dilluns, 1 de setembre de 2008

Tancat per vacances


Pues eso, que aquest blog està tancat per vacances. Així que quan s'acabin les vacances es tornarà a obrir... i sinó... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

dijous, 14 d’agost de 2008

Els jocs olimpics: Atenes 1896


Els primers jocs de l’era moderna varen tindre lloc a Atenes (com no) l’any 1896. L’encarregat de recuperar-ho va ser el baró Pierre de Coubertain (en català: Pere de Cuberteria).
La seva idea era començar el 1900 a París (aprofitant que aquell any s’hi feia allí la Expo de turno i per l’arribada del segle XX (doblement pornogràfic). Però es veu que no podien esperar tant, i que un empresari Grec, un tal George Aerof (el primer Grec que es va tirar un pet i que va donar nom a l’aerofagia) va donar un milió de dracmas (que no sé quan debia valer un dracma, però son molts dracmas) per a que es fes a Atenes (no confondre amb “antenes”). Així el 6 d’abril de de 1896 (aries)a l’estadi Panathenaico (restaurat de l’antic estadi que Liturgo va edificar 350 anys abans de Crist) va tenir lloc la cerimònia inaugural.
I colorin colorado, aquest post curt sobre Atenes 1896 se ha acabado.
No sé si podré fer el següent post aviat ja que d’aquí no res començo les vacances. De fet, els temes que tenia plantejats no son gaire interesants (aquest blog va cada dia a menys, ho sé): “Els jocs olímpics: París 1900”, “Els jocs olímpics: anàlisi de la primera setmana” o “Tancat per vacances”. Així que deixo la decisió del proper tema (si l’arribo a escriure, clar) en mans dels meus lectors en l’enquesta, i si no vota ningú... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

dimarts, 12 d’agost de 2008

Els jocs olimpics: la Grecia arcaica


En aquests dies olímpics, farem també un repàs a la història de les olimpiades. L’any 1896 es van celebrar els primers jocs olímpics de l’era moderna (encara que molt moderna no debia ser l’era el 1896) però els originaris es remonten a la Grècia antiga (o arcaica, que queda més culte).
Els primers jocs daten del tercer mileni abans de Crist (hace muchos, muchos años) a 3 llocs on no he tingut el plaer d’estar-hi: Creta, Thera i Micenas (“micena’s” huevos con chorizo).
Els esports més exitosos van ser: El salt de toro o taurokathapsia (que amb aquest nom de malaltia consistia en realitzar un salt mortal recolzant-se en el moment just a les banyes d’un toro), la lluita i el “pugilato” (que debia ser una mena de boxa). Com és que el salt de toro ja no és olímpic?
Aquests jocs es van anar fent fins que es va concretar una activitat organitzada amb data i lloc propis: el 776 abans de Crist a la ciutat de Olimpia. Si s’haguessin fet a Albacete, ara no hi haurien Olimpiades, hi haurien Albacetades. Però no, es van fer a Olimpia (o ensucia) per honorar a Zeus (a Albacete s’hauria honorat a la patata o ves a saber que).
Ja llavors sempre es feien a l’estiu (ja sabien que hi hauria tele i la gent s’ho miraria per vacances, que els grecs eren molt llestos) i els únics requisits per participar eren ser grec (així que molt internacionals no eren) i tindre condició de lliure (Julian Muñoz o Farruquito no hi podrien participar), i tot i que hi podien anar de públic esclaus i estrangers (els guiris de la Grècia antiga anaven amb la quadriga turística per l’Olimp) no hi podien anar les dones (d’aquí deu vindre la fama que tenen les dones de que no els hi agraden els esports).
Aquests jocs duraven 7 dies, el primer es feien actes protocolaris (com ara) i la resta es feien 5 proves esportives:
- Carrera: es feia una cursa de tot el recorregut de l’estadi (192 metres), una altra que es deia el diadulo (que te den por c...) que era 2 cops la longitud de l’estadi (aquest cansava més que el primer) i el hoplitódromos (bonic nom ) on es recorria també 2 cops l’estadi però carregats amb l’equipatge militar (l’escut, el casc, la carmanyola de la mama...)
- Lluita: la lluita lliure, on s’havia de tumbar 3 cops a l’adversari fent-li tocar els hombros a terra (a això jugava jo amb el meu germà de petit), la boxa (aquí van deure fer la primera peli de Rocky) i la favorita de la gent: el pancracio (que va agafar el nom del pastor de poble pel que sembla) que consistia en que tot estava permés (excepte mossegar i pegar cops als ous o als ulls). I escupir? Valia escupir?
- Hípica: Les carreres de cuádrigues rotllo Ben-Hur (una peli que mai no han fet a la tele ni per Nadal ni per setmana santa).
- I Pentatlón (no confondre amb “pantalón” que és una peça de roba): constava de 5 proves que eren disc (ara seria CD), salt, jabalina, carrera i lluita.
El darrer dia es dedicaven a desfilar (que és el que fan ara el primer dia per si algú no arriba al final) i a donar els premis als guanyadors (unes miserables corones de olivo)
Pues amb això consistien els jocs abans, que dius... pues ja veus, tampoc son tant diferents dels d’ara, només que ara els fan per la tele, hi ha esports de tots tipus i dura més temps.
I que abans només guanyaven grecs (per que no participava ningú més) i ara només guanyen americans i xinos.
I fins aquí la Grecia arcaica. Seguirem amb posteriors temes, i si les olimpiades és un tema que no us interessa en absolut... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

dilluns, 11 d’agost de 2008

Els jocs olimpics: la ceremonia inaugural


Aquests dies "olímpics" (o sigui que tothom passa olímpicamet de treballar) dedicarem uns quants posts als jocs olímpics (més que res per anar "de maneta" amb l'actualitat).
Per començar aquest seguit (per que seran seguits) d'articles, analitzarem la ceremònica inaugural que va tenir lloc el passat divendres (per si algú no la va veure, jo us la explicaré).
Per si algú no ho sabia la ceremonia inaugural, com el seu propi nom indica, és una cerimònia que inaugura els jocs.
Consisteix en tot un seguit de coses estranyes que fot un munt de gent pel mitg d'un estadi (en aquests cas, un munt de xinos), fent moviments estranys vestits plens de colorets mentres el públic va fent "ooooh".
Això per després donar pas a un desfile que no s'acaba mai d'un munt d'esportistes que sembla que mai hagin entrat a un estadi per que es pasen el recorregut saludant superilusionats i fent-se fotos amb els móbils.
Després d'una eternitat de veure gent passejant i de conèixer paisos que no sabiem ni que existien, uns paios es foten a parlar (i ningú se'ls escolta per que allò no és bonic), entra la bandera olímpica (que aquesta sempre és igual, blanca amb uns aros de colors), i després encenen el "pebeter" (en una mena de concurs cada 4 anys que consisteix en a veure qui és més original encenent l'espelma gegant aquella) per acabar amb focs artificials.
Això és basicament una cerimònia inaugural. En el cas de les olimpiades de Pekin (o Bejing) es va seguir el mateix guió, apuntant els següents temes com a destacats:
Els xinos, apart de ser tots iguals, es mouen a la vegada. I tampoc es saben estar quiets (molt menys encara si lis foten unes llumetes al traje, que llavors no paren quiets i els encanta fer figuretes humanes).
Enlloc de fer-ho en un estadi els xinos ho van fer en un niu, que amb tants focs no es va cremar de miracle.
A destacar també com tocaven els tambors, feien tai-chi i pululaven per damunt d'un pergamino... jo personalment vaig trobar a faltar alguna referència al menjar xinés, rotllo un número sobre el chop-suey de gambas, però bueno.
Hi va haver un xino en concret, que alucinava pepinillos i es va fotre a corre amb la flama olímpica volant per damunt de l'estadi (no se per que ningú li va dir que no tocava a la paret, però el tio seguia corrent convençut de que guanyava la carrera). A lo millor es que tenia vertigen i volia sortir d'allí el més rapidament possible. De fet, corria tant que va avançar al "pergamino" aquell virtual sobre el que anava corrent. Fins que va arribar al pebetero (curiosa paraula "pebetero", que només s'ultilitza quan hi han olimpiades) i el va encendre d'una manera que si es descuida queda tot xamuscat (de fet jo patia que no s'incendiés i caigués el paio tot en flames des d'allà dalt on estava).
Pues això, una cerimònia molt xina, que a mi personalment em va agradar (tot i que no la vaig veure, o sigui que si l'arribo a veure igual ja seria la òstia).
I si no us va agradar la cerimònia o no la vau veure... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

dilluns, 4 d’agost de 2008

El mes d'agost


Ara que ja hem entrat al mes d’agost, mes de calors i xafegor, i on la majoria de mortals estan de vacances, anem a aportar una mica de informació sobre el mes en qüestió (no em pregunteu en que em vaso (o got... oh my god) al triar els temes, la veritat és que no en tinc ni idea...)
El mes d’agost és el vuité mes de l’any (si començes a contar per darrera el 5è), així doncs, 8 + 5 = 13... l’any te 13 mesos i no 12 com ens havien dit.
El nom del mes es va posar per l’emperador romà Augusto Octavio (conegut popularment com Augustus Octavius... que fàcil que era parlar amb llatí, poses “us” al final i ja està, o en llatí: posus us als finalus i ja estús... i si estús es que s’està encostipat).
En l’àntic calendari romà l’any començava el març (quins cap d’anys més raros debien celebrar) i el 6è mes (que correspondria a l’agost... passam “cost”) es deia Sextilis, però com que sonava molt sexual li van canviar a Augustus, copiant el mateix que va fer Julio César... ave Cesar!... que al cinquè mes, Quinctilis, li va dir Iulius (per què li feia molt Iuius).
Una curiositat força estúpida, però curiositat al cap i a la fi, és que Iulius tenia 31 dies i Augustus només 29, i llavors l’emperador (el peix no, el Octavius) va començar a treure i posar dies dels altres mesos per a que Agost també tingués 31 dies (per això els 2 mesos seguits tenen 31 dies).
Bé, després d’aquesta informació que segurament us la rota, os diré que a Irlanda el mes d’agost es diu Lúnasa (i os preguntareu: i a mi què?), pues... efectivament, aquesta informació tampoc aporta res (com el president del Barça: Joan l-aporta).
Tot el que dic aquí ho podeu trobar a la wikipedia, evidentment, no és que jo tingui molta cultura, sinó que hi copio tot tal qual d’allí per a contribuir a la cultura dels meus 4 lectors (si, en pensava que en tenia 2 i m’han informat que ja son 4, així que podriem afirmar que aquest blog ha doblat la seva audiència!).
Per acabar l’article, afegirem alguns aconteixements rellevants (amb relleu) que hagin succceit en agost (d’anys anteriors, per que d’aquest any encara no se que passarà):
- L’1 d’agost es celebra la independència a Suïssa (felicitats).
- El 3 d’agost de 1492 va sortir Cristobal Colom desde Palos (quins palos?) a Les Indies (un bonic creuer de vacances).
- El 6 d’agost de 1945 EEUU va llençar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima (malotes, malotes...)
- El 8 d’agost de 1873 neix Emiliano Zapata (antepassat de Zapatero)
- El 9 d’agost de 1945 EEUU llença la segona bomba atòmica sobre Nagasaki (res, que els hi va agafar el gustillo de tirar bombes atòmiques rotllo Sant Joan)
- L’11 d’agost de 1253 mor Clara de Asís (la senyora que va demostrar que Asís es feia la clara).
- El 15 d’agost de 1756 neix Napoleón Bonaparte en “onaparte” de Córsega.
- El 28 d’agost de l’any passat va morir Antonio Puerta, futbolista del Sevilla (no podia faltar la referència futbolísitica i que en pau descansi)
- I el 31 d’agost de 1997 va morir Lady Di (Leididí en castellà) d’un accident...
Per cert, que el de la fotografia que encapçala l’article és l’Augustues eh? No us penseu que és un “busto” (pecho?) qualsevol d’algun familiar meu.
Efectivament, ha estat un article sense solta ni volta, però la calor impedeix a les meves neurones treballar en idees més interesants, així que, si esteu de vacances... deixeu de llegir aquest blog i aneu a la platjeta, i sinó... són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

divendres, 1 d’agost de 2008

Les anelles de plàstic


El tema d'avui sorgeix a partir d'un pensament que ja fa uns dies que m'inquieta: les anelles de plàstic.
Les "anelles de plàstic" a les que em refereixo són aquella "tira" estranya amb la que van els packs de 6 llaunes (coca-cola, cerveses i demés refrescos), i que es veu que s'han convertit en el perill més gran que pot sofrir la humanitat, ja que són pitjors que l'holocaust i, si no els tallem, molts animals poden perdre la vida.
Davant la inistència amb que la meva parella em fa tallar aquests plastiquets abans de llençar-los a la basura cada cop que acabem un pack, i d'un intercanvi d'opinions en que jo creia que era una llegenda urbana i ella mantenia que és cert i que molts animals han mort per aquesta causa (a continuació explicaré com poden fer perillar, o sigui posar en perill, no portar perilla, aquestes anelles la vida dels animals), vaig traslladar aquest inquietant tema als meus companys de feina i al meu grup d'amics. La conclusió més o menys sempre ha estat la mateixa: hi ha gent que n'està plenament convençuda i d'altres que ho desconeixien mostren certa incredulitat.
Així doncs, cap a internet a investigar! Però tampoc internet ha ajudat gaire a clarificar aquest tema...
El "perill" sorgeix per què, pel que sembla, si no es tallen aquests plàstics circulars (que no vol dir que tinguin un circ al cul) que empaqueten els refrescos (doblement frescos) alguns animals poden morir. Aquesta creència abarca (ai quien maneja mi abarca) els següents animals:
- Els animals que viuen i s'alimentes als vertederos, que poden quedar atrapats i morir asfixiats (que ja és mala sort, amb el lloc on els hi ha tocat viure que a més et moris d'una manera tant surrealista)
- Les tortugues marines a les que els hi agrada molt menjar medusses i confonen aquests plàstics amb medusses (de fet, a mi també m'ha passat anar per la platja i assustar-me pensant que era una medussa i veure després que era un plasticot)
- Els ocells que passen el coll per aquests forats (com si fos un collar de disseny) i moren ofegats, o que els agafen amb el bec (pico en llenguatge popular) i traslladen els plàstics a altres llocs posant altres espècies animals en perill (convertint-se en uns atèntics terroristes de les anelles de plàstic)
- Els dofins, que s'enganxen el seu bec (i llavors no bec, per que tinc la boca tancada) i es moren de gana (o d'aborriment per no poder parlar).
La veritat és que, si això és cert, sobra l´humor sobre el tema, però jo continuo tenint els meus dubtes i per això plantejo aquest tema al blog, per a veure si altres ments pensants poden oferir una mica de llum sobre la problemàtica de les anelles de plàstic.
La qüestió és: veritat o llegenda urbana? Son realment les anelles de plàstic la causa de mort d'algun esser viu? És cert que l'exèrcit americà està estudiant utilitzar unes anelles de plàstic gegants com a arma mortífera contra els seus enemics llenjant-los sobre les ciutats i creant teixits de gent enganxada agonitzant? I si posem ulleres a les tortugues marines podran diferenciar les anelles de plàstic de les medusses? És cert que un senyor de Lugo es va posar unes anelles de plàstic al coll per suicidar-se? És possible que tot sigui un complot dels fabricants de refrescos per fer-se amb el control del món?
El que si que és evident, és que realment costa molt poc tallar-ho i així assegurar-nos de que res d'això no passi, i si finalment resulta que és una llegenda urbana... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

dijous, 31 de juliol de 2008

Més Eurovisió (del 1987 al 1961)


Jo ja volia finiquitar el tema, però vist que els meus 2 únics lectors volien que acabés el repàs d'Eurovisió, em veig obligat (he de confessar que he rebut amenaçes) a finalitzar aquest analisi ("anàlisi": repàs amb el cul) en contra de la meva voluntat.
Continuarem on em vaig quedar (per que repetir-ho des del principi seria tonteria) i ho farem tot de cop (que duele más). Així doncs, enlloc de fer del 40 al 1 (com en los 40 principales) farem del 87 al 61 (por el culo te la inco?).

1987: Patricia Kraus - No estas solo (19è)
La filla de l'Alfredo, també va passar per Eurovisió abans de passar per OT (el lligam OT-Eurovisió veiem que es remonta uns anys abans de que començés el concurs). I no estava sola, estava casi última!

1986: Cadillac - Valentino (10è)
Es veu que aquell any vam presentar un cotxe... i no va anar del tot malament! Des de llavors ningú es va posar de nom "Valentino" (encara que no sé si abans tampoc era un nom que es posés massa).

1985: Paloma San Basilio - La fiesta terminó (15è)
Que se n'ha fet d'aquesta dona? Clar, com que "la fiesta terminó" se n'ha anat. La cantant que sempre ha fet la mateixa cara (però amb els morros cada dia més inflats) es va passar per Eurovisió entre musical i musical.

1984: Bravo - Lady, lady (3r)
Bravo! Van quedar 3rs! I ara publiquen una revista juvenil per a ladies ladies.

1983: Remedios Amaya - Quien maneja mi barca (20è)
La cantant que va quedar pitjor i de les més recordades. No tenia remedio: no sabia quien manejava su barca, que a la deriva le lleva... i es va deixar les sabates a la barca i va sortir descalça.

1982: Lucia - El (10è)
L'any del naranjito va anar ella (Lucia) cantant "El" (Paco), sent una missatge subliminal de Paco de Lucía (vaja tonteria)

1981: Bachelli - Y solo tu (14è)
Y solo tu sabes quien es Bachelli...

1980: Trigo Limpio - Quédate esta noche (12è)
Aquesta participació no va ser de fiar... quedate esta noche y no somos trigo limpio... a la década dels 80 aquest anaven fins al cul de sustàncies psicotròpiques! (o substàncies que troben els psicòlegs als tròpics)

1979: Betty Missiego - Su canción (2n.)
Evidentment la Betty (la dona del Frank Spencer) va porta "su canción", per que si arriba a portar la d'un altre hauria estat lleig.

1978: José Vélez - Bailemos un vals (9è)
No va quedar del tot malament (que mala suerteeee). Posteriorment es va fer més famosa (com las muñecas) la seva réplica gafe al programa de l'Arús.

1977: Micky - Enséñame a cantar (9è)
Com es podia anar a un concurs de cantants a demanar que li ensenyessin a cantar! Passat el temps, aquest tal Micky ara és lector del meu blog i també és el hombre que más sale en televisión del mundo! (o és un paio fotut dins d'un vestit de ratolí que passeja pels parcs de Disney perseguint nens?)

1976: Braulio - Sobran las palabras (16è)
Pues si, sobran las palabras. I es que enviar a un paio que es diu Braulio a un festival no te nom.

1975: Sergio & Estivaliz - Tu volverás (10è)
L'any que vaig nèixer em van dedicar aquesta ca´nçó (no ho sap ningú, però el "tu volveras" es refereix a mi, però el títol "tu volveràs a nacer para hacer un blog" era massa llarg).

1974: Peret - Canta y sé feliz (9è)
I tant que va cantar y ser feliz! Encara canta ara aquest home! El rumbero amb nom d'arbre de peres petites va sortint a la palestra musical de tant en quant, com a les olimpiades (altrament dites "o-netejades"). Tururú!

1973: Mocedades - Eres tu (2n)
Ereeeees tu... UUUuuuuUUUuuuuUUUU!!! (inevitable fer el "UUUuuuUUUUuuuUUU" quan es parla d'aquesta cançó). Però jo encara no se qui era aquest "tu" que era como el agua de su fuente... tenia un problema urinari?

1972: Jaime Morey - Amanece (10è)
Un any que no te solta no volta, ni el nom del cantant em fa gràcia, ni el títol de la cançó. De fet no tinc ni idea de com sona la cançó aquesta.

1971: Karina - En un mundo nuevo (2n)
En un mundo nuevo viu aquesta dona des del seu pas per l'hotel Glam. Buscando en el baul de los recuerdos es va perdre i es va quedar una mica "pallà". Això si, ha deixat per a la història el mític acudit del senyor que està en un bar prenent un cafè i diu:
- Tiene sacarina?
- Si
- Pues ponme el baul de los recuerdos

1970: Julio Iglesias - Gwendolyne (4t)
Hey! Julito! Quina glamour que tenia el festival quan s'enviava aquest tipus de cantants. Ara enviariem al seu pare, el Papuchi (que en pau descansi)

1969: Salomé - Vivo cantando (1r)
L'any 69 es va quedar empatats al primer lloc. Salomé va fer el 6 i l'altre que devia guanyar va fer el 9. Desque que he llegado sempre vivo cantando... (heu de respondre: Hey!), vivo soñando (todos: hey!), vivo foll..

1968: Massiel - La, la, la (1r)
La la la cantant que va guanyar el concurs amb l'estribillo més simple del mon. Ara es dedica a aparèixer de tant en quant per platós televisius amb una copeta de més.

1967: Raphael - Hablemos del amor (6è)
Un dels cantants més imitats de la història parlava del amor (i per mi com si parlava de futbol)

1966: Raphael - Yo soy aquel (7è)
Li van donar un bono de 2x1 de participacions en Eurovisió. I de lo content que estava va començar a passejar pels escenaris movent els braç d'una manera estranya, i fent com si desenrosqués bombetes. Això si, per Nadal, a cantar els villancicos de turno!

1965: Conchita Bautista - Que bueno, que bueno (15è)
Pues no era tan bueno, que va quedar 15ena! Això si, més tard, Bigote Arrocet (mític colaborador del també mític "1, 2, 3", va convertir el seu nom en un acudit (mític, com no) dels seus del "piticlin, piticlin":
- Piticlin, piticlint (això representava que era el soroll del telèfon... i ens feia gràcia!)
- Está Conchita?
- No, está con Tarzán

1964: Nelly, Tim and Colly - Caracola (12è)
Uns cantants que tenien nom de cosins anglesos o dels gossos dels veïns. Cantaven caracola... hola caracolaaaa!!!

1963: Jose Guardiola - Algo prodigiosa (12è)
Algo prodigiosa (la década no) si que és aquesta participació, ja que el José Guardiola ara és entrenador del Barça, i del 63 fins ara... a rejuvenit!

1962: Victor Balaguer - Llamame (13è)
Una altra cançó que ha portat un acudit mític, el de 2 amigues de 16 anys (per dir una edat), que queden per explicar-se com els hi anat amb la seva primera cita amb un noi, i a l'acabar una diu:
- Llámame!
I l'altra respón:
- Yo también!!!!

1961: Conchita Bautista - Estando contigo (9è)
I tanquem l'article llarg, molt llarg (massa llarg) amb la primera participació a Eurovisió que s'ha convertit amb el temps amb la melodia de l'anunci de Carrefour! i es que son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

dimecres, 30 de juliol de 2008

Eurovisió als anys 80... i més


Au, ja m'he tornat a "penjar de la parra" i he deixat abandonat aquest blog un munt de temps (ui, si, com ho trobava a faltar! Buenooooo....)
A veure si amb l'estiu puc anar actualitzant-lo més sovint. De moment, acabarem d'una punyetera vegada amb la revisió aquesta d'Eurovisió que vaig deixar a mitjes (no m'estranya que no actualitzés el blog, vaja tema més apassionant!). Així doncs, un cop fetes les 2 darreres décades, anem amb la década dels 80 (i més) i acabem d'una vegada amb aquest suplici:

Década dels 80: Década en que les famílies realment seguien el festival i es reunien davant del televisor a veure el festival.

- Any 1989: Nina / Cançó: Nacida para amar
La cantant amb la boca més gran del mon va quedar 6a. La Nina (hinchable) cantaba “Nacida para amar” quan en realitat era “Nacida para ser directora de OT”.

- Any 1988: La Década / Cançó: La chica que yo quiero Made in Spain
La Década Prodigiosa, no va ser “prodigiosa” a Eurovisió i només es deia “La Década”. 11è lloc.

(Pausa....) Osti, com ratlla això d’Eurovisió ja no? Au, ja no tinc ganes de fer més articles ni de continuar aquest amb l’anàlisi (a més, que la meva memòria històrica d’aquests festivals només arriba fins a la mítica actuació de Remedios Amaya tota descalça), així que, em limitaré a “llistar” (o “tontar”) la resta de participacions:

- Any 1987: Patricia Kraus / Cançó: No estas solo / 19é lloc
- Any 1986: Cadillac / Cançó: Valentino / 10é lloc
- Any 1985: Paloma San Basilio / Cançó: La fiesta terminó / 15é lloc
- Any 1984: Bravo / Cançó: Lady lady / 3r lloc
- Any 1983: Remedios Amaya / Cançó: Quién maneja mi barca / 20é lloc
- Any 1982: Lucia / Cançó: El / 10è lloc
- Any 1981: Baccheli / Cançó: Y solo tu / 14è lloc
- Any 1980: Trigo Limpio / Cançó: Quédate esta noche / 12è lloc
- Any 1979: Betty Missiego / Cançó: Su canción / 2n lloc
- Any 1978: José Vélez / Cançó: Bailemos un vals / 9è lloc
- Any 1977: Micky / Cançó: Enséñame a cantar / 9è lloc
- Any 1976: Braulio / Cançó: Sobran las palabras / 16è lloc
- Any 1975: Sergio & Estibaliz / Cançó: Tu volverás / 10è lloc
- Any 1974: Peret / Cançó: Canta y sé feliz / 9è lloc
- Any 1973: Modedades / Cançó: Eres tu / 2n lloc
- Any 1972: Jaime Morey / Cançó: Amanece / 10è lloc
- Any 1971: Karina / Cançó: En un mundo nuevo / 2n lloc
- Any 1970: Julio Iglesias / Cançó: Gwendolyne / 4rt lloc
- Any 1969: Salomé / Cançó: Vivo cantando / 1r lloc
- Any 1968: Massiel / Cançó: La, la, la / 1r lloc
- Any 1967: Raphael / Cançó: Hablemos del amor / 6è lloc
- Any 1966: Raphael / Cançó: Yo soy aquel / 7è lloc
- Any 1965: Conchita Bautista / Cançó: Que bueno, que bueno / 15è lloc
- Any 1964: Nelly, Tim and Colly / Cançó: Caracola / 12è lloc
- Any 1963: Jose Guardiola / Cançó: Algo prodigiosa / 12è lloc
- Any 1962: Victor Balaguer / Cançó: Llamame / 13è lloc
- Any 1961: Conchita Bautista / Cançó: Estando contigo / 9è lloc

I si algú volia un article amb cada década... que es foti, que son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimecres, 28 de maig de 2008

Eurovisió als anys 90


Seguim analitzant de moment el festival d’Eurovisió (o qui veu millor un euro), aquest cop amb la década dels 90:

- Any 1999: Lydia / Cançó: No quiero escuchar
Ja va fer be la noia aquesta en “no querer escuchar”, per que només li van donar un punt i va quedar en 23ena posició. I jo em pregunto... qui és Lydia?

- Any 1998: Mikel Herzog / Cançó: ¿Que voy a hacer sin ti?
Cantant que te nom de personatge del Señor de los Anillos i pinta de Harry Potter. Preguntant-se què faria sense mi va quedar 16è.

- Any 1997: Marcos Llunas / Cançó: Sin rencor.
Va quedar 6è, això si, “sin rencor”.

- Any 1996: Antonio Carbonell / Cançó: ¡Ay que deseo!
El germà no reconegut de Pablo Carbonell va quedar 20è, i seguim en tants cantant i cançons que dificilment els recorda ningú.

- Any 1995: Anabel Conde / Cançó: Vuelve conmigo
Aquesta era la germana no reconeguda de Mario Conde. La cançó “Vuelve canmigo” debia anar dedicada a ell. No sé ni qui és, però va quedar 2ª la tia!

- Any 1994: Alejandro Abad / Cançó: Ella no es ella
Si no es posava ni d’acord amb el títol de la cançó de si ella era ella o no com volia fer algo meritori? Doncs va quedar 18è.

- Any 1993: Eva Santamaria / Cançó: Hombres
Eva Santmaria se fué buscando el sol en la playa, i hombre, un 11è. Lloc.

- Any 1992: Serafin Zubiri / Cançó: Todo esto es la música
Un altre cop el Steve Wonder espanyol, que va quedar 14è.

- Any 1991: Sergio Dalma / Cançó: Bailar Pegados
Un 4rt lloc per una de les cançóns més recordades de la història del Festival. Qui no ha ballat aquesta cançó en la seva adolescència!

- Any 1990: Azúcar Moreno / Cançó: Bandido
5é lloc per a les Azúcar Moreno en una època en que encara s’enviava gent més o menys coneguda al festival.

I fins aquí la década dels 90... I haurà década dels 80?... Suposo que si... i es que son coses que passen, de fet... podria ser pitjor!

divendres, 23 de maig de 2008

Eurovisió


No podia faltar aquests dies que estem envaits per la febre del Chiki-Chiki l’article pertinent d’Eurovision.
Així doncs, farem un petit anàlisi d’aquest concurs vingut a menys amb els anys, però que de tant en quant sorprén de nou com a fenòmen mediàtic com ho ha fet aquest any o l’any de la Roza d’Epaña.
El Festival aquest (una mena de “fiesta de fin de curso” però a lo grande) va sorgir del Festival de San Remo (un altre festival que consistia amb escollir la persona que millor remava d’Europa) i va començar l’any 1956 (que sumant les seves xifres fa 21, ves per on).
A la primera edició només hi van participar 7 paisos, cadascun d’ells amb 2 cançons: Holanda, Suissa, Bélgica, Alemanya, França, Luxemburg i Itàlia (pues vale).
Actualment n’hi participen un fotimer més, fins al punt de que com que no s’acaben mai els paisos, han de fer dues semifinals previes (que si el festival aquí ja se’l mirava poca gent, imagineu-vos les semifinals).
Això si, Espanya, Regne Unit (o “waiuminí”), França i Alemanya sempre passen directament a la final (per que deuen estar enxufats) juntament amb el guanyador de l’anterior edició.
La estimació d’audiència del festival dels darrers anys ronda els 400 milions d’espectadors... Així que 400 milions de persones veuran a un paio amb tupé i una guitarra de joguina cantant el “Chiki-Chiki”.
I fet aquest petit estudi del festival, anem a repassar les darreres actuacions d’Espanya al Festival de Frikivisió (vist com ha anat evolucionant).
Avui començarem amb les actuacions de la decada del 2000:

- Any 2007: Grup D’Nash / Cançó: I love you mi vida
Una colla de nois molt “masculins” imitant als Back Street Boys 20 anys després, i que van acabar en 20è lloc

- Any 2006: Las Ketchup / Cançó: Bloody Mary
Un any freak enviant un grup amb nom de salsa de tomàquet cantant un alegat al alcohol, que van quedar en 21è lloc

- Any 2005: Son de Sol / Cançó: Brujeria
Tots els tòpics possibles d’Espanya reunits en una cançó... i olé. 21è lloc també.

- Any 2004: Ramon / Cançó: Para llenarme de ti
Enviar un paio que te nom del teu veí, amb un títol de cançó semipornogràfic va aconseguir un meritós 10è lloc. Es veu que aquest noi sortia d’Operación Triunfo... i nunca más se supo de él.

- Any 2003: Beth / Cançó: Dime
Una altra triunfita amb rastes que també canta la melodia de Ventdelpla i que va quedar 8ena.

- Any 2002: Rosa / Cançó: Europe’s Living a celebration
La “Rosa de España” va aconseguir almenys que la gent es tornés a mirar el festival convençent a tot cristo de que es guanyaria de calle... Va quedar 7ena.

- Any 2001: David Civera / Cançó: Dile que la quiero
Que nunca fuí sincero (sin cero points) va quedar 6é.

- Any 2000: Serafin Zubiri / Cançó: Colgado de un sueño
Cançó amb títol de fumador de porros, va quedar 18ena, però el cantant, que és cec no es va enterar.

No sé si analitzar les següents decades o no, ja que la veritat ni a mi mateix m’interessa massa el tema... no sé, ja m’ho pensaré. I si al final i han 4 articles seguits d’Eurovisió... són coses que passen... de fet... posria ser pitjor!

divendres, 9 de maig de 2008

Jamones


La majoria de gent que llegeixi aquest article segurament no entendrà de que va, però bueno, la veritat es que ja faltava un "post" (-it) sobre el Jamones en aquest blog.
EL Jamones es un equip de futbol (sembla mentida amb aquest nom eh?) que ha estat campió en una lliga virtual de la mítica Copuka.
Així que, des d'aquest Blog, felicitacions pel Jamones i sort amb el títol de Lliga.
I sinó guanya la lliga... son coses que passen... de fet, podria ser pitjor!

dimecres, 30 d’abril de 2008

Els ponts


Aquests dies hi ha molta gent que fa pont (a part dels obrers de Fomento).
Així doncs, ja que per un cop tinc la “sort” de fer pont (tot i que no se fer el pino-pont, que no em surt per que sóc patoset), avui parlarem dels ponts.
Segons el diccionari de la llengua catalana, pont te un fotimer de definicions, la més comuna, la que tots coneixem com a Pont: Obra de fàbrica, estructura metàl·lica,etc, sobre la qual una via de comunicació pot salvar una depressió o un obstacle (riu, barranc, etc) o creuar una altra via de comunicació situada a nivell inferior... doncs això, un pont.
Però el “pont” que molts fan aquests dies s’adequa més a aquesta altra definició: Dia o dies entre setmana que hom sol considerar festius pel fet d’escaure’s entre dues festes (Aquest “Hom” és l’Albert Om?... si que te poder la seva paraula tu, que pot decidir quins dies fem festa o no... m’hauré de mirar més sovint “El Club”).
El criteri a seguir de quan es fa pont o no, no te cap mena de lògica, normalment és inversament proporcional al que fa la resta de població: si tots fan pont tu treballes, i si tothom treballa tu tens pont, i et trobes sol a casa mirant programes estil Maria Teresa Campos o els succedanis que fan ara, que jo em pregunto: la gent que mira la televisió pels matins no tenen cap mena de criteri? Per que vaja merda de programació que foten a tot arreu! Que si un dia estàs malalt, si engegues la tele et puja la febre als 5 minuts (i d’aquí venen les baixes laborals, culpa de la tele, com quasi bé tot).
Si tens una mica de sort (o diners) el pont el pots anar a passar a algún lloc fora de la teva ciutat (o sigui, a la carretera fent cues). Que bonic és el peatge de Martorell! I el cotxe que tens al costat que per molt que l’avançis o ell t’avançi a tu, al moment el tornes a tindre al costat, amb aquella nena repelent que et mira i riu o aquell gos treient el cap per la finestra com si anés en un descapotable.
Però els destins on anem quant tenim vacances és un tema apart que ja miraré d’explicar un altre dia.
Així que bones vacances si teniu pont! I sinó... son coses que pasen, de fet... podria ser pitjor!

dimarts, 29 d’abril de 2008

Xampions Lik


Donat que avui es juga la semifinal de la Champions d'aquest esport vanagloriat anomenat futbol entre el Manchester United(en català: Unió d'homes que fumen chester) i el Barça, i que ja fa temps que en una enquesta algú va opinar que volia un article de futbol, avui faré un petit anàlisi previ al partit (o sigui, l'avantmatx).
Mereixerien un tema a part els comentaris dels locutors d'Antena 3 (Antena 3 - Tele 5, guanya Tele) així que obviarem el tema...
Com sabreu, el resultat d'anada va ser 0-0 (las gafas) així doncs, el meu anàlisi dedueix que qui guanyi el partit passarà la eliminatòria (i si empaten... doncs hi ha tot aquell rotllo de que els gols en camp contrari valen doble, però que no és del tot cert, per que puntuen 1 gol igualment, però compten una mica més... seria com marcar 1,1 gols...)
Després del partit d'anada ve el partit de tornada (com amb els trens)... encara que és curiós que no es pugui triar anar i no tornar... no podria dir un equip: "jo només vull anar"? Doncs es veu que no, sempre han de tornar, i si perden, els equips tornen tots moixos.
Es veu que la Champions aquesta és el que abans era la Copa de Europa, que ara l'anomenen en anglès que sembla més modern.
Així doncs, després de lliguetes i eliminatòries varies, només queden 4 equips: Liverpool (en català: piscina liberal), Chelsea (nom de filla del Clinton, que a la seva vegada te nom de soroll de timbre), Manchester United i Barça.
Però com que tot lo referent al partit ja ho podeu llegir als diferents diaris o mitjans de comunicació, jo em limitaré a explicar (per als que vulguin veure el partit avui i no coneguin qui son els jugadors del Barça), una explicació de qui son cadascun d'ells per a que puguin seguir el partit fent-se els xulos:
- Victor Valdés: És un senyor que va vestit diferent que la resta (generalment de negre) i que viu sota uns pals amb una xarxa que hi ha a una punta del camp. Com que no hi està del tot còmode, a la mitja part se'n va a l'altra banda del camp a veure si s'està millor. Aquest jugador en qüestió està enxufat, per que és a l'unic a qui li deixen tocar la pilota amb les mans. Això si, li han marcat unes ratlletes a terra per a que només es dediqui a tocar la pilota amb les mans apropet de la seva cabaneta. S'enfada molt si l'equip rival li fa malbé la seva cabaneta tirant-t'hi una pilota a dins. De la posición on juga se'n diu "porter".
- Pinto: y coloreo. Li agradaria fer el mateix que al Valdés i estar a la cabaneta, però normalment s'està a una altre lloc anomenat "banqueta" amb els seus amigotes, veient el partit d'aprop sense pagar "Pay-per-View". També és porter (i per això fa pinta, ja que es diu pinto, de porter de discoteca).
- Jorquera: Un altre porter (aques normalment vesteix de butanero, que és l'ofici que volia fer de petit), però que s'ha fet mal i no pot jugar.
- Márquez: Aquest juga de "defensa" o sigui, que ha d'intentar que l'altre equip no molesti al porter "tocant-li les pilotes". Normalment està aprop de les ratlletes que marquen el territori del porter com si fos una vigilant, i aquest particularment que te nom de Marqués és mexicà i li agraden els frijoles (per això de vegades es despista pensant en menjar).
- Puyol: senyor melenut que sempre es fot cops al cap. Curiosament, els castellans que mai sabien dir "Pujol" i deien "Puyol", al Puyol li diuen Pujol... son coses que mai entendré. D'aquest en diuen "capità" (com a l'exèrcit), i porta una cinteta al braç amb la bandera catalana per a que ningú no s'oblidi de que és ell qui mana.
- Sylvinho: Un bon jan amb cara de felicitat que es passa els partits corrent amunt i avall pel costat del camp.
- Zambrotta: Aquesta també corre però menys. Com el seu nom indica és italià i mai s'afaita però tampoc li creix la barba... es un fenòmen estrany que mai han analitzat al Gol a Gol.
- Thuram: Jugador que es pot diferenciar de la resta per que es més fosquet i calp (encara que n'hi han uns quants, però aquest es el que està més aprop del Valdés). Ja està una mica granadet, però a mi em cau bé.
- Oleguer: Jugador que li criden: "Uh, Uh, Ulegué!" però no es consideren crits racises. No cal explicar gaire d'ell per que també està lesionat i no juga massa (com a curiositat sap cantar el virolai).
- Abidal: Un altre jugador de color (quan dic de color no vull dir que sigui morat o verd, vull dir negre, evidentment, però ja no saps com descriure-ho per a que la gent no ho consideri un comentari racista...). El seu nom es Eric, com el vikingo.
- Gaby Milito: Tot i que tingui nom de pallasso, és un defensa del Barça. No confondre amb Puyol per que van al mateix peluquer.
- Xavi: Personatje curiós que sembla que mai no hagi trencat cap plat. Li agrada tocar la piloteta pel mig del camp donant voltes sobre si mateix.
- Edmilson: Senyor llargirut que té com a afició aquesta temporada anar perdent pilotes pel mig del camp.
- Ronaldinho: Exjugador de futbol molt gran en els seus dies de glòria. Es diferencia clarament de la resta per tindre els llavis més grans i per còrrer una mica menys. Per a mi, igualment, un crack amb tota regla.
- Deco: Jugador amb un nom ben estrany i cara de que tot se la sua. Tot i això es veu que es força bo, i li agrada pegar patadetes de tant en quant als rivals.
- Iniesta: Aquest no es que sigui de color, sinó que directament és "incoloro". Parent del difunt floquet de neu, es petitó i mareja als seus rivals deslumbrant-los amb la seva pell clareta.
- Touré Yaya: Un altre jugador fosc amb nom d'àvia congolenya. Sembla que té una èrnia però el paio juga igual.
- Eto'o: També fosquet. Aquest ja és davanter, o sigui que el seu objectiu és tirar pilotetes a la cabaneta del porter de l'equip contrari. No sé perqué li van posar una "o" de més al nom, cosa que fa impossible animar-lo dient el seu nom.
- Messi: Paio petit que porta super-glú a les sabatilles sense que sigui trampes.
- Henry: Es fosc però una mica més claret. Els entesos d'aquest esport diuen que aquest jugador era molt bo... ara es veu que no tant... però a mi m'agrada, que voleu que us digui.
- Gudjohnsen: Jugador que funciona com el seu cognom, com que es difícil de pronunciar ja no sabem si es davanter, mitgcampista, atacant o defensiu.
- Ezquerro: Senyor sentat a les grades que es molt aficionat al futbol i que sempre va a veure els partits del Barça gratis.
- Bojan Krkic: Adolescent amb cognom inpronunciable (o cognom que recorda el soroll d'un os quan es trenca).
- Dos Santos: Pues això, dos santos mejor que uno. També es jovenent i el seu llavi segueix el mateix camí que el de Ronaldinho.
I fet aquest anàlisi, dir que cap d'aquests comentaris pretén ser ofensiu amb cap dels jugadors, i si algú s'ha ofés... demano disculpes, però son coses que passen, de fet... podria ser pitjor!

dijous, 24 d’abril de 2008

La veritable història de Sant Jordi


Tanta punyeteta amb Sant Jordi (que a Barcelona semblava el dia de la rosa, el llibre, i la birra amb tot de guiris del Manchester United) i es veu que tota la història que he explicat en posts anteriors era mentida! (mira que era fácil de creure la història d’un paio que mata a un drac eh?).
Així que avui descobrirem qui era Sant Jordi en realitat (rotllo “Aquí hay tomate”). Hoy en “Podria ser Pitjor”.... toda la verdad sobre Sant Jordi! Realmente mató un dragón? Le puso los cuernos a la princesa? La princesa era ninfómana? Era Sant Jordi seguidor del Manchester United? Tot això i molt més… al següent paràgraf.
Doncs segons la Viquipèdia (o el pet de la Vicky, que amb cátala tambe existeix) de la vida del sant no se’n tenen dades històriques (així tot el que explicaré a continuació no te ni un pam de fiable), solament referències en multitud de llibres (no res, el típic “m’ha dit un amic que si que ho va veure...”, a l’estil Ricky Martín, la mermelada i el sorpresa-sorpresa, tothom coneixia a algú que ho havia vist...).
La tradició católica (ui, si, molt de fiar també...) el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis (semblen personatges sortits d’un còmic d’Astèrix). Allà es casà amb una jove local (si fos visitant seria victoria en camp contrari i 2 positius... ai, quins records quan al futbol es donaven positius i negatius per guanyar o perdre en camp propi o contrari! Com al cole!!!) anomenada (la jove local, que me n’he anat del tema) Policromia (era el seu nom... però es veu que tenia una col·lecció de molts cromos), i tingueren un fill: Georgius (en cátala Jordi, però aquí i en la xina popular hauria de ser Georgius).
A l’arribar a la majoria d’edat (abans la majoria d’edat també era els 18 anys? I abans no podien muntar a cavall o què?) Jordi (Georgius para los enemigos) s’allistà a l’exèrcit Romà, tot seguint els passos del seu pare (culo veo culo quiero).
Quan comptava amb 30 anys (o sigui XXX però n’aparentava XXVIII) el destinaren a Nicodèmia (de fruitia) com a tribú (eing?) i entrà a formar part de la guàrdia personal de l’emperador romà Dioclesià (Dio per als amics).
El 303 (òstia, quins temps aquells!) l’emperador ordena (casa seva i una) persecució contra els cristians (Ronaldos, per això hi havia gent del Manchester per Barcelona) però el tribú (eing?) Jordi es nega a actuar (res, que es va jinyar home).
Interrogat (confiesa!!!) els comunica (pip pip pip pip....) que es cristià (ooohhhhhhh).
Dioclecià (Dio) ordena (els estables i) la tortura del traïdor (cristiano veo cristiano crucifico).
Jorgito és encadenat a una roda d’espases (como mola! Això ni a Port Aventura) i posteriorment decapitat (això ja no mola tant).
La tradició comenta (com qui comenta un partit de futbol) que l’esposa (o manilla) de l’emperador (un peix), Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà (però que no pagà i va fer un “sin-pa”) es convertiren al cristianisme veient l’exemple de Jordi.
En Jordi va ser santificat el 494 (ni el 493 ni el 495) pel Papa Gelasi I (Gelasi 1 – Magnesi – 2), però son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!!!

dimecres, 23 d’abril de 2008

Sant Jordi III: El retorn de Sant Jordi


En aquestes (sorpresa!), la fera va presentar-se (hola, soc el monstre) i Sant Jordi (ja era Sant abans d'això?) va escometre-la d'una llançada (toma ya!) i la va malferir. Després lligà la bèstia pel coll (sin piedad!) i li donà a la donzella per a que ella mateixa la portés a la ciutat (com qui porta un gosset vamos...).
Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles (si passés ara podriem veure les imatges al Youtube) ja esperava amb els braços oberts la donzella i el cavaller (sobretot a la donzella...), i enmig de la plaça els ciutadans van esbravar el seu odi contra la fera (a lo skin fotent-li patades i gravan-t'ho amb els mòbils).
El rei volia casar la seva filla amb el cavaller (digues-li tonto), però Sant Jordi va replicar que no la mereixia (no debia voler reconèixer que era gay amb aquelles malletes que portava). Va dir que havia tingut una revelació divina i que no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi (quina modèstia...).
Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut (no era Sant Jordi, era David Copperfield!).
I un cop revisada la fàbula en qüestió... jo em pregunto: I que te que veure tota aquesta història amb que es regalin roses i llibres? Suposo que son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

dimarts, 22 d’abril de 2008

Sant Jordi II: Sant Jordi contraataca


Quan portava una estona caminant (res, 5 minuts que la princesa es cansava ràpid) se li va presentar un jove cavaller (no diuen que no parlis amb desconeguts?) cavalcant en un cavall blanc (de que color era el caballo blanco de Santiago?) i amb una armadura (i amb l'arma dura també...) tota daurada i lluent (con el nuevo Metalmine limpias toda clase de metales!).
La donzella, esborronada (per no dir una altra cosa) li digué que fugís de pressa, que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina (xixina?).
El cavaller li digué que no temés (pa xulo yo), que ell havia vingut expressament per matar el monstre i alliberar el sacrifici de la princesa i la ciutat de Montblanc (per a que després puguessin fer cava).

(CONTINUARÀ...)

dilluns, 21 d’abril de 2008

Sant Jordi


Diu la llegenda (i si ho diu la llegenda també ho dic jo) que Sant Jordi (Pujol no) era cavaller i màrtir (això de fer-se el màrtir ja funcionava en temps passats).
Es veu que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible (Pujol tampoc), que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar (debia ser triatleta)i tenia l'alè pudent (avui m'he creuat amb ell pel metro doncs...), fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort de tots els qui el respiraven (ara viu a Vandellós aquest monstre). Clar, vist el panorama, la gent estava acollonida des de Montblanc fins a l'Estartit.
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa i així no faria estrall a tort i a dret (era una mena de "operación triunfo" medieval, on si et nominaven se't jalava el drac).
Per decidir a qui es menjaria feien un sorteig (la loto-monstre) i un dia la sort (o el calvo de Navidad) va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre (si això passés per aquestes contrades, igual li donaven a la infanta Elena...).
La princesa era jove, gentil (ah, així no era la infanta Elena...) i gallarda (quin cony d'adjectiu es aquest per una princesa?) i feia molt dol haver-la de donar al monstre (no li podien donar galetes princesa a vere si colava?).
Ciutadans hagué (res a veure amb el partit polític) que es van oferir a substituir-la (només debien voler un bon polvo a canvi, sinó no ho acabo d'entendre), però el rei fou sever i inexorable (però si es ta filla!!!) i amb el cor ple de dol (ja... segur...) va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits (debia ser això, que el rei ja s'olorava que no era filla seva perquè era negra...).
La donzella (doncs... ella) va sortir de la ciutat tota sola i espantada (i amb els paparazzis al darrera) i va començar a caminar cap al cau del monstre.
Mentre, tot el veïnat mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici (i feien la "ola").

(CONTINUARÀ...)

dimecres, 9 d’abril de 2008

He tornat!


Després de gairebé 4 mesos amb el blog "mort"... he tornat!!! Podria donar excuses de que tenia molta feina, de que he estat malalt, que han operat a un familiar meu, o que m'han abduït uns alienígenes i m'han tornat al planeta terra amb forma de puça, però simplement em feia mandra posar-me a escriure en un pàgina web que no es llegia gairebé ningú.
Però avui m'he aixecat i m'he dit: "quina son"... i m'he tornat a dormir. I després m'he tornat a aixecar i m'he dit: "joer, a treballar"... i me n'he anat a treballar, però després d'un dinar de feina on l'alcohol era gratis m'he aixecat de la taula i m'he dit: "avui actualitzaré el blog"... i la resta de taula han respós "i a mi què?" (menys un que ha dit "guuuurp"... això era un rot... stewart).
Així doncs espero que no hagin de passar 4 mesos més fins que torni a escriure, i si no torno a escriure res fins d'aquí cuatre o més mesos... son coses que passen... de fet, podria ser pitjor!

dimecres, 2 de gener de 2008

Feliç any nou


Abans que res, feliç 2008 a tothom (a tothom que ho llegeixi clar).
I segon... he estat uns quants dies "tancat per feina" (quan tothom tanca per vacances jo tanco per excés de feina i pels compromisos socio-familiars que comporta el Nadal), així que reprendrem el blog de nou intentant fer cas al que va sortir a l'enquesta de publicar un (o dos) articles per setmana.
Ja fa gairebé un mes que vaig publicar el darrer article i des de llavors han passat unes quantes coses curioses que val la pena analitzar (analitzar: pensar amb l'anus).
- Les vacances de Nadal: per que collons li diuen vacances si la majoria de mortals treballem igual? I els dies de festa que hi ha, els passem amb interminables trobades familiars fotent-nos tips de canelons (que jo encara estic fent avui la digestió del primer àpat) i veient les ridícules situacions que es produeixen quan els teus familiars beuen una mica més del compte.
- Les grans superfícies comercials: Grans superfícies? Qui ho diria! Si no es pot avançar ni un metre! Veus la botiga a la que vols anar al final de l'horitzó, allí al final del passadís que hi posa "FNAC", així que et decideixes a anar-hi però la marea humana se t'emporta en direcció contraria i acabes dins el Decathlon a la secció de submarisme (que fins i tot allí hi ha gent). Surts de nou del Decathlon fent un nou esforç per arribar a l'FNAC i et torna a recollir la marabunta per tornar-te a embotir dins del Decathlon com l'efecte del mar quan te ressaca (deu ser que el mar se'n va molt de juerga), però aquest cop a la secció de pesca. Després d'intentar-ho de nou 4 o 5 cops i d'haver visitat sense voler arribar-hi el Natura, l'Imaginarium, el Zara, la botiga de Disney i una botiga de roba interior femenina (allí de fet hi havien coses interesants) desisteixes d'anar on volies anar i ho deixes per un altre dia (en el que encara estarà més ple el centre comercial).
- El tió: El 24 a la nit es "caga el tió"... Qui es va inventar aquesta tradició no podia haver pensat una altra manera de donar regals no tant escatalògica? I posats a cagar... per que no vomita el tió? I com és que encara cap tió no ha denunciat a la família corresponent per maltractaments? El que està clar és que la capacitat defecadora dels tions és inversament proporcional a la edat de qui li fot els mastegots, ja que als nens els hi va cagar un munt de coses (continuo pensant que tot i que siguin regals això de que te'ls "caguin" no és del tot agradable) i a mi, curiosament, em va cagar unes miserables ulleres de submarinisme (que encara tenien l'etiqueta del Decathlon). I mira que li fotia fort amb el bastó! Estic convençut que a mi no em va cagar res més per que el tió n'estava fins als ous de que els crios l'haguessin apaleat (i encara semblava que se n'enfotessin per que ho feien cantant) i quan em va tocar a mi ja es va declarar en vaga (com els autobusos de Barcelona). I com és que el tió ho caga tot net? Per a ser més realista no haurien de sortir els regals tots plens de merda?
- El Pare Noel: Es veu que per aquestes dates també ve a casa un paio gordo amb barba vestit de vermell i que porta regals en un sac. Jo no m'en refiaria gaire tal i com està el mon... aquest paio no pot ser de fiar... Però es veu que a casa meva tampoc hi arriba, potser es per que no tinc ximeneia i aquest home no sap entrar per les portes? O és que el tió s'ha cagat amb sa puta mare i el senyor Noel s'ha ofès?... ves a saber.
- El Betlem: Que bonic és muntar el Betlem! Que curiós que el nen Jesús sigui 3 vegades més gran que Sant Josep i que la cabra li tregui 4 caps al Pastor... A més, com és que sempre acaben tots el clicks i els pitufos passejant pel Betlem també? I quina obsessió tenim els catalans amb la merda que a part del tió que caga hi fotem un caganer també al Betlem? I és obligatori que el Betlem tingui riu i sigui de paper Albal? (suposo que si, per que si no la dona aquella que renta roba no sabriem on fotre-la). I per què els reis mags els posem sempre en fila india? No és més probable que anessin tots tres de costadet i xerrant entre ells? I qui collons son els "pajes"? (Bé, dels reis mags intentaré parlar-ne en un proper article).
- El cap d'any: L'únic dia de l'any que el taxi resulta tant car com el sopar (si ets capaç de trobar-ne un, ja que aquella nit és una espècie en perill d'extinció). I les campanades? Quina tradició més curiosa també, no només la de començar l'any menjant 12 raïms (que jo no menjo raïm en cap més moment en tot l'any) i de felicitar després l'any amb la boca plena i babejant el suquet del raïm que encara està premsant la teva boca, sinó també per la feinada prèvia que te la tieta de turno per treure tots els pinyolets i les pells dels raïms (que ja començar a fer-ho cap a les 11) si no es que es raja i decideix fer-ho amb olives rellenes o cacahuets.
Si et quedes a casa hi ha també el dilema de decidir per quin canal de la tele es veuen les campanades (i la programació de després acostuma a ser "memorable"), i si el fas en un restaurant tens moltes probabilitats de trobar-te un paio amb una paella donant les campanades a la hora que li roti i en un estat etílic deplorable, per no dir que acabes felicitant a un senyor tot suat de la taula del costat, que no el coneixes de res, però que està superagraït per haver-te conegut.
- El dia 1: Sense comentaris, és un dia de l'any que no existeix. És festiu,però dona igual per que el cap no funciona i ja no recordes la cara que feia el senyor suat de la taula del costat que havies abraçat, encara portes possat un collar "hawaià" (que ja em diràs que te a veure amb l'any nou) i confetti fins al forat del cul, però només recordes que vas acabar pixant al parking i que demà toca tornar a treballar, sigui 2008, 2028 o 4378.
Així que feliç any nou i si no heu començat amb bon peu el 2008 son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!