dilluns, 18 de gener de 2010

Els propòsits d'any nou


Una altra cosa que porta el nou any, a part de les ja explicades en els anteriors articles (els reis mags, les rebaixes i la depressió post-festes), son els propòsits que cadascú es fa per l’any nou.
La veritat és que és ben curiós que necessitem una data en concret per proposar-nos coses (que d’altra banda no aconseguirem fer en un 99% dels casos), i que ens posem tots d’acord en que aquesta data per començar els propòsits (o “a favor dels post-its”) sigui l’1 de gener (de l’any corresponent), donant-se el cas que molt ciutadans aquest 2010 s’han fet el mateix propòsit que es van fet el 1992 (i que van repetir el 93, 94, 95...), això si, dient-se a si mateixos “aquest any si!” convençuts que a la 32ena va la vençuda.
Aquests propòsits acostumen a variar segons els individus, però n’hi ha uns quants que son molt comuns en la majoria de la població, i són els que anomenarem a continuació:
- Deixar de fumar: Per a poder complir aquest propòsit hi ha una condició indispensable, ser fumador, ja que si no fumes el propòsit és una merda. Els individus que s’apunten a aquest propòsit, fumen com a xemeneies durant tot el cap d’any, dient-li a cada cigarreta: “aquesta és la última”. Cal dir que molts ho han aconseguit aquests darrers anys, ajudats per la llei antitabac que, d’aquí poc, si et veuen fumant dintre un bar, apareixeran 20 mossos d’esquadra disposats a portar-te a comissaria. I trobarem a faltar aquells conglomerats de gent que es formen a les portes de les empreses, tots fumant a la vegada com si d’una manifestació es tractés, que a ple hivern els veus allí pobrets, tots tremolant amb la cigarreta a la mà, mentres un moc congelat s’ha convertit en una estalactita (o la que va cap a baix es la estalagmita?) que li penja del nas. Si senyors, el fumar se va a acabar! (Vip expreeeees...)
- Apuntar-se a un gimnàs: cal dir a molta gent que es fa aquest propòsit, que apuntar-se a un gimnàs inclou ANAR-HI. La gent s’hi apunta per diverses raons: posar-se en formar, anar a mirar noies, perdre pes, anar a mirar noies, fer una mica d’esport i anar a mirar noies (les noies normalment fan a la inversa, miren nois, excepte les lesbianes i les no lesbianes que les miren per a criticar-les una estona). D’aquesta manera, la primera setmana de gener els gimnasos es converteixen en unes sales plenes de gent suada mirant les televisions (“ah, però hi ha teles hi tot!?” es diuen alguns), que es fan cues fins i tot per a les classes de sevillanes a les que no hi anava ningú, i on als vestidors han de posar un “su turno” com a les carnisseries per a poder canviar-te (canviar-te als vestidors, no a les carnisseries, evidentment. I ara que hi penso, per que es diuen “vestidors” i no “desvestidors” si el primer que fas es desvestir-te? Clar que després et tornes a vestir... a no ser que vulguis anar pel gimnàs en pilotes, que per la roba que algú porta més o menys seria el mateix... bé, tant se val, aquesta reflexió es ben estúpida, encara que més o menys com tota la resta de reflexions del blog). Parlant de reflexions, això és algo que també es fa als gimnasos (per a qui no conegui aquests estranys llocs on va la gent). La gent es posa a fer flexió rere flexió, reflexionant sobre la vida i sobre un mateix (i sobre l’esterilla, que sinó el terra està fred). Bé, no m’allargaré gaire més sobre el tema, per que ara que vaig escrivint veig que el mon dels gimnasos també dona per a un tema per si mateix amb totes les maquinetes estranyes que hi ha i els personatges que hi acudeixen. Doncs això, que el propòsit d’anar al gimnàs acostuma a durar només un mes (això si, la quota d’inscripció ja te l’han clavada) i no tornes sinó és per la rossa espectacular que corria a la teva cinta estàtica (per cert, quina gràcia té córrer sobre una cinta si no et mous del puesto?) i que la vas perseguint a veure si hi ha sort i entra a l’spà (terme que també es mereix un article) per intentar si la pots veure en bikini. Per cert, perquè moltes noies fan top-less a la platja però no a les piscines i spas dels gimnasos?
- Ser més bona persona: aquest propòsit m’encanta ja que... que vol dir? Que abans erets un autèntic fill de puta? Si, mira, jo era un cabró, pegava a les dones velles pel carrer, escopia als nens i em tirava pets davant dels meus sogres, però a partir del 2010 seré bona persona, m’estimaré a tothom i no m’enfadaré mai... I una merda!
- Aprendre anglès (o qualsevol altre idioma, encara que l’anglès acostuma a ser el majoritari, excepte entre els que ja parlen anglès) o qualsevol altra cosa que requereixi apuntar-se a un curset d’algo per al que som completament inútils (informàtica, cuina, guitarra, balls de saló, patinatge artístic, halterofilia...)
- Segur que hi ha molts més propòsits típics, però l’article m’està començant a quedar molt llarg i hauria d’anar acabant ja...
I tu? Has fet algun propòsit per al 2010? Si és així... molta sort amb ell, que no es quedi només en això, en propòsit, i si pot ser, almenys, que encara l’estiguis realitzant al mes de febrer. Jo, entre d’altres propòsits he pensat en ser més constant i escriure articles al blog regularment... ho aconseguiré aquest cop? Espero que si, però si no és així... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

divendres, 15 de gener de 2010

La cuesta de enero


La cuesta de enero es diu així, en poques paraules, per que costa, i per que té lloc al gener.
“Cuesta” (com el president de la comunitat de “Aquí no hay quien viva”) es diu per que va “costa amunt”, és a dir, que després del que ens em gastat els darrers dies entre menjars per les festes de Nadal i regals per als Reisos (bé, no eren per a ells, eren per a d’altra gent, però es gasten en aquelles dates), Papà Noels (només n’hi ha un, però jo ho dic en plural) i caga tiós (mireu bé que hi ha un accent, o sigui que posa “tió” i no “tio”, que encara que ens caguem en molta gent durant les festes Nadal, això normalment no suposa cap despesa adicional), la gent acostuma a anar molt justa de pasta (em refereixo a diners, no spaguettis ni macarrons) i li costa arribar a finals de mes (que com que a la gent no li queda ni un duro, el final de mes del gener es diu “final de menos”).
Jo afegiria que també es diu “cuesta”, com ja he dit al principi de l’article, no només per que es fa difícil econòmicament per a moltes famílies (i més en aquests temps de crisi) sinó per que “costa un ou” tornar a treballar després d’aquests dies de “vacances”. Sí, ja se que no tothom té vacances durant tot el Nadal (que això ja no és com al cole), però si que son uns dies que entre que pocs dies abans es fa el sopar d’empresa (aquest concepte es mereixeria un article per si sol), el 24 molts van a la feina però no treballa ni Cristo (l’Stoichkov tampoc) per que ja preparen el sopar de la nit, igual que el dia 31 (que preparem la borratxera del cap d’any), que el 25 i 26 son festius (el 27 fem la digestió, i el 28 és el dia dels innocents... innocents els que treballen, per que tothom va a la feina però no pega ni brot), l’1 de gener també es festiu (que millor que començar l’any sempre amb un dia de festa), el 5 venen els reisos (així que ens escapem de la feina “dissimuladament” per comprar els regals de darrera hora), el 6 torna a ser festa (dia de reis, i a jugar amb els regals! Bé, jo amb els mitjons...), i això sense comptar els dissabtes i diumenges que el calendari ens hagi “regalat” per a estar uns dies que sembla un “avui treballo, avui no, avui treballo, avui no...”, on els dies “avui treballo” son en realitat “avui vaig a la feina, faig veure que treballo, però em connecto al facebook”.
D’aquesta manera, la setmana posterior a les festes de Nadal (o sigui, la setmana que acabem de passar), es converteix en un suplici per a la majoria de treballadors de “a peu” (i els que van amb cotxe, moto, bicicleta o son camioneros, també). Així doncs, avui ja podem dir... setmana superada! Són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

dijous, 7 de gener de 2010

Rebaixes


Avui han començat les rebaixes (o sigui, més que baixes… enanes, vamos) on les senyores grans es converteixen en autèntics quarterbacks (o “cuartos de darrera” en català) de rugby per a aconseguir les millors ofertes.
Per a poder lluitar contra elles en igualtat de condicions os explicaré el que cal saber sobre les rebaixes segons la OCU (“Organització de Consumidors i Usuaris”… res a veure amb drogues eh?).
Segons la OCUrrència d’aquest senyors, van posar unes normes per a que els comerços no ens prenguin massa el pèl (almenys no més de lo habitual).
Es veu que rebaixes, promocions, liquidacions i saldos son coses diferents (evidentment, si ho extrapolem al mon del “ligoteo”, no és el mateix “rebaixar” les teves exigències que liar-te amb un “saldo”).
Les rebaixes només es poden fer a principis d’any (aquest seria el cas) o a l’estiu (aquest no seria el cas) i han de durar entre una setmana i dos mesos (així que encara tenim corredisses pel Corte Inglés per a dies). Els productes rebaixats no poden treure’s expresament a la venda per la ocasió (noooo, això no ho fa ningú…) sinó que han de formar part de la oferta habitual de l’establiment. També han de posar el preu original al costat del rebaixat (això si que ho fan, amb una ratlleta que fa veure que “tacha” el preu antic).
En canvi les promocions son vendes a preu reduït de productes concrets per incentivar la seva venta, els saldos son productes defectuosos, deteriorats o obsolets, i les liquidacions ventes excepcionals motivades per causes majors (obres, trasllats, terremotos…)
Els productes rebaixats, si es dona el cas (rentadores, ordenadors, màquines de tallar els pèls del nas…), tenen garantia de dos anys igual que quan no hi han rebaixes, i si durant l’any a l’establiment s’accepta el pagament amb tarjeta, també ho ha de fer en rebaixes, a no ser que s’indiqui de forma ben visible en un cartell.
Explicats els aspectes més tècnics del art rebaixil, altres aspectes que tal tenir en compte per ser un perfecte comprador de rebaixes:
- Tindre una bona preparació física (cal començar a entrenar un mes abans de les rebaixes amb un mínim de 500 flexions i abdominals diaries, i la “curse navet” o com s’escrigui, que no se si serveix per algo però puteja un rato).
- Ser maleducat i treure els colzes al moment de voler agafar els millors productes d’aquells “cubículs” plens de peçes de roba i que atreuen als “rebaixeros” com la merda a les mosques.
- Estar disposat a gastar més diners dels que tenieu previstos, que una de les gràcies de les rebaixes és que, com que tot està més barat, t’acaves gastan més de 200€ en productes que no necessitaves per a res i en roba que no et posaràs mai a la vida.
- Les aglomeracions no són un problema, si hi ha molta gent als centres comercials s’ha d’anar atropellant-la amb el carrito.
En cas de ser mascle, i han unes quantes normes adicionals:
- Estar disposat a acompanyar a la femella respectiva per un mínim de 15 botigues (en la gran majoria de les quals ni tant sols es comprarà res).
- Preparar-se per a que la parella es provi totes les peçes de roba possibles als emprovadors, les quals totes li queden meravellosament bé, cap li fa el cul gordo i tot, encara que sigui car, val la pena gastar-s’ho “per que tu t’ho vals, carinyo”.
- No existeixen els dies festius si les botigues estan obertes.
- Les rebaixes gairebé no existeixen per als homes, la majoria de roba que comprareu serà per a les dones, i si es compra algo pels homes, sempre ho triarà la dona i t’ho farà emprovar per molta mandra que et faci, així que millor no resistir-se.
I explicat tot això, ara me’n vaig de “rebaixes nocturnes” a veure si trobo algun “saldo” disposada a “rebaixar-se” una estona amb mi, i si tinc sort igual trobo una promoció de 2x1… Però si em “liquiden” ràpid… son coses que passen. De fet… podria ser pitjor!

dimarts, 5 de gener de 2010

Queridos Reyes Magos


Aquesta nit arriben els Reis Mags (coneguts a la meva terra, la de Oz) com a Reis Magos o Reixos (no conforndre amb "reixes", que no son reis femenins, sinó que son "rejas" o "valles" vaya).
Aquests senyors son basicament 3: Melchor, Gaspar i Baltasar (de petit ens feia molta gràcia l’acudit que realment no en té cap de que eren 4: Melchor, Gaspar, Ba-saltar y Se-calló)… jejeje, pues a mi encara em fa gràcia ara! Jejeje, que simple que soc… vaig a menjar secallo-na, que m’ha entrat gana (nivell molt dolent per començar l’article, davant aquest nivell ínfim en que està caient aquest blog, s’autoritza als seus lectors a insultar a l’escriptor i a deixar la seva lectura en aquests mateixos moments).

Gràcies per seguir. Jejejeje… se-cayó…!!!

Bé, doncs d’aquests 3 senyors, que venen de l’Orient seguint una estrella (dentro de ti, hay una estrella, si lo deseas… brillará) se’n podria escriure moltes coses en un article com aquest, però com que ja s’ha fet moltes vegades, jo enlloc d’això explicaré escriuré la meva carta aquí publicament a veure si aquest cop em foten cas.
Curiosament acostumem a començar la carta en castellà amb el típic “queridos reyes magos”, adreçant-nos cada any als “reixos” (com els hi diem a la meva terra, la de “nunca jamás”… volveré a pasar hambre) com a “queridos” (per que la gent se'ls estima) i "magos" (per que son majos).
Aquest any jo els “tutejaré”, que ja els hi tinc confiança i cada cop menys respecte vist que en els darrers anys aquests senyors no han fet cas de les diferents cartes que els hi he enviat i s’han limitat a portar-me calçotets, mitjons i colònia, avui aprofitaré aquest blog per escriure’ls una “carta oberta” i així tindré testimonis si no em porten el que he demanat.
Clar que sempre es podran excusar sota allò tan típic de “es que no t’has portat bé!”. Pues si aquest any no m’he portat bé l’any vinent atropellaré 4 velles i mataré 2 cadells de gos pel carrer a veure si tinc més sort.
Bé, dit tot això, aquí va la meva carta als Reixos:

“Tu, tu i tu:

Us escric aquest any, no per perdre part del meu temps i entretindre-us amb una llista de coses que m’agradaria que em portessiu, i que com que no m’ho porteu jo m’imagino que debeu estar els tres partint-vos la caixa llegint la meva carta i comentant entre vosaltres el que he demanat enfotent-vos-en de mi.
De fet, no se com el mateix nen Jesús no us va enviar a la merda, ja que ell segur que volia un Scalextric i li vau portar “mirra” (que ves a saber que collons és això), incienso (que l’estable fotia una pudor que no es podia aguantar i la mula es va asfixiar del fum que hi havia) i oro (que mira, això encara és valuós, que d’això en fan medalles a les olimpiades). Però i on eren els clicks de playmobil, el cubo de rubbick i els Gormitis que va demanar el nen Jesús?
De petit a mi encara em vau portar el que demanava (seria que em portava millor que el nen Jesús, pel que dedueixo que Jesús de petit debia ser un veritable mamón) i jo, per a agrair-vos-ho anava a les voltres cavalcades (no de sexe eh?).
El primer cop que vaig anar a una cavalcada (no de sexe eh? Això ja ho explicaré en una altra ocasió, sinó a veure una mena de “rua” que es diu així, pero jo li diré “cavalgata” per no liar-nos… no de sexe eh?) em vaig quedar sorprés pels vostres “poders”. Alhora que passejaveu per la meva ciutat, sortieu per la tele per totes les altres ciutats. Això si que son mags i la resta son tonteries!
Eren als voltants de l’any 1999, quan jo complia 5 anyets (…) i anava per primer cop a la cavalgata dels reis magos. Jo em pensava que ereu mags de veritat, d’aquells que fan trucs amb cartes i son molt feos, i que quan acaben el truco fan veure que toquen el violí, però aquest és el Tamariz. Jo escribia les meves cartes als meus 3 mags: David Copperfield, el Mag Lari i el típic mag cutre que es lloga per als aniversaris dels crios i que fa trucos del Magia Borrás. Però mai els veia a les cabalgates de reis, enlloc seu apareixieu vosaltres, tres tios amb barbes de mentida, i un últim tot untat amb betún que semblava que sortia de la mina. Curiosament, en aquestes rues us feu acompanyar de tot un seguit de personatges que mai no he entés per que van amb vosaltres: que hi fan aquells Pitufos gegants amb els reis? O els bombers? (per a que se’m cremi la casa a mi durant la cavalgata!) o unes carrosses cada any més surrealistes plenes de tot tipus de personatges (superherois, follets, carboners, dimonis, angels, personatges de dibuixos, la Belén Esteban…) Ves a saber qui hi ha sota totes aquelles disfresses!, com algún any “clixin” aquest modus operandi els de Al-Qaeda els hi seria molt més efectiu per fer atentats… ningú sospitaria mai d’en Piolin o d’en Pocoyó.
I per damunt de tots ells… volsatres tres. Sentats a les vostres majestuoses carrosses acompanyats de tot un exèrcit de nens que us protegeixen a cop de caramel (segur que això ja ho teniu previst per gent com jo que no ha quedat satisfet de la seva darrera carta als Reixos).
I aquests paios amb tant poca credibilitat m’havieu de portar el que jo us havia demanat en les cartes els darrers anys? (que curiosament els meus pares sempre me la llegien els molt cabrons envaint la meva intimitat carteril). Però si, si, tot i la vostra pinta de transformistes que podrien ser els nostres pares simplements disfressats de reis, resulta que ereu reis i mags de veritat, i després em portaveu els regals que demanava.
Però, i ara torno al tema de la carta que us adreço, no sé que he degut fer que amb els anys heu deixat de portar-me el que us demanava i cada cop em porteu coses que em foten menys il•lusió (basicament mitjons). Que he fet malament? Perdre la virginitat? No ser multimilionari?... Bé, escrivint aquesta carta “pública” aquest cop espero que em feu més cas, i tampoc crec que demano res molt difícil d’acomplir!
El que us demano aquest any és FELICITAT per a tots els meus (i per als vostres i els seus també, que carai!) que ja fa temps que va car això de ser feliç i, si us en sobra una mica, poseu-mos mig kilo d’AMOR, que tampoc ens anirà malament. La PAU, visto lo visto, ja la demanaré l’any vinent.
Amb resignació de creure que aquest any tampoc em fareu cas i em portareu més mitjons, em despedeixo molt cordialment.

Posdata: Sapigueu que aquest any, no aconseguireu no complir els meus desitjos, per que vaig malament de mitjons aquest cop, i si me’ls porteu, també m’estareu portant “felicitat” per a mi, “amor” envers els meus peus i “pau” interior”

I ja està, ja està escrita la carta d'aquest any, i si els Reixos fan como cada any i porten els que els hi rota… son coses que passen! De fet, podria ser pitjor!

dilluns, 4 de gener de 2010

2010


El darrer article el vaig fer sobre l’any recentment acabat, el 2009, i aquest versarà (bonic verb, en vers i en prosa) sobre el 2010 o com a mi m’agrada anomenar-lo el 20 10 (vint deu… que s’assembla a la frase que molts cops dic per telèfon quan hem quedat i em truquen per que faig tard: “vinc… deu!”) o MMX (Molt Molt Xulo) que tot just acava de començar.
Si l’any passat era l’any del “buey” segons l’horòscop xinés, aquest serà l’any del tigre (i el Rocky podrà fer el seu famós “eye of the tiger… woods” posant-li l’ull a qualsevol meuca que tingui “a tiro” o a “swing”).
També, seguint en la tradició efemérica de l’anterior article (existeix la paraula “efemérica”?) és l’any del centenari de la revolució mexicana i del bicentenari de la independència de Mèxic segons el govern de Mèxic (evidentment, no ho serà segons el govern de Liechtenstein), del bicentenari de l’inici del procés de la independència Argentina per al govern d’Argentina, del bicentenari de la independència de Colòmbia per al govern de Colòmbia, i del bicentenari de l’inici del procès d’independència de Xile per al govern de Xile (comprovar que, curiosament, cada govern celebra el seu propi bicentenari però mai un d’ al•lié, ni d’aliens 2). Vist que hi ha tants centenaris i bicentenaris de independències varies, el govern de Catalunya està estudiant celebrar el -100ari de la independència de Catalunya.
Segons la ONU (Organització de Nans amb Urticària) és l’any internacional de la diversitat biològica i de l’apropament de les cultures (com més propers més endins… o no era així?)
Com a dada curiosa del que ja portem d’any (tenint en compte que escric aquest article el dia 4 de gener, ja portem un 1,09% de l’any) destacaria que el mateix dia 1 de gener, el jove jugador d’escacs norueg Magnus Carlsen va aconseguir classificar-se com a número u (en números: 1, en lletres: “u” i en sentiments: “susto”) del mon amb 19 anyets i un mes (que 19 i un més serien 20 no?) aconseguint ser el jugador més jove en aconseguir aquesta posició (la “u”). Des d’aquí l’enhorabona (en hora bona serien les 10 del matí, en hora de Canàries una hora menys) al bo d’en Magnus (per a celebrar-ho, el declinarem: magnus, magnus, magno, magnae, magnae, magnum de frigo).
I avui mateix s’anugura el gratacels (rascacielos o torre-que-te-cagas-de-alta) més alt del mon , que està a Dubai (ciutat que a mi em fa dir “duduá”… no em pregunteu perquè) amb una alçada de 818 metres, que tenint en compte que jo medeixo 1,78 (en erecció, en repós medeixo 1,77) seria l’equivalent a 459 paios com jo (i una mica més, el 460 el podríem posar en cuclilles, que es una posició que puteja molt) posats un al damunt de l’altre (per que si els poses de costat, l’alçada que farien 459 paios como jo un al costat de l’altre no passaria de ser 1,78 mentres, i vaja merda de gratacels). Aquest “pepino” (el meu no, la torre aquesta) té per nom “Burj Dubai” (duduá però vomitat). Per cert, per qui no ho sàpiga (aquest blog sempre ajuda al creixement intelectual dels seuc lectors) Dubai (duduá) està situat als Emirats Àrabs Units (jamás serán vencits).
Crec que de moment ja teniu prouta informació per anar situant-vos en aquest nou any que tot just començem, i a mesura que avançi ja anirem ampliant informació interessant dels diferents fets que hi vagin succeïnt, i si no és axí… son coses que passen. De fet… podria ser pitjor!

dissabte, 2 de gener de 2010

2009


Ara que ja s’ha acabat l’any 2009, faré una mica de balanç (a la meva manera, com sempre) d’alguns fets destacats que han succeït aquest darrer any.
Primer descataré unes quantes dades generals de l’any 2009, en números romans: MMIX (abreviatura de Max Mix, aquells “mixos” de música quee sonaven als 80, a mi m'encantava el Max Mix 4... i les películes de Mad Max també estaven molt bé).
Cal dir que aquest ha estat l’any del “buey” segons l’horòscop xinés (“que pasa buey” segons els mexicans) conegut popularment i en plan conya entre els xinos com l'any "Chop-s'buey"-de gambas.
Segons la UNESCO (Unión Nacional Extraña de Sapos Comiendo Orugas)ha estat l’any de Nikolai Gógol (Gogol del Barça!).
Segons el govern de Mèxic (i tercers el govern d'Andorra)ha estat l’any de José Maria Morelos i Pavón (el primer no se qui és, però el segon és un exjugador del Madrid actualment al Saragossa).
També ha sigut l’any de la unió nacional enfront la crisi externa al Perú (molt bé), l’any de la juventut a Rússia (molt jove), l’any europeu de la innovació i la creativitat segons no se sap qui (molt creatiu), l’any de Darwin segons la International Union of Biological Sciences (molt “mono”), i segons la ONU, que no s’acontentaven en que fos l’any només d’una cosa, l’han dessignat l’any internacional de la Astronomia, de la Reconciliació, de les Fibres Naturals, de l’Aprenentatge sobre els drets humans i del Gorila (uh, uh, uh!).
Cal situar, per als despistats, l’any 2009 en el segle XXI (dos creus i un palito que es llegeixen “21”), i que és posterior al 2008 i anterior al 2010.
S’han celebrat diverses efemèrides també aquest 2009 (algún dia hauré d'analitzar la paraula efeméride...), de les que destacaré el 50é aniversari de la revolució Cubana (com l’arròs) l’1 de gener, el 250é aniversari de la mort de Georg Friedrich Händel (no m’he oblidat la “e” final del nom, que aquest home es deia així) el 14 d’abril, el centenari (o sigui 100é, en castellà “centeno”, com el gas) de la mort de Isaac Albéniz el 18 de maig, el 150é aniversari de la fundació de la creu roja, i el 200 aniversari de diverses coses: del naixement d’Edgar Allan Poe el 19 de gener, el de Charles Darwin (aquest senyor ja ha sortit a l’anterior paràgraf) el 12 de febrer, el de Mariano José de Larra el 24 de març, i de la mort de Joseph Haydn el 31 de maig; i el 7 de julio… San Fermín.
Però es veu també que aquest any és el 2009 per a només una part de la humanitat, els que utilitzem el calendari gregorià (com aquells senyors que canten). Segons el calendari armeni és el 1458, pel calendari xinés el 2009 cau pels anys 4705 i 4706, pel calendari hebreu 5769 i 5770, pel calendari persa (com el gat de la meva veïna) 1387-1388, pel calendari musulmà 1430-1431 i pel calendari rúnic el 2259 (i pel calendari Pirelli?), en conclusió, vaja merda de cap d’any he celebrat creient que entràvem al 2010 i segons a qui li roti entra a un any diferent (ara entenc per que aquelles noies no em feien cas quan els hi deia “feliç 2010!” tot ebri de felicitat…)
Amb això consisteix basicament el meu resum de 2009 (en fotre 4 dades, 4 números i 4 tonteries i au, article acabat, veus que fàcil?) i sinó us agrada la meva crònica del 2009… son coses que passen. De fet… podria ser pitjor!