El pis nou

Si senyors (i senyores), fa uns dies que ja tinc el meu pis nou (nou per a mi, ja que nou del tot tampoc és, seria de “segona mà”, o més aviat de “segona persona”). A partir d’ara ja soc un home hipotecat i ja puc dir que tinc un pis en propietat (bé, realment en propietat del banc, però les claus les tinc jo).
Que bonica la sensació d’entrar al pis i poder dir: “tot el que veuen els teus ulls, és meu” i que depriment el pensar: “pues vale, però aquest pis està completament buit, i encara no hi ha ni llum, ni aigua ni gas”.
Així, si fa uns dies parlàvem de les complicacions que portava implícita una mudança quan es deixava un pis, ara començarà una “mudança inversa” tornant a colocar tots els mobles i coses que s’havien tret del pis anterior, i pujar de nou tots els electrodomèstics que s’havien baixat (així que començarà de nou la operació rentadora, nevera, televisor, llit... i lumbago).
Un dels moments curiosos de quan et converteixes en propietari és la visita al notari. Aquell senyor que et cobra un pastón simplement per “donar fe” del que hi posa en uns papers. I tant que hi dona fe! Jo també hi donaria fe si em paguessin el que cobra! I per què es diu “notari” la feina d’aquest senyor? Per que es “nota” que no fot gairebé res? I el seu despatx: la notaria (la “notaria” la baixada del meu compte corrent després de passar per allí? Oh i tant que si!), o com diuen els venedors de loteria: “hay ‘notaria’ oiga!”.
I un cop “notariat”, a deixar el pis habitable: escombrar, fregar, rentar, pintar, reformar, amoblar, decorar i tot allò que acabi en “ar”.
I per donar l’alta de llum, aigua i gas et demanen papers que un no sabia ni que existien, com la cèdula d’habitabilitat, que a mi això de “cèdula” em sona al bitxo dolent aquell verd de Bola de Drac que tenia un punxó a la cua i quan punxava a un personatge el desinflava.
I un cop ja ho tingui tot acabat... cap al piset a viure-hi! I a descobrir tantes i tantes coses que un ignorava i que descobreix quan viu sol.
Com per exemple, aquelles boles de pèl a l’estil del far west (o lejano oeste... contrari del cercano oaquel) que ningú sap com apareixen i que es creen totes soles, i que van creixent i creixent si un és una mica guarro i no escombra habitualment. Que surts al pasillo i les veus rodolar i penses: “carai, que guarro soc, com s’acumula la merda... i que grans s’han fet!”. Es coneix gent que fins i tot ha establert una amistat sòlida amb una bola de pèl ja que l’ha vist crèixer des de petita i ja s’havia convertit en un habitant més de la llar.
O descobrir que la nevera no s’emplena sola i que s’ha d’anar a un lloc que es diu supermercat a comprar-hi coses per a que quan s’obri la nevera no es vegi aquell espectacle dantesc de que hi hagin només cerveses i una tomata partida per la meitat tota pansida que et va sobrar un dia que vas fer-te pa-amb-tomata (o com dirien a les espanyes: pa amb tumaca).
Però quan de debó te n’adones de que estàs vivint sol, es quan arriba aquell dia que estàs sentat a la taça del wàter fent les teves necessitats i te n’adones que s’ha acabat el paper de wàter. A qui crides per a que te l’apropi? A una bola de pèl? És un dels moments més cruels de la soledat: aquella excurssió que s’ha de fer amb els pantalons baixats a la recerca del paper de wàter perdut.
I parlant del paper de wàter, descobrir que quan un rotllo s’acava... hi queda un cartronet en forma de tub que no desapareix sol! Jo que estava convençut quan vivia amb els meus pares que aquell cartronet regenerava automàticament el paper al seu voltant i es veu que no, que s’ha de llençar. D’això me’n vaig adonar el dia que tenia una dotzena de rotllos de tubs de cartró sense paper al wàter, tots a dins del bidet (un concepte curiós també el del bidet, aquell gran desconegut del cuarto de bany que fa bonic tindre’l però que només serveix per a recolzar-hi els peus quan et poses a tallar-te les ungles dels dits dels peus).
Almenys, al traslladar-me a aquest pis nou, ja comptaré amb la experiència d’haver viscut sol en d’altres ocasions, i així no caure en errors del passat i la inexperiència, com haver de fer 7 o 8 forats a la pared a l’hora de penjar un cuadre amb un taladro fins a encertar amb la broca correcta (que si algú despenja un cuadre del meu pis vell descubreix a sota un collage de forats que sembla que allí hi hagin fusilat a algú), com que si deixes la roba estesa molts dies i no la reculls a temps torna a ploure i has de començar de nou tot el procès de rentat i assecat, com que els aliments més inversemblants també tenen data de caducitat i sempre te’ls trobes caducats l’únic dia que et ve de gust menjar-te’ls, com que les plantes no tenen “autorriego” i que es pansseixen si no les vas regant de tant en quant ja que no serveix l’argument “ja es regaran quan plogui”, o com que la pols sorgeix del no res i s’acumula als espais més inesperats amb especial predilecció per estanteries on hi tens llibres, dvd’s o figuretes de “tot a 100” (curiós concepte el del “tot a 100” que el continuem mantenint tot i que ara es ven tot a un euro en aquestes botigues envaïdes pels xinos aquests darrers anys).
I si torno a caure en aquests errors de nou... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!