La mudança

Aquests dies he estat ultimant aspectes d’una de les coses mes pesades del mon: la mudança. Porto un mes fent la mudança i encara no he acabat! Com poden haver-hi tantes coses en un pis tant petit!
Una de les caracteristiques de la mudança es que comences empaquetant-ho tot i guardant –t’ho tot en caixetes ben ordenadet el primer dia, i al darrer acabes fotent-t’ho tot al vent i que no t’importi una merda cap de les coses que tenies.
Jo, per sort, vaig tindre l’ajuda inestimable (que no vol dir que no me l’estimi) d’algun que altre amic per traslladar el que anomenare “mobles grossos”.
Que considerem “mobles grossos”? Doncs aquells que mentres els baixes per les escales fan patir per la teva integritat vital. Aquella nevera que deixa al teu amic atrapat a la cantonada de l’escala, amb una cara de pena que en aquells moments li llençaries limosna, o aquella televisió de 78 polsades que en aquells moments te’n compraries una d’aquelles petitones que la gent s’emportava als campings , de 1/2 polsada i que semblaven una radio enlloc d’una tele.
Una de les gracies de no tindre ascensor (si el tens no es una mudança com deu mana) es que, al baixar-ho tot per les escales, sempre hi ha d’haver algu a la part de dalt i un altre a la part de baix. Mentre el de baix treu el fetge, es fot vermell com un perdigot i maleeix al senyor Samsung, LG o la marca de l’electrodomestic pertinent, el que esta a la part de dalt s’ho mira amb cara de suficiencia com dient “pero si tampoc pesa tant!”.
I sempre hi ha el tipic paio que posa la ma fent veure que fa força pero realment no esta fotent res. Aquest puteja molt, per que a part de no ajudar molesta, ja que els tres no cabem per les escales al moment aquell tant traumatic de “la curva” (riu-te’n tu de la llegenda urbana aquella de la “chica de la curva” a la carretera... si volen fotre por de veritat... que fotin una nevera “no-frost” a la cantonada d’una escala!)
Pero l’electrodomestic que realment m’ha sorpres es la rentadora. Com pot arribar a pesar tant aquell trasto? Amb que les fabriquen? Amb peses d’halterofilia? I lo que es mes curios, com es que el senyor aquell del Miro que ens la va portar a casa la portava tant tranquil com qui porta un bolso?
I despres de tota la mudança, a saber si tots aquests trastos funcionaran un cop instal·lats al pis nou! Per que despres de tots els cops que han rebut dubto molt que aquell microones torni a escalfar mai mes una pizza.
Les mudances del segle XXI ens porten nous dilemes que mai ens hauriem plantejat: les cintes de video VHS val la pena guardar-les? Com es possible que coleccioni tantes caixes de CD buides? Qui s’ha menjat els CDs que hi havia dins? M’he d’emportar el router d’internet si quan em doni de nou d’alta me’n donaran un altre?
Despres d’haver-me enganxat de l’esquena, d’haver fet viatges i mes viatges transportant caixes i de que els meus dits semblin llonganisses per haver-se quedat enganxats amb tots els mobles possibles, espero que aquesta sigui la darrera mudança que hagi de fer. I sino... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Aries

Aquest es el meu signe del zodiac (no de la llantxa, de l’horoscop) i donat que els nascuts aquests dies som d’aquest signe en concret, avui l’article sera del rotllo “pitonisa Lola” o senyors que llegeixen les cartes per la tele a altes hores de la matinada, i parlare d’aquest signe en concret (per que es el meu i per que em dona la gana).
Per ser Aries has d’haver nascut entre el 21 de març i el 20 d’abril (dona igual de quin any, l’any es indiferent). En l’astrologia, Aries es el primer signe zodiacal (curios que sent gent del març-abril es comencin a comptar els signes per aqui) i sol representar-se com una cabra o un cabro (que es el que acostumo a ser jo).
Diuen que els Aries som aventurers i energétics, pioners i valents i segurs de si mateixos (Indiana Jones debia ser Aries). Tambe es conegut que som bastant cabeçudos, que no vol dir que tinguem el cap gran, encara que alguns el tenen, sino que som molt cabuts (es a dir, que cabem en qualsevol lloc) i que sempre volem tenir la rao (aqui em dono la rao a mi mateix).
Jo no hi he cregut gaire massa en aixo dels horoscops, mes que res per que no trobo coherent que a tots els paios nascuts entre aquests dies els hi passi el mateix que diu la pagina aquella en concret d’un diari o revista. “Hoy te vas a enamorar”... i ja tens a 40.000 aries enamorant-se pel mon a la vegada, que com s’enamorin tots de la mateixa persona acabaran a osties.
Anem a pels “aspectes” que concorden amb els Aries: L’element que lliga amb ells es el “foc” (ara entenc per que sempre vaig tant cremat), el planeta: “mart” (no hi penso anar mai que em cau massa lluny), el color: “vermell” (conegut popularment com “roig”), la pedra: “amatista” (una pedra que trobes en qualsevol carrer vamos... quin coi de pedra es aquesta?), metalls: el “ferro” i “l’acer” (com si fossim “Ironman”), l’aroma: la “madreselva” (a que huelen los aries?... zum zum zumzum zumzumzumzumzum... uuuuui... pues a madreselva... hay que joderse... pues jo en conec un que “huele a sudor”), el mode: “l’activitat” (sempre en mode actiu, com diria Van Gaal: “siempre positifo, nunca negatifo”), la virtud: el “valor” (valor y al toro), la necessitat: “l’acció” (aixo si que ho tenim, que som actius per naturalesa) i el millor dia de la setmana: el “dimarts” (pues vale, a mi em continuen agradant mes els dissabtes i diumenges, que faig festa).
El que m’encanta dels horòscops es que et “puntuïn” en amor, salut i treball. Avui en amor 3 cors (sobre 5), no esta mal..., salut 5 iconos de caretes que somriuen (estic com un roble) i treball 1 miserable signe de euro (que no tinc un duro vamos). Aixo si, si no ens puntuen com ens agrada aquell dia no li fem ni puto cas a l’horoscop, nomes hi estem d’acord quan ens diu coses bonicotes.
Un altre aspecte que em fa gracia son les “compatibilitats” dels signes (com els programes d’ordinador que no et son compatibles amb el sistema operatiu). Jo en aquest sentit, per molt Aries que sigui, dec ser com un ordinador d’aquells antics, un 286 o un 386 (o si m’apures un “spectrum”), que ja no es compatible amb ningu.
Tambe voldria destacar alguns personatges famosos que son Aries: Van Gogh (que es va tallar la orella), Marlon Brando (que es fa fotre gordo com un baco), Quentin Tarantino (que fot unes pelicules de sang i fetge que fan esfarair), Nieves Herrero (jarl!)... collons! Quins paios mes raros son els aries!! Encara que tambe hi ha algun aries que em fa gracia que ho siguin com Eddie Murphy (per a mi sempre sera el Superdetective en Hollywood o si m’apures el Principe de Zamunda), Miguel Bose (“estuve a punto de... de casi casi nada”... no puc evitar cantar-ho) o Emilio Aragon (per a molts famós per ser “medico de familia” o president de la Sexta pero per a mi, sempre sera l’ex-payaso de la tele que em va fer creixer seguint la linea blanca al mitic programa “Ni en vivo ni en directo”).
Be, la veritat es que no se per que he fet un article avui sobre l’horoscop, ja que es un tema que ni per a mi em resulta interessant, pero bueno, tema “zanjat” (com diria en Gaspart) i ja no caldra parlar sobre el tema en un altre dia.
Aixi que, si el teu horoscop et diu que no trobaras amor en ta vida, que la teva salut fot pena i que sempre seras pobre, no cal que et facis la carta astral, son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Visc...a Lleida

Darrerament estic fent uns articles una mica mes personals, suposo que tants canvis en la meva vida necessito reflexar-los d’alguna manera o altra en algun lloc, i aquest blog n’esta sent el dagnificat.
Avui parlare de la ciutat on vaig neixer, on vaig creixer i que en definitiva, no ha deixat mai de ser la meva ciutat (i que ara ho tornara a ser de totes totes): Lleida.
Per fi, quan em preguntin “on vius”? Podre tornar a dir “visc a Lleida”, una ciutat...
On vivim sempre dins d’un nuvol al que la gent li diu boira.
On un castell corona la ciutat vigilant que tot estigui en ordre, fent-nos sentir a tots princeps i princeses, i en els nostres contes no tenim drac, tenim “lo marraco”.
On tenim dos guerrers que ens vigilen qui creua el pont.
On per posar els noms dels ponts no ens trenquem el cap: si el pont es vell li diem “pont vell”, si es una mica mes nou “pont nou”, i si enlloc d’un pont es una passarel•la... pues “la passarel•la”.
On vivim el clima com deu mana, sense mariconades, si ha de fer fred fot una fred que pela, i si ha de fer calor, et derreteixes al sol.
On pots anar caminant a qualsevol lloc, pero com que som com som, tambe agafem el cotxe.
On passejar pel carrer major no es nomes anar de botigues, sino que es una acte social en el que et vas trobant amics i coneguts.
On per molt que ens canviïn els noms dels supermercats, sempre comprarem al Pryca i al Simago.
On per anar al teatre anem a un lloc on per a l’altra gent es mata el bestiar (l’escorxador) o es ven peix (la llotja).
On no tenim ajuntament ni alcalde, tenim Paeria i paer en cap.
On tenim els nostres propis “San Fermins”, pero enlloc de amb toros amb caragols i on menjar caragols es molt mes que un apat, es una festa i un aplec.
On les festes majors son festes reals dels lleidatans que envaeixen els carres per viure la festa amb els seus amics.
On la millor fira que tenim es agraria, per que som gent que venim del camp.
On no ens limitem a menjar fruita, ens mengem la NOSTRA fruita.
On la gent no queda a qualsevol lloc, sempre tenim llocs comuns de trobada amb noms propis: “el tractor dels campos”, “indivilimandonio” o “lo pedrusco de Ricardo Vinyes”.
On si ens arriben visitants per aire, l’aeroport el fotem a Alguaire, per que per tothom es sabut a Lleida que “aire que ve d’Alguaire”, i si ens arriben en un tren amb nom d’ocell, a la estació li diran Lleida-Pirineus, pero naltres sempre anirem buscar-los a “renfe”.
On som i ens sentim catalans, pero utilitzem el nostre dialecte i em creat el nostre propi diccionari (veure article anterior, si en tens ganes, sino no cal que el vegis).
On tenim paraules que nomes entenem nosaltres.
On la “e” es molt mes que una vocal, i lo “lo” es l’article mes facil d’usar.
On el Segre es molt mes que un riu, es la nostra platja on prendre el sol, el camp on fer la mona o l’estadi on practicar esports.
On enlloc de catedrals, tenim “seus”, i com que som mes xulos que un ocho (un ocho es xulo?) en tenim 2, una de nova i una de vella.
On no ens cal mar, que per banyar-nos tenim les basses.
On sense ser Paris, tambe tenim camps elisis, pero nosaltres lis diem “los campos”.
On sense ser Barcelona, tambe tenim un camp nou, pero nosaltres li diem “Camp d’Esports”.
On no tenim torre Agbar, pero anem sovint a la torre o al bar.
On no tenim Sagrada Familia, pero la familia es sagrada.
En definitiva, un lloc on val la pena viure.
Ara si que, de nou, visc a Lleida... i visca Lleida!

L'amistat

Avui em toca fer un article una mica mes serios del que es habitual, i es que un bon amic meu esta passant per un moment dificil i, tot i que tant jo com les meves amistats ens ho acostumem a prendre tot en conya, hi ha dies en que es una mica mes dificil que d’altres fer conya de qualsevol assumpte, i avui es un d’aquells dies.
Sembla que darrerament anem alternant amb les meves amistats moments de felicitat (naixements de nous membres que van engrandint la nostra petita-gran familia, amics mediatics que escriuen llibres, aniversaris i trobades diverses) amb moments durs (malatia d’un fill, preocupacions varies i l’estat de salud complicat d’algun dels nostres pares). Avui es un d’aquests dies durs donat que el pare d’un molt bon amic esta en una situacio molt critica, i com que (els que ja em coneixeu ja ho sabeu) no soc una persona que acostuma a exterioritzar massa els seus sentiments, he pensat dedicar un article del blog a aquest amic en particular (i fer-lo extensiu a tota la resta d’aquests amics que feu que, cada dia, sigui una mica mes facil viure amb un somriure a la boca).
Com que el blog ha fugit sempre dels personalismes (tot i que molts sabeu qui soc, sempre el blog s’escriu des de l’anonimat) i no es fa referencia a noms concrets, aquest article tambe sera aixi, pero la majoria ja sabreu de qui estem parlant.
I per a que tampoc aixo es converteix en un article llacrimogen (m’agrada viure sempre les coses des de l’optimisme i intentant no perdre, tot i que en algun moment sera inevitable, l’estil habitual d’aquest blog) parlare de l’amistat en general i en majuscules: L’AMISTAT.
Per situar-nos, la paraula “amistat” ve del llati “amicus”, que possiblement va derivar de “amore” (estimar). Evidentment, no podia ser d’una altra manera, ja que jo no se identificar un amor mes gran que el que transmet un bon amic. Amb els amics no ens fotrem morreos (a no ser que anem molt borratxos) ni arribarem a tindre sexe (a no ser que anem molt molt borratxos), pero no cal dir un “t’estimo” per saber que ens estimem tant (o mes) que amb aquella persona a la que anomenem parella. De fet, els amics (almenys els meus amics), mai no demanen res a canvi de donar la seva amistat, i passi el que passi, per molt temps o distancia que ens separi, l’amic (i l’amor de l’amic) no decreix ni una miqueta. Ja sabien be el que es feien els llatins buscant l’origen etimologic de la paraula.
Encara que tambe es diu que podria vindre del grec (a: sense i ego: jo). Tampoc anirien errats, ja que llavors amic significaria “sense el meu jo”, amb la qual cosa considerariem a un amic com un altre jo, i es que realment sense els nostres “altres jos” tampoc podriem viure.
Diuen que el gos es el millor amic de l’home i, aquest cop, jo discrepo. Tot i que alguns amics de vegades son una mica gossos, el millor amic de l’home es un altre amic, i n’hi poden haver de molts tipus: amics inseparables, amics a distancia, amics casuals, amics amb “derecho a roce”, amics d’amics... i els que jo anomenare “amics-amics”. I a aquests (i a un especialment que te nom de personatge de Disney) es a qui va dedicat aquest article, per que els “amics-amics” son molt mes que amics, son “familia”, son part d’un mateix, i quan ells riuen jo tambe ric, pero si ells pateixen... es impossible no patir tambe amb ells.
Cadascu viu l’amistat de formes molt diverses, i la veritat es que jo amb els meus amics tenim una manera de mostrar-nos afecte bastant particular. Pero com sempre diem: “ja ens coneixem”. No som massa de trucar, ni de veure’ns cada dia, pero no dubtem ni un sol moment en que ens tenim al costat i, per si algun dels meus amics ho ha arribat a dubtar algun cop: “si, ja em coneixeu, pero em teniu al costat”. I suposo que es molt facil dir que les dificultats serveixen per ser mes forts, i que hem de tirar endavant (per que tirar enrera es cosa de crancs, no de persones), pero no ens en queda una altra en aquesta vida que tirar endavat, seguir lluitant, treure energies d’alla on puguem, que la vida son dos dies (i un gairebe ens el passarem dormint).
Aixi que tampoc vull allargar-me, que no volia tampoc posar-me serios en exces (i crec que no ho estic aconseguint). Nomes dir-vos: amics, si, a vosaltres, als meus “amics-amics”, que us estimo, que anims i força per enfrontar aquests obstacles que ens anem trobant en el dia a dia, que compto amb vosaltres i se que compteu amb mi per continuar creixent plegats. I a tu en particular, amic que de vegades no t’entenc quan parles, amic que sempre hi ets, AMIC en majuscules, que no estas sol, que soc aqui pel que necessitis i que tambe t’estimo (sense mariconades, pero amb mariconades tambe).
I quant ens tornem a veure, ja saps que et somriure, per que el somriure es el nostre dialeg, i la rialla la nostra força, pero si per un dia hem de plorar... son coses que passen. De fet... nomes podria ser pitjor si no tinguessim amics.

Tenor Masini

Fa prop de 7 anys que he estat vivint en un carrer de Barcelona (be, al carrer no, en un pis situat en aquest carrer) anomenat Tenor Masini. Ara que ha arribat l'hora de deixar aquesta casa on he passat els darrers anys, he volgut buscar informacio sobre el senyor que dona nom a aquest carrer, l'arxifamos "Tenor Masini" (tant famos que m'ha costat lo seu trobar informacio per internet).
El paio en questio es deia Angelo Masini i, evidentment, fou tenor (si fos arquitecte, el carrer s'hauria dit Arquitecte Masini, o si fos cardenal, Cardenal Masini, o si fos "chapero"... no hauria donat nom al carrer).
L'Angelo Masini va neixer a Forli (continuant amb les habituals referencies futbolistiques dels meus articles, com el defensa de l'Espanyol Forlin) el 28 de novembre de 1844, i va morir el 28 (li agradava fer coses els dies 28) de setembre de 1926 a la mateixa ciutat (pero durant la seva vida va sortir d'ella eh?), i fou reconegut amb el sobrenom del "tenor angelical".
Va debutar l'any 1867 a Finale Emilia amb "Norma" (no la Duval) de Bellini, pero va obtenir el seu primer exit (el seu primer Greatest Hit) amb "Aida" (no la serie de televisio, sino la opera) a Florencia l'any 1874.
L'any seguent (o sigui, si se sumar be, el 1875) va cantar el "Requiem de Verdi" (com els cines) a Paris, Londres i Viena (com els panecillos) convertint-se en un dels tenors mes celebres d'Europa (i aixo sense internet!).
El seu repertori incloia operes de Rossini, Donizetti, Auber i Meyerbeer (que sembla la defensa de la Juve) cantant set anys a Moscou ("mos-cou" lo cul, pues renta-te'l) i setze temporades a Sant Petesburg (que no he sabut trobar quin dia es celebra aquest sant).
Verdi (l'amo dels cines) va dir d'ell que era la veu mes divina que havia sentit, que era com de vellut (segur que tenia veu de nena).
Del 1880 al 1890 hi va haver una gran rivalitat (rotllo Barça-Madrid) entre Masini i el navarres Julian Gayarre (va deure guanyar Masini, per que a Gayarre no li van donar el carrer), que cantaven tant al Liceu com al Principal, havent-t'hi una gran rivalitat entre "gayarristes" i "masinistes" (caldra saber si algun d'aquests "tifosi" van ser els que van cremar el Liceu).
Es retira l'any 1905 per que ja sabia que li havien de fer un carrer al barri de Sants.
I colorin colorado, este articulo se ha acabado. Si no t'ha agradat, son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Lo nou diccionari lleidata-catala

Avui, i sense que serveixi de precedent, parlare d’un llibre. El motiu d’aquest sobtat interes meu per la lectura no es altre que el fet de que un dels autors es un bon amic meu que ja ha fet aquelles 3 coses que diuen que ha de fer tot ser huma abans de morir: plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre (l’ordre no cal que sigui aquest, ja que en aquest cas es compleix la propietat commutativa, fent referencia a l’amor d’aquest amic meu per les matematiques, de que “el orden de los factores no altera el producto”... jo sempre ho he dit en castella per que ho vaig aprendre aixi).
Doncs aquest llibre en questio, es titula “Lo nou diccionari lleidata-catala” i sera presentat “en societat” aquest vespre (aproximadament cap a les 20.00h. al Cafe-Teatre de l’Escorxador de Lleida).
“Lo diccionari” ja esta disponible en la majoria de llibreries de Lleida (i en algunes de Barcelona) i es mes que recomanable (no per que el recomani jo, que no tinc credibilitat alguna, sino per que ho recomanen fins i tots webs que en saben de literatura) i es molt mes que un “divertimento” per rescatar paraules i expressions de les comarques de Ponent que poc a poc han anat passant a l’oblit, o d’intentar explicar a la resta de catalans, que sempre ens han dit als de Lleida: “Que raro que parleu”, el que signifiquen les nostres paraules d’una manera divertida, distesa i que us posara mes d’un somriure a la cara mentres el llegiu. Es un llibre ame (amb E i amb accent a la “e”), didactic, divertit, ben escrit i ben ilustrat (com la “amanida ilustrada”, un plat d’alguns menus que sempre m’ha cridat la atencio) i que us/ens/els fara passar una molt bona estona.
A mes tots els que som d’aquestes contrades (les lleidatanes vull dir) mes d’un cop ens em trobat en la situacio de posar-nos uns “kets” i ens mirin en cara estranya (ah!... “bambes”!). O de fer un pase per les “escarranxes” jugant a futbol (un “caño” vamos) o com em va passar a mi amb una noia barcelonina: dir-li que ja era tard i que anessim al llit a “agitar-nos” (buscant quelcom mes al dir-li aixo) i que ella interpretes que em volia “agitar” a l’estil “agitese antes de usar” i es penses que era un paio molt estrany i no em menges una rosca aquella nit.
Els seus autors son Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta (quin d’ells es el meu amic del que parlava al començament de l’article?) i el proleg va a carrec de l’entranyable “home del temps” convertit en protagonista de sit-com Lo Cartanya.
Ja sabeu, llegir es cultura, pero llegir en lleidata es la ostia! I com diuen els mateixos autors del llibre: “lo lleidata es facil, txarra’l”, i si no lo vols txarrar, al menos llegix-lo (i si no saps llegir, regala’l per Sant Jordi, que per fi podem regalar un llibre en “lleidata del bo” en aquesta data tant senyalada, ja veuras com, si ets xicota i regales “lo nou diccionari lleidata-catala”, no faras res mes que rebre milions de roses. I sino... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

L'article 50

Si senyors (i senyores), aquest es l'article numero 50 del blog. Despres de molts intents i d'una constancia mes aviat minima, he arribat a aquesta memorable xifra d'articles estupids escrits sense que cap d'ells resulti d'un minim interes.
I per a continuar en aquesta linia, aquest tampoc aportara res als seus lectors (res mes que una lleu perdua de temps llegint-lo).
Tenint en compte que el primer article (titulat "Els blogs") va ser escrit el 29 d'octubre de 2007, aixo representa... un moment que trec la calculadora... una mitja de 1,61 articles al mes (buf, vaja merda de mitja!), i si tenim en compte que fa 890 dies que vaig escriure aquest primer article, surt la estimable xifra (per que jo me l'estimo molt aquesta xifra) de que escric un article cada 17,8 dies.
I per celebrar aquest article 50, he decidit afegir la "pestanya" de "seguidors" al blog, per constatar que realment nomes tinc un seguidor (un o una tal "Odisea 3", que no se qui coi deu ser, pero moltes gracies), i un nombre variable de lectors que es mouen en una forquilla (em fa gracia que es moguin en una forquilla... de fet millor que en un ganivet que podrien prendre mal) d'entre 3 i 5 lectors.
Pues molt be... interessant? Gens. Pero que hi farem, son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

La mona

Avui es el “dia de la mona” i, com mana la tradicio, els “padrins” regalen la mona pertinent als seus fillols.
A part de fer el tipic acudit de: “Em fas la mona?” i llavors un es posa a imitar a un mico, aquesta tradicio te una llarga historia especialment a Catalunya.
La mona de Pasqua (a partir d’ara li direm unicament “la mona” pero dic que es de Pasqua per a no confondre amb els animalons avantpassats de l’home que es pengen dels arbres i s’oloren el cul... es veu que no em progressat gaire) es un dolç esponjos (com el Bob Esponja, que vive en una piña en el fondo del mar) que sol acompanyar-se de xocolata (i d’unes palmeres que sempre s’acaben utilitzant per fer pessigolles a la resta de gent que esta dinant, i uns “pollitos” grocs ben curiosos que aquell dia envaeixen les mones de tot el mon). Darrerament es posen tambe ninotajos ben variats, desde pitufos, a superherois, princeses (per les nenes o pels nois poc masculins), jugadors de futbol o tot allo que un pugui arribar a imaginar (fins i tot s’ha arribat a veure un vibrador en una mona).
El nom es creu que prove de “munus” que significa “regal” en grec (a que no ho sabieu aixo? Doncs jo tampoc, pero ho he trobat a la Wikipedia), tot i que alguns estudiosos (gent molt llesta, no qualsevol que estudia pels examens) afirmen (fent que si amb el cap) que el seu origen pot provenir del terme arab “munna” que significa “provisio de la boca” (pero llavors un bocata de fuet tambe seria una “munna”).
Abans les mones eren generalment rodones (ara la majoria tambe, si no se t’ha caigut abans) amb uns ous durs a sobre. Amb el temps aquests ous durs es van tornar de xocolata (per que un ou dur al damunt d’un pastis no pegava ni amb cola) i darrerament els ous s’estan sustituint per les mes variades formes de xocolata, convertint-se els aparadors de les pastisseries en autentics museus de l’art xocolatil.
La tradicio era que es posessin tants ous a la mona com anys tenia el nen al que se li donava (pero n’estaven fins als ous de posar tants ous i ara ja no ho fem). El “tope” d’ous que es posaven era 12, per que es feia la mona fins que el noi complia els 12 anys (que es l’edat en que feien la primera comunio, i un cop “comuniat”, et quedaves sense mona, sense ous i sense pollitos grocs).
En alguns indrets es celebra el dia de la mona reunint-se les families i en d’altres reunint-se un grup d’amics i anant a algun indret a menjar-se la mona plegats (si hi pot haver una mica de camp per correr i aprofitar el bon temps millor). Jo soc d’aquesta segona tradicio, la d'anar amb els amigotes (quan es possible) a fer una bona comilona tots plegats.
Aixi doncs, si avui heu anat a menjar la mona por ahi, espero que tingueu una bona digestio. I sino... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Divendres Sant

Si ahir parlavem de Dijous Sant (be, nosaltres no, nomes jo... de fet tampoc parlava, escrivia) avui ho farem de Divendres (com el programa de sobretaula de TV3, entenent la paraula "sobretaula" com "que ho fan en l'horari despres de dinar", ja que si jo em trobo al paio aquell calvo quel el presenta assegut al damunt de la meva taula del menjador em moro del susto).
El Divendres Sant encara es mes morbid (no se si existeix aquesta paraula en catala... que te mes "morbo" vamos) ja que en aquest dia es commemora ("com-me-mora" jo no ressucito!) la mort de Jesucrist a la creu. Per que li agrada a la gent celebrar coses tristes? Que es celebri el Nadal (el tenista no, el dia aquell de desembre del "fum, fum, fum") com a naixement vale, pero celebrar que un paio la palma i damunt d'una forma tant bestia com clavant-lo a una creu no es una mica salvatge? De fet l'11 de setembre els catalans no celebrem tambe una derrota? I es que en el fons es obvi que els sers humans som morbosos per naturalesa, sino no s'enten que tinguin tanta audiencia programes com Salvame (version "normal" o DeLuxe), La Noria o DEC (o "Donde Esta tu Corazon") en que es realitzen autentiques crucifixions publiques dels freaks televisius.
Tornant al tema, es sabut que Jesucrist va morir clavat a la creu, tot i que el paio, al musical de Jesucristo Superstar, encara continuava cantant! La crucifixio (que aixi es diu a aquesta curiosa manera de matar a la gent) era un metode antic de execucio (una mena de "cadira electrica" de l'epoca) on el condemnat era lligat o clavat en una creu de fusta i deixat alli fins que moris (com be reflecteix la gran pelicula "La vida de Brian" fins i tot podies fer alguns amigotes de les creus veines abans de morir). Aquest metode va ser utilitzat pels romans fins a l'any 337 DC (aixo vol dir "despres de Crist"), tot i que es veu que la crucifixio encara ara es utilitzada en alguns llocs.
Jesus en questio va ser condemnat a morir a la creu per ordre de Poncio Pilatos (famos per la frase "a ratos como Pilatos" que, segons mana la tradicio, s'ha de contestar a l'anteriorment formulada "te jodes como dijo Herodes"). La familia descendent de Pilatos s'ha fet famosa en els nostres dies per haver instaurat un nou metode de gimnasia que te molt exit als gimnasos (per si algu es justet i encara no ho ha entes, em refereixo als "Pilates").
Doncs Poncio Pilatos-Pilates Ping Pong Pelotas para pipas... ui, se me n'ha anat molt l'olla... volia dir que el Poncio aquest era gobernador roma per aquel "entonses" de la provincia de Judea, i pressionat pel liders jueus escandalitzats que Jesucrist digues que era el Messies (res a veure amb Messi, jugador del Barça) va condemnar-lo a la creu sota el carrec de traicio a Roma per declarar-se "Rei dels jueus" (i ara declarem reis del Pop i del Rock com si res... ah! I Lorenzo Lamas, rei de las camas!).
A la creu en questio hi posava INRI, que no era la marca de la creu, sino que vol dir "Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum" (que encara que sembli que diu "Y esos nazarenos que ponen iodo al perro Rex de la tele", vol dir "Jesus de Nazaret, Rei dels Jueus", i al crit de "Dios mio, Dios mio, por que me has abandonado?" (en llati "Eli, Eli, lema sabactani" per que no sabia castella) va morir per passar a la posteritat i a la llegenda amb la seva posterior resurreccio (o no...). Pero donat que aquest blog es simplement informatiu (informatiu-deformatiu mes aviat), no continuarem analitzant aquest tema per no ferir sensibilitats ni crear suspicacies de catolics o agnostics.
Doncs per aixo basicament celebrem Divendres Sant, pero si simplement el celebrem per que es festiu i ve un pont de puta mare... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Dijous Sant

En el calendari cristia dijous sant es el dijous de la setmana santa (evidentment)en que es commemora l'ultim sopar de Jesucrist amb els seus deixebles (sort que aquell dia va organitzar un sopar com Deu mana, mai millor dit, que si els arriba a convidar a un Frankfurt en lloc de beneir el pa i el vi, a les mises igual beneiriem el ketchup i la mostassa).
A mi sempre m'ha cridat l'atencio (l'atencio crida?) aixo de "l'ultim sopar"... Judes, abans de trair Jesucrist, va esperar a que fes la digestio? Que hi havia de menu? (que si nomes van menjar pa i beure vi van deure agafar una borratxera d'escandol). Despres del sopar van fer copa i puro? I si van fer copa... aquesta tambe era amb el Sant Grial? S'havia passat de carajillos Judes? La resta de deixebles se'n van anar a la disco despres de sopar? En un sopar on eren tot tios, van parlar de noies? I de futbol? Quin era l'equip de Jesucrit? El F.C. Jerusalem? I hi havia algun apostol que era el tipic que contava xistes durant el sopar? I per que van convidar al Judes si sabia Jesucrist que esgarraria la festa? Per compromis?
I si la "ultima cena" va ser com la va pintar Leonardo da Vinci, per que es van serure tots a la mateixa banda de la taula? Hi havia una tele a l'altre costat i estaven veient el futbol? I que "cutxitxeen" tots al quadre? Tots aquests dubtes la Biblia (un Best Seller) no me'ls ha aclarit mai.
El fet es que aquest sopar va passar a la historia marcant el dia en que s'acava la Quaresma (exjugador del Barça actualment a l'Inter de Mila).
Es veu que aquest dia es el de la fraternitat, ja que Jesus va rentar els peus als seus deixebles... un altre tema a comentar. No hi ha res millor a fer en un sopar que posar-se a rentar els peus dels altres? Portaven tots les ulles tallades? Algun tenia un "ull de poll" o uñero?
Abans el Dijous Sant era el dia del silenci(no del programa de 33, sino del silenci de no dir res) i la gent no sortia de casa, es practicava deju (vaja dia mes aborrit, i quina gana!) i les campanes no marcaven les hores com a mostra de respecte (campana sobre campana, i sobre campana una... quina gran lletra la d'aquesta nadala).
Encara ara en alguns indrets es cel·lebren processons de silenci, on s'escenifiquen la captura, crucifixio, l'agonia i la mort de Crist (unes processons "gores" vamos), i en algunes poblacions tambe es representa la dansa de la mort, una dansa medieval on es recrea l'arribada de la mort que es veu que es para morir-se.
Be, doncs fins aqui avui aquesta petita explicacio sobre en que consisteix el Dijous Sant. Si no us ha agradat... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!