Les supersticions

Ja fa uns dies que vaig deixar “penjat” el tema de les supersticions quan vaig parlar del “dimarts 13”, així que reprendrem avui el tema.
Quan parlem de supersticions no ens referim a cap super heroi ("Super Esticions") ni al nom d’un Supermercat, sinó que el terme ve del llatí (avui vaig de “guays”): "superstitio"... pues vale!
Anem doncs a analitzar algunes de les supersticions més conegudes, coses “quotidianes” que es veu que donen mala sort:
- Trencar un mirall: Una superstició prou obvia, ja que la mala sort ja l’has tingut al trencar-lo.
- Passar per sota d’una escala: Hi ha vegades que resulta pràcticament impossible no passar-hi per sota per que et foten les escales d’una manera que es inevitable passar-hi per sota. Doncs sabíeu que la tonteria aquesta ve per que l’escala simbolitza un triangle que representa la Trinitat? (doncs jo tampoc ho sabia, ho he llegit a la Wikipedia), i es veu que creuant-la s’atempta contra ella (tres contra uno, mierda para cada uno).
- Creuar-se amb un gat negre: Una bona putada per als amos de gats negres. Però aquí què dona mala sort? Que un gat negre se’t creui per davant o que la persona es creui per darrera del gat?
- Tirar la sal: Una superstició ben curiosa ja que si se’t cau la sal damunt de la taula et dona mala sort, però si la tires per damunt de l’hombro, bona sort... i si se’t cau a la taula per damunt de l’hombro?
- Trepitjar primer amb el peu esquerre al aixecar-se: Si t’han amputat la cama dreta, aquesta també es una putada (de fet ja ho és per si sol que t’amputin una cama per això...)
- Obrir un paraigües dins de casa: Aquesta es de gilipolles, ja que què collons fot algú obrint un paraigües dins de casa?
- Creuar-se amb un tort al sortir de casa pel matí: Em refereixo a un tuerto, no a un que va tort... que també es mala sort que amb la gentada que hi ha pel carrer, el primer que et trobis tingui un ull a la virulé.
- Que un actor surti a l’escenari amb un prenda groga: Estesa entre els actors i un suplici per a qui fes de Mochilo (el plàtan) a Los Fruitis o per l’actor que anés dins de la gallina Caponata.
- Que el nuvi vegi a la núvia vestida abans de la cerimònia: evidentment seria molt millor que la veiés despullada.
I a part d’aquestes més o menys conegudes, n’hi ha d’altres que he descobert llegint sobre les supersticions i que m’eren totalment desconegudes i m’han fet certa gràcia:
- Resar amb les cames creuades: Tant de temps resant alguns creients i ara resulta que si ho feien amb les cames creuades tindrien la mala sort de que no es complissin els seus desitjos.
- Posar el pa al revés a la taula: Com es posa segons quin pa al revès? Les barres “tradicionals” encara, però i “el pa rodó”? I les “llesques”? Tenen una cara A que dona bona sort i una cara B que dona mala sort?
- Tallar-se les ungles els dies que no tenen erre: La millor de totes. Ja ho sabeu, no ens podrem tallar les ungles els dilluns, dijous, dissabte i diumenge (encara que hi ha gent que no se les talla tampoc els dimarts, dijous i divendres, peazo guarros, que arriba l’estiu i veus allò per la platja amb uns dits dels peus amb visera que fan esfereir).
Així doncs, si algú té alguna superstició d’aquestes que he anomenat, en un proper article parlarem del contrari: coses que donen bona sort.
I avui llenço un repte, a veure si algú es capaç de fer tot això: el dia de la seva boda, que ha de ser un dia 13 (si es dimarts millor, encara que s’hauria de tallar les ungles el dia abans, dilluns), just aixecar-se amb el peu esquerre i trencar el mirall del wàter, que en esmorzar deixi el pa del revés a la taula, tiri la sal, i just abans de sortir de casa obri un paraigües; i en sortir... que vagi directe sense mirar a ningú a una caseta de la ONCE a buscar a un tort per a que sigui la primera persona que vegi. Després ja pot anar a casa de la núvia per veure-la vestida abans de la cerimònia (pel camí intentar creuar-se amb un gat negre i passar per sota d’una escala), i un cop estiguin ja a la cerimònia, vestit de groc com demana la ocasió, que resi amb les cames creuades... segur que aquell matrimoni li va genial... i sinó... son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

L'article 8

Aquest és l'article 8 - vuit - buit (breu, concís, i sense contingut com la resta, per algo es el "buit", que per cert és un nombre no primer, de fet és el vuitè)



























I és que avui no estic inspirat (quan un no està inspirat es pot dir que està expirat?), però són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Els articles llargs

Darrerament alguns lectors i coneguts se m’han queixat de que els articles són massa llargs i que els hi fa mandra llegir-los... Algú ha dit que són més llargs que un dia sense pa... (jo he passat més d’un dia sense pa i els dies se m’han fet igual de llargs).
Així doncs em declaro (marido y mujer?) en vaga indefinida (o sigui, que no la defineixo) fins al proper article, i per això aquest article és més curt, per afavorir que el pugueu llegir i així de pas llegiu els anteriors (mandrosos, que sou uns mandrosos).
Aprofitaré aquest petit “repòs” per plantejar dues enquestes (ja que és l’únic que alguns es miren) sobre el funcionament del blog, ja que no tinc clar cada quan escriure els articles (per no escriure massa ni massa poc... i malaguanyat) i sobre l’extensió dels mateixos.
Això si, continuem amb la tònica (Scheweppes... o com collons s’escrigui aquest coi de beguda) d’escriure articles sense cap mena de contingut: de 7 articles, 4 parlant del propi blog ,2 de sèries de TV3 i 1 sobre el “dimarts 13”... reconec que el nivell és cutre, cutre...però són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

El Dimarts 13

Tot i que avui sigui Dimarts 13, la veritat és que tothom diu "Martes y 13", com recordant aquell mític duo humorístic format pel Millán Salcedo i el Josema Yuste (Yusté quien es?)
Aquest dia es veu que és el dia de la mala sort. En principi hauria de ser el divendres 13 (que ara també és nom de peli de por i del Jason aquell amb màscara de hockey estripant budells a tort i a dret), però es veu que a España, Grècia i als països llatinoamericans (que anem al revés que la resta del món... o és la resta del món qui va al revés?) el dia de la mala sort és dimarts 13 (o sigui avui) i hi ha gent que aquest dia ho passa fatal i no viatgen enlloc per superstició.
Buscant per la Wikipedia (a qui se li va ocòrrer aquest nom?) es veu que la gent que te fòbia a aquest dia pateix de Trezidavomartiofobia (cagate lorito!). Us imagineu la situació?:
- Ei, Paco, vens aquesta nit que hem quedat?
- No, no puc, que tinc Trezidavomartiofobia...
- Treziquè?
- Trezeguet, no te jode... Trezidavomartiofobia!
- Ah... pues... si tens gana em quedat a les 10.
(El nom de Paco ha estat triat aleatoriament, si algú està llegint això i es diu Paco que no es doni per aludit, a no ser que tingui Trezidavomartiofobia, que llavors si que es pot aludir ell solet).
Es veu que es va triar el número 13 (seguint amb l'estudi dels números de l'article anterior) per què aquest número porta mal rotllo, ja que a l'últim sopar (a l'últim que he fet jo no, al de Jesucrist) eren 13 comensals (si s'hi arriba a apuntar el típic gorrón a última hora estaríem dient que el dimarts 14 seria el dia de la mala sort?) i que a l'Apocalipsis (Now) el capítol 13 correspón a l'anticrist i a la bèstia (aix... quin mal rotllo...)
I lo del dimarts... (en martes ni te cases ni te embarques) pues es veu que com el dimarts es el dia del planeta Mart (ves quina cosa), a la edat Mitjana (una edat que no era ni petita ni gran vamos) era un planeta que li deien "el petit malefici" (i per això els marcionos sempre venen de Mart a les pelis?)
Si la fóbia al dimarts 13 (Trezidavomartiofobia) te tela, la por al divedres 13 encara és pitjor: paraskavedakatriafobia o friggatriscaidecafobia (diarreate lorito!)
- I avui que pots quedar Paco?
- No, avui tampoc, que avui tinc paraskavedakatriafobia.
- Paraskaquè?
- Paracaigudes, no te jode... Paraskavedakatriafobia!... bueno, és lo mateix que Friggatriscaidecafobia.
- Frigoquè?
- Frigodedo, no te jode... Por tio, tinc POR!!!
- Ah, vale, pues si tens gana quedem a les 10.
(Aquest Paco és el mateix d'abans, per si algú no se n'havia adonat)
Les cultures anglosaxones (que són les cultures on parlen anglès i toquen el saxo) tenen el divendres 13 com a dia "xungo" (i a Itàlia, que encara són més raros, el divendres 17).
Es veu que això del divendres 13 també ve de dades històriques (i que pràctica m'està resultant avui la Wikipedia, que te nom de pet d'un teletubbie). Pel que sembla el divendres 13 d'octubre de 1307 (i jo que em crec que encara s'enrecorda algú d'aquell dia exactament)la ordre dels Cavallers Templaris (que eren uns senyors que anaven molt ordenats de temple en temple) va ser entregada a la Santa Inquisició, i aquests els van condemnar a la foguera aquella mateixa nit . I mentre s'anaven coent a volta i volta com si fossin pollastres a l'ast, els Cavallers aquests anaven llençant malediccions com qui canta a la dutxa.
I és que això de les supersticions és un tema que possiblement es mereixi un tema apart ja que n'hi ha tantes i tant diverses que arriba un moment que el supersticiós ja no pot fer res.
De fet sempre m'he plantejat com s'ho deu fer un supersticiós que tingui com a mascota un gat negre a casa... sempre va esquivant-lo intentant que mai se li creui pel davant?... I el cas pitjor: I si un dimarts 13 vesteix al gat negre amb un jersei groc i el gat trenca un mirall passant per sota d'una escala? Això deu ser "laostiafòbia!".
Així doncs, aprofundirem en aquest tema en articles posteriors, per què això de tindre supersticions són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Hem fet el 5!

Celebrem aquest cinquè article del blog! (Si, ja sé que la gent normalment celebra els 1.000, 500, o fins i tot 100 o 50 “el-que-siguin”: anys, mesos, programes, capítols, etc) i que 5 és un número una mica ridícul per fer-ho, però jo ho vull celebrar, ja que per mi és tot un repte haver fet 5 articles (sense cap mena de contingut, tot sigui dit) en un blog que el vaig començar una tarda per què estava avorrit.
I aquesta frase: “hem fet el 5” recorda la ja mítica frase “hem fet el cim” de la primera expedició catalana que va coronar l’Everest... Per que es diu “coronar” quan s’arriba a dalt d’una muntanya?. I sort que no la van traduir al castellà, ja que “hemos hecho el pico” hauria quedat bastant ridícul (per no dir “hemos hecho el cimo”).
I és que el 5 ha estat un número bastant maltractat. Hi ha números que històricament se’ls hi ha donat molt més rebombori, i per a demostrar-ho anem a fer un petit estudi dels números:
El nº 1 sempre s’ha identificat amb el primer, el que designa al campió, el “number one”.
El nº 2 normalment correspon a parelles: dos eren el gordo i el flaco, Tip i Coll, Don Quijote i Sancho Panza, Zipi i Zape, Mortadelo i Filemón, Faemino i Cansado, Ortega i Gasset...
Que dir del 3: Els trios, els reis mags, la Santíssima Trinitat, els tres mosqueters, les tres bessones, el club super 3... fiuuuuu!
El 4 tampoc és queda curt: les 4 estacions de l’any, els 4 cicles lunars, els 4 fantàstics, els Germans Dalton...
Fins i tot el 6 és més important que el 5! “Con un 6 y un 4 yo hago tu retrato”... i amb un cinc?
Que dir del 7: Els set pecats capitals, les meravelles del món, els set magnífics, els dies de la setmana o les set boles de Drac.
I el 8 que té los pelotxos i el paio aquell pelo-polla del 11811... però... i el pobre 5?
(Del 9 no parlo per què també és un número maltractat, ja que als senyors que es van inventar els números se’ls hi van acabar les idees i van decidir donar la volta al 6).
Per cert que el 12, tot i ser la unió de dos números (el 1 i 2, per si algú no se n’havia adonat) s’emporta la palma: els apòstols, les hores d’un rellote (d’agulles, no digital), els mesos de l’any, els “doce del patíbulo” i el número fins al que sabia contar el Drácula de Barrio Sésamo.
Amb el 5 s’està cometent una gran injustícia. Com a molt tenim els 5 continents, els 5 dits de la mà (amb noms ridículs cadascun d’ells, això si), els 5 membres de Parchís (em refereixo als components) o les aventures de los Cinco (De Enid Blyton), però poca cosa més.
Amb castellà encara resulta pitjor tractat, ja que és inevitable aportar la coletilla a qualsevol expressió que acabi en “cinco”... he dit cinco?... por el culo te la hinco! (inevitable...)
Per això, des d’aquesta petita plataforma com és aquest blog volia reivindicar el paper del número 5 en les nostres vides. I és que “si no hay dos sin tres” tampoc hi ha “cinc sense sis”?.
I si creieu que el 5 no és un número important, aneu a la vostra parella i dieu-li: “aquesta nit 5!”, i ja veureu quina cara d’alegria posa! I si enlloc de cara d’alegria fa cara de incredulitat... són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Les "veus" de TV3

Després d'una mica de descans pel pont (de puente a puente y tiro por que me lleva la corriente) seguirem amb les dissertacions del blog.
I veient que el tema anterior ha "calat" profundament en els pocs lectors que tinc (millor cuidar-los doncs) avui farem un "repàs" de les trajectòries a les sèries de TV3 de les veus més sentides-repetides-escoltades de "la teva" (o la meva): Lluís Soler, Eduard Farelo i Jordi Boixaderas (són aquestes i no unes altres per que són les que més em sonen a mi). Són les veus que escoltem gairebé cada dia a películes i anuncis varis, però que els hi posem cara als culebrots:


Començarem pel Lluís Soler (que és qui surt més normalet a la foto). Si no vaig errat (amb erres i sense hac) la seva primera aparició en culebrot català va ser a Secrets de Família, però no recordo ni de que feia. On si que el recordo és fent de Esteve Padrós a Laberint d'Ombres i sobretot del Tomàs a El Cor de la Ciutat, més conegut com el fuster assessino o com a germà del Sàhara (personatge que fa molta ràbia ja començant pel seu nom). No se sap com s'ho va fer per sortir de la presó i aparèixer per Mar de Fons amb un nom fals (es feia dir Ernest... d'aquí la importancia de dir-se Ernest). Per cert, quina por que feia l'home en aquell capítol que es treia el passamuntanyes i es descobria que el violador de Sant Andreu era el Tomàs! Brrrr! (això és soroll de "fa por", no de "tubo de escape de moto espatllada").


L'Eduard Farelo (personatge que és com el de la foto però sense cabell) també va debutar (culebronerament parlant) a Secrets de Família (tampoc recordo de que feia... algú s'enrecorda aquella sèria apart de la Montse Guallar?), però tothom el recordarà com l'Eduard Montsolís (com el tomate) de Nissaga de Poder (el millor culebrot segons les votacions) i de Nissaga l'herència (la continuació que no va fer ni fu ni fa). Sembla ser que també es va dir Paco uns dies (és un nom que agrada molt a TV3) a Minoria Absoluta, però com que a aquella sèrie la Vilarasau ja estava amb el seu marit a la realitat i a la ficció, es va fer mosso d'esquadra a Ventdelplà (Genís)... continuo pensant que els de TV3 estan obsesionats amb les relacions entre el Farelo i la Vilarasau.


I per últim (i no per això menys important) treiem-nos el barret (si en porteu, sinó no cal) davant del gran Jordi Boixaderas (l'ex-presidiari de la foto), el més matiner en culebrots de tots tres, fent de Xavier (el tiet gay que sortia amb l'avi del cor i amo del Trasto, una altra de les "veus") a Poble Nou.
També va passar pel Joc de Viure amb un personatge que es deia Rafael Arbret (o arbre petitet), Laberint d'Ombres (Quim Gispert), El Cor de la Ciutat (Andreu Ferrero, com els bombons) per acabar també a Ventdelplà (i és que tots els camins duen a Ventdeplà?) fent de Damià Delmàs (del-más cabrón de la sèrie).
Ala, i amb això acabem la "duologia" (si tres articles són una trilogia, dos són... multitud?) de les sèries de TV3 (fins a nova ordre), i en el proper article intentaré parlar de coses més interessants, i sinó... són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Els temes trascendenquals: Ventdelplà

Per fi ja puc dir que tinc visites al meu blog, això si, després d’una exhaustiva campanya de marketing enviant e-mails a tot ésser viu per a que visitessin aquesta pàgina.
De fet, no sé si això mateix ha estat contraproduent, ja que ara he d’escriure un article sobre “temes trascendenquals”, que ja em direu com ho enfoco jo això. I és que sou més “putes que les gallines” (es pot dir putes en un blog?... i realment les gallines són molt putes? Cobren per a que se les beneficiïn els galls? No ho tinc clar, però si que sé que fer sexe els hi costa un ou, o uns quants).
I pensant sobre aquest tema trascendenqual, he arribat a la conclusió de que un tema “trascendenqual” és un tema intranscendent del qual vull parlar, per tant, com que el segon més votat a estat Ventdelplà, parlarem d’aquesta sèrie.
La veritat és que jo tampoc no en sóc un fervent (bonica paraula que em recorda a les aspirines efervescents) seguidor d’aquesta sèrie, però si que la veig de tant en quant, especialment el final, quan surten les lletres i ja t’expliquen tot el que passarà en els propers episodis.
Així doncs, per a poder parlar de Ventdelplà he hagut de fer una àrdua (bonica paraula també) tasca (sinònims: bar, cantina) d’investigació (paraula normal) sobre els “entresijos” (paraula castellana que em fa gràcia) de la sèrie que passaré a detallar a continuació:
Ventdelplà és un poble (per si algú llegeix el blog i no ha vist mai la sèrie, cosa díficil... em refereixo a que llegeixi el blog, no a que vegi la sèrie).
I allí hi viu un fotimer de gent (com a la resta de pobles generalment), amb la peculiaritat de que els que allí hi viuen son actors i ja han sortit a 4 o 5 sèries de TV3 més, amb lo que se’t fot un cap com un bombo:
Tenim a la Teresa (Emma Vilarasau, que el seu cognom sempre em recorda l’aigua de Viladrau... ves quina cosa) que és la metgessa del poble i que està casada amb el David, un paio amb barba que ara és advocat però que abans era quiosquer a Estació d’Enllaç.
Es veu que a aquesta dona l’acosa un mosso d’esquadra (l’Eduard Farelo, la veu més escoltada de Catalunya) que ningú ho sap, però resulta que és el seu fill (i del Mateu Montsolís), així que, quan ho sàpigui, aquesta dona segur que plora, que ho fa molt i molt bé això de plorar.
La Teresa te dos fills (si no compten el munt de fills més que té del músic aquell de Majoria Absoluta): la Isona i el Biel, que a TV3 ja se’ls hi acaben els noms amb tantes sèries i ja comencen a posar noms estranys com Dora o Esvetlana, que pel nom hauria de ser una gimnasta rusa, però no, és una exprostituta (com les gallines) que es va casar amb un paio (germà del quiosquer) que es diu Jaume i en el seu temps lliure anuncia vinagre de mòdena.
També hi ha per allí un veterinari, el Julià, que es lia amb tot cristo (perquè ningú deu conèixer el seu passat fosc de Laberint d’Ombres quan era conegut com Salvador Borés i on enlloc de liar-se amb tothom els matava que donava gust... tot i que ara també els hi dona un gust que les mata).
Per allí ronda una xicota amb cadira de rodes, la Mònica, que va sortir amb el fill del Carles Francino i que es filla del Monràs, que abans era presentador d’un programa d’acudits que es deia “Moltes gràcies” i tenia la “memòria d’un cargol”. El seu següent nòvio, un tal Rafa, se’n va anar del poble amb la Marta Marco “teòricament” a viure a Lleida amb els pares d’ella... però és mentida, per que el pare d’ella és el Lluís Marco (actor especialitzat en fer de metge) i està a Madrid fent Hospital Central (de metge, com no), i se’ls hi ha vist el plumero per que jo un dia vaig veure al Rafa per la tele que es veu que està fent el MIR, i al poble no ho sap ningú.
El que si que no ha evolucionat gaire amb els anys és el Paco, que ara treballa al bar Tramuntana i que fa uns anys es feia dir Sisco i tenia un bar al poble de Nissaga de poder (on per cert hi anava sovint el Farelo a fer unes canyes, no sé com no el reconeix...). Aquest es veu que és un actor especialitzat en fer de cambrer, que van molt buscats, com el Pau Durà (Félix, difunta parella de l’Esther) que va ser cambrer del bar de Plats Bruts, del de 7 vidas i del Tramuntana (ole camarero!), o com l’etern “barman” de TV3: el Peris, que per cert te un fill (si el Peris es el Barman el fill deu ser el Robin) que també vivia a Ventdelplà abans de que li agafés un “canvi físic sobtat” (malaltia que no va saber diagnosticar la Teresa ni la Emma de Plats Bruts que també ronda pel CAP) i que el va portar “de cap” a El cor de la ciutat (que ja no se sap on està tampoc el cor d’aquesta ciutat, si a Sant Andreu, a Sants o a Ventdelplà).
I és que podríem estar hores parlant de Ventdelplà, potser una mica més de la seva trama enlloc de parlar dels personatges, ja que això dels personatges és un embolic per que a les sèries de TV3 molt sovint veus les mateixes cares (i no em parlat del Boixaderes!) i ja no saps si estàs veient Poble Nou, Secrets de Família, Mar de Fons, La Granja, La Rosa o Ventdelplà...
Això si, encara que vegis anuncis o vegis una peli, sempre sentiràs la veu de l’Eduard Farelo en un moment o altre, però son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Els articles

Em refereixo als articles del blog, no als personals (bé, personals si que ho són, ja que són meus, peró no són "el, la, los, las...") ni als febles (encara que també siguin febles en el seu contingut). Vull dir que... un cop ja s'ha "obert" el blog amb un primer article fàcil, per què no dir-ho, parlant del propi blog arriba el moment de plantejar-se: i de què anirà el segon article? La meva inspiració no ha donat per a res més que per a fer un article sobre el segon article del blog .Esperem que això no es repeteixi en el tercer article, encara que diuen que "no hay dos sin tres", però és mentida: jo tinc dos testicles i mai en tindré tres (espero), i dos ulls (si no comptem l'ull del cul evidentment). També tinc tant sols dos mans, dos peus, dos orelles... (si que tinc coses!), així que si que "hay dos sin tres".
Bé, que me n'he anat del tema. Estava parlant d'aquest segon article en el que podria haver parlat de moltes coses: dels socabons (o "socabrons") de l'Ave, de l'estat de forma de Ronaldinho o de què està passant a "Ventdelplà", entre moltíssimes altres coses, però la veritat és que no en tenia ganes, així que resulta més fàcil escriure un article sobre el mateix article divagant estúpidament sense aportar res de nou a aquest blog que segueix sense visitar ningú (tot i que hi he posat una enquesta i tot per fer-lo més "xuli"). Això si, tampoc m'he trencat gaire el cap per pensar el tema de l'enquesta...
Però que voleu que hi faci, això d'escriure articles en blogs que no aporten res de res són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

Els Blogs

Està vist que ara si no tens un blog no ets ningú... webs, blogs, fotologs, catacloks... gairebé tothom que està al dia en "l'era digital" té algún lloc propi a internet.
Doncs que coi! Fem un blog també! Un blog que potser ningú no llegirà, o que ni tan sols ningú sabrà que existeix, però omplirem una mica més aquest pou sense fons que sembla que és internet.
Ves a saber, a lo millor serà una d'aquelles tantes coses que es començen i s'abandonen al tercer dia... ja ho veurem.
I de què anirà aquest blog? I jo que sé! De moment jo el faig, i després ja pensaré que hi poso, que tampoc cal ser tant previsor (és que sembla que la gent ho vulgui saber tot també...).
Per cert, a qui se li va deure ocórrer la paraula "blog"? Jo de petit tenia un "bloc" Enri (com el davanter del Barça) amb la tapa vermella on agafava els apunts de 3r. d'EGB... com passa el temps... i continuem amb els bloc/gs, això si, ara una mica més moderns i sense la senyoreta de torn que et castigava si no feies bona lletra o si feies massa faltes d'ortografia.
Benvinguts doncs a aquest blog (que de moment ningú sap que existeix, per tant, si has arribat aquí tot sol, primer de tot: hola, gràcies per llegir-ho; i segon: poca feina, per què ja em diràs com has acabat en un blog d'un paio que no tenia res millor a fer avui que començar un blog simplement per passar l'estona).
Però bé, això d'escriure blogs són coses que passen... de fet... podria ser pitjor!