dijous, 31 de març de 2011

Londres


D’aquí molt poquet me’n vaig de viatge a Londres (sí, ja sé que tampoc os deu importar gaire, però que voleu que us digui, em fa il•lusió), així que l’article d’avui el dedicaré a donar una mica d’informació sobre aquesta bonica ciutat.
Londres en anglès es diu London (no confondre amb: “lo-don” Simon, que és un vi que ve amb tetrabrik, que a la seva vegada és un “brik” que no té “tetas” sinó que te 4 costats, i d’aquí ve el “tetra”, no el “brik”) i és la capital d’Anglaterra i del Regne Unit (que jamás serà “vençit”). Està situat (Londres, no el don Simón) al costadet del riu Támesis (en castellà: a la orilla, que és la mesura de temps en que tardes per desplaçar-te de un lloc a un altre) al sudest de Gran Bretanya (i al fons a l’esquerra de la petita bretanya).
La ciutat es va fundar als voltants de l’any 43 (si era als voltants i no sabien l’any exacte, tampoc calia que filessin tant prim, els hi agradava el licor 43?) pels romans (aquells que lluitaven contra l’Astèrix) amb el nom de “Londinium” (que sona a nom de colònia... deuria fer molt bona olor).
Tot i això la etimologia (és a dir, l’origen del nom quan estàs en un alt estat etílic) de Londres segueix sent un misteri avui en dia (hi ha gent que no pot dormir per que no sap d’on prové el nom de Londres). Segons un tal Geoffrey of Monmouth (“Geofredo de la meva boca”), al seu llibre “Historia Regum Britanniae” (un best-seller vamos) descriu el nom com originari del Rei Lud (un rei que no coneix ni el seu pare: el senyor A-Lud, famós per provocar desprendiments de neu) qui es creu que va conquistar la ciutat i li va posar per nom “Kaerlud” (quin nom més lleig). A partir d’aquest nom, la paraula es va anar transformant (com si fos una drac-queen etimológica) fins a Kaerludein i finalment en London (jo el pas de “Kaerlunden” a “London” no l’acabo de veure clar, es va deure transformar en un diàleg entre sordos, per que no s’assemblen en res). Hi ha d’altres teories, però tampoc os les explicaré totes, per no enlluernar-vos de la meva sabiduria.
Del que si que hi ha indicis és del que explicava abans de l’any 43 després de Cristo o després de que s’armés un Cristo, quan els romans van conquerir la Bretanya posant-li el nom de colònia anteriorment esmentat (per si no has estat atent, em refeixo a “Londinium”).
El cor de la ciutat (bonica sèrie), que és la antiga “City of London”, encara conserva (berberechos, almejes, mejillons... el que venen a ser les conserves de tota la vida) els seus límits medievals (o ballar un vals a mitges), però a partir del segle XIX (llegir 19, no “xix”) el nom de Londres també ha denominat a la metrópoli (o polis que van en metro) que ha crescut al seu voltant.
Pel que fa a la població, a Londres hi conviuen un ampli nombre d’etnies, cultures i regilions, parlant-se a la ciutat més de 300 llengües (però no totes alhora, que sinó no s’entendrien). L’any 2007 (un any que a Londres hi havia un senyor molt avorrit que es va dedicar a comptar la gent que hi viu) la població oficial (y caballero, gran película) era de 7.512.400 (al pobre senyor que contava li va costar molt poder fixar aquesta xifra, per que els 7.512.400 londinencs no s’estaven quietos i el feien descontar). Això només a l’àrea del que s’anomena Gran Londres (Big London en inglés, big com els bolis i London com London). L’àrea urbana (zona per on es mouen els urbanos) del Gran Londres és la segona més gran de la UE (llegir “ue” com unió europea, no com “ué”! de que bé m’ho estic passant) i té una població de 8.278.251 (sense contar animals de companyia) i l’àrea metropolitana (zona on arriba el metro i es poden menjar napolitanes) té una població estimada (per que a Londres s’estima molt a la seva població) de 12 a 14 milions de persones (el senyor que contava gent aquí ja es va cansar i ho va comptar “a bulto”).

(...continuarà)

dimecres, 30 de març de 2011

El canvi horari


Ara feia uns dies que no escrivia de nou, però entre guerres a Líbia, terremotos i tsunamis al Japó i centrals nuclears a punt de petar, tampoc no tenia clar si era el moment oportú per fer articles en to d’humor d’aquests temes. Però si no he d’escriure articles cada cop que hi ha alguna desgràcia al món, ja no escriuré mai més res al blog, així que... tornem a intentar evadir-nos de la realitat amb un tema tant apassionant com el canvi horari.
Per si encara algú no ho sap, el dissabte passat (bé, millor dit la matinada de dissabte a diumenge) es va canviar l’hora. Canviar l’hora no vol dir que a partir d‘ara les hores es diran d’una manera diferent, ni que t’has d’intercanviar els rellotges amb d’altres persones, sinó que, un parell de cops l’any, s’avança o es retrassa una hora (simplement per tocar els ous una mica a la gent, encara que diuen que es fa per estalviar energia), propiciant entretingudes tertúlies en que es debat sobre si es dormirà una hora més o una hora menys, que la veritat jo dormo les mateixes hores, el que passa és que si em canvien l’hora llavors quan m’aixeco és una hora diferent a la que tenia prevista.
Aquest canvi d’hora en concret, hem dormit una hora menys. Qui no ha sentit la ja clàssica expressió: “a les 2 seran les 3”?. A mi em fa gràcia, que voleu que us digui. De fet jo he aprofitat per quedar aquest dissabte a la nit de 2 a 3 amb tothom que em cau malament que feia temps que no veia. Aquella hora realment és una hora “fantasma”, no existeix, ningú ha fet res aquest cap de setmana de 2 a 3. I per que carai ens han de fer el canvi horari en cap de setmana? Que m’han robat una hora! Enlloc de 48 hores he tingut un “finde” (expressió juvenil que prové de “fin de semana”) de 47 hores. I jo, si no descanso 48 hores el cap de setmana, a la setmana següent no rendeixo (més aviat hem rendeixo).
Aquest canvi de “l’hora menys” és el que puteja, l’altre canvi horari que es fa és més agraït, ja que en aquell dorms una hora més (com he dit abans, no és que la dormis, la tens i fas el que vulguis amb ella). Aquest canvi horari és conegut com el de “a les 3 seran les 2”, i és molt més divertit que l’anterior, per que fas un petit viatge cap enrera en el temps rotllo “Regreso al Futuro”, que t’estàs una hora sencera que no va passant el temps. Quina hora és? Les 2... i una hora després: Quina hora és? Les 2... Pues au, tens una hora de regalo (si en el canvi horari del passat dissabte jo he quedat amb qui no em queia bé per què l’hora era inexistent, en aquest altre que tens “hora extra” jo quedaré amb tothom que em cau de puta mare, així tindrem més temps per anar-nos preguntant quina hora és mutuament).
I, curiosament, mira que és una miserable hora la que ens canvien, però no sé que carai té el nostre cos, que aquesta hora ens descoloca totalment, i tenim una mena de “mini-jet-lag” que al dia següent no acabem de situar a quina hora estem realment. Lo més divertit de la situació és anar-te trobant rellotges per casa, alguns amb l’hora canviada, d’altres que no, el del ordinador que l’ha canviat sola a l’actualitzar-se però tu el canvies igualment per que no ho has tingut en compte, i llavors vas per casa mirant rellotges que a la vegada et marquen les 10, les 11 i les 12 (i aquell d’agulles postmodern que mai has sapigut quina hora marcava per que no hi ha Cristo que entengui quina hora marca). I arriba l’hora de dinar que dius... però si encara no tinc gana! Però au, a menjar, per què, encara que sigui hora canviada, és l’hora de dinar.
I si he tardat en publicar un nou article, no és per el canvi d’hora, simplement són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dimecres, 2 de març de 2011

Març


Ja estem al mes de març (bé, el mes va començar ahir, però ahir no vaig tindre temps i ho escric avui, i com que té validesa per a tots el mes també cola).
Com sabreu, i si no ho sabeu aquí estic jo per explicar-vos-ho (explicar-vos-ho: paraula amb dos guions, per si no us hi havíeu fixat), és el tercer mes de l’any en el calendari gregorià (o sigui, el calendari que tenen aquells monjos gregorians que cantaven i van treure un disco fa uns anys) i té 31 dies (si no comptem el d’ahir, ens en queden 30, sempre i quan també comptem el d’avui, sinó en queden 29, i si llegeixes l’article més tard a tu te’n queden menys, igual ja estàs a l’abril i tot!).
Segons la enciclopèdia de la Vicky (la Viquipèdia), una gran amiga meva (aviat serem “follamigos”) març, en el primitiu calendari romà (no tan primitiu com els calendaris de Pirelli que hi ha als tallers mecànics tot ple de paes despullades) era el mes que obria l’any (o sigui, el març era el gener... així que devien fotre els reis “de pasques a març”), això fins a la instauració del calendari julià (el calendari del veterinari de Ventdelplà), que va ser quan va passar a ser el tercer mes, després de gener i febrer (i abans de l’abril, aguas mil).
Març, en llatí (l’idioma aquell que ens feien estudiar i ens passàvem els dies declinant coses, i que no hem utilitzat mai més), es deia “martius” (veus? Ja està declinat això) i tot i que sembli que ve de Marta, no és així, sinó que deriva del déu Mart (un déu que no he tingut mai el plaer de conèixer, però si és déu li tindré un respecte... que no li tindria si fos nou o vuit).
Es veu que aquest mes, de vegades, s’associa al color verd (això posa per internet). Però jo no l’he associat mai a aquest color, de fet no m’havia parat mai a pensar en posar-li colors als mesos. Vaig a parar-me a pensar-ho una estona... mmmmmm... (aquí estic pensant, no és un “mmm” de plaer)... mmmmm... (continuo pensant).... mmmm... (aquí he tingut una estoneta de plaer, ho he de confesar)... pues no, por “color a los meses” no me viene nada. Com a molt un groc a l’agost, un blanc al desembre, i un “pistacho verde manzana” al novembre. Bueno, que me n’he anat del tema, això del color verd que diu la Wikipèdia (si ho diu a Internet jo m’ho crec) es veu que és per que als països de l’hemisferi nord (cap amunt del mon) era quan la neu es començava a fondre ( i s’acabaven les setmanes blanques de les que parlava a l’article anterior).
Cal destacar (destacar: treure una taca) que en aquest mes és quan es fa un dels dos ajustaments horaris, que això és allò (gran definició: “això és allò”) tan divertit de canviar l’hora, que mai saps si dorms una hora més o una hora menys, i que propicia la típica discussió amb els amics (que es repeteix cada cop que hi ha canvi horari) en que intentem decidir si dormim més, dormim menys, si el sol surt abans, si marxa més tard, si s’allarga, si s’acurta (el dia) o si a Canàries, si ja tenen una hora menys i al damunt la retrassen, ja se’ls hi pot provocar jet-lag.
Bé, fins aquí la meva reflexió sobre el mes de març, aquest tema tan apassionant que segurament us haureu preguntat si venia a cuento o no. Evidentment no ve a cuento (potser al proper article us explico algo que si que vingui a cuento... estic dubtant entre caperucita roja o los 3 cerditos), però avui no tenia un dia gaire inspirat i tampoc volia deixar el blog sense actualitzar ara que sembla que torno a agafar “carrerilla”.
Esperem que el proper article sigui un pèl més interessant... o no. Li donaré voltes a això del cuento... però com que tinc més cuento que Calleja (que Jesús Calleja, el aventurero de pacotilla aquell del programa de Cuatro) segurament l’article tractarà sobre qualsevol tonteria, però son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!