divendres, 30 de juliol de 2010

Las corridas


El primer cop que poso el títol d’un article en castellà... com es diu en català això? Corridas, corrides, corregudes o escorregudes? Bé, el fet és que veient el rebombori que n’han fet els mitjans de comunicació i que no hi ha blog que no parli del tema, jo no seré menys i també parlaré d’aquest tema: las corridas.
I és que com us haureu assabentat (si no sou un extraterrestre que acava d’arribar al nostre planeta, i tot i això l’extraterrestre no ha saber llegir i ser cec), s’han prohibit a Catalunya las corridas! Jo, pobre incult, vaig entrar en un estat d’estupor absolut en creure que a partir del 2012 ja no em podria còrrer mai més (i tampoc és que sexualment sigui molt actiu, però és un tema que em preocupà). I com ens ho farem? Haurem de practicar tots sexe tàntric a partir d’ara? Que això de controlar la ejaculació és molt complicat eh? (almenys per a mi!).
Però per a tranquilitat dels mascles, només s’han prohibit les corrides de toros. De totes maneres... pobres animalons! Ja no podran satisfer sexualment a les vaques i correm el risc de que no es reprodueixin! I cap al 2012 ja no neixin nous torets i vaquetes, la especíe s’extingurà i ja no podrem beure llet de vaca, ni menjar un bon bistec (i els iogurts continuaran portant bifidus?).
Davant del pànic que m’ha produït aquesta situació, he investigat molt sobre el tema, i us puc informar estimats lectors que els trets no van per aquí, que es veu que el que han prohibit és aquella cosa que feien en uns llocs que es diuen plaçes de toros (edificacions rodones utilitzades darrerament per a construir-hi centres comerciales, fer-hi tornejos de tennis o reconvertir-los en pabellons esportius) on surtien uns senyors marcant paquet amb una vestit que li diuen “traje de luces” (per que portes les curtes, que com et posis una mica “content” sexualment parlant, amb allò tant apretat, ràpid se n’adonarà el públic que has posat les llargues) als que s’anomena “toreros” (coneguts en els darrers anys per omplir pàgines en les revistes de premsa del cor), els quals es dediquen a una activitat lúdico-festivo-tradicional (lúdico per als toreros, festivo per als aficionats al toreo i tradicional per als toros, ja que sempre acabaven com manava la tradició: morts) la qual s’anomena “corridas de toros”.
Evidentment, tothom es lliure de tenir la seva opinió al respecte (al igual que considero que, en democràcia, també s’ha de respectar la decisió del que la majoria ha cregut oportú), i tampoc jo no sóc ningú per dir si està a favor o en contra d’aquesta activitat, però torno a trobar que passa exactament el mateix que comentava en un article anterior sobre el mundial de futbol: tot ho hem de polititzar? A mi me la repanpinfla si el toreo és tipicament espanyol, mexicà o hindú, només crec (i és la meva humil opinió, i desde el meu respecte per a qui li agradin els toros) que en el segle XXI, un espectacle no pot estar basat en el maltractament de l’animal (sigui un toro, un avestuç o la gallina caponata). I si torejar és un art, hauria calgut trobar alternatives per a actualitzar i modernitzar aquest art sense torturar a un animal. Jo que sé! Que el toro fos mecànic, que els toreros es toregin entre ells (un vestit de toro i l’altre de torero), o que, simplement, el seny ja hagués aparegut directament en la gent d’aquest art, i haguessin eliminat tot el que comporta clavar llançes, tallar orelles o putejar al pobre animal fins a la mort. Igual ningú hauria dit res si, simplement, la lluita fos realment home contra toro, sense espases ni res més, amb el capote, ara t’esquivo, ara no... i a l’acabar el toro cap a casa que ja ha fet una mica de footing. La gent no hauria tret mocadors blancs amb molt més sentit si la pobre bèstia simplement torna cap a casa seva como Pedro por su casa?
I que consti que la meva opinió no té res a veure amb nacionalismes! Les sardanes son catalanes i a mi, particularment, no m’agraden, i si les sardanes les fessim pegant els saltironets al damunt d’un munt de hàmsters, trobaria molt lleig el maltractament d’uns animals que no han demanat estar allí aixafats per espardenyes i també creuria just que es prohibissin.
Bé, en definitiva, que les tradicions cal respectar-les, però si visquessim sempre tradicionalment encara estaríem llençant cabres des de dalt d’un campanar per festa major, cremant a la gent a la foguera per que no són cristians, apalliçant a les dones impunement, tenint 4 negres a casa que ens abanicarien quan fes calor i matant a la gent simplement per que un és jueu, de color o homosexual (la veritat, veient aquests exemples que poso, encara hi han persones que deuen creure que això també son tradicions que cal conservar).
I si per aquest article em tallen les dues orelles i el rabo... i mira que jo me l’estimo molt al meu rabo... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dijous, 29 de juliol de 2010

L'article escrit sense cap lletra o


Després de l’experiència del darrer article escrit sense mirar el teclat, ara m’he animat a escriure articles “alternatius”, així que avui intentaré escriure sense ficar cap vegada la lletra “o” (excepte aquesta i la del titular, evidentment).
Si, ja veig que es ben estúpida la idea, encara que segurament és més estúpid que algú se l’estigui llegint, i intentant cercar alguna lletra d’aquestes que se m’hagi escapat. Si ets capaç de veure’n alguna tindràs premi. Escriume dient en quina paraula hi és la “lletra”, i tindràs el premi de... una nit de sexe desenfrenat amb qui escriu aquestes linies (se que es un premi paupèrrim, i que si ets femella i ben guapa me’n penediré sempre d’haver realitzat aquest article sense cap errada; i si ets mascle... ni em diràs que n’has vist alguna!).
Seria fàcil anar escrivint paraules sense aquesta lletra i sense cap sentit... negatiu, l’article tambe explicarà algun tema, i aquest tema serà, evidentment, la lletra “maleïda” (maleïda per a mi, per que resulta realment difícil evitar escriure-la cap vegada).
Aquesta lletra circular és la que fa 16 en l’abecedari (si la “ll” es té present, sense la “ll” seria la quinzena, i abans a cada quinzena havies de canviar el teu vehicle de banda quan el tenies aparcat pel carrer. La de multes que vaig arribar a pagar!)
Per escriure-la es fàcil, agafes un llapis (amb punta, que sense punta s’escriu fatal, si cal busca una maquineta de fer punta), el punxes en un paper (parlant de punxar, diria que hi ha un refrany català que diu que algú li va dir a algú altre, necessites que et punxi amb aquest estri afilat? I aquest altre li va dir a l’un, punxam, encara que a la panxa... nanai!), i fas un gest circular fins al punt inicial.
Aquesta lletra en particular, és similar al 0 (eh! Que és una xifra eh? Que crec que encara he evitat escriure’n alguna) i les nines inflables és la única lletra que saben dir.
Sembla mentida (i te’n fas creus quan intentes escriure sense ella) de l’imprescindible que resulta de vegades una lletra, i que sense ella hi ha multitud de paraules que has d’evitar utilitzar.
Per cert, us heu fixat que una gran quantitat d’insults empren aquesta lletra? Aquell que parla del mascle de la cabra, el que li dius a algú que mama, el del “gili”, el que fa referència a aquell habitacle vital per als cucs de seda abans de ser “butterflies”... (es que també sé anglès eh?). Encara que també n’hi han d’insults sense aquesta lletra: ruc, nap-buf, puta... (que mal parlat m’està resultant aquest article!).
En resum, gran lletra aquesta (segurament la més gran en superfície) i imprescindible per escriure un article amb una mica de sentit.
I ben estúpid l’article i l’experiment aquest d’evitar emprar aquesta lletra en particular (igual que el pati de casa meva, que també és particular, especialment quan fem el ball aquell de la patata...)
Bé, i deixaré aquí ja aquest article, que si el faig una mica més curtet, em serà més fàcil evitar escriure la lletra... la lletra... aquella.
Crec que finalment he evitat escriure la lletra. Si resulta que al final se me n’ha escapat alguna... sn cses que passen... d fet... pdria ser pitjr!

dimecres, 21 de juliol de 2010

L'article escrit sense mirar el teclat


Avui torno a tindre ganes d’article absurd (com si algún dia tingués ganes del contrari!), i escriuré un article sense mirar el teclat a partir del proper paràgraf. Us prometo que no hi haurà cap modificació i no tiraré mai enrera per rectificar, a veure que hi surt! (i si s’entén):

De petit em van apuntar a un curs de mecanogradua... ve bolia dir de macanogeafia... ostiam mestic posant nervios i aixo cada cop va pirjoe! Com podeu comprovar, els diners no van ser gaire ben invertits. Quins temps aquells en que la gent s’apuntava a coses com mecanogradia! (algun ciop escoiré •mecanogradia” be?). vaig a provar-ho; mecanogradia (ai), mecanografua (io), mecanografua (noooo), on coi esta la o? Noooo, la iiiiii (ara...). Tornem-hi: MECANOGRADIA. Burrrrrrrrf! Mecanograffuam, mecanogradua, mecnografia, macanografia, mecanograffia, mecanografua, mecanografia (per fiiiiiiiiiii).
Per cert, us informo que escric sense mirar el teclar pero si que miro la pantalla, que sino ka seria impossible. Vaif a fer una prova i ara escriué un paràrraf sense mirar la pantalla tampoc:

I a on miro= Ara semblo mitg rinro escrivint en un teclat u murant cao a l0aure,,, es deu estar entenent algo del que estic escrivint= Vaif a tornar a escirure mirant la pantalla...

Buf, vaja desastre... l’article realment es espurid (vill dir estupid)) i no deu interesar per a res al lector, pero us he de confesar que m’ho estic passant molt bve wscrivint.kim escruvint.lo (ja hi som=, escrivint-lo!
Per cert, tornant a la... mecanografua (no hi ha manera), que vonic (ifm no es que faci faltes d0irorofrafia, que tambe, es que m’equivoco de lletes!. El que deia, que tornant a la... ai ai ai... alli vaig... mecanofeafia (cada cop pirjoe), que binic eren aquelles linies que ens feien escriure on posavem: qwert `poiu,,, bi vukk dur bi,,, cukk dur bi, VULL DIR NO! Tirben.hi, torben,hi tornem.hi (on esta el guió!!!!?), a veire ara: qwert poiuy asdfg ñlkjhRealment veug que no soc un von mecanograf, i que tinc un problema especial en trobar les vocals i els signes de puntuacoó, com ara que volia posar un puntt i he posat una coma.
A més, quan ens apuntaven abans a aixo de mecanogradia (...), ho feiem amb aquelles maquines que ja han passat a l’oblir, i que es deien; maquines d’escriure. Que havies de picar les tecles amb una forña inudual i al acabar la linia... a dinar.li a aquella barreta per salrar a la seguent linia. I si t’equivocaves... aquell tipex tant miticm que era un paperet que havies de posar al lloc on picaves, Mira, ara sembla que escric una mica millor, serpa que m’he relaxat. Vaif a provar de nou a esciure la paralila maleida: mecanogradia (aoxp dei ser el dia que fas mecanogradia), collons am la d! On estpa la fff, aqui. A veure; mecanografua, ia ara la iiii; mecanografua, em tornarñe voif, boig. Eso.
Ara ja la gent va amv ordinadors i les maquines d’escriure an passat a la posterirtat. U ka gebt fa eks cursis de mecabnograia in line. Pero la meoria de mortals escriuren nomes amb 2 firs o amb 3, no, 4.. dirs (dirs dits), no vull posar “,”, vill posar “.....”!!!.
Bueno, crec que ja he desvariejat prouta estona, per o no cill acavar l’article sense escriure de nou la paraula mecanografua. Aaaaahhhh, mecanogragua, mecanogradia, mecanografia. Bieeeeen!,
Doncs fins aqui l’article sense mirar el teclat, ho sento si no s’ha entés res, poerpi b i eb sse nes, i si em passo nn article senser intentant escreiure la paraula MECANOGRAFUA... son coses que passen. De fert... podria ser pirhor!

dilluns, 19 de juliol de 2010

La platja


Avui, després de l’impàs patètic del darrer article, avui en fotré un la mar de intelectual (que això de “la mar” ve que ni pintat), i per fer-ho tornarem a parlar d’un tema estiuenc: la platja. I ho faré des d’un aspecte més tècnic, ja que tothom poc o molt ja sap que és una platja, així que intentaré aportar nova informació sobre aquest apassionant tema.
Geomorficament parlant (que no és parlar com si fossis amorfo) la platja és un depòsit de sediments no consolidats que varien entre arena i grava, excloient el fang ja que no és un pla aluvial o costa de manglar, que s’extén desde la base de la duna o el límit on acava la vegetació fins a una profunditat X on els sediments ja no es mouen (heu entés algo? Doncs jo tampoc, però ho diu la wikipèdia).
Aquesta profunditat varia entre platja i platja (vaya, vaya, aquí no hay playa) depenent de la batimetria (algo a veure amb la baticao?), la geomorfologia (mira, geomorficament estem parlant) i l’oleatje (ole! Atje!).
Els sediments (quina mania amb dir-ho així! Però això no és sorra? Amb “s”, que amb “z” no és precisament un sediment) a les platges poden variar segons... però quin rotllo no??? Fins i tot jo m’estic avorrint d’aquest tema ja! Si la platja tots sabem el que és! Bàsicament la platja és aquell lloc on la gent s’hi estira en una tovallola embadurnats de crema solar, per a posar-se ben morenos (els negres també es posen morenos?).
És un indret on la gent fa guerres territorials per conquerir petits terrenys que coronen posan-t’hi una sombrilla com si fos la seva bandera.
On sempre hi ha gent jugant a pales a la vora del mar i que és innevitable que la piloteta en algún moment vagi a parar a algú molestant-lo.
I on quan tornes a casa estàs tot salat, la sorra (la molt sorra) es posa entre els dits dels peus que sembla pegada amb superglú i acabes amb sorra fins al forat del cul.
Això si, a la platja també t’ho pots passar molt bé. Pots fer activitats aquàtiques dins el mar. D’entre elles destacaria el moment d’entrar a l’aigua i intentar passar per aquell punt que tots sabem (especialment els homes) en que la sensació de fred s’intensifica, però que sempre arribarà alguna onada que et putejarà de sobremanera. O aquells patinets que lloguen per anar mar endins pedalant com a cabrons, que sempre hi ha un dels dos que deixa de pedalar. I quan vols tornar ja estàs rebentat i, normalment, te n’has anat del lloc i ja no tens ni idea d’on està la paradeta de patinets de platja per a tornar-lo. Jo conec uns amics que van estar 10 dies buscant la paradeta de patinets de Comarruga, trobant-se durant la seva ruta una patera d’inmigrants, un creuer de singles, al David Meca fent un dels seus reptes, i al Bob Esponja (la insolació ja era important en aquells moments). Finalment van arribar a la costa italiana i almenys van aprofitar per fer una pizza (4 estaciones per a més informació). Com que no han aconseguit tornar el patinet encara, ara aquests amics meus ofereixen rutes guiades per la mediterrànea en patinet. I a més és dels bons el patinet eh? D’aquells que tenen un tobogan al mig! Lo dolent és que no saps mai d’on sortirà la ruta ni on arribarà. Però si tens sort pots acabar al delta de l’Ebre fent una paella, en alguna cala paradisiaca de la Costa Brava o en una platja nudista plena de sueques despullades (aixo nomes passa per aixo si ets el personatge d’una peli espanyola de principis dels 80). Tot i que també, si tens mala sort, i amb aquests tripulants seria el més normal, pots acabar fent la ruta del Nil en patinet envoltat de cocodrils, perdut enmig d’una colònia de meduses, atropellat per un trasanlàntic o sortint al telenotícies sota el titular: “gilipollas se pierden con un patinete por el mediterraneo durante 20 días”.
Sempre serà més segura la opció “tradicional” de quedar-se apropet de la horeta (“orilla” en català), disfrutant del sol i gaudint de la platja. I si no t’agrada la platja per que tu ets més de piscina... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

diumenge, 18 de juliol de 2010

L'article que no se on anire a parar


Avui he decidit escriure un article, en la linea dels darrers articles que cada dia son més absurds, sense plantejar cap tema en concret, sinó simplement anar escrivint les coses que em vagin venint al cap, ja que sempre me’n vaig del tema i l’he de reconduir i d’aquesta manera no cal tornar al tema principal, i ja veurem on acava l’article.
Segurament aquest tipus d’article no reportarà cap tipus d’interès per a la persona que el pugui arribar a llegir, però cal recalcar (calcar dues vegades amb paper de calco, no confondre amb els polvos de talco, que tampoc s’han de confondre amb un altre tipus de “polvos”) que els articles anteriors, tot i tindre un tema en el que estaven centrats, tampoc reportaven res de res.
Qui si que reporten coses, són els reporters de la tele, que com bé indica la mateixa paraula, són dos vegades porters. El titular i el suplent. Així, si poses un reporter de porter en un equip de futbol, no cal que tinguis porter suplent, per que el reporter ja val per dos. La de sous que s’estalviarien els directors esportius del equips si se n’haguessin assabentat d’aquesta informació! De fet, el sou d’un porter suplent, acostuma a estar mal aprofitat, ja que li estàs pagant uns diners a un paio per a que s’estigui tota una temporada veient els partits des de la banqueta, com aquest senyor amb trenes que juga de porter suplent al Barça i té nom de cuaderno de “pinto y coloreo”, que té un lloc preferent al Camp Nou per veure els partits. I si t’estalvies el sou de segon porter, també pots posar el seu lloc a la banqueta com a seient lliure i guanyar una pasta adicional.
Parlant de pasta, menjar tradicional a Itàlia, sempre m’he preguntat qui treballa posant el farcit als raviolis. Oh! I parlant de raviolis, algú s’enrecorda d’aquella sèrie que feien fa molts anys a TV3 i que es deia Ravioli? (això d’escriure sense saber on s’anirà a parar té la seva gràcia, ja que ni m’enrecordava d’aquesta sèrie!). La veritat, pel record que hic tinc diria que la sèrie en si (i en fa sostingut) no era gaire bona, però no se per què, hi guardo un bon record (record sense accent, que amb accent seria rècord, i jo no tinc cap rècord, al menys registrat, això si, sempre canto la melodia del MovieRecord als cines).
La veritat és que no sé si escriure un article d’aquest tipus té algún sentit, ja que realment això no té ni solta ni volta (ni John Travolta), així que crec que aquest experiment es quedarà en això, en un “experiment” (abans de ser “periment”) i em dedicaré millor a escriure articles sobre algún tema en concret, que interessaran més o menys (segurament menys), però dintre de la poca llògica almenys en tindran alguna (us heu adonat que en la darrera frase hi ha escrit “menys” tres cops?).
Menys vol dir “menos”, però si ho llegeix un castellà o llegirà “menis”, que si l’accentues a la “i” sona com aquell òs que hi ha sota el genoll i que els metges li foten copets amb un martell i la cama se’t torna tonta aixecant-se sola (no parlaré d’altres coses que també s’aixequen soles tontament...). Jo de petit em partia de riure deixant les cames penjant i pegant-me copets als menisc veient com la meva cama sortia disparada tota sola (com podreu comprovar, ja de ben petit estava demostrant que les meves neurones no donaven per a més).
Potser que ho anem deixant aquí ja, que aquest article ja és insalvable. El proper ja tornarà a tractar sobre algún tema amb una mica més de sentit... o no. Son coses que passe. De fet... podria ser pitjor!

dissabte, 17 de juliol de 2010

La mandra


Avui parlaré sobre la mandra. La mandra és aquella sensació de que no et ve de gust fer res i que avui em provoca que escrigui aquest article tant desangelat (és a dir, que no te àngels... Gonyalons).
Aquest és basicament un article escrit amb mandra (que tampoc és el nom d’una persona que està sentada al meu costat escrivint l’article). Mandra provocada segurament per la calor que fot.
Mandra per pensar sobre què escriure, mandra per escriure’l i mandra possiblement dels lectors de llegir-lo.
Curiosament quan tens mandra dins d’una sala, l’habitació es converteix en un animal: la “salamandra” (diria que és la pitjor parida que he posat en els 74 articles que s’han publicat fins avui al blog).
Així que després d’aquest patètic moment literari, aquí s’acava aquest article que és curtet per què, evidentment, em fa mandra allargar-me, i si a tu no et fa mandra... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

divendres, 16 de juliol de 2010

L'estiu


Ja fa uns dies que va arribar oficialment l’estiu (motiu més que suficient per dedicar-li un article), i com per tothom es sabut: a l’estiu tota cuca viu i una flor no fa estiu.
Si a l’estiu tota cuca viu... que fa aquesta cuca durant la tardor, l’hivern i la primavera?
I si una flor no fa estiu... dos flors si? O son multitut?
I què fa tardor, hivern i primavera? Ah, sí, la primavera la sang altera... i la prima Conchi de Lugo? I qui és l’Hugo? Pues el germà de la Conchi, o sigui, el cosí Hugo de Lugo. “Lugo” me estoy desviando del tema, encara que l’Hugo “és-tiu” del Pedro (“pedro” quina anada de l’olla... demano “pedró” per aquest paràgraf tant surrealista) i tornem a l’estiu.
Un dels símptomes inequívocs de que ha arribat l’estiu, és que fot una calor que et pots morir (però literalment), que surts al carrer i et ve una bafarada d’aire calent directament a la cara que sembla que estiguis al Sàhara (al desert, no al personatge de “El cor de la ciutat” que era germà del Tomàs, el violador del barri). I això quan hi ha aire!
La calor provoca irremediablement en l’individu que el fa suar, i la suor produeix pudor, amb lo que per les ciutats (normalment desertes de gent pels carrers, per que tothom es refugia en llocs amb aires acondicionats, piscines o platges) només hi queden personatges suats i pudorosos amb cara de pena que van treient la llengua tot assedegats (al ser de gats, no són de gos).
Les autoritats sanitaries (si son autoritats els hi haurem de fer cas) recomanen no sortir al carrer quan fa molta calor (no te jode, però si jo he d’anar a treballar!), anar per l’ombra (i com creuo segons quin carrer si l’ombra només està a una banda!) i beure molt líquid (amb lo que les nits d’estiu ens les passem pixant).
I parlant de les nits d’estiu... que dificil es conciliar el son (que bonica la paraula “conciliar”) amb aquesta calor! Que et fots una dutxa abans d’anar a dormir per estar més fresquet, i quan arribes al llit, amb la xafegor que fot, ja tornes a estar suat (però no te n’adones, per que com que acabes de sortir de la dutxa, et penses que la suor és aigua de la dutxa).
Si no tens aire acondicionat, lo més normal és dormir amb les finestres obertes (a veure si hi ha sort i passa una mica de corrent d’aire), però la solució de vegades és pitjor que el problema, ja que per aquella finestra oberta entra una tribu de mosquits assedegats de sang, que t’acribillen per complert durant la nit fent que quan t’aixeques pel matí sembla que tinguis la sarampió. I això si t’han deixat dormir, que els punyeteros mosquits son especialistes en passar-se la nit “zumbant” al voltant de la teva orella, que no em puc explicar mai com aquell soroll imperceptible durant el dia d’un mosquit volant, durant la nit es converteix en un atronador i molest soroll que sembla que els mosquits vagin amb altaveus (i amb un sub-woofer... o com s’escrigui).
Doncs res, que l’estiu ja ha arribat i toca soportar la calor com bonament poguem. Si ets afortunat i tens aire acondicionat, o tens una piscineta (ni que sigui de les de Toy aprop), enhorabona, ja que passaràs un estiu prou comodament, però si ets com jo i no tens ni un trist ventilador... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimecres, 14 de juliol de 2010

El mundial de futbol


Ja fa molts dies que va començar el mundial de futbol i pocs que ha acabat, aquell aconteixement esportiu que es repeteix cada 4 anys i que excita i motiva als mascles de sobremanera, que fins i tot ens mirem el partit Costa de Marfil contra Arabia Saudí, i després d’un mes futbolero al 100%, el mundial ja arriba a la seva fi.
Idiumenge va jugar la final “la roja” (que no és una guiri de salou que ha pres massa el sol, sinó que és el nom que se li dona ara a la selecció espanyola de futbol). És curiós aquest nom de “la roja”... evidentment, li han posat aquest nom per que van vestits de vermell (seria més divertit si s’anomenessin “la pistacho” o “la butano”), però curiosament, quan porten la segona equipació que és de color blanc, no se li diu “la blanca”, sinó que continuen sent “la roja”.
Cal destacar en aquest sobrenom, que si coloques una “i” al mig, la roja passa a anomenar-se “la rioja”, amb lo que passa de ser un país a una comunitat autònoma on es fan molts bon vins (que curiós el que pot arribar a fer una sola lletra!). Però no només això de màgic té el vocabulari, sinó que canviant la j de roja per altres lletres... la paraula canvia de significat! (ohhhhhhh!!!): rota, ropa, rosa, roma, roca, roba, roza, etc. (ups, crec que he vegut massa rioja i me n’he anat del tema).
La final la selecció espanyola la va jugar contra Holanda, país conegut pels seus... tulipans. Es veu que a Holanda hi va molta gent a fumar... tulipans, i que aquests... tulipans fan riure.
La selecció holandesa si que va de color butano, però no se li diu la butanera, sinó la naranja mecánica, o la Orange en anglès. Si Holanda és la Orange... Espanya seria la Movistar? I qui és la Vodafone? Bé, tant se val.
Deixant de banda la final que es va jugar diumenge passat, voldria destacar alguns aspectes que m’han frapat (m’encanta el verb “frapar”, sempre que puc l’utilitzo) d’aquesta competició celebrada aquest any a Sudàfrica (com la mateixa paraula indica, situada al sud d’Àfrica):
Els africans s’ho passen millor tocant les famoses “vuvucelas” que veient els partits, i quan estan una mica avorrits, es posen a tocar tots alhora com si fossin Louis Amstrong (que no és l’astronauta, és un trompetista).
Camacho canta una mitja d’entre 5 i 10 gols en els partits de la selecció espanyola, però no sabem si encara sua i té ronxes, per que els de Tele5 no li enfoquen els sobacos.
Ara ja no cal que es juguin els partits per a saber qui guanyarà, es solta un pop amb 2 caixetes amb un musclo a cadascuna, i el pop decedeix qui guanyarà segons el musclo que es mengi (jo crec que al final es retransmetrà només al pulpo aquell menjant musclos i tindrà més audiència que els partits de futbol).
En les entrevistes post-partit de la selecció espanyola és més interessant veure com interactuen la Sara Carbonero i l’Iker Casillas fent com si gairebé no es coneguessin que el contingut de la pròpia entrevista (menys en la entrevista final, que allí si que es van reconèixer de cop).
Els jugadors de la selecció del Japó fan tots la mateixa cara.
A la mascota del mundial, que és un lleó, no se li ha vist gens el pèl, que fins i tot em trobat a faltar el Naranjito.
A la pilota li han posat un nom molt raro: Jabulani, i la pilota en si també és rara de collons, per que fot coses molt estranyes (o això, o tots els porters del mundial i els xutadors de faltes s’han tornat dolents de cop).
I per últim, cada cop es polititza més el que per a mi és un simple joc, un esport, on, com ens va ensenyar el Torrebruno quan erem petits després de cantar allò de “tigres-leones”, lo important és participar. O almenys això és el que em van ensenyar a mi quan practicava esport professionalment: que guanyi el millor, i és de bon esportista saber guanyar, però de millor esportista encara saber perdre i felicitar al campió. Per això aprofito el meu blog també per donar la meva opinió ara que la gent per aquí Catalunya es debateix entre els que van a favor de la selecció espanyola i els que van en contra. Jo només dic que un mundial de futbol és precisament això, la copa del món on es decideix quins jugadors de quin país juguen millor al futbol i es mereixen aquest títol. Així que, si guanya Espanya els seus campionats o no... pues si guanya serà per que s’ho ha merescut, i sinó és que s’ho haurà merescut més algún altre. Que imperi allò que sempre s’ha dit de “que guanyi el millor”. I si el millor finalment és Espanya... no per això ningú deixarà de ser més català o menys català, simplement és futbol, un esport i un entreteniment, i amb la política prouta feina tenim! I si tu ets dels que creus que el futbol també implica política... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!