divendres, 27 d’agost de 2010

Els homes que no estimaven les dones ni els animals ni els pelutxos de companyia


Ahir vaig acabar de llegir els llibres de l’Stieg (es pronuncïa “estic”, com els pals de hockei) Larsson (l’ex-davanter del Barça). Ja sé que he fet una mica tard i tota la humanitat ja se’ls ha llegit, però entre que no tenia temps i que m’havia d’acabar “En Teo va a la platja” encara no m’hi havia pogut posar.
Vist l’èxit que han tingut aquests llibres amb un títol tant llarg, jo també vull escriure la meva pròpia trilogia a l’estil Larsson, però enlloc de la saga “Millenium”, la meva serà la saga “Trienium”. Aquí va la primera part: “Els homes que no estimaven les dones, ni els animals ni els pelutxos de companyia”:

En Maikel Blomkvist (en català Miquel Benvist) era un periodista que treballava (si, treballava, la crisi encara no l’havia afectat) a la revista Trienium a la ciutat de Sorenesgätanfuesguen (els nomes de les ciutats han de ser d’aquest rotllo en aquests llibres) juntament amb l’equip de redacció que el formaven l’Erika Berguerferguen, en Thomas Vistuflatan i la Marga Verguenstrujenwagen (els noms son lo de menos, ja que mai t’enrecordaràs dels seus cognoms).
Un dia (anirem per feina, que si he de fotre articles de 700 pàgines com els llibres del Larsson anem apanyats) un senyor molt ric (i molt ruc) anomenat Enric Wanger el va trucar per que feia la tira d’anys que la seva neboda Harrieta havia desaparegut. Estaven jugant a l’escondite per festa major, i es va amagar tant bé que mai més no l’havien trobat, i com que ja feia 35 anys que tota la resta de gent que jugava s’havien salvat picant a la pared, l’havien de trobar per que li tocava parar.
Però com que en Maikel no tenia amics de petit, no havia jugat mai a fet-i-amagar, i va decidir trucar a una gent que era especialitzada en jocs de carrer (Milton Playability) per a que li enviessin alguna persona que el pogués ajudar.
Així, en Maikel va marxar cap a Musvagatan, on s’havia produït aquella interminable partida de escondite a parlar amb el Wanger, que li va presentar a tota la gent que va participar en aquell joc (que eren 52 persones, totes tenien noms i cognoms raros impossibles de recordar, i al damunt tots eren família), tot esperant que li arribés el reforç de Milton Playability.
Als 2 dies va arribar aquest reforç, una noia tota esquifida, amb un tatuatge d’en Ronald MacDonald a l’esquena, que es deia Lisbeth Salandre (pels amics Elisabet Santander, que era on havia nascut). Aquesta noia era força estranya, ja que gairebé no parlava, però es veia que sabia jugar molt bé a l’escondite ja que, en el seu passat, no se sap molt bé per que, sempre s’havia salvat la primera i mai li havia tocat parar en les partides d’escondite que havia jugat.
Curiosament, i després de 2 mesos d’investigació recreant la partida d’aquell dia a Musvagatan, es van adonar que qui parava sempre eren les dones, hi havia una mena de complot masclista per a que els nois no haguessin de parar mai i les noies sempre pringaven. De fet, la Harrieta l’havia parat moltes vegades en aquelles partides de feia 35 anys, i les sospites d’en Maikel i la Lisbeth es van encaminar cap a que la Harrieta començava a estar farta de parar-la sempre i potser s’havia amagat indefinidament fins que l’escondite fos un joc prohibit per l’estat.
Després d’interrogar a tots els participants de la partida (la de TV3 no, la de l’escondite), en Maikel i la Lisbeth van decidir posar en risc la seva vida i recrear una nova partida de l’escondite tal i com va succeïr aquell dia.
Així, la va parar en Martini Wanger (germà de la Harrieta), al igual que aquell dia, i la resta de participants es van amagar per Musvagatan.
En Martini va comptar fins a 100 (tampoc sabia comptar més) i ràpid va veure al seu tiet, en Enric Wanger, que com era molt vell i anava amb taca-taca, només s’havia pogut allunyar 3 metres. Així que Martini va picar a la paret tot dient: “un, dos, tres, Entic Wanger!”, i va proseguir buscant més gent amagada.
Per amagar-se millor, el Maikel i la Lisbeth s’havien separat. El Maikel es va amagar darrera un pi i la Lisbeth es va posar acotxada tal com un caganer al darrera d’un cotxe (ella que era experta en aquest joc, sabia que els cotxes donaven la possibilitat de poder guaitar des de sota si venia algú, amagar-s’hi sota també si es donava la ocasió, i tenia dues sortides, una per cada banda, que si venia qui la parava, ella sempre podia sortir per l’altre costat i, com que era molt ràpida, arribar a picar la pared abans que en Martini).
El que en Maikel no havia constatat, era que el pi era més prim que ell, ja que fotia una prominent panxa cervessera que sobresortia pel costat, amb lo que se’l veia d’una hora lluny.
En Martini, que ja havia trobat a tot el clan Wanger, només li faltava per trobar a en Maikel i la Lisbeth (“refotuts investigadors!” va pensar), i com que no la volia tornar a parar, va agafar un garrot per que, si els trobava, foter-li’s un bon cop a les cames per a que no puguessin còrrer i arribar a salvar-se a temps.
Quan en Martini es va endinçar dins el bosc, no va poder evitar veure una panxa que sortia pel costat d’un pi. Va agarrar fortament el garrot, es va apropar al pi, i li va esbotzar un cop als ous al Mikael que va caure tot plegat a terra. La Lisbeth ho ha veure des de darrera del cotxe i va sortir corrent a salvar-se (que collons havia d’anar a ajudar el Maikel, ella es volia salvar!). Com que el terra era de gravilla, la Lisbeth va fer soroll al còrrer cap a la pared salvadora, soroll que va sentir en Martini que va sortir disparat darrera seu amb el garrot alçat i cridant “Aaaaargh!” com si fos un troll. La mala sort va fer que la Lisbeth rellisqués amb un cotxe de joguina que algún nen s’havia deixat per terra, torçant-se el turmell. Però la Lisbeth, retorçant-se de dolor, es va aixecar i va continuar corrent tota coixa amb el Martini que li anava recuperant el terreny.
Quan només faltaven 100 metres per “casa”, en Martini ja estava a l’alçada de la Lisbeth va aixecar el garrot i... en Mikael Blomkvist va fer-li un placatge a l’estil rugby per darrera que va impedir que el “garrotasso” impactés en la Lisbeth, i va fer que tant en Mikael com en Martini rodolessin per terra.
La Lisbeth, extasiada pel cansament, ja no podia més i també va caure. Així estaven tots 3 a terra a només 40 metres de la pared. En veure-ho, en Mikael, la Lisbeth i el Martini començaren a arrossegar-se per arribar a la refotuda paret, agafant-se els uns als altres (i aprofitant per fotre’s una mica de mà). I quan ja estaven a punt d’arribar a la paret... una noia va travessar corrent fins a la paret i cridà: “un, dos, tres, salvada!”. Era la Harrieta Wagner.

(continuarà...)

2 comentaris:

gréin ha dit...

pues jo no dec ser humanitat! xD

Murphy ha dit...

Ui, pues no has degut entendre res d'aquest article