La veritable història de Sant Jordi

Tanta punyeteta amb Sant Jordi (que a Barcelona semblava el dia de la rosa, el llibre, i la birra amb tot de guiris del Manchester United) i es veu que tota la història que he explicat en posts anteriors era mentida! (mira que era fácil de creure la història d’un paio que mata a un drac eh?).
Així que avui descobrirem qui era Sant Jordi en realitat (rotllo “Aquí hay tomate”). Hoy en “Podria ser Pitjor”.... toda la verdad sobre Sant Jordi! Realmente mató un dragón? Le puso los cuernos a la princesa? La princesa era ninfómana? Era Sant Jordi seguidor del Manchester United? Tot això i molt més… al següent paràgraf.
Doncs segons la Viquipèdia (o el pet de la Vicky, que amb cátala tambe existeix) de la vida del sant no se’n tenen dades històriques (així tot el que explicaré a continuació no te ni un pam de fiable), solament referències en multitud de llibres (no res, el típic “m’ha dit un amic que si que ho va veure...”, a l’estil Ricky Martín, la mermelada i el sorpresa-sorpresa, tothom coneixia a algú que ho havia vist...).
La tradició católica (ui, si, molt de fiar també...) el fa fill de Geronci, un oficial romà de Capadòcia destinat a Diòspolis (semblen personatges sortits d’un còmic d’Astèrix). Allà es casà amb una jove local (si fos visitant seria victoria en camp contrari i 2 positius... ai, quins records quan al futbol es donaven positius i negatius per guanyar o perdre en camp propi o contrari! Com al cole!!!) anomenada (la jove local, que me n’he anat del tema) Policromia (era el seu nom... però es veu que tenia una col·lecció de molts cromos), i tingueren un fill: Georgius (en cátala Jordi, però aquí i en la xina popular hauria de ser Georgius).
A l’arribar a la majoria d’edat (abans la majoria d’edat també era els 18 anys? I abans no podien muntar a cavall o què?) Jordi (Georgius para los enemigos) s’allistà a l’exèrcit Romà, tot seguint els passos del seu pare (culo veo culo quiero).
Quan comptava amb 30 anys (o sigui XXX però n’aparentava XXVIII) el destinaren a Nicodèmia (de fruitia) com a tribú (eing?) i entrà a formar part de la guàrdia personal de l’emperador romà Dioclesià (Dio per als amics).
El 303 (òstia, quins temps aquells!) l’emperador ordena (casa seva i una) persecució contra els cristians (Ronaldos, per això hi havia gent del Manchester per Barcelona) però el tribú (eing?) Jordi es nega a actuar (res, que es va jinyar home).
Interrogat (confiesa!!!) els comunica (pip pip pip pip....) que es cristià (ooohhhhhhh).
Dioclecià (Dio) ordena (els estables i) la tortura del traïdor (cristiano veo cristiano crucifico).
Jorgito és encadenat a una roda d’espases (como mola! Això ni a Port Aventura) i posteriorment decapitat (això ja no mola tant).
La tradició comenta (com qui comenta un partit de futbol) que l’esposa (o manilla) de l’emperador (un peix), Alexandra, i Atanasi, un sacerdot pagà (però que no pagà i va fer un “sin-pa”) es convertiren al cristianisme veient l’exemple de Jordi.
En Jordi va ser santificat el 494 (ni el 493 ni el 495) pel Papa Gelasi I (Gelasi 1 – Magnesi – 2), però son coses que passen... de fet... podria ser pitjor!!!