dimarts, 29 de juny de 2010

Els metges


Ara feia uns pocs dies que no actualitzava el blog per que no m’acavo de trobar del tot bé (serà que no em sé buscar) i només faig que anar fent visites al metge a veure si algún dia aconsegueix esbrinar que és el que tinc, que sembla que encertar amb el que tinc sigui més difícil que guanyar el pote del rosco del pasapalabra.
Això si, mentres el meu metge Sherlock Holmes intenta esbrinar el misterio de mi malestar, et tenen entretingut amb les més variades activitats que analitzarem a continuació.
Et fan fotocòpies del teu cos a les que li diuen radiografies (que amb aquest nom jo em creia que eren com escrivia qui treballava a la radio), i que aquella màquina de fotos post-moderna (que és molt gran i rara de collons) et fot una merda de foto en que realment no es veu gairebé res, ja que els hi surt sempre velada, només es veuen els ossos que penses “coi, com m’he aprimat!”.
També et fan unes proves a les que li diuen analítiques, quan en realitat són tot un seguit de putades per a comprovar la teva resistència, que riu-te’n de les proves que feien al mític programa “el gran juego de la oca”: et punxen per treure’t sang (i fan com amb els petits-suís o els donuts, dos tubos mejor que uno); et fan pixar en un potet que si ja diuen que als homes ens costa fer punteria al labavo imagina’t en aquell potet, que al damunt després l’has d’anar passejant amunt i avall com quan vas amb un cubata per la discoteca; i per si això no fos prou, has d’anar-hi en dejú (que no és dilluns dit per un andalús, encara que t’hi poden fer anar en dilluns, siguis andalús o no), mig mort de gana, que no m’estranya que després mai no et trobin res de bo (si anessim ben alimentats segur que no em faltarien ni leucocitos, ni globulitos, ni lacasitos ni res acabat en “itos”).
Un altra cosa que cal destacar d’anar de metges, és el deplorable panorama que veus a les sales d’espera dels ambulatoris (el nom de “ambulatori” és per que hi has d’anar en ambulància?), dels hospitals o dels hospiquals. Sembla el concurs de mister i miss enfermo, a veure qui fot pitjor cara i la palma abans. Si encara no et trobaves del tot malament, t’entra una depressió repentina davant d’allò que ja et penses que d’aquesta malaltia no en surts. I la tensió que s’acumula en aquestes sales d’espera? Tothom pendent de que els avisin pel seu nom, en una curiosa contradicció de ganes de voler entrar per no esperar més, però de no voler saber que tens realment per si és dolent. Allò és com un camp de concentració de la espera.
I finalment, l’estrella per excelència de tot procés “malaltil”: el metge. Aquella persona que t’ha de solucionar tots els problemes, vestit amb una bata blanca (igual que el meu profe de pretecnologia del cole, per cert, l’assignatura amb un nom més estrany de totes les que vaig estudiar). Amb aquella simpatia natural que tenen (alguns eh? Que no se m’ofengui ara el gremi de metges), que sembla que hagis fet alguna cosa dolenta per posar-te malalt, que en veure’ls tant serios els hi diries: “ho sento eh? No era la meva intenció trobar-me malament per fer-li perdre el seu preciós temps”. Això si, la solució per saber que et passa, abans de fer les proves que he descrit anteriorment (i d’altres que espero no haver de fer-me), és la més bàsica: fer-te preguntes. Per això tants anys estudiant medicina? Per preguntar-te “on et fa mal?”. I després d’aquesta pregunta tant simple i senzilla, comença una mena de “el juego de tu vida”, on el metge comença a interrogar-te (que només li falta el flexo) sobre les coses més diverses i absurdes. Jo crec que moltes d’elles son simplement per que el metge és cotilla, i com que li toca treballar en l’hora que fan el “Sálvame” i no el pot veure, després fan els seus propis “sálvames” entre els metges amb les vides dels pacients, que ens convertim en les seves Belens Estebans de turno.
Això si, ningú et lliurarà de que, tinguis el que tinguis, et prenguin la tensió (que me l’han pres tantes vegades que ja no en tinc jo de tensió, la té tota el meu metge).
I aquest tema realment donaria per escriure encara moltes linies més, però he d’anar al metge, així que, si no m’he mort encara, continuaré amb el tema en una altra ocasió. I si m’he mort... son coses que passen. De fet... de fet... bé, de fet no sé si podria ser pitjor!