dilluns, 24 d’octubre de 2011

Jo abans no tenia un blog?


Crec que fa temps que tinc pendent actualitzar alguna cosa per internet, però no acabo de recordar el què... bé, suposo que ja me n’enrecordaré. Són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dissabte, 16 d’abril de 2011

L'amic que balla com els àngels


Tinc un amic que balla com els àngels.
Hi ha gent que té aquesta sort quan balla, que aixeca simplement un dit i, ho fa amb tant estil i tanta gràcia, que sempre queda bé i amb aquell simple gest ja sembla un ballarí de puta mare. Aquest amic és un d’aquests, però no només amb el ball, sinó amb la vida. Si aixeca un dit li surt una coreografia, si obre els llavis li surt un somriure, si et mira als ulls et transmet bondat, i si arribes a coneixe’l ja et té el cor robat.
I és que aquest amic balla com els àngels i té àngel. Jo vaig descubrir-ho ja fa anys unes nits d’estiu, i he anat disfrutant de la seva companyia fins ahir, quan un somni d’una nit d’estiu es va convertir en un malson, i l’amic que balla com els àngels ha passat a ballar amb els àngels.
Però el punyetero és tan bo, que fins i tot en això ens ha donat una lliçó, ens ha deixat a tots els que el coneixem tristos i incrèduls davant de lo sobtat de la notícia, però amb unes ganes de viure, disfrutar el moment i exprimir la vida al màxim per què això és el que tu has fet, disfrutar-la al màxim, treure-li el màxim suc i deixar emprenta en tot allò que has fet.
Així que, com que sé que no voldries que estiguem tristos, vaig a plenar el meu armari de ritmes, rialles i amistat (i de passos de ball que mai seré capaç de fer, però que bé m’ho he passat intentat fer-los!), i a viure al ritme del “Ju Ja”, per a que tu, allà on siguis, puguis veure que realment ens has ensenyat moltes coses en la coreografia de la vida.
I és que tinc un amic que ballarà amb els àngels (i els farà suar... però sobretot riure).
Gràcies Marc, fins aviat.

dimarts, 12 d’abril de 2011

Londres: Més història (el segle XX)


A la segona guerra mundial (segundas partes nunca fueron buenas) Londres va ser bombardejada durant la Batalla d’Anglaterra (va ser el nom més adient que van trobar per posar-li a aquell esdeveniment: batalla per què hi havia una batalla, i d’Anglaterra per què passava a Anglaterra, ves quines coses). En la incursió (que deu ser el contrari de “excursió”, o sigui que si te’n vas d’excursió vas a passejar pels puestos, però si te’n vas d’incursió passeges per dins de casa) es va matar a 30.000 londinencs (i dos senyores de Rússia que passaven per allí) i es va destruir diverses zones de la ciutat, reconstruïdes posteriorment (per que deixar-ho tot trencadet i fet malbé feia lleig) i la guerra va ralentitzar la expansió de Londres. Però els merders no van desaparèixer de la ciutat, ja que fins al “alto al foc” (que no vol dir que un urbano no et deixi passar si vas amb un metxero, sinó que algú que està fent dolenteries fotent bombes i matant gent pels puestos deixa de fer-ho) dels anys 1997 i 1998, Londres va estar un objectiu quotidià per a les bombes del IRA (que com el mateix nom indica, era gent que estava molt enfadada) que d’aquesta manera buscaven amedrentar (sinónim de acollonir) al govern britànic per negociar amb el Sinn Féin (el “sinn” no és del rotllo “sin alcohol”, sinó que es diuen així) a Irlanda del Nord.
Però no tot són coses lletjotes al Londres del segle XX, també hi ha passat moltes coses bones (que per la vostra tranquilitat no penso anomenar-les totes) durant aquest segle (i pels segles dels segles, amén), com la celebració de la IV edició dels jocs olímpics l’any 1908, la XIV edició l’any 1948 i la designació de Londres també com a la propera seu dels XXX (triple x, porno dur) Jocs Olímpics Moderns l’any 2012 (usease, l’any vinent, que ja no és segle XX, però ho poso igualment en l’article) que va ser escollit el 6 de juliol del 2005, el dia abans de San Fermín, i que es celebren els següents sants, curiosos alguns d’ells: San Beato Agustín José Desgardin (un sant que rima), Santa Ciriaca de Nicomedia (una santa famosa pels seus monòlegs i fundadora del Club de la comèdia), Santa Dominica de Tropea (que si no se descuida, le a-tropea un carro), San Goar (un sant que no celebra ningú, per que encara cal trobar el pare que tingui els collons de posar-li Goar de nom al seu fill), San Justo (Molinero) de Condat, Santa María Goretti (d’aquesta no se m’ocurreix cap comentari), Santa María Teresa Ledochowska (encara s’ha de trobar el capellà que sàpigui pronunciar bé el seu cognom), Santa Monena (a qui Miguel Bosé li va dedicar la cançó “Monena mía”), Santa Nazaria (que segurament nazaría algún dia, pero no saben cual), San Paladio de Escocia (las cosas de Paladio van despadio), San Pedro Wang Zuolong (aquest deu ser un monge chaolin), San Rómulo de Fiésole (i olé), San Sísoes de Egipto (que tot i el seu nom, s’escriu amb una sola “o” i no amb sis), Santa Susana Àgueda y compañeras (m’ha encantat que en aquest sant es celebra el seu i el de les seves amigotes), i San Tomás Alfield (que abans de sant va ser peça d’ajedrez).
Però no estava parlant de Londres?... Bé, si començes parlant de Londres i acabes parlant dels sants del 6 de juliol... són coses que passen, de fet... podria ser pitjor!

divendres, 1 d’abril de 2011

Londres: la història


17 anys després de l’arribada dels romans, als voltants de l’any 61 (un any molt propici per buscar caragols ja que va ploure molt) la tribu Iceni (que icenan, icomen i idesayunan, pero nunca imeriendan), dirigida por la Reina Boudica (una reina més boudica que lleudjica), va asaltar (o sigui, que els Icenis aquests van arribar tots fent saltironets) l’assentament (i els romans estaven assentats i els van xafar) destruint-lo complement (tocado y hundido).
El següent pla (me encanta que los planes salgan bien) per reconstruir la ciutat va prosperar (feliz ciudad y próspero Londres nuevo) i va substituir a Colchester (ciutat que va ser la capital fins llavors i on es fumava molt tabaco Chester i dormien amb colchons tot i ser fa molts anys) com a capital de la província romana de Britania a l’any 100 (“cent” així, pues vale).
Ja cap a l’any 600, com els cotxes (de l’any 100 al 600 no tenim dades històriques que explicar) els anglosaxons (anglesos que tocaven el saxo) van crear un nou assentament (els 500 anys del mig havien estat de peus) anomenat Lundenwic, aproximadament uns 900 metres aigües amunt (per que aigües avall es pixaven) de l’anterior ciutat romana (no es van cansar gaire caminant només 900 metres els tios) entorn el que ara és el Covent Garden (no confondre amb “Convent Garden”, que seria el jardí d’un convent).
Es creu que hi va haver un port a la desembocadura (lloc on s’acaben els rius i que hi ha moltes pedres, que si caus, et pegues un cop molt fort que se’t queda la boca dura, i d’aquí ve el seu nom) del riu Fleet (nom que també s’empra per anomenar aquell spray per matar mosques) per a fomentar la pesca i el comerç (que d’algo havien de viure). Aquest comerç va anar creixent fins que la ciutat va ser presa pels vikings (uns senyors que anaven amb un casco amb cuernos, y que no s’afaitaven mai) i van obligar-los a traslladar-se de nou a la ubicació de la Londinium romana (900 metres cap avall... aquí ja començaven a tindre agulletes de tant d’esforç), per utilitzar els seus murs com a protecció (s’amagaven darrera el mur i jugaven a l’un , dos, tres, picaparet amb els vikingos, i si quan es giraven algun vikingo s’estava movent, havia de tornar 900 metres enrera fins al començament. No s’ho van passar bé ni res!).
Els atacs vikings (que van agafar el nom de la famosa hamburguesa “big king” del Burger King, altrament conegut com “burriquin”) van seguir aumentant per la resta del sudest d’Anglaterra fins el 866 (un any molt bo també, però aquest per collir bolets, on va destacar els rovellons, els camagrocs i els fredolics, que els hi encantaven als vikings acostumats al fred) quan “Alfredo el Grande” (a qui la seva dona, quan portava la bragueta baixada li cridava: “Alfredo, el glande!”) va reconquistar Londres i acordar la pau amb el líder danés Guthrum (que la gent li deia: “dan-és”?, i el Guthrum responia: “dan haig de ser, de dinamarca!”).
Així la ciutat de Ludenwic es va convertir amb Ealdwic (semblen noms de “El señor de los anillos”), nom que encara sobreviu avui en dia amb el nom de Aldwych (situada actualment a la zona de Westminster).
I entre Ludenwics, Ealdwics i Baldrics (l’amic inseparable de l’escorçó negre) va arribar el període medieval (val?).
Londres es va anar expandint i fent grandot amb els anys, i des de el segle XVIII (equis uve palito palito palito) va ser la capitat de l’imperi britànic.
L’any 1666 (any amb molts sisos i en que va néixer un antepassat del Jaume Sisa) un gran incedi va destruir part de la ciutat. La reconstrucció va durar 10 anys i fou obra de l’arquitecte Christopher Wern, qui va reedificar moltes de les esglésies derruïdes (com que es deia “Cristo”, li agradava refer esglésies), entre elles la Catedral de San Pablo (el sant de Pablo Mármol de Los Picapiedra). A partir de llavors la ciutat va viure una gran aceleració (anaven tots acelerats pel carrer i més calents que un all... mai m’havia plantejat que els alls anessin calents) fins a l’inici del segle XX (xix xix) quan Londres va arribar a ser la ciutat més gran del món.

(...continuarà)

dijous, 31 de març de 2011

Londres


D’aquí molt poquet me’n vaig de viatge a Londres (sí, ja sé que tampoc os deu importar gaire, però que voleu que us digui, em fa il•lusió), així que l’article d’avui el dedicaré a donar una mica d’informació sobre aquesta bonica ciutat.
Londres en anglès es diu London (no confondre amb: “lo-don” Simon, que és un vi que ve amb tetrabrik, que a la seva vegada és un “brik” que no té “tetas” sinó que te 4 costats, i d’aquí ve el “tetra”, no el “brik”) i és la capital d’Anglaterra i del Regne Unit (que jamás serà “vençit”). Està situat (Londres, no el don Simón) al costadet del riu Támesis (en castellà: a la orilla, que és la mesura de temps en que tardes per desplaçar-te de un lloc a un altre) al sudest de Gran Bretanya (i al fons a l’esquerra de la petita bretanya).
La ciutat es va fundar als voltants de l’any 43 (si era als voltants i no sabien l’any exacte, tampoc calia que filessin tant prim, els hi agradava el licor 43?) pels romans (aquells que lluitaven contra l’Astèrix) amb el nom de “Londinium” (que sona a nom de colònia... deuria fer molt bona olor).
Tot i això la etimologia (és a dir, l’origen del nom quan estàs en un alt estat etílic) de Londres segueix sent un misteri avui en dia (hi ha gent que no pot dormir per que no sap d’on prové el nom de Londres). Segons un tal Geoffrey of Monmouth (“Geofredo de la meva boca”), al seu llibre “Historia Regum Britanniae” (un best-seller vamos) descriu el nom com originari del Rei Lud (un rei que no coneix ni el seu pare: el senyor A-Lud, famós per provocar desprendiments de neu) qui es creu que va conquistar la ciutat i li va posar per nom “Kaerlud” (quin nom més lleig). A partir d’aquest nom, la paraula es va anar transformant (com si fos una drac-queen etimológica) fins a Kaerludein i finalment en London (jo el pas de “Kaerlunden” a “London” no l’acabo de veure clar, es va deure transformar en un diàleg entre sordos, per que no s’assemblen en res). Hi ha d’altres teories, però tampoc os les explicaré totes, per no enlluernar-vos de la meva sabiduria.
Del que si que hi ha indicis és del que explicava abans de l’any 43 després de Cristo o després de que s’armés un Cristo, quan els romans van conquerir la Bretanya posant-li el nom de colònia anteriorment esmentat (per si no has estat atent, em refeixo a “Londinium”).
El cor de la ciutat (bonica sèrie), que és la antiga “City of London”, encara conserva (berberechos, almejes, mejillons... el que venen a ser les conserves de tota la vida) els seus límits medievals (o ballar un vals a mitges), però a partir del segle XIX (llegir 19, no “xix”) el nom de Londres també ha denominat a la metrópoli (o polis que van en metro) que ha crescut al seu voltant.
Pel que fa a la població, a Londres hi conviuen un ampli nombre d’etnies, cultures i regilions, parlant-se a la ciutat més de 300 llengües (però no totes alhora, que sinó no s’entendrien). L’any 2007 (un any que a Londres hi havia un senyor molt avorrit que es va dedicar a comptar la gent que hi viu) la població oficial (y caballero, gran película) era de 7.512.400 (al pobre senyor que contava li va costar molt poder fixar aquesta xifra, per que els 7.512.400 londinencs no s’estaven quietos i el feien descontar). Això només a l’àrea del que s’anomena Gran Londres (Big London en inglés, big com els bolis i London com London). L’àrea urbana (zona per on es mouen els urbanos) del Gran Londres és la segona més gran de la UE (llegir “ue” com unió europea, no com “ué”! de que bé m’ho estic passant) i té una població de 8.278.251 (sense contar animals de companyia) i l’àrea metropolitana (zona on arriba el metro i es poden menjar napolitanes) té una població estimada (per que a Londres s’estima molt a la seva població) de 12 a 14 milions de persones (el senyor que contava gent aquí ja es va cansar i ho va comptar “a bulto”).

(...continuarà)

dimecres, 30 de març de 2011

El canvi horari


Ara feia uns dies que no escrivia de nou, però entre guerres a Líbia, terremotos i tsunamis al Japó i centrals nuclears a punt de petar, tampoc no tenia clar si era el moment oportú per fer articles en to d’humor d’aquests temes. Però si no he d’escriure articles cada cop que hi ha alguna desgràcia al món, ja no escriuré mai més res al blog, així que... tornem a intentar evadir-nos de la realitat amb un tema tant apassionant com el canvi horari.
Per si encara algú no ho sap, el dissabte passat (bé, millor dit la matinada de dissabte a diumenge) es va canviar l’hora. Canviar l’hora no vol dir que a partir d‘ara les hores es diran d’una manera diferent, ni que t’has d’intercanviar els rellotges amb d’altres persones, sinó que, un parell de cops l’any, s’avança o es retrassa una hora (simplement per tocar els ous una mica a la gent, encara que diuen que es fa per estalviar energia), propiciant entretingudes tertúlies en que es debat sobre si es dormirà una hora més o una hora menys, que la veritat jo dormo les mateixes hores, el que passa és que si em canvien l’hora llavors quan m’aixeco és una hora diferent a la que tenia prevista.
Aquest canvi d’hora en concret, hem dormit una hora menys. Qui no ha sentit la ja clàssica expressió: “a les 2 seran les 3”?. A mi em fa gràcia, que voleu que us digui. De fet jo he aprofitat per quedar aquest dissabte a la nit de 2 a 3 amb tothom que em cau malament que feia temps que no veia. Aquella hora realment és una hora “fantasma”, no existeix, ningú ha fet res aquest cap de setmana de 2 a 3. I per que carai ens han de fer el canvi horari en cap de setmana? Que m’han robat una hora! Enlloc de 48 hores he tingut un “finde” (expressió juvenil que prové de “fin de semana”) de 47 hores. I jo, si no descanso 48 hores el cap de setmana, a la setmana següent no rendeixo (més aviat hem rendeixo).
Aquest canvi de “l’hora menys” és el que puteja, l’altre canvi horari que es fa és més agraït, ja que en aquell dorms una hora més (com he dit abans, no és que la dormis, la tens i fas el que vulguis amb ella). Aquest canvi horari és conegut com el de “a les 3 seran les 2”, i és molt més divertit que l’anterior, per que fas un petit viatge cap enrera en el temps rotllo “Regreso al Futuro”, que t’estàs una hora sencera que no va passant el temps. Quina hora és? Les 2... i una hora després: Quina hora és? Les 2... Pues au, tens una hora de regalo (si en el canvi horari del passat dissabte jo he quedat amb qui no em queia bé per què l’hora era inexistent, en aquest altre que tens “hora extra” jo quedaré amb tothom que em cau de puta mare, així tindrem més temps per anar-nos preguntant quina hora és mutuament).
I, curiosament, mira que és una miserable hora la que ens canvien, però no sé que carai té el nostre cos, que aquesta hora ens descoloca totalment, i tenim una mena de “mini-jet-lag” que al dia següent no acabem de situar a quina hora estem realment. Lo més divertit de la situació és anar-te trobant rellotges per casa, alguns amb l’hora canviada, d’altres que no, el del ordinador que l’ha canviat sola a l’actualitzar-se però tu el canvies igualment per que no ho has tingut en compte, i llavors vas per casa mirant rellotges que a la vegada et marquen les 10, les 11 i les 12 (i aquell d’agulles postmodern que mai has sapigut quina hora marcava per que no hi ha Cristo que entengui quina hora marca). I arriba l’hora de dinar que dius... però si encara no tinc gana! Però au, a menjar, per què, encara que sigui hora canviada, és l’hora de dinar.
I si he tardat en publicar un nou article, no és per el canvi d’hora, simplement són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimecres, 2 de març de 2011

Març


Ja estem al mes de març (bé, el mes va començar ahir, però ahir no vaig tindre temps i ho escric avui, i com que té validesa per a tots el mes també cola).
Com sabreu, i si no ho sabeu aquí estic jo per explicar-vos-ho (explicar-vos-ho: paraula amb dos guions, per si no us hi havíeu fixat), és el tercer mes de l’any en el calendari gregorià (o sigui, el calendari que tenen aquells monjos gregorians que cantaven i van treure un disco fa uns anys) i té 31 dies (si no comptem el d’ahir, ens en queden 30, sempre i quan també comptem el d’avui, sinó en queden 29, i si llegeixes l’article més tard a tu te’n queden menys, igual ja estàs a l’abril i tot!).
Segons la enciclopèdia de la Vicky (la Viquipèdia), una gran amiga meva (aviat serem “follamigos”) març, en el primitiu calendari romà (no tan primitiu com els calendaris de Pirelli que hi ha als tallers mecànics tot ple de paes despullades) era el mes que obria l’any (o sigui, el març era el gener... així que devien fotre els reis “de pasques a març”), això fins a la instauració del calendari julià (el calendari del veterinari de Ventdelplà), que va ser quan va passar a ser el tercer mes, després de gener i febrer (i abans de l’abril, aguas mil).
Març, en llatí (l’idioma aquell que ens feien estudiar i ens passàvem els dies declinant coses, i que no hem utilitzat mai més), es deia “martius” (veus? Ja està declinat això) i tot i que sembli que ve de Marta, no és així, sinó que deriva del déu Mart (un déu que no he tingut mai el plaer de conèixer, però si és déu li tindré un respecte... que no li tindria si fos nou o vuit).
Es veu que aquest mes, de vegades, s’associa al color verd (això posa per internet). Però jo no l’he associat mai a aquest color, de fet no m’havia parat mai a pensar en posar-li colors als mesos. Vaig a parar-me a pensar-ho una estona... mmmmmm... (aquí estic pensant, no és un “mmm” de plaer)... mmmmm... (continuo pensant).... mmmm... (aquí he tingut una estoneta de plaer, ho he de confesar)... pues no, por “color a los meses” no me viene nada. Com a molt un groc a l’agost, un blanc al desembre, i un “pistacho verde manzana” al novembre. Bueno, que me n’he anat del tema, això del color verd que diu la Wikipèdia (si ho diu a Internet jo m’ho crec) es veu que és per que als països de l’hemisferi nord (cap amunt del mon) era quan la neu es començava a fondre ( i s’acabaven les setmanes blanques de les que parlava a l’article anterior).
Cal destacar (destacar: treure una taca) que en aquest mes és quan es fa un dels dos ajustaments horaris, que això és allò (gran definició: “això és allò”) tan divertit de canviar l’hora, que mai saps si dorms una hora més o una hora menys, i que propicia la típica discussió amb els amics (que es repeteix cada cop que hi ha canvi horari) en que intentem decidir si dormim més, dormim menys, si el sol surt abans, si marxa més tard, si s’allarga, si s’acurta (el dia) o si a Canàries, si ja tenen una hora menys i al damunt la retrassen, ja se’ls hi pot provocar jet-lag.
Bé, fins aquí la meva reflexió sobre el mes de març, aquest tema tan apassionant que segurament us haureu preguntat si venia a cuento o no. Evidentment no ve a cuento (potser al proper article us explico algo que si que vingui a cuento... estic dubtant entre caperucita roja o los 3 cerditos), però avui no tenia un dia gaire inspirat i tampoc volia deixar el blog sense actualitzar ara que sembla que torno a agafar “carrerilla”.
Esperem que el proper article sigui un pèl més interessant... o no. Li donaré voltes a això del cuento... però com que tinc més cuento que Calleja (que Jesús Calleja, el aventurero de pacotilla aquell del programa de Cuatro) segurament l’article tractarà sobre qualsevol tonteria, però son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

diumenge, 27 de febrer de 2011

La setmana blanca


Avui parlarem de la setmana blanca, ja que molts escolars es veu que aquesta setmana tindran festa, i a la gent li ha donat per anomenar a aquests dies de vacances escolars fotuts per aqui al mig com a “setmana blanca”. Pero senyors pares i senyores mares (o senyors mares i senyores pares, que n’hi ha alguns que poden portar a l’equivoc), que el nom no us porti a confussio, aquest nom no vol dir que els nens es passaran tota la setmana esnifant ratlles de coca (en principi), sino que se li dona aquest nom per que molta gent aprofita per anar a esquiar (entenem “esquiar” tambe en el bon sentit de la paraula, com allo que suposa posar-se uns esquis i llençar-se muntanya avall fins caure, ja que es ben sabut que alguns dels meus lectors teniu la “mirada sucia” i quan parleu “d’esquiar” us referiu a una altra cosa).
I us preguntareu, per que se li diu setmana blanca si es va a esquiar? (preguntar-s’ho tothom ara mateix en veu alta: “per que se li diu setmana blanca si es va a esquiar?), doncs m’agrada molt que em feu aquesta pregunta (sobretot per que la pregunta l’he fet jo mateix). Doncs es molt senzill, popularment es creu que es diu “blanca” perque la gent va a la neu, i com que la neu es blanca, es fa aquest simil tan complicat de setmana a la neu + neu de color blanca = setmana blanca (encara que, segons quina neu, agafa uns colors cada cop mes allunyats del blanc, mes aviat color merda d’oca, pero no quedaria be dir-li “setmana merda d’oca”).
Pero aixo no es del tot cert, segons un estudi realitzat per la prestigiosa universitat de Liechtenstein, se li diu aixi per que, quan es va a esquiar, s’han de fer moltes cues per poder arribar als llocs , cues que, de tant esperar, la gent es queda blanca, i ja no perden el color fins que tornen d’esquiar (ara tambe se li comença a anomenar “setmana Iniesta”). Molts ho intenten disimular prenent el sol enlloc d’esquiar (realment jo crec que la gent no va a esquiar, va a la cafeteria a prendre el sol, per que hi ha mes gent a les cafeteries que a les pistes), i un cop tornen, els hi queda la marca “blanca” de les ulleres que delaten que, precisament, aquella persona ha disfrutat d’una setmana blanca.
Pero la meva pregunta davant d’aquesta tradicio es: pot un negre anar a una setmana blanca? O es sentira discrimat per que es un gueto rotllo “ku kux klan” (no confondre amb “cus-cus clan”, que aquest son un grup de gent que queden per menjar cus-cus), per que si es aixi, enlloc d’esquiar amb aquells abrics que la gent sembla el nino de Michelin, s’hauria d’esquiar amb unes tuniques blanques amb el caputxot en forma de punxa.
I si no te res a veure amb les raçes... per que hi ha una setmana blanca pero no hi ha una setmana negra? Be, si, setmanes negres son les que tenim quan tot ens va malament... no es aixo racisme linguistic? O els negres quan van a esquiar estan fent una setmana negra? O es diu setmana negra si esquies de nit? I si ets xino, hi ha una setmana groga? Doncs la setmana groga es la que vaig passar jo la setmana passada, que estava malalt i el careto se’m va torrnar groc. Per cert, els xinos son grocs? Jo encara no he vist cap xino que realment sigui groc, les uniques persones grogues que conec son els Simpson (i tampoc tinc el plaer de coneixer-les personalment). I hi ha setmana blava? Potser es la que fan els pitufos quan van a esquiar... (se que en catala es diuen barrufets, pero per a mi seran sempre “els pitufos”).
Perdoneu la meva desconeixensa en el tema, pero es que jo encara no he anat mai de setmana blanca, de fet no he anat mai a esquiar. Be, menteixo, hi vaig anar un cop, i com que nevava molt van tancar les pistes i no vam poder esquiar, una de les incoherencies mes grans que m’he trobat a la meva vida: si jo vaig a esquiar a la neu... no puc esquiar precisament per que esta nevant?? Vale que estava nevant molt, pero... no hauria de ser aixo millor per que hi ha mes neu? O es que la neu es de mentida i la posen alli quan la gent no hi es? (i per aixo li posen aquests noms tant estranys: “neu primavera”... que passa? Que hi ha una neu per a cada estacio de l’any? Per que mai he sentit a parlar de la “neu hivern”, la “neu tardor” o la “neu estiu”!. O “neu pols”... si hi ha neu pols, no hi ha “neu dura”? Que quan ha nevat i es gela i et caus de cap a terra ben dura que esta aquella neu!).
Be, sigui com sigui, si aneu a esquiar i veieu un negre, saludeu-lo de part meva (mes que res per educacio), i si enlloc d’esquiar preferiu anar a la cafeteria i torneu amb la ratlla blanca delatora... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

divendres, 25 de febrer de 2011

Temporalment dintre de servei


“Temporalment dintre de servei” no vol dir que durant un temps m’estaré a dins d’un vàter (tot i que hi passo estones força entretingudes) sinó que, després de 5 mesos sense escriure en el blog (fent una de les meves ja típiques i llargues “pauses bloggils”) sembla que avui torno a estar amb ganes d’escriure de nou algunes coses que se’m van passant pel cap (doneu gràcies a que només n’escric “algunes”, que si les escrivís totes em tancarien directament en un manicomi). Si després d’aquest article en tornaré a escriure algún altre és un enigma fins i tot per a mi.
Durant aquests temps en que la gent no es connectava a internet per que el blog “Podria ser pitjor” no s’actualitzava, paralitzant-se el país i l’economia mundial, han passat moltes coses, com que s’ha acabat l’any 2010 i ha començat el 2011. Però no només això, han passat mooooltes coses més, però com que no tinc ni temps ni ganes d’explicar-vos-les, os compreu els diaris des del 26 de setembre de l’any passat fins avui i us els llegiu (i em feu una redacció sobre el que creieu que ha estat el fet més destacat durant aquest temps, com per exemple, la mort de Florinda Chico, un dos tres responda otra vez).
Almenys, durant aquests dies de “descans de blog” m’han anat succeint noves anècdotes amb lo que tindré material per a “hipotètics futurs articles” (es a dir, articles que potser escriuré properament si tinc hipo).
De moment només avançar, per si encara existeix algú que va seguint els meus articles del blog (cosa que dubto entre que ja eren pocs els lectors, que els articles no valen una merda i que la meva constància escrivint deixa molt que desitjar), que com ja sabreu pels articles escrits el darrer any, per fi ja he aconseguit que el meu nou pis sigui mínimament habitable (es a dir, habitable per mininos), segueixo en la nova feina (que ja no és tant nova per que aviat farà un any que ja hi treballo) però tant enfeinat com sempre (o almenys ho faig veure per a que el meu jefe es pensi que té algún sentit pagar-me a final de mes) i que la meva vida continua més o menys igual com sempre (més aviat “menys igual” que més).
I feta ja aquesta posada al dia (que total, tampoc interessa gens per que diria que aquest blog quan el vaig iniciar ho vaig fer de forma anònima) ja podem aprofundir en nous articles. Però aquest aprofundiment ja el faré a partir de la propera entrada (s’entén per entrada un nou escrit o, com diuen els entesos, un post, res a veure amb altres “entrades” que us poden vindre al cap... i aquest cop jo no volia anar amb segones... esteu malats... i si no heu pensat res una mica porc... si, jo si que estic malalt).
Només afegir que, ara que m’he n’adono i em poso a comptar els articles que he escrit (és mentida, el mateix “blogger” on es publica això ho compta per mi, esperem que el senyor blogger sàpigui comptar bé), la veritat és que ja porto unes quantes tonteries escrites per aquí, ja que aquest és l’article número 88, també conegut com article “pelochos” (realment em falta un 8 per poder fer un veritable article “pelochos”, però com que no crec que arribi a escriure 888 articles, he decidit dedicar aquest 88é article a tant entranyables personatges). Tot i que jo, més que els pelochos, m’agraden els números “uns” aquells que van al seu davant, que no diuen mai res, però s’ho miren tot amb molta atenció.
Així que, con esto y un pelocho... hasta mañana si me sale del... teclado. Com veieu, sóc perfectament bilingüe tot i estudiar a Catalunya (entenem bilingüe com a persona que parla dos llengües, no que en té dues, que això seria “bífide”, o en llatí “bifidus”, que també vol dir persona molt sana que es menja molts iogurts que anunciava el Coronado).
I recordeu, si demà no hi ha article, ni n’hi torna haver durant 5 mesos més... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!