Sant Jordi

Diu la llegenda (i si ho diu la llegenda també ho dic jo) que Sant Jordi (Pujol no) era cavaller i màrtir (això de fer-se el màrtir ja funcionava en temps passats).
Es veu que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible (Pujol tampoc), que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar (debia ser triatleta)i tenia l'alè pudent (avui m'he creuat amb ell pel metro doncs...), fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort de tots els qui el respiraven (ara viu a Vandellós aquest monstre). Clar, vist el panorama, la gent estava acollonida des de Montblanc fins a l'Estartit.
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa i així no faria estrall a tort i a dret (era una mena de "operación triunfo" medieval, on si et nominaven se't jalava el drac).
Per decidir a qui es menjaria feien un sorteig (la loto-monstre) i un dia la sort (o el calvo de Navidad) va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre (si això passés per aquestes contrades, igual li donaven a la infanta Elena...).
La princesa era jove, gentil (ah, així no era la infanta Elena...) i gallarda (quin cony d'adjectiu es aquest per una princesa?) i feia molt dol haver-la de donar al monstre (no li podien donar galetes princesa a vere si colava?).
Ciutadans hagué (res a veure amb el partit polític) que es van oferir a substituir-la (només debien voler un bon polvo a canvi, sinó no ho acabo d'entendre), però el rei fou sever i inexorable (però si es ta filla!!!) i amb el cor ple de dol (ja... segur...) va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits (debia ser això, que el rei ja s'olorava que no era filla seva perquè era negra...).
La donzella (doncs... ella) va sortir de la ciutat tota sola i espantada (i amb els paparazzis al darrera) i va començar a caminar cap al cau del monstre.
Mentre, tot el veïnat mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici (i feien la "ola").

(CONTINUARÀ...)