dimecres, 14 de juliol de 2010

El mundial de futbol


Ja fa molts dies que va començar el mundial de futbol i pocs que ha acabat, aquell aconteixement esportiu que es repeteix cada 4 anys i que excita i motiva als mascles de sobremanera, que fins i tot ens mirem el partit Costa de Marfil contra Arabia Saudí, i després d’un mes futbolero al 100%, el mundial ja arriba a la seva fi.
Idiumenge va jugar la final “la roja” (que no és una guiri de salou que ha pres massa el sol, sinó que és el nom que se li dona ara a la selecció espanyola de futbol). És curiós aquest nom de “la roja”... evidentment, li han posat aquest nom per que van vestits de vermell (seria més divertit si s’anomenessin “la pistacho” o “la butano”), però curiosament, quan porten la segona equipació que és de color blanc, no se li diu “la blanca”, sinó que continuen sent “la roja”.
Cal destacar en aquest sobrenom, que si coloques una “i” al mig, la roja passa a anomenar-se “la rioja”, amb lo que passa de ser un país a una comunitat autònoma on es fan molts bon vins (que curiós el que pot arribar a fer una sola lletra!). Però no només això de màgic té el vocabulari, sinó que canviant la j de roja per altres lletres... la paraula canvia de significat! (ohhhhhhh!!!): rota, ropa, rosa, roma, roca, roba, roza, etc. (ups, crec que he vegut massa rioja i me n’he anat del tema).
La final la selecció espanyola la va jugar contra Holanda, país conegut pels seus... tulipans. Es veu que a Holanda hi va molta gent a fumar... tulipans, i que aquests... tulipans fan riure.
La selecció holandesa si que va de color butano, però no se li diu la butanera, sinó la naranja mecánica, o la Orange en anglès. Si Holanda és la Orange... Espanya seria la Movistar? I qui és la Vodafone? Bé, tant se val.
Deixant de banda la final que es va jugar diumenge passat, voldria destacar alguns aspectes que m’han frapat (m’encanta el verb “frapar”, sempre que puc l’utilitzo) d’aquesta competició celebrada aquest any a Sudàfrica (com la mateixa paraula indica, situada al sud d’Àfrica):
Els africans s’ho passen millor tocant les famoses “vuvucelas” que veient els partits, i quan estan una mica avorrits, es posen a tocar tots alhora com si fossin Louis Amstrong (que no és l’astronauta, és un trompetista).
Camacho canta una mitja d’entre 5 i 10 gols en els partits de la selecció espanyola, però no sabem si encara sua i té ronxes, per que els de Tele5 no li enfoquen els sobacos.
Ara ja no cal que es juguin els partits per a saber qui guanyarà, es solta un pop amb 2 caixetes amb un musclo a cadascuna, i el pop decedeix qui guanyarà segons el musclo que es mengi (jo crec que al final es retransmetrà només al pulpo aquell menjant musclos i tindrà més audiència que els partits de futbol).
En les entrevistes post-partit de la selecció espanyola és més interessant veure com interactuen la Sara Carbonero i l’Iker Casillas fent com si gairebé no es coneguessin que el contingut de la pròpia entrevista (menys en la entrevista final, que allí si que es van reconèixer de cop).
Els jugadors de la selecció del Japó fan tots la mateixa cara.
A la mascota del mundial, que és un lleó, no se li ha vist gens el pèl, que fins i tot em trobat a faltar el Naranjito.
A la pilota li han posat un nom molt raro: Jabulani, i la pilota en si també és rara de collons, per que fot coses molt estranyes (o això, o tots els porters del mundial i els xutadors de faltes s’han tornat dolents de cop).
I per últim, cada cop es polititza més el que per a mi és un simple joc, un esport, on, com ens va ensenyar el Torrebruno quan erem petits després de cantar allò de “tigres-leones”, lo important és participar. O almenys això és el que em van ensenyar a mi quan practicava esport professionalment: que guanyi el millor, i és de bon esportista saber guanyar, però de millor esportista encara saber perdre i felicitar al campió. Per això aprofito el meu blog també per donar la meva opinió ara que la gent per aquí Catalunya es debateix entre els que van a favor de la selecció espanyola i els que van en contra. Jo només dic que un mundial de futbol és precisament això, la copa del món on es decideix quins jugadors de quin país juguen millor al futbol i es mereixen aquest títol. Així que, si guanya Espanya els seus campionats o no... pues si guanya serà per que s’ho ha merescut, i sinó és que s’ho haurà merescut més algún altre. Que imperi allò que sempre s’ha dit de “que guanyi el millor”. I si el millor finalment és Espanya... no per això ningú deixarà de ser més català o menys català, simplement és futbol, un esport i un entreteniment, i amb la política prouta feina tenim! I si tu ets dels que creus que el futbol també implica política... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!

3 comentaris:

Miki ha dit...

Dos coses, no has vist gaire be el mundial que la segona equipació d'aquest any era blava.

I segona, molt bo lo de casillas y carbonero, pero jo crec qeu a totes les entrevistes , no es coneixien, i despres els hi va passar el efecte anomenat "últim capítol de Lost", que vol dir que en un altra vida es coneixien i de repent a la entrevista final es van donar compte.

Jordi Lluis Pi Calzada ha dit...

Molt bó el teu bloc. M'ha agradat moltissim i m'ho he passat d'alló més bé llegint els teus articles.

Hi entraré amb regularitat.

Gràcies.

Murphy ha dit...

Gràcies Miki per la teva puntualització, i moltes gràcies Jordi Lluís per passar-te per aquí i per deixar el teu comentari!