diumenge, 26 de setembre de 2010

Temporalment fora de servei


Darrerament no paro quiet enlloc per feina i assumptes varis, i gairebé no disposo de temps lliure per actualitzar el blog, espero poder tornar a posar-m’hi en breu.
Ja sé que aquest per si sol tampoc és un motiu per fer una nova entrada al blog, però son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimarts, 31 d’agost de 2010

La reina al palau que de tant corrent d'aire va agafar un constipat


En Maikel Blomkvist, després de molt investigar (i és que com li agrada investigar a aquest home) finalment va poder accedir a l’informe psiquiàtric de la Lisbeth Salandre (que estava penjat a internet al “rincondelvago”) i va esbrinar que en Zapa era en realitat un tal Zapatero, un refugiat polític que venia d’Espanya (un país desconegut del sud d’Europa) i que en arribar a Suècia (que encara no ho he dit, però l’accció passa a Suècia) va demanar asil polític i una organització secreta que depenia de l’estat que es deia la Räna, l’havia amagat sota el nom de Prjvbic Zlxkmf (li van posar aquest nom fictici per que era impossible de pronunciar i així segur que no el trobava ningú per que no sabrien preguntar per ell).
Aquest Zapatero (res a veure amb el polític que mana ara a Espanya, això és ficció eh?) va resultar ser realment una mala persona: en la seva estada a Suècia va fer moltes dolenteries (basicament violar i assassinar dones amb la inestimable ajuda del seu fill Mierderman, que havia tingut en un primer matrimoni amb una senyora de Torremolinos) i, per a tindre una tapadera més xuli, es va casar en segones nupcies amb una dona bastant guarrilla amb la que va tenir una filla: La Lisbeth.
Com que aquest senyor era un maltractador i pegava tant a la dona com a la filla (també pegava al gos, però això és una dada sense importància, però serveix per adonar-se de lo mala persona que era en Zapa) la Räna va decidir amagar el tema fent ingressar a la Lisbeth en un psiquiàtric per a que no parlés més del compte (el que no sabien era que aquella noia gairebé tampoc no parlava amb ningú, només s’amagava pels puestos, i tampoc hauria dit res a ningú).
Investigant, investigant, en Maikel va trobar finalment l’adreça d’en Zapa (a las páginas amarillas) i va decidir anar a enfrontar-se amb ell.
Quan va arribar, es va trobar tant a la Lisbeth com al Zapa malferits a terra, tots dos agonitzant, l’una (la Lisbeth) perque li havien fotut d’òsties fins a la extenuació, i en Zapa amb un kuter clavat al cap, per que la Lisbeth, entre òstia i òstia d’en Mierderman s’havia fet la morta un rato, i va aprofitar un instant que en Mierderman anava a pixar per clavar-li un kuter al cap al seu pare. No havia ni rastre d’en Mierderman, aquell gorila (uh uh uh!) havia fugit.
En Maikel va trucar a la policia, als bomberos, a l’ambulància i als de “tu tienda en casa” (per que volia un “ab-flex” d’aquells que et fan uns abodminals de cuadraditos) i ràpidament van traslladar a la Lisbeth i al Zapa a l’hospital.
Quan en Maikel va explicar tota la veritat a la poli al principi no se’l van creure (per que en Zapa havia d’haver matat en Dag Samsonite i en Nils Burman-Flash? Era més llògic que la Lisbeth, una noia boja amb un tatuatge d’en Ronald McDonald a l’esquena ho hagués fet, i a més ara havia tornat a intentar matar al seu pare), així que va decidir que escriuria un altre llibre (era la tercera cosa que més li agradava al Maikel, després de masturbar-se i investigar: escriure llibres) per desentramar aquest entramat (que el desentramador que lo desentrame, buen desentramador será).
Així va decidir juntar tots els seus amigotes rotllo Equipo-A per a que l’ajudessin en la investigació: els companys de redacció de Trienium (i també companys d’una redacció que van fer conjutament a 3r d’EGB) l’Erika Berguerferguen, en Thomas Vistuflatan i la Marta Verguenstrujenwagen, els fantàstics jugadors d’escondite Enric Wanger i Harrieta Wanger, el cap de Milton Playability, Dragon Armanskijijiji, uns quants policies que començaven a estar d’acord amb ell, Jan Laportanskii i Sandrik Rosellirim, i el espantapájaros i el hombre de hojalata.
Tots junts treballant per aclarir tot aquest complot que havia creat la Räna per a ocultar en Zapa i les seves dolenteries.
Només calia aclarir lo més bàsic: per que havien matat a en Dag Samsonite i en Nils Burman-Flash? La solució la van trobar de la manera més estúpida possible: parlant amb un dels morts.
Efectivament, com que volien saber exactament que va passar aquella nit dels assassinats, van demanar un levantamiento de cadàver, i un senyor que traballava a la funerària va aixecar el cadàver d’en Dag Samsonite amb tant mala sort, que li va entrar una rampa al dit petit del peu, i se li va caure a terra. En caure, el cadàver d’en Dag va exclamar: “Au!, òstia, aneu amb cuidado!”. Tots van fet un bot de sorpresa en sentir exclamar-se el mort (tots excepte l’espantapájaros, que no li espantaven ni els pájaros ni els morts que parlaven), però en veure’ls tots blancs de cop pensant-se que estaven davant d’un zombi (i en Dag no era un zombi, ni un extraterrestre com cantava l’Alaska) en Dag rapidament els hi va explicar el que havia passat: com ja sabreu si heu llegit els posts anteriors, en Dag era un especilista en jugar a “l’un, dos, tres, picaparet”, i podia estar-se dies sense moure’s gens per a que no els descobrissin i li toqués parar. Doncs un dia que estava acabant la seva investigació per a la revista Trienium sobre el joc del picaparet, després de descobrir que darrera d’aquell joc innocent, hi havia hagut un tal Zapa que l’havia convertit en un joc macabre matant dones que jugaven amb ell al soldatito inglés (sin mover los pies), i furgant en la investigació, va trobar que aquest senyor havia estat sempre sota el control d’un advocat que treballava per la Räna: en Nils Burman-Flash. Però quan va anar a visitar en Nils per interrogar-lo, se’l va trobar tot despullat jugant obscenament amb un burman flash. Gairebé no va tenir temps de fer res, per que va apareixer un senyor molt gros que es deia Mierderman que venia a matar a en Nils per a que no pogués xivar-se de la existència d’en Zapa. Per sort, en Dag el va veure venir per la finestra amb uns bultxacos i, per disimular, es va despullar, es va posar un burman flash a la orella i va adoptar una de les seves poses estàtiques inamobibles. En Mierderman, va entrar a la casa, va matar a en Nils d’una bufada (és que era molt fort) i no va fer cas d’en Dag (es pensava que devia ser algún joc sexual d’en Nils i no li va donar més importància). Però com que en Dag s’havia posat tant bé al seu paper, no va reaccionar quan va venir la policia ni quan el van posar dins de la funda on foten els morts.
Ja estava tot clar! La Lisbeth era innocent! En Zapa i el seu fill Mierderman eren els culpables de l’assassinat del Nils (i de totes les dones prostitutes que havien jugat amb ells al picaparet).
Però aquí no acabava tot, els de la Räna no podien deixar que es descobrís tot aquest entramat, i van anar a l’hospital, van matar al Zapa per a que no parlés i quan van anar a matar també la Lisbeth... no hi era!! (efectivament, la especialista en jugar a l’escondite s’havia tornat a amagar).
Els de la Räna s’estaven posant molt nerviosos, per què les investigacions de Trienium havien donat en el clau (vull dir que havien encertat la veritat, ningú les va tirar cap a la pared i van donar amb un clau) i quan va sortir publicada la revista amb tota la informació en el número especial d’estiu sota el títol “La Räna ha sortit rana”, allò va provocar un escàndol tant gran a tot Suècia que fins hi tot l’Intereconomia suec va obrir el seu noticiari explicant els fets.
Totes les investigacions de la policia es van encaminar llavors cap al veritable assassí que encara estava suelto: en Mierderman.
Els policies corruptes de la Räna (en Gustavo, la Peggy, l’Epi, el Blas, Supercoco i el Monstruo de las galletas, que aquests eren els pseudónims dels qui estaven darrera de la trama d’en Zapa) van ser detinguts i es va dictar la llibertat per a la Lisbeth Salandre, però... on era la Lisbeth Salandre?
Ara que ja s’havia resolt tot era lliure, però ella seguia amagada. És més, aquest cop va decidir amagar-se en un lloc on mai més ningú no la trobés, el seu amagatall preferit i que mai no havia explicat a ningú: dins de l’armari.
La Lisbeth es va estar 20 dies amagada dins de l’armari de casa seva (mentres en Maikel la buscava per tot arreu com un esperitat), però com que començava a tenir una mica de gana va decidir sortir de l’armari (reconeixent d’aquesta manera metafòrica que li agradaven les dones) i anar a fer-se pan-bimbo amb nocilla. Però quan era a punt d’entrar a la cuina, va sentir un soroll que feia com “pxsiii”... algú estava obrint una cervesa. Va mirar de refiló per la porta, i allí estava el seu enorme germanastre, en Mierderman, prenent-se tranquilament una Estrella. Va esperar pacientment que anés de nou a pixar (en Mierderman bebia molta cervesa i tenia problemes de micció), i va aprofitar el precís moment en que en Mierderman visitava al senyor Roca per posar-li tot de somnifers a dins de la beguda (i es va tornar a amagar, aquest cop dins del rentaplats).
En Mierderman, tornant del wàter, va posar el rentaplats en marxa, i alié als somnífers es va prendre l’Estrella a sant-hilari i va caure com un plom adormit.
La Lisbeth, un cop acabat el procés de rentat i centrifugat, va sortir del rentaplats tota brillant (per que a casa seva utilitzaven Calgon) i va trucar a en Maikel que, alleugit per saber que estava bé, va trucar a la policia que rapidament va acudir a arrestar en Mierderman.
D’aquesta manera, la història acabava d’allò més be per la Lisbeth i en Maikel que, per celebrar-ho, van decidir fer una partida conmemorativa d’escondite a la seu de Trienium.
Aquest cop la pararia en Maikel i, la Lisbeth, abans de en Maikel Blomkvist es donés la volta per començar a comptar a la pared, li va susurrar a la orella: “si ets capaç de trobar-me, et deixaré tocar-me un pit”, i va començar a còrrer a amagar-se mentres en Maikel es posava contra la pared i començava a comptar: un, dos, tres, cuatre, cinc...

I fins aquí la meva versió de la saga Millenium. Ho sé, ha estat una anada de l’olla, però ja ho sabeu... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dilluns, 30 d’agost de 2010

La noia que volia somiar un llumí i un bidó de gasolina, però comptava cabretes i tot i això no s'adormia


Finalment la Harrieta Wagner havia aparegut. Resultava que s’havia amagat tant bé que no sabia trobar-se a ella mateixa, i com que a Musvagatan no s’havia jugat mai més a l’escondite des d’aquell dia de feia ja 35 anys, la Harrieta, un cop es va trobar, havia anat milers de vegades a la pared per salvar-se però no hi va trobar ningú.
Gràcies a la perícia (i a la perilla, per que en Maikel Blomkvist portava perilla) d’en Maikel i la Lisbeth, la Harrieta havia pogut sortir d’aquell cercle virtuós i tornar a la vida real.
Un cop solucionat aquell difícil cas, tant en Maikel com la Lisbeth van tornar a la seva ciutat: Sorenesgätanfuesguen. En Maikel a la revista Trienium i la Lisbeth, que necessitava un canvi d’aires, se’n va anar a Ibiza.
La revista Trienium, que abans de l’afer Wanger no estava passant per un bon moment, es va refer gràcies a l’especial que va publicar en Maikel sobre “Los mejores trucos para jugar al escondite”. Aquest número de la revista va ser un èxit de vendes i la revista Trienium era exposada als kioscos al costat de la Interviu.
En una reunió del consell d’administració (en que es reunien els treballadors de Trienium i es donaven consells els uns als altres) van decidir que no podien deixar passar aquell filó que havien trobat amb aquell article, i es van posar a preparar un nou article sobre el “un, dos, tres, picaparet” (o com jugava jo quan era petit: el soldadito inglés). Per a escriure aquest article, van contractar a en Dag Samsonite (que a part de vindre d’una família molt famosa per fabricar maletes, era mundialment conegut per no haver-la parat mai al picaparet, ja que era capaç d’estar-se hores i hores completament inmòbil sense bellugar ni una pestanya).
Mentrestant, la Lisbeth Salandre, que ja s’havia posat molt morena a Ibiza, va tornar a Sorenesgätanfuesguen per anar a veure el seu advocat, en Nils Burman-Flash. La història que l’unia a en Nils (que es deia com el paio aquell de la sèrie “Els Joves”... ei tius...) venia de molt lluny: en la seva infància la Lisbeth, que com he explicat al post anterior era una especialista en jugar a l’escondite, havia aprés a jugar a aquell joc a la força, ja que el seu pare l’ataconava i ella va aprendre a amagar-se a la força per a que no la peguéssin. Li va agafar tal afició a amagar-se, que ja s’amagava sempre en totes les coses que feia a la seva vida: s’amagava sota el pupitre a classe, s’amagava darrera el carrito al supermercat quan anava de compres, s’amagava dins el labavo quan sortia de marxa... fins i tot s’amagava d’ella mateixa quan es mirava al mirall. Aquella actitud tant amagadissa, juntament amb un petit incident sense importància de que sense voler va calar foc al seu pare quan estava fent la migdiada al seu cotxe amb les finestres obertes per a que passés una mica d’airet, va provocar que tothom es pensés que estava boja i la van internar en un centre psiquiàtric (no sense abans haver de trobar-la, per que s’havia tornat a amagar i no sabien on coi s’havia fotut). Així, en Nils Burman-Flash va ser l’advocat encarregat de controlar tot allò que fes la Lisbeth un bon cop va sortir del manicomi, per a que no cremés a ningú més que fes migdiades als interiors dels cotxes.
Però en Nils no era tan bona persona com semblava (era el típic que les veïnes deien allò de: “pues parecia buena persona, siempre me saludaba cuando venia de violar prostitutas”). Doncs això, en Nils en realitat era un malparit, i havia abusat de la Lisbeth, fent honor al seu cognom, introduïnt-li un Burman-Flash (aquells polos allargats de gel que quan s’acaven xucles el suquillo) per tots els orificis imaginables (i inimaginables) que tenia la Lisbeth.
La Lisbeth, que era una mica guarrilla però només quan ella es deixava, s’havia venjat de les violacions d’en Nils tatuant-li a la panxa: “No le meteré más Burman-Flash por el culo a la gente” quaranta vegades. I des d’aquell dia li anava fent visites de rigor per a que no es xivés a les autoritats i no la tornessin a tancar a un manicomi (on es menjava molt bé, però no li acabava d’agradar el tracte del personal).
Però aquell dia que tornava d’Eivissa (abans ho he posat en castellà per que tenia més glamour) es va trobar a en Nils Burman-Flash mort al seu despatx tot despulladot (i era una imatge horrorosa, per que aquell home despullat perdia molt) juntament amb un altre senyor que tenia un polo enganxat a una orella també despullat (despullat ell i despullat el polo) i que també estava mort. Aquest senyor que algú també havia assassinat es deia Dag Samsonite.
La Lisbeth, esverada en veure tants morts, tant despullats i tants polos, va fugir corrent d’allà, no sense abans deixar-ho tot ben ple d’emprentes digitals (que si ho arriba a fer aposta no n’hauria deixat tantes) i va decidir fer el que millor sabia fer: amagar-se.
A l’altra banda de la ciutat, el periodista Maikel Blomkvist, veient que en Dag feia una setmana que no contestava al telèfon (ni als SMS que li havia enviat) va decidir anar a buscar-lo a casa seva (que ja s’acabava el mes i havien de publicar l’article del picaparet). A l’arribar a casa seva al barri de Nosbafuten, es va trobar una nota a la porta que deia: “estic a casa del Nils Burman-Flash”, així que en Maikel, que era un hàbil investigador, va deduir que estava a casa d’un senyor que es devia dir Nils Burman-Flash. Però quan va arribar allí... oh, sorpresa! En Dag estava mort amb un polo a la orella, al costat d’un altre paio, tots dos despullats i amb el rigor-mortem.
Va decidir trucar a la policia, que van arribar rapidament allí amb tot l’equip del CSI, i en Grishom, després de treure un aparatito que feia llums blaves va dir: “Aquí hi han emprentes digitals, i l’ordinador dictamina... que miente! Vull dir... que son d’una tal Lisbeth Salandre”. En Maikel no s’ho podia creure. La Lisbeth una assessina? No podia ser, una mica guarrilla si, però assassina no. Així que va fer el que més li agradava fer: anar a casa a masturbar-se. Però després va fer el segon que més li agradava fer: investigar.
Les seves investigacions, segons el que en Dag tenia al seu ordinador (un pentium II), van encaminar-lo cap a un senyor que havia jugat al picaparet amb un munt de prostitutes, i totes elles havien aparegut mortes amb un polo de Burman-Flash enganxat al cul. Allò era sospitós... i en els seus documents sempre es recorria al mateix nom: un tal Zapa. Qui era aquell Zapa?
La policia, que no es creia que de cap de les maneres uns assassinats poguessin estar relacionats amb gent que jugava al picaparet, estava convençuda de que l’assassina era la Lisbeth Salandre, i es va donar una ordre de cerca i captura per a trobar-la.
Mentrestant, la Lisbeth, al seu amagatall dalt d’un pi, es va connectar a una xarxa wi-fi amb el seu portàtil (per que ella en sabia molt d’informàtica, fins i tot sabia jugar al buscaminas) i va iniciar la seva propia investigació. Va arribar al mateix nom que en Maikel: en Zapa. Però ella si que sabia qui era en Zapa. Realment aquell senyor no es deia així, el seu nom real era Zapatero, i era... el seu pare!
Com que sabia on vivia, va anar a veure’l per tornar-lo a cremar a lo bonzo, que com que encara havia quedat una mica cru, volia donar-li volta i volta. Però en arribar a casa, enlloc d’obrir-lo en Zapa, li va obrir la porta un senyor molt alt i molt gordo (que feia 2 metres x 2 metres) que responia al nom de Mierderman (responia per que si tu li deies “Mierderman” ell et deia “que?”). En veure-la, en Mierderman la va reconèixer ràpidament, ja que era la seva germanastra, i com que en Mierderman havia sortit al seu pare, li va fotre un jac d’osties a la Lisbeth que la va deixar mig morta.

(continuarà...)

divendres, 27 d’agost de 2010

Els homes que no estimaven les dones ni els animals ni els pelutxos de companyia


Ahir vaig acabar de llegir els llibres de l’Stieg (es pronuncïa “estic”, com els pals de hockei) Larsson (l’ex-davanter del Barça). Ja sé que he fet una mica tard i tota la humanitat ja se’ls ha llegit, però entre que no tenia temps i que m’havia d’acabar “En Teo va a la platja” encara no m’hi havia pogut posar.
Vist l’èxit que han tingut aquests llibres amb un títol tant llarg, jo també vull escriure la meva pròpia trilogia a l’estil Larsson, però enlloc de la saga “Millenium”, la meva serà la saga “Trienium”. Aquí va la primera part: “Els homes que no estimaven les dones, ni els animals ni els pelutxos de companyia”:

En Maikel Blomkvist (en català Miquel Benvist) era un periodista que treballava (si, treballava, la crisi encara no l’havia afectat) a la revista Trienium a la ciutat de Sorenesgätanfuesguen (els nomes de les ciutats han de ser d’aquest rotllo en aquests llibres) juntament amb l’equip de redacció que el formaven l’Erika Berguerferguen, en Thomas Vistuflatan i la Marga Verguenstrujenwagen (els noms son lo de menos, ja que mai t’enrecordaràs dels seus cognoms).
Un dia (anirem per feina, que si he de fotre articles de 700 pàgines com els llibres del Larsson anem apanyats) un senyor molt ric (i molt ruc) anomenat Enric Wanger el va trucar per que feia la tira d’anys que la seva neboda Harrieta havia desaparegut. Estaven jugant a l’escondite per festa major, i es va amagar tant bé que mai més no l’havien trobat, i com que ja feia 35 anys que tota la resta de gent que jugava s’havien salvat picant a la pared, l’havien de trobar per que li tocava parar.
Però com que en Maikel no tenia amics de petit, no havia jugat mai a fet-i-amagar, i va decidir trucar a una gent que era especialitzada en jocs de carrer (Milton Playability) per a que li enviessin alguna persona que el pogués ajudar.
Així, en Maikel va marxar cap a Musvagatan, on s’havia produït aquella interminable partida de escondite a parlar amb el Wanger, que li va presentar a tota la gent que va participar en aquell joc (que eren 52 persones, totes tenien noms i cognoms raros impossibles de recordar, i al damunt tots eren família), tot esperant que li arribés el reforç de Milton Playability.
Als 2 dies va arribar aquest reforç, una noia tota esquifida, amb un tatuatge d’en Ronald MacDonald a l’esquena, que es deia Lisbeth Salandre (pels amics Elisabet Santander, que era on havia nascut). Aquesta noia era força estranya, ja que gairebé no parlava, però es veia que sabia jugar molt bé a l’escondite ja que, en el seu passat, no se sap molt bé per que, sempre s’havia salvat la primera i mai li havia tocat parar en les partides d’escondite que havia jugat.
Curiosament, i després de 2 mesos d’investigació recreant la partida d’aquell dia a Musvagatan, es van adonar que qui parava sempre eren les dones, hi havia una mena de complot masclista per a que els nois no haguessin de parar mai i les noies sempre pringaven. De fet, la Harrieta l’havia parat moltes vegades en aquelles partides de feia 35 anys, i les sospites d’en Maikel i la Lisbeth es van encaminar cap a que la Harrieta començava a estar farta de parar-la sempre i potser s’havia amagat indefinidament fins que l’escondite fos un joc prohibit per l’estat.
Després d’interrogar a tots els participants de la partida (la de TV3 no, la de l’escondite), en Maikel i la Lisbeth van decidir posar en risc la seva vida i recrear una nova partida de l’escondite tal i com va succeïr aquell dia.
Així, la va parar en Martini Wanger (germà de la Harrieta), al igual que aquell dia, i la resta de participants es van amagar per Musvagatan.
En Martini va comptar fins a 100 (tampoc sabia comptar més) i ràpid va veure al seu tiet, en Enric Wanger, que com era molt vell i anava amb taca-taca, només s’havia pogut allunyar 3 metres. Així que Martini va picar a la paret tot dient: “un, dos, tres, Entic Wanger!”, i va proseguir buscant més gent amagada.
Per amagar-se millor, el Maikel i la Lisbeth s’havien separat. El Maikel es va amagar darrera un pi i la Lisbeth es va posar acotxada tal com un caganer al darrera d’un cotxe (ella que era experta en aquest joc, sabia que els cotxes donaven la possibilitat de poder guaitar des de sota si venia algú, amagar-s’hi sota també si es donava la ocasió, i tenia dues sortides, una per cada banda, que si venia qui la parava, ella sempre podia sortir per l’altre costat i, com que era molt ràpida, arribar a picar la pared abans que en Martini).
El que en Maikel no havia constatat, era que el pi era més prim que ell, ja que fotia una prominent panxa cervessera que sobresortia pel costat, amb lo que se’l veia d’una hora lluny.
En Martini, que ja havia trobat a tot el clan Wanger, només li faltava per trobar a en Maikel i la Lisbeth (“refotuts investigadors!” va pensar), i com que no la volia tornar a parar, va agafar un garrot per que, si els trobava, foter-li’s un bon cop a les cames per a que no puguessin còrrer i arribar a salvar-se a temps.
Quan en Martini es va endinçar dins el bosc, no va poder evitar veure una panxa que sortia pel costat d’un pi. Va agarrar fortament el garrot, es va apropar al pi, i li va esbotzar un cop als ous al Mikael que va caure tot plegat a terra. La Lisbeth ho ha veure des de darrera del cotxe i va sortir corrent a salvar-se (que collons havia d’anar a ajudar el Maikel, ella es volia salvar!). Com que el terra era de gravilla, la Lisbeth va fer soroll al còrrer cap a la pared salvadora, soroll que va sentir en Martini que va sortir disparat darrera seu amb el garrot alçat i cridant “Aaaaargh!” com si fos un troll. La mala sort va fer que la Lisbeth rellisqués amb un cotxe de joguina que algún nen s’havia deixat per terra, torçant-se el turmell. Però la Lisbeth, retorçant-se de dolor, es va aixecar i va continuar corrent tota coixa amb el Martini que li anava recuperant el terreny.
Quan només faltaven 100 metres per “casa”, en Martini ja estava a l’alçada de la Lisbeth va aixecar el garrot i... en Mikael Blomkvist va fer-li un placatge a l’estil rugby per darrera que va impedir que el “garrotasso” impactés en la Lisbeth, i va fer que tant en Mikael com en Martini rodolessin per terra.
La Lisbeth, extasiada pel cansament, ja no podia més i també va caure. Així estaven tots 3 a terra a només 40 metres de la pared. En veure-ho, en Mikael, la Lisbeth i el Martini començaren a arrossegar-se per arribar a la refotuda paret, agafant-se els uns als altres (i aprofitant per fotre’s una mica de mà). I quan ja estaven a punt d’arribar a la paret... una noia va travessar corrent fins a la paret i cridà: “un, dos, tres, salvada!”. Era la Harrieta Wagner.

(continuarà...)

dimecres, 25 d’agost de 2010

Obrint parèntesis


Després d’una nova pausa una mica més seriosa del que és habitual en el blog per l’article anterior, però sense perdre de vista aquesta persona meravellosa de la que en parlava, l’article d’avui ja continuarà amb la tònica (schweppes... que se n’ha fet d’aquell senyor de les ulleres que anunciava aquesta tònica fa anys?) habitual, i em dedicaré a escriure un article “obrint parèntesis”, ja que és una cosa que aquest amic en qüestió feia molt sovint (sense saber si els acabaria tancant mai), i si sou lectors habituals del blog, ja sabeu que jo em passo els articles obrint i tancant parèntesis, així que... a pels parèntesis! (Preneu paciència per entendre alguna cosa en un article sobre els parèntesis i ple de parèntesis).
Els parèntesis no són tesis sobre els parents, sinó que són signes de puntuació (que tampoc són signes que et donin punts per posar-los) que tot i ser signes de puntuació, no s’asemblen als que coneixem com a signes de puntuació (es a dir el punt (.) (això del costat és un punt entre parèntesis, no una mamella), la coma (,) (això tampoc és una mamella amb el mugró en punta), el punt i coma (;) o els dos punts(:) ).
Doncs això, els parènteisis (que curiosament s’escriu tant en singular com en plural igual: parèntesis), s’usen de dos amb dos (com els donuts o els petit-suís (no em refereixo a un suís que és petit, sinó a aquell postre làctic que ara li diuen Danonino (es veu que el Danonino és el nom d’aquell dinousaure amb cara de simpàtic que surt a la coverta dels petit-suís))) per separar o intercanviar un text dins un altre (això que faig jo de posar més d’un parèntesis seguit només es fa a les matemàtiques, però jo ho faig igual aquí).
Això era abans, per que ara els parèntesis també s’utilitzen per fer cares que indiquen estats d’ànims en els xats, facebooks, twitters, messengers, sms (en plural smss (llegit: eseemeeses)) o qualsevol altre suport que s’utilitza per escriure missatges abreujats. Així tenim al senyor que somriu :) , o el que pica l’ullet ;) , o el que està trist :( , el que plora :’( , o un munt de carotes més que jo ja em perdo quan me les posen (com aquella que fa així :* que es veu que es un petó, però a mi em recorda la boca d’en Suprunaman, el Superman aquell que menjava prunes a la sèrie de l’Arare).
Però es veu que hi han també diferents tipus de parèntesis, els més famosos són els que sempre utilitzo jo: ( ) , però també hi han els “corchetes”: [ ] , les claus: { } (que no són les claus de casa, són les claus de paréntesis) o el que es veu que s’anomenen paréntesis angulars, corchetes angulars, cunyes o “corchángulos” (mira que tenen noms això, però a mi m’agrada el de corchángulos) que són aquests: < > , i que jo utilitzo per fer fletxetes, tal que així: -----> (si, ja ho sé, vaja merda de fletxa).
Per distingir entre els paréntesis, sobretot al cole quan feiem dictats, es diu allò de “obrim parèntesis” (que seria aquest: “(“ ) o “tanquem parèntesis (que seria aquest altre: “)” ), i si escrius això: (I) tens un cul.
Com ja he dit anteriorment, els parèntesis també es poden emprar, a part de per fer carotes, per fer “popes” (també conegudes com mamelles, tetes, pits, senos, cosenos...), com aquestes: (.)(.) . Generalment, si vols emprar parèntesis per dibuixar popes, només has de posar el “paréntesis + punt + parèntesis” dos cops (optenint 2 popes), per que si el poses un sol cop, surt una trista i miserable popa i si el poses més cops, surten massa popes per ser reals:
(.)(.)(.) (aquí tindriem un exemple de tripopa), (.)(.)(.)(.) (i aquí una quatripopa, o dos parells de popes prenent el sol).
També com ja he dit abans (em repetixo i em perdo jo mateix amb tant parèntesis) en matemàtiques els parèntesis s’utilitzen per indicar precedència o definir un argument. Com per exemple: 2 x (3 + 4). Això vol dir que primer em de sumar 3 i 4 (7 (sóc bo eh?)) i després multiplicar-ho per 2 (14... por el culo te la inco (ai no)).
Tornant a l’ús dels parèntesis en el llenguatge, habitualment s’usa en les clausules amb sentit explicatiu independent (com per exemple: “i amb aquest paràgraf (espero no haver estat molt pesat) acabarem l’article”), per afegir-hi dates (“avui (25 d’agost de 2010) fa calor”), per aclaracions corresponents a abreviatures i sigles (“el blog de PSP (Podria Ser Pitjor) cada dia toca menys a pito”), per amagar traduccions (“en anglès translations (traduccions)”), per amagar les acotacions en les obres de teatre i els guions de radio, televisió i cine (“Murphy (rient) Quin conyàs d’article!”) o per amagar (els parèntesis serveix per amagar moltes coses, el proper cop que jugui a l’escondite m’amagaré entre parèntesis) datos aclaratoris com llocs (“Jo visc a Lleida (Catalunya)”).
I fent un matxembrat de tot, quedaria: “I amb aquest paràgraf (espero no haver estat molt pesat avui (25 d’agost de 2010, dia que actualitzo el blog de PSP (Podria Ser Pitjor, escrit per un paio de Lleida (Catalunya, (en anglès Catalonia (Murphy (sorprés) mireu quants parèntesis seguits!))))))) acabarem l’article” (si no has entés res entre tants parèntesis, són coses que passen (de fet, podria ser pitjor!)).

dimecres, 18 d’agost de 2010

Aquelles persones meravelloses


Avui tornaré a deixar una mica de banda la “conya” dels articles del blog i parlaré d’un tipus de persones molt especials a qui jo anomeno “aquelles persones meravelloses”. I és que una d’aquestes persones meravelloses, ens ha deixat recentment.
Les que jo anomeno “persones meravelloses” son aquelles persones que es creuen algun dia en la teva vida i, sense saber molt bé perquè, deixen un rastre imborrable i una petjada que perdura per sempre.
Una “persona meravellosa” pot ser molt diversa: un amic, un familiar, un amor, un profesor o una persona que coneixes un dia casualment.
Són aquella mena d’amics que, encara que no hagis coincidit moltes vegades en la vida (ja que no son persones que veus diariament), cada cop que te les trobes, ni que hagin passat molts anys des del darrer cop que us vau veure, es com si ens haguessim vist ahir. I són persones amb un cor tant gran, que tothom qui les coneix a la seva vida no pot evitar estimar-les.
Aquesta persona meravellosa en concret era l’alegria personificada, un educador, un company i un amic. Moltes vivències viscudes plegats (campaments, trobades, reunions...) i un record que perdurarà per sempre.
És el que tenen aquestes “persones meravelloses”, que tot i que malauradament algún dia ens deixen (i és que això és llei de vida encara que vingui per sopresa com en aquesta ocasió), sempre es mantenen vives en totes i cadascuna de les persones que ens hem creuat per la seva vida. I es que quan es té un cor tant gran (de fet tant gran que ha hagut de dir prou) aquest cor es reparteix en petits boçinets que passen a formar part dels cors dels qui l’hem conegut. D’aquesta manera, la persona meravellosa no mor mai, per què queden restes del que ens ha trasmés en cadascún dels nostres cors.
Així que, amic amb nom d’estat dels EEUU, company, germà... bon viatge allà cap a on vagis, gràcies per haver-te creuat en el meu camí, gràcies per tants bons moments i, per un cop, m’agradaria no haver d’acabar un article dient: “son coses que passen”, però realment, la vida “hauria estat pitjor” si tu no t’hi haguessis passejat per ella.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Les festes de Gràcia


Ara que aquests dies torno a rondar ocasionalment per Barcelona, em podré passar a fer una visita per les famoses festes de Gràcia (que fan gràcia de per si, però no s’anomenen així per fer gràcia, sinó per que succeeixen al barri de Gràcia, que és una barri de Barcelona que té gràcia).
Aquestes festes consisteixen, bàsicament, en guarnir els carrers esperant que plogui per a que se’ls hi destrossin totes les coses super-mones que han anat penjant pel carrer per deixar-ho ben decoradet. I si algún any no plou com mana la tradició, llavors apareixen alguns individus borratxos a altes hores de la nit que s’encarreguen de destrossar allò que la pluja no ha pogut fer malbé.
La veritat, i conyes a part, són unes festes molt entranyables, en les que es recupera l’esperit de les “festes al carrer”, com les d’abans (però fetes ara), i on la festa la munten els mateixos veins, que s’encarreguen de fer una programació de lo més variada a cadascún dels carrers: desde clàssics campionats de butifarra, menjades populars (“menjades” de menjar eh? Altres tipus de “menjades” suposo que també es deuen donar, però en la intimitat), concerts varis, manualitats (“manualitats” d’aquelles de tissores i papers eh?) i tot tipus de les més diverses i variopintes (veus? Vario-pintes... manualitats!) activitats.
D’aquesta manera els carrers de Gràcia s’omplen de visitants de la resta de la ciutat i de fóra de Barcelona que s’apunten a la gresca com si fossin del barri (que jo dedueixo que no ho són, per que per aquells carrers no hi ha qui hi passi durant les festes! No pot ser que hi visqui tanta gent a Gràcia!).
Així doncs, des de l’experiència de diferents visites a aquestes festes durant els darrers anys, donaré uns quants consells per si algún lector del meu blog hi vol anar per primer cop:
Cada cop que s’entra a un carrer guarnit s’ha de fer “oooooooh!”, acompanyat d’un “que bonic”, encara que no es tingui ni la més remota idea de que collons vol significar aquella decoració. Que a la entrada posa “l’oceà” i a l’interior només veus ampolles buides d’aigua foradades i penjades d’un fil.
Si un carrer no està guarnit, no cal fer “oooooooh!” (cal anar en compte, que alguns carrers no estàn decorats d’abocador d’escombreries, són escombreries reals).
Si entres a un carrer molt ple de gent, has d’estar preparat a no saber per on sortiràs, t’has de deixar emportar per la marea humana.
Si el teu destí és la barra per anar a prendre algo, compta que trigaràs trenta minuts en aconseguir una cervesa (sempre i quant, la marea humana t’ho permeti).
Quan els carrers són molt plens de gent, sempre es fa una curiosa fila índia pels costats que cal anar seguint per poder sortir d’aquell laberint humà (normalment, aquestes files indies són d’una sola direcció, cal anar en compte en encertar la direcció correcta, encara que sempre hi pot haver algún individu que aparegui en direcció contrària).
Curiosament, aquestes files indies són iniciades per grups d’amics que, durant les festes de Gràcia, son més amics que mai, i s’agafen de les mans per no perdre’s (fa molt de festa major passar pels puestos agafats de les mans). Si no els coneixes no s’aconsella agafar de les mans, tot i que pot ser l’inici d’una gran amistat.
Parlant d’amistat, a les festes de Gràcia pots anar-hi sol, sempre acabaràs fent algún amic. És típic del lloc seure en una cadira que trobes buida miraculosament, i que el senyor que hi ha al costat (normalment amb un grau etílic important) entabli una amena conversa amb tu en la que us acabeu explicant la vida.
També relacionat amb l’amistat es produeix l’efecte: “los amigos de mis amigos son mis amigos”, amb lo que tu surts de festa amb 2 amics teus, que han quedat cadascún d’ells amb 3 amics seus, que han quedat amb una parella amiga seva... i acabeu 40 persones pel carrer (això si, tots en fila i agafats de les mans).
Com més avança la nit, més begut has d’anar (les famílies van desapareixent cap a altes hores de la nit, i t’has d’integrar amb el jovent que passeja amb gots de plàstic plens de cervesa).
Si no tens la possibilitat de arribar a cap barra, sempre podràs comptar amb la inestimable ajuda d’uns senyors que hi han a cada cantonada venent llaunes de cervesa (aquests senyors no són amics de la policia, per que quan apareixen les patrulles de mossos per allí desapareixen de sobte... o és que a lo millor estan jugant a l’escondite... o millor a “polis i a cacos”).
Donat que segurament beuràs molta cervesa (encara que no vulguis, jo crec que la beus per osmosi) s’hi habiliten uns labavos públics (es diuen així, però son unes caixes que fan pudor fotudes al mig del carrer) per a que puguis pixar quan el cos t’ho demani. Però el cos et demanarà pixar al carrer encara que estigui prohibit.
Si un està molt cansat a les festes de Gràcia, seu a terra, seure en cadires són mariconades. I si tens son... et tumbes, que per algo el terra és pla (compte no tumbar-se on abans algú hi ha pixat).
Cada carrer té una programació del que hi faran, però dificilment acabaràs anant a aquell concert que havies previst, ja que et quedaràs en un altre carrer, en un altre concert, d’un grup que ningú sap qui són, però com que vas borratxo trobes que ho fan força bé.
Bé, i podria estar molta estona parlant de les festes de Gràcia, però ja m’estic allargant massa i d’aquí poquet m’escaparé a fer una visita pels carrers abans no plogui i no quedin ornaments als carrers per poder fer “ooooooh!”, a veure si el temps acompanya aquest any. Però si torna a ploure com cada any... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimarts, 10 d’agost de 2010

Objectes perduts


Ara fa uns dies que no escrivia res al blog per que vaig perdre el meu pendrive (“conduir amb el penis” en anglès) on, a part d’altra informació, hi tenia el document on vaig escrivint els posts (post els he perdut), així que faig una crida (aaaaargh!) per si algú troba el meu pendrive blau (un pitufo conduint amb el penis), que me’l torni.
Com que hi tenia moltes coses (a part dels articles del “podria ser pitjor”) al principi em vaig enfadar una mica amb mi mateix per ser tant despistat, però després vaig pensar: si entro en còlera... on sortiré? Així que ressignació i a tornar a fer tota la feina que hi tenia per allí (si, hi tenia coses de la feina, res de fotografies guarrilles ni quelcom d’interès).
Que curiós que quan un perd una cosa (que no té ni la més remota idea d’on ni quan ho ha perdut) intenta fer el seu recorregut a la inversa quan se n’adona que ho ha perdut, a veure si l’objecte en qüestió es manifesta per art de màgia pel camí.
Jo quan era petit, que ja era un desastre i sempre perdia coses, vaig trobar la solució per trobar els objectes que perdia: llençar un altre objecte al mateix lloc on havia perdut el primer... i així aconseguia 2 objectes perduts. Com que era especialista en perdre caniques (quina moda més mítica la de les caniques...), em passava el dia tirant caniques al lloc on les perdia. Com que era petit (això sempre serveix d’excusa) i una mica tontet també (això encara ara no em serveix d’excusa), no m’adonava que el carrer de casa meva feia baixada. M’imagino tot de caniques baixant carrer avall (que si algún nen vivia al final del carrer deuria estar superfeliç veient com cada dia li arriben 10 o 20 caniques rodolant pel carrer). La fortuna caniquil que vaig perdre!
Però no només perdia caniques, de fet jo perdia de tot. Durant una època em vaig especilitzar en perdre la jaqueta del xandal (ma mare encara m’ho recorda actualment). Devia anar a 4 o 5 jaquetes de xandal per any. Clar, jo tot entretingut em posava a jugar a futbol, com que suava, deixava la jaqueta del xandal al costat de la porteria, i a l’acabar el partit... me’n tornava cap a casa tot fresquet. I a l’arribar a casa, la frase de rigor: “i la jaqueta del xandal?”. Aquí es produia un silenci incòmode, rotllo pausa dramàtica que ma mare entenia ràpidament, ja que el meu silenci volia dir “l’he perdut”, i ella, sense dir-li jo res, em responia: “ja l’has perdut?”. Efectivament, premio per ma mare, hauria d’haver anat a l’un, dos, tres o a algún concurs de la tele de llavors, per que sempre encertava els meus silencis.
Durant els anys vaig anar perdent una mica de tot: llibres de l’escola, l’estoig de classe, cromos, alguna que altra joguina, diners... fins que un dia em vaig perdre jo mateix per el poble on estiuejava, que mira si és inútil un, que quan uns veins em van trobar i em van preguntar si m’havia perdut i on vivia, jo vaig dir-lis que “a casa meva” (bé, no estava dient cap mentida, però crec que els veins necessitaven més dades per identificar-me). Per sort, era tan inútil fins i tot perdent-me, que m’havia perdut a menys de 50 metres de casa, així que em van trobar ràpid. Després em vaig anar fent més gran i ja vaig perdre la vergonya directament.
Més endavant, un expert en perdre coses com jo, em vaig passar molt de temps intentant perdre la virginitat, però això no havia manera de perdre-ho (ves quines coses).
I actualment, ja en el que la gent anomena una edat adulta (que no és lo mateix que una edat adúltera), continuo perdent coses: perdo el temps escrivint en un blog, perdo a la butifarra, perdo les parelles de les meves relacions, perdo alguna que altra feina, perdo la relació amb antics amics per que el temps ens ha portat per camins diferents... això si, per sort, un no perd mai l’optimisme i les ganes de viure, per que, i us ho diu un expert en perdre coses, cada cop que es perd una cosa, el record perdura i no es perd mai, i el fet de “perdre” va intimament lligat al de “guanyar”, i si amb el temps he perdut coses... també he guanyat. He guanyat noves experiències, noves feines, nous amors i nous amics.
I com diuen, lo important no és guanyar o perdre, sinó participar en aquest joc de la vida, no? Així que, si sou dels que també perdeu coses... són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

divendres, 30 de juliol de 2010

Las corridas


El primer cop que poso el títol d’un article en castellà... com es diu en català això? Corridas, corrides, corregudes o escorregudes? Bé, el fet és que veient el rebombori que n’han fet els mitjans de comunicació i que no hi ha blog que no parli del tema, jo no seré menys i també parlaré d’aquest tema: las corridas.
I és que com us haureu assabentat (si no sou un extraterrestre que acava d’arribar al nostre planeta, i tot i això l’extraterrestre no ha saber llegir i ser cec), s’han prohibit a Catalunya las corridas! Jo, pobre incult, vaig entrar en un estat d’estupor absolut en creure que a partir del 2012 ja no em podria còrrer mai més (i tampoc és que sexualment sigui molt actiu, però és un tema que em preocupà). I com ens ho farem? Haurem de practicar tots sexe tàntric a partir d’ara? Que això de controlar la ejaculació és molt complicat eh? (almenys per a mi!).
Però per a tranquilitat dels mascles, només s’han prohibit les corrides de toros. De totes maneres... pobres animalons! Ja no podran satisfer sexualment a les vaques i correm el risc de que no es reprodueixin! I cap al 2012 ja no neixin nous torets i vaquetes, la especíe s’extingurà i ja no podrem beure llet de vaca, ni menjar un bon bistec (i els iogurts continuaran portant bifidus?).
Davant del pànic que m’ha produït aquesta situació, he investigat molt sobre el tema, i us puc informar estimats lectors que els trets no van per aquí, que es veu que el que han prohibit és aquella cosa que feien en uns llocs que es diuen plaçes de toros (edificacions rodones utilitzades darrerament per a construir-hi centres comerciales, fer-hi tornejos de tennis o reconvertir-los en pabellons esportius) on surtien uns senyors marcant paquet amb una vestit que li diuen “traje de luces” (per que portes les curtes, que com et posis una mica “content” sexualment parlant, amb allò tant apretat, ràpid se n’adonarà el públic que has posat les llargues) als que s’anomena “toreros” (coneguts en els darrers anys per omplir pàgines en les revistes de premsa del cor), els quals es dediquen a una activitat lúdico-festivo-tradicional (lúdico per als toreros, festivo per als aficionats al toreo i tradicional per als toros, ja que sempre acabaven com manava la tradició: morts) la qual s’anomena “corridas de toros”.
Evidentment, tothom es lliure de tenir la seva opinió al respecte (al igual que considero que, en democràcia, també s’ha de respectar la decisió del que la majoria ha cregut oportú), i tampoc jo no sóc ningú per dir si està a favor o en contra d’aquesta activitat, però torno a trobar que passa exactament el mateix que comentava en un article anterior sobre el mundial de futbol: tot ho hem de polititzar? A mi me la repanpinfla si el toreo és tipicament espanyol, mexicà o hindú, només crec (i és la meva humil opinió, i desde el meu respecte per a qui li agradin els toros) que en el segle XXI, un espectacle no pot estar basat en el maltractament de l’animal (sigui un toro, un avestuç o la gallina caponata). I si torejar és un art, hauria calgut trobar alternatives per a actualitzar i modernitzar aquest art sense torturar a un animal. Jo que sé! Que el toro fos mecànic, que els toreros es toregin entre ells (un vestit de toro i l’altre de torero), o que, simplement, el seny ja hagués aparegut directament en la gent d’aquest art, i haguessin eliminat tot el que comporta clavar llançes, tallar orelles o putejar al pobre animal fins a la mort. Igual ningú hauria dit res si, simplement, la lluita fos realment home contra toro, sense espases ni res més, amb el capote, ara t’esquivo, ara no... i a l’acabar el toro cap a casa que ja ha fet una mica de footing. La gent no hauria tret mocadors blancs amb molt més sentit si la pobre bèstia simplement torna cap a casa seva como Pedro por su casa?
I que consti que la meva opinió no té res a veure amb nacionalismes! Les sardanes son catalanes i a mi, particularment, no m’agraden, i si les sardanes les fessim pegant els saltironets al damunt d’un munt de hàmsters, trobaria molt lleig el maltractament d’uns animals que no han demanat estar allí aixafats per espardenyes i també creuria just que es prohibissin.
Bé, en definitiva, que les tradicions cal respectar-les, però si visquessim sempre tradicionalment encara estaríem llençant cabres des de dalt d’un campanar per festa major, cremant a la gent a la foguera per que no són cristians, apalliçant a les dones impunement, tenint 4 negres a casa que ens abanicarien quan fes calor i matant a la gent simplement per que un és jueu, de color o homosexual (la veritat, veient aquests exemples que poso, encara hi han persones que deuen creure que això també son tradicions que cal conservar).
I si per aquest article em tallen les dues orelles i el rabo... i mira que jo me l’estimo molt al meu rabo... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dijous, 29 de juliol de 2010

L'article escrit sense cap lletra o


Després de l’experiència del darrer article escrit sense mirar el teclat, ara m’he animat a escriure articles “alternatius”, així que avui intentaré escriure sense ficar cap vegada la lletra “o” (excepte aquesta i la del titular, evidentment).
Si, ja veig que es ben estúpida la idea, encara que segurament és més estúpid que algú se l’estigui llegint, i intentant cercar alguna lletra d’aquestes que se m’hagi escapat. Si ets capaç de veure’n alguna tindràs premi. Escriume dient en quina paraula hi és la “lletra”, i tindràs el premi de... una nit de sexe desenfrenat amb qui escriu aquestes linies (se que es un premi paupèrrim, i que si ets femella i ben guapa me’n penediré sempre d’haver realitzat aquest article sense cap errada; i si ets mascle... ni em diràs que n’has vist alguna!).
Seria fàcil anar escrivint paraules sense aquesta lletra i sense cap sentit... negatiu, l’article tambe explicarà algun tema, i aquest tema serà, evidentment, la lletra “maleïda” (maleïda per a mi, per que resulta realment difícil evitar escriure-la cap vegada).
Aquesta lletra circular és la que fa 16 en l’abecedari (si la “ll” es té present, sense la “ll” seria la quinzena, i abans a cada quinzena havies de canviar el teu vehicle de banda quan el tenies aparcat pel carrer. La de multes que vaig arribar a pagar!)
Per escriure-la es fàcil, agafes un llapis (amb punta, que sense punta s’escriu fatal, si cal busca una maquineta de fer punta), el punxes en un paper (parlant de punxar, diria que hi ha un refrany català que diu que algú li va dir a algú altre, necessites que et punxi amb aquest estri afilat? I aquest altre li va dir a l’un, punxam, encara que a la panxa... nanai!), i fas un gest circular fins al punt inicial.
Aquesta lletra en particular, és similar al 0 (eh! Que és una xifra eh? Que crec que encara he evitat escriure’n alguna) i les nines inflables és la única lletra que saben dir.
Sembla mentida (i te’n fas creus quan intentes escriure sense ella) de l’imprescindible que resulta de vegades una lletra, i que sense ella hi ha multitud de paraules que has d’evitar utilitzar.
Per cert, us heu fixat que una gran quantitat d’insults empren aquesta lletra? Aquell que parla del mascle de la cabra, el que li dius a algú que mama, el del “gili”, el que fa referència a aquell habitacle vital per als cucs de seda abans de ser “butterflies”... (es que també sé anglès eh?). Encara que també n’hi han d’insults sense aquesta lletra: ruc, nap-buf, puta... (que mal parlat m’està resultant aquest article!).
En resum, gran lletra aquesta (segurament la més gran en superfície) i imprescindible per escriure un article amb una mica de sentit.
I ben estúpid l’article i l’experiment aquest d’evitar emprar aquesta lletra en particular (igual que el pati de casa meva, que també és particular, especialment quan fem el ball aquell de la patata...)
Bé, i deixaré aquí ja aquest article, que si el faig una mica més curtet, em serà més fàcil evitar escriure la lletra... la lletra... aquella.
Crec que finalment he evitat escriure la lletra. Si resulta que al final se me n’ha escapat alguna... sn cses que passen... d fet... pdria ser pitjr!

dimecres, 21 de juliol de 2010

L'article escrit sense mirar el teclat


Avui torno a tindre ganes d’article absurd (com si algún dia tingués ganes del contrari!), i escriuré un article sense mirar el teclat a partir del proper paràgraf. Us prometo que no hi haurà cap modificació i no tiraré mai enrera per rectificar, a veure que hi surt! (i si s’entén):

De petit em van apuntar a un curs de mecanogradua... ve bolia dir de macanogeafia... ostiam mestic posant nervios i aixo cada cop va pirjoe! Com podeu comprovar, els diners no van ser gaire ben invertits. Quins temps aquells en que la gent s’apuntava a coses com mecanogradia! (algun ciop escoiré •mecanogradia” be?). vaig a provar-ho; mecanogradia (ai), mecanografua (io), mecanografua (noooo), on coi esta la o? Noooo, la iiiiii (ara...). Tornem-hi: MECANOGRADIA. Burrrrrrrrf! Mecanograffuam, mecanogradua, mecnografia, macanografia, mecanograffia, mecanografua, mecanografia (per fiiiiiiiiiii).
Per cert, us informo que escric sense mirar el teclar pero si que miro la pantalla, que sino ka seria impossible. Vaif a fer una prova i ara escriué un paràrraf sense mirar la pantalla tampoc:

I a on miro= Ara semblo mitg rinro escrivint en un teclat u murant cao a l0aure,,, es deu estar entenent algo del que estic escrivint= Vaif a tornar a escirure mirant la pantalla...

Buf, vaja desastre... l’article realment es espurid (vill dir estupid)) i no deu interesar per a res al lector, pero us he de confesar que m’ho estic passant molt bve wscrivint.kim escruvint.lo (ja hi som=, escrivint-lo!
Per cert, tornant a la... mecanografua (no hi ha manera), que vonic (ifm no es que faci faltes d0irorofrafia, que tambe, es que m’equivoco de lletes!. El que deia, que tornant a la... ai ai ai... alli vaig... mecanofeafia (cada cop pirjoe), que binic eren aquelles linies que ens feien escriure on posavem: qwert `poiu,,, bi vukk dur bi,,, cukk dur bi, VULL DIR NO! Tirben.hi, torben,hi tornem.hi (on esta el guió!!!!?), a veire ara: qwert poiuy asdfg ñlkjhRealment veug que no soc un von mecanograf, i que tinc un problema especial en trobar les vocals i els signes de puntuacoó, com ara que volia posar un puntt i he posat una coma.
A més, quan ens apuntaven abans a aixo de mecanogradia (...), ho feiem amb aquelles maquines que ja han passat a l’oblir, i que es deien; maquines d’escriure. Que havies de picar les tecles amb una forña inudual i al acabar la linia... a dinar.li a aquella barreta per salrar a la seguent linia. I si t’equivocaves... aquell tipex tant miticm que era un paperet que havies de posar al lloc on picaves, Mira, ara sembla que escric una mica millor, serpa que m’he relaxat. Vaif a provar de nou a esciure la paralila maleida: mecanogradia (aoxp dei ser el dia que fas mecanogradia), collons am la d! On estpa la fff, aqui. A veure; mecanografua, ia ara la iiii; mecanografua, em tornarñe voif, boig. Eso.
Ara ja la gent va amv ordinadors i les maquines d’escriure an passat a la posterirtat. U ka gebt fa eks cursis de mecabnograia in line. Pero la meoria de mortals escriuren nomes amb 2 firs o amb 3, no, 4.. dirs (dirs dits), no vull posar “,”, vill posar “.....”!!!.
Bueno, crec que ja he desvariejat prouta estona, per o no cill acavar l’article sense escriure de nou la paraula mecanografua. Aaaaahhhh, mecanogragua, mecanogradia, mecanografia. Bieeeeen!,
Doncs fins aqui l’article sense mirar el teclat, ho sento si no s’ha entés res, poerpi b i eb sse nes, i si em passo nn article senser intentant escreiure la paraula MECANOGRAFUA... son coses que passen. De fert... podria ser pirhor!

dilluns, 19 de juliol de 2010

La platja


Avui, després de l’impàs patètic del darrer article, avui en fotré un la mar de intelectual (que això de “la mar” ve que ni pintat), i per fer-ho tornarem a parlar d’un tema estiuenc: la platja. I ho faré des d’un aspecte més tècnic, ja que tothom poc o molt ja sap que és una platja, així que intentaré aportar nova informació sobre aquest apassionant tema.
Geomorficament parlant (que no és parlar com si fossis amorfo) la platja és un depòsit de sediments no consolidats que varien entre arena i grava, excloient el fang ja que no és un pla aluvial o costa de manglar, que s’extén desde la base de la duna o el límit on acava la vegetació fins a una profunditat X on els sediments ja no es mouen (heu entés algo? Doncs jo tampoc, però ho diu la wikipèdia).
Aquesta profunditat varia entre platja i platja (vaya, vaya, aquí no hay playa) depenent de la batimetria (algo a veure amb la baticao?), la geomorfologia (mira, geomorficament estem parlant) i l’oleatje (ole! Atje!).
Els sediments (quina mania amb dir-ho així! Però això no és sorra? Amb “s”, que amb “z” no és precisament un sediment) a les platges poden variar segons... però quin rotllo no??? Fins i tot jo m’estic avorrint d’aquest tema ja! Si la platja tots sabem el que és! Bàsicament la platja és aquell lloc on la gent s’hi estira en una tovallola embadurnats de crema solar, per a posar-se ben morenos (els negres també es posen morenos?).
És un indret on la gent fa guerres territorials per conquerir petits terrenys que coronen posan-t’hi una sombrilla com si fos la seva bandera.
On sempre hi ha gent jugant a pales a la vora del mar i que és innevitable que la piloteta en algún moment vagi a parar a algú molestant-lo.
I on quan tornes a casa estàs tot salat, la sorra (la molt sorra) es posa entre els dits dels peus que sembla pegada amb superglú i acabes amb sorra fins al forat del cul.
Això si, a la platja també t’ho pots passar molt bé. Pots fer activitats aquàtiques dins el mar. D’entre elles destacaria el moment d’entrar a l’aigua i intentar passar per aquell punt que tots sabem (especialment els homes) en que la sensació de fred s’intensifica, però que sempre arribarà alguna onada que et putejarà de sobremanera. O aquells patinets que lloguen per anar mar endins pedalant com a cabrons, que sempre hi ha un dels dos que deixa de pedalar. I quan vols tornar ja estàs rebentat i, normalment, te n’has anat del lloc i ja no tens ni idea d’on està la paradeta de patinets de platja per a tornar-lo. Jo conec uns amics que van estar 10 dies buscant la paradeta de patinets de Comarruga, trobant-se durant la seva ruta una patera d’inmigrants, un creuer de singles, al David Meca fent un dels seus reptes, i al Bob Esponja (la insolació ja era important en aquells moments). Finalment van arribar a la costa italiana i almenys van aprofitar per fer una pizza (4 estaciones per a més informació). Com que no han aconseguit tornar el patinet encara, ara aquests amics meus ofereixen rutes guiades per la mediterrànea en patinet. I a més és dels bons el patinet eh? D’aquells que tenen un tobogan al mig! Lo dolent és que no saps mai d’on sortirà la ruta ni on arribarà. Però si tens sort pots acabar al delta de l’Ebre fent una paella, en alguna cala paradisiaca de la Costa Brava o en una platja nudista plena de sueques despullades (aixo nomes passa per aixo si ets el personatge d’una peli espanyola de principis dels 80). Tot i que també, si tens mala sort, i amb aquests tripulants seria el més normal, pots acabar fent la ruta del Nil en patinet envoltat de cocodrils, perdut enmig d’una colònia de meduses, atropellat per un trasanlàntic o sortint al telenotícies sota el titular: “gilipollas se pierden con un patinete por el mediterraneo durante 20 días”.
Sempre serà més segura la opció “tradicional” de quedar-se apropet de la horeta (“orilla” en català), disfrutant del sol i gaudint de la platja. I si no t’agrada la platja per que tu ets més de piscina... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

diumenge, 18 de juliol de 2010

L'article que no se on anire a parar


Avui he decidit escriure un article, en la linea dels darrers articles que cada dia son més absurds, sense plantejar cap tema en concret, sinó simplement anar escrivint les coses que em vagin venint al cap, ja que sempre me’n vaig del tema i l’he de reconduir i d’aquesta manera no cal tornar al tema principal, i ja veurem on acava l’article.
Segurament aquest tipus d’article no reportarà cap tipus d’interès per a la persona que el pugui arribar a llegir, però cal recalcar (calcar dues vegades amb paper de calco, no confondre amb els polvos de talco, que tampoc s’han de confondre amb un altre tipus de “polvos”) que els articles anteriors, tot i tindre un tema en el que estaven centrats, tampoc reportaven res de res.
Qui si que reporten coses, són els reporters de la tele, que com bé indica la mateixa paraula, són dos vegades porters. El titular i el suplent. Així, si poses un reporter de porter en un equip de futbol, no cal que tinguis porter suplent, per que el reporter ja val per dos. La de sous que s’estalviarien els directors esportius del equips si se n’haguessin assabentat d’aquesta informació! De fet, el sou d’un porter suplent, acostuma a estar mal aprofitat, ja que li estàs pagant uns diners a un paio per a que s’estigui tota una temporada veient els partits des de la banqueta, com aquest senyor amb trenes que juga de porter suplent al Barça i té nom de cuaderno de “pinto y coloreo”, que té un lloc preferent al Camp Nou per veure els partits. I si t’estalvies el sou de segon porter, també pots posar el seu lloc a la banqueta com a seient lliure i guanyar una pasta adicional.
Parlant de pasta, menjar tradicional a Itàlia, sempre m’he preguntat qui treballa posant el farcit als raviolis. Oh! I parlant de raviolis, algú s’enrecorda d’aquella sèrie que feien fa molts anys a TV3 i que es deia Ravioli? (això d’escriure sense saber on s’anirà a parar té la seva gràcia, ja que ni m’enrecordava d’aquesta sèrie!). La veritat, pel record que hic tinc diria que la sèrie en si (i en fa sostingut) no era gaire bona, però no se per què, hi guardo un bon record (record sense accent, que amb accent seria rècord, i jo no tinc cap rècord, al menys registrat, això si, sempre canto la melodia del MovieRecord als cines).
La veritat és que no sé si escriure un article d’aquest tipus té algún sentit, ja que realment això no té ni solta ni volta (ni John Travolta), així que crec que aquest experiment es quedarà en això, en un “experiment” (abans de ser “periment”) i em dedicaré millor a escriure articles sobre algún tema en concret, que interessaran més o menys (segurament menys), però dintre de la poca llògica almenys en tindran alguna (us heu adonat que en la darrera frase hi ha escrit “menys” tres cops?).
Menys vol dir “menos”, però si ho llegeix un castellà o llegirà “menis”, que si l’accentues a la “i” sona com aquell òs que hi ha sota el genoll i que els metges li foten copets amb un martell i la cama se’t torna tonta aixecant-se sola (no parlaré d’altres coses que també s’aixequen soles tontament...). Jo de petit em partia de riure deixant les cames penjant i pegant-me copets als menisc veient com la meva cama sortia disparada tota sola (com podreu comprovar, ja de ben petit estava demostrant que les meves neurones no donaven per a més).
Potser que ho anem deixant aquí ja, que aquest article ja és insalvable. El proper ja tornarà a tractar sobre algún tema amb una mica més de sentit... o no. Son coses que passe. De fet... podria ser pitjor!

dissabte, 17 de juliol de 2010

La mandra


Avui parlaré sobre la mandra. La mandra és aquella sensació de que no et ve de gust fer res i que avui em provoca que escrigui aquest article tant desangelat (és a dir, que no te àngels... Gonyalons).
Aquest és basicament un article escrit amb mandra (que tampoc és el nom d’una persona que està sentada al meu costat escrivint l’article). Mandra provocada segurament per la calor que fot.
Mandra per pensar sobre què escriure, mandra per escriure’l i mandra possiblement dels lectors de llegir-lo.
Curiosament quan tens mandra dins d’una sala, l’habitació es converteix en un animal: la “salamandra” (diria que és la pitjor parida que he posat en els 74 articles que s’han publicat fins avui al blog).
Així que després d’aquest patètic moment literari, aquí s’acava aquest article que és curtet per què, evidentment, em fa mandra allargar-me, i si a tu no et fa mandra... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

divendres, 16 de juliol de 2010

L'estiu


Ja fa uns dies que va arribar oficialment l’estiu (motiu més que suficient per dedicar-li un article), i com per tothom es sabut: a l’estiu tota cuca viu i una flor no fa estiu.
Si a l’estiu tota cuca viu... que fa aquesta cuca durant la tardor, l’hivern i la primavera?
I si una flor no fa estiu... dos flors si? O son multitut?
I què fa tardor, hivern i primavera? Ah, sí, la primavera la sang altera... i la prima Conchi de Lugo? I qui és l’Hugo? Pues el germà de la Conchi, o sigui, el cosí Hugo de Lugo. “Lugo” me estoy desviando del tema, encara que l’Hugo “és-tiu” del Pedro (“pedro” quina anada de l’olla... demano “pedró” per aquest paràgraf tant surrealista) i tornem a l’estiu.
Un dels símptomes inequívocs de que ha arribat l’estiu, és que fot una calor que et pots morir (però literalment), que surts al carrer i et ve una bafarada d’aire calent directament a la cara que sembla que estiguis al Sàhara (al desert, no al personatge de “El cor de la ciutat” que era germà del Tomàs, el violador del barri). I això quan hi ha aire!
La calor provoca irremediablement en l’individu que el fa suar, i la suor produeix pudor, amb lo que per les ciutats (normalment desertes de gent pels carrers, per que tothom es refugia en llocs amb aires acondicionats, piscines o platges) només hi queden personatges suats i pudorosos amb cara de pena que van treient la llengua tot assedegats (al ser de gats, no són de gos).
Les autoritats sanitaries (si son autoritats els hi haurem de fer cas) recomanen no sortir al carrer quan fa molta calor (no te jode, però si jo he d’anar a treballar!), anar per l’ombra (i com creuo segons quin carrer si l’ombra només està a una banda!) i beure molt líquid (amb lo que les nits d’estiu ens les passem pixant).
I parlant de les nits d’estiu... que dificil es conciliar el son (que bonica la paraula “conciliar”) amb aquesta calor! Que et fots una dutxa abans d’anar a dormir per estar més fresquet, i quan arribes al llit, amb la xafegor que fot, ja tornes a estar suat (però no te n’adones, per que com que acabes de sortir de la dutxa, et penses que la suor és aigua de la dutxa).
Si no tens aire acondicionat, lo més normal és dormir amb les finestres obertes (a veure si hi ha sort i passa una mica de corrent d’aire), però la solució de vegades és pitjor que el problema, ja que per aquella finestra oberta entra una tribu de mosquits assedegats de sang, que t’acribillen per complert durant la nit fent que quan t’aixeques pel matí sembla que tinguis la sarampió. I això si t’han deixat dormir, que els punyeteros mosquits son especialistes en passar-se la nit “zumbant” al voltant de la teva orella, que no em puc explicar mai com aquell soroll imperceptible durant el dia d’un mosquit volant, durant la nit es converteix en un atronador i molest soroll que sembla que els mosquits vagin amb altaveus (i amb un sub-woofer... o com s’escrigui).
Doncs res, que l’estiu ja ha arribat i toca soportar la calor com bonament poguem. Si ets afortunat i tens aire acondicionat, o tens una piscineta (ni que sigui de les de Toy aprop), enhorabona, ja que passaràs un estiu prou comodament, però si ets com jo i no tens ni un trist ventilador... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimecres, 14 de juliol de 2010

El mundial de futbol


Ja fa molts dies que va començar el mundial de futbol i pocs que ha acabat, aquell aconteixement esportiu que es repeteix cada 4 anys i que excita i motiva als mascles de sobremanera, que fins i tot ens mirem el partit Costa de Marfil contra Arabia Saudí, i després d’un mes futbolero al 100%, el mundial ja arriba a la seva fi.
Idiumenge va jugar la final “la roja” (que no és una guiri de salou que ha pres massa el sol, sinó que és el nom que se li dona ara a la selecció espanyola de futbol). És curiós aquest nom de “la roja”... evidentment, li han posat aquest nom per que van vestits de vermell (seria més divertit si s’anomenessin “la pistacho” o “la butano”), però curiosament, quan porten la segona equipació que és de color blanc, no se li diu “la blanca”, sinó que continuen sent “la roja”.
Cal destacar en aquest sobrenom, que si coloques una “i” al mig, la roja passa a anomenar-se “la rioja”, amb lo que passa de ser un país a una comunitat autònoma on es fan molts bon vins (que curiós el que pot arribar a fer una sola lletra!). Però no només això de màgic té el vocabulari, sinó que canviant la j de roja per altres lletres... la paraula canvia de significat! (ohhhhhhh!!!): rota, ropa, rosa, roma, roca, roba, roza, etc. (ups, crec que he vegut massa rioja i me n’he anat del tema).
La final la selecció espanyola la va jugar contra Holanda, país conegut pels seus... tulipans. Es veu que a Holanda hi va molta gent a fumar... tulipans, i que aquests... tulipans fan riure.
La selecció holandesa si que va de color butano, però no se li diu la butanera, sinó la naranja mecánica, o la Orange en anglès. Si Holanda és la Orange... Espanya seria la Movistar? I qui és la Vodafone? Bé, tant se val.
Deixant de banda la final que es va jugar diumenge passat, voldria destacar alguns aspectes que m’han frapat (m’encanta el verb “frapar”, sempre que puc l’utilitzo) d’aquesta competició celebrada aquest any a Sudàfrica (com la mateixa paraula indica, situada al sud d’Àfrica):
Els africans s’ho passen millor tocant les famoses “vuvucelas” que veient els partits, i quan estan una mica avorrits, es posen a tocar tots alhora com si fossin Louis Amstrong (que no és l’astronauta, és un trompetista).
Camacho canta una mitja d’entre 5 i 10 gols en els partits de la selecció espanyola, però no sabem si encara sua i té ronxes, per que els de Tele5 no li enfoquen els sobacos.
Ara ja no cal que es juguin els partits per a saber qui guanyarà, es solta un pop amb 2 caixetes amb un musclo a cadascuna, i el pop decedeix qui guanyarà segons el musclo que es mengi (jo crec que al final es retransmetrà només al pulpo aquell menjant musclos i tindrà més audiència que els partits de futbol).
En les entrevistes post-partit de la selecció espanyola és més interessant veure com interactuen la Sara Carbonero i l’Iker Casillas fent com si gairebé no es coneguessin que el contingut de la pròpia entrevista (menys en la entrevista final, que allí si que es van reconèixer de cop).
Els jugadors de la selecció del Japó fan tots la mateixa cara.
A la mascota del mundial, que és un lleó, no se li ha vist gens el pèl, que fins i tot em trobat a faltar el Naranjito.
A la pilota li han posat un nom molt raro: Jabulani, i la pilota en si també és rara de collons, per que fot coses molt estranyes (o això, o tots els porters del mundial i els xutadors de faltes s’han tornat dolents de cop).
I per últim, cada cop es polititza més el que per a mi és un simple joc, un esport, on, com ens va ensenyar el Torrebruno quan erem petits després de cantar allò de “tigres-leones”, lo important és participar. O almenys això és el que em van ensenyar a mi quan practicava esport professionalment: que guanyi el millor, i és de bon esportista saber guanyar, però de millor esportista encara saber perdre i felicitar al campió. Per això aprofito el meu blog també per donar la meva opinió ara que la gent per aquí Catalunya es debateix entre els que van a favor de la selecció espanyola i els que van en contra. Jo només dic que un mundial de futbol és precisament això, la copa del món on es decideix quins jugadors de quin país juguen millor al futbol i es mereixen aquest títol. Així que, si guanya Espanya els seus campionats o no... pues si guanya serà per que s’ho ha merescut, i sinó és que s’ho haurà merescut més algún altre. Que imperi allò que sempre s’ha dit de “que guanyi el millor”. I si el millor finalment és Espanya... no per això ningú deixarà de ser més català o menys català, simplement és futbol, un esport i un entreteniment, i amb la política prouta feina tenim! I si tu ets dels que creus que el futbol també implica política... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimarts, 29 de juny de 2010

Els metges


Ara feia uns pocs dies que no actualitzava el blog per que no m’acavo de trobar del tot bé (serà que no em sé buscar) i només faig que anar fent visites al metge a veure si algún dia aconsegueix esbrinar que és el que tinc, que sembla que encertar amb el que tinc sigui més difícil que guanyar el pote del rosco del pasapalabra.
Això si, mentres el meu metge Sherlock Holmes intenta esbrinar el misterio de mi malestar, et tenen entretingut amb les més variades activitats que analitzarem a continuació.
Et fan fotocòpies del teu cos a les que li diuen radiografies (que amb aquest nom jo em creia que eren com escrivia qui treballava a la radio), i que aquella màquina de fotos post-moderna (que és molt gran i rara de collons) et fot una merda de foto en que realment no es veu gairebé res, ja que els hi surt sempre velada, només es veuen els ossos que penses “coi, com m’he aprimat!”.
També et fan unes proves a les que li diuen analítiques, quan en realitat són tot un seguit de putades per a comprovar la teva resistència, que riu-te’n de les proves que feien al mític programa “el gran juego de la oca”: et punxen per treure’t sang (i fan com amb els petits-suís o els donuts, dos tubos mejor que uno); et fan pixar en un potet que si ja diuen que als homes ens costa fer punteria al labavo imagina’t en aquell potet, que al damunt després l’has d’anar passejant amunt i avall com quan vas amb un cubata per la discoteca; i per si això no fos prou, has d’anar-hi en dejú (que no és dilluns dit per un andalús, encara que t’hi poden fer anar en dilluns, siguis andalús o no), mig mort de gana, que no m’estranya que després mai no et trobin res de bo (si anessim ben alimentats segur que no em faltarien ni leucocitos, ni globulitos, ni lacasitos ni res acabat en “itos”).
Un altra cosa que cal destacar d’anar de metges, és el deplorable panorama que veus a les sales d’espera dels ambulatoris (el nom de “ambulatori” és per que hi has d’anar en ambulància?), dels hospitals o dels hospiquals. Sembla el concurs de mister i miss enfermo, a veure qui fot pitjor cara i la palma abans. Si encara no et trobaves del tot malament, t’entra una depressió repentina davant d’allò que ja et penses que d’aquesta malaltia no en surts. I la tensió que s’acumula en aquestes sales d’espera? Tothom pendent de que els avisin pel seu nom, en una curiosa contradicció de ganes de voler entrar per no esperar més, però de no voler saber que tens realment per si és dolent. Allò és com un camp de concentració de la espera.
I finalment, l’estrella per excelència de tot procés “malaltil”: el metge. Aquella persona que t’ha de solucionar tots els problemes, vestit amb una bata blanca (igual que el meu profe de pretecnologia del cole, per cert, l’assignatura amb un nom més estrany de totes les que vaig estudiar). Amb aquella simpatia natural que tenen (alguns eh? Que no se m’ofengui ara el gremi de metges), que sembla que hagis fet alguna cosa dolenta per posar-te malalt, que en veure’ls tant serios els hi diries: “ho sento eh? No era la meva intenció trobar-me malament per fer-li perdre el seu preciós temps”. Això si, la solució per saber que et passa, abans de fer les proves que he descrit anteriorment (i d’altres que espero no haver de fer-me), és la més bàsica: fer-te preguntes. Per això tants anys estudiant medicina? Per preguntar-te “on et fa mal?”. I després d’aquesta pregunta tant simple i senzilla, comença una mena de “el juego de tu vida”, on el metge comença a interrogar-te (que només li falta el flexo) sobre les coses més diverses i absurdes. Jo crec que moltes d’elles son simplement per que el metge és cotilla, i com que li toca treballar en l’hora que fan el “Sálvame” i no el pot veure, després fan els seus propis “sálvames” entre els metges amb les vides dels pacients, que ens convertim en les seves Belens Estebans de turno.
Això si, ningú et lliurarà de que, tinguis el que tinguis, et prenguin la tensió (que me l’han pres tantes vegades que ja no en tinc jo de tensió, la té tota el meu metge).
I aquest tema realment donaria per escriure encara moltes linies més, però he d’anar al metge, així que, si no m’he mort encara, continuaré amb el tema en una altra ocasió. I si m’he mort... son coses que passen. De fet... de fet... bé, de fet no sé si podria ser pitjor!

divendres, 11 de juny de 2010

El pis nou


Si senyors (i senyores), fa uns dies que ja tinc el meu pis nou (nou per a mi, ja que nou del tot tampoc és, seria de “segona mà”, o més aviat de “segona persona”). A partir d’ara ja soc un home hipotecat i ja puc dir que tinc un pis en propietat (bé, realment en propietat del banc, però les claus les tinc jo).
Que bonica la sensació d’entrar al pis i poder dir: “tot el que veuen els teus ulls, és meu” i que depriment el pensar: “pues vale, però aquest pis està completament buit, i encara no hi ha ni llum, ni aigua ni gas”.
Així, si fa uns dies parlàvem de les complicacions que portava implícita una mudança quan es deixava un pis, ara començarà una “mudança inversa” tornant a colocar tots els mobles i coses que s’havien tret del pis anterior, i pujar de nou tots els electrodomèstics que s’havien baixat (així que començarà de nou la operació rentadora, nevera, televisor, llit... i lumbago).
Un dels moments curiosos de quan et converteixes en propietari és la visita al notari. Aquell senyor que et cobra un pastón simplement per “donar fe” del que hi posa en uns papers. I tant que hi dona fe! Jo també hi donaria fe si em paguessin el que cobra! I per què es diu “notari” la feina d’aquest senyor? Per que es “nota” que no fot gairebé res? I el seu despatx: la notaria (la “notaria” la baixada del meu compte corrent després de passar per allí? Oh i tant que si!), o com diuen els venedors de loteria: “hay ‘notaria’ oiga!”.
I un cop “notariat”, a deixar el pis habitable: escombrar, fregar, rentar, pintar, reformar, amoblar, decorar i tot allò que acabi en “ar”.
I per donar l’alta de llum, aigua i gas et demanen papers que un no sabia ni que existien, com la cèdula d’habitabilitat, que a mi això de “cèdula” em sona al bitxo dolent aquell verd de Bola de Drac que tenia un punxó a la cua i quan punxava a un personatge el desinflava.
I un cop ja ho tingui tot acabat... cap al piset a viure-hi! I a descobrir tantes i tantes coses que un ignorava i que descobreix quan viu sol.
Com per exemple, aquelles boles de pèl a l’estil del far west (o lejano oeste... contrari del cercano oaquel) que ningú sap com apareixen i que es creen totes soles, i que van creixent i creixent si un és una mica guarro i no escombra habitualment. Que surts al pasillo i les veus rodolar i penses: “carai, que guarro soc, com s’acumula la merda... i que grans s’han fet!”. Es coneix gent que fins i tot ha establert una amistat sòlida amb una bola de pèl ja que l’ha vist crèixer des de petita i ja s’havia convertit en un habitant més de la llar.
O descobrir que la nevera no s’emplena sola i que s’ha d’anar a un lloc que es diu supermercat a comprar-hi coses per a que quan s’obri la nevera no es vegi aquell espectacle dantesc de que hi hagin només cerveses i una tomata partida per la meitat tota pansida que et va sobrar un dia que vas fer-te pa-amb-tomata (o com dirien a les espanyes: pa amb tumaca).
Però quan de debó te n’adones de que estàs vivint sol, es quan arriba aquell dia que estàs sentat a la taça del wàter fent les teves necessitats i te n’adones que s’ha acabat el paper de wàter. A qui crides per a que te l’apropi? A una bola de pèl? És un dels moments més cruels de la soledat: aquella excurssió que s’ha de fer amb els pantalons baixats a la recerca del paper de wàter perdut.
I parlant del paper de wàter, descobrir que quan un rotllo s’acava... hi queda un cartronet en forma de tub que no desapareix sol! Jo que estava convençut quan vivia amb els meus pares que aquell cartronet regenerava automàticament el paper al seu voltant i es veu que no, que s’ha de llençar. D’això me’n vaig adonar el dia que tenia una dotzena de rotllos de tubs de cartró sense paper al wàter, tots a dins del bidet (un concepte curiós també el del bidet, aquell gran desconegut del cuarto de bany que fa bonic tindre’l però que només serveix per a recolzar-hi els peus quan et poses a tallar-te les ungles dels dits dels peus).
Almenys, al traslladar-me a aquest pis nou, ja comptaré amb la experiència d’haver viscut sol en d’altres ocasions, i així no caure en errors del passat i la inexperiència, com haver de fer 7 o 8 forats a la pared a l’hora de penjar un cuadre amb un taladro fins a encertar amb la broca correcta (que si algú despenja un cuadre del meu pis vell descubreix a sota un collage de forats que sembla que allí hi hagin fusilat a algú), com que si deixes la roba estesa molts dies i no la reculls a temps torna a ploure i has de començar de nou tot el procès de rentat i assecat, com que els aliments més inversemblants també tenen data de caducitat i sempre te’ls trobes caducats l’únic dia que et ve de gust menjar-te’ls, com que les plantes no tenen “autorriego” i que es pansseixen si no les vas regant de tant en quant ja que no serveix l’argument “ja es regaran quan plogui”, o com que la pols sorgeix del no res i s’acumula als espais més inesperats amb especial predilecció per estanteries on hi tens llibres, dvd’s o figuretes de “tot a 100” (curiós concepte el del “tot a 100” que el continuem mantenint tot i que ara es ven tot a un euro en aquestes botigues envaïdes pels xinos aquests darrers anys).
I si torno a caure en aquests errors de nou... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dijous, 10 de juny de 2010

69


Ja em arribat a l’article 69, i aquest número, evidentment, es mereix un article per si sol.
Com la majoria de gent sabrà, aquest número va íntimament lligat a una postura sexual, així que l’article d’avui és per a majors de 18 anys i porta 2 rombos (com posaven a la tele fa anys i feien alguna peli una mica pujadeta de to).
Abans d’entrar en profunditat (mmmm... “en profunditat”...) en l’article (ah...) informar als lectors que la informació que hi exposo no està basada en fets reals, sinó en informació treta d’internet, per a que ningú no es pensi que soc un expert en la matèria (tot i que ja m’agradaria).
El 69 és una postura sexual (o com diria el Chiquito: sexuarrrrl!, pecadorrrrrr de la pradera... jarl!) que permet la practica del sexe oral (aqui s’enten “oral” com que s’utilitza la boca per a fer-lo, res a veure amb estar hores y hores parlant de sexe) mutuament i de manera simultanea.
Per aconseguir aquesta postura, normalment els dos individus es situen sobre una superfície (evidentment no ho faran volant), l’un sobre l’altre. Però, enlloc de situar-se cara a cara, cadascún ubica el seu cap davant els genitals del contrari, permetent d’aquesta manera que puguin ser estimulats al mateix temps.
Es recomana per a utilitzar aquesta postura, porta els “baixos” ben nets, i no emetre fratulències durant la realització d’aquest número (el 69, no un número circense, encara que si aquest número el fessin en algún circ segurament hi tindrien més públic... a no ser que el 69 el fessin l’enano bombero torero y la mujer barbuda, que llavors no sé jo si agradaria gaire aquest número a la gent... o potser si!).
Bé, tornem on estàvem. Aquesta posició és una variant que apareix a la enciclopedia sexual mundialment coneguda com a Kama Sutra (que no es cap marca de llits), un interessant llibre que ens indica que també hi ha variants del 69. Una d’elles es de peu (incòmoda de collons), i consisteix en que l’home asumeix l’esforç i carrega sobre si a la dona, la cual en posició invertida a l’home, o sigui, cap-per-baix (que li deu baixar la sang al cap, però així està en igualtat de condicions, ja que a l’home també li “puja la sang al cap”...ullo, que no vol dir precisament que li puja la sang al molt capullo), només serà sostinguda per les seves cames. Es veu que aquesta postura pot arribar a ser més motivadora que la tradicional 69 (bé, tant “tradicional” tampoc és per a segons quina parella) al llit o sobre qualsevol superfície on s’hi puguin tumbar (els fakirs ho poden fer fins i tot en aquells llits de claus que tenen, que en el seu cas son llits de claus per fer claus). Jo he de confesar que aquesta “variant” no l’he practicada mai, però realment fot mandra tant d’esforç, amb lo bé que s’està tumbadet al llit!
Tornant al 69 habitual, cal destacar que aquesta postura és bastant versàtil (en vers i en prosa), ja que no només es pot realizar sexe oral simultani: felació i cunnilingus (o dos felacions i dos cunnilingus en cas de relacions entre parelles del mateix sexe, no del mateix sexe que jo, sinó del mateix sexe entre ells), sinó que pot ser alternat amb técniques masturbatòries (mas turbatories que menos)o diferents estímuls sexuals dels més diversos: sobre els genitals (amb 2 collons!), jocs anals (no confondre amb jocs “anuals”, que aquest son jocs que es disputen un cop a l’any), carícies varies,... això si, es recomana no mossegar el membre viril del mascle, ha de ser molt desagradable (que li diguin al marit de Lorena Bobbit).
Sovint és una postura que s’utilitza en el joc previ a la penetració (bé, internet diu “sovint”, no sé jo si a la vida de cada parella es realitza tot lo “sovint” que agradaria als membres, mai millor dit, de la parella en questió), però si les persones que hi participen ofereixen la estimulació apropiada pot donar molt plaer conduint a l’orgasme i la ejaculació (si això passa, molts cops ja s’acava el joc previ i ja no hi ha joc posteriori, a dormir que entra son).
En el cas de parelles home-dona, s’aconsella que la dona estiqui a dalt a l’adoptar aquesta posició, per que si l’home es posa a dalt resultaria molt molest, ja que donat que el penis (sinónim de polla que queda més fi) està erecte (o ho hauria d’estar vamos...), per la dona és bastant difícil manipular-lo si està sota (i pot anar rebent cops de polla, coneguts popularment com “pollazos”, al cap).
També es pot arribar a masturbar la verga (un altre sinónim de polla utilitzat a Berga), ja que treient-la i posant-la a la boca de la dona (o d’un altre home) és com si l’home s’estigués masturbant (que això diu la teoria, però bueno... no és ben bé el mateix!).
El nom de 69 ve del fet de que els números 6 i 9 són el mateix caràcter (quin caràcter que tenen) però girats 180º (la rodoneta del costat del 180 vol dir graus). La postura, originalment, no era “69”, sinó “6 i 9” i, com ja vaig dir en un altre article dedicat als números, sort que la postura sexual no era “64”, per què con el 6 i el 4... yo hago tu retrato.
La teoria sobre l’origen d’aquest nom es basa en la representació que fan els números (que no és que els números siguin actors i facin una representació de teatre, sinó que “representen” simbolicament). Es considera que la part redondejada del número és el cap, mentres que la part punxeguda son els genitals (genitals de l’home i geniquals de la dona).
I aquí acabo aquest article que sembla de la doctora Ochoa (per als que son una mica joves i no saben qui és, una senyora que presentava el programa “Hablemos de sexo”, o com deien els de Martes y 13: "hablemos de eso", fa uns anys a televisió espanyola). Espero no haver ferit la sensibilitat de cap lector amb aquest article (encara que si és lector del blog la “sensibilitat” no serà precisament una paraula que el defineixi), i si apareixen els de Intereconomia i diuen que soc un zorron i un guarro... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimarts, 8 de juny de 2010

La son


Avui tinc son. Bé, gairebé cada dia quan m’aixeco tinc son, però es que avui tinc MOLTA son (son: ‘fill’ en angles). I el tindre son m’ha fet plantejar: per què tenim son?
De vegades dormim molt poques hores i, evidentment, tenim son. Però és que d’altres vegades dorms moltíssimes hores... i també tenim son! Llavors... que coi és el que provoca que una persona tingui son?
Es veu que el cos humà (especialment aquella cosa que tenim a dins del cap que li diuen cervell, que pel que diuen tots en tenim un, encara que hi ha gent que sembla que no en tingui) necessita per poder funcionar correctament “desconectar” durant unes hores, llavors dormim i fem una mena de “reset” per a tornar a estar la mar de frescos (com diria un amic meu: “tu si que ets fresco!”) i iniciar un nou dia amb les forçes renovades. Val, fins aquí anem bé, em sembla perfecte que el cos necessiti unes horetes de descans, però llavors... quin sentit té la son? Si ja he dormit! Que és la son? Una mena de “virus” del descans? I el cafè és el seu antivirus?
La son es caracteritza per aparèixer especialment a altes hores de la nit (indicant clarament que s’ha d’anar a dormir) o al despertar-se pel matí (indicant també que apaguis el despertador i tornis a dormir 5 minuts més, entrant en un bucle cinc-minutil que mai s’acabaria si les obligacions de la feina no existissin i ens fessin aixercar sobtadament dient “osti, m’he adormit!”, produint-se l’efecte “despertar instantani” que consisteix en pegar un bot sortint del llit i anar cagant llets a treballar). Però també apareix la son en els instants més inesperats.
Un d’ells es després de dinar. Dinar + sofà és un binomi que provoca son, i si a aquest duet dinar-sofà li afegeixes el “tour de França” per la tele, això és sinònim de migdiada segura.
Una película aborrida també fa son, i aquest és un dels moments més difícils que pot provocar la son en una persona, el fet de voler saber com s’acava una peli, i notar com els ulls se’t van tancant sols, el cap comença a fer petits moviments espasmòdics al moment que t’estàs adormint, i aquella película es converteix en una agonia de sensacions fins que t’adorms, que generalment no te n’adones que t’has adormit, i et despertes pensant que només has tancat els ulls un moment, però quan veus que la peli ja s’ha acabat et dius “ui, pues m’he adormit!”. Per cert, quin és el mecanisme del cervell que fa que la son adivini quan s’acava una película? Per que sempre et despertes just al moment d’acabar, sense que ningú et digui res.
Quan aquesta son que es té amb el visionat d’una peli la tens acompanyat d’una persona de l’altre sexe (i especialment si la película és un conyàs i l’ha triat l’altra persona), a aquesta son l’acostuma a acompanyar la pregunta de la parella en qüestió en el moment just en que t’estàs adormint de: “que t’adorms”?. A la que un respón fent-se l’home més despert del mon: “que va! Si m’està encantant aquesta peli!” (si aquestes paraules van acompanyades de la coletilla “carinyo”, millor que millor).
Aquesta sensació de la “son de película” es molt similar a la “son de classe”, aquells dies que estaves a classe, al cole o a la universitat, intentant canviar la postura i fent veure que t’interessava molt el que explicava el professor, però que la son et venç i l’únic que se t’ocurreix es recolzar el cap sobre els braços i mirant cap a baix, fent veure que estàs molt concentrat, quan en realitat t’estàs fotent una siesta de collons en mig de classe.
Altres elements que curiosament provoquen son, son (mira, dos vegades “son” seguits) els trens i els avions. I aquests mitjants de transport també compleixen el “despertar màgic per intuició” de les películes de cine, fent que et despertis repentinament segons abans d’arribar a destí.
I que es pot fer per eliminar aquesta sensació de son? Doncs lo òptim (si és diumenge o si no tens res més a fer) és tornar-se a dormir (que no elimina la son, però reconforta), i sinó... una bona dutxa d’aigua freda. I si tot i així la son no marxa i vas tot el dia com un zombie... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dissabte, 5 de juny de 2010

Pa pa papaparara


Se m’ha enganxat la melodia de l’anunci d’aquest estiu d’Estrella Damm, i ara cada cop que tinc una cervesa a les mans tarararejo el “pa pa papaparara...” de la canço.
I no es aquesta la unica cosa estranya que m’ha “provocat” aquest anunci (que no es que l’anunci em provoqui, sino al contrari, que m’ha “frapat”... m’encanta aquesta paraula): ara espero la nit de la revetlla de Sant Joan amb candeletes (que no vol dir que la esperi acompanyat de moltes dones petites que es diuen Candela), per anar fins a Cadaques, i quedar-me alli a la platja mirant els velers que s’hi vagin apropant a veure si s’hi baixa d’algun d’ells un parell de noies carregades amb una caixa d’estrelles.
Com mes d’un haguem tingut la mateixa idea, aquell vespre la platja estara ple de tios mirant cap al mar veient pescadors barbuts (que es el mes normal que baixin d’un vaixell, que per aixo es diu “vaixell”, per que la gent “baixa” d’ells).
Pero com apareguin un parell de noies amb un velero (llamado libertad)... ja es poden anar preparant, que tindran 200 “buitres” esperant-los per anar cap a Ciutadella (que no hi cabrem tots en aquell vaixell).
Pero com que “de ilusion tambien se vive” (mal, pero se vive), jo tinc la esperança (que tampoc es una noia que esta en posesio meva i que es diu Esperança) de que estare jo tot solet alli, apilonant fustes per fer la foguereta (potser m’hi acompanya algun amic que sera el primer que haura de lligar per que l’anunci segueixi correctament el seu curs... curs del 92), i prenent una cerveseta.
I despres... patapam! Al barco a navegar i cap a Menorca, a disfrutar de la platja, prendre el solet, anar amb bici rotllo “verano azul”, sortir de marxa, saltar des d’un penya-segat (que sembla el nom d’una penya de l’aplec del caragol), jugar a pales... i viure un estiu d’anunci, tot i que jo soc una mica desastre i lo mes normal seria que em maregi al barco (i em passes tot el viatge vomitant i treient el cap per la borda com aquells gossos que treuen el cap per la finestra dels cotxes prenent l’aire), que em fotes cremades de segon grau amb la foguera de sant joanm m’agafes una insolacio a la platja (i agafes aquell color de gamba que si algu et toca et deixa els dits marcats i tu fas “au!”), que em caigues amb la bici i em peles tots els genolls com quan era petit, que els cavalls aquells negres m’atropellesin pel damunt i m’aguessin de portar a urgencies, que al saltar de la roca al mar caigues en un lloc que no es prou fondo i em fotes un trau al cap, i que si sortissim de marxa m’agafes tal cogorcia que em perdes per Ciutadella tot sol i cantant el “pa pa papaparara” tot borratxo (seria una curiosa nova versio de l’anunci, el final alternatiu).
Pero, evidentment, aixo no passara, ja que es precisament aixo, un anunci (que anuncia que aquestes coses a les persones normals no els hi passa), i es com a les pelis, que tot el que hi expliquen acostuma a ser ficcio. Pero tambe ja se sap el que diuen: la realitat molts cops supera la ficcio, i tirant la vista enrera, la veritat es que alguns estius viscuts ja han estat realment magics i plens d’experiencies fantastiques. Aixi que... no se realment que em deparara aquest estiu, pero amb l’optimisme del ritme del “pa pa papaparara” i una cerveseta a les mans, segur que nomes podran ser nous bons moments. I si no es aixi... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Ah! I per primer cop en el blog... s'hi publica un video!! (m'ha costat 67 articles esbrinar com es penjava un video per aqui...)