dimecres, 31 d’octubre de 2007

Els temes trascendenquals: Ventdelplà


Per fi ja puc dir que tinc visites al meu blog, això si, després d’una exhaustiva campanya de marketing enviant e-mails a tot ésser viu per a que visitessin aquesta pàgina.
De fet, no sé si això mateix ha estat contraproduent, ja que ara he d’escriure un article sobre “temes trascendenquals”, que ja em direu com ho enfoco jo això. I és que sou més “putes que les gallines” (es pot dir putes en un blog?... i realment les gallines són molt putes? Cobren per a que se les beneficiïn els galls? No ho tinc clar, però si que sé que fer sexe els hi costa un ou, o uns quants).
I pensant sobre aquest tema trascendenqual, he arribat a la conclusió de que un tema “trascendenqual” és un tema intranscendent del qual vull parlar, per tant, com que el segon més votat a estat Ventdelplà, parlarem d’aquesta sèrie.
La veritat és que jo tampoc no en sóc un fervent (bonica paraula que em recorda a les aspirines efervescents) seguidor d’aquesta sèrie, però si que la veig de tant en quant, especialment el final, quan surten les lletres i ja t’expliquen tot el que passarà en els propers episodis.
Així doncs, per a poder parlar de Ventdelplà he hagut de fer una àrdua (bonica paraula també) tasca (sinònims: bar, cantina) d’investigació (paraula normal) sobre els “entresijos” (paraula castellana que em fa gràcia) de la sèrie que passaré a detallar a continuació:
Ventdelplà és un poble (per si algú llegeix el blog i no ha vist mai la sèrie, cosa díficil... em refereixo a que llegeixi el blog, no a que vegi la sèrie).
I allí hi viu un fotimer de gent (com a la resta de pobles generalment), amb la peculiaritat de que els que allí hi viuen son actors i ja han sortit a 4 o 5 sèries de TV3 més, amb lo que se’t fot un cap com un bombo:
Tenim a la Teresa (Emma Vilarasau, que el seu cognom sempre em recorda l’aigua de Viladrau... ves quina cosa) que és la metgessa del poble i que està casada amb el David, un paio amb barba que ara és advocat però que abans era quiosquer a Estació d’Enllaç.
Es veu que a aquesta dona l’acosa un mosso d’esquadra (l’Eduard Farelo, la veu més escoltada de Catalunya) que ningú ho sap, però resulta que és el seu fill (i del Mateu Montsolís), així que, quan ho sàpigui, aquesta dona segur que plora, que ho fa molt i molt bé això de plorar.
La Teresa te dos fills (si no compten el munt de fills més que té del músic aquell de Majoria Absoluta): la Isona i el Biel, que a TV3 ja se’ls hi acaben els noms amb tantes sèries i ja comencen a posar noms estranys com Dora o Esvetlana, que pel nom hauria de ser una gimnasta rusa, però no, és una exprostituta (com les gallines) que es va casar amb un paio (germà del quiosquer) que es diu Jaume i en el seu temps lliure anuncia vinagre de mòdena.
També hi ha per allí un veterinari, el Julià, que es lia amb tot cristo (perquè ningú deu conèixer el seu passat fosc de Laberint d’Ombres quan era conegut com Salvador Borés i on enlloc de liar-se amb tothom els matava que donava gust... tot i que ara també els hi dona un gust que les mata).
Per allí ronda una xicota amb cadira de rodes, la Mònica, que va sortir amb el fill del Carles Francino i que es filla del Monràs, que abans era presentador d’un programa d’acudits que es deia “Moltes gràcies” i tenia la “memòria d’un cargol”. El seu següent nòvio, un tal Rafa, se’n va anar del poble amb la Marta Marco “teòricament” a viure a Lleida amb els pares d’ella... però és mentida, per que el pare d’ella és el Lluís Marco (actor especialitzat en fer de metge) i està a Madrid fent Hospital Central (de metge, com no), i se’ls hi ha vist el plumero per que jo un dia vaig veure al Rafa per la tele que es veu que està fent el MIR, i al poble no ho sap ningú.
El que si que no ha evolucionat gaire amb els anys és el Paco, que ara treballa al bar Tramuntana i que fa uns anys es feia dir Sisco i tenia un bar al poble de Nissaga de poder (on per cert hi anava sovint el Farelo a fer unes canyes, no sé com no el reconeix...). Aquest es veu que és un actor especialitzat en fer de cambrer, que van molt buscats, com el Pau Durà (Félix, difunta parella de l’Esther) que va ser cambrer del bar de Plats Bruts, del de 7 vidas i del Tramuntana (ole camarero!), o com l’etern “barman” de TV3: el Peris, que per cert te un fill (si el Peris es el Barman el fill deu ser el Robin) que també vivia a Ventdelplà abans de que li agafés un “canvi físic sobtat” (malaltia que no va saber diagnosticar la Teresa ni la Emma de Plats Bruts que també ronda pel CAP) i que el va portar “de cap” a El cor de la ciutat (que ja no se sap on està tampoc el cor d’aquesta ciutat, si a Sant Andreu, a Sants o a Ventdelplà).
I és que podríem estar hores parlant de Ventdelplà, potser una mica més de la seva trama enlloc de parlar dels personatges, ja que això dels personatges és un embolic per que a les sèries de TV3 molt sovint veus les mateixes cares (i no em parlat del Boixaderes!) i ja no saps si estàs veient Poble Nou, Secrets de Família, Mar de Fons, La Granja, La Rosa o Ventdelplà...
Això si, encara que vegis anuncis o vegis una peli, sempre sentiràs la veu de l’Eduard Farelo en un moment o altre, però son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Els articles


Em refereixo als articles del blog, no als personals (bé, personals si que ho són, ja que són meus, peró no són "el, la, los, las...") ni als febles (encara que també siguin febles en el seu contingut). Vull dir que... un cop ja s'ha "obert" el blog amb un primer article fàcil, per què no dir-ho, parlant del propi blog arriba el moment de plantejar-se: i de què anirà el segon article? La meva inspiració no ha donat per a res més que per a fer un article sobre el segon article del blog .Esperem que això no es repeteixi en el tercer article, encara que diuen que "no hay dos sin tres", però és mentida: jo tinc dos testicles i mai en tindré tres (espero), i dos ulls (si no comptem l'ull del cul evidentment). També tinc tant sols dos mans, dos peus, dos orelles... (si que tinc coses!), així que si que "hay dos sin tres".
Bé, que me n'he anat del tema. Estava parlant d'aquest segon article en el que podria haver parlat de moltes coses: dels socabons (o "socabrons") de l'Ave, de l'estat de forma de Ronaldinho o de què està passant a "Ventdelplà", entre moltíssimes altres coses, però la veritat és que no en tenia ganes, així que resulta més fàcil escriure un article sobre el mateix article divagant estúpidament sense aportar res de nou a aquest blog que segueix sense visitar ningú (tot i que hi he posat una enquesta i tot per fer-lo més "xuli"). Això si, tampoc m'he trencat gaire el cap per pensar el tema de l'enquesta...
Però que voleu que hi faci, això d'escriure articles en blogs que no aporten res de res són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Els Blogs


Està vist que ara si no tens un blog no ets ningú... webs, blogs, fotologs, catacloks... gairebé tothom que està al dia en "l'era digital" té algún lloc propi a internet.
Doncs que coi! Fem un blog també! Un blog que potser ningú no llegirà, o que ni tan sols ningú sabrà que existeix, però omplirem una mica més aquest pou sense fons que sembla que és internet.
Ves a saber, a lo millor serà una d'aquelles tantes coses que es començen i s'abandonen al tercer dia... ja ho veurem.
I de què anirà aquest blog? I jo que sé! De moment jo el faig, i després ja pensaré que hi poso, que tampoc cal ser tant previsor (és que sembla que la gent ho vulgui saber tot també...).
Per cert, a qui se li va deure ocórrer la paraula "blog"? Jo de petit tenia un "bloc" Enri (com el davanter del Barça) amb la tapa vermella on agafava els apunts de 3r. d'EGB... com passa el temps... i continuem amb els bloc/gs, això si, ara una mica més moderns i sense la senyoreta de torn que et castigava si no feies bona lletra o si feies massa faltes d'ortografia.
Benvinguts doncs a aquest blog (que de moment ningú sap que existeix, per tant, si has arribat aquí tot sol, primer de tot: hola, gràcies per llegir-ho; i segon: poca feina, per què ja em diràs com has acabat en un blog d'un paio que no tenia res millor a fer avui que començar un blog simplement per passar l'estona).
Però bé, això d'escriure blogs són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!