Temporalment dintre de servei

“Temporalment dintre de servei” no vol dir que durant un temps m’estaré a dins d’un vàter (tot i que hi passo estones força entretingudes) sinó que, després de 5 mesos sense escriure en el blog (fent una de les meves ja típiques i llargues “pauses bloggils”) sembla que avui torno a estar amb ganes d’escriure de nou algunes coses que se’m van passant pel cap (doneu gràcies a que només n’escric “algunes”, que si les escrivís totes em tancarien directament en un manicomi). Si després d’aquest article en tornaré a escriure algún altre és un enigma fins i tot per a mi.
Durant aquests temps en que la gent no es connectava a internet per que el blog “Podria ser pitjor” no s’actualitzava, paralitzant-se el país i l’economia mundial, han passat moltes coses, com que s’ha acabat l’any 2010 i ha començat el 2011. Però no només això, han passat mooooltes coses més, però com que no tinc ni temps ni ganes d’explicar-vos-les, os compreu els diaris des del 26 de setembre de l’any passat fins avui i us els llegiu (i em feu una redacció sobre el que creieu que ha estat el fet més destacat durant aquest temps, com per exemple, la mort de Florinda Chico, un dos tres responda otra vez).
Almenys, durant aquests dies de “descans de blog” m’han anat succeint noves anècdotes amb lo que tindré material per a “hipotètics futurs articles” (es a dir, articles que potser escriuré properament si tinc hipo).
De moment només avançar, per si encara existeix algú que va seguint els meus articles del blog (cosa que dubto entre que ja eren pocs els lectors, que els articles no valen una merda i que la meva constància escrivint deixa molt que desitjar), que com ja sabreu pels articles escrits el darrer any, per fi ja he aconseguit que el meu nou pis sigui mínimament habitable (es a dir, habitable per mininos), segueixo en la nova feina (que ja no és tant nova per que aviat farà un any que ja hi treballo) però tant enfeinat com sempre (o almenys ho faig veure per a que el meu jefe es pensi que té algún sentit pagar-me a final de mes) i que la meva vida continua més o menys igual com sempre (més aviat “menys igual” que més).
I feta ja aquesta posada al dia (que total, tampoc interessa gens per que diria que aquest blog quan el vaig iniciar ho vaig fer de forma anònima) ja podem aprofundir en nous articles. Però aquest aprofundiment ja el faré a partir de la propera entrada (s’entén per entrada un nou escrit o, com diuen els entesos, un post, res a veure amb altres “entrades” que us poden vindre al cap... i aquest cop jo no volia anar amb segones... esteu malats... i si no heu pensat res una mica porc... si, jo si que estic malalt).
Només afegir que, ara que m’he n’adono i em poso a comptar els articles que he escrit (és mentida, el mateix “blogger” on es publica això ho compta per mi, esperem que el senyor blogger sàpigui comptar bé), la veritat és que ja porto unes quantes tonteries escrites per aquí, ja que aquest és l’article número 88, també conegut com article “pelochos” (realment em falta un 8 per poder fer un veritable article “pelochos”, però com que no crec que arribi a escriure 888 articles, he decidit dedicar aquest 88é article a tant entranyables personatges). Tot i que jo, més que els pelochos, m’agraden els números “uns” aquells que van al seu davant, que no diuen mai res, però s’ho miren tot amb molta atenció.
Així que, con esto y un pelocho... hasta mañana si me sale del... teclado. Com veieu, sóc perfectament bilingüe tot i estudiar a Catalunya (entenem bilingüe com a persona que parla dos llengües, no que en té dues, que això seria “bífide”, o en llatí “bifidus”, que també vol dir persona molt sana que es menja molts iogurts que anunciava el Coronado).
I recordeu, si demà no hi ha article, ni n’hi torna haver durant 5 mesos més... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!