dimecres, 30 d’abril de 2008

Els ponts


Aquests dies hi ha molta gent que fa pont (a part dels obrers de Fomento).
Així doncs, ja que per un cop tinc la “sort” de fer pont (tot i que no se fer el pino-pont, que no em surt per que sóc patoset), avui parlarem dels ponts.
Segons el diccionari de la llengua catalana, pont te un fotimer de definicions, la més comuna, la que tots coneixem com a Pont: Obra de fàbrica, estructura metàl·lica,etc, sobre la qual una via de comunicació pot salvar una depressió o un obstacle (riu, barranc, etc) o creuar una altra via de comunicació situada a nivell inferior... doncs això, un pont.
Però el “pont” que molts fan aquests dies s’adequa més a aquesta altra definició: Dia o dies entre setmana que hom sol considerar festius pel fet d’escaure’s entre dues festes (Aquest “Hom” és l’Albert Om?... si que te poder la seva paraula tu, que pot decidir quins dies fem festa o no... m’hauré de mirar més sovint “El Club”).
El criteri a seguir de quan es fa pont o no, no te cap mena de lògica, normalment és inversament proporcional al que fa la resta de població: si tots fan pont tu treballes, i si tothom treballa tu tens pont, i et trobes sol a casa mirant programes estil Maria Teresa Campos o els succedanis que fan ara, que jo em pregunto: la gent que mira la televisió pels matins no tenen cap mena de criteri? Per que vaja merda de programació que foten a tot arreu! Que si un dia estàs malalt, si engegues la tele et puja la febre als 5 minuts (i d’aquí venen les baixes laborals, culpa de la tele, com quasi bé tot).
Si tens una mica de sort (o diners) el pont el pots anar a passar a algún lloc fora de la teva ciutat (o sigui, a la carretera fent cues). Que bonic és el peatge de Martorell! I el cotxe que tens al costat que per molt que l’avançis o ell t’avançi a tu, al moment el tornes a tindre al costat, amb aquella nena repelent que et mira i riu o aquell gos treient el cap per la finestra com si anés en un descapotable.
Però els destins on anem quant tenim vacances és un tema apart que ja miraré d’explicar un altre dia.
Així que bones vacances si teniu pont! I sinó... son coses que pasen, de fet... podria ser pitjor!

dimarts, 29 d’abril de 2008

Xampions Lik


Donat que avui es juga la semifinal de la Champions d'aquest esport vanagloriat anomenat futbol entre el Manchester United(en català: Unió d'homes que fumen chester) i el Barça, i que ja fa temps que en una enquesta algú va opinar que volia un article de futbol, avui faré un petit anàlisi previ al partit (o sigui, l'avantmatx).
Mereixerien un tema a part els comentaris dels locutors d'Antena 3 (Antena 3 - Tele 5, guanya Tele) així que obviarem el tema...
Com sabreu, el resultat d'anada va ser 0-0 (las gafas) així doncs, el meu anàlisi dedueix que qui guanyi el partit passarà la eliminatòria (i si empaten... doncs hi ha tot aquell rotllo de que els gols en camp contrari valen doble, però que no és del tot cert, per que puntuen 1 gol igualment, però compten una mica més... seria com marcar 1,1 gols...)
Després del partit d'anada ve el partit de tornada (com amb els trens)... encara que és curiós que no es pugui triar anar i no tornar... no podria dir un equip: "jo només vull anar"? Doncs es veu que no, sempre han de tornar, i si perden, els equips tornen tots moixos.
Es veu que la Champions aquesta és el que abans era la Copa de Europa, que ara l'anomenen en anglès que sembla més modern.
Així doncs, després de lliguetes i eliminatòries varies, només queden 4 equips: Liverpool (en català: piscina liberal), Chelsea (nom de filla del Clinton, que a la seva vegada te nom de soroll de timbre), Manchester United i Barça.
Però com que tot lo referent al partit ja ho podeu llegir als diferents diaris o mitjans de comunicació, jo em limitaré a explicar (per als que vulguin veure el partit avui i no coneguin qui son els jugadors del Barça), una explicació de qui son cadascun d'ells per a que puguin seguir el partit fent-se els xulos:
- Victor Valdés: És un senyor que va vestit diferent que la resta (generalment de negre) i que viu sota uns pals amb una xarxa que hi ha a una punta del camp. Com que no hi està del tot còmode, a la mitja part se'n va a l'altra banda del camp a veure si s'està millor. Aquest jugador en qüestió està enxufat, per que és a l'unic a qui li deixen tocar la pilota amb les mans. Això si, li han marcat unes ratlletes a terra per a que només es dediqui a tocar la pilota amb les mans apropet de la seva cabaneta. S'enfada molt si l'equip rival li fa malbé la seva cabaneta tirant-t'hi una pilota a dins. De la posición on juga se'n diu "porter".
- Pinto: y coloreo. Li agradaria fer el mateix que al Valdés i estar a la cabaneta, però normalment s'està a una altre lloc anomenat "banqueta" amb els seus amigotes, veient el partit d'aprop sense pagar "Pay-per-View". També és porter (i per això fa pinta, ja que es diu pinto, de porter de discoteca).
- Jorquera: Un altre porter (aques normalment vesteix de butanero, que és l'ofici que volia fer de petit), però que s'ha fet mal i no pot jugar.
- Márquez: Aquest juga de "defensa" o sigui, que ha d'intentar que l'altre equip no molesti al porter "tocant-li les pilotes". Normalment està aprop de les ratlletes que marquen el territori del porter com si fos una vigilant, i aquest particularment que te nom de Marqués és mexicà i li agraden els frijoles (per això de vegades es despista pensant en menjar).
- Puyol: senyor melenut que sempre es fot cops al cap. Curiosament, els castellans que mai sabien dir "Pujol" i deien "Puyol", al Puyol li diuen Pujol... son coses que mai entendré. D'aquest en diuen "capità" (com a l'exèrcit), i porta una cinteta al braç amb la bandera catalana per a que ningú no s'oblidi de que és ell qui mana.
- Sylvinho: Un bon jan amb cara de felicitat que es passa els partits corrent amunt i avall pel costat del camp.
- Zambrotta: Aquesta també corre però menys. Com el seu nom indica és italià i mai s'afaita però tampoc li creix la barba... es un fenòmen estrany que mai han analitzat al Gol a Gol.
- Thuram: Jugador que es pot diferenciar de la resta per que es més fosquet i calp (encara que n'hi han uns quants, però aquest es el que està més aprop del Valdés). Ja està una mica granadet, però a mi em cau bé.
- Oleguer: Jugador que li criden: "Uh, Uh, Ulegué!" però no es consideren crits racises. No cal explicar gaire d'ell per que també està lesionat i no juga massa (com a curiositat sap cantar el virolai).
- Abidal: Un altre jugador de color (quan dic de color no vull dir que sigui morat o verd, vull dir negre, evidentment, però ja no saps com descriure-ho per a que la gent no ho consideri un comentari racista...). El seu nom es Eric, com el vikingo.
- Gaby Milito: Tot i que tingui nom de pallasso, és un defensa del Barça. No confondre amb Puyol per que van al mateix peluquer.
- Xavi: Personatje curiós que sembla que mai no hagi trencat cap plat. Li agrada tocar la piloteta pel mig del camp donant voltes sobre si mateix.
- Edmilson: Senyor llargirut que té com a afició aquesta temporada anar perdent pilotes pel mig del camp.
- Ronaldinho: Exjugador de futbol molt gran en els seus dies de glòria. Es diferencia clarament de la resta per tindre els llavis més grans i per còrrer una mica menys. Per a mi, igualment, un crack amb tota regla.
- Deco: Jugador amb un nom ben estrany i cara de que tot se la sua. Tot i això es veu que es força bo, i li agrada pegar patadetes de tant en quant als rivals.
- Iniesta: Aquest no es que sigui de color, sinó que directament és "incoloro". Parent del difunt floquet de neu, es petitó i mareja als seus rivals deslumbrant-los amb la seva pell clareta.
- Touré Yaya: Un altre jugador fosc amb nom d'àvia congolenya. Sembla que té una èrnia però el paio juga igual.
- Eto'o: També fosquet. Aquest ja és davanter, o sigui que el seu objectiu és tirar pilotetes a la cabaneta del porter de l'equip contrari. No sé perqué li van posar una "o" de més al nom, cosa que fa impossible animar-lo dient el seu nom.
- Messi: Paio petit que porta super-glú a les sabatilles sense que sigui trampes.
- Henry: Es fosc però una mica més claret. Els entesos d'aquest esport diuen que aquest jugador era molt bo... ara es veu que no tant... però a mi m'agrada, que voleu que us digui.
- Gudjohnsen: Jugador que funciona com el seu cognom, com que es difícil de pronunciar ja no sabem si es davanter, mitgcampista, atacant o defensiu.
- Ezquerro: Senyor sentat a les grades que es molt aficionat al futbol i que sempre va a veure els partits del Barça gratis.
- Bojan Krkic: Adolescent amb cognom inpronunciable (o cognom que recorda el soroll d'un os quan es trenca).
- Dos Santos: Pues això, dos santos mejor que uno. També es jovenent i el seu llavi segueix el mateix camí que el de Ronaldinho.
I fet aquest anàlisi, dir que cap d'aquests comentaris pretén ser ofensiu amb cap dels jugadors, i si algú s'ha ofés... demano disculpes, però son coses que passen, de fet... podria ser pitjor!

dijous, 24 d’abril de 2008

La veritable història de Sant Jordi


Tanta punyeteta amb Sant Jordi (que a Barcelona semblava el dia de la rosa, el llibre, i la birra amb tot de guiris del Manchester United) i es veu que tota la història que he explicat en posts anteriors era mentida! (mira que era fácil de creure la història d’un paio que mata a un drac eh?).
Així que avui descobrirem qui era Sant Jordi en realitat (rotllo “Aquí hay tomate”). Hoy en “Podria ser Pitjor”.... toda la verdad sobre Sant Jordi! Realmente mató un dragón? Le puso los cuernos a la princesa? La princesa era ninfómana? Era Sant Jordi seguidor del Manchester United? Tot això i molt més… al següent paràgraf.
Doncs segons la Viquipèdia (o el pet de la Vicky, que amb cátala tambe existeix) de la vida del sant no se’n tenen dades històriques (així tot el que explicaré a continuació no te ni un pam de fiable), solament referències en multitud de llibres (no res, el típic “m’ha dit un amic que si que ho va veure...”, a l’estil Ricky Martín, la mermelada i el sorpresa-sorpresa, tothom coneixia a algú que ho havia vist...).
La tradició católica (ui, si, molt de fiar també...) el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis (semblen personatges sortits d’un còmic d’Astèrix). Allà es casà amb una jove local (si fos visitant seria victoria en camp contrari i 2 positius... ai, quins records quan al futbol es donaven positius i negatius per guanyar o perdre en camp propi o contrari! Com al cole!!!) anomenada (la jove local, que me n’he anat del tema) Policromia (era el seu nom... però es veu que tenia una col·lecció de molts cromos), i tingueren un fill: Georgius (en cátala Jordi, però aquí i en la xina popular hauria de ser Georgius).
A l’arribar a la majoria d’edat (abans la majoria d’edat també era els 18 anys? I abans no podien muntar a cavall o què?) Jordi (Georgius para los enemigos) s’allistà a l’exèrcit Romà, tot seguint els passos del seu pare (culo veo culo quiero).
Quan comptava amb 30 anys (o sigui XXX però n’aparentava XXVIII) el destinaren a Nicodèmia (de fruitia) com a tribú (eing?) i entrà a formar part de la guàrdia personal de l’emperador romà Dioclesià (Dio per als amics).
El 303 (òstia, quins temps aquells!) l’emperador ordena (casa seva i una) persecució contra els cristians (Ronaldos, per això hi havia gent del Manchester per Barcelona) però el tribú (eing?) Jordi es nega a actuar (res, que es va jinyar home).
Interrogat (confiesa!!!) els comunica (pip pip pip pip....) que es cristià (ooohhhhhhh).
Dioclecià (Dio) ordena (els estables i) la tortura del traïdor (cristiano veo cristiano crucifico).
Jorgito és encadenat a una roda d’espases (como mola! Això ni a Port Aventura) i posteriorment decapitat (això ja no mola tant).
La tradició comenta (com qui comenta un partit de futbol) que l’esposa (o manilla) de l’emperador (un peix), Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà (però que no pagà i va fer un “sin-pa”) es convertiren al cristianisme veient l’exemple de Jordi.
En Jordi va ser santificat el 494 (ni el 493 ni el 495) pel Papa Gelasi I (Gelasi 1 – Magnesi – 2), però son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!!!

dimecres, 23 d’abril de 2008

Sant Jordi III: El retorn de Sant Jordi


En aquestes (sorpresa!), la fera va presentar-se (hola, soc el monstre) i Sant Jordi (ja era Sant abans d'això?) va escometre-la d'una llançada (toma ya!) i la va malferir. Després lligà la bèstia pel coll (sin piedad!) i li donà a la donzella per a que ella mateixa la portés a la ciutat (com qui porta un gosset vamos...).
Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles (si passés ara podriem veure les imatges al Youtube) ja esperava amb els braços oberts la donzella i el cavaller (sobretot a la donzella...), i enmig de la plaça els ciutadans van esbravar el seu odi contra la fera (a lo skin fotent-li patades i gravan-t'ho amb els mòbils).
El rei volia casar la seva filla amb el cavaller (digues-li tonto), però Sant Jordi va replicar que no la mereixia (no debia voler reconèixer que era gay amb aquelles malletes que portava). Va dir que havia tingut una revelació divina i que no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi (quina modèstia...).
Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut (no era Sant Jordi, era David Copperfield!).
I un cop revisada la fàbula en qüestió... jo em pregunto: I que te que veure tota aquesta història amb que es regalin roses i llibres? Suposo que son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!

dimarts, 22 d’abril de 2008

Sant Jordi II: Sant Jordi contraataca


Quan portava una estona caminant (res, 5 minuts que la princesa es cansava ràpid) se li va presentar un jove cavaller (no diuen que no parlis amb desconeguts?) cavalcant en un cavall blanc (de que color era el caballo blanco de Santiago?) i amb una armadura (i amb l'arma dura també...) tota daurada i lluent (con el nuevo Metalmine limpias toda clase de metales!).
La donzella, esborronada (per no dir una altra cosa) li digué que fugís de pressa, que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixina (xixina?).
El cavaller li digué que no temés (pa xulo yo), que ell havia vingut expressament per matar el monstre i alliberar el sacrifici de la princesa i la ciutat de Montblanc (per a que després puguessin fer cava).

(CONTINUARÀ...)

dilluns, 21 d’abril de 2008

Sant Jordi


Diu la llegenda (i si ho diu la llegenda també ho dic jo) que Sant Jordi (Pujol no) era cavaller i màrtir (això de fer-se el màrtir ja funcionava en temps passats).
Es veu que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible (Pujol tampoc), que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar (debia ser triatleta)i tenia l'alè pudent (avui m'he creuat amb ell pel metro doncs...), fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort de tots els qui el respiraven (ara viu a Vandellós aquest monstre). Clar, vist el panorama, la gent estava acollonida des de Montblanc fins a l'Estartit.
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa i així no faria estrall a tort i a dret (era una mena de "operación triunfo" medieval, on si et nominaven se't jalava el drac).
Per decidir a qui es menjaria feien un sorteig (la loto-monstre) i un dia la sort (o el calvo de Navidad) va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre (si això passés per aquestes contrades, igual li donaven a la infanta Elena...).
La princesa era jove, gentil (ah, així no era la infanta Elena...) i gallarda (quin cony d'adjectiu es aquest per una princesa?) i feia molt dol haver-la de donar al monstre (no li podien donar galetes princesa a vere si colava?).
Ciutadans hagué (res a veure amb el partit polític) que es van oferir a substituir-la (només debien voler un bon polvo a canvi, sinó no ho acabo d'entendre), però el rei fou sever i inexorable (però si es ta filla!!!) i amb el cor ple de dol (ja... segur...) va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits (debia ser això, que el rei ja s'olorava que no era filla seva perquè era negra...).
La donzella (doncs... ella) va sortir de la ciutat tota sola i espantada (i amb els paparazzis al darrera) i va començar a caminar cap al cau del monstre.
Mentre, tot el veïnat mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici (i feien la "ola").

(CONTINUARÀ...)

dimecres, 9 d’abril de 2008

He tornat!


Després de gairebé 4 mesos amb el blog "mort"... he tornat!!! Podria donar excuses de que tenia molta feina, de que he estat malalt, que han operat a un familiar meu, o que m'han abduït uns alienígenes i m'han tornat al planeta terra amb forma de puça, però simplement em feia mandra posar-me a escriure en un pàgina web que no es llegia gairebé ningú.
Però avui m'he aixecat i m'he dit: "quina son"... i m'he tornat a dormir. I després m'he tornat a aixecar i m'he dit: "joer, a treballar"... i me n'he anat a treballar, però després d'un dinar de feina on l'alcohol era gratis m'he aixecat de la taula i m'he dit: "avui actualitzaré el blog"... i la resta de taula han respós "i a mi què?" (menys un que ha dit "guuuurp"... això era un rot... stewart).
Així doncs espero que no hagin de passar 4 mesos més fins que torni a escriure, i si no torno a escriure res fins d'aquí cuatre o més mesos... son coses que passen... de fet, podria ser pitjor!