dissabte, 29 de maig del 2010

LOST: 6ª temporada


I ja s’ha acabat Lost! En aquest article dedicat a la darrera temporada no dire res del darrer episodi (si ho puc aconseguir) per si de cas encara hi ha algu que no ha vist aquest darrer (i amb opinions encontrades) capitol. A mi personalment si que em va agradar.
Despres de la explosio que tancava la cinquena temporada, en aquesta, enlloc de flashbacks, flashforwards o viatges temporals, tenim “flash-sideways” (ways del paraguais), descolocant-nos tota la temporada oferint-nos dues visions paraleles (o para lelos): una de com continua tot en la illa, i una altra amb tots els supervivents de nou a l’avio vivint les seves vides d’unes maneres una mica diferents a com eren abans de l’accident (al capitol final, tota aquesta realitat paralela pren un sentit... o no!).
Aixi, ens passem la darrera temporada de Lost descobrint noves contrades de l’illa que no haviem vist mai: un templo on hi ha un paio que sembla el “pequeño saltamontes” de kung-fu, un faro, una cova en un acantilat amb tot de noms escrits (i tatxats) i una altra cova amb una llum a dins del rollo “no vayas hacia la luz Caroline” de la peli Poltergeist.
El calvito ara pren forma de fum negre (o millor dit a l’inreves: negre fum de forma pren ara calvito el) i ens expliquen (a la seva manera com sempre) qui coi eren Jacob i el paio que mai tindra nom, i com aquest darrer es converteix en fum negre, aixi com les seves intencions amb l’illa. I entre eleccions de candidats a succesor de Jacob (rotllo eleccions generals) i Widmores, Desmonds i d’altra gent que torna a apareixer per la illa, va avançant la temporada cap a un final... un final... un final... be, un final.
Aixi que, com que no vull donar mes informacio (potser d’aqui uns dies, quan ja tothom hagi vist el capitol final, ja li dedico un article... o potser no), nomes dir que, personalment, han estat 6 anys molt entretinguts, plens de preguntes (de vegades buits de respostes), de teories varies, de tertulies amb els amics, de llargues esperes als estius entre temporada i temporada, de capitols inicials i finals de temporada de pell de gallina, i de mes d’una llagrimeta causada per unes histories d’uns personatges als que els hi acabes agafant carinyo.
I ara... eso es to, eso es to, eso es todo amigos! Que pel que sembla aixi acaba la historia de Perdidos (fent honor al seu titol). I si el final no t’ha acabat de convencer... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

diumenge, 23 de maig del 2010

LOST: 5ª temporada


Aquesta matinada ja arriba el final de Lost, aixi que anem pel resum de la cinquena temporada, que ens agafara el toro! (muuuuuuuuu), per a mi, la mes enrevesada de totes.
Ara es veu que el Jack, que cada dos per tres (sis) canvia d’opinio, vol fer-los tornar a tots a l’illa (el tio s’ha passat 4 temporades intentant fer-los sortir a tots d’ella i au, ara nem cap aqui, ara nem cap alla...).
Aixi torna a intentar reunir a tots els Oceanic Six (Oceanic 6 – Barceloneta 10 en el darrer partit de waterpolo) en un avio de Ajira (no confondre amb Shakira), que deu ser una companyia d’avions molt poc fiable que sempre s’estavella en els seus viatges.
Com que als creadors de la serie els agradar que anem coneixent nous personatges, hi fot un parell de nous per alli d’aquells que no duren gaire i en una temporada (com a molt!) ja l’han palmat.
Mentrestant, els que s’han quedat a l’illa, flipen mandarines amb aquella illa que va fotent saltironets en el temps, ara al passat, ara al futur, ara no se on... ja que quan van moure la roda aquella, es veu que la illa no canvia nomes de lloc, sino de temps! I es va oblidar de posar el freno de ma, i com que la rodeta dels trons anava ballant (tenien que haver-hi posat el tipic full doblegat que es fot sota les taules quan ballen), pues au! Aixi ens passem gairebe tota la temporada amunt i avall (o mes aviat: abans i despres).
En un d’aquests viatges es troben una bomba atomica (ja no ens estranya res) que sera capdal (o cap baix) al final de la temporada.
Finalment, tots es retroben (tots els que van quedant clar) a la epoca de la iniciativa Dharma aquella, on el Sawyer i la Juliet s’han fet novietes (al Sawyer li agrada mangar-li les novies al Jack) i ajuden als que arriben amb el vol aquell de Ajira (als supervivents, que han caigut miraculosament al passat, mentres que alguns dels que anaven a l’avio, han caigut al “present”) a integrar-se en villa-Dharma (que sembla la aldea de los pitufos).
I com que aquesta temporada es un cacao (la resta tambe, pero aquesta ja es impossible de resumir coherentment en un article) i en aquestes alçades de serie tampoc no vull spoilejar mes del que ja ho he fet per si algu va retrasadet (o es retrassat directament), tampoc no m’extendre mes en detalls. Nomes dir que el Jack, que cada dia que passa li agraden mes els explosius, ara s’encaparra en fer explotar la bomba aquella, que diu que aixi s’arreglara tot (com si la bomba fos una mena de “3 en 1” que arregla la illa, els torna tots a casa i desengrassa les portes).
Ah! Aixo si, fotem-li mes merder a l’asumpte amb uns paios de negre i de blanc (sort que nomes ven voler posar dos, que si n’arriben a fotre 5 de colorets posen als de Parchis), i ens expliquen una mica que aquells don el famos Jacob i un altre que mai li posem nom el pobret, i en el seu courriculum, quan li preguntaran quin paper feia a Lost, haura de dir... “de... de... no ho se, pero vestia de negre”.

(continuara...)

dimarts, 18 de maig del 2010

LOST: 4ª temporada


En aquesta temporada descobrim qui son els supervivents que han aconseguit sortir de la illa, als que anomenen els “Oceanic Six” (per que son 6, evidentment i que es fan tant famosos que els conviden al Salsa Rosa i al Salvame Deluxe americans), com aconsegueixen sortir de l’illa i per que el Jack crida tant per que vol tornar.
Despres de contactar per radio amb els del carguero, aquests arriben a l’illa al mes pur estil “Equipo A”, amb un helicopter pilotat per un tal Frank Lapidus (amb aquest cognom, la meva primera deduccio es que tindria una “lapida” aviat, pero encara ha durat força temps viu). I a ell l’acompanyen el Daniel Faraday (un cientific una mica nafrat que parla sol pels puestos), Miles Straume (un paio una mica axinat que va de guays fent veure que parla amb els morts), i Charlotte Lewis (una pellroja que com a aficio principal te que li sangri el nas).
Es veu que la missio d’aquests realment es, a part d’estudiar la illa aquesta rara, atrapar al Ben per ordres d’un tal Charles Widmore, que resulta que es un ex-habitant de l’illa tambe i pare de la Penelope (la que se sienta en un banco en el anden) i que es ex-novia del Desmond... vamos, que les relacions de la gent ja son les rollo “Dinastia” (que amb exclamacio enlloc d’una serie es demanar-li a una noia pija barcelonina per sopar: “dinas tia?”), i que enlloc de rescatar als supervivents venen a matar-los (ui quina por!).
Per aconseguir derrotar al Ben del trons i carregar-se als turistes de la illa, el Widmore envia amb el carguero tambe tota una tropa de mercenaris capitanejats per un tal Keamy (que te nom de bona persona pero es un autentic cabro).
Com que el Locke no vol marxar de la illa i el Jack si, es fan dos grupets (per jugar a indios i a cowboys), els que van amb el calvo es queden als barracons, i els del metge a la platja a esperar que els rescatin (aixo si, no se saben estar quietos i tot el rato surten a donar tombs per l’illa).
Com que el Jack tampoc se n’acava de fiar del tot d’aquests nous personatges (per que ells ja porten 4 temporades de serie i aquestos son novatos), se’n van amb l’helicopeter al vaixell el Sayid i el Desmond per veure si el barco te jacuzzi, piscina, discoteca... pero no, no en te, el que te es al Michael, el negre que cridava “Waaaaalt”, que s’ha infiltrao per donar un cop de ma als seus ex-companys.
Aixi, mentres a la illa se lia parda amb els mercenaris, al vaixell descobreixen que esta ple d’explosius (quina mania tenen amb els explosius en aquesta serie), i quan finalment alguns supervivents, despres de mil aventures i desventures, aconsegueixen pujar a l’helicopter per anar cap al vaixell, allo fa “patapum”, la palmen uns quants personatges, i es queden tots sense creuer.
Pero com que aquesta gent es molt , molt desgraciada, tambe es queden sense gasolina a l’helicopter per que el Frank no havia posat gasolina a la estacio Repsol mes propera (i aixo que li donaven punts).
Be, la questio es que tenim per una banda uns quants supervivents a la platja fent viatges amb una merda de llanxa a motor cap a un vaixell que ja no hi es, uns altres (els protas de fet) a l’helicopter que es cau al mar (despres de que el Sawyer salti fent-se el xulo), el Ben i el Locke buscant una estacio Dharma que es diu “la orquidea” (cada cop son mes orteres els noms de les estacions aquestes) per “moure” la illa (amb una rodeta que vindria a ser com un gat per canviar la roda del cotxe, pero a lo ganso), aixi que, finalment, aquests dos mouen la illa (si, si, tal com sona... pero tampoc tal com sona, aixo ja ho explicare a la temporada 5, por el culo te la “inc”), la illa desapareix, i els de l’helicopter es queden alli al mar flipant mandarines.
Aixi que, entre aquests que es queden al mar, hi son els Oceanic Six, que ja em anat coneixent a traves de flash-forwards: el Hurley, el Jack, la Kate, la Sun, el Sayid i l’Aaron (que es el fill de la Claire, que se n’ha anat de juerga amb el seu pare mort que passeja per la illa). Amb ells tambe hi ha el Frank (Spencer.... Beeeetty!!!), i el Desmond (pero aquests dos no son Oceanic Six per que no venien amb l’avio, son nomes “six”, sense l’oceanic. Bueno, son "two").
La cosa es que finament la famosa Penelope (que espera que llegue el primer tren meneando el abanico), Penny para los amigos, finalment si que els estava buscant amb un altre barco i els rescata (i es fan molts petons amb el Desmond, i tambe follen, pero aixo no ens ho ensenyen a la serie per que ens ho van censurar).
Aixi que tornen tots a Los Angeles, i alli van “evolucionant” les seves vides amb remordiments per deixar als seus companys enrera i no poder explicar res (per que ven dir que era un “secreto” i los secretos no es conten), fins que se’ls hi creuen per les seves vides el Ben i el Locke (que tambe han sortit de la illa por arte de birli i birloque (que no se mai qui son aquests dos, pero debien tindre molt d’art) al moure la roda aquella (com que fa rato que la majoria de coses ja han perdut tota la seva llogica no cal ni que ho expliqui, ara ja cola tot).
I tornem a la escena del Jack cridant “We have to go baaaaaack!” per que el Locke l’ha palmat i al Jack no li agrada el seu enterro.

(continuara...)

dilluns, 17 de maig del 2010

LOST: 3ª temporada


John Locke, Desmond Hume i el sr. Eko han sobreviscut a la explosio de la escotilla (aixo si, el Desmond aquest que durant la seva vida passejava amb el seu velero llamado libertad, s’ha quedat en pelota picada per la illa practicant nudisme), tot i que el Eko no tarda gaire amb morir a causa d’un estrany fum negre (en una clara campanya antitabac que riute’n tu dels missatges de “fumar mata”).
Jack, Kate i Sawyer (el triangle amoros de la serie, que jo crec que els que en realitat estan enamorats son el Jack i el Sawyer entre ells), per la seva banda, estan capturats per Los Otros en una altra illa petitona que esta al costat de la Isla Fantasia.
A la Kate y al Sawyer els tenen en unes gavies per a osos amorosos, frente a frente, per a que es vagin posant calents amb miradetes, mentres que al Jack se l’emporten a un altre lloc alimentat-lo a base de bikinis mitjançant una “otra” que es diu Juliet i que, poc a poc, anira intimant amb el metge.
La rao d’aquest bulling al Jack es que el Ben, l’ex-Henry Gale, que es el capo de los otros, necessita al doctor per a que el curi d’unes pupitas gordes que te, aixi que el metge, a mitja operacio (el moment mes oportu, evidentment) decideix agafar el mando (de la tele no, de la situacio) i obliga a que lliberin als seus dos amics (despres d’un atac de cuernos al veure’ls apareant-se en les jaules aquelles) a canvi de curar al Ben (que si Ben per aqui, que si Ben per alla, que si ven para la otra isla..), aixi que finalment el Sawyer i la Kate aconsegueixen fugir (ajudats per la Juliet, que es una “otra” molt poc “otra”), i el Jack es queda sol amb els seus captors.
Al tornar al campament, la calentapolles i l’home que va tot el dia sense samarreta es troben amb dos supervivients que estaven des del principi pero que s’amagaven, i que es diuen Nikki i Paolo, que duren menys a la serie que un caramelo a la porta d’un colegi, per que els pica una aranya, diuen “mama pica”... i abans de que es puguin rascar... patapam, els enterren per que els supervivents ja estan agafant el gustillo a aixo d’anar enterrant gent, pero es veu que no estaven morts sino paralitzats, pero com que el metge no estava amb ells i la resta no havien fet el cursillo de primeros auxilios, no se n’adonen i els enterren vius (a mes de sortir nomes a un capitol, damunt putejats).
Doncs aixo, la Kate i el Sawyer li diuen al Locke i al Sayid que han d’anar a salvar al Jack (Daniels), aixi que se’n van cap al campamento de verano de villa-los-otros y es troben al Jack participant en un campus de rugby amb els seus nous amigotes.
Parlen amb ell i s’enteren de que los otros tenen un submari per alli per entrar i sortir de la illa quan els hi doni la gana, pero al Locke se li’n va la olla i juga al hunfir la flota amb el submari fent-lo volar pels aires (tocado i hundido).
Al quedar-se sense submarino, es monta la se Sant Quintin (el 31 d’octubre) i el Locke es queda amb los otros per que necessita trobar respostes (es “lo cke” tieneee) i la Kate, el Sayid, el Jack i la Juliet se’n tornen cap al campament de la platja.
Com que es nova i li fap udor l’ale, a la Juliet al principi no l’accepten entre el grupillo dels supervivents (que son un grupillo molt tancat i molt elitista, que si no t’has accidentat amb ells et fan el buit... o el 9), pero com que al Jack li fa tilin (i la Kate tolon) i la defensa, al final li deixen jugar amb ells als supervivents (i amb el Jack al teto).
Mentres, el Desmond i el Charlie es van fer tambe amics a base de que un li vagi salvant la vida a l’altre (que el Charlie aquest es un desgraciat que nomes fa que fer coses per morir-se, i l’altre, des de que s’ha tornat naturista veu el futur i nomes fot que veure al Charlie palmant-la), passa un helicopter per sobre de l’illa d’on cau un noia amb paracaigudes que sobreviu a la caiguda (que per aixo es va dir aixi aquest gran invent, per parar caigudes, sino li haurien dit “causietmates”) que es diu Naomi (Campbell?) i que diu que ve de part de la Penelope (con sus zapatitos de tacon) i que te un transmisor amb el que es podran comunicar amb els que venen salvarlos.
Pero com que des de la primera temporada que hi ha una “interferencia” que no els deixa transmetre des de l’illa, finalment descobreixen que des d’una altra estacio (“el espejo”, espejito, quien es el mas bonito) que esta sota l’aigua, es pot eliminar aquest bloqueig, aixi que el Desmond i el Charlie (el duo sacapuntas) se’n van a fer submarinisme, mentres el Jack, la Naomi i la majoria de supervivents se’n van a la part alta de la muntanya (on la merda de vaca no fa pudor encara que la remenis amb un bastó) on hi ha la torre de radio a jugar amb el walkie-talkie, i el Jin, el Sayid i el Bernard es queden al campament preparant explosius per parar una trampa a los otros, que havien quedat amb la Juliet que vindrien al campament d’estranquis a buscar mes embarassadas (els hi encanten les embarassades a los otros), pero la Juliet s’havia xivat als supervivents.
Així tot es precipote, vull dir es precipitaals darrers capítols, i el Charlie consegueix contactar amb la Penelope (con su vestido de domingo) que li diu que els del barxo amb els que volen contactar no venen de part d’ella (i per no oblidar l’encàrrec, el Charlie s’ho apunta amb un retolador permanent dels gordos a la ma). Pero apareix un otro amb un parxe a l’ull (a lo Pirata del Caribe) fent aquagym i fa explotar la estacio aquesta submarina deixant-nos sense Charlie i fent-nos plorar molt. Aixo si, a darrera hora el Charlie li pot ensenyar el tatoo que s’ha fet a la ma al Desmond, amb el que l’avisa de que els del barco de rescate de Playmobil no venen en son de paz.
A la vegada, el Jack aconsegueix contactar per radio amb aquesta gent (mentres els del campament de la platja van matant otros amb explosius i amb una furgoneta dels autos de choque) i tots es posen molt contents per que es pensen que ja els venen a salvar (menys el Locke, que ha fet molt amics a l’illa i no vol marxar d’alli).
En aixo arribem a la darrera escena d’aquesta tercera temporada, on els guionistes ens fan un canvi de guio a la remanguille, i el que pensavem que era un flah-back del Jack, resulta que es un flash-forward (o sigui, de un futuro no muy lejano), on la Kate i el Jack han pogut sortir de la illa, pero al Jack no li van gaire be les coses per que no te ni per a comprar-se una gillette, i li crida a la Kate: “We have to go back, Kate, we have to go baaaaaaack!”

(continuara...)

dijous, 13 de maig del 2010

LOST: 2ª temporada


La escotilla (o “esmaruja”) que els protagonistes van aconseguir obrir al final de la 1ª temporada resulta ser una especie de bunker que sembla Marina d’Or ciudad de vacaciones, i on hi viu un paio que es diu Desmond i que te per hobbies fer footing i navegar en su barquito chiquitito.
La finalitat d’aquest paio en aquell habitacle es anar posant uns numeros: 4, 8, 15, 16, 23 i el complementari el 42 (que son els mateixos amb els que al gordo li va tocar el “idem” de la loteria) en un ordenador de l’any de la catapum (chin pom), que sembla un Amstrad d’aquells que el millor joc que tenien era aquell de jugar a tenis amb dos palets i un puntet que feia de pilota (ni messenger, ni facebooks ni res de res). Es veu que li van dir que si no posava aquells numeros cada 108 minuts s’acabaria el mon (i el Desmond, com que es un paio molt credul, alla el tens fotent els ditxosos numerets cada 108 minuts, que un dia li va agafar a mitja palla i gairebe no arriba a temps).
Pero rapidament, a l’arribar els supervivents al lloc aquell, el Desmond fa nous amics i troba companyia per a que vagin fent relleus en apretar els numerets (una manera com una altra de passar l’estona en una illa deserta...). I un cop el Desmond ja els te a tots ben ensenyadets de com funciona l’internet d’aquell puesto, fot el camp per cames que ja tenia callos als dits de tant apretar les tecles (o ves a saber de que).
Aixi que es queden els nostres amics en aquell hotelet subterrani que te de tot (dutxa, menjar, una bici estatica, tocadiscos, sauna, armes i fins i tot una entrada principal que s’obre amb un pany normal i corrent que si l’arriben a trobar abans no hauria calgut fotre tant el paripe amb la puta escotilla).
Entre els serveis de todo incluido que te el bunker-resort hi ha un video la mar d’interessant en que surt un xino que ara te un braç i ara no, que els hi explica que aquell complexe forma part de la iniciativa Dharma (parents del grup de musica Electrica Dharma) i que el lloc on son s’anomena “La estacion Cisne” (The Swan en angles), que es la estacion que ve despres de “invierno”.
Mentrestant, teniem uns altres supervivents perduts pel mar en una balsa que semblava un patinet d’aquells que llogues a la platja. Al nen l’havien segrestats uns senyors barbuts, el xino no sabem que se n’ha fet, i nomes queden el negre que crida “Waaaalt!” pels puestos y el catxes-Sawyer que havia rebut un tret (tret que no li haguessin donat, pero si, l’hi havien donat, ja que los otros tenen molta punteria per que de petits anaven a la caseta del tiro de les firetes a disparar palillos). Pero com que aquests dos havien fet cursets de natacio quan eren petits (que aixo es van oblidar de ensenyar-nos-ho en els flashbacks), arriben nedant fins a la platja de nou (el negre fent croll i el Sawyer mariposa) i veuen al xino que surt cridant com un poseso (pos eso, cridant) perseguits per un negre amb un garrot (que fotia mes por que el senyor que va disfressat de bruixa al tren chu-chu de les firetes pegant cops als crios amb una escombra.. avui estic molt de “firetes”, deu ser la resaca de la festa major). Doncs el negre del garrot resulta que tambe es supervivent (super! Viven!) de l’avio, i que havia anat a parar a un altre lloc d’aquesta mega-illa amb d’altres supervivents que anaven a la cua de l’avio (els de segona classe vamos). Aixi coneixem a nous personatges com Mr. Eko (eco ecoooooo), que es el negre del garrot i que abans de fotre garrotades va ser capella-traficant de narcotics (una combinacio de lo mes habitual), Ana Lucia (se fue buscando el sol en la playa) que era expolicia (pero encara li agradava jugar a polis i a cacos), Bernard (el marit de la Rose que tenia problemes de miccio i s’havien separat quan se’n va anar al lavabo), Libby (una noia amb els ulls sortits que s’emborratxava durant el rodatge de la serie amb l’actriu que fa de Ana Lucia) y la Cindy, que encara que tingui nom de muñequita Barbie, era una hostessa de l’avio que rapidament “desapareix” per art de magia (o mes aviat per “art de los otros”).
Pues aquests tambe es fan amics en una altra estacio de Dharma (de Corporacion Dharmaestetica) que es diu “La flecha” (i es una mena de magatzem on els de Dharma guardaven coses com un ull).
I es que en aquesta temporada i en posteriors coneixerem mooooltes estacioons de Dharma, que amb el boom inmobiliari es van animar a anar obrint estacions per la illa per fer experiments dels seus (que eren mes raros que el Chiquito ballant la yenca).
Com que no val la pena estar separats per la illa (que si no els camares de la serie es cansen molt anant d’un grupet cap a un altre), els de la cua (no els que tenen cua, sino els supervivents de la part de darrera de l’avio) fan una excursio fins a la platja (que ja estaven perdent el moreno) per trobar-se amb la resta de supervivents (pel cami perden a l’hostessa, disparen a la Shannon... vamos, la tipica excurssio de plaer).
La franchute que no es pentina, que va pel seu compte pel bosc com caperucita buscant a la seva avia, es troba a un paio que diu que ha arribat en globus (un globo, dos globos, tres gloooobos) i que es fa dir Henry Gale, pero com que tambe es bastant calvo i no sap pentinar-la, el porta amb els supervivents per a que l’interroguin per que es pensa que es un “otro” (i clar que era un otro, si no era “uno” seria “otro”!). I no un otro cualquiera, sino un otro important, que aprofitant que es queda sol un momentet amb el negre que crida “Waaaalt!”(que a traves del chat de l’ordinador havia vist que el seu fill tenia “secuestrado” en el seu estatus del Facebook) li proposa cambiar el seu fill per la seva llibertad (com si canviessin cromos), aixi que el Michael fa pam, pam, pam (aixo vol dir que es carrega a uns quants personatges), deixa lliure al “otro” i fa veure que l’han pegat. I com que el Michael aquest es molt, molt mentider (a l’acabar la serie se li cauran les dents) enganya al Jack, la Kate, el Sawyer i el Hurley per a que l’acompanyin al campament de los otros a buscar al Walt (i la resta decideixen acompanyar-lo per a que deixi de cridar “Waaaaalt!” d’una vegada).
Pero com que no se’n fien gaire, el Sayid i els xinos, tambe hi van per un altre costat amb el barquito del Desmond que se n’havia anat de juerga amb el barco, per que torna de nou a l’illa amb una turca de cuidado (la turca no es una senyora, es una borratxera).
Com que passen moltes coses a la vegada en aquesta serie, el calvo paralitic que camina en sus tiempos libres, veu un mapa del tesoro amb un munt d’estacions de Dharma pintat a la pared, i decideix buscar-les en companyia de l’Eko (una deliciosa mezcla de cereales: cebada, malta y centeno, para beber) trobant La Perla (que no es una perla d’un collar, sino una altra estacio). Alli troben un munt de teles des d’on podran veure el mundial de futbol a l’estiu, i mitjançant les quals tambe es dedicaven a controlar el que feien a El Cisne (qui es va inventar el nom de les estacions?), aixi que al Locke li entra una rabieta repentina per que es pensa que han estat jugant amb ells, i decideix que ja no vol posar mes els numerets a l’ordenador per que ja no “ajunta” als de Dharma.
Aixi que arriben al bunker, no apreten el boto, i comença a fotre un pet tot que sembla un terremoto (pero el Desmond, que li havien donat una clau d’un aparato que s’havien inventat els guionistes, gira la clau en aquell aparato en el moment precis per a fer no-se-que en realitat, per que allo peta igualment), tornant-se tot el cel blanc amb una lluminaria encegadora i un soroll atronador (com uns focs artificials a lo bestia) al mateix moment que “los otros” que no tenen un pel de tonto (com el calvo exparalitic) han preparat una trampa als que anaven a buscar al Walt, segrestant-los a tos menys al gordo (per que sobrepassava el pes permitit per segrestar-lo) i el Michael i el seu fill (que se’n van cap a casa com qui no vol la cosa amb una barca d’anar a pescar calamars), i els que anaven amb el barquito del Desmond es queden amb un pam de nas (expressio feta que no vol dir que tinguin el nas gros) ja que on havien quedat amb el Jack i companyia no hi havia ningu (aixo si, pel cami fan turisme paranormal vient el peu d’una estatua amb un peu amb quatre dits, que no sabria dir quin era el que faltava, pero diria que el dit petit i el gordo si que hi eren).
Per acabar de complicar la cosa, apareixen uns portuguesos al Polo Nord que truquen a Penelope, con su bolso de piel marron (que es la exnovia del Desmond) dient-li que han observat una “anomalia” (nomes una?) i que han trobat lo que estaven buscant (fins ara, nomes els hi sortia allo de “sigue buscando, hay miles de premios” que sempre sortia sota les tapes dels yogurts quan els de Danone sortejaven algo).

(continuara...)

dimecres, 12 de maig del 2010

¡No hija, no!


Farem una petita pausa en els articles dedicats a Lost per dedicar un article a un actor no massa reconegut que s'ha mort avui, i que va marcar grans moments de la meva infancia al programa “Un, dos, tres”, amb aquells monolegs interminables en que no s’entenia res del que deia i que acabava dient-li “¡no hija, no!” o “...y esto no se hace!” a la mitica presentadora del programa Mayra Gomez-Kemp. Estic parlant evidentment de Antonio Ozores.
De fet, la seva nissaga familiar d’actors i gent relacionada amb el cinema es espectacular: fill dels actors Mariano Ozores i Luisa Puchol, pare de l’actriu Emma Ozores, germa de l’actor Jose Luis Ozores i del director i guionista Mariano Ozores, i tiet de la actriu Adriana Ozores (a mes de casarse amb l’actriu Elisa Montes i de ser cunyat de Emma Penella i Terele Pavez). Si a aquells tres que deien que havia armes de destruccio massiva a l’Irak se’ls va anomenar en seu temps el “trio de las Azores”, aqui estariem davant del “Clan de los Ozores”.
La qualitat d’algunes de les seves pelicules podria ser mes que discutible, pero segur que tots hem rigut algun que altre cop amb alguna pelicula o actuacio seva. Nomes cal repassar els titols d’alguns dels seus films mes coneguts: El equipo Aahhgg (1989), Hacienda somos casi todos (1988), Cuatro mujeres y un lio (1985), ¡Que tia la CIA! (1985), Al este del oeste (1984), La Lola nos lleva al huerto (1984), Agitese antes de usarla (1983), Los caraduros (1983), Cuando Almanzor perdio el tambor (1983), ¡Que vienen los socialistas! (1982), El erotico enmascarado (1980), El liguero magico (1980), Yo hice a Roque III (1980), Eva, limpia como los chorros del oro (1977) Tres suecas para tres Rodriguez (1975), Tio, ¿de verdad vienen de Paris? (1975), El reprimido (1974), Dormir y ligar: todo es empezar (1974), Si Fulano fuese Menguano (1971), El apartamento de la tentacion (1971), El turismo es un gran invento (1968), Manolo, guardia urbano (1956) o la mitica Los bingueros (1978) entre d’altres.
Ara es trobara amb Jose Luis Lopez Vazquez (a qui tambe li vam dedicar un article ja fa temps) i podran perseguir sueques pel cel (sempre i quant Angel Cristo els hi ho permeti).
Pero que no montin massa jaleo, que per alli estan el meu avi i el Fidel jugant als escacs i necessiten concentracio.
I com deia l’Ozores (llegir rapid, sense vocalitzar i embarbuçant-se pel mig): estearticulodelblogparecequemelohandedicadoami... vamos hombre!... ¿soncosasquepasandehechopodriaserpeor?... ¡no hija, no!

LOST: 1ª temporada


Despres de passar la primera nit a l’illa (diagonal no, la del pacific) Jack, Kate i Charlie (Charlie, tenemos un problema) decideixen anar a buscar la cabina de l’avio on hi ha un radiotransmisor per demanar socors (socorro!!!) que havia caigut enmig del bosc (ja que l’avio es va partir en 3) i alli es troben al pilot (otro, otro, otro perrito piloto!) que, de sobte, es engullit per un misterios monstre (el mateix que anava arrancant arbres a diestro i siniestro). Almenys recuperen la radio que, despres de que l’arregli el Sayid (que va fer un curs per arreglar transceptors amb CCC) i de fer una excurssio per la muntanya per buscar cobertura (que aquella illa te menys cobertura que Vodafone al Pedraforca), finalment troben un senyal provinent de la propia illa en frances que diu “vous le vous couche avec moi ce soir” que vol dir que hi ha algu mes a l’illa que fot la tira d’anys que tambe esta demanant socors i no els han vingut a buscar.
Aquest missatge el va emetre un tal Rousseau (a qui el Diango li cantava: Rusor, Rusor.. llum de la meva vida) que va pululant per la selva buscant un perruquer, pero enlloc d’ell es troba al Sayid (que va seguint un cable que es troba que surt del mar, i es dedica a seguir-lo buscant on es la presa de llum per a enxufar-hi el microones).
La franchute, que esta com una cabra, li diu que hi ha mes habitants a la illa: los otros (que no son ni estos, ni aquellos, son otros) i que son muy malos i van segrestants crios per la vida com a hobby. De fet, un otro d’aquests s’infiltra entre els supervivents del accident i segresta a la Claire (la prenyada) per que li interessa el que te a l’interior del kinder sorpresa que tenia per panxa.
Mentrestant, el Locke i el Boone, que diuen que se’n van a caçar jabalis, pero en realitat d’estan enamorant en secret i van a fer mariconades pel bosc, troben una escotilla (que no es lo mateix que “es cotilla”, que qui es cotilla es el Charlie, que sempre esta per alla fotent-se a tots els fregaos), i intentant obrirla, al Boone li cau un avio al damunt com qui no vol la cosa (mort... aplastada). Al palmar-la el Boone, tots s’enteren de la escotilla secreta i au, anem a obrir-la que entre tots farem mes força (com diu l’himne del Barça).
Aixi que mentre uns quants se’n van a buscar la manera d’obrir la puta escotilla, la resta es queden a la platja intentant construir el barxo de Chanquete per a sortir d’ella.
El primer grup, els escotilleros, troben un munt de dinamita en un vaixell anclat al mig de l’illa (el conductor es va passar de frenada quan anava a atracar a port), aixi que despres de provar si funciona la dinamita fent explotar a un paio comproven que si que va, i aonsegueixen obrir una merdeta de porta que la obria jo amb un clip.
Mentres, els balseros, acaben de construir la balsa, i decideixen anar a buscar ajuda mar endins amb un creuer pel pacific al que hi van el Michael, el Walt, el Sawyer i el xino (que es com un xiste: saben aquel que diu que van un xino, un negro, un niño y un estafador en una balsa, que de repente vienen los otros, i diu l’estafador: “qui sou?” I diu el malo: “venimos a buscar al niño”. I respon el xino “Nikita Feng-shui Toyota Nissan”, a lo que el malo pega un tiro al Sawyer, s’emporta al crio, i el negre comença a cridar “Waaaaaaalt, Waaaalt, Waaaalt” durant 2 temporades senceres).
I es que la primera temporada de Perdidos es resumeix amb les pelicules de l’Amenabar: es com una “tesis” sobre un accident d’avio, on els supervivents “abren los ojos” en una illa deserta on viuen “los otros” i on “nadie conoce a nadie” (aquesta es produïda, pero tambe cola), aixi que decideixen fugir “mar adentro” (i en un futur trobarem fins i tot elements de “Agora”).

(continuara...)

dijous, 6 de maig del 2010

LOST: L'inici


La historia comença el 22 de setembre de 2004 (el dia que Aznar parla en angles, o algo que s’hi vol assemblar, sobre terrorisme al seu debut com a professor de Georgetown... el poble del Jordi) quant un munt de paios que viatgen en un avio de Sidney (Australia) a Los Angeles (de Charlie no, d’Estats Units) en el vol 815 de la companyia aerea Oceanic (que vindria a ser la Iberia de les series de televisio) s’estavellen en una illa teoricament deserta (dic teoricament per que despres ha resultat que en aquella illa hi ha mes gent que a les Rambles pel dia de Sant Jordi).
Entre aquests paios que cauen a l’illa hi ha una mica de tot: un metge amb apendicitis (Jack), un gordo que no s’aprima (Hurley), un calvo amb ganivets que fa excurssions per l’illa (Locke), un estafador que va tot el dia sense samarreta (Sawyer), una convicta ninfomana que va posant als tios calents (Kate), un iraquia melenut que en la versio doblada no sap parlar (Sayid), dos germanastres que no venen a cuento (Boone i Shannon), un matrimoni xino que no juga als xinos (Sun i Jin), una embarassada que cada cop va mes despentinada (Claire), un negre que crida (Michael) amb un fill (tambe negre clar) que es fa gran a un ritme vertiginos (Walt), una altra negra (o dona de color, que no s’ofengui ningu) que busca al seu marit que tambe estava a l’avio (Rose), un gos que ningu sap que se n’ha fet d’ell (Vincent), un senyor que explota pels puestos (Dr. Artz) i hasta un hobbit que es droga! (Charlie).
Aquests supervivents, despres del shock inicial (shock i xoc), intenten construir un campament (com els escoltes) i d’assabentar-se on estan. Aviat descobreixen que la possibilitat de que els equips de rescat no els trobin no es el seu major problema, ja que aquella illa es xunga, xunga que t’hi cagues (ja la primera nit se senten sorolls estranys que venen de la jungla i es veuen alguns arbres caure al terra... i no hi havia cap vasc amb una destral fent una tala indiscriminada d’arbres).
I es que aquella illa es veu que es especial, nomes cal veure que, per molt que surtis a passejar per ella, sempre trobaras coses noves que mai abans no havies vist (ostia, mira, el peu d’un estatua!... ostia, mira, una altra illa!... Ostia, mira, un temple!... ostia, mira, ara hi ha un faro!), i mai et trobes amb ningu, a no ser que t’interessi trobar-te amb algu (que a mesura que la serie avança s’ha degut anar reduint el tamany de l’illa, per que ara surts a passejar pel bosc... i patapam! Et trobes al calvo, al gordo o a un enano tiroles cantant “we are the world” amb un coro de hare-krishna amb vestits de faralaes.
En aquesta primera temporada coneixem els personatges (hola que tal, encanta’t de coneixe’t) a través de flash-backs que tambe ens expliquen que hi feien cadascun d’ells a Sidney (les dues primeres temporades ho fan a traves de flash-backs i a partir de la tercera de flash-forwards, flash-temporals, flahs-realitats-paraleles i burman-flash, que eren aquells polos de gel que a mi m’agradaven molt de petit, que la gracia era xuclar el liquidillo llefiscos que quedava al fons quan el gel s’havia desfet, tallan-te a l’hora la comisura dels llavis amb aquell plastic asesino).
Aixi doncs, tornant als flash-backs (cosins-germans dels play-backs), descobrim que Jack tenia problemes amb el seu pare tambe metge al que havia anat a buscar a Australia i se’l trobava mort, que Locke anava amb cadira de rodes a la recerca d’aventures i al caure a l’illa tornava a caminar miraculosament (que no vol dir que anes mirant culs), que Hurley li havia tocat la primitiva a traves d’uns misteriosos numeros que s’aniran repetint i que havia estat tancat en un psiquiatric, que Kate estava fugint de la justicia despres d’haver matat al seu padrastre, que Sawyer buscava venjança d’un altre estafador a qui culpava de la mort dels seus pares, que Charlie era un music famos (quina gran canço “You are everybody...”) amb problemes amb les drogues, que Sayid havia estat un torturador a la guardia republicana iraqui (que si “iraqui” no “iralli”... aquesta es molt dolenta, ho reconec), que els xinos eren una matrimoni amb mooolts problemes, que Boone (i tigreton) estava secretament enamorat de la seva germanastra, que Claire anava als Estats units a deixar el seu fill en adopcio, que el Michael no havia estat mai amb el seu fill Walt, ja que aquest havia viscut amb la seva mare fins que va morir, i moooooltes altres coses mes (que si les enumerem totes aquest article no s’acabaria mai).
D’entre tots ells, Jack, el metge, rapid es destaca com el lider dels supervivents (per que ja tenia experiencia en liderar grups liderant a la familia de la serie “Tots Cinc”), mentres que Locke s’encarrega mes aviat de proveir aliments caçant jabalis i passejant per l’illa como Pedro por su casa arribant a una comunio especial amb ella que ja explicarem en articles posteriors.
I... continuara, per que aixo d’explicar Lost crec que sera mes llarg del que havia previst! Son coses que passen! De fet... podria ser pitjor!

dimarts, 4 de maig del 2010

Lost


Ja falta molt poc per a que acabi una de els series mes seguides de la historia de la televisio, al que molts ja han anomenat el “Twin Peaks” del segle XXI, estic parlant evidentment de Lost, i durant els propers articles donare el meu particular punt de vista d’aquesta ja mitica serie.
No cal dir que Lost o te l’estimes o la odies, ja que, si no ets seguidor de Lost, n’acabes fins als ous de la gent que es pot passar tot un sopar sencer parlant de teories o especulant sobre els possibles finals de la serie, aixi que si formes part d’aquest primer grup, l’article d’avui i els dels propers dies no t’interessaran per a res, per que a mes, venen una quantitat important d’articles seguits tots sobre Lost.
I si ets d’aquells que van retrasats en la serie i encara estan veient temporades anteriors, ves amb compte que aquests articles poden contenir “spoilers” (quina bonica paraula: spoilers, ara l’usa tothom com si diguessis “bocadillo” o “carquinyoli”, pero fa 5 o 6 anys ningu sabia ni que existia la paraula... be, existia?).
Lost va començar a emetre’s a la tele per la primera (la 1, la de television española... i ole) els diumenges a la tarda amb el nom de “Perdidos”, pero ningu li va fotre ni puto cas, i mes tard la gent va preferir veure-la directament per internet. I uns anys mes tard Cuatro (la 4, la dels puntets vermells, un gran i un petitot, i un bitxo blanc rodo molt feo que va perseguint gent) la va emetent mes o menys amb una semana de diferencia de EEUU, pero com que la gent ja s’ha acostumat a veure-la el dia despres d'Estats Units ("jamas seran vencits"), pues tampoc te audiencies extraordinaries, pero a traves d’internet s’ha convertit en un fenomen extraordinari a nivell mundial (com el Falete).
Lost explica les aventures d’un grup de supervivents d’un accident aeri a una misteriosa illa de l’ocea pacific (l’ocea es pacific, pero l’illa no gaire) i combina el drama, el suspense i la ciencia-ficcio (i el ron amb cola), i el seu concepte va ser desenvolupat per J.J. Abrams (J.J. deu ser de Julio Jose), Damon Lindelof (quin nom mes curios el de Damon... cosi d’en Doraemon) i Jeffrey Lieber, i produïda per ABC (d e f g... l’abecedari me’l se) i Bad Robot Productions (“les produccions del robot malote”).
Com a dada adicional (mes que res per explicar alguna cosa que faci l’article mes llarg, ja que entrare a parlar de l’argument en posteriors articles), el rodatge s’ha fet principalment a la illa de Oahu (“ojo” en angles) situada a Hawai (que com be sap tothom, es un paraiso, juntament amb Bombai, que a veces yo me monto en mi piso). Ara es veu que la gent hi va de turisme per alli nomes per veure les localitzacions de la serie.
La serie, ja des de la seva primera temporada (actualment s’emet la sisena i darrera, de fet nomes queden 4 capitols per acabar) ha estat una referencia i ha guanyat un munt de premis: Premis Emmy (Winehouse), Globus d’or, globus d’heli i figuretes d’aquelles d’oscar de mentida a mi mejor amigo.
En els propers articles intentare fer un resum de la serie mitjançant els articles del blog, a veure si m’en surto. I si no me’n surto... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

diumenge, 2 de maig del 2010

Adeu Barcelona


Ja ha arribat l’hora. Si fa pocs dies feia un article sobre el meu retorn a Lleida, aquest cap de setmana he despedit definitivament la ciutat de Barcelona (despedit en el sentit de viure-hi a no ser que hi hagi algun canvi en la meva vida que m’hi torni a dur, ja que espero anar tornan-t’hi esporadicament a fer-hi visites puntuals).
Ha estat una ciutat que m’ha acollit com si hi hagues nascut i on he passat uns anys on hi he viscut una mica de tot, moments bons i moments dolents, on he rigut i he plorat, on m’he il•lusionat i desil•lusionat, on he treballat i m’he aturat, pero aturar-se no porta enlloc i sempre has de continuar moven-te per seguir endavant.
A Barcelona vaig viure la meva primera relacio seriosa i tambe la darrera, alli m’he enamorat i m’he desamorat, pero per sobre de tot, crec que puc dir que a Barcelona he crescut i m’he fet gran.
Si, ja ho se, aquest article torna a ser una mica serio, pero el sentit de l’humor no te per que estar renyit amb petits moments de melancolia (com cantava en Camilo Sesto... fill de Camilo Quinto).
Aixi, en aquest article, hi reflectire alguns records de la ciutat i de la gent que m’ha acompanyat en les vivencies que hi he tingut (i que segurament nomes entendran els que les hagin viscut amb mi).
I es que molta gent diu que Barcelona es agobiant, que per anar a treballar (i per tornar de la feina) perds gairebe una hora nomes en desplaçar-te, que hi ha molta pol•lucio i que les grans ciutats agobien, pero jo d’aquesta ciutat em quedo amb la gent que m’ha fet sentir com a la meva propia ciutat, i amb el barri, el barri de Sants, que per a mi ha estat una petita versio de Lleida.
Aquelles festes del barri amb els concerts de Los de Siempre al carrer de la gent de la Casa Gran. Aquelles sessions de futbol primer a la sala de maquines (amb aquella cambrera d’Alcarras) i despres al Ros-Lluis (amb aquells entrepans de fuet). I aquell gol d’Iniesta (amb aquell senyor pujat al damunt de la maquina tragaperres celebrant-lo). Aquella despedida de solters amb un amic meu enmanillat al bar de davant de casa, aquells veins-amics intentant fer entrar un sofa per un balco, aquell vei-llogater tant entranyable, aquells sopars de caragols com si fossim a Lleida al Niu (que sempre tornavem amb unes copetes de mes) i aquells sopars a la terrassa de casa meva.
I aixo que la meva vida a Barcelona no va començar al barri de Sants. De fet, molt abans de vindre a viure a aquesta gran ciutat (gran per tamany i gran per sentiment), ja vaig poder viure moments inoblidables molt a prop de La Sagrada Familia, pero alguns anys despres, per començar a viure-hi, em vam acollir a casa meva dos molts bons amics al Paralel (no podia ser menys, si havia de començar a viure a Barcelona, ho havia de fer al carrer on, historicament, hi han hagut els teatres de la ciutat).
Al Paralel hi vaig estar nomes un any, pero... quin any! I quants hamsters vam arribar a acumular en aquell pis! (vam comprar dos hamsters pensant que tots dos eren femelles... pero qui mirava el sexe dels hamsters no els devia inspeccionar correctament, per que de sobte teniem 22 hamsters convivint en la mateixa gavia!). Aixo si, els menus del pis de Paralel no eren gaire variats (podies escollir entre pizza, Kentucky o xino).
I despres... cap a Tenor Masini! (personatge del que ja se li ha dedicat un article en aquest blog). Quins grans els moments viscuts en aquell pis! I que grans els companys de pis que hi he tingut. En aquest pis uns amics meus vam començar la seva vida matrimonial, i ens van donar el “relleu” del seu nidet d’amor al mudar-se ells a un altre pis al augmentar la seva familia.
A Barcelona hi he fet de tot, des de les coses mes habituals que fa qualsevol ser huma, fins a treballar en les feines mes diverses que un es pugui arribar a imaginar (vendre ordinadors a la Generalitat de Catalunya, descobrir que existeix una revista que es diu “El mundo del Caballo” i que no te res a veure amb drogues, treballar prenent Red Bulls per tots els bars, pubs i discoteques que un es pugui arribar a imaginar, fer visites per botigues de telefonia ensenyant als venedors nous mobils o nous productes, o anar a sopar “de gratis” fent de “client invisible” a diferents bars de la ciutat).
Pero, com he dit abans, si d’alguna cosa m’he de quedar de Barcelona, em quedo amb la seva gent. Amb aquells companys de l’editorial que em vau acollir en els vostres esmorçars i que no us oblidare mai, amb aquells veins com el Cristian, que sense gairebe sense coneixer-lo, ens saludavem com si fossim amics intims de tota la vida, o amb aquelles persones que han format i formaran sempre part de la meva vida, aquelles que he estimat i que, d’una manera o altra, continuare estimant sempre.
A Barcelona he anat al teatre, al cinema, a visitar els llocs emblematics de la ciutat, al bingo, a les festes de Gracia, a la Barceloneta, a Luz de Gas, a la platja nudista i a tots els llocs de la ciutat que un es pugui arribar a imaginar. He menjat a la mes gran diversitat de restaurants: a un mexica, a un frankfurt-guarro, a un mexica, a un etiop, a un mexica, a un libanes, a un mexica, a un bar de tapes, a un mexica, a un restaurant de luxe... pero en definitiva a Barcelona m’ho he passat BE.
Aixi que, amics barcelonins, moltes gracies per tot, moltes gracies per fer d’aquell paio lleidata un mes de la vostra colla, i gracies per aconseguir que jo, un paio mes raro, raro, raro que el Papuchi es sentis com un barceloni mes.
Barcelona sera per sempre la meva segona ciutat (i la meva tercera Tremp, a veure si algun dia li dedico algun article), aixi que, tot i ser lleidata, tambe he de reconeixer que ja tinc alguna cosa de barceloni. Aixi que, quan torni per la ciutat comtal, ja vindre a fer-vos una visita. Encara que, ja em coneixeu, potser al final vinc i tampoc us truco, i es que jo soc aixi. Pero si no us aviso, no es que me n’oblidi de vosaltres, simplement son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!