aquest blog es simplement informatiu (informatiu-deformatiu mes aviat), no continuarem analitzant aquest tema per no ferir sensibilitats ni crear suspicacies de catolics o agnostics.
Doncs per aixo basicament celebrem Divendres Sant, pero si simplement el celebrem per que es festiu i ve un pont de puta mare... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Dijous Sant

2010-04-01T23:33:00.003+02:00

En el calendari cristia dijous sant es el dijous de la setmana santa (evidentment)en que es commemora l'ultim sopar de Jesucrist amb els seus deixebles (sort que aquell dia va organitzar un sopar com Deu mana, mai millor dit, que si els arriba a convidar a un Frankfurt en lloc de beneir el pa i el vi, a les mises igual beneiriem el ketchup i la mostassa).
A mi sempre m'ha cridat l'atencio (l'atencio crida?) aixo de "l'ultim sopar"... Judes, abans de trair Jesucrist, va esperar a que fes la digestio? Que hi havia de menu? (que si nomes van menjar pa i beure vi van deure agafar una borratxera d'escandol). Despres del sopar van fer copa i puro? I si van fer copa... aquesta tambe era amb el Sant Grial? S'havia passat de carajillos Judes? La resta de deixebles se'n van anar a la disco despres de sopar? En un sopar on eren tot tios, van parlar de noies? I de futbol? Quin era l'equip de Jesucrit? El F.C. Jerusalem? I hi havia algun apostol que era el tipic que contava xistes durant el sopar? I per que van convidar al Judes si sabia Jesucrist que esgarraria la festa? Per compromis?
I si la "ultima cena" va ser com la va pintar Leonardo da Vinci, per que es van serure tots a la mateixa banda de la taula? Hi havia una tele a l'altre costat i estaven veient el futbol? I que "cutxitxeen" tots al quadre? Tots aquests dubtes la Biblia (un Best Seller) no me'ls ha aclarit mai.
El fet es que aquest sopar va passar a la historia marcant el dia en que s'acava la Quaresma (exjugador del Barça actualment a l'Inter de Mila).
Es veu que aquest dia es el de la fraternitat, ja que Jesus va rentar els peus als seus deixebles... un altre tema a comentar. No hi ha res millor a fer en un sopar que posar-se a rentar els peus dels altres? Portaven tots les ulles tallades? Algun tenia un "ull de poll" o uñero?
Abans el Dijous Sant era el dia del silenci(no del programa de 33, sino del silenci de no dir res) i la gent no sortia de casa, es practicava deju (vaja dia mes aborrit, i quina gana!) i les campanes no marcaven les hores com a mostra de respecte (campana sobre campana, i sobre campana una... quina gran lletra la d'aquesta nadala).
Encara ara en alguns indrets es cel·lebren processons de silenci, on s'escenifiquen la captura, crucifixio, l'agonia i la mort de Crist (unes processons "gores" vamos), i en algunes poblacions tambe es representa la dansa de la mort, una dansa medieval on es recrea l'arribada de la mort que es veu que es para morir-se.
Be, doncs fins aqui avui aquesta petita explicacio sobre en que consisteix el Dijous Sant. Si no us ha agradat... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

L'apagon analogic

2010-03-31T16:32:00.002+02:00

Tot i que poc a poc ja ha anat realitzant-se, ahir es va dur a terme definitavament el famos "apagon analogic" (res a veure amb apagar l'esfinter d'una forma logica sino mes aviat en que les televisions deixen d'emetre pel sistema tradicional).
A partir d'ara, ja s'ha acabat l'antiga manera de que ens arribi la senyal nomes a traves del senyal de l'antena, i comença la era TDT (que te nom de matamosques, pero no, es un sistema digital per veure la tele).
TDT son les sigles de Television Digital Terrestre (i ET es un extraterrestre que deia "mi casa" i "telefono" i que se li il·luminava un dit, dada que no aporta res).
Les millores que aporta aquesta nova tecnologia son, teoricament, que tindrem mes canals (i la possibilitat de que encara n'hi vagin havent mes) i una millor qualitat d'imatge i so, pero en la realitat de moment es que la meitat de canals surt un cartellet que posa "no signal" (que no vol dir que no tens pasta de dents, sino que no arriba la senyal) i que en la resta, quan menys t'ho esperes, se't pixela la imatge o se't queda aturada, cosa que puteja especialment quan passa en la retransmissio d'un partit de futbol i estan a punt de marcar un gol.
Aixi, per poder continuant veient la tele, es necessita o un aparell de TDT (Trasto Debajo del Televisor) o una televisio amb TDT (Trasto Dentro del Televisor) incorporat.
Entre les novetats en canals, els televidents podem gaudir a partir d'ara d'interessants nous canals com Intereconomia, Veo7 (que el nom el van triar veient que nomes el veurien 7 persones) i un que tot el dia foten teletienda o concursos d'aquells que duren 4 hores dient que es el ultimo minuto para que entre la llamada, i que te'n pots anar a sopar, posar la rentadors i fer 20 sudokus (del nivell dificil), que quan tornis encara estaran al ultimo minuto esperant que entri la trucada. Per cert, parlant d'aquests programes, que bonica es aquella maquina amb una cinta corredera com les dels supermercats, per on van circulant bitllets mes falsos que els del Monopoly, on el maxim interes es veure com aquell paper que ha de semblar un bitllet de 500€ va cami de caure de la cinta per a sumar-se a aquell pot del programa que mai sera donat.
Una de les caracteristiques principals del TDT (Todos Deben Tenerlo) es que et desordena els canals, i aquell ordre classic que has tingut tota la vida (TVE al 1, La2 al 2, TV3 al 3, el 33 al 4, Tele5 al 5... por el culo te la hinco) i que portava a curiosos debats sobre si al 6 es tenia a la Sexta o Antena3, ha passat a millor vida i ara et trobes posant numeros a boleo a veure si encertes on collons tens colocat Cuatro... al 22! No... al 31! Tampoc... Aixi et passes els dies fent zappings interminables canviant un a un de canal, fins arribar al darrer (generalment GolTV)... que posa: "canal de pago", i tornem a començar! El 1, el 2, el 3... i al 8... mambo!
Curiosament, tenim mes canals i veiem menys la tele que abans, per que quan ja has trobat el canal que volies veure ja son les 12 de la nit i te'n vas a dormir esgotat per l'esforç d'anar passant canals aturant-te a esbrinar que es exactament el que fan a cadascun d'ells. A mi particularment, em te intrigat un canal on, el sintonitzis a l'hora que sigui, sempre surt un concurs presentat pel Fermi Fernandez. No descansa mai aquest home? Cada cop que el veig encara espero que de sobte es posi a fer el dinosauri com feia en els temps de Buenafuente a TV3.
Altres curiositats que he descobert en aquest nou i fascinant mon de la TDT (Tecnologia Dificil para Tontos) es que els canals d'Antena3 (el mateix Antena3, Neox i Nova) fan les publicitats a la mateixa vegada i amb els mateixos anuncis, aixi si enganxes la publicitat en un zapping, et tragues el mateix anunci 3 cops seguits i el vas veient per parts com si fos un anunci per fascicles. O aquell de Tele5 (Factoria de Ficcion) on sempre surten els de Gran Hermano prenent el sol.
Be, ens haurem d'anar acostumant a aquesta nova tecnologia i esperem que, tard o d'hora, poguem veure un gol en un partit de futbol sense que ens produeixi un "coitus interruptus" futbolistic. I sino... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

La palma

2010-03-30T18:56:00.002+02:00

El passat diumenge, o sigui abans d'ahir (depenent de quan llegeixis aquest article comprovaras que les dates son incorrectes) va ser el diumenge de palma.
El diumenge de palma, a Palma de Mallorca es caracteritza per ser cada diumenge, pero a la resta de localitats es celebra una de les tradicions que a mi de petit mes rabia em feien, que consisteix en que els teus pares et vesteixen de mil botons (es una frase feta que vol dir qye et posen molt mudat, ja que si vas amb mil botons, quant acabessis d'abotonar-te'ls tots ja s'hauria acabat el dia i encara no hauries sortit de casa) per sortir a passejar amb una palma (o palmo... que no vol dir qu em moro de "la palmo", sino que aixo porta un accent a la "o" que, com ja explico en l'anterior article, tinc un problema amb l'ordinador que no puc posar accents, no es que sigui analfabet... que tambe).
Aquest dia es crea en els nens traumes infantils ja que sempre et creues amb algun altre nen que te la palma mes gran, i d'aqui neix el famos conflicte de si el tamany importa i de mirar qui la te mes gran. Generalment el tamany de la palma del nen es proporcional a la capacitat salarial de la familia del nen en questio, i aquest dia es converteix en una mena de "miss palma" i "mister palma" infantil, en que els tiets adinerats regalen palmes mes grans que la torre Agbar (parlant de si el tamany importa m'ha vingut la imatge d'aquest edifici de Barcelona amb forma interessant... no se com haure associat aquestes idees).
Jo sortia amb una merdeta de palma pel carrer que fotia mania creant-me en mi un complexe (encara no superat) de que la tenia petita. I a sobre, em portaven a missa on un capella (amb accent a la "a"!, tot i que podia estar en una capella sense accent a la "a") me la mullava... Ara es veu que els capellans continuen mullant-les, siguin petites o grans, pero aixo es un tema que "ara no toca" (com diria el Pujol, el del Ron no, l'expresident aquell que entre frase i frase tosseix... cof) tot i que els capellans de vegades es veu que si que toquen... les palmes (com els andalusos) per que han de beneir-les.
Aquest dia tambe es conegut com "diumenge de rams" (en castella, domingo de ramos, de Sergio Ramos) i ve de la tradicio cristiana (com el Ronaldo, tot queda entre jugadors del Madrid aquest dia) en que es recorda l'entrada de Jesucrist a Jerusalem muntat sobre un ruc (he dit "muntat sobre un ruc", no "muntant un ruc", que tampoc seria el mateix), mentres els habitants d'aquesta bonica localitat (es deuen dir Jerusalems no?) alçaven palmes i branques d'olivera amb alegria per donar-li la benvinguda (a l'estil "rua del Barça" quan van amb aquell bus descapotable donant voltes per Barcelona quan guanyen algun titol, mentres el Messi es va empitofiant de cerveses del patrocinador per saltar despres al Camp Nou borratxo com una cuba amb una barretina al cap).
Doncs be, aquesta curiosa tradicio marca l'inici de la Setmana Santa, tema que tractare en posteriors articles sino es que deixo d'escriure durant uns mesos (com faig habitualment). Aixi que, mentre preparo el proper article, aprofiteu per mesurar-vos les palmes, i si la vostra palma es mes petita que la dels altres, recordeu que diuen que el tamany no importa, i si importa... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

El virus dels accents

2010-03-29T19:20:00.006+02:00

Feia dies que no escrivia al blog per que tinc un virus a l'ordinador que impedeix que pugui posar accents. No volia fer mes mal a la llengua catalana del que ja faig habitualment escrivint paraules sense accents, pero vist que el tema no es soluciona, continuare escrivint pero sense accents (si ja era complicat seguir les meves frases inconnexes entre tants parentesis i frases llargues, ara encara sera mes complicat ja que podreu accentuar les paraules com us doni la gana).
Aixi si escric per exemple "Saragossa" no sabreu si estic parlant de la ciutat o del senyor que ha nascut en aquesta ciutat, que s'escriu igual (el senyor no, la paraula) pero amb un accent a la darrera "a", per que si el posem a la primera "a" sona "Sara Gossa", i el significat es totalment diferent, ja que en aquest cas no estarem parlant d'una ciutat ni d'una persona que es de Saragossa (a no ser que la Sara hagi nascut alli), sino d'una noia que es diu Sara i que es una mica gandula (ja que s'enten "gossa" com a adjectiu que vol dir que no fot ni brot, encara que la Sara tambe podria ser una gossa, es a dir, que el seu amo, amb despit per una relacio anterior amb la seva exnovia Sara, li ha posat el mateix nom a la gossa), o si qui digues (amb accent a la "e") Sara Gosa fos un andalus (amb accent a la "u") voldria dir que aquesta tal Sara (que ja començo a voler coneixer-la) disfruta de ves a saber que (be, si que sabem tots de que "goza" la Sara, pero tampoc ho explicarem aqui). I fins i tot podria ser que la Sara gozes amb la gossa Sara de senyor de Saragossa (a l'estil Ricky Martin i la melmelada del "sorpresa, sorpresa").
Qui ens havia de dir que un palet escrit damunt d'una lletra d'una paraula podria arribar a ser tant important?, que encara recordo aquells dictats de 5e. d'EGB (si, jo vaig fer la EGB, aixo de la ESO, o "eso de la ESO", encara no existia) en que el professor ens llegia per fascicles un llibre de "los 7 secretos" (que era una copia barata de "Los Cinco" pero amb 2 paios mes) mentres els alumnes anavem apuntant fil per randa (que bonica es la expressio "fil per randa", encara que no se que carai deu voler dir "randa"... a mi em recorda a la Monica Randall) tot allo que el professor ens anava dictant, amb "puntos seguidos" i "puntos apartes" inclosos, i pobre de tu que et deixessis algun accent, o et confonguessis amb els accents oberts i els accents tancats! Per cert, la ment ilustre que va inventar el catala (veus? Aqui falta un accent a la "a" final... ai si em llegeix el paio d'ulleres de pasta del gran dictat...) que va decidir fotre accents cap a les dos bandes? Si despres els alumnes als dictats, quan teniem un dubte, fotiem el palet cap amunt recte, que era impossible saber si era obert o tancat, i a veure si colava (que la veritat, no acostumava a colar gairebe mai).
Be, doncs us demano disculpes si els articles d'aquest blog resulten mes dificils d'entendre d'ara en endavant (ja eren prou dificils d'entendre abans, pero per 3 persones que s'ho llegeixen, una de les quals es cega i ho llegeix en "braile", espero que tampoc suposi molt d'esforç). I si finalment no s'enten res de res... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Els propòsits d'any nou

2010-01-18T12:40:00.002+01:00

Una altra cosa que porta el nou any, a part de les ja explicades en els anteriors articles (els reis mags, les rebaixes i la depressió post-festes), son els propòsits que cadascú es fa per l’any nou.
La veritat és que és ben curiós que necessitem una data en concret per proposar-nos coses (que d’altra banda no aconseguirem fer en un 99% dels casos), i que ens posem tots d’acord en que aquesta data per començar els propòsits (o “a favor dels post-its”) sigui l’1 de gener (de l’any corresponent), donant-se el cas que molt ciutadans aquest 2010 s’han fet el mateix propòsit que es van fet el 1992 (i que van repetir el 93, 94, 95...), això si, dient-se a si mateixos “aquest any si!” convençuts que a la 32ena va la vençuda.
Aquests propòsits acostumen a variar segons els individus, però n’hi ha uns quants que son molt comuns en la majoria de la població, i són els que anomenarem a continuació:
- Deixar de fumar: Per a poder complir aquest propòsit hi ha una condició indispensable, ser fumador, ja que si no fumes el propòsit és una merda. Els individus que s’apunten a aquest propòsit, fumen com a xemeneies durant tot el cap d’any, dient-li a cada cigarreta: “aquesta és la última”. Cal dir que molts ho han aconseguit aquests darrers anys, ajudats per la llei antitabac que, d’aquí poc, si et veuen fumant dintre un bar, apareixeran 20 mossos d’esquadra disposats a portar-te a comissaria. I trobarem a faltar aquells conglomerats de gent que es formen a les portes de les empreses, tots fumant a la vegada com si d’una manifestació es tractés, que a ple hivern els veus allí pobrets, tots tremolant amb la cigarreta a la mà, mentres un moc congelat s’ha convertit en una estalactita (o la que va cap a baix es la estalagmita?) que li penja del nas. Si senyors, el fumar se va a acabar! (Vip expreeeees...)
- Apuntar-se a un gimnàs: cal dir a molta gent que es fa aquest propòsit, que apuntar-se a un gimnàs inclou ANAR-HI. La gent s’hi apunta per diverses raons: posar-se en formar, anar a mirar noies, perdre pes, anar a mirar noies, fer una mica d’esport i anar a mirar noies (les noies normalment fan a la inversa, miren nois, excepte les lesbianes i les no lesbianes que les miren per a criticar-les una estona). D’aquesta manera, la primera setmana de gener els gimnasos es converteixen en unes sales plenes de gent suada mirant les televisions (“ah, però hi ha teles hi tot!?” es diuen alguns), que es fan cues fins i tot per a les classes de sevillanes a les que no hi anava ningú, i on als vestidors han de posar un “su turno” com a les carnisseries per a poder canviar-te (canviar-te als vestidors, no a les carnisseries, evidentment. I ara que hi penso, per que es diuen “vestidors” i no “desvestidors” si el primer que fas es desvestir-te? Clar que després et tornes a vestir... a no ser que vulguis anar pel gimnàs en pilotes, que per la roba que algú porta més o menys seria el mateix... bé, tant se val, aquesta reflexió es ben estúpida, encara que més o menys com tota la resta de reflexions del blog). Parlant de reflexions, això és algo que també es fa als gimnasos (per a qui no conegui aquests estranys llocs on va la gent). La gent es posa a fer flexió rere flexió, reflexionant sobre la vida i sobre un mateix (i sobre l’esterilla, que sinó el terra està fred). Bé, no m’allargaré gaire més sobre el tema, per que ara que vaig escrivint veig que el mon dels gimnasos també dona per a un tema per si mateix amb totes les maquinetes estranyes que hi ha i els personatges que hi acudeixen. Doncs això, que el propòsit d’anar al gimnàs acostuma a durar només un mes (això si, la quota d’inscripció ja te l’han clavada) i no tornes sinó és per la rossa espectacular que corria a la teva cinta estàtica (per cert, quina gràcia té córrer sobre una cinta si no et mous del puesto?) i que la vas perseguint a veure si hi ha sort i entra a l’spà (terme que també es mereix un article) per intentar si la pots veure en bikini. Per cert, perquè moltes noies fan top-less a la platja però no a les piscines i spas dels gimnasos?
- Ser més bona persona: aquest propòsit m’encanta ja que... que vol dir? Que abans erets un autèntic fill de puta? Si, mira, jo era un cabró, pegava a les dones velles pel carrer, escopia als nens i em tirava pets davant dels meus sogres, però a partir del 2010 seré bona persona, m’estimaré a tothom i no m’enfadaré mai... I una merda!
- Aprendre anglès (o qualsevol altre idioma, encara que l’anglès acostuma a ser el majoritari, excepte entre els que ja parlen anglès) o qualsevol altra cosa que requereixi apuntar-se a un curset d’algo per al que som completament inútils (informàtica, cuina, guitarra, balls de saló, patinatge artístic, halterofilia...)
- Segur que hi ha molts més propòsits típics, però l’article m’està començant a quedar molt llarg i hauria d’anar acabant ja...
I tu? Has fet algun propòsit per al 2010? Si és així... molta sort amb ell, que no es quedi només en això, en propòsit, i si pot ser, almenys, que encara l’estiguis realitzant al mes de febrer. Jo, entre d’altres propòsits he pensat en ser més constant i escriure articles al blog regularment... ho aconseguiré aquest cop? Espero que si, però si no és així... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

La cuesta de enero

2010-01-15T23:57:00.003+01:00

La cuesta de enero es diu així, en poques paraules, per que costa, i per que té lloc al gener.
“Cuesta” (com el president de la comunitat de “Aquí no hay quien viva”) es diu per que va “costa amunt”, és a dir, que després del que ens em gastat els darrers dies entre menjars per les festes de Nadal i regals per als Reisos (bé, no eren per a ells, eren per a d’altra gent, però es gasten en aquelles dates), Papà Noels (només n’hi ha un, però jo ho dic en plural) i caga tiós (mireu bé que hi ha un accent, o sigui que posa “tió” i no “tio”, que encara que ens caguem en molta gent durant les festes Nadal, això normalment no suposa cap despesa adicional), la gent acostuma a anar molt justa de pasta (em refereixo a diners, no spaguettis ni macarrons) i li costa arribar a finals de mes (que com que a la gent no li queda ni un duro, el final de mes del gener es diu “final de menos”).
Jo afegiria que també es diu “cuesta”, com ja he dit al principi de l’article, no només per que es fa difícil econòmicament per a moltes famílies (i més en aquests temps de crisi) sinó per que “costa un ou” tornar a treballar després d’aquests dies de “vacances”. Sí, ja se que no tothom té vacances durant tot el Nadal (que això ja no és com al cole), però si que son uns dies que entre que pocs dies abans es fa el sopar d’empresa (aquest concepte es mereixeria un article per si sol), el 24 molts van a la feina però no treballa ni Cristo (l’Stoichkov tampoc) per que ja preparen el sopar de la nit, igual que el dia 31 (que preparem la borratxera del cap d’any), que el 25 i 26 son festius (el 27 fem la digestió, i el 28 és el dia dels innocents... innocents els que treballen, per que tothom va a la feina però no pega ni brot), l’1 de gener també es festiu (que millor que començar l’any sempre amb un dia de festa), el 5 venen els reisos (així que ens escapem de la feina “dissimuladament” per comprar els regals de darrera hora), el 6 torna a ser festa (dia de reis, i a jugar amb els regals! Bé, jo amb els mitjons...), i això sense comptar els dissabtes i diumenges que el calendari ens hagi “regalat” per a estar uns dies que sembla un “avui treballo, avui no, avui treballo, avui no...”, on els dies “avui treballo” son en realitat “avui vaig a la feina, faig veure que treballo, però em connecto al facebook”.
D’aquesta manera, la setmana posterior a les festes de Nadal (o sigui, la setmana que acabem de passar), es converteix en un suplici per a la majoria de treballadors de “a peu” (i els que van amb cotxe, moto, bicicleta o son camioneros, també). Així doncs, avui ja podem dir... setmana superada! Són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Rebaixes

2010-01-07T23:25:00.003+01:00

Avui han començat les rebaixes (o sigui, més que baixes… enanes, vamos) on les senyores grans es converteixen en autèntics quarterbacks (o “cuartos de darrera” en català) de rugby per a aconseguir les millors ofertes.
Per a poder lluitar contra elles en igualtat de condicions os explicaré el que cal saber sobre les rebaixes segons la OCU (“Organització de Consumidors i Usuaris”… res a veure amb drogues eh?).
Segons la OCUrrència d’aquest senyors, van posar unes normes per a que els comerços no ens prenguin massa el pèl (almenys no més de lo habitual).
Es veu que rebaixes, promocions, liquidacions i saldos son coses diferents (evidentment, si ho extrapolem al mon del “ligoteo”, no és el mateix “rebaixar” les teves exigències que liar-te amb un “saldo”).
Les rebaixes només es poden fer a principis d’any (aquest seria el cas) o a l’estiu (aquest no seria el cas) i han de durar entre una setmana i dos mesos (així que encara tenim corredisses pel Corte Inglés per a dies). Els productes rebaixats no poden treure’s expresament a la venda per la ocasió (noooo, això no ho fa ningú…) sinó que han de formar part de la oferta habitual de l’establiment. També han de posar el preu original al costat del rebaixat (això si que ho fan, amb una ratlleta que fa veure que “tacha” el preu antic).
En canvi les promocions son vendes a preu reduït de productes concrets per incentivar la seva venta, els saldos son productes defectuosos, deteriorats o obsolets, i les liquidacions ventes excepcionals motivades per causes majors (obres, trasllats, terremotos…)
Els productes rebaixats, si es dona el cas (rentadores, ordenadors, màquines de tallar els pèls del nas…), tenen garantia de dos anys igual que quan no hi han rebaixes, i si durant l’any a l’establiment s’accepta el pagament amb tarjeta, també ho ha de fer en rebaixes, a no ser que s’indiqui de forma ben visible en un cartell.
Explicats els aspectes més tècnics del art rebaixil, altres aspectes que tal tenir en compte per ser un perfecte comprador de rebaixes:
- Tindre una bona preparació física (cal començar a entrenar un mes abans de les rebaixes amb un mínim de 500 flexions i abdominals diaries, i la “curse navet” o com s’escrigui, que no se si serveix per algo però puteja un rato).
- Ser maleducat i treure els colzes al moment de voler agafar els millors productes d’aquells “cubículs” plens de peçes de roba i que atreuen als “rebaixeros” com la merda a les mosques.
- Estar disposat a gastar més diners dels que tenieu previstos, que una de les gràcies de les rebaixes és que, com que tot està més barat, t’acaves gastan més de 200€ en productes que no necessitaves per a res i en roba que no et posaràs mai a la vida.
- Les aglomeracions no són un problema, si hi ha molta gent als centres comercials s’ha d’anar atropellant-la amb el carrito.
En cas de ser mascle, i han unes quantes normes adicionals:
- Estar disposat a acompanyar a la femella respectiva per un mínim de 15 botigues (en la gran majoria de les quals ni tant sols es comprarà res).
- Preparar-se per a que la parella es provi totes les peçes de roba possibles als emprovadors, les quals totes li queden meravellosament bé, cap li fa el cul gordo i tot, encara que sigui car, val la pena gastar-s’ho “per que tu t’ho vals, carinyo”.
- No existeixen els dies festius si les botigues estan obertes.
- Les rebaixes gairebé no existeixen per als homes, la majoria de roba que comprareu serà per a les dones, i si es compra algo pels homes, sempre ho triarà la dona i t’ho farà emprovar per molta mandra que et faci, així que millor no resistir-se.
I explicat tot això, ara me’n vaig de “rebaixes nocturnes” a veure si trobo algun “saldo” disposada a “rebaixar-se” una estona amb mi, i si tinc sort igual trobo una promoció de 2x1… Però si em “liquiden” ràpid… son coses que passen. De fet… podria ser pitjor!

Queridos Reyes Magos

2010-01-05T14:49:00.005+01:00

Aquesta nit arriben els Reis Mags (coneguts a la meva terra, la de Oz) com a Reis Magos o Reixos (no conforndre amb "reixes", que no son reis femenins, sinó que son "rejas" o "valles" vaya).
Aquests senyors son basicament 3: Melchor, Gaspar i Baltasar (de petit ens feia molta gràcia l’acudit que realment no en té cap de que eren 4: Melchor, Gaspar, Ba-saltar y Se-calló)… jejeje, pues a mi encara em fa gràcia ara! Jejeje, que simple que soc… vaig a menjar secallo-na, que m’ha entrat gana (nivell molt dolent per començar l’article, davant aquest nivell ínfim en que està caient aquest blog, s’autoritza als seus lectors a insultar a l’escriptor i a deixar la seva lectura en aquests mateixos moments).

Gràcies per seguir. Jejejeje… se-cayó…!!!

Bé, doncs d’aquests 3 senyors, que venen de l’Orient seguint una estrella (dentro de ti, hay una estrella, si lo deseas… brillará) se’n podria escriure moltes coses en un article com aquest, però com que ja s’ha fet moltes vegades, jo enlloc d’això explicaré escriuré la meva carta aquí publicament a veure si aquest cop em foten cas.
Curiosament acostumem a començar la carta en castellà amb el típic “queridos reyes magos”, adreçant-nos cada any als “reixos” (com els hi diem a la meva terra, la de “nunca jamás”… volveré a pasar hambre) com a “queridos” (per que la gent se'ls estima) i "magos" (per que son majos).
Aquest any jo els “tutejaré”, que ja els hi tinc confiança i cada cop menys respecte vist que en els darrers anys aquests senyors no han fet cas de les diferents cartes que els hi he enviat i s’han limitat a portar-me calçotets, mitjons i colònia, avui aprofitaré aquest blog per escriure’ls una “carta oberta” i així tindré testimonis si no em porten el que he demanat.
Clar que sempre es podran excusar sota allò tan típic de “es que no t’has portat bé!”. Pues si aquest any no m’he portat bé l’any vinent atropellaré 4 velles i mataré 2 cadells de gos pel carrer a veure si tinc més sort.
Bé, dit tot això, aquí va la meva carta als Reixos:

“Tu, tu i tu:

Us escric aquest any, no per perdre part del meu temps i entretindre-us amb una llista de coses que m’agradaria que em portessiu, i que com que no m’ho porteu jo m’imagino que debeu estar els tres partint-vos la caixa llegint la meva carta i comentant entre vosaltres el que he demanat enfotent-vos-en de mi.
De fet, no se com el mateix nen Jesús no us va enviar a la merda, ja que ell segur que volia un Scalextric i li vau portar “mirra” (que ves a saber que collons és això), incienso (que l’estable fotia una pudor que no es podia aguantar i la mula es va asfixiar del fum que hi havia) i oro (que mira, això encara és valuós, que d’això en fan medalles a les olimpiades). Però i on eren els clicks de playmobil, el cubo de rubbick i els Gormitis que va demanar el nen Jesús?
De petit a mi encara em vau portar el que demanava (seria que em portava millor que el nen Jesús, pel que dedueixo que Jesús de petit debia ser un veritable mamón) i jo, per a agrair-vos-ho anava a les voltres cavalcades (no de sexe eh?).
El primer cop que vaig anar a una cavalcada (no de sexe eh? Això ja ho explicaré en una altra ocasió, sinó a veure una mena de “rua” que es diu així, pero jo li diré “cavalgata” per no liar-nos… no de sexe eh?) em vaig quedar sorprés pels vostres “poders”. Alhora que passejaveu per la meva ciutat, sortieu per la tele per totes les altres ciutats. Això si que son mags i la resta son tonteries!
Eren als voltants de l’any 1999, quan jo complia 5 anyets (…) i anava per primer cop a la cavalgata dels reis magos. Jo em pensava que ereu mags de veritat, d’aquells que fan trucs amb cartes i son molt feos, i que quan acaben el truco fan veure que toquen el violí, però aquest és el Tamariz. Jo escribia les meves cartes als meus 3 mags: David Copperfield, el Mag Lari i el típic mag cutre que es lloga per als aniversaris dels crios i que fa trucos del Magia Borrás. Però mai els veia a les cabalgates de reis, enlloc seu apareixieu vosaltres, tres tios amb barbes de mentida, i un últim tot untat amb betún que semblava que sortia de la mina. Curiosament, en aquestes rues us feu acompanyar de tot un seguit de personatges que mai no he entés per que van amb vosaltres: que hi fan aquells Pitufos gegants amb els reis? O els bombers? (per a que se’m cremi la casa a mi durant la cavalgata!) o unes carrosses cada any més surrealistes plenes de tot tipus de personatges (superherois, follets, carboners, dimonis, angels, personatges de dibuixos, la Belén Esteban…) Ves a saber qui hi ha sota totes aquelles disfresses!, com algún any “clixin” aquest modus operandi els de Al-Qaeda els hi seria molt més efectiu per fer atentats… ningú sospitaria mai d’en Piolin o d’en Pocoyó.
I per damunt de tots ells… volsatres tres. Sentats a les vostres majestuoses carrosses acompanyats de tot un exèrcit de nens que us protegeixen a cop de caramel (segur que això ja ho teniu previst per gent com jo que no ha quedat satisfet de la seva darrera carta als Reixos).
I aquests paios amb tant poca credibilitat m’havieu de portar el que jo us havia demanat en les cartes els darrers anys? (que curiosament els meus pares sempre me la llegien els molt cabrons envaint la meva intimitat carteril). Però si, si, tot i la vostra pinta de transformistes que podrien ser els nostres pares simplements disfressats de reis, resulta que ereu reis i mags de veritat, i després em portaveu els regals que demanava.
Però, i ara torno al tema de la carta que us adreço, no sé que he degut fer que amb els anys heu deixat de portar-me el que us demanava i cada cop em porteu coses que em foten menys il•lusió (basicament mitjons). Que he fet malament? Perdre la virginitat? No ser multimilionari?... Bé, escrivint aquesta carta “pública” aquest cop espero que em feu més cas, i tampoc crec que demano res molt difícil d’acomplir!
El que us demano aquest any és FELICITAT per a tots els meus (i per als vostres i els seus també, que carai!) que ja fa temps que va car això de ser feliç i, si us en sobra una mica, poseu-mos mig kilo d’AMOR, que tampoc ens anirà malament. La PAU, visto lo visto, ja la demanaré l’any vinent.
Amb resignació de creure que aquest any tampoc em fareu cas i em portareu més mitjons, em despedeixo molt cordialment.

Posdata: Sapigueu que aquest any, no aconseguireu no complir els meus desitjos, per que vaig malament de mitjons aquest cop, i si me’ls porteu, també m’estareu portant “felicitat” per a mi, “amor” envers els meus peus i “pau” interior”

I ja està, ja està escrita la carta d'aquest any, i si els Reixos fan como cada any i porten els que els hi rota… son coses que passen! De fet, podria ser pitjor!

2010

2010-01-04T09:20:00.002+01:00

El darrer article el vaig fer sobre l’any recentment acabat, el 2009, i aquest versarà (bonic verb, en vers i en prosa) sobre el 2010 o com a mi m’agrada anomenar-lo el 20 10 (vint deu… que s’assembla a la frase que molts cops dic per telèfon quan hem quedat i em truquen per que faig tard: “vinc… deu!”) o MMX (Molt Molt Xulo) que tot just acava de començar.
Si l’any passat era l’any del “buey” segons l’horòscop xinés, aquest serà l’any del tigre (i el Rocky podrà fer el seu famós “eye of the tiger… woods” posant-li l’ull a qualsevol meuca que tingui “a tiro” o a “swing”).
També, seguint en la tradició efemérica de l’anterior article (existeix la paraula “efemérica”?) és l’any del centenari de la revolució mexicana i del bicentenari de la independència de Mèxic segons el govern de Mèxic (evidentment, no ho serà segons el govern de Liechtenstein), del bicentenari de l’inici del procés de la independència Argentina per al govern d’Argentina, del bicentenari de la independència de Colòmbia per al govern de Colòmbia, i del bicentenari de l’inici del procès d’independència de Xile per al govern de Xile (comprovar que, curiosament, cada govern celebra el seu propi bicentenari però mai un d’ al•lié, ni d’aliens 2). Vist que hi ha tants centenaris i bicentenaris de independències varies, el govern de Catalunya està estudiant celebrar el -100ari de la independència de Catalunya.
Segons la ONU (Organització de Nans amb Urticària) és l’any internacional de la diversitat biològica i de l’apropament de les cultures (com més propers més endins… o no era així?)
Com a dada curiosa del que ja portem d’any (tenint en compte que escric aquest article el dia 4 de gener, ja portem un 1,09% de l’any) destacaria que el mateix dia 1 de gener, el jove jugador d’escacs norueg Magnus Carlsen va aconseguir classificar-se com a número u (en números: 1, en lletres: “u” i en sentiments: “susto”) del mon amb 19 anyets i un mes (que 19 i un més serien 20 no?) aconseguint ser el jugador més jove en aconseguir aquesta posició (la “u”). Des d’aquí l’enhorabona (en hora bona serien les 10 del matí, en hora de Canàries una hora menys) al bo d’en Magnus (per a celebrar-ho, el declinarem: magnus, magnus, magno, magnae, magnae, magnum de frigo).
I avui mateix s’anugura el gratacels (rascacielos o torre-que-te-cagas-de-alta) més alt del mon , que està a Dubai (ciutat que a mi em fa dir “duduá”… no em pregunteu perquè) amb una alçada de 818 metres, que tenint en compte que jo medeixo 1,78 (en erecció, en repós medeixo 1,77) seria l’equivalent a 459 paios com jo (i una mica més, el 460 el podríem posar en cuclilles, que es una posició que puteja molt) posats un al damunt de l’altre (per que si els poses de costat, l’alçada que farien 459 paios como jo un al costat de l’altre no passaria de ser 1,78 mentres, i vaja merda de gratacels). Aquest “pepino” (el meu no, la torre aquesta) té per nom “Burj Dubai” (duduá però vomitat). Per cert, per qui no ho sàpiga (aquest blog sempre ajuda al creixement intelectual dels seuc lectors) Dubai (duduá) està situat als Emirats Àrabs Units (jamás serán vencits).
Crec que de moment ja teniu prouta informació per anar situant-vos en aquest nou any que tot just començem, i a mesura que avançi ja anirem ampliant informació interessant dels diferents fets que hi vagin succeïnt, i si no és axí… son coses que passen. De fet… podria ser pitjor!

2009

2010-01-02T16:05:00.002+01:00

Ara que ja s’ha acabat l’any 2009, faré una mica de balanç (a la meva manera, com sempre) d’alguns fets destacats que han succeït aquest darrer any.
Primer descataré unes quantes dades generals de l’any 2009, en números romans: MMIX (abreviatura de Max Mix, aquells “mixos” de música quee sonaven als 80, a mi m'encantava el Max Mix 4... i les películes de Mad Max també estaven molt bé).
Cal dir que aquest ha estat l’any del “buey” segons l’horòscop xinés (“que pasa buey” segons els mexicans) conegut popularment i en plan conya entre els xinos com l'any "Chop-s'buey"-de gambas.
Segons la UNESCO (Unión Nacional Extraña de Sapos Comiendo Orugas)ha estat l’any de Nikolai Gógol (Gogol del Barça!).
Segons el govern de Mèxic (i tercers el govern d'Andorra)ha estat l’any de José Maria Morelos i Pavón (el primer no se qui és, però el segon és un exjugador del Madrid actualment al Saragossa).
També ha sigut l’any de la unió nacional enfront la crisi externa al Perú (molt bé), l’any de la juventut a Rússia (molt jove), l’any europeu de la innovació i la creativitat segons no se sap qui (molt creatiu), l’any de Darwin segons la International Union of Biological Sciences (molt “mono”), i segons la ONU, que no s’acontentaven en que fos l’any només d’una cosa, l’han dessignat l’any internacional de la Astronomia, de la Reconciliació, de les Fibres Naturals, de l’Aprenentatge sobre els drets humans i del Gorila (uh, uh, uh!).
Cal situar, per als despistats, l’any 2009 en el segle XXI (dos creus i un palito que es llegeixen “21”), i que és posterior al 2008 i anterior al 2010.
S’han celebrat diverses efemèrides també aquest 2009 (algún dia hauré d'analitzar la paraula efeméride...), de les que destacaré el 50é aniversari de la revolució Cubana (com l’arròs) l’1 de gener, el 250é aniversari de la mort de Georg Friedrich Händel (no m’he oblidat la “e” final del nom, que aquest home es deia així) el 14 d’abril, el centenari (o sigui 100é, en castellà “centeno”, com el gas) de la mort de Isaac Albéniz el 18 de maig, el 150é aniversari de la fundació de la creu roja, i el 200 aniversari de diverses coses: del naixement d’Edgar Allan Poe el 19 de gener, el de Charles Darwin (aquest senyor ja ha sortit a l’anterior paràgraf) el 12 de febrer, el de Mariano José de Larra el 24 de març, i de la mort de Joseph Haydn el 31 de maig; i el 7 de julio… San Fermín.
Però es veu també que aquest any és el 2009 per a només una part de la humanitat, els que utilitzem el calendari gregorià (com aquells senyors que canten). Segons el calendari armeni és el 1458, pel calendari xinés el 2009 cau pels anys 4705 i 4706, pel calendari hebreu 5769 i 5770, pel calendari persa (com el gat de la meva veïna) 1387-1388, pel calendari musulmà 1430-1431 i pel calendari rúnic el 2259 (i pel calendari Pirelli?), en conclusió, vaja merda de cap d’any he celebrat creient que entràvem al 2010 i segons a qui li roti entra a un any diferent (ara entenc per que aquelles noies no em feien cas quan els hi deia “feliç 2010!” tot ebri de felicitat…)
Amb això consisteix basicament el meu resum de 2009 (en fotre 4 dades, 4 números i 4 tonteries i au, article acabat, veus que fàcil?) i sinó us agrada la meva crònica del 2009… son coses que passen. De fet… podria ser pitjor!

La familia y uno más

2009-11-17T19:55:00.001+01:00

Ja fa uns dies vaig escriure un article (“Y los muertos aquí lo pasamos muy bien”) degut a la gran quantitat de personatges públics morts en els darrers mesos i que comptaven amb la meva admiració d’alguna manera o altra.
Sembla que continuem “en ratxa” (o a lo millor és que sempre deu ser així però fins ara no m’havia adonat de que cada any es morien tants personatges populars) i 4 mesos després d’aquell article continuen afegint-se nous personatges a aquesta feta celestial.
Jo continuo pensant que la culpa és del Pepe, que necessita marxeta per allà dalt, i no content amb les dones que té per allí li ha vingut de gust algunes sueques... i s’ha emportat a qui millor coneix precisament les dones d’aquesta nacionalitat: José Luis López Vàzquez per a ampliar aquesta “gran família” que tenen per allà dalt.
El “senyonritoooo” (llegir en to de Gracita Morales) arriba al cel amb cara de sorprés, com un home tancat en una cabina i que no sap com sortir-hi.
El ja veterano Pepe el ve a buscar:
- Tranquilo José Luis, no tengas miedo, que aquí se vive de cojones! Cada dia somós más y nos lo pasamos mejor!
En Jose Luís KópezVázquez s’ho mira extranyat. Allà segueixen els personatges de l’anterior article (Michael Jackson, Farrah Fawcett, Vicenç Ferrer, Rudy Ventura, David Carradine, Pina Bausch, Antonio Vega, Mari Trini, Daniel el Kum, Mercè Lleixà...) una mica més calmats que fa uns dies, ja que després de tanta festa necessitaven una mica de descans i ja tindrien tota la eternitat per fer el que vulguessin.
Els nous que havien arribat els darrers mesos, s’havien adaptat molt ràpid a tota aquella colla.
En Baltasar Porcel ràpid va juntar-se amb Mario Benedetti i Corín Tellado i van seguir parlant de literatura.
Valerio Lazarov està muntant un show amb Julián Lago com a presentador (per les actuacions no pateix gens, ja que té als reis del Pop i del Rock a la seva disposició), encara que obrirà la gala un dels darrers en arribar, Luis Aguilé, amb una de les cançons preferides del Pepe: “Es una lata el trabajar”.
En una de les cantonades del cel, un grupet d’actors coneguts fan broma amigablement amb el Patrick Swayze, que ara si que està bordant el seu paper de “Ghost”, i que no pateixi, que tard o d’hora a tots els hi arriba el “time of their lives”.
Sir Bobby Robson va decidir que el cel no podia ser un paradís sense futbol i va començar a muntar un equip. Com que el capità és una de les figures més importants de l’equip, es va emportar a en Dani Jarque, qui ara capitanejarà aquest “Dream Team celestial” (que te a Puerta com a segon capità i a Robert Enke com a porter... enke deuria estar pensant pobre xaval?...) al que es van afegint tots els futbolistes morts durant els darrers anys i que entrenaran sota les ordres d’aquesta eminència de l’esport.
De sobte se sent una veu onmipresent que fa aturar l’entrenament. No és Deu, és Andrés Montes que al crit de “la vida puede ser maravillosa” els hi recorda que “la muerte tambien puede ser maravillosa” ja que estan arreplegant als millors “jugones” de les diferents disciplines de la vida.
I és inevitable, la llista d’aquesta “família” celestial dia a dia s’anirà ampliant, son coses que passen. De fet, podria ser pitjor!

V

2009-11-04T14:16:00.002+01:00

Avui parlaré de V (no la lletra, sinó una sèrie... bé, de la lletra també, que carai!)
La V (coneguda popularment com “be baixa” o “uve”) és la cinquena lletra de l’abecedari començant pel final. O sigui, si començes al revés (fent el pino) és: Z, Y, X, W i ara ve la V.
La raó de que avui parli d’aquesta sèrie (o lletra, cadascú que s’agafi l’article com vulgui) és que... los lagartos han vueltoooo!!!! A partir de ja, a Estats Units han estrenat un remake (si és re-make serà molt més make que la original) d’aquesta mítica sèrie dels 80, que analitzaré a continuació per a les noves generacions (del PP no, de les normals) que van nèixer més tard que un servidor i no va poder disfrutar (dis frutar: -frutar!) de aquelles tardes d’invasions extraterrestres, de senyors que trencaven roba vestits de verd, o de nenes que corrien per la pradera muntanya avall.
Qui no recorda aquelles col•leccions d’enganxines que sortien a la Teleindiscreta i amb la que tots vam empapelar les nostres carpetes?
Doncs V no era ni més ni menys que això, una sèrie de “marcianos” que envaïen la terra després d’amagar-se darrera la lluna els molt puyeteros, com si juguessin a l’escondite però rotllo interplanetari:
- No, que detrás de los planetas no vale!” – deia en Mike Donovan (que era el guapo de la època i portava una tofa que feia esfarair, però com que era periodista i de los buenos, pues estava bo.
- Ah, bueno, pues si no vale no juego y me voy a comer ratas – responia la Diana (aquesta era la mala-muy-mala que es menjava tot tipo de bitxejos, i després els nens la volíem imitar menjant rates i cucs de “xuxes”).
En fi, V va ser una sèrie (en sèrio i en sèrie) que va marcar una generació (i els molt cabrons la van deixar sense final) fent que tothom es passés els dissabtes a la tarda enganxats a la tele per veure aquesta sèrie (TV1, que llavors només hi havia 2 canals, i el segon era “de sucre”).
Amb un efectes espectaculars mai vistos a televisió “per entonses” (ara si els veus, no els voldràs veure mai més per que fan pena) les aventures i desventures d’aquella resistència contra los lagartos-extraterrestres van entrar a les nostres cases com poc temps abans només havíem deixat entrar a Chanquete, Tito, Bea, Javi, Pancho, Piraña, Quique, Desi i Júlia (per si algú no se n’entera encara, no són els meus veïns d’escala, son els personatges de “Verano Azul” que ben bé es mereixerien també un article, per exemple "lo").
Caldrà veure si ara, entre tants canals, serìes diverses i TDTs (tecnologia amb nom de matamosquits), la sèrie V continua sent un referent per a molts de nosaltres. Si més no (si + no = ¿?) a mi particularment em fa curiositat veure com l'han adaptat a aquests temps en que sembla que les sèries estan guanyant terreny fins i tot al cinema.
Per cert, que encara no ho he dit, la V del títol vol dir “victòria” (com a símbol emprat per “los buenos” pintant carrers i demés), no penseu que vol dir Verema, ni Vocadillo (escrit per un analfabet), ni Vatman (escrit per un nen de 3 anys) o Vermut (escrit per mi).
Bé (o més ben dit, Uve), tornarem a veure com los extraterrestres s’arranquen la pell i sota son lagartijes? Encara es menjaran rates? I tornaran a haver-hi xuxeries per a que jo també pugui menjar rates? (les naturals no m’acaven de fer el pes). Hi haurà un lagato-bueno com el Willy? Intentaran que l’actor que faci de lagarto-bueno no sigui el mateix que el Freddy Krueger per no crear traumes d’identitats als adolescents? També ens faran esfaraïr a tots amb un part d'un nen mig humà-mig lagarto? (encara recordo la cara d'aquell feto... mai mé ben dit).
Les respostes ben aviat si t’ho baixes per internet i molt més tard si t’esperes a que ho facin per alguna tele espanyola.
I si el “rimeik” de V ens decepciona... son coses que passen. De fet, podria ser pitjor!

La pluja

2009-10-22T17:14:00.002+02:00

Ja fa un parell de dies que està plovent sense parar, i davant de la falta de inspiració per escriure articles en el blog, he decidit escriure sobre la pluja (ja que és l’únic que es veu durant tot el dia per la finestra).
Segons la Viquipedia (enciclopedia internauta feta a Vic) la pluja és la condensació i caiguda de l’aigua en l’atmosfera en moments de depressió. Traduït a un llenguatge més planer, quan plou cau aigua condensada (com la llet) i t’agafa una depressió del copón.
Es veu que l’atmosfera conté molt “vapor d’aigua” (com el que surt de l’olla quan bulls la pasta i que va marxant poc a poc per l’extractor). Doncs de l’extractor se’n va cap al cel. Però no només es crea vapor d’aigua de totes les olles que bullen pasta del mon, sinó que també s’evapora (Eva Pora, una gran amiga meva) l’aigua dels oceans, llacs i rius (i de les piscines i yacuzzis) i de la terra humida (en la terra humida escric... nena estic boig per tu... moment musical).
Doncs aquest vapor d’aigua va pujant i pujant (com el globus d’eli aquell d’estats units on ens van fer creure que hi viatjava un crio) i a mesura que s’eleva descendeix la seva temperatura degut a la pressió atmosfèrica (és a dir, que a la atmosfera estàn molt pressionats per les circumstàncies de veure’s allà dalt, i el vapor d’aigua no aguanta tanta pressió).
Llavors els vapor d’aigua es torna a condensar (a l’aigua li agrada molt condensar-se en diferents circumstàncies) en forma de petites gotes que formen els núvols (aquelles coses blanques que hi han pel cel i que alguns dies arriben fins i tot a fer formes curioses).
Aquestes gotes diminutes que formen els núvols són sostingudes per lleugers moviments ascendents de l’aire. La pluja es produeix quan a l’interior dels núvols es produeix la condensació (com no) de forma molt ràpida. Les diminutes gotes s’ajunten les unes amb les altres (en una mena d’orgia goteril) formant gotes més grosses (conegudes com “gotes gordes”) que són incapaçes de sostenir-se en suspensió (no aguanten la pressió) i cauen formant la pluja.
En aquests moments les ciutats es plenen de gent amb paraigües diversos (destacant els de color negre entre els adults i els de colorins i dibuixos infantils entre els nens), capelines varies (les grogues sempre son reciclades de Port Aventura) i de velles entranyables amb bosses del Carrefour al cap.
En dies de pluja les ciutats es revolucionen i els ciutadans armats amb paraigües surten al carrer amb la única intenció d’intentar treure un ull al ciutadà que tenen al costat amb les varilles dels paraigües, o intentant colapsar les voreres per a que ningú més pugui passar per allà on algú vagi amb paraigües.
També es produeix el fenòmen curiós de que “la gota més gorda i freda del món” sempre et cau a tu per l’únic hueco de la camisa per on pot entrar produint l’efecte “Mecagon....” en l’individu al que li ha caigut la gota.
Quan hi ha vent es produeix l’efecte “pluja lateral” que consisteix en que, enlloc de ploure de dalt cap a baix (que seria lo més habitual) plou de costat, amb lo que els paraigües no serveixen de res (més que per a jugar amb ells veient com es giren i adquereixen vida pròpia amb una força impròpia d’un paraigües normal que se t’emporta en la direcció que porta el vent). En aquests dies la gent va molt en taxi (per a no mullar-se), però jo també he vist diversos transeünts que directament van arrossegats pels paraigües als puestos circulant portats pels paraigües allà on els duguin. De fet a Barcelona ja s’està estudiant el sistema del “Paraigüing” en directa competència amb el Bicing pels dies de pluja.
També és habitual trobar-se en dies plujosos el famós “Charco trampa”, que és aquell toll d’aigua que no hauria de fer més d’un dit de fondària però que quan hi poses el peu a dins t’arriba fins al tormell com a mínim. Aquests “charcos trampa” agraden molts als nens, que es posen unes botes especials (anomenades “botes d’aigua”, no se’ls hi va ocòrrer cap nom més original) que s’assemblen a les del Superman i només serveixen per fer el capullo xapotejant dins dels xarcos.
Bé, concluint l’article resumirem que, en dies de pluja lo més normal és que et mullis (si no es que no has sortit de casa clar) però curiosament, no sempre que et mulles vol dir que està plovent (també pot ser que t’estiguis banyant, dutxant o que t’hagin escupit). Així doncs que et mullis una mica quan plou és de lo més normal, són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

La vuelta al cole: el material escolar

2009-09-03T15:17:00.003+02:00

Ja falta poc per a la famosa "vuelta al cole", que no consisteix en donar una volta al col·legi, sinó en el dia en que els alumnes tornen a les classes.
Jo particularment ja fa temps que no visc en persona aquest retorn (traumàtic per alguns nens, il·lusionant per a d'altres i incatalogable per als professors).
Pels que son pares, la "vuelta al cole", a part de la tranquilitat de tornar a tenir als crios fora de casa després de l’estiu, aquests dies suposen un gasto que t’hi cagues: llibres, xandall, material escolar, matrícules varies... per això, des d’aquest blog, en els propers dies analitzarem tot el que cal per realitzar una “vuelta al cole” com deu mana.
Començarem avui pel material escolar. Son aquelles coses que comprem per treballar, fer els deures i demés durant tot l’any, però que la meitat d’ells no els utilitzarem mai, sinó que simplement faran bulto a l’estoig (l’estoig, com més hortera sigui millor).
A saber, un “estudiat modèlic” no pot obviar els següents elements:
Boli bic (bic naranja escribe fino, bic cristal escribe normal... pues el “normal”, que no cal ser tant “fino”).
Bolis de diferents colors (blau, negre i vermell són els clàssics, però pujen amb força, especialment en les nenes tot tipus de colors: verd, groc, lila, taronja, ...). Es troba a faltar aquell boli super-gordo que tenia un munt de colors a la vegada i que sempre s’enganxava quant intentaves canviar els colors. També es troba a faltar aquell bolígraf que “teòricament” es podia borrar (paper mate o algo així) que.... y una mierda se borraba! Tu intentaves borrar el que havies escrit i directament t’arrancava mig paper.
Parlant de borrar, no pot faltar-hi el clàssic “tippex” (aquí tot depèn de gustos, en formato barril i pincel, formato bolígrafo o formato cinta rara). Cal dir que el formato "barril i pincel", el més clàssic, ha d'incloure ganes d'anar bufant el típex sobre el paper per a que s'assequi.
Això si, l’element borrador imprescindible és la goma (de borrar, malpensats), especialment si és de la marca Milan (club on ara juga en Ronaldinho), i si porta inscrit la paraula Nata no vol dir que té aquest gust (més d’un ja ho vam provar en el seu temps).
No hi pot faltar en un bon estoig escolar el llapis, el clàssic, l’staedtler groc i negre (que mai he entés la gamma de llapisos que hi havia, que si HB, 3H, 3B... però si és un llapis collons!), acompanyat de la seva maquina de fer punta (conegut popularment com sacapuntas o “maquineta”... m’encanta el nom de maquineta... la primera minimàquina inventada per l’home!) que per ser un bon estudiant, ha de ser de ferro i, si pot ser, perdre-la el primer dia de classe, ja que és un clàssic que hi hagi una sola maquineta en tota la classe i que per treure punta al llapis sempre s’hagi de demanar. I després es formaven unes llargues cues al costat de la paperera (que trist que a la classe només hi hagués una misera paperera).
Tampoc l’hi pot faltar a un bon estudiant el clàssic regle (de diferents mides, que en l’adolescència els nois utilitzen per mesurar-se la polla), i els seus derivats: l’escuadra i el cartabó (que útils que son per clavar-los a l’ull del teu company de pupitre) i aquell tant estrany que mai he sapigut per a que servia i que era semicircular.
Com a element car que t’hi cagues i que no utilitzaràs gairebé mai destaquen el “rotring”, acompanyats del seu compàs amb el que mai et sortirà bé la rodona, per que quan estàs a punt d’acabar-la se t’escapa el punt de suport (punt de suport molt puta amb el que et punxaràs més d’un cop al llarg de la teva vida). Aquests famosos “rotrings” es caracteritzen per deixar-te tot el foli ple de taques de tinta.
En estudiants més joves no hi poden faltar els llapisos de color Alpino, o els retoladors de color staedtler (gran marca aquesta).
Ah! I els retoladors fosforitos per subratllar els apunts o els llibres (el clàssics groc, o d’altres com el vermell, blau o verd) que acaben deixant els apunts com un autèntic picasso.
Tampoc hi pot faltar l’agenda de torn on s’acabarà apuntant tot tipus de tonteries excepte els deures que es tenen, i un fotimer de llibretes de tot tipus que després ens les trobarem per casa 10 anys després i veurem que encara hi queden fulls en blanc que es poden aprofitar.
Els joves d’ara, són més moderns, i porten altres objectes curiosos: post-its (en anglès, en català serien “després-aixòs”), motxiles amb rodes (i fan unes carreres espectaculars pels pasillos), llapisos portamines (que si porten mines ja tant jovenets com volem que el món vagi bé), retoladors permanents (una putada, ja que sempre hi ha algú que s’acava pintant algo amb el permanent a la cara i després costa un ou treure-ho), i d’altres objectes curiosos que la meva ment ja envellida no arriba a recordar.
Total, que amb un foli, un boli bic, un llapis i una goma ja en tindríem de sobres, però... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Y los muertos aquí lo pasamos muy bien

2009-06-26T19:17:00.003+02:00

Com diu la cançó de Mecano (No es serio este cementerio): "Y los muertos aquí lo pasamos muy bien, entre flores de colores, y los viernes y tal si en la fosa no hay plan, nos vestimos y salimos...", i és que es veu que aquest divendres s'està fotent una festa grossa a ritme de "Thriller".
La farra l'organitza, com no, el Pepe Rubianes, que com es veu que va arribar al cel i Sant Miquel no era el de les birres, va dir: "Que coñazo de sitio, joder!", i va decidir començar a fer de les seves per convertir el cel en el que ell considera que hauria de ser un "paradís":
Així, s'ha emportat a en Michael Jackson per a que li canti i li balli, mentres s'ho monta amb un àngel, però com que els àngels que hi havia per allí no tenien sexe, se n'ha anat a buscar una Àngel de Charlie (del Charlie Resach no, que aquest encara no hi està convidat) i ha triat la rossa, la Farrah Fawcett, que li posava més.
Per tenir un bon tema de conversa, ha triat en Vicenç Ferrer, i van parlant de la India i d'Àfrica mentre Rudy Ventura va tocant la trompeta de fons.
Per allí ronda també el David Carradine, que ensenya tai-chi al "pequeño saltamontes" Pepe.
Quan el Pepe es cansa de tanto polvo i de cantar i ballar, en Mario Benedetti, que està petant la xerrada amb Corín Tellado, li escriu textos per a "dar rienda suelta a su cultura, que cojones!", i Michael Jackson deixa l'escenari per ballar amb la Pina Bausch, i deixar que continui el concert Antonio Vega. L'Antonio puja amb la seva guitarra, però es troba amb Mari Trini que també vol cantar alguna cançó, però en Pepe li diu: "Tu no, Mari Trini, cojones!", es veu que el seu estil musical no és del gust del Pepe. "Tu vete a darle conversación al Daniel el Kum ese, que está solo en un rincón!".
La Mercè Lleixà s'ho mira tot amb cara de "donde me he metido", però el Pepe la tranquilitza: "Tranquila, Mercè, que poco a poco traeré más gente para aquí, ya veras que orgia nos montamos!".
I la festa s'allarga i s'allarga (ja que els morts no tenen son) mentre tots a coro canten el "We are the world", i Sant Miquel no té un altre remei que, finalment, treure les cerveses (això si, 0'0%) mentres els "antics inquilins" del cel es van afegint a la festa cantant "y los muertos aquí lo pasamos muy bien..."
Es veu que, a l'enterar-se de la magnitut de la farra que s'està montant, el Coto Matamoros ha avisat de que també hi vol anar! Però el Pepe li ha dit: "Ostia Coto!, no tengas prisa, ya llegarà tu momento joder! Tranquilo que yo te aviso. Y si al final vienes antes de lo que tenias previsto... son cosas que pasan, de hecho... podria ser peor coño!"

Els petards

2009-06-24T15:06:00.006+02:00

Després de la revetlla (dos vegades vetlla) de Sant Joan, ve la ressaca (dos vegades saca). I en aquest dia resacós (en castellà "nada-a-cuerpo") analitzaré un dels elements que caracteritzen aquesta festa: els petards.
Després d'un intens treball de camp realitzat ahir a la nit, en que la gent que anàvem pel carrer semblava que fossim espies, ja que et passes la nit mirant a totes bandes per evitar que et caigui un petard a sobre, vaig poder comprovar els diferents tipus de petards que utilitzen els diferents tipus de gent, i les reaccions que provoquen cadascún d'ells.
Abans d'entrar a analitzar els petards, voldria destacar la reacció dels turistes que hi han per Barcelona, que no entenen res al sortir dels seus hotels i veure una ciutat que sembla que està en guerra, i on hi ha gent s'ho passa pipa tirant objectes explosius "a tot quisqui".
El primers petards que vull analitzar son les BOMBETES: Les bombetes són petards que gairebé no són petards. Curiosament, fa molta gràcia tirar-les i és el petard més ridícul, el qual has de tirar-lo amb força cap a terra per sentir un dèbil petarró que només s'entera el que ha tirat la bombeta. Molt útil per a iniciar els nens en el mon pirotècnic (que no és la carrera per ser tècnic piròman).
A les bombetes, se li hauria d'afegir les BENGALES per acabar de comformar un primer grup que anomenarem "mariconades". Les bengales són aquell pal (que a tu sempre se t'encén l'últim i se t'apaga el primer), que fa "xispetes" i el que el cerimonial mana que tots l'encenguin a l'hora i el començin a moure (com si estiguessin fent una ceremònia inaugural d'un Jocs Olímpics). S'acompanya d'un soroll tipus "Ieeee", ja que és impossible moure una bengala sense fer sorollets, moure-la compulsivament i fer un somriure d'idiota. Els "tirapetards" més clàssics no el consideren digne d'importància, però sempre acaben també amb la bengala a la mà.
En un segona categoria de petards que ja fan "Pum" amb una mica més d'intensitat, trobarem els clàssics: CARPINTEROS, XINOS i PIULES. Aquets es caracteritzen (a part de pels seus noms absurds) per anar en capçes de 100 o 200 petards i no acabar-se mai. Són aquells que s'ha acabat la nit, i encara et queden 343 petards d'aquesta categoria per tirar, i acabes sol en un racó tirant-los compulsivament un darrera l'altra amb una expressió a la cara del tipus "Por mis huevos que los tiro todos".
Ahir vaig poder veure per primer cop un fet destacable i que a mi em fa fer certa gràcia: Un xino tirant un xino (no confondre amb "un xino tirant-se un xino", ja que no és ben bé el mateix).
Seguint en la categoria del PETARD clàssic (que encens, el llençes i fa Pum), arribem als que jo anomeno DESTROYERS. Són com els anteriors en la metodologia de llençament, però fotent un pet que et deixen sord de per vida. Aquí trobem els TRUENOS, ROMPETOCHOS i d'altres similars. Aquests tenen la característica curiosa que als adolescents els hi agrada posar-los dins de "puestos" per a veure com queden aquests "puestos" després de que peti el petard (llaunes, mobiliari públic, el gat de la veïna...). A mi, personalment, aquests no m'agraden. Per aquesta temporada 2009 del mon petardil, cal recalcar en aquesta categoria un que s'anomenava "Super XXL" que deuria fotre un pet "pa cagarse".
En una altra categoria trobem els que jo anomeno "PETARDOS ESTRANYS", són técnicament petards, però es caracteritzen per fer coses força estranyes i estúpides com donar voltes per terra, enlairar-se una mica o fer una mena de xiulets. Entre aquests cal destacar: els CORRECAMES, XIULADORS i ABEJORROS com els més populars (qui no s'ha vist perseguit irremediablement per un correcames, que vagis on vagis, va cap a tu com si portés un GPS?), però també n'he trobat altres amb noms curiosos com els "Huevos de Dragon", las "Naranjas tronadoras", las "Pulgas saltarinas" o els "Antidisturbios" (qui es dedica a posar-lis els noms als petards?).
Ja per anar acabant trobem les categories en que la gent fa "Oooohhhhh".
Trobem els que la gent fa "Oooohhh" després de tirar-lo, que son els COHETS, i els que fa "Ooooohhhh" mentres es tirat, que son les FONTS.
Com més espectaculars son les llumetes que desprenen, més gran és l'Oooohhhh, i fins i tot, pot anar acompanyat d'aplaudiments i d'una forta obació posterior (que no se sap si s'està aplaudint al petard en si, o a la persona que l'ha tirat).
També es diferencien en que els cohets fan mirar cap a munt i les fons fan mirar cap avall, i que si vols que t'obacionin, t'has de gastar un pastón que t'hi cagues.
I per últim, hi han les TRAQUES, que són com un munt de petards normals, tots seguidets, i que fan "patarrapapumpimpam.. PUM!".
Més o menys això seria un resum del que vaig poder veure i viure ahir a la nit. Segurament me'n deixaré més d'un, però son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Cristiano Ronaldo

2009-06-22T16:51:00.004+02:00

Estic sorprés jo mateix de la meva constància! Als 3 dies del darrer post ja estic escrivint un nou article! M'auto-felicito! Gràcies. De res.
Aquest cop parlaré d'en Cristiano Ronaldo, ja que a tot arreu en parlen d'ell, jo no seré menys.
Per a qui no sàpigui qui és aquest tipus (algún extraterrestre que es conecti al blog), Cristiano Ronaldo és un futbolista (o sigui, que juga a futbol) portugués (o sigui, de Portugal) i que ara ha fitxat el Real Madrid (equip de futbol que és diu "real" per que no és de mentida, i "Madrid" per que no és de Fuentealbilla) per un fotimer de diners (si es queda sense feina, el "paro" que cobraria seria proporcional a la seva fitxa?)
Els pares d'aquest senyor, li volien dir en principi "Ateo Figo", però el capellà es va negar i li va posar Cristiano (per la religió, evidentment) i Ronaldo per què li agradava més el Ronaldo (aquell que abans era futbolista i ara és gordo) que el Figo (el tema Figo son figues d'un altre paner).
Si necessiteu més dades, el seu nom complert finalitza amb "Dos Santos Aveiro" (Dos Santos mejor que uno, que no l'utilitza per que el Dos Santos del Barça va ser un bluf, i Aveiro per que no te glamour).
Va nèixer a la bonica localitat (suposo que deu ser bonica)de Funchal, capital de la illa de Madeira on també va nèixer el Pinotxo, el 1985 (mateix any que el Reagan, un actor americà de westerns que es va colar a la Casa Blanca, ja que era del Madrid, va iniciar el seu segon mandat com a president d'EEUU, que en Mijaíl Gorbatxov, un senyor amb una taca al cap i cognom amb soroll de caure's a un xarco, es converteix en president de la Unió Soviètica, i, la única dada realment important, que es realitza el primer event de Wrestlemania, o en català, la mania que tenen alguns de fer lluita lliure).
En alguns cercles (i en alguns cuadrats també) és conegut amb les sigles CR7 (així com el cotxe de la meva tieta Pepita era conegut amb les sigles R5) que son les inicials de "Crece Rabo 7" (és a dir, que en estat d'excitació, el seu membre viril s'allarga 7 centímetres).
De l'aspecte futbolístic no explicaré res (per que ja ho podeu llegir a diaris esportius com el Marca, l'As o el Teleindiscreta), ja que és un jugador que suscita (bonica paraula) opinions encontrades (i si te busco no te encuentro), ja que hi ha gent que li agrada molt (especialment a alguna fémina) o gent que li té molta ràbia (especialment algún culé). I si a tu aquest personatge no et fa ni fu ni fá (ni fi, ni fo, ni fe)... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

N-éssim intent

2009-06-20T03:09:00.003+02:00

Au, ja torno a ser aquí. En l'enéssim intent de tornar a escriure al blog.
Enéssim, pels que no coneguin el terme vol dir: nombre indeterminat de cops que es repeteix una cosa. O sigui: després d'un primer intent, vindria un segon. Després del segon, el tercer. Després de tercer, el quart. Després del quart, el cinqué... i així respectivament. I quan et canses de contar... pues poses una N i va que xuta, que els matemàtics tot ho arreglen posant lletres als puestos, i després et fan despejar la incógnita (que això no ho entés mai, per que si "despejes" la incógnita tens 2 opcions: despejar-la tant lluny que ja no saps on és, o despejar-la bé, amb lo que deixa de ser una incògnita i perd tot sentit la paraula incògnita, per lo que s'hauria de dir "incògnita fins que adivinis que és").
En castellà, enéssim seria "Enésimo" (no confondre amb Onésimo, que era un futbolista).
Doncs això, que en aquests temps de calors i suors varies, intentaré per N-éssim cop (llegir "enéssim" no "néssim", que si llegim "néssim" no fos que "néssim" pel camí que no toca, i ens perdríem, amb lo que no despejaríem la incógnita) continuar amb el blog.
Així la incógnita en aquest cas, serà saber si realment soc capaç d'escriure dos articles seguits (em refereixo a articles sensers en el blog, no a "el, lo, las, los, las"...) en un periode de temps que no sigui més llarg de 3 mesos.
Així doncs, de moment, us deixo amb la incògnita (23X+3=42... despejeu la incògnita)de si hi haurà un article al blog abans del 2010, i sinó... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Obert per any 9

2009-01-20T13:49:00.002+01:00

Després d'unes vacances blocaires ben llargues, tornem a obrir el blog per l'any nou... a veure quan dura aquest cop!
El tema dels Jocs Olímpics passarà a millor vida, que s'ha de reconèixer que era un conyàs (no un cony gran, sinó molt avorrit), i ja pensaré a partir de demà de quins temes paralré (per que avui aquest tema de reiniciar el bloc ja ha estat per si sol un tema).
I si continuo sense escriure res interessant... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Tancat per vacances

2008-09-01T17:23:00.002+02:00

Pues eso, que aquest blog està tancat per vacances. Així que quan s'acabin les vacances es tornarà a obrir... i sinó... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Els jocs olimpics: Atenes 1896

2008-08-14T14:36:00.002+02:00

Els primers jocs de l’era moderna varen tindre lloc a Atenes (com no) l’any 1896. L’encarregat de recuperar-ho va ser el baró Pierre de Coubertain (en català: Pere de Cuberteria).
La seva idea era començar el 1900 a París (aprofitant que aquell any s’hi feia allí la Expo de turno i per l’arribada del segle XX (doblement pornogràfic). Però es veu que no podien esperar tant, i que un empresari Grec, un tal George Aerof (el primer Grec que es va tirar un pet i que va donar nom a l’aerofagia) va donar un milió de dracmas (que no sé quan debia valer un dracma, però son molts dracmas) per a que es fes a Atenes (no confondre amb “antenes”). Així el 6 d’abril de de 1896 (aries)a l’estadi Panathenaico (restaurat de l’antic estadi que Liturgo va edificar 350 anys abans de Crist) va tenir lloc la cerimònia inaugural.
I colorin colorado, aquest post curt sobre Atenes 1896 se ha acabado.
No sé si podré fer el següent post aviat ja que d’aquí no res començo les vacances. De fet, els temes que tenia plantejats no son gaire interesants (aquest blog va cada dia a menys, ho sé): “Els jocs olímpics: París 1900”, “Els jocs olímpics: anàlisi de la primera setmana” o “Tancat per vacances”. Així que deixo la decisió del proper tema (si l’arribo a escriure, clar) en mans dels meus lectors en l’enquesta, i si no vota ningú... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Els jocs olimpics: la Grecia arcaica

2008-08-12T14:37:00.002+02:00

En aquests dies olímpics, farem també un repàs a la història de les olimpiades. L’any 1896 es van celebrar els primers jocs olímpics de l’era moderna (encara que molt moderna no debia ser l’era el 1896) però els originaris es remonten a la Grècia antiga (o arcaica, que queda més culte).
Els primers jocs daten del tercer mileni abans de Crist (hace muchos, muchos años) a 3 llocs on no he tingut el plaer d’estar-hi: Creta, Thera i Micenas (“micena’s” huevos con chorizo).
Els esports més exitosos van ser: El salt de toro o taurokathapsia (que amb aquest nom de malaltia consistia en realitzar un salt mortal recolzant-se en el moment just a les banyes d’un toro), la lluita i el “pugilato” (que debia ser una mena de boxa). Com és que el salt de toro ja no és olímpic?
Aquests jocs es van anar fent fins que es va concretar una activitat organitzada amb data i lloc propis: el 776 abans de Crist a la ciutat de Olimpia. Si s’haguessin fet a Albacete, ara no hi haurien Olimpiades, hi haurien Albacetades. Però no, es van fer a Olimpia (o ensucia) per honorar a Zeus (a Albacete s’hauria honorat a la patata o ves a saber que).
Ja llavors sempre es feien a l’estiu (ja sabien que hi hauria tele i la gent s’ho miraria per vacances, que els grecs eren molt llestos) i els únics requisits per participar eren ser grec (així que molt internacionals no eren) i tindre condició de lliure (Julian Muñoz o Farruquito no hi podrien participar), i tot i que hi podien anar de públic esclaus i estrangers (els guiris de la Grècia antiga anaven amb la quadriga turística per l’Olimp) no hi podien anar les dones (d’aquí deu vindre la fama que tenen les dones de que no els hi agraden els esports).
Aquests jocs duraven 7 dies, el primer es feien actes protocolaris (com ara) i la resta es feien 5 proves esportives:
- Carrera: es feia una cursa de tot el recorregut de l’estadi (192 metres), una altra que es deia el diadulo (que te den por c...) que era 2 cops la longitud de l’estadi (aquest cansava més que el primer) i el hoplitódromos (bonic nom ) on es recorria també 2 cops l’estadi però carregats amb l’equipatge militar (l’escut, el casc, la carmanyola de la mama...)
- Lluita: la lluita lliure, on s’havia de tumbar 3 cops a l’adversari fent-li tocar els hombros a terra (a això jugava jo amb el meu germà de petit), la boxa (aquí van deure fer la primera peli de Rocky) i la favorita de la gent: el pancracio (que va agafar el nom del pastor de poble pel que sembla) que consistia en que tot estava permés (excepte mossegar i pegar cops als ous o als ulls). I escupir? Valia escupir?
- Hípica: Les carreres de cuádrigues rotllo Ben-Hur (una peli que mai no han fet a la tele ni per Nadal ni per setmana santa).
- I Pentatlón (no confondre amb “pantalón” que és una peça de roba): constava de 5 proves que eren disc (ara seria CD), salt, jabalina, carrera i lluita.
El darrer dia es dedicaven a desfilar (que és el que fan ara el primer dia per si algú no arriba al final) i a donar els premis als guanyadors (unes miserables corones de olivo)
Pues amb això consistien els jocs abans, que dius... pues ja veus, tampoc son tant diferents dels d’ara, només que ara els fan per la tele, hi ha esports de tots tipus i dura més temps.
I que abans només guanyaven grecs (per que no participava ningú més) i ara només guanyen americans i xinos.
I fins aquí la Grecia arcaica. Seguirem amb posteriors temes, i si les olimpiades és un tema que no us interessa en absolut... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Els jocs olimpics: la ceremonia inaugural

2008-08-11T12:56:00.003+02:00

Aquests dies "olímpics" (o sigui que tothom passa olímpicamet de treballar) dedicarem uns quants posts als jocs olímpics (més que res per anar "de maneta" amb l'actualitat).
Per començar aquest seguit (per que seran seguits) d'articles, analitzarem la ceremònica inaugural que va tenir lloc el passat divendres (per si algú no la va veure, jo us la explicaré).
Per si algú no ho sabia la ceremonia inaugural, com el seu propi nom indica, és una cerimònia que inaugura els jocs.
Consisteix en tot un seguit de coses estranyes que fot un munt de gent pel mitg d'un estadi (en aquests cas, un munt de xinos), fent moviments estranys vestits plens de colorets mentres el públic va fent "ooooh".
Això per després donar pas a un desfile que no s'acaba mai d'un munt d'esportistes que sembla que mai hagin entrat a un estadi per que es pasen el recorregut saludant superilusionats i fent-se fotos amb els móbils.
Després d'una eternitat de veure gent passejant i de conèixer paisos que no sabiem ni que existien, uns paios es foten a parlar (i ningú se'ls escolta per que allò no és bonic), entra la bandera olímpica (que aquesta sempre és igual, blanca amb uns aros de colors), i després encenen el "pebeter" (en una mena de concurs cada 4 anys que consisteix en a veure qui és més original encenent l'espelma gegant aquella) per acabar amb focs artificials.
Això és basicament una cerimònia inaugural. En el cas de les olimpiades de Pekin (o Bejing) es va seguir el mateix guió, apuntant els següents temes com a destacats:
Els xinos, apart de ser tots iguals, es mouen a la vegada. I tampoc es saben estar quiets (molt menys encara si lis foten unes llumetes al traje, que llavors no paren quiets i els encanta fer figuretes humanes).
Enlloc de fer-ho en un estadi els xinos ho van fer en un niu, que amb tants focs no es va cremar de miracle.
A destacar també com tocaven els tambors, feien tai-chi i pululaven per damunt d'un pergamino... jo personalment vaig trobar a faltar alguna referència al menjar xinés, rotllo un número sobre el chop-suey de gambas, però bueno.
Hi va haver un xino en concret, que alucinava pepinillos i es va fotre a corre amb la flama olímpica volant per damunt de l'estadi (no se per que ningú li va dir que no tocava a la paret, però el tio seguia corrent convençut de que guanyava la carrera). A lo millor es que tenia vertigen i volia sortir d'allí el més rapidament possible. De fet, corria tant que va avançar al "pergamino" aquell virtual sobre el que anava corrent. Fins que va arribar al pebetero (curiosa paraula "pebetero", que només s'ultilitza quan hi han olimpiades) i el va encendre d'una manera que si es descuida queda tot xamuscat (de fet jo patia que no s'incendiés i caigués el paio tot en flames des d'allà dalt on estava).
Pues això, una cerimònia molt xina, que a mi personalment em va agradar (tot i que no la vaig veure, o sigui que si l'arribo a veure igual ja seria la òstia).
I si no us va agradar la cerimònia o no la vau veure... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

El mes d'agost

2008-08-04T13:54:00.002+02:00

Ara que ja hem entrat al mes d’agost, mes de calors i xafegor, i on la majoria de mortals estan de vacances, anem a aportar una mica de informació sobre el mes en qüestió (no em pregunteu en que em vaso (o got... oh my god) al triar els temes, la veritat és que no en tinc ni idea...)
El mes d’agost és el vuité mes de l’any (si començes a contar per darrera el 5è), així doncs, 8 + 5 = 13... l’any te 13 mesos i no 12 com ens havien dit.
El nom del mes es va posar per l’emperador romà Augusto Octavio (conegut popularment com Augustus Octavius... que fàcil que era parlar amb llatí, poses “us” al final i ja està, o en llatí: posus us als finalus i ja estús... i si estús es que s’està encostipat).
En l’àntic calendari romà l’any començava el març (quins cap d’anys més raros debien celebrar) i el 6è mes (que correspondria a l’agost... passam “cost”) es deia Sextilis, però com que sonava molt sexual li van canviar a Augustus, copiant el mateix que va fer Julio César... ave Cesar!... que al cinquè mes, Quinctilis, li va dir Iulius (per què li feia molt Iuius).
Una curiositat força estúpida, però curiositat al cap i a la fi, és que Iulius tenia 31 dies i Augustus només 29, i llavors l’emperador (el peix no, el Octavius) va començar a treure i posar dies dels altres mesos per a que Agost també tingués 31 dies (per això els 2 mesos seguits tenen 31 dies).
Bé, després d’aquesta informació que segurament us la rota, os diré que a Irlanda el mes d’agost es diu Lúnasa (i os preguntareu: i a mi què?), pues... efectivament, aquesta informació tampoc aporta res (com el president del Barça: Joan l-aporta).
Tot el que dic aquí ho podeu trobar a la wikipedia, evidentment, no és que jo tingui molta cultura, sinó que hi copio tot tal qual d’allí per a contribuir a la cultura dels meus 4 lectors (si, en pensava que en tenia 2 i m’han informat que ja son 4, així que podriem afirmar que aquest blog ha doblat la seva audiència!).
Per acabar l’article, afegirem alguns aconteixements rellevants (amb relleu) que hagin succceit en agost (d’anys anteriors, per que d’aquest any encara no se que passarà):
- L’1 d’agost es celebra la independència a Suïssa (felicitats).
- El 3 d’agost de 1492 va sortir Cristobal Colom desde Palos (quins palos?) a Les Indies (un bonic creuer de vacances).
- El 6 d’agost de 1945 EEUU va llençar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima (malotes, malotes...)
- El 8 d’agost de 1873 neix Emiliano Zapata (antepassat de Zapatero)
- El 9 d’agost de 1945 EEUU llença la segona bomba atòmica sobre Nagasaki (res, que els hi va agafar el gustillo de tirar bombes atòmiques rotllo Sant Joan)
- L’11 d’agost de 1253 mor Clara de Asís (la senyora que va demostrar que Asís es feia la clara).
- El 15 d’agost de 1756 neix Napoleón Bonaparte en “onaparte” de Córsega.
- El 28 d’agost de l’any passat va morir Antonio Puerta, futbolista del Sevilla (no podia faltar la referència futbolísitica i que en pau descansi)
- I el 31 d’agost de 1997 va morir Lady Di (Leididí en castellà) d’un accident...
Per cert, que el de la fotografia que encapçala l’article és l’Augustues eh? No us penseu que és un “busto” (pecho?) qualsevol d’algun familiar meu.
Efectivament, ha estat un article sense solta ni volta, però la calor impedeix a les meves neurones treballar en idees més interesants, així que, si esteu de vacances... deixeu de llegir aquest blog i aneu a la platjeta, i sinó... són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Les anelles de plàstic

2008-08-01T13:02:00.003+02:00

El tema d'avui sorgeix a partir d'un pensament que ja fa uns dies que m'inquieta: les anelles de plàstic.
Les "anelles de plàstic" a les que em refereixo són aquella "tira" estranya amb la que van els packs de 6 llaunes (coca-cola, cerveses i demés refrescos), i que es veu que s'han convertit en el perill més gran que pot sofrir la humanitat, ja que són pitjors que l'holocaust i, si no els tallem, molts animals poden perdre la vida.
Davant la inistència amb que la meva parella em fa tallar aquests plastiquets abans de llençar-los a la basura cada cop que acabem un pack, i d'un intercanvi d'opinions en que jo creia que era una llegenda urbana i ella mantenia que és cert i que molts animals han mort per aquesta causa (a continuació explicaré com poden fer perillar, o sigui posar en perill, no portar perilla, aquestes anelles la vida dels animals), vaig traslladar aquest inquietant tema als meus companys de feina i al meu grup d'amics. La conclusió més o menys sempre ha estat la mateixa: hi ha gent que n'està plenament convençuda i d'altres que ho desconeixien mostren certa incredulitat.
Així doncs, cap a internet a investigar! Però tampoc internet ha ajudat gaire a clarificar aquest tema...
El "perill" sorgeix per què, pel que sembla, si no es tallen aquests plàstics circulars (que no vol dir que tinguin un circ al cul) que empaqueten els refrescos (doblement frescos) alguns animals poden morir. Aquesta creència abarca (ai quien maneja mi abarca) els següents animals:
- Els animals que viuen i s'alimentes als vertederos, que poden quedar atrapats i morir asfixiats (que ja és mala sort, amb el lloc on els hi ha tocat viure que a més et moris d'una manera tant surrealista)
- Les tortugues marines a les que els hi agrada molt menjar medusses i confonen aquests plàstics amb medusses (de fet, a mi també m'ha passat anar per la platja i assustar-me pensant que era una medussa i veure després que era un plasticot)
- Els ocells que passen el coll per aquests forats (com si fos un collar de disseny) i moren ofegats, o que els agafen amb el bec (pico en llenguatge popular) i traslladen els plàstics a altres llocs posant altres espècies animals en perill (convertint-se en uns atèntics terroristes de les anelles de plàstic)
- Els dofins, que s'enganxen el seu bec (i llavors no bec, per que tinc la boca tancada) i es moren de gana (o d'aborriment per no poder parlar).
La veritat és que, si això és cert, sobra l´humor sobre el tema, però jo continuo tenint els meus dubtes i per això plantejo aquest tema al blog, per a veure si altres ments pensants poden oferir una mica de llum sobre la problemàtica de les anelles de plàstic.
La qüestió és: veritat o llegenda urbana? Son realment les anelles de plàstic la causa de mort d'algun esser viu? És cert que l'exèrcit americà està estudiant utilitzar unes anelles de plàstic gegants com a arma mortífera contra els seus enemics llenjant-los sobre les ciutats i creant teixits de gent enganxada agonitzant? I si posem ulleres a les tortugues marines podran diferenciar les anelles de plàstic de les medusses? És cert que un senyor de Lugo es va posar unes anelles de plàstic al coll per suicidar-se? És possible que tot sigui un complot dels fabricants de refrescos per fer-se amb el control del món?
El que si que és evident, és que realment costa molt poc tallar-ho i així assegurar-nos de que res d'això no passi, i si finalment resulta que és una llegenda urbana... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Més Eurovisió (del 1987 al 1961)

2008-07-31T11:59:00.005+02:00

Jo ja volia finiquitar el tema, però vist que els meus 2 únics lectors volien que acabés el repàs d'Eurovisió, em veig obligat (he de confessar que he rebut amenaçes) a finalitzar aquest analisi ("anàlisi": repàs amb el cul) en contra de la meva voluntat.
Continuarem on em vaig quedar (per que repetir-ho des del principi seria tonteria) i ho farem tot de cop (que duele más). Així doncs, enlloc de fer del 40 al 1 (com en los 40 principales) farem del 87 al 61 (por el culo te la inco?).

1987: Patricia Kraus - No estas solo (19è)
La filla de l'Alfredo, també va passar per Eurovisió abans de passar per OT (el lligam OT-Eurovisió veiem que es remonta uns anys abans de que començés el concurs). I no estava sola, estava casi última!

1986: Cadillac - Valentino (10è)
Es veu que aquell any vam presentar un cotxe... i no va anar del tot malament! Des de llavors ningú es va posar de nom "Valentino" (encara que no sé si abans tampoc era un nom que es posés massa).

1985: Paloma San Basilio - La fiesta terminó (15è)
Que se n'ha fet d'aquesta dona? Clar, com que "la fiesta terminó" se n'ha anat. La cantant que sempre ha fet la mateixa cara (però amb els morros cada dia més inflats) es va passar per Eurovisió entre musical i musical.

1984: Bravo - Lady, lady (3r)
Bravo! Van quedar 3rs! I ara publiquen una revista juvenil per a ladies ladies.

1983: Remedios Amaya - Quien maneja mi barca (20è)
La cantant que va quedar pitjor i de les més recordades. No tenia remedio: no sabia quien manejava su barca, que a la deriva le lleva... i es va deixar les sabates a la barca i va sortir descalça.

1982: Lucia - El (10è)
L'any del naranjito va anar ella (Lucia) cantant "El" (Paco), sent una missatge subliminal de Paco de Lucía (vaja tonteria)

1981: Bachelli - Y solo tu (14è)
Y solo tu sabes quien es Bachelli...

1980: Trigo Limpio - Quédate esta noche (12è)
Aquesta participació no va ser de fiar... quedate esta noche y no somos trigo limpio... a la década dels 80 aquest anaven fins al cul de sustàncies psicotròpiques! (o substàncies que troben els psicòlegs als tròpics)

1979: Betty Missiego - Su canción (2n.)
Evidentment la Betty (la dona del Frank Spencer) va porta "su canción", per que si arriba a portar la d'un altre hauria estat lleig.

1978: José Vélez - Bailemos un vals (9è)
No va quedar del tot malament (que mala suerteeee). Posteriorment es va fer més famosa (com las muñecas) la seva réplica gafe al programa de l'Arús.

1977: Micky - Enséñame a cantar (9è)
Com es podia anar a un concurs de cantants a demanar que li ensenyessin a cantar! Passat el temps, aquest tal Micky ara és lector del meu blog i també és el hombre que más sale en televisión del mundo! (o és un paio fotut dins d'un vestit de ratolí que passeja pels parcs de Disney perseguint nens?)

1976: Braulio - Sobran las palabras (16è)
Pues si, sobran las palabras. I es que enviar a un paio que es diu Braulio a un festival no te nom.

1975: Sergio & Estivaliz - Tu volverás (10è)
L'any que vaig nèixer em van dedicar aquesta ca´nçó (no ho sap ningú, però el "tu volveras" es refereix a mi, però el títol "tu volveràs a nacer para hacer un blog" era massa llarg).

1974: Peret - Canta y sé feliz (9è)
I tant que va cantar y ser feliz! Encara canta ara aquest home! El rumbero amb nom d'arbre de peres petites va sortint a la palestra musical de tant en quant, com a les olimpiades (altrament dites "o-netejades"). Tururú!

1973: Mocedades - Eres tu (2n)
Ereeeees tu... UUUuuuuUUUuuuuUUUU!!! (inevitable fer el "UUUuuuUUUUuuuUUU" quan es parla d'aquesta cançó). Però jo encara no se qui era aquest "tu" que era como el agua de su fuente... tenia un problema urinari?

1972: Jaime Morey - Amanece (10è)
Un any que no te solta no volta, ni el nom del cantant em fa gràcia, ni el títol de la cançó. De fet no tinc ni idea de com sona la cançó aquesta.

1971: Karina - En un mundo nuevo (2n)
En un mundo nuevo viu aquesta dona des del seu pas per l'hotel Glam. Buscando en el baul de los recuerdos es va perdre i es va quedar una mica "pallà". Això si, ha deixat per a la història el mític acudit del senyor que està en un bar prenent un cafè i diu:
- Tiene sacarina?
- Si
- Pues ponme el baul de los recuerdos

1970: Julio Iglesias - Gwendolyne (4t)
Hey! Julito! Quina glamour que tenia el festival quan s'enviava aquest tipus de cantants. Ara enviariem al seu pare, el Papuchi (que en pau descansi)

1969: Salomé - Vivo cantando (1r)
L'any 69 es va quedar empatats al primer lloc. Salomé va fer el 6 i l'altre que devia guanyar va fer el 9. Desque que he llegado sempre vivo cantando... (heu de respondre: Hey!), vivo soñando (todos: hey!), vivo foll..

1968: Massiel - La, la, la (1r)
La la la cantant que va guanyar el concurs amb l'estribillo més simple del mon. Ara es dedica a aparèixer de tant en quant per platós televisius amb una copeta de més.

1967: Raphael - Hablemos del amor (6è)
Un dels cantants més imitats de la història parlava del amor (i per mi com si parlava de futbol)

1966: Raphael - Yo soy aquel (7è)
Li van donar un bono de 2x1 de participacions en Eurovisió. I de lo content que estava va començar a passejar pels escenaris movent els braç d'una manera estranya, i fent com si desenrosqués bombetes. Això si, per Nadal, a cantar els villancicos de turno!

1965: Conchita Bautista - Que bueno, que bueno (15è)
Pues no era tan bueno, que va quedar 15ena! Això si, més tard, Bigote Arrocet (mític colaborador del també mític "1, 2, 3", va convertir el seu nom en un acudit (mític, com no) dels seus del "piticlin, piticlin":
- Piticlin, piticlint (això representava que era el soroll del telèfon... i ens feia gràcia!)
- Está Conchita?
- No, está con Tarzán

1964: Nelly, Tim and Colly - Caracola (12è)
Uns cantants que tenien nom de cosins anglesos o dels gossos dels veïns. Cantaven caracola... hola caracolaaaa!!!

1963: Jose Guardiola - Algo prodigiosa (12è)
Algo prodigiosa (la década no) si que és aquesta participació, ja que el José Guardiola ara és entrenador del Barça, i del 63 fins ara... a rejuvenit!

1962: Victor Balaguer - Llamame (13è)
Una altra cançó que ha portat un acudit mític, el de 2 amigues de 16 anys (per dir una edat), que queden per explicar-se com els hi anat amb la seva primera cita amb un noi, i a l'acabar una diu:
- Llámame!
I l'altra respón:
- Yo también!!!!

1961: Conchita Bautista - Estando contigo (9è)
I tanquem l'article llarg, molt llarg (massa llarg) amb la primera participació a Eurovisió que s'ha convertit amb el temps amb la melodia de l'anunci de Carrefour! i es que son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Eurovisió als anys 80... i més

2008-07-30T14:32:00.003+02:00

Au, ja m'he tornat a "penjar de la parra" i he deixat abandonat aquest blog un munt de temps (ui, si, com ho trobava a faltar! Buenooooo....)
A veure si amb l'estiu puc anar actualitzant-lo més sovint. De moment, acabarem d'una punyetera vegada amb la revisió aquesta d'Eurovisió que vaig deixar a mitjes (no m'estranya que no actualitzés el blog, vaja tema més apassionant!). Així doncs, un cop fetes les 2 darreres décades, anem amb la década dels 80 (i més) i acabem d'una vegada amb aquest suplici:

Década dels 80: Década en que les famílies realment seguien el festival i es reunien davant del televisor a veure el festival.

- Any 1989: Nina / Cançó: Nacida para amar
La cantant amb la boca més gran del mon va quedar 6a. La Nina (hinchable) cantaba “Nacida para amar” quan en realitat era “Nacida para ser directora de OT”.

- Any 1988: La Década / Cançó: La chica que yo quiero Made in Spain
La Década Prodigiosa, no va ser “prodigiosa” a Eurovisió i només es deia “La Década”. 11è lloc.

(Pausa....) Osti, com ratlla això d’Eurovisió ja no? Au, ja no tinc ganes de fer més articles ni de continuar aquest amb l’anàlisi (a més, que la meva memòria històrica d’aquests festivals només arriba fins a la mítica actuació de Remedios Amaya tota descalça), així que, em limitaré a “llistar” (o “tontar”) la resta de participacions:

- Any 1987: Patricia Kraus / Cançó: No estas solo / 19é lloc
- Any 1986: Cadillac / Cançó: Valentino / 10é lloc
- Any 1985: Paloma San Basilio / Cançó: La fiesta terminó / 15é lloc
- Any 1984: Bravo / Cançó: Lady lady / 3r lloc
- Any 1983: Remedios Amaya / Cançó: Quién maneja mi barca / 20é lloc
- Any 1982: Lucia / Cançó: El / 10è lloc
- Any 1981: Baccheli / Cançó: Y solo tu / 14è lloc
- Any 1980: Trigo Limpio / Cançó: Quédate esta noche / 12è lloc
- Any 1979: Betty Missiego / Cançó: Su canción / 2n lloc
- Any 1978: José Vélez / Cançó: Bailemos un vals / 9è lloc
- Any 1977: Micky / Cançó: Enséñame a cantar / 9è lloc
- Any 1976: Braulio / Cançó: Sobran las palabras / 16è lloc
- Any 1975: Sergio & Estibaliz / Cançó: Tu volverás / 10è lloc
- Any 1974: Peret / Cançó: Canta y sé feliz / 9è lloc
- Any 1973: Modedades / Cançó: Eres tu / 2n lloc
- Any 1972: Jaime Morey / Cançó: Amanece / 10è lloc
- Any 1971: Karina / Cançó: En un mundo nuevo / 2n lloc
- Any 1970: Julio Iglesias / Cançó: Gwendolyne / 4rt lloc
- Any 1969: Salomé / Cançó: Vivo cantando / 1r lloc
- Any 1968: Massiel / Cançó: La, la, la / 1r lloc
- Any 1967: Raphael / Cançó: Hablemos del amor / 6è lloc
- Any 1966: Raphael / Cançó: Yo soy aquel / 7è lloc
- Any 1965: Conchita Bautista / Cançó: Que bueno, que bueno / 15è lloc
- Any 1964: Nelly, Tim and Colly / Cançó: Caracola / 12è lloc
- Any 1963: Jose Guardiola / Cançó: Algo prodigiosa / 12è lloc
- Any 1962: Victor Balaguer / Cançó: Llamame / 13è lloc
- Any 1961: Conchita Bautista / Cançó: Estando contigo / 9è lloc

I si algú volia un article amb cada década... que es foti, que son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Eurovisió als anys 90

2008-05-28T18:39:00.002+02:00

Seguim analitzant de moment el festival d’Eurovisió (o qui veu millor un euro), aquest cop amb la década dels 90:

- Any 1999: Lydia / Cançó: No quiero escuchar
Ja va fer be la noia aquesta en “no querer escuchar”, per que només li van donar un punt i va quedar en 23ena posició. I jo em pregunto... qui és Lydia?

- Any 1998: Mikel Herzog / Cançó: ¿Que voy a hacer sin ti?
Cantant que te nom de personatge del Señor de los Anillos i pinta de Harry Potter. Preguntant-se què faria sense mi va quedar 16è.

- Any 1997: Marcos Llunas / Cançó: Sin rencor.
Va quedar 6è, això si, “sin rencor”.

- Any 1996: Antonio Carbonell / Cançó: ¡Ay que deseo!
El germà no reconegut de Pablo Carbonell va quedar 20è, i seguim en tants cantant i cançons que dificilment els recorda ningú.

- Any 1995: Anabel Conde / Cançó: Vuelve conmigo
Aquesta era la germana no reconeguda de Mario Conde. La cançó “Vuelve canmigo” debia anar dedicada a ell. No sé ni qui és, però va quedar 2ª la tia!

- Any 1994: Alejandro Abad / Cançó: Ella no es ella
Si no es posava ni d’acord amb el títol de la cançó de si ella era ella o no com volia fer algo meritori? Doncs va quedar 18è.

- Any 1993: Eva Santamaria / Cançó: Hombres
Eva Santmaria se fué buscando el sol en la playa, i hombre, un 11è. Lloc.

- Any 1992: Serafin Zubiri / Cançó: Todo esto es la música
Un altre cop el Steve Wonder espanyol, que va quedar 14è.

- Any 1991: Sergio Dalma / Cançó: Bailar Pegados
Un 4rt lloc per una de les cançóns més recordades de la història del Festival. Qui no ha ballat aquesta cançó en la seva adolescència!

- Any 1990: Azúcar Moreno / Cançó: Bandido
5é lloc per a les Azúcar Moreno en una època en que encara s’enviava gent més o menys coneguda al festival.

I fins aquí la década dels 90... I haurà década dels 80?... Suposo que si... i es que son coses que passen, de fet... podria ser pitjor!

Eurovisió

2008-05-23T11:53:00.003+02:00

No podia faltar aquests dies que estem envaits per la febre del Chiki-Chiki l’article pertinent d’Eurovision.
Així doncs, farem un petit anàlisi d’aquest concurs vingut a menys amb els anys, però que de tant en quant sorprén de nou com a fenòmen mediàtic com ho ha fet aquest any o l’any de la Roza d’Epaña.
El Festival aquest (una mena de “fiesta de fin de curso” però a lo grande) va sorgir del Festival de San Remo (un altre festival que consistia amb escollir la persona que millor remava d’Europa) i va començar l’any 1956 (que sumant les seves xifres fa 21, ves per on).
A la primera edició només hi van participar 7 paisos, cadascun d’ells amb 2 cançons: Holanda, Suissa, Bélgica, Alemanya, França, Luxemburg i Itàlia (pues vale).
Actualment n’hi participen un fotimer més, fins al punt de que com que no s’acaben mai els paisos, han de fer dues semifinals previes (que si el festival aquí ja se’l mirava poca gent, imagineu-vos les semifinals).
Això si, Espanya, Regne Unit (o “waiuminí”), França i Alemanya sempre passen directament a la final (per que deuen estar enxufats) juntament amb el guanyador de l’anterior edició.
La estimació d’audiència del festival dels darrers anys ronda els 400 milions d’espectadors... Així que 400 milions de persones veuran a un paio amb tupé i una guitarra de joguina cantant el “Chiki-Chiki”.
I fet aquest petit estudi del festival, anem a repassar les darreres actuacions d’Espanya al Festival de Frikivisió (vist com ha anat evolucionant).
Avui començarem amb les actuacions de la decada del 2000:

- Any 2007: Grup D’Nash / Cançó: I love you mi vida
Una colla de nois molt “masculins” imitant als Back Street Boys 20 anys després, i que van acabar en 20è lloc

- Any 2006: Las Ketchup / Cançó: Bloody Mary
Un any freak enviant un grup amb nom de salsa de tomàquet cantant un alegat al alcohol, que van quedar en 21è lloc

- Any 2005: Son de Sol / Cançó: Brujeria
Tots els tòpics possibles d’Espanya reunits en una cançó... i olé. 21è lloc també.

- Any 2004: Ramon / Cançó: Para llenarme de ti
Enviar un paio que te nom del teu veí, amb un títol de cançó semipornogràfic va aconseguir un meritós 10è lloc. Es veu que aquest noi sortia d’Operación Triunfo... i nunca más se supo de él.

- Any 2003: Beth / Cançó: Dime
Una altra triunfita amb rastes que també canta la melodia de Ventdelpla i que va quedar 8ena.

- Any 2002: Rosa / Cançó: Europe’s Living a celebration
La “Rosa de España” va aconseguir almenys que la gent es tornés a mirar el festival convençent a tot cristo de que es guanyaria de calle... Va quedar 7ena.

- Any 2001: David Civera / Cançó: Dile que la quiero
Que nunca fuí sincero (sin cero points) va quedar 6é.

- Any 2000: Serafin Zubiri / Cançó: Colgado de un sueño
Cançó amb títol de fumador de porros, va quedar 18ena, però el cantant, que és cec no es va enterar.

No sé si analitzar les següents decades o no, ja que la veritat ni a mi mateix m’interessa massa el tema... no sé, ja m’ho pensaré. I si al final i han 4 articles seguits d’Eurovisió... són coses que passen... de fet... posria ser pitjor!

Jamones

2008-05-09T14:34:00.002+02:00

La majoria de gent que llegeixi aquest article segurament no entendrà de que va, però bueno, la veritat es que ja faltava un "post" (-it) sobre el Jamones en aquest blog.
EL Jamones es un equip de futbol (sembla mentida amb aquest nom eh?) que ha estat campió en una lliga virtual de la mítica Copuka.
Així que, des d'aquest Blog, felicitacions pel Jamones i sort amb el títol de Lliga.
I sinó guanya la lliga... son coses que passen... de fet, podria ser pitjor!

Els ponts

2008-04-30T18:29:00.001+02:00

Aquests dies hi ha molta gent que fa pont (a part dels obrers de Fomento).
Així doncs, ja que per un cop tinc la “sort” de fer pont (tot i que no se fer el pino-pont, que no em surt per que sóc patoset), avui parlarem dels ponts.
Segons el diccionari de la llengua catalana, pont te un fotimer de definicions, la més comuna, la que tots coneixem com a Pont: Obra de fàbrica, estructura metàl·lica,etc, sobre la qual una via de comunicació pot salvar una depressió o un obstacle (riu, barranc, etc) o creuar una altra via de comunicació situada a nivell inferior... doncs això, un pont.
Però el “pont” que molts fan aquests dies s’adequa més a aquesta altra definició: Dia o dies entre setmana que hom sol considerar festius pel fet d’escaure’s entre dues festes (Aquest “Hom” és l’Albert Om?... si que te poder la seva paraula tu, que pot decidir quins dies fem festa o no... m’hauré de mirar més sovint “El Club”).
El criteri a seguir de quan es fa pont o no, no te cap mena de lògica, normalment és inversament proporcional al que fa la resta de població: si tots fan pont tu treballes, i si tothom treballa tu tens pont, i et trobes sol a casa mirant programes estil Maria Teresa Campos o els succedanis que fan ara, que jo em pregunto: la gent que mira la televisió pels matins no tenen cap mena de criteri? Per que vaja merda de programació que foten a tot arreu! Que si un dia estàs malalt, si engegues la tele et puja la febre als 5 minuts (i d’aquí venen les baixes laborals, culpa de la tele, com quasi bé tot).
Si tens una mica de sort (o diners) el pont el pots anar a passar a algún lloc fora de la teva ciutat (o sigui, a la carretera fent cues). Que bonic és el peatge de Martorell! I el cotxe que tens al costat que per molt que l’avançis o ell t’avançi a tu, al moment el tornes a tindre al costat, amb aquella nena repelent que et mira i riu o aquell gos treient el cap per la finestra com si anés en un descapotable.
Però els destins on anem quant tenim vacances és un tema apart que ja miraré d’explicar un altre dia.
Així que bones vacances si teniu pont! I sinó... son coses que pasen, de fet... podria ser pitjor!

Xampions Lik

2008-04-29T12:07:00.003+02:00

Donat que avui es juga la semifinal de la Champions d'aquest esport vanagloriat anomenat futbol entre el Manchester United(en català: Unió d'homes que fumen chester) i el Barça, i que ja fa temps que en una enquesta algú va opinar que volia un article de futbol, avui faré un petit anàlisi previ al partit (o sigui, l'avantmatx).
Mereixerien un tema a part els comentaris dels locutors d'Antena 3 (Antena 3 - Tele 5, guanya Tele) així que obviarem el tema...
Com sabreu, el resultat d'anada va ser 0-0 (las gafas) així doncs, el meu anàlisi dedueix que qui guanyi el partit passarà la eliminatòria (i si empaten... doncs hi ha tot aquell rotllo de que els gols en camp contrari valen doble, però que no és del tot cert, per que puntuen 1 gol igualment, però compten una mica més... seria com marcar 1,1 gols...)
Després del partit d'anada ve el partit de tornada (com amb els trens)... encara que és curiós que no es pugui triar anar i no tornar... no podria dir un equip: "jo només vull anar"? Doncs es veu que no, sempre han de tornar, i si perden, els equips tornen tots moixos.
Es veu que la Champions aquesta és el que abans era la Copa de Europa, que ara l'anomenen en anglès que sembla més modern.
Així doncs, després de lliguetes i eliminatòries varies, només queden 4 equips: Liverpool (en català: piscina liberal), Chelsea (nom de filla del Clinton, que a la seva vegada te nom de soroll de timbre), Manchester United i Barça.
Però com que tot lo referent al partit ja ho podeu llegir als diferents diaris o mitjans de comunicació, jo em limitaré a explicar (per als que vulguin veure el partit avui i no coneguin qui son els jugadors del Barça), una explicació de qui son cadascun d'ells per a que puguin seguir el partit fent-se els xulos:
- Victor Valdés: És un senyor que va vestit diferent que la resta (generalment de negre) i que viu sota uns pals amb una xarxa que hi ha a una punta del camp. Com que no hi està del tot còmode, a la mitja part se'n va a l'altra banda del camp a veure si s'està millor. Aquest jugador en qüestió està enxufat, per que és a l'unic a qui li deixen tocar la pilota amb les mans. Això si, li han marcat unes ratlletes a terra per a que només es dediqui a tocar la pilota amb les mans apropet de la seva cabaneta. S'enfada molt si l'equip rival li fa malbé la seva cabaneta tirant-t'hi una pilota a dins. De la posición on juga se'n diu "porter".
- Pinto: y coloreo. Li agradaria fer el mateix que al Valdés i estar a la cabaneta, però normalment s'està a una altre lloc anomenat "banqueta" amb els seus amigotes, veient el partit d'aprop sense pagar "Pay-per-View". També és porter (i per això fa pinta, ja que es diu pinto, de porter de discoteca).
- Jorquera: Un altre porter (aques normalment vesteix de butanero, que és l'ofici que volia fer de petit), però que s'ha fet mal i no pot jugar.
- Márquez: Aquest juga de "defensa" o sigui, que ha d'intentar que l'altre equip no molesti al porter "tocant-li les pilotes". Normalment està aprop de les ratlletes que marquen el territori del porter com si fos una vigilant, i aquest particularment que te nom de Marqués és mexicà i li agraden els frijoles (per això de vegades es despista pensant en menjar).
- Puyol: senyor melenut que sempre es fot cops al cap. Curiosament, els castellans que mai sabien dir "Pujol" i deien "Puyol", al Puyol li diuen Pujol... son coses que mai entendré. D'aquest en diuen "capità" (com a l'exèrcit), i porta una cinteta al braç amb la bandera catalana per a que ningú no s'oblidi de que és ell qui mana.
- Sylvinho: Un bon jan amb cara de felicitat que es passa els partits corrent amunt i avall pel costat del camp.
- Zambrotta: Aquesta també corre però menys. Com el seu nom indica és italià i mai s'afaita però tampoc li creix la barba... es un fenòmen estrany que mai han analitzat al Gol a Gol.
- Thuram: Jugador que es pot diferenciar de la resta per que es més fosquet i calp (encara que n'hi han uns quants, però aquest es el que està més aprop del Valdés). Ja està una mica granadet, però a mi em cau bé.
- Oleguer: Jugador que li criden: "Uh, Uh, Ulegué!" però no es consideren crits racises. No cal explicar gaire d'ell per que també està lesionat i no juga massa (com a curiositat sap cantar el virolai).
- Abidal: Un altre jugador de color (quan dic de color no vull dir que sigui morat o verd, vull dir negre, evidentment, però ja no saps com descriure-ho per a que la gent no ho consideri un comentari racista...). El seu nom es Eric, com el vikingo.
- Gaby Milito: Tot i que tingui nom de pallasso, és un defensa del Barça. No confondre amb Puyol per que van al mateix peluquer.
- Xavi: Personatje curiós que sembla que mai no hagi trencat cap plat. Li agrada tocar la piloteta pel mig del camp donant voltes sobre si mateix.
- Edmilson: Senyor llargirut que té com a afició aquesta temporada anar perdent pilotes pel mig del camp.
- Ronaldinho: Exjugador de futbol molt gran en els seus dies de glòria. Es diferencia clarament de la resta per tindre els llavis més grans i per còrrer una mica menys. Per a mi, igualment, un crack amb tota regla.
- Deco: Jugador amb un nom ben estrany i cara de que tot se la sua. Tot i això es veu que es força bo, i li agrada pegar patadetes de tant en quant als rivals.
- Iniesta: Aquest no es que sigui de color, sinó que directament és "incoloro". Parent del difunt floquet de neu, es petitó i mareja als seus rivals deslumbrant-los amb la seva pell clareta.
- Touré Yaya: Un altre jugador fosc amb nom d'àvia congolenya. Sembla que té una èrnia però el paio juga igual.
- Eto'o: També fosquet. Aquest ja és davanter, o sigui que el seu objectiu és tirar pilotetes a la cabaneta del porter de l'equip contrari. No sé perqué li van posar una "o" de més al nom, cosa que fa impossible animar-lo dient el seu nom.
- Messi: Paio petit que porta super-glú a les sabatilles sense que sigui trampes.
- Henry: Es fosc però una mica més claret. Els entesos d'aquest esport diuen que aquest jugador era molt bo... ara es veu que no tant... però a mi m'agrada, que voleu que us digui.
- Gudjohnsen: Jugador que funciona com el seu cognom, com que es difícil de pronunciar ja no sabem si es davanter, mitgcampista, atacant o defensiu.
- Ezquerro: Senyor sentat a les grades que es molt aficionat al futbol i que sempre va a veure els partits del Barça gratis.
- Bojan Krkic: Adolescent amb cognom inpronunciable (o cognom que recorda el soroll d'un os quan es trenca).
- Dos Santos: Pues això, dos santos mejor que uno. També es jovenent i el seu llavi segueix el mateix camí que el de Ronaldinho.
I fet aquest anàlisi, dir que cap d'aquests comentaris pretén ser ofensiu amb cap dels jugadors, i si algú s'ha ofés... demano disculpes, però son coses que passen, de fet... podria ser pitjor!

La veritable història de Sant Jordi

2008-04-24T18:17:00.002+02:00

Tanta punyeteta amb Sant Jordi (que a Barcelona semblava el dia de la rosa, el llibre, i la birra amb tot de guiris del Manchester United) i es veu que tota la història que he explicat en posts anteriors era mentida! (mira que era fácil de creure la història d’un paio que mata a un drac eh?).
Així que avui descobrirem qui era Sant Jordi en realitat (rotllo “Aquí hay tomate”). Hoy en “Podria ser Pitjor”.... toda la verdad sobre Sant Jordi! Realmente mató un dragón? Le puso los cuernos a la princesa? La princesa era ninfómana? Era Sant Jordi seguidor del Manchester United? Tot això i molt més… al següent paràgraf.
Doncs segons la Viquipèdia (o el pet de la Vicky, que amb cátala tambe existeix) de la vida del sant no se’n tenen dades històriques (així tot el que explicaré a continuació no te ni un pam de fiable), solament referències en multitud de llibres (no res, el típic “m’ha dit un amic que si que ho va veure...”, a l’estil Ricky Martín, la mermelada i el sorpresa-sorpresa, tothom coneixia a algú que ho havia vist...).
La tradició católica (ui, si, molt de fiar també...) el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis (semblen personatges sortits d’un còmic d’Astèrix). Allà es casà amb una jove local (si fos visitant seria victoria en camp contrari i 2 positius... ai, quins records quan al futbol es donaven positius i negatius per guanyar o perdre en camp propi o contrari! Com al cole!!!) anomenada (la jove local, que me n’he anat del tema) Policromia (era el seu nom... però es veu que tenia una col·lecció de molts cromos), i tingueren un fill: Georgius (en cátala Jordi, però aquí i en la xina popular hauria de ser Georgius).
A l’arribar a la majoria d’edat (abans la majoria d’edat també era els 18 anys? I abans no podien muntar a cavall o què?) Jordi (Georgius para los enemigos) s’allistà a l’exèrcit Romà, tot seguint els passos del seu pare (culo veo culo quiero).
Quan comptava amb 30 anys (o sigui XXX però n’aparentava XXVIII) el destinaren a Nicodèmia (de fruitia) com a tribú (eing?) i entrà a formar part de la guàrdia personal de l’emperador romà Dioclesià (Dio per als amics).
El 303 (òstia, quins temps aquells!) l’emperador ordena (casa seva i una) persecució contra els cristians (Ronaldos, per això hi havia gent del Manchester per Barcelona) però el tribú (eing?) Jordi es nega a actuar (res, que es va jinyar home).
Interrogat (confiesa!!!) els comunica (pip pip pip pip....) que es cristià (ooohhhhhhh).
Dioclecià (Dio) ordena (els estables i) la tortura del traïdor (cristiano veo cristiano crucifico).
Jorgito és encadenat a una roda d’espases (como mola! Això ni a Port Aventura) i posteriorment decapitat (això ja no mola tant).
La tradició comenta (com qui comenta un partit de futbol) que l’esposa (o manilla) de l’emperador (un peix), Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà (però que no pagà i va fer un “sin-pa”) es convertiren al cristianisme veient l’exemple de Jordi.
En Jordi va ser santificat el 494 (ni el 493 ni el 495) pel Papa Gelasi I (Gelasi 1 – Magnesi – 2), però son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!!!

Sant Jordi III: El retorn de Sant Jordi

2008-04-23T10:32:00.003+02:00

En aquestes (sorpresa!), la fera va presentar-se (hola, soc el monstre) i Sant Jordi (ja era Sant abans d'això?) va escometre-la d'una llançada (toma ya!) i la va malferir. Després lligà la bèstia pel coll (sin piedad!) i li donà a la donzella per a que ella mateixa la portés a la ciutat (com qui porta un gosset vamos...).
Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles (si passés ara podriem veure les imatges al Youtube) ja esperava amb els braços oberts la donzella i el cavaller (sobretot a la donzella...), i enmig de la plaça els ciutadans van esbravar el seu odi contra la fera (a lo skin fotent-li patades i gravan-t'ho amb els mòbils).
El rei volia casar la seva filla amb el cavaller (digues-li tonto), però Sant Jordi va replicar que no la mereixia (no debia voler reconèixer que era gay amb aquelles malletes que portava). Va dir que havia tingut una revelació divina i que no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi (quina modèstia...).
Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut (no era Sant Jordi, era David Copperfield!).
I un cop revisada la fàbula en qüestió... jo em pregunto: I que te que veure tota aquesta història amb que es regalin roses i llibres? Suposo que son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Sant Jordi II: Sant Jordi contraataca

2008-04-22T17:04:00.001+02:00

Quan portava una estona caminant (res, 5 minuts que la princesa es cansava ràpid) se li va presentar un jove cavaller (no diuen que no parlis amb desconeguts?) cavalcant en un cavall blanc (de que color era el caballo blanco de Santiago?) i amb una armadura (i amb l'arma dura també...) tota daurada i lluent (con el nuevo Metalmine limpias toda clase de metales!).
La donzella, esborronada (per no dir una altra cosa) li digué que fugís de pressa, que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina (xixina?).
El cavaller li digué que no temés (pa xulo yo), que ell havia vingut expressament per matar el monstre i alliberar el sacrifici de la princesa i la ciutat de Montblanc (per a que després puguessin fer cava).

(CONTINUARÀ...)

Sant Jordi

2008-04-21T17:12:00.002+02:00

Diu la llegenda (i si ho diu la llegenda també ho dic jo) que Sant Jordi (Pujol no) era cavaller i màrtir (això de fer-se el màrtir ja funcionava en temps passats).
Es veu que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible (Pujol tampoc), que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar (debia ser triatleta)i tenia l'alè pudent (avui m'he creuat amb ell pel metro doncs...), fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort de tots els qui el respiraven (ara viu a Vandellós aquest monstre). Clar, vist el panorama, la gent estava acollonida des de Montblanc fins a l'Estartit.
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa i així no faria estrall a tort i a dret (era una mena de "operación triunfo" medieval, on si et nominaven se't jalava el drac).
Per decidir a qui es menjaria feien un sorteig (la loto-monstre) i un dia la sort (o el calvo de Navidad) va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre (si això passés per aquestes contrades, igual li donaven a la infanta Elena...).
La princesa era jove, gentil (ah, així no era la infanta Elena...) i gallarda (quin cony d'adjectiu es aquest per una princesa?) i feia molt dol haver-la de donar al monstre (no li podien donar galetes princesa a vere si colava?).
Ciutadans hagué (res a veure amb el partit polític) que es van oferir a substituir-la (només debien voler un bon polvo a canvi, sinó no ho acabo d'entendre), però el rei fou sever i inexorable (però si es ta filla!!!) i amb el cor ple de dol (ja... segur...) va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits (debia ser això, que el rei ja s'olorava que no era filla seva perquè era negra...).
La donzella (doncs... ella) va sortir de la ciutat tota sola i espantada (i amb els paparazzis al darrera) i va començar a caminar cap al cau del monstre.
Mentre, tot el veïnat mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici (i feien la "ola").

(CONTINUARÀ...)

He tornat!

2008-04-09T17:21:00.003+02:00

Després de gairebé 4 mesos amb el blog "mort"... he tornat!!! Podria donar excuses de que tenia molta feina, de que he estat malalt, que han operat a un familiar meu, o que m'han abduït uns alienígenes i m'han tornat al planeta terra amb forma de puça, però simplement em feia mandra posar-me a escriure en un pàgina web que no es llegia gairebé ningú.
Però avui m'he aixecat i m'he dit: "quina son"... i m'he tornat a dormir. I després m'he tornat a aixecar i m'he dit: "joer, a treballar"... i me n'he anat a treballar, però després d'un dinar de feina on l'alcohol era gratis m'he aixecat de la taula i m'he dit: "avui actualitzaré el blog"... i la resta de taula han respós "i a mi què?" (menys un que ha dit "guuuurp"... això era un rot... stewart).
Així doncs espero que no hagin de passar 4 mesos més fins que torni a escriure, i si no torno a escriure res fins d'aquí cuatre o més mesos... son coses que passen... de fet, podria ser pitjor!