10 anys després...

Ostres, 10 anys fa que jo tenia un blog i hi escrivia les tonteries que m'anaven passant pel cap... Des de 2012 que vaig donar el blog aquest per "mort i enterrat", i el munt de coses que han passat des de llavors no les hauria pas imaginat! Fins i tot hi han hagut amics i familiars també "morts i enterrats" per desgràcia... i col·lectivament hem passat per una pandèmia i tota mena de canvis (a nivell personal, laboral, social, econòmic...) Doncs ves que, avui que l'he buscat per mirar de recuperar un article que vaig fer per un Sant Joan, se m'està passant pel cap tornar a escriure-hi tonteries com en els temps passats... però diuen que "cualquier tiempo pasado fué mejor"... seria "peor" llavors el que pugui escriure ara? (mira que pitjor que lo que escrivia és complicat eh?) La veritat és que no m'anava malament com a teràpia antiestréss... però no sé si ara tindria temps i constància per fer-ho. Bé... de moment faig un "post" per avisar de que jo encara no sóc "mort i enterrat" (tot i que poc m'hi falta) i seguiré reflexionant sobre si torno a escriure o no... si escric... genial... i sinó... doncs lo de sempre: són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Desaparegut

Fa tant que no escrivia en el blog (per pocs dies un any), que fins i tot el format de tot això a l'hora d'escriure ha canviat. M'està costant una mica familiaritzar-me amb això, però suposo que, per escriure 4 coses que tampoc ningú no crec que es llegeixi ja, tampoc no cal esmirriar-se massa (m'encanta el verb esmirriar-se, de fet no sé ni si existeix, però m'agrada com sona... em sona a "gat"... ja veus no? pues si). Bé, la veritat és que, per variar, torno a escriure unes linies sense cap motiu en concret ni sense saber si aquest blog va camí de tenir continuitat o si serà un nou "post" d'aquest que s'estàs aquí ja eternament. Si més no, que al menys serveixi de despedida per si encara hi queda algún lector per aquí que s'hi va perdent de tant en quant. Els motius de no escriure ja son diversos, i encara que alguns sonen a excusa, i és que ho són, disposo de menys temps lliure, estic menys inspirat, però el principal motiu és que fa un any ja que no tinc ni ordinador portàtil ni internet a casa. Si, en l'era digital i els temps que corren és una mica trist, però que voleu que us digui, de vegades es viu més tranquil sense tanta "digitalzació", internets i mandangues d'aquestes. Doncs res, només que, si algú pensava que Murphy s'havia mort, de moment, encara es ben viu (i que duri!). Així que, si ja ens coneixem i saps qui soc, ja ens saludarem en el dia a dia que fa més il·lusió, i si no em coneixes i entraves per aquí a veure que havia escrit aquest "capullo", pues sento dir-te que no et puc garantir si escriuré més capullades o no. Però, que us he de dir! Ja ho sabeu: Són coses que passen! De fet... podria ser pitjor!

Jo abans no tenia un blog?

Crec que fa temps que tinc pendent actualitzar alguna cosa per internet, però no acabo de recordar el què... bé, suposo que ja me n’enrecordaré. Són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

L'amic que balla com els àngels

Tinc un amic que balla com els àngels.
Hi ha gent que té aquesta sort quan balla, que aixeca simplement un dit i, ho fa amb tant estil i tanta gràcia, que sempre queda bé i amb aquell simple gest ja sembla un ballarí de puta mare. Aquest amic és un d’aquests, però no només amb el ball, sinó amb la vida. Si aixeca un dit li surt una coreografia, si obre els llavis li surt un somriure, si et mira als ulls et transmet bondat, i si arribes a coneixe’l ja et té el cor robat.
I és que aquest amic balla com els àngels i té àngel. Jo vaig descubrir-ho ja fa anys unes nits d’estiu, i he anat disfrutant de la seva companyia fins ahir, quan un somni d’una nit d’estiu es va convertir en un malson, i l’amic que balla com els àngels ha passat a ballar amb els àngels.
Però el punyetero és tan bo, que fins i tot en això ens ha donat una lliçó, ens ha deixat a tots els que el coneixem tristos i incrèduls davant de lo sobtat de la notícia, però amb unes ganes de viure, disfrutar el moment i exprimir la vida al màxim per què això és el que tu has fet, disfrutar-la al màxim, treure-li el màxim suc i deixar emprenta en tot allò que has fet.
Així que, com que sé que no voldries que estiguem tristos, vaig a plenar el meu armari de ritmes, rialles i amistat (i de passos de ball que mai seré capaç de fer, però que bé m’ho he passat intentat fer-los!), i a viure al ritme del “Ju Ja”, per a que tu, allà on siguis, puguis veure que realment ens has ensenyat moltes coses en la coreografia de la vida.
I és que tinc un amic que ballarà amb els àngels (i els farà suar... però sobretot riure).
Gràcies Marc, fins aviat.

Londres: Més història (el segle XX)

A la segona guerra mundial (segundas partes nunca fueron buenas) Londres va ser bombardejada durant la Batalla d’Anglaterra (va ser el nom més adient que van trobar per posar-li a aquell esdeveniment: batalla per què hi havia una batalla, i d’Anglaterra per què passava a Anglaterra, ves quines coses). En la incursió (que deu ser el contrari de “excursió”, o sigui que si te’n vas d’excursió vas a passejar pels puestos, però si te’n vas d’incursió passeges per dins de casa) es va matar a 30.000 londinencs (i dos senyores de Rússia que passaven per allí) i es va destruir diverses zones de la ciutat, reconstruïdes posteriorment (per que deixar-ho tot trencadet i fet malbé feia lleig) i la guerra va ralentitzar la expansió de Londres. Però els merders no van desaparèixer de la ciutat, ja que fins al “alto al foc” (que no vol dir que un urbano no et deixi passar si vas amb un metxero, sinó que algú que està fent dolenteries fotent bombes i matant gent pels puestos deixa de fer-ho) dels anys 1997 i 1998, Londres va estar un objectiu quotidià per a les bombes del IRA (que com el mateix nom indica, era gent que estava molt enfadada) que d’aquesta manera buscaven amedrentar (sinónim de acollonir) al govern britànic per negociar amb el Sinn Féin (el “sinn” no és del rotllo “sin alcohol”, sinó que es diuen així) a Irlanda del Nord.
Però no tot són coses lletjotes al Londres del segle XX, també hi ha passat moltes coses bones (que per la vostra tranquilitat no penso anomenar-les totes) durant aquest segle (i pels segles dels segles, amén), com la celebració de la IV edició dels jocs olímpics l’any 1908, la XIV edició l’any 1948 i la designació de Londres també com a la propera seu dels XXX (triple x, porno dur) Jocs Olímpics Moderns l’any 2012 (usease, l’any vinent, que ja no és segle XX, però ho poso igualment en l’article) que va ser escollit el 6 de juliol del 2005, el dia abans de San Fermín, i que es celebren els següents sants, curiosos alguns d’ells: San Beato Agustín José Desgardin (un sant que rima), Santa Ciriaca de Nicomedia (una santa famosa pels seus monòlegs i fundadora del Club de la comèdia), Santa Dominica de Tropea (que si no se descuida, le a-tropea un carro), San Goar (un sant que no celebra ningú, per que encara cal trobar el pare que tingui els collons de posar-li Goar de nom al seu fill), San Justo (Molinero) de Condat, Santa María Goretti (d’aquesta no se m’ocurreix cap comentari), Santa María Teresa Ledochowska (encara s’ha de trobar el capellà que sàpigui pronunciar bé el seu cognom), Santa Monena (a qui Miguel Bosé li va dedicar la cançó “Monena mía”), Santa Nazaria (que segurament nazaría algún dia, pero no saben cual), San Paladio de Escocia (las cosas de Paladio van despadio), San Pedro Wang Zuolong (aquest deu ser un monge chaolin), San Rómulo de Fiésole (i olé), San Sísoes de Egipto (que tot i el seu nom, s’escriu amb una sola “o” i no amb sis), Santa Susana Àgueda y compañeras (m’ha encantat que en aquest sant es celebra el seu i el de les seves amigotes), i San Tomás Alfield (que abans de sant va ser peça d’ajedrez).
Però no estava parlant de Londres?... Bé, si començes parlant de Londres i acabes parlant dels sants del 6 de juliol... són coses que passen, de fet... podria ser pitjor!