dimarts, 17 de novembre de 2009

La familia y uno más


Ja fa uns dies vaig escriure un article (“Y los muertos aquí lo pasamos muy bien”) degut a la gran quantitat de personatges públics morts en els darrers mesos i que comptaven amb la meva admiració d’alguna manera o altra.
Sembla que continuem “en ratxa” (o a lo millor és que sempre deu ser així però fins ara no m’havia adonat de que cada any es morien tants personatges populars) i 4 mesos després d’aquell article continuen afegint-se nous personatges a aquesta feta celestial.
Jo continuo pensant que la culpa és del Pepe, que necessita marxeta per allà dalt, i no content amb les dones que té per allí li ha vingut de gust algunes sueques... i s’ha emportat a qui millor coneix precisament les dones d’aquesta nacionalitat: José Luis López Vàzquez per a ampliar aquesta “gran família” que tenen per allà dalt.
El “senyonritoooo” (llegir en to de Gracita Morales) arriba al cel amb cara de sorprés, com un home tancat en una cabina i que no sap com sortir-hi.
El ja veterano Pepe el ve a buscar:
- Tranquilo José Luis, no tengas miedo, que aquí se vive de cojones! Cada dia somós más y nos lo pasamos mejor!
En Jose Luís KópezVázquez s’ho mira extranyat. Allà segueixen els personatges de l’anterior article (Michael Jackson, Farrah Fawcett, Vicenç Ferrer, Rudy Ventura, David Carradine, Pina Bausch, Antonio Vega, Mari Trini, Daniel el Kum, Mercè Lleixà...) una mica més calmats que fa uns dies, ja que després de tanta festa necessitaven una mica de descans i ja tindrien tota la eternitat per fer el que vulguessin.
Els nous que havien arribat els darrers mesos, s’havien adaptat molt ràpid a tota aquella colla.
En Baltasar Porcel ràpid va juntar-se amb Mario Benedetti i Corín Tellado i van seguir parlant de literatura.
Valerio Lazarov està muntant un show amb Julián Lago com a presentador (per les actuacions no pateix gens, ja que té als reis del Pop i del Rock a la seva disposició), encara que obrirà la gala un dels darrers en arribar, Luis Aguilé, amb una de les cançons preferides del Pepe: “Es una lata el trabajar”.
En una de les cantonades del cel, un grupet d’actors coneguts fan broma amigablement amb el Patrick Swayze, que ara si que està bordant el seu paper de “Ghost”, i que no pateixi, que tard o d’hora a tots els hi arriba el “time of their lives”.
Sir Bobby Robson va decidir que el cel no podia ser un paradís sense futbol i va començar a muntar un equip. Com que el capità és una de les figures més importants de l’equip, es va emportar a en Dani Jarque, qui ara capitanejarà aquest “Dream Team celestial” (que te a Puerta com a segon capità i a Robert Enke com a porter... enke deuria estar pensant pobre xaval?...) al que es van afegint tots els futbolistes morts durant els darrers anys i que entrenaran sota les ordres d’aquesta eminència de l’esport.
De sobte se sent una veu onmipresent que fa aturar l’entrenament. No és Deu, és Andrés Montes que al crit de “la vida puede ser maravillosa” els hi recorda que “la muerte tambien puede ser maravillosa” ja que estan arreplegant als millors “jugones” de les diferents disciplines de la vida.
I és inevitable, la llista d’aquesta “família” celestial dia a dia s’anirà ampliant, son coses que passen. De fet, podria ser pitjor!

dimecres, 4 de novembre de 2009

V


Avui parlaré de V (no la lletra, sinó una sèrie... bé, de la lletra també, que carai!)
La V (coneguda popularment com “be baixa” o “uve”) és la cinquena lletra de l’abecedari començant pel final. O sigui, si començes al revés (fent el pino) és: Z, Y, X, W i ara ve la V.
La raó de que avui parli d’aquesta sèrie (o lletra, cadascú que s’agafi l’article com vulgui) és que... los lagartos han vueltoooo!!!! A partir de ja, a Estats Units han estrenat un remake (si és re-make serà molt més make que la original) d’aquesta mítica sèrie dels 80, que analitzaré a continuació per a les noves generacions (del PP no, de les normals) que van nèixer més tard que un servidor i no va poder disfrutar (dis frutar: -frutar!) de aquelles tardes d’invasions extraterrestres, de senyors que trencaven roba vestits de verd, o de nenes que corrien per la pradera muntanya avall.
Qui no recorda aquelles col•leccions d’enganxines que sortien a la Teleindiscreta i amb la que tots vam empapelar les nostres carpetes?
Doncs V no era ni més ni menys que això, una sèrie de “marcianos” que envaïen la terra després d’amagar-se darrera la lluna els molt puyeteros, com si juguessin a l’escondite però rotllo interplanetari:
- No, que detrás de los planetas no vale!” – deia en Mike Donovan (que era el guapo de la època i portava una tofa que feia esfarair, però com que era periodista i de los buenos, pues estava bo.
- Ah, bueno, pues si no vale no juego y me voy a comer ratas – responia la Diana (aquesta era la mala-muy-mala que es menjava tot tipo de bitxejos, i després els nens la volíem imitar menjant rates i cucs de “xuxes”).
En fi, V va ser una sèrie (en sèrio i en sèrie) que va marcar una generació (i els molt cabrons la van deixar sense final) fent que tothom es passés els dissabtes a la tarda enganxats a la tele per veure aquesta sèrie (TV1, que llavors només hi havia 2 canals, i el segon era “de sucre”).
Amb un efectes espectaculars mai vistos a televisió “per entonses” (ara si els veus, no els voldràs veure mai més per que fan pena) les aventures i desventures d’aquella resistència contra los lagartos-extraterrestres van entrar a les nostres cases com poc temps abans només havíem deixat entrar a Chanquete, Tito, Bea, Javi, Pancho, Piraña, Quique, Desi i Júlia (per si algú no se n’entera encara, no són els meus veïns d’escala, son els personatges de “Verano Azul” que ben bé es mereixerien també un article, per exemple "lo").
Caldrà veure si ara, entre tants canals, serìes diverses i TDTs (tecnologia amb nom de matamosquits), la sèrie V continua sent un referent per a molts de nosaltres. Si més no (si + no = ¿?) a mi particularment em fa curiositat veure com l'han adaptat a aquests temps en que sembla que les sèries estan guanyant terreny fins i tot al cinema.
Per cert, que encara no ho he dit, la V del títol vol dir “victòria” (com a símbol emprat per “los buenos” pintant carrers i demés), no penseu que vol dir Verema, ni Vocadillo (escrit per un analfabet), ni Vatman (escrit per un nen de 3 anys) o Vermut (escrit per mi).
Bé (o més ben dit, Uve), tornarem a veure com los extraterrestres s’arranquen la pell i sota son lagartijes? Encara es menjaran rates? I tornaran a haver-hi xuxeries per a que jo també pugui menjar rates? (les naturals no m’acaven de fer el pes). Hi haurà un lagato-bueno com el Willy? Intentaran que l’actor que faci de lagarto-bueno no sigui el mateix que el Freddy Krueger per no crear traumes d’identitats als adolescents? També ens faran esfaraïr a tots amb un part d'un nen mig humà-mig lagarto? (encara recordo la cara d'aquell feto... mai mé ben dit).
Les respostes ben aviat si t’ho baixes per internet i molt més tard si t’esperes a que ho facin per alguna tele espanyola.
I si el “rimeik” de V ens decepciona... son coses que passen. De fet, podria ser pitjor!

dijous, 22 d’octubre de 2009

La pluja


Ja fa un parell de dies que està plovent sense parar, i davant de la falta de inspiració per escriure articles en el blog, he decidit escriure sobre la pluja (ja que és l’únic que es veu durant tot el dia per la finestra).
Segons la Viquipedia (enciclopedia internauta feta a Vic) la pluja és la condensació i caiguda de l’aigua en l’atmosfera en moments de depressió. Traduït a un llenguatge més planer, quan plou cau aigua condensada (com la llet) i t’agafa una depressió del copón.
Es veu que l’atmosfera conté molt “vapor d’aigua” (com el que surt de l’olla quan bulls la pasta i que va marxant poc a poc per l’extractor). Doncs de l’extractor se’n va cap al cel. Però no només es crea vapor d’aigua de totes les olles que bullen pasta del mon, sinó que també s’evapora (Eva Pora, una gran amiga meva) l’aigua dels oceans, llacs i rius (i de les piscines i yacuzzis) i de la terra humida (en la terra humida escric... nena estic boig per tu... moment musical).
Doncs aquest vapor d’aigua va pujant i pujant (com el globus d’eli aquell d’estats units on ens van fer creure que hi viatjava un crio) i a mesura que s’eleva descendeix la seva temperatura degut a la pressió atmosfèrica (és a dir, que a la atmosfera estàn molt pressionats per les circumstàncies de veure’s allà dalt, i el vapor d’aigua no aguanta tanta pressió).
Llavors els vapor d’aigua es torna a condensar (a l’aigua li agrada molt condensar-se en diferents circumstàncies) en forma de petites gotes que formen els núvols (aquelles coses blanques que hi han pel cel i que alguns dies arriben fins i tot a fer formes curioses).
Aquestes gotes diminutes que formen els núvols són sostingudes per lleugers moviments ascendents de l’aire. La pluja es produeix quan a l’interior dels núvols es produeix la condensació (com no) de forma molt ràpida. Les diminutes gotes s’ajunten les unes amb les altres (en una mena d’orgia goteril) formant gotes més grosses (conegudes com “gotes gordes”) que són incapaçes de sostenir-se en suspensió (no aguanten la pressió) i cauen formant la pluja.
En aquests moments les ciutats es plenen de gent amb paraigües diversos (destacant els de color negre entre els adults i els de colorins i dibuixos infantils entre els nens), capelines varies (les grogues sempre son reciclades de Port Aventura) i de velles entranyables amb bosses del Carrefour al cap.
En dies de pluja les ciutats es revolucionen i els ciutadans armats amb paraigües surten al carrer amb la única intenció d’intentar treure un ull al ciutadà que tenen al costat amb les varilles dels paraigües, o intentant colapsar les voreres per a que ningú més pugui passar per allà on algú vagi amb paraigües.
També es produeix el fenòmen curiós de que “la gota més gorda i freda del món” sempre et cau a tu per l’únic hueco de la camisa per on pot entrar produint l’efecte “Mecagon....” en l’individu al que li ha caigut la gota.
Quan hi ha vent es produeix l’efecte “pluja lateral” que consisteix en que, enlloc de ploure de dalt cap a baix (que seria lo més habitual) plou de costat, amb lo que els paraigües no serveixen de res (més que per a jugar amb ells veient com es giren i adquereixen vida pròpia amb una força impròpia d’un paraigües normal que se t’emporta en la direcció que porta el vent). En aquests dies la gent va molt en taxi (per a no mullar-se), però jo també he vist diversos transeünts que directament van arrossegats pels paraigües als puestos circulant portats pels paraigües allà on els duguin. De fet a Barcelona ja s’està estudiant el sistema del “Paraigüing” en directa competència amb el Bicing pels dies de pluja.
També és habitual trobar-se en dies plujosos el famós “Charco trampa”, que és aquell toll d’aigua que no hauria de fer més d’un dit de fondària però que quan hi poses el peu a dins t’arriba fins al tormell com a mínim. Aquests “charcos trampa” agraden molts als nens, que es posen unes botes especials (anomenades “botes d’aigua”, no se’ls hi va ocòrrer cap nom més original) que s’assemblen a les del Superman i només serveixen per fer el capullo xapotejant dins dels xarcos.
Bé, concluint l’article resumirem que, en dies de pluja lo més normal és que et mullis (si no es que no has sortit de casa clar) però curiosament, no sempre que et mulles vol dir que està plovent (també pot ser que t’estiguis banyant, dutxant o que t’hagin escupit). Així doncs que et mullis una mica quan plou és de lo més normal, són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dijous, 3 de setembre de 2009

La vuelta al cole: el material escolar


Ja falta poc per a la famosa "vuelta al cole", que no consisteix en donar una volta al col·legi, sinó en el dia en que els alumnes tornen a les classes.
Jo particularment ja fa temps que no visc en persona aquest retorn (traumàtic per alguns nens, il·lusionant per a d'altres i incatalogable per als professors).
Pels que son pares, la "vuelta al cole", a part de la tranquilitat de tornar a tenir als crios fora de casa després de l’estiu, aquests dies suposen un gasto que t’hi cagues: llibres, xandall, material escolar, matrícules varies... per això, des d’aquest blog, en els propers dies analitzarem tot el que cal per realitzar una “vuelta al cole” com deu mana.
Començarem avui pel material escolar. Son aquelles coses que comprem per treballar, fer els deures i demés durant tot l’any, però que la meitat d’ells no els utilitzarem mai, sinó que simplement faran bulto a l’estoig (l’estoig, com més hortera sigui millor).
A saber, un “estudiat modèlic” no pot obviar els següents elements:
Boli bic (bic naranja escribe fino, bic cristal escribe normal... pues el “normal”, que no cal ser tant “fino”).
Bolis de diferents colors (blau, negre i vermell són els clàssics, però pujen amb força, especialment en les nenes tot tipus de colors: verd, groc, lila, taronja, ...). Es troba a faltar aquell boli super-gordo que tenia un munt de colors a la vegada i que sempre s’enganxava quant intentaves canviar els colors. També es troba a faltar aquell bolígraf que “teòricament” es podia borrar (paper mate o algo així) que.... y una mierda se borraba! Tu intentaves borrar el que havies escrit i directament t’arrancava mig paper.
Parlant de borrar, no pot faltar-hi el clàssic “tippex” (aquí tot depèn de gustos, en formato barril i pincel, formato bolígrafo o formato cinta rara). Cal dir que el formato "barril i pincel", el més clàssic, ha d'incloure ganes d'anar bufant el típex sobre el paper per a que s'assequi.
Això si, l’element borrador imprescindible és la goma (de borrar, malpensats), especialment si és de la marca Milan (club on ara juga en Ronaldinho), i si porta inscrit la paraula Nata no vol dir que té aquest gust (més d’un ja ho vam provar en el seu temps).
No hi pot faltar en un bon estoig escolar el llapis, el clàssic, l’staedtler groc i negre (que mai he entés la gamma de llapisos que hi havia, que si HB, 3H, 3B... però si és un llapis collons!), acompanyat de la seva maquina de fer punta (conegut popularment com sacapuntas o “maquineta”... m’encanta el nom de maquineta... la primera minimàquina inventada per l’home!) que per ser un bon estudiant, ha de ser de ferro i, si pot ser, perdre-la el primer dia de classe, ja que és un clàssic que hi hagi una sola maquineta en tota la classe i que per treure punta al llapis sempre s’hagi de demanar. I després es formaven unes llargues cues al costat de la paperera (que trist que a la classe només hi hagués una misera paperera).
Tampoc l’hi pot faltar a un bon estudiant el clàssic regle (de diferents mides, que en l’adolescència els nois utilitzen per mesurar-se la polla), i els seus derivats: l’escuadra i el cartabó (que útils que son per clavar-los a l’ull del teu company de pupitre) i aquell tant estrany que mai he sapigut per a que servia i que era semicircular.
Com a element car que t’hi cagues i que no utilitzaràs gairebé mai destaquen el “rotring”, acompanyats del seu compàs amb el que mai et sortirà bé la rodona, per que quan estàs a punt d’acabar-la se t’escapa el punt de suport (punt de suport molt puta amb el que et punxaràs més d’un cop al llarg de la teva vida). Aquests famosos “rotrings” es caracteritzen per deixar-te tot el foli ple de taques de tinta.
En estudiants més joves no hi poden faltar els llapisos de color Alpino, o els retoladors de color staedtler (gran marca aquesta).
Ah! I els retoladors fosforitos per subratllar els apunts o els llibres (el clàssics groc, o d’altres com el vermell, blau o verd) que acaben deixant els apunts com un autèntic picasso.
Tampoc hi pot faltar l’agenda de torn on s’acabarà apuntant tot tipus de tonteries excepte els deures que es tenen, i un fotimer de llibretes de tot tipus que després ens les trobarem per casa 10 anys després i veurem que encara hi queden fulls en blanc que es poden aprofitar.
Els joves d’ara, són més moderns, i porten altres objectes curiosos: post-its (en anglès, en català serien “després-aixòs”), motxiles amb rodes (i fan unes carreres espectaculars pels pasillos), llapisos portamines (que si porten mines ja tant jovenets com volem que el món vagi bé), retoladors permanents (una putada, ja que sempre hi ha algú que s’acava pintant algo amb el permanent a la cara i després costa un ou treure-ho), i d’altres objectes curiosos que la meva ment ja envellida no arriba a recordar.
Total, que amb un foli, un boli bic, un llapis i una goma ja en tindríem de sobres, però... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

divendres, 26 de juny de 2009

Y los muertos aquí lo pasamos muy bien


Com diu la cançó de Mecano (No es serio este cementerio): "Y los muertos aquí lo pasamos muy bien, entre flores de colores, y los viernes y tal si en la fosa no hay plan, nos vestimos y salimos...", i és que es veu que aquest divendres s'està fotent una festa grossa a ritme de "Thriller".
La farra l'organitza, com no, el Pepe Rubianes, que com es veu que va arribar al cel i Sant Miquel no era el de les birres, va dir: "Que coñazo de sitio, joder!", i va decidir començar a fer de les seves per convertir el cel en el que ell considera que hauria de ser un "paradís":
Així, s'ha emportat a en Michael Jackson per a que li canti i li balli, mentres s'ho monta amb un àngel, però com que els àngels que hi havia per allí no tenien sexe, se n'ha anat a buscar una Àngel de Charlie (del Charlie Resach no, que aquest encara no hi està convidat) i ha triat la rossa, la Farrah Fawcett, que li posava més.
Per tenir un bon tema de conversa, ha triat en Vicenç Ferrer, i van parlant de la India i d'Àfrica mentre Rudy Ventura va tocant la trompeta de fons.
Per allí ronda també el David Carradine, que ensenya tai-chi al "pequeño saltamontes" Pepe.
Quan el Pepe es cansa de tanto polvo i de cantar i ballar, en Mario Benedetti, que està petant la xerrada amb Corín Tellado, li escriu textos per a "dar rienda suelta a su cultura, que cojones!", i Michael Jackson deixa l'escenari per ballar amb la Pina Bausch, i deixar que continui el concert Antonio Vega. L'Antonio puja amb la seva guitarra, però es troba amb Mari Trini que també vol cantar alguna cançó, però en Pepe li diu: "Tu no, Mari Trini, cojones!", es veu que el seu estil musical no és del gust del Pepe. "Tu vete a darle conversación al Daniel el Kum ese, que está solo en un rincón!".
La Mercè Lleixà s'ho mira tot amb cara de "donde me he metido", però el Pepe la tranquilitza: "Tranquila, Mercè, que poco a poco traeré más gente para aquí, ya veras que orgia nos montamos!".
I la festa s'allarga i s'allarga (ja que els morts no tenen son) mentre tots a coro canten el "We are the world", i Sant Miquel no té un altre remei que, finalment, treure les cerveses (això si, 0'0%) mentres els "antics inquilins" del cel es van afegint a la festa cantant "y los muertos aquí lo pasamos muy bien..."
Es veu que, a l'enterar-se de la magnitut de la farra que s'està montant, el Coto Matamoros ha avisat de que també hi vol anar! Però el Pepe li ha dit: "Ostia Coto!, no tengas prisa, ya llegarà tu momento joder! Tranquilo que yo te aviso. Y si al final vienes antes de lo que tenias previsto... son cosas que pasan, de hecho... podria ser peor coño!"

dimecres, 24 de juny de 2009

Els petards


Després de la revetlla (dos vegades vetlla) de Sant Joan, ve la ressaca (dos vegades saca). I en aquest dia resacós (en castellà "nada-a-cuerpo") analitzaré un dels elements que caracteritzen aquesta festa: els petards.
Després d'un intens treball de camp realitzat ahir a la nit, en que la gent que anàvem pel carrer semblava que fossim espies, ja que et passes la nit mirant a totes bandes per evitar que et caigui un petard a sobre, vaig poder comprovar els diferents tipus de petards que utilitzen els diferents tipus de gent, i les reaccions que provoquen cadascún d'ells.
Abans d'entrar a analitzar els petards, voldria destacar la reacció dels turistes que hi han per Barcelona, que no entenen res al sortir dels seus hotels i veure una ciutat que sembla que està en guerra, i on hi ha gent s'ho passa pipa tirant objectes explosius "a tot quisqui".
El primers petards que vull analitzar son les BOMBETES: Les bombetes són petards que gairebé no són petards. Curiosament, fa molta gràcia tirar-les i és el petard més ridícul, el qual has de tirar-lo amb força cap a terra per sentir un dèbil petarró que només s'entera el que ha tirat la bombeta. Molt útil per a iniciar els nens en el mon pirotècnic (que no és la carrera per ser tècnic piròman).
A les bombetes, se li hauria d'afegir les BENGALES per acabar de comformar un primer grup que anomenarem "mariconades". Les bengales són aquell pal (que a tu sempre se t'encén l'últim i se t'apaga el primer), que fa "xispetes" i el que el cerimonial mana que tots l'encenguin a l'hora i el començin a moure (com si estiguessin fent una ceremònia inaugural d'un Jocs Olímpics). S'acompanya d'un soroll tipus "Ieeee", ja que és impossible moure una bengala sense fer sorollets, moure-la compulsivament i fer un somriure d'idiota. Els "tirapetards" més clàssics no el consideren digne d'importància, però sempre acaben també amb la bengala a la mà.
En un segona categoria de petards que ja fan "Pum" amb una mica més d'intensitat, trobarem els clàssics: CARPINTEROS, XINOS i PIULES. Aquets es caracteritzen (a part de pels seus noms absurds) per anar en capçes de 100 o 200 petards i no acabar-se mai. Són aquells que s'ha acabat la nit, i encara et queden 343 petards d'aquesta categoria per tirar, i acabes sol en un racó tirant-los compulsivament un darrera l'altra amb una expressió a la cara del tipus "Por mis huevos que los tiro todos".
Ahir vaig poder veure per primer cop un fet destacable i que a mi em fa fer certa gràcia: Un xino tirant un xino (no confondre amb "un xino tirant-se un xino", ja que no és ben bé el mateix).
Seguint en la categoria del PETARD clàssic (que encens, el llençes i fa Pum), arribem als que jo anomeno DESTROYERS. Són com els anteriors en la metodologia de llençament, però fotent un pet que et deixen sord de per vida. Aquí trobem els TRUENOS, ROMPETOCHOS i d'altres similars. Aquests tenen la característica curiosa que als adolescents els hi agrada posar-los dins de "puestos" per a veure com queden aquests "puestos" després de que peti el petard (llaunes, mobiliari públic, el gat de la veïna...). A mi, personalment, aquests no m'agraden. Per aquesta temporada 2009 del mon petardil, cal recalcar en aquesta categoria un que s'anomenava "Super XXL" que deuria fotre un pet "pa cagarse".
En una altra categoria trobem els que jo anomeno "PETARDOS ESTRANYS", són técnicament petards, però es caracteritzen per fer coses força estranyes i estúpides com donar voltes per terra, enlairar-se una mica o fer una mena de xiulets. Entre aquests cal destacar: els CORRECAMES, XIULADORS i ABEJORROS com els més populars (qui no s'ha vist perseguit irremediablement per un correcames, que vagis on vagis, va cap a tu com si portés un GPS?), però també n'he trobat altres amb noms curiosos com els "Huevos de Dragon", las "Naranjas tronadoras", las "Pulgas saltarinas" o els "Antidisturbios" (qui es dedica a posar-lis els noms als petards?).
Ja per anar acabant trobem les categories en que la gent fa "Oooohhhhh".
Trobem els que la gent fa "Oooohhh" després de tirar-lo, que son els COHETS, i els que fa "Ooooohhhh" mentres es tirat, que son les FONTS.
Com més espectaculars son les llumetes que desprenen, més gran és l'Oooohhhh, i fins i tot, pot anar acompanyat d'aplaudiments i d'una forta obació posterior (que no se sap si s'està aplaudint al petard en si, o a la persona que l'ha tirat).
També es diferencien en que els cohets fan mirar cap a munt i les fons fan mirar cap avall, i que si vols que t'obacionin, t'has de gastar un pastón que t'hi cagues.
I per últim, hi han les TRAQUES, que són com un munt de petards normals, tots seguidets, i que fan "patarrapapumpimpam.. PUM!".
Més o menys això seria un resum del que vaig poder veure i viure ahir a la nit. Segurament me'n deixaré més d'un, però son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dilluns, 22 de juny de 2009

Cristiano Ronaldo


Estic sorprés jo mateix de la meva constància! Als 3 dies del darrer post ja estic escrivint un nou article! M'auto-felicito! Gràcies. De res.
Aquest cop parlaré d'en Cristiano Ronaldo, ja que a tot arreu en parlen d'ell, jo no seré menys.
Per a qui no sàpigui qui és aquest tipus (algún extraterrestre que es conecti al blog), Cristiano Ronaldo és un futbolista (o sigui, que juga a futbol) portugués (o sigui, de Portugal) i que ara ha fitxat el Real Madrid (equip de futbol que és diu "real" per que no és de mentida, i "Madrid" per que no és de Fuentealbilla) per un fotimer de diners (si es queda sense feina, el "paro" que cobraria seria proporcional a la seva fitxa?)
Els pares d'aquest senyor, li volien dir en principi "Ateo Figo", però el capellà es va negar i li va posar Cristiano (per la religió, evidentment) i Ronaldo per què li agradava més el Ronaldo (aquell que abans era futbolista i ara és gordo) que el Figo (el tema Figo son figues d'un altre paner).
Si necessiteu més dades, el seu nom complert finalitza amb "Dos Santos Aveiro" (Dos Santos mejor que uno, que no l'utilitza per que el Dos Santos del Barça va ser un bluf, i Aveiro per que no te glamour).
Va nèixer a la bonica localitat (suposo que deu ser bonica)de Funchal, capital de la illa de Madeira on també va nèixer el Pinotxo, el 1985 (mateix any que el Reagan, un actor americà de westerns que es va colar a la Casa Blanca, ja que era del Madrid, va iniciar el seu segon mandat com a president d'EEUU, que en Mijaíl Gorbatxov, un senyor amb una taca al cap i cognom amb soroll de caure's a un xarco, es converteix en president de la Unió Soviètica, i, la única dada realment important, que es realitza el primer event de Wrestlemania, o en català, la mania que tenen alguns de fer lluita lliure).
En alguns cercles (i en alguns cuadrats també) és conegut amb les sigles CR7 (així com el cotxe de la meva tieta Pepita era conegut amb les sigles R5) que son les inicials de "Crece Rabo 7" (és a dir, que en estat d'excitació, el seu membre viril s'allarga 7 centímetres).
De l'aspecte futbolístic no explicaré res (per que ja ho podeu llegir a diaris esportius com el Marca, l'As o el Teleindiscreta), ja que és un jugador que suscita (bonica paraula) opinions encontrades (i si te busco no te encuentro), ja que hi ha gent que li agrada molt (especialment a alguna fémina) o gent que li té molta ràbia (especialment algún culé). I si a tu aquest personatge no et fa ni fu ni fá (ni fi, ni fo, ni fe)... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dissabte, 20 de juny de 2009

N-éssim intent


Au, ja torno a ser aquí. En l'enéssim intent de tornar a escriure al blog.
Enéssim, pels que no coneguin el terme vol dir: nombre indeterminat de cops que es repeteix una cosa. O sigui: després d'un primer intent, vindria un segon. Després del segon, el tercer. Després de tercer, el quart. Després del quart, el cinqué... i així respectivament. I quan et canses de contar... pues poses una N i va que xuta, que els matemàtics tot ho arreglen posant lletres als puestos, i després et fan despejar la incógnita (que això no ho entés mai, per que si "despejes" la incógnita tens 2 opcions: despejar-la tant lluny que ja no saps on és, o despejar-la bé, amb lo que deixa de ser una incògnita i perd tot sentit la paraula incògnita, per lo que s'hauria de dir "incògnita fins que adivinis que és").
En castellà, enéssim seria "Enésimo" (no confondre amb Onésimo, que era un futbolista).
Doncs això, que en aquests temps de calors i suors varies, intentaré per N-éssim cop (llegir "enéssim" no "néssim", que si llegim "néssim" no fos que "néssim" pel camí que no toca, i ens perdríem, amb lo que no despejaríem la incógnita) continuar amb el blog.
Així la incógnita en aquest cas, serà saber si realment soc capaç d'escriure dos articles seguits (em refereixo a articles sensers en el blog, no a "el, lo, las, los, las"...) en un periode de temps que no sigui més llarg de 3 mesos.
Així doncs, de moment, us deixo amb la incògnita (23X+3=42... despejeu la incògnita)de si hi haurà un article al blog abans del 2010, i sinó... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimarts, 20 de gener de 2009

Obert per any 9


Després d'unes vacances blocaires ben llargues, tornem a obrir el blog per l'any nou... a veure quan dura aquest cop!
El tema dels Jocs Olímpics passarà a millor vida, que s'ha de reconèixer que era un conyàs (no un cony gran, sinó molt avorrit), i ja pensaré a partir de demà de quins temes paralré (per que avui aquest tema de reiniciar el bloc ja ha estat per si sol un tema).
I si continuo sense escriure res interessant... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!