dimarts, 5 de gener de 2010

Queridos Reyes Magos


Aquesta nit arriben els Reis Mags (coneguts a la meva terra, la de Oz) com a Reis Magos o Reixos (no conforndre amb "reixes", que no son reis femenins, sinó que son "rejas" o "valles" vaya).
Aquests senyors son basicament 3: Melchor, Gaspar i Baltasar (de petit ens feia molta gràcia l’acudit que realment no en té cap de que eren 4: Melchor, Gaspar, Ba-saltar y Se-calló)… jejeje, pues a mi encara em fa gràcia ara! Jejeje, que simple que soc… vaig a menjar secallo-na, que m’ha entrat gana (nivell molt dolent per començar l’article, davant aquest nivell ínfim en que està caient aquest blog, s’autoritza als seus lectors a insultar a l’escriptor i a deixar la seva lectura en aquests mateixos moments).

Gràcies per seguir. Jejejeje… se-cayó…!!!

Bé, doncs d’aquests 3 senyors, que venen de l’Orient seguint una estrella (dentro de ti, hay una estrella, si lo deseas… brillará) se’n podria escriure moltes coses en un article com aquest, però com que ja s’ha fet moltes vegades, jo enlloc d’això explicaré escriuré la meva carta aquí publicament a veure si aquest cop em foten cas.
Curiosament acostumem a començar la carta en castellà amb el típic “queridos reyes magos”, adreçant-nos cada any als “reixos” (com els hi diem a la meva terra, la de “nunca jamás”… volveré a pasar hambre) com a “queridos” (per que la gent se'ls estima) i "magos" (per que son majos).
Aquest any jo els “tutejaré”, que ja els hi tinc confiança i cada cop menys respecte vist que en els darrers anys aquests senyors no han fet cas de les diferents cartes que els hi he enviat i s’han limitat a portar-me calçotets, mitjons i colònia, avui aprofitaré aquest blog per escriure’ls una “carta oberta” i així tindré testimonis si no em porten el que he demanat.
Clar que sempre es podran excusar sota allò tan típic de “es que no t’has portat bé!”. Pues si aquest any no m’he portat bé l’any vinent atropellaré 4 velles i mataré 2 cadells de gos pel carrer a veure si tinc més sort.
Bé, dit tot això, aquí va la meva carta als Reixos:

“Tu, tu i tu:

Us escric aquest any, no per perdre part del meu temps i entretindre-us amb una llista de coses que m’agradaria que em portessiu, i que com que no m’ho porteu jo m’imagino que debeu estar els tres partint-vos la caixa llegint la meva carta i comentant entre vosaltres el que he demanat enfotent-vos-en de mi.
De fet, no se com el mateix nen Jesús no us va enviar a la merda, ja que ell segur que volia un Scalextric i li vau portar “mirra” (que ves a saber que collons és això), incienso (que l’estable fotia una pudor que no es podia aguantar i la mula es va asfixiar del fum que hi havia) i oro (que mira, això encara és valuós, que d’això en fan medalles a les olimpiades). Però i on eren els clicks de playmobil, el cubo de rubbick i els Gormitis que va demanar el nen Jesús?
De petit a mi encara em vau portar el que demanava (seria que em portava millor que el nen Jesús, pel que dedueixo que Jesús de petit debia ser un veritable mamón) i jo, per a agrair-vos-ho anava a les voltres cavalcades (no de sexe eh?).
El primer cop que vaig anar a una cavalcada (no de sexe eh? Això ja ho explicaré en una altra ocasió, sinó a veure una mena de “rua” que es diu així, pero jo li diré “cavalgata” per no liar-nos… no de sexe eh?) em vaig quedar sorprés pels vostres “poders”. Alhora que passejaveu per la meva ciutat, sortieu per la tele per totes les altres ciutats. Això si que son mags i la resta son tonteries!
Eren als voltants de l’any 1999, quan jo complia 5 anyets (…) i anava per primer cop a la cavalgata dels reis magos. Jo em pensava que ereu mags de veritat, d’aquells que fan trucs amb cartes i son molt feos, i que quan acaben el truco fan veure que toquen el violí, però aquest és el Tamariz. Jo escribia les meves cartes als meus 3 mags: David Copperfield, el Mag Lari i el típic mag cutre que es lloga per als aniversaris dels crios i que fa trucos del Magia Borrás. Però mai els veia a les cabalgates de reis, enlloc seu apareixieu vosaltres, tres tios amb barbes de mentida, i un últim tot untat amb betún que semblava que sortia de la mina. Curiosament, en aquestes rues us feu acompanyar de tot un seguit de personatges que mai no he entés per que van amb vosaltres: que hi fan aquells Pitufos gegants amb els reis? O els bombers? (per a que se’m cremi la casa a mi durant la cavalgata!) o unes carrosses cada any més surrealistes plenes de tot tipus de personatges (superherois, follets, carboners, dimonis, angels, personatges de dibuixos, la Belén Esteban…) Ves a saber qui hi ha sota totes aquelles disfresses!, com algún any “clixin” aquest modus operandi els de Al-Qaeda els hi seria molt més efectiu per fer atentats… ningú sospitaria mai d’en Piolin o d’en Pocoyó.
I per damunt de tots ells… volsatres tres. Sentats a les vostres majestuoses carrosses acompanyats de tot un exèrcit de nens que us protegeixen a cop de caramel (segur que això ja ho teniu previst per gent com jo que no ha quedat satisfet de la seva darrera carta als Reixos).
I aquests paios amb tant poca credibilitat m’havieu de portar el que jo us havia demanat en les cartes els darrers anys? (que curiosament els meus pares sempre me la llegien els molt cabrons envaint la meva intimitat carteril). Però si, si, tot i la vostra pinta de transformistes que podrien ser els nostres pares simplements disfressats de reis, resulta que ereu reis i mags de veritat, i després em portaveu els regals que demanava.
Però, i ara torno al tema de la carta que us adreço, no sé que he degut fer que amb els anys heu deixat de portar-me el que us demanava i cada cop em porteu coses que em foten menys il•lusió (basicament mitjons). Que he fet malament? Perdre la virginitat? No ser multimilionari?... Bé, escrivint aquesta carta “pública” aquest cop espero que em feu més cas, i tampoc crec que demano res molt difícil d’acomplir!
El que us demano aquest any és FELICITAT per a tots els meus (i per als vostres i els seus també, que carai!) que ja fa temps que va car això de ser feliç i, si us en sobra una mica, poseu-mos mig kilo d’AMOR, que tampoc ens anirà malament. La PAU, visto lo visto, ja la demanaré l’any vinent.
Amb resignació de creure que aquest any tampoc em fareu cas i em portareu més mitjons, em despedeixo molt cordialment.

Posdata: Sapigueu que aquest any, no aconseguireu no complir els meus desitjos, per que vaig malament de mitjons aquest cop, i si me’ls porteu, també m’estareu portant “felicitat” per a mi, “amor” envers els meus peus i “pau” interior”

I ja està, ja està escrita la carta d'aquest any, i si els Reixos fan como cada any i porten els que els hi rota… son coses que passen! De fet, podria ser pitjor!

2 comentaris:

Babunski ha dit...

Mitjons, colònies, camises i alguna corbata.

Murphy ha dit...

Increïble, m'han portat mitjons...