Y los muertos aquí lo pasamos muy bien

Com diu la cançó de Mecano (No es serio este cementerio): "Y los muertos aquí lo pasamos muy bien, entre flores de colores, y los viernes y tal si en la fosa no hay plan, nos vestimos y salimos...", i és que es veu que aquest divendres s'està fotent una festa grossa a ritme de "Thriller".
La farra l'organitza, com no, el Pepe Rubianes, que com es veu que va arribar al cel i Sant Miquel no era el de les birres, va dir: "Que coñazo de sitio, joder!", i va decidir començar a fer de les seves per convertir el cel en el que ell considera que hauria de ser un "paradís":
Així, s'ha emportat a en Michael Jackson per a que li canti i li balli, mentres s'ho monta amb un àngel, però com que els àngels que hi havia per allí no tenien sexe, se n'ha anat a buscar una Àngel de Charlie (del Charlie Resach no, que aquest encara no hi està convidat) i ha triat la rossa, la Farrah Fawcett, que li posava més.
Per tenir un bon tema de conversa, ha triat en Vicenç Ferrer, i van parlant de la India i d'Àfrica mentre Rudy Ventura va tocant la trompeta de fons.
Per allí ronda també el David Carradine, que ensenya tai-chi al "pequeño saltamontes" Pepe.
Quan el Pepe es cansa de tanto polvo i de cantar i ballar, en Mario Benedetti, que està petant la xerrada amb Corín Tellado, li escriu textos per a "dar rienda suelta a su cultura, que cojones!", i Michael Jackson deixa l'escenari per ballar amb la Pina Bausch, i deixar que continui el concert Antonio Vega. L'Antonio puja amb la seva guitarra, però es troba amb Mari Trini que també vol cantar alguna cançó, però en Pepe li diu: "Tu no, Mari Trini, cojones!", es veu que el seu estil musical no és del gust del Pepe. "Tu vete a darle conversación al Daniel el Kum ese, que está solo en un rincón!".
La Mercè Lleixà s'ho mira tot amb cara de "donde me he metido", però el Pepe la tranquilitza: "Tranquila, Mercè, que poco a poco traeré más gente para aquí, ya veras que orgia nos montamos!".
I la festa s'allarga i s'allarga (ja que els morts no tenen son) mentre tots a coro canten el "We are the world", i Sant Miquel no té un altre remei que, finalment, treure les cerveses (això si, 0'0%) mentres els "antics inquilins" del cel es van afegint a la festa cantant "y los muertos aquí lo pasamos muy bien..."
Es veu que, a l'enterar-se de la magnitut de la farra que s'està montant, el Coto Matamoros ha avisat de que també hi vol anar! Però el Pepe li ha dit: "Ostia Coto!, no tengas prisa, ya llegarà tu momento joder! Tranquilo que yo te aviso. Y si al final vienes antes de lo que tenias previsto... son cosas que pasan, de hecho... podria ser peor coño!"

Els petards

Després de la revetlla (dos vegades vetlla) de Sant Joan, ve la ressaca (dos vegades saca). I en aquest dia resacós (en castellà "nada-a-cuerpo") analitzaré un dels elements que caracteritzen aquesta festa: els petards.
Després d'un intens treball de camp realitzat ahir a la nit, en que la gent que anàvem pel carrer semblava que fossim espies, ja que et passes la nit mirant a totes bandes per evitar que et caigui un petard a sobre, vaig poder comprovar els diferents tipus de petards que utilitzen els diferents tipus de gent, i les reaccions que provoquen cadascún d'ells.
Abans d'entrar a analitzar els petards, voldria destacar la reacció dels turistes que hi han per Barcelona, que no entenen res al sortir dels seus hotels i veure una ciutat que sembla que està en guerra, i on hi ha gent s'ho passa pipa tirant objectes explosius "a tot quisqui".
El primers petards que vull analitzar son les BOMBETES: Les bombetes són petards que gairebé no són petards. Curiosament, fa molta gràcia tirar-les i és el petard més ridícul, el qual has de tirar-lo amb força cap a terra per sentir un dèbil petarró que només s'entera el que ha tirat la bombeta. Molt útil per a iniciar els nens en el mon pirotècnic (que no és la carrera per ser tècnic piròman).
A les bombetes, se li hauria d'afegir les BENGALES per acabar de comformar un primer grup que anomenarem "mariconades". Les bengales són aquell pal (que a tu sempre se t'encén l'últim i se t'apaga el primer), que fa "xispetes" i el que el cerimonial mana que tots l'encenguin a l'hora i el començin a moure (com si estiguessin fent una ceremònia inaugural d'un Jocs Olímpics). S'acompanya d'un soroll tipus "Ieeee", ja que és impossible moure una bengala sense fer sorollets, moure-la compulsivament i fer un somriure d'idiota. Els "tirapetards" més clàssics no el consideren digne d'importància, però sempre acaben també amb la bengala a la mà.
En un segona categoria de petards que ja fan "Pum" amb una mica més d'intensitat, trobarem els clàssics: CARPINTEROS, XINOS i PIULES. Aquets es caracteritzen (a part de pels seus noms absurds) per anar en capçes de 100 o 200 petards i no acabar-se mai. Són aquells que s'ha acabat la nit, i encara et queden 343 petards d'aquesta categoria per tirar, i acabes sol en un racó tirant-los compulsivament un darrera l'altra amb una expressió a la cara del tipus "Por mis huevos que los tiro todos".
Ahir vaig poder veure per primer cop un fet destacable i que a mi em fa fer certa gràcia: Un xino tirant un xino (no confondre amb "un xino tirant-se un xino", ja que no és ben bé el mateix).
Seguint en la categoria del PETARD clàssic (que encens, el llençes i fa Pum), arribem als que jo anomeno DESTROYERS. Són com els anteriors en la metodologia de llençament, però fotent un pet que et deixen sord de per vida. Aquí trobem els TRUENOS, ROMPETOCHOS i d'altres similars. Aquests tenen la característica curiosa que als adolescents els hi agrada posar-los dins de "puestos" per a veure com queden aquests "puestos" després de que peti el petard (llaunes, mobiliari públic, el gat de la veïna...). A mi, personalment, aquests no m'agraden. Per aquesta temporada 2009 del mon petardil, cal recalcar en aquesta categoria un que s'anomenava "Super XXL" que deuria fotre un pet "pa cagarse".
En una altra categoria trobem els que jo anomeno "PETARDOS ESTRANYS", són técnicament petards, però es caracteritzen per fer coses força estranyes i estúpides com donar voltes per terra, enlairar-se una mica o fer una mena de xiulets. Entre aquests cal destacar: els CORRECAMES, XIULADORS i ABEJORROS com els més populars (qui no s'ha vist perseguit irremediablement per un correcames, que vagis on vagis, va cap a tu com si portés un GPS?), però també n'he trobat altres amb noms curiosos com els "Huevos de Dragon", las "Naranjas tronadoras", las "Pulgas saltarinas" o els "Antidisturbios" (qui es dedica a posar-lis els noms als petards?).
Ja per anar acabant trobem les categories en que la gent fa "Oooohhhhh".
Trobem els que la gent fa "Oooohhh" després de tirar-lo, que son els COHETS, i els que fa "Ooooohhhh" mentres es tirat, que son les FONTS.
Com més espectaculars son les llumetes que desprenen, més gran és l'Oooohhhh, i fins i tot, pot anar acompanyat d'aplaudiments i d'una forta obació posterior (que no se sap si s'està aplaudint al petard en si, o a la persona que l'ha tirat).
També es diferencien en que els cohets fan mirar cap a munt i les fons fan mirar cap avall, i que si vols que t'obacionin, t'has de gastar un pastón que t'hi cagues.
I per últim, hi han les TRAQUES, que són com un munt de petards normals, tots seguidets, i que fan "patarrapapumpimpam.. PUM!".
Més o menys això seria un resum del que vaig poder veure i viure ahir a la nit. Segurament me'n deixaré més d'un, però son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

Cristiano Ronaldo

Estic sorprés jo mateix de la meva constància! Als 3 dies del darrer post ja estic escrivint un nou article! M'auto-felicito! Gràcies. De res.
Aquest cop parlaré d'en Cristiano Ronaldo, ja que a tot arreu en parlen d'ell, jo no seré menys.
Per a qui no sàpigui qui és aquest tipus (algún extraterrestre que es conecti al blog), Cristiano Ronaldo és un futbolista (o sigui, que juga a futbol) portugués (o sigui, de Portugal) i que ara ha fitxat el Real Madrid (equip de futbol que és diu "real" per que no és de mentida, i "Madrid" per que no és de Fuentealbilla) per un fotimer de diners (si es queda sense feina, el "paro" que cobraria seria proporcional a la seva fitxa?)
Els pares d'aquest senyor, li volien dir en principi "Ateo Figo", però el capellà es va negar i li va posar Cristiano (per la religió, evidentment) i Ronaldo per què li agradava més el Ronaldo (aquell que abans era futbolista i ara és gordo) que el Figo (el tema Figo son figues d'un altre paner).
Si necessiteu més dades, el seu nom complert finalitza amb "Dos Santos Aveiro" (Dos Santos mejor que uno, que no l'utilitza per que el Dos Santos del Barça va ser un bluf, i Aveiro per que no te glamour).
Va nèixer a la bonica localitat (suposo que deu ser bonica)de Funchal, capital de la illa de Madeira on també va nèixer el Pinotxo, el 1985 (mateix any que el Reagan, un actor americà de westerns que es va colar a la Casa Blanca, ja que era del Madrid, va iniciar el seu segon mandat com a president d'EEUU, que en Mijaíl Gorbatxov, un senyor amb una taca al cap i cognom amb soroll de caure's a un xarco, es converteix en president de la Unió Soviètica, i, la única dada realment important, que es realitza el primer event de Wrestlemania, o en català, la mania que tenen alguns de fer lluita lliure).
En alguns cercles (i en alguns cuadrats també) és conegut amb les sigles CR7 (així com el cotxe de la meva tieta Pepita era conegut amb les sigles R5) que son les inicials de "Crece Rabo 7" (és a dir, que en estat d'excitació, el seu membre viril s'allarga 7 centímetres).
De l'aspecte futbolístic no explicaré res (per que ja ho podeu llegir a diaris esportius com el Marca, l'As o el Teleindiscreta), ja que és un jugador que suscita (bonica paraula) opinions encontrades (i si te busco no te encuentro), ja que hi ha gent que li agrada molt (especialment a alguna fémina) o gent que li té molta ràbia (especialment algún culé). I si a tu aquest personatge no et fa ni fu ni fá (ni fi, ni fo, ni fe)... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

N-éssim intent

Au, ja torno a ser aquí. En l'enéssim intent de tornar a escriure al blog.
Enéssim, pels que no coneguin el terme vol dir: nombre indeterminat de cops que es repeteix una cosa. O sigui: després d'un primer intent, vindria un segon. Després del segon, el tercer. Després de tercer, el quart. Després del quart, el cinqué... i així respectivament. I quan et canses de contar... pues poses una N i va que xuta, que els matemàtics tot ho arreglen posant lletres als puestos, i després et fan despejar la incógnita (que això no ho entés mai, per que si "despejes" la incógnita tens 2 opcions: despejar-la tant lluny que ja no saps on és, o despejar-la bé, amb lo que deixa de ser una incògnita i perd tot sentit la paraula incògnita, per lo que s'hauria de dir "incògnita fins que adivinis que és").
En castellà, enéssim seria "Enésimo" (no confondre amb Onésimo, que era un futbolista).
Doncs això, que en aquests temps de calors i suors varies, intentaré per N-éssim cop (llegir "enéssim" no "néssim", que si llegim "néssim" no fos que "néssim" pel camí que no toca, i ens perdríem, amb lo que no despejaríem la incógnita) continuar amb el blog.
Així la incógnita en aquest cas, serà saber si realment soc capaç d'escriure dos articles seguits (em refereixo a articles sensers en el blog, no a "el, lo, las, los, las"...) en un periode de temps que no sigui més llarg de 3 mesos.
Així doncs, de moment, us deixo amb la incògnita (23X+3=42... despejeu la incògnita)de si hi haurà un article al blog abans del 2010, i sinó... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!