dimarts, 29 de juny de 2010

Els metges


Ara feia uns pocs dies que no actualitzava el blog per que no m’acavo de trobar del tot bé (serà que no em sé buscar) i només faig que anar fent visites al metge a veure si algún dia aconsegueix esbrinar que és el que tinc, que sembla que encertar amb el que tinc sigui més difícil que guanyar el pote del rosco del pasapalabra.
Això si, mentres el meu metge Sherlock Holmes intenta esbrinar el misterio de mi malestar, et tenen entretingut amb les més variades activitats que analitzarem a continuació.
Et fan fotocòpies del teu cos a les que li diuen radiografies (que amb aquest nom jo em creia que eren com escrivia qui treballava a la radio), i que aquella màquina de fotos post-moderna (que és molt gran i rara de collons) et fot una merda de foto en que realment no es veu gairebé res, ja que els hi surt sempre velada, només es veuen els ossos que penses “coi, com m’he aprimat!”.
També et fan unes proves a les que li diuen analítiques, quan en realitat són tot un seguit de putades per a comprovar la teva resistència, que riu-te’n de les proves que feien al mític programa “el gran juego de la oca”: et punxen per treure’t sang (i fan com amb els petits-suís o els donuts, dos tubos mejor que uno); et fan pixar en un potet que si ja diuen que als homes ens costa fer punteria al labavo imagina’t en aquell potet, que al damunt després l’has d’anar passejant amunt i avall com quan vas amb un cubata per la discoteca; i per si això no fos prou, has d’anar-hi en dejú (que no és dilluns dit per un andalús, encara que t’hi poden fer anar en dilluns, siguis andalús o no), mig mort de gana, que no m’estranya que després mai no et trobin res de bo (si anessim ben alimentats segur que no em faltarien ni leucocitos, ni globulitos, ni lacasitos ni res acabat en “itos”).
Un altra cosa que cal destacar d’anar de metges, és el deplorable panorama que veus a les sales d’espera dels ambulatoris (el nom de “ambulatori” és per que hi has d’anar en ambulància?), dels hospitals o dels hospiquals. Sembla el concurs de mister i miss enfermo, a veure qui fot pitjor cara i la palma abans. Si encara no et trobaves del tot malament, t’entra una depressió repentina davant d’allò que ja et penses que d’aquesta malaltia no en surts. I la tensió que s’acumula en aquestes sales d’espera? Tothom pendent de que els avisin pel seu nom, en una curiosa contradicció de ganes de voler entrar per no esperar més, però de no voler saber que tens realment per si és dolent. Allò és com un camp de concentració de la espera.
I finalment, l’estrella per excelència de tot procés “malaltil”: el metge. Aquella persona que t’ha de solucionar tots els problemes, vestit amb una bata blanca (igual que el meu profe de pretecnologia del cole, per cert, l’assignatura amb un nom més estrany de totes les que vaig estudiar). Amb aquella simpatia natural que tenen (alguns eh? Que no se m’ofengui ara el gremi de metges), que sembla que hagis fet alguna cosa dolenta per posar-te malalt, que en veure’ls tant serios els hi diries: “ho sento eh? No era la meva intenció trobar-me malament per fer-li perdre el seu preciós temps”. Això si, la solució per saber que et passa, abans de fer les proves que he descrit anteriorment (i d’altres que espero no haver de fer-me), és la més bàsica: fer-te preguntes. Per això tants anys estudiant medicina? Per preguntar-te “on et fa mal?”. I després d’aquesta pregunta tant simple i senzilla, comença una mena de “el juego de tu vida”, on el metge comença a interrogar-te (que només li falta el flexo) sobre les coses més diverses i absurdes. Jo crec que moltes d’elles son simplement per que el metge és cotilla, i com que li toca treballar en l’hora que fan el “Sálvame” i no el pot veure, després fan els seus propis “sálvames” entre els metges amb les vides dels pacients, que ens convertim en les seves Belens Estebans de turno.
Això si, ningú et lliurarà de que, tinguis el que tinguis, et prenguin la tensió (que me l’han pres tantes vegades que ja no en tinc jo de tensió, la té tota el meu metge).
I aquest tema realment donaria per escriure encara moltes linies més, però he d’anar al metge, així que, si no m’he mort encara, continuaré amb el tema en una altra ocasió. I si m’he mort... son coses que passen. De fet... de fet... bé, de fet no sé si podria ser pitjor!

divendres, 11 de juny de 2010

El pis nou


Si senyors (i senyores), fa uns dies que ja tinc el meu pis nou (nou per a mi, ja que nou del tot tampoc és, seria de “segona mà”, o més aviat de “segona persona”). A partir d’ara ja soc un home hipotecat i ja puc dir que tinc un pis en propietat (bé, realment en propietat del banc, però les claus les tinc jo).
Que bonica la sensació d’entrar al pis i poder dir: “tot el que veuen els teus ulls, és meu” i que depriment el pensar: “pues vale, però aquest pis està completament buit, i encara no hi ha ni llum, ni aigua ni gas”.
Així, si fa uns dies parlàvem de les complicacions que portava implícita una mudança quan es deixava un pis, ara començarà una “mudança inversa” tornant a colocar tots els mobles i coses que s’havien tret del pis anterior, i pujar de nou tots els electrodomèstics que s’havien baixat (així que començarà de nou la operació rentadora, nevera, televisor, llit... i lumbago).
Un dels moments curiosos de quan et converteixes en propietari és la visita al notari. Aquell senyor que et cobra un pastón simplement per “donar fe” del que hi posa en uns papers. I tant que hi dona fe! Jo també hi donaria fe si em paguessin el que cobra! I per què es diu “notari” la feina d’aquest senyor? Per que es “nota” que no fot gairebé res? I el seu despatx: la notaria (la “notaria” la baixada del meu compte corrent després de passar per allí? Oh i tant que si!), o com diuen els venedors de loteria: “hay ‘notaria’ oiga!”.
I un cop “notariat”, a deixar el pis habitable: escombrar, fregar, rentar, pintar, reformar, amoblar, decorar i tot allò que acabi en “ar”.
I per donar l’alta de llum, aigua i gas et demanen papers que un no sabia ni que existien, com la cèdula d’habitabilitat, que a mi això de “cèdula” em sona al bitxo dolent aquell verd de Bola de Drac que tenia un punxó a la cua i quan punxava a un personatge el desinflava.
I un cop ja ho tingui tot acabat... cap al piset a viure-hi! I a descobrir tantes i tantes coses que un ignorava i que descobreix quan viu sol.
Com per exemple, aquelles boles de pèl a l’estil del far west (o lejano oeste... contrari del cercano oaquel) que ningú sap com apareixen i que es creen totes soles, i que van creixent i creixent si un és una mica guarro i no escombra habitualment. Que surts al pasillo i les veus rodolar i penses: “carai, que guarro soc, com s’acumula la merda... i que grans s’han fet!”. Es coneix gent que fins i tot ha establert una amistat sòlida amb una bola de pèl ja que l’ha vist crèixer des de petita i ja s’havia convertit en un habitant més de la llar.
O descobrir que la nevera no s’emplena sola i que s’ha d’anar a un lloc que es diu supermercat a comprar-hi coses per a que quan s’obri la nevera no es vegi aquell espectacle dantesc de que hi hagin només cerveses i una tomata partida per la meitat tota pansida que et va sobrar un dia que vas fer-te pa-amb-tomata (o com dirien a les espanyes: pa amb tumaca).
Però quan de debó te n’adones de que estàs vivint sol, es quan arriba aquell dia que estàs sentat a la taça del wàter fent les teves necessitats i te n’adones que s’ha acabat el paper de wàter. A qui crides per a que te l’apropi? A una bola de pèl? És un dels moments més cruels de la soledat: aquella excurssió que s’ha de fer amb els pantalons baixats a la recerca del paper de wàter perdut.
I parlant del paper de wàter, descobrir que quan un rotllo s’acava... hi queda un cartronet en forma de tub que no desapareix sol! Jo que estava convençut quan vivia amb els meus pares que aquell cartronet regenerava automàticament el paper al seu voltant i es veu que no, que s’ha de llençar. D’això me’n vaig adonar el dia que tenia una dotzena de rotllos de tubs de cartró sense paper al wàter, tots a dins del bidet (un concepte curiós també el del bidet, aquell gran desconegut del cuarto de bany que fa bonic tindre’l però que només serveix per a recolzar-hi els peus quan et poses a tallar-te les ungles dels dits dels peus).
Almenys, al traslladar-me a aquest pis nou, ja comptaré amb la experiència d’haver viscut sol en d’altres ocasions, i així no caure en errors del passat i la inexperiència, com haver de fer 7 o 8 forats a la pared a l’hora de penjar un cuadre amb un taladro fins a encertar amb la broca correcta (que si algú despenja un cuadre del meu pis vell descubreix a sota un collage de forats que sembla que allí hi hagin fusilat a algú), com que si deixes la roba estesa molts dies i no la reculls a temps torna a ploure i has de començar de nou tot el procès de rentat i assecat, com que els aliments més inversemblants també tenen data de caducitat i sempre te’ls trobes caducats l’únic dia que et ve de gust menjar-te’ls, com que les plantes no tenen “autorriego” i que es pansseixen si no les vas regant de tant en quant ja que no serveix l’argument “ja es regaran quan plogui”, o com que la pols sorgeix del no res i s’acumula als espais més inesperats amb especial predilecció per estanteries on hi tens llibres, dvd’s o figuretes de “tot a 100” (curiós concepte el del “tot a 100” que el continuem mantenint tot i que ara es ven tot a un euro en aquestes botigues envaïdes pels xinos aquests darrers anys).
I si torno a caure en aquests errors de nou... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dijous, 10 de juny de 2010

69


Ja em arribat a l’article 69, i aquest número, evidentment, es mereix un article per si sol.
Com la majoria de gent sabrà, aquest número va íntimament lligat a una postura sexual, així que l’article d’avui és per a majors de 18 anys i porta 2 rombos (com posaven a la tele fa anys i feien alguna peli una mica pujadeta de to).
Abans d’entrar en profunditat (mmmm... “en profunditat”...) en l’article (ah...) informar als lectors que la informació que hi exposo no està basada en fets reals, sinó en informació treta d’internet, per a que ningú no es pensi que soc un expert en la matèria (tot i que ja m’agradaria).
El 69 és una postura sexual (o com diria el Chiquito: sexuarrrrl!, pecadorrrrrr de la pradera... jarl!) que permet la practica del sexe oral (aqui s’enten “oral” com que s’utilitza la boca per a fer-lo, res a veure amb estar hores y hores parlant de sexe) mutuament i de manera simultanea.
Per aconseguir aquesta postura, normalment els dos individus es situen sobre una superfície (evidentment no ho faran volant), l’un sobre l’altre. Però, enlloc de situar-se cara a cara, cadascún ubica el seu cap davant els genitals del contrari, permetent d’aquesta manera que puguin ser estimulats al mateix temps.
Es recomana per a utilitzar aquesta postura, porta els “baixos” ben nets, i no emetre fratulències durant la realització d’aquest número (el 69, no un número circense, encara que si aquest número el fessin en algún circ segurament hi tindrien més públic... a no ser que el 69 el fessin l’enano bombero torero y la mujer barbuda, que llavors no sé jo si agradaria gaire aquest número a la gent... o potser si!).
Bé, tornem on estàvem. Aquesta posició és una variant que apareix a la enciclopedia sexual mundialment coneguda com a Kama Sutra (que no es cap marca de llits), un interessant llibre que ens indica que també hi ha variants del 69. Una d’elles es de peu (incòmoda de collons), i consisteix en que l’home asumeix l’esforç i carrega sobre si a la dona, la cual en posició invertida a l’home, o sigui, cap-per-baix (que li deu baixar la sang al cap, però així està en igualtat de condicions, ja que a l’home també li “puja la sang al cap”...ullo, que no vol dir precisament que li puja la sang al molt capullo), només serà sostinguda per les seves cames. Es veu que aquesta postura pot arribar a ser més motivadora que la tradicional 69 (bé, tant “tradicional” tampoc és per a segons quina parella) al llit o sobre qualsevol superfície on s’hi puguin tumbar (els fakirs ho poden fer fins i tot en aquells llits de claus que tenen, que en el seu cas son llits de claus per fer claus). Jo he de confesar que aquesta “variant” no l’he practicada mai, però realment fot mandra tant d’esforç, amb lo bé que s’està tumbadet al llit!
Tornant al 69 habitual, cal destacar que aquesta postura és bastant versàtil (en vers i en prosa), ja que no només es pot realizar sexe oral simultani: felació i cunnilingus (o dos felacions i dos cunnilingus en cas de relacions entre parelles del mateix sexe, no del mateix sexe que jo, sinó del mateix sexe entre ells), sinó que pot ser alternat amb técniques masturbatòries (mas turbatories que menos)o diferents estímuls sexuals dels més diversos: sobre els genitals (amb 2 collons!), jocs anals (no confondre amb jocs “anuals”, que aquest son jocs que es disputen un cop a l’any), carícies varies,... això si, es recomana no mossegar el membre viril del mascle, ha de ser molt desagradable (que li diguin al marit de Lorena Bobbit).
Sovint és una postura que s’utilitza en el joc previ a la penetració (bé, internet diu “sovint”, no sé jo si a la vida de cada parella es realitza tot lo “sovint” que agradaria als membres, mai millor dit, de la parella en questió), però si les persones que hi participen ofereixen la estimulació apropiada pot donar molt plaer conduint a l’orgasme i la ejaculació (si això passa, molts cops ja s’acava el joc previ i ja no hi ha joc posteriori, a dormir que entra son).
En el cas de parelles home-dona, s’aconsella que la dona estiqui a dalt a l’adoptar aquesta posició, per que si l’home es posa a dalt resultaria molt molest, ja que donat que el penis (sinónim de polla que queda més fi) està erecte (o ho hauria d’estar vamos...), per la dona és bastant difícil manipular-lo si està sota (i pot anar rebent cops de polla, coneguts popularment com “pollazos”, al cap).
També es pot arribar a masturbar la verga (un altre sinónim de polla utilitzat a Berga), ja que treient-la i posant-la a la boca de la dona (o d’un altre home) és com si l’home s’estigués masturbant (que això diu la teoria, però bueno... no és ben bé el mateix!).
El nom de 69 ve del fet de que els números 6 i 9 són el mateix caràcter (quin caràcter que tenen) però girats 180º (la rodoneta del costat del 180 vol dir graus). La postura, originalment, no era “69”, sinó “6 i 9” i, com ja vaig dir en un altre article dedicat als números, sort que la postura sexual no era “64”, per què con el 6 i el 4... yo hago tu retrato.
La teoria sobre l’origen d’aquest nom es basa en la representació que fan els números (que no és que els números siguin actors i facin una representació de teatre, sinó que “representen” simbolicament). Es considera que la part redondejada del número és el cap, mentres que la part punxeguda son els genitals (genitals de l’home i geniquals de la dona).
I aquí acabo aquest article que sembla de la doctora Ochoa (per als que son una mica joves i no saben qui és, una senyora que presentava el programa “Hablemos de sexo”, o com deien els de Martes y 13: "hablemos de eso", fa uns anys a televisió espanyola). Espero no haver ferit la sensibilitat de cap lector amb aquest article (encara que si és lector del blog la “sensibilitat” no serà precisament una paraula que el defineixi), i si apareixen els de Intereconomia i diuen que soc un zorron i un guarro... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimarts, 8 de juny de 2010

La son


Avui tinc son. Bé, gairebé cada dia quan m’aixeco tinc son, però es que avui tinc MOLTA son (son: ‘fill’ en angles). I el tindre son m’ha fet plantejar: per què tenim son?
De vegades dormim molt poques hores i, evidentment, tenim son. Però és que d’altres vegades dorms moltíssimes hores... i també tenim son! Llavors... que coi és el que provoca que una persona tingui son?
Es veu que el cos humà (especialment aquella cosa que tenim a dins del cap que li diuen cervell, que pel que diuen tots en tenim un, encara que hi ha gent que sembla que no en tingui) necessita per poder funcionar correctament “desconectar” durant unes hores, llavors dormim i fem una mena de “reset” per a tornar a estar la mar de frescos (com diria un amic meu: “tu si que ets fresco!”) i iniciar un nou dia amb les forçes renovades. Val, fins aquí anem bé, em sembla perfecte que el cos necessiti unes horetes de descans, però llavors... quin sentit té la son? Si ja he dormit! Que és la son? Una mena de “virus” del descans? I el cafè és el seu antivirus?
La son es caracteritza per aparèixer especialment a altes hores de la nit (indicant clarament que s’ha d’anar a dormir) o al despertar-se pel matí (indicant també que apaguis el despertador i tornis a dormir 5 minuts més, entrant en un bucle cinc-minutil que mai s’acabaria si les obligacions de la feina no existissin i ens fessin aixercar sobtadament dient “osti, m’he adormit!”, produint-se l’efecte “despertar instantani” que consisteix en pegar un bot sortint del llit i anar cagant llets a treballar). Però també apareix la son en els instants més inesperats.
Un d’ells es després de dinar. Dinar + sofà és un binomi que provoca son, i si a aquest duet dinar-sofà li afegeixes el “tour de França” per la tele, això és sinònim de migdiada segura.
Una película aborrida també fa son, i aquest és un dels moments més difícils que pot provocar la son en una persona, el fet de voler saber com s’acava una peli, i notar com els ulls se’t van tancant sols, el cap comença a fer petits moviments espasmòdics al moment que t’estàs adormint, i aquella película es converteix en una agonia de sensacions fins que t’adorms, que generalment no te n’adones que t’has adormit, i et despertes pensant que només has tancat els ulls un moment, però quan veus que la peli ja s’ha acabat et dius “ui, pues m’he adormit!”. Per cert, quin és el mecanisme del cervell que fa que la son adivini quan s’acava una película? Per que sempre et despertes just al moment d’acabar, sense que ningú et digui res.
Quan aquesta son que es té amb el visionat d’una peli la tens acompanyat d’una persona de l’altre sexe (i especialment si la película és un conyàs i l’ha triat l’altra persona), a aquesta son l’acostuma a acompanyar la pregunta de la parella en qüestió en el moment just en que t’estàs adormint de: “que t’adorms”?. A la que un respón fent-se l’home més despert del mon: “que va! Si m’està encantant aquesta peli!” (si aquestes paraules van acompanyades de la coletilla “carinyo”, millor que millor).
Aquesta sensació de la “son de película” es molt similar a la “son de classe”, aquells dies que estaves a classe, al cole o a la universitat, intentant canviar la postura i fent veure que t’interessava molt el que explicava el professor, però que la son et venç i l’únic que se t’ocurreix es recolzar el cap sobre els braços i mirant cap a baix, fent veure que estàs molt concentrat, quan en realitat t’estàs fotent una siesta de collons en mig de classe.
Altres elements que curiosament provoquen son, son (mira, dos vegades “son” seguits) els trens i els avions. I aquests mitjants de transport també compleixen el “despertar màgic per intuició” de les películes de cine, fent que et despertis repentinament segons abans d’arribar a destí.
I que es pot fer per eliminar aquesta sensació de son? Doncs lo òptim (si és diumenge o si no tens res més a fer) és tornar-se a dormir (que no elimina la son, però reconforta), i sinó... una bona dutxa d’aigua freda. I si tot i així la son no marxa i vas tot el dia com un zombie... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dissabte, 5 de juny de 2010

Pa pa papaparara


Se m’ha enganxat la melodia de l’anunci d’aquest estiu d’Estrella Damm, i ara cada cop que tinc una cervesa a les mans tarararejo el “pa pa papaparara...” de la canço.
I no es aquesta la unica cosa estranya que m’ha “provocat” aquest anunci (que no es que l’anunci em provoqui, sino al contrari, que m’ha “frapat”... m’encanta aquesta paraula): ara espero la nit de la revetlla de Sant Joan amb candeletes (que no vol dir que la esperi acompanyat de moltes dones petites que es diuen Candela), per anar fins a Cadaques, i quedar-me alli a la platja mirant els velers que s’hi vagin apropant a veure si s’hi baixa d’algun d’ells un parell de noies carregades amb una caixa d’estrelles.
Com mes d’un haguem tingut la mateixa idea, aquell vespre la platja estara ple de tios mirant cap al mar veient pescadors barbuts (que es el mes normal que baixin d’un vaixell, que per aixo es diu “vaixell”, per que la gent “baixa” d’ells).
Pero com apareguin un parell de noies amb un velero (llamado libertad)... ja es poden anar preparant, que tindran 200 “buitres” esperant-los per anar cap a Ciutadella (que no hi cabrem tots en aquell vaixell).
Pero com que “de ilusion tambien se vive” (mal, pero se vive), jo tinc la esperança (que tampoc es una noia que esta en posesio meva i que es diu Esperança) de que estare jo tot solet alli, apilonant fustes per fer la foguereta (potser m’hi acompanya algun amic que sera el primer que haura de lligar per que l’anunci segueixi correctament el seu curs... curs del 92), i prenent una cerveseta.
I despres... patapam! Al barco a navegar i cap a Menorca, a disfrutar de la platja, prendre el solet, anar amb bici rotllo “verano azul”, sortir de marxa, saltar des d’un penya-segat (que sembla el nom d’una penya de l’aplec del caragol), jugar a pales... i viure un estiu d’anunci, tot i que jo soc una mica desastre i lo mes normal seria que em maregi al barco (i em passes tot el viatge vomitant i treient el cap per la borda com aquells gossos que treuen el cap per la finestra dels cotxes prenent l’aire), que em fotes cremades de segon grau amb la foguera de sant joanm m’agafes una insolacio a la platja (i agafes aquell color de gamba que si algu et toca et deixa els dits marcats i tu fas “au!”), que em caigues amb la bici i em peles tots els genolls com quan era petit, que els cavalls aquells negres m’atropellesin pel damunt i m’aguessin de portar a urgencies, que al saltar de la roca al mar caigues en un lloc que no es prou fondo i em fotes un trau al cap, i que si sortissim de marxa m’agafes tal cogorcia que em perdes per Ciutadella tot sol i cantant el “pa pa papaparara” tot borratxo (seria una curiosa nova versio de l’anunci, el final alternatiu).
Pero, evidentment, aixo no passara, ja que es precisament aixo, un anunci (que anuncia que aquestes coses a les persones normals no els hi passa), i es com a les pelis, que tot el que hi expliquen acostuma a ser ficcio. Pero tambe ja se sap el que diuen: la realitat molts cops supera la ficcio, i tirant la vista enrera, la veritat es que alguns estius viscuts ja han estat realment magics i plens d’experiencies fantastiques. Aixi que... no se realment que em deparara aquest estiu, pero amb l’optimisme del ritme del “pa pa papaparara” i una cerveseta a les mans, segur que nomes podran ser nous bons moments. I si no es aixi... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Ah! I per primer cop en el blog... s'hi publica un video!! (m'ha costat 67 articles esbrinar com es penjava un video per aqui...)