dimecres, 3 d’octubre de 2012

Desaparegut

Fa tant que no escrivia en el blog (per pocs dies un any), que fins i tot el format de tot això a l'hora d'escriure ha canviat. M'està costant una mica familiaritzar-me amb això, però suposo que, per escriure 4 coses que tampoc ningú no crec que es llegeixi ja, tampoc no cal esmirriar-se massa (m'encanta el verb esmirriar-se, de fet no sé ni si existeix, però m'agrada com sona... em sona a "gat"... ja veus no? pues si). Bé, la veritat és que, per variar, torno a escriure unes linies sense cap motiu en concret ni sense saber si aquest blog va camí de tenir continuitat o si serà un nou "post" d'aquest que s'estàs aquí ja eternament. Si més no, que al menys serveixi de despedida per si encara hi queda algún lector per aquí que s'hi va perdent de tant en quant. Els motius de no escriure ja son diversos, i encara que alguns sonen a excusa, i és que ho són, disposo de menys temps lliure, estic menys inspirat, però el principal motiu és que fa un any ja que no tinc ni ordinador portàtil ni internet a casa. Si, en l'era digital i els temps que corren és una mica trist, però que voleu que us digui, de vegades es viu més tranquil sense tanta "digitalzació", internets i mandangues d'aquestes. Doncs res, només que, si algú pensava que Murphy s'havia mort, de moment, encara es ben viu (i que duri!). Així que, si ja ens coneixem i saps qui soc, ja ens saludarem en el dia a dia que fa més il·lusió, i si no em coneixes i entraves per aquí a veure que havia escrit aquest "capullo", pues sento dir-te que no et puc garantir si escriuré més capullades o no. Però, que us he de dir! Ja ho sabeu: Són coses que passen! De fet... podria ser pitjor!

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Jo abans no tenia un blog?


Crec que fa temps que tinc pendent actualitzar alguna cosa per internet, però no acabo de recordar el què... bé, suposo que ja me n’enrecordaré. Són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dissabte, 16 d’abril de 2011

L'amic que balla com els àngels


Tinc un amic que balla com els àngels.
Hi ha gent que té aquesta sort quan balla, que aixeca simplement un dit i, ho fa amb tant estil i tanta gràcia, que sempre queda bé i amb aquell simple gest ja sembla un ballarí de puta mare. Aquest amic és un d’aquests, però no només amb el ball, sinó amb la vida. Si aixeca un dit li surt una coreografia, si obre els llavis li surt un somriure, si et mira als ulls et transmet bondat, i si arribes a coneixe’l ja et té el cor robat.
I és que aquest amic balla com els àngels i té àngel. Jo vaig descubrir-ho ja fa anys unes nits d’estiu, i he anat disfrutant de la seva companyia fins ahir, quan un somni d’una nit d’estiu es va convertir en un malson, i l’amic que balla com els àngels ha passat a ballar amb els àngels.
Però el punyetero és tan bo, que fins i tot en això ens ha donat una lliçó, ens ha deixat a tots els que el coneixem tristos i incrèduls davant de lo sobtat de la notícia, però amb unes ganes de viure, disfrutar el moment i exprimir la vida al màxim per què això és el que tu has fet, disfrutar-la al màxim, treure-li el màxim suc i deixar emprenta en tot allò que has fet.
Així que, com que sé que no voldries que estiguem tristos, vaig a plenar el meu armari de ritmes, rialles i amistat (i de passos de ball que mai seré capaç de fer, però que bé m’ho he passat intentat fer-los!), i a viure al ritme del “Ju Ja”, per a que tu, allà on siguis, puguis veure que realment ens has ensenyat moltes coses en la coreografia de la vida.
I és que tinc un amic que ballarà amb els àngels (i els farà suar... però sobretot riure).
Gràcies Marc, fins aviat.

dimarts, 12 d’abril de 2011

Londres: Més història (el segle XX)


A la segona guerra mundial (segundas partes nunca fueron buenas) Londres va ser bombardejada durant la Batalla d’Anglaterra (va ser el nom més adient que van trobar per posar-li a aquell esdeveniment: batalla per què hi havia una batalla, i d’Anglaterra per què passava a Anglaterra, ves quines coses). En la incursió (que deu ser el contrari de “excursió”, o sigui que si te’n vas d’excursió vas a passejar pels puestos, però si te’n vas d’incursió passeges per dins de casa) es va matar a 30.000 londinencs (i dos senyores de Rússia que passaven per allí) i es va destruir diverses zones de la ciutat, reconstruïdes posteriorment (per que deixar-ho tot trencadet i fet malbé feia lleig) i la guerra va ralentitzar la expansió de Londres. Però els merders no van desaparèixer de la ciutat, ja que fins al “alto al foc” (que no vol dir que un urbano no et deixi passar si vas amb un metxero, sinó que algú que està fent dolenteries fotent bombes i matant gent pels puestos deixa de fer-ho) dels anys 1997 i 1998, Londres va estar un objectiu quotidià per a les bombes del IRA (que com el mateix nom indica, era gent que estava molt enfadada) que d’aquesta manera buscaven amedrentar (sinónim de acollonir) al govern britànic per negociar amb el Sinn Féin (el “sinn” no és del rotllo “sin alcohol”, sinó que es diuen així) a Irlanda del Nord.
Però no tot són coses lletjotes al Londres del segle XX, també hi ha passat moltes coses bones (que per la vostra tranquilitat no penso anomenar-les totes) durant aquest segle (i pels segles dels segles, amén), com la celebració de la IV edició dels jocs olímpics l’any 1908, la XIV edició l’any 1948 i la designació de Londres també com a la propera seu dels XXX (triple x, porno dur) Jocs Olímpics Moderns l’any 2012 (usease, l’any vinent, que ja no és segle XX, però ho poso igualment en l’article) que va ser escollit el 6 de juliol del 2005, el dia abans de San Fermín, i que es celebren els següents sants, curiosos alguns d’ells: San Beato Agustín José Desgardin (un sant que rima), Santa Ciriaca de Nicomedia (una santa famosa pels seus monòlegs i fundadora del Club de la comèdia), Santa Dominica de Tropea (que si no se descuida, le a-tropea un carro), San Goar (un sant que no celebra ningú, per que encara cal trobar el pare que tingui els collons de posar-li Goar de nom al seu fill), San Justo (Molinero) de Condat, Santa María Goretti (d’aquesta no se m’ocurreix cap comentari), Santa María Teresa Ledochowska (encara s’ha de trobar el capellà que sàpigui pronunciar bé el seu cognom), Santa Monena (a qui Miguel Bosé li va dedicar la cançó “Monena mía”), Santa Nazaria (que segurament nazaría algún dia, pero no saben cual), San Paladio de Escocia (las cosas de Paladio van despadio), San Pedro Wang Zuolong (aquest deu ser un monge chaolin), San Rómulo de Fiésole (i olé), San Sísoes de Egipto (que tot i el seu nom, s’escriu amb una sola “o” i no amb sis), Santa Susana Àgueda y compañeras (m’ha encantat que en aquest sant es celebra el seu i el de les seves amigotes), i San Tomás Alfield (que abans de sant va ser peça d’ajedrez).
Però no estava parlant de Londres?... Bé, si començes parlant de Londres i acabes parlant dels sants del 6 de juliol... són coses que passen, de fet... podria ser pitjor!

divendres, 1 d’abril de 2011

Londres: la història


17 anys després de l’arribada dels romans, als voltants de l’any 61 (un any molt propici per buscar caragols ja que va ploure molt) la tribu Iceni (que icenan, icomen i idesayunan, pero nunca imeriendan), dirigida por la Reina Boudica (una reina més boudica que lleudjica), va asaltar (o sigui, que els Icenis aquests van arribar tots fent saltironets) l’assentament (i els romans estaven assentats i els van xafar) destruint-lo complement (tocado y hundido).
El següent pla (me encanta que los planes salgan bien) per reconstruir la ciutat va prosperar (feliz ciudad y próspero Londres nuevo) i va substituir a Colchester (ciutat que va ser la capital fins llavors i on es fumava molt tabaco Chester i dormien amb colchons tot i ser fa molts anys) com a capital de la província romana de Britania a l’any 100 (“cent” així, pues vale).
Ja cap a l’any 600, com els cotxes (de l’any 100 al 600 no tenim dades històriques que explicar) els anglosaxons (anglesos que tocaven el saxo) van crear un nou assentament (els 500 anys del mig havien estat de peus) anomenat Lundenwic, aproximadament uns 900 metres aigües amunt (per que aigües avall es pixaven) de l’anterior ciutat romana (no es van cansar gaire caminant només 900 metres els tios) entorn el que ara és el Covent Garden (no confondre amb “Convent Garden”, que seria el jardí d’un convent).
Es creu que hi va haver un port a la desembocadura (lloc on s’acaben els rius i que hi ha moltes pedres, que si caus, et pegues un cop molt fort que se’t queda la boca dura, i d’aquí ve el seu nom) del riu Fleet (nom que també s’empra per anomenar aquell spray per matar mosques) per a fomentar la pesca i el comerç (que d’algo havien de viure). Aquest comerç va anar creixent fins que la ciutat va ser presa pels vikings (uns senyors que anaven amb un casco amb cuernos, y que no s’afaitaven mai) i van obligar-los a traslladar-se de nou a la ubicació de la Londinium romana (900 metres cap avall... aquí ja començaven a tindre agulletes de tant d’esforç), per utilitzar els seus murs com a protecció (s’amagaven darrera el mur i jugaven a l’un , dos, tres, picaparet amb els vikingos, i si quan es giraven algun vikingo s’estava movent, havia de tornar 900 metres enrera fins al començament. No s’ho van passar bé ni res!).
Els atacs vikings (que van agafar el nom de la famosa hamburguesa “big king” del Burger King, altrament conegut com “burriquin”) van seguir aumentant per la resta del sudest d’Anglaterra fins el 866 (un any molt bo també, però aquest per collir bolets, on va destacar els rovellons, els camagrocs i els fredolics, que els hi encantaven als vikings acostumats al fred) quan “Alfredo el Grande” (a qui la seva dona, quan portava la bragueta baixada li cridava: “Alfredo, el glande!”) va reconquistar Londres i acordar la pau amb el líder danés Guthrum (que la gent li deia: “dan-és”?, i el Guthrum responia: “dan haig de ser, de dinamarca!”).
Així la ciutat de Ludenwic es va convertir amb Ealdwic (semblen noms de “El señor de los anillos”), nom que encara sobreviu avui en dia amb el nom de Aldwych (situada actualment a la zona de Westminster).
I entre Ludenwics, Ealdwics i Baldrics (l’amic inseparable de l’escorçó negre) va arribar el període medieval (val?).
Londres es va anar expandint i fent grandot amb els anys, i des de el segle XVIII (equis uve palito palito palito) va ser la capitat de l’imperi britànic.
L’any 1666 (any amb molts sisos i en que va néixer un antepassat del Jaume Sisa) un gran incedi va destruir part de la ciutat. La reconstrucció va durar 10 anys i fou obra de l’arquitecte Christopher Wern, qui va reedificar moltes de les esglésies derruïdes (com que es deia “Cristo”, li agradava refer esglésies), entre elles la Catedral de San Pablo (el sant de Pablo Mármol de Los Picapiedra). A partir de llavors la ciutat va viure una gran aceleració (anaven tots acelerats pel carrer i més calents que un all... mai m’havia plantejat que els alls anessin calents) fins a l’inici del segle XX (xix xix) quan Londres va arribar a ser la ciutat més gran del món.

(...continuarà)

dijous, 31 de març de 2011

Londres


D’aquí molt poquet me’n vaig de viatge a Londres (sí, ja sé que tampoc os deu importar gaire, però que voleu que us digui, em fa il•lusió), així que l’article d’avui el dedicaré a donar una mica d’informació sobre aquesta bonica ciutat.
Londres en anglès es diu London (no confondre amb: “lo-don” Simon, que és un vi que ve amb tetrabrik, que a la seva vegada és un “brik” que no té “tetas” sinó que te 4 costats, i d’aquí ve el “tetra”, no el “brik”) i és la capital d’Anglaterra i del Regne Unit (que jamás serà “vençit”). Està situat (Londres, no el don Simón) al costadet del riu Támesis (en castellà: a la orilla, que és la mesura de temps en que tardes per desplaçar-te de un lloc a un altre) al sudest de Gran Bretanya (i al fons a l’esquerra de la petita bretanya).
La ciutat es va fundar als voltants de l’any 43 (si era als voltants i no sabien l’any exacte, tampoc calia que filessin tant prim, els hi agradava el licor 43?) pels romans (aquells que lluitaven contra l’Astèrix) amb el nom de “Londinium” (que sona a nom de colònia... deuria fer molt bona olor).
Tot i això la etimologia (és a dir, l’origen del nom quan estàs en un alt estat etílic) de Londres segueix sent un misteri avui en dia (hi ha gent que no pot dormir per que no sap d’on prové el nom de Londres). Segons un tal Geoffrey of Monmouth (“Geofredo de la meva boca”), al seu llibre “Historia Regum Britanniae” (un best-seller vamos) descriu el nom com originari del Rei Lud (un rei que no coneix ni el seu pare: el senyor A-Lud, famós per provocar desprendiments de neu) qui es creu que va conquistar la ciutat i li va posar per nom “Kaerlud” (quin nom més lleig). A partir d’aquest nom, la paraula es va anar transformant (com si fos una drac-queen etimológica) fins a Kaerludein i finalment en London (jo el pas de “Kaerlunden” a “London” no l’acabo de veure clar, es va deure transformar en un diàleg entre sordos, per que no s’assemblen en res). Hi ha d’altres teories, però tampoc os les explicaré totes, per no enlluernar-vos de la meva sabiduria.
Del que si que hi ha indicis és del que explicava abans de l’any 43 després de Cristo o després de que s’armés un Cristo, quan els romans van conquerir la Bretanya posant-li el nom de colònia anteriorment esmentat (per si no has estat atent, em refeixo a “Londinium”).
El cor de la ciutat (bonica sèrie), que és la antiga “City of London”, encara conserva (berberechos, almejes, mejillons... el que venen a ser les conserves de tota la vida) els seus límits medievals (o ballar un vals a mitges), però a partir del segle XIX (llegir 19, no “xix”) el nom de Londres també ha denominat a la metrópoli (o polis que van en metro) que ha crescut al seu voltant.
Pel que fa a la població, a Londres hi conviuen un ampli nombre d’etnies, cultures i regilions, parlant-se a la ciutat més de 300 llengües (però no totes alhora, que sinó no s’entendrien). L’any 2007 (un any que a Londres hi havia un senyor molt avorrit que es va dedicar a comptar la gent que hi viu) la població oficial (y caballero, gran película) era de 7.512.400 (al pobre senyor que contava li va costar molt poder fixar aquesta xifra, per que els 7.512.400 londinencs no s’estaven quietos i el feien descontar). Això només a l’àrea del que s’anomena Gran Londres (Big London en inglés, big com els bolis i London com London). L’àrea urbana (zona per on es mouen els urbanos) del Gran Londres és la segona més gran de la UE (llegir “ue” com unió europea, no com “ué”! de que bé m’ho estic passant) i té una població de 8.278.251 (sense contar animals de companyia) i l’àrea metropolitana (zona on arriba el metro i es poden menjar napolitanes) té una població estimada (per que a Londres s’estima molt a la seva població) de 12 a 14 milions de persones (el senyor que contava gent aquí ja es va cansar i ho va comptar “a bulto”).

(...continuarà)

dimecres, 30 de març de 2011

El canvi horari


Ara feia uns dies que no escrivia de nou, però entre guerres a Líbia, terremotos i tsunamis al Japó i centrals nuclears a punt de petar, tampoc no tenia clar si era el moment oportú per fer articles en to d’humor d’aquests temes. Però si no he d’escriure articles cada cop que hi ha alguna desgràcia al món, ja no escriuré mai més res al blog, així que... tornem a intentar evadir-nos de la realitat amb un tema tant apassionant com el canvi horari.
Per si encara algú no ho sap, el dissabte passat (bé, millor dit la matinada de dissabte a diumenge) es va canviar l’hora. Canviar l’hora no vol dir que a partir d‘ara les hores es diran d’una manera diferent, ni que t’has d’intercanviar els rellotges amb d’altres persones, sinó que, un parell de cops l’any, s’avança o es retrassa una hora (simplement per tocar els ous una mica a la gent, encara que diuen que es fa per estalviar energia), propiciant entretingudes tertúlies en que es debat sobre si es dormirà una hora més o una hora menys, que la veritat jo dormo les mateixes hores, el que passa és que si em canvien l’hora llavors quan m’aixeco és una hora diferent a la que tenia prevista.
Aquest canvi d’hora en concret, hem dormit una hora menys. Qui no ha sentit la ja clàssica expressió: “a les 2 seran les 3”?. A mi em fa gràcia, que voleu que us digui. De fet jo he aprofitat per quedar aquest dissabte a la nit de 2 a 3 amb tothom que em cau malament que feia temps que no veia. Aquella hora realment és una hora “fantasma”, no existeix, ningú ha fet res aquest cap de setmana de 2 a 3. I per que carai ens han de fer el canvi horari en cap de setmana? Que m’han robat una hora! Enlloc de 48 hores he tingut un “finde” (expressió juvenil que prové de “fin de semana”) de 47 hores. I jo, si no descanso 48 hores el cap de setmana, a la setmana següent no rendeixo (més aviat hem rendeixo).
Aquest canvi de “l’hora menys” és el que puteja, l’altre canvi horari que es fa és més agraït, ja que en aquell dorms una hora més (com he dit abans, no és que la dormis, la tens i fas el que vulguis amb ella). Aquest canvi horari és conegut com el de “a les 3 seran les 2”, i és molt més divertit que l’anterior, per que fas un petit viatge cap enrera en el temps rotllo “Regreso al Futuro”, que t’estàs una hora sencera que no va passant el temps. Quina hora és? Les 2... i una hora després: Quina hora és? Les 2... Pues au, tens una hora de regalo (si en el canvi horari del passat dissabte jo he quedat amb qui no em queia bé per què l’hora era inexistent, en aquest altre que tens “hora extra” jo quedaré amb tothom que em cau de puta mare, així tindrem més temps per anar-nos preguntant quina hora és mutuament).
I, curiosament, mira que és una miserable hora la que ens canvien, però no sé que carai té el nostre cos, que aquesta hora ens descoloca totalment, i tenim una mena de “mini-jet-lag” que al dia següent no acabem de situar a quina hora estem realment. Lo més divertit de la situació és anar-te trobant rellotges per casa, alguns amb l’hora canviada, d’altres que no, el del ordinador que l’ha canviat sola a l’actualitzar-se però tu el canvies igualment per que no ho has tingut en compte, i llavors vas per casa mirant rellotges que a la vegada et marquen les 10, les 11 i les 12 (i aquell d’agulles postmodern que mai has sapigut quina hora marcava per que no hi ha Cristo que entengui quina hora marca). I arriba l’hora de dinar que dius... però si encara no tinc gana! Però au, a menjar, per què, encara que sigui hora canviada, és l’hora de dinar.
I si he tardat en publicar un nou article, no és per el canvi d’hora, simplement són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!