dimarts, 17 de novembre de 2009

La familia y uno más


Ja fa uns dies vaig escriure un article (“Y los muertos aquí lo pasamos muy bien”) degut a la gran quantitat de personatges públics morts en els darrers mesos i que comptaven amb la meva admiració d’alguna manera o altra.
Sembla que continuem “en ratxa” (o a lo millor és que sempre deu ser així però fins ara no m’havia adonat de que cada any es morien tants personatges populars) i 4 mesos després d’aquell article continuen afegint-se nous personatges a aquesta feta celestial.
Jo continuo pensant que la culpa és del Pepe, que necessita marxeta per allà dalt, i no content amb les dones que té per allí li ha vingut de gust algunes sueques... i s’ha emportat a qui millor coneix precisament les dones d’aquesta nacionalitat: José Luis López Vàzquez per a ampliar aquesta “gran família” que tenen per allà dalt.
El “senyonritoooo” (llegir en to de Gracita Morales) arriba al cel amb cara de sorprés, com un home tancat en una cabina i que no sap com sortir-hi.
El ja veterano Pepe el ve a buscar:
- Tranquilo José Luis, no tengas miedo, que aquí se vive de cojones! Cada dia somós más y nos lo pasamos mejor!
En Jose Luís KópezVázquez s’ho mira extranyat. Allà segueixen els personatges de l’anterior article (Michael Jackson, Farrah Fawcett, Vicenç Ferrer, Rudy Ventura, David Carradine, Pina Bausch, Antonio Vega, Mari Trini, Daniel el Kum, Mercè Lleixà...) una mica més calmats que fa uns dies, ja que després de tanta festa necessitaven una mica de descans i ja tindrien tota la eternitat per fer el que vulguessin.
Els nous que havien arribat els darrers mesos, s’havien adaptat molt ràpid a tota aquella colla.
En Baltasar Porcel ràpid va juntar-se amb Mario Benedetti i Corín Tellado i van seguir parlant de literatura.
Valerio Lazarov està muntant un show amb Julián Lago com a presentador (per les actuacions no pateix gens, ja que té als reis del Pop i del Rock a la seva disposició), encara que obrirà la gala un dels darrers en arribar, Luis Aguilé, amb una de les cançons preferides del Pepe: “Es una lata el trabajar”.
En una de les cantonades del cel, un grupet d’actors coneguts fan broma amigablement amb el Patrick Swayze, que ara si que està bordant el seu paper de “Ghost”, i que no pateixi, que tard o d’hora a tots els hi arriba el “time of their lives”.
Sir Bobby Robson va decidir que el cel no podia ser un paradís sense futbol i va començar a muntar un equip. Com que el capità és una de les figures més importants de l’equip, es va emportar a en Dani Jarque, qui ara capitanejarà aquest “Dream Team celestial” (que te a Puerta com a segon capità i a Robert Enke com a porter... enke deuria estar pensant pobre xaval?...) al que es van afegint tots els futbolistes morts durant els darrers anys i que entrenaran sota les ordres d’aquesta eminència de l’esport.
De sobte se sent una veu onmipresent que fa aturar l’entrenament. No és Deu, és Andrés Montes que al crit de “la vida puede ser maravillosa” els hi recorda que “la muerte tambien puede ser maravillosa” ja que estan arreplegant als millors “jugones” de les diferents disciplines de la vida.
I és inevitable, la llista d’aquesta “família” celestial dia a dia s’anirà ampliant, son coses que passen. De fet, podria ser pitjor!

1 comentari:

Babunski ha dit...

I futbolistes com Dani Jarque, Alonso Larios o el De Nigris. Filòsofs com Levy-Strauss. Matemàtics com Albert Dou. Ciclistes com Erik Vanderbrouk. Cantants com Stephen GAtely, Willy deVille, Mercedes Sosa, Koko Taylor, Antonio Vega. Polítics com Sabino Fernández Campo, Joaquin Ruiz-GIménez o Julia García-Valdecasas. Pianistes com Alicia de la Rocha. Bisbes com Martí i Alanis. Escriptors com Isidor Cònsul o Romà Sol. Periodistes com Mikel Atkaga....