dimarts, 31 d’agost de 2010

La reina al palau que de tant corrent d'aire va agafar un constipat


En Maikel Blomkvist, després de molt investigar (i és que com li agrada investigar a aquest home) finalment va poder accedir a l’informe psiquiàtric de la Lisbeth Salandre (que estava penjat a internet al “rincondelvago”) i va esbrinar que en Zapa era en realitat un tal Zapatero, un refugiat polític que venia d’Espanya (un país desconegut del sud d’Europa) i que en arribar a Suècia (que encara no ho he dit, però l’accció passa a Suècia) va demanar asil polític i una organització secreta que depenia de l’estat que es deia la Räna, l’havia amagat sota el nom de Prjvbic Zlxkmf (li van posar aquest nom fictici per que era impossible de pronunciar i així segur que no el trobava ningú per que no sabrien preguntar per ell).
Aquest Zapatero (res a veure amb el polític que mana ara a Espanya, això és ficció eh?) va resultar ser realment una mala persona: en la seva estada a Suècia va fer moltes dolenteries (basicament violar i assassinar dones amb la inestimable ajuda del seu fill Mierderman, que havia tingut en un primer matrimoni amb una senyora de Torremolinos) i, per a tindre una tapadera més xuli, es va casar en segones nupcies amb una dona bastant guarrilla amb la que va tenir una filla: La Lisbeth.
Com que aquest senyor era un maltractador i pegava tant a la dona com a la filla (també pegava al gos, però això és una dada sense importància, però serveix per adonar-se de lo mala persona que era en Zapa) la Räna va decidir amagar el tema fent ingressar a la Lisbeth en un psiquiàtric per a que no parlés més del compte (el que no sabien era que aquella noia gairebé tampoc no parlava amb ningú, només s’amagava pels puestos, i tampoc hauria dit res a ningú).
Investigant, investigant, en Maikel va trobar finalment l’adreça d’en Zapa (a las páginas amarillas) i va decidir anar a enfrontar-se amb ell.
Quan va arribar, es va trobar tant a la Lisbeth com al Zapa malferits a terra, tots dos agonitzant, l’una (la Lisbeth) perque li havien fotut d’òsties fins a la extenuació, i en Zapa amb un kuter clavat al cap, per que la Lisbeth, entre òstia i òstia d’en Mierderman s’havia fet la morta un rato, i va aprofitar un instant que en Mierderman anava a pixar per clavar-li un kuter al cap al seu pare. No havia ni rastre d’en Mierderman, aquell gorila (uh uh uh!) havia fugit.
En Maikel va trucar a la policia, als bomberos, a l’ambulància i als de “tu tienda en casa” (per que volia un “ab-flex” d’aquells que et fan uns abodminals de cuadraditos) i ràpidament van traslladar a la Lisbeth i al Zapa a l’hospital.
Quan en Maikel va explicar tota la veritat a la poli al principi no se’l van creure (per que en Zapa havia d’haver matat en Dag Samsonite i en Nils Burman-Flash? Era més llògic que la Lisbeth, una noia boja amb un tatuatge d’en Ronald McDonald a l’esquena ho hagués fet, i a més ara havia tornat a intentar matar al seu pare), així que va decidir que escriuria un altre llibre (era la tercera cosa que més li agradava al Maikel, després de masturbar-se i investigar: escriure llibres) per desentramar aquest entramat (que el desentramador que lo desentrame, buen desentramador será).
Així va decidir juntar tots els seus amigotes rotllo Equipo-A per a que l’ajudessin en la investigació: els companys de redacció de Trienium (i també companys d’una redacció que van fer conjutament a 3r d’EGB) l’Erika Berguerferguen, en Thomas Vistuflatan i la Marta Verguenstrujenwagen, els fantàstics jugadors d’escondite Enric Wanger i Harrieta Wanger, el cap de Milton Playability, Dragon Armanskijijiji, uns quants policies que començaven a estar d’acord amb ell, Jan Laportanskii i Sandrik Rosellirim, i el espantapájaros i el hombre de hojalata.
Tots junts treballant per aclarir tot aquest complot que havia creat la Räna per a ocultar en Zapa i les seves dolenteries.
Només calia aclarir lo més bàsic: per que havien matat a en Dag Samsonite i en Nils Burman-Flash? La solució la van trobar de la manera més estúpida possible: parlant amb un dels morts.
Efectivament, com que volien saber exactament que va passar aquella nit dels assassinats, van demanar un levantamiento de cadàver, i un senyor que traballava a la funerària va aixecar el cadàver d’en Dag Samsonite amb tant mala sort, que li va entrar una rampa al dit petit del peu, i se li va caure a terra. En caure, el cadàver d’en Dag va exclamar: “Au!, òstia, aneu amb cuidado!”. Tots van fet un bot de sorpresa en sentir exclamar-se el mort (tots excepte l’espantapájaros, que no li espantaven ni els pájaros ni els morts que parlaven), però en veure’ls tots blancs de cop pensant-se que estaven davant d’un zombi (i en Dag no era un zombi, ni un extraterrestre com cantava l’Alaska) en Dag rapidament els hi va explicar el que havia passat: com ja sabreu si heu llegit els posts anteriors, en Dag era un especilista en jugar a “l’un, dos, tres, picaparet”, i podia estar-se dies sense moure’s gens per a que no els descobrissin i li toqués parar. Doncs un dia que estava acabant la seva investigació per a la revista Trienium sobre el joc del picaparet, després de descobrir que darrera d’aquell joc innocent, hi havia hagut un tal Zapa que l’havia convertit en un joc macabre matant dones que jugaven amb ell al soldatito inglés (sin mover los pies), i furgant en la investigació, va trobar que aquest senyor havia estat sempre sota el control d’un advocat que treballava per la Räna: en Nils Burman-Flash. Però quan va anar a visitar en Nils per interrogar-lo, se’l va trobar tot despullat jugant obscenament amb un burman flash. Gairebé no va tenir temps de fer res, per que va apareixer un senyor molt gros que es deia Mierderman que venia a matar a en Nils per a que no pogués xivar-se de la existència d’en Zapa. Per sort, en Dag el va veure venir per la finestra amb uns bultxacos i, per disimular, es va despullar, es va posar un burman flash a la orella i va adoptar una de les seves poses estàtiques inamobibles. En Mierderman, va entrar a la casa, va matar a en Nils d’una bufada (és que era molt fort) i no va fer cas d’en Dag (es pensava que devia ser algún joc sexual d’en Nils i no li va donar més importància). Però com que en Dag s’havia posat tant bé al seu paper, no va reaccionar quan va venir la policia ni quan el van posar dins de la funda on foten els morts.
Ja estava tot clar! La Lisbeth era innocent! En Zapa i el seu fill Mierderman eren els culpables de l’assassinat del Nils (i de totes les dones prostitutes que havien jugat amb ells al picaparet).
Però aquí no acabava tot, els de la Räna no podien deixar que es descobrís tot aquest entramat, i van anar a l’hospital, van matar al Zapa per a que no parlés i quan van anar a matar també la Lisbeth... no hi era!! (efectivament, la especialista en jugar a l’escondite s’havia tornat a amagar).
Els de la Räna s’estaven posant molt nerviosos, per què les investigacions de Trienium havien donat en el clau (vull dir que havien encertat la veritat, ningú les va tirar cap a la pared i van donar amb un clau) i quan va sortir publicada la revista amb tota la informació en el número especial d’estiu sota el títol “La Räna ha sortit rana”, allò va provocar un escàndol tant gran a tot Suècia que fins hi tot l’Intereconomia suec va obrir el seu noticiari explicant els fets.
Totes les investigacions de la policia es van encaminar llavors cap al veritable assassí que encara estava suelto: en Mierderman.
Els policies corruptes de la Räna (en Gustavo, la Peggy, l’Epi, el Blas, Supercoco i el Monstruo de las galletas, que aquests eren els pseudónims dels qui estaven darrera de la trama d’en Zapa) van ser detinguts i es va dictar la llibertat per a la Lisbeth Salandre, però... on era la Lisbeth Salandre?
Ara que ja s’havia resolt tot era lliure, però ella seguia amagada. És més, aquest cop va decidir amagar-se en un lloc on mai més ningú no la trobés, el seu amagatall preferit i que mai no havia explicat a ningú: dins de l’armari.
La Lisbeth es va estar 20 dies amagada dins de l’armari de casa seva (mentres en Maikel la buscava per tot arreu com un esperitat), però com que començava a tenir una mica de gana va decidir sortir de l’armari (reconeixent d’aquesta manera metafòrica que li agradaven les dones) i anar a fer-se pan-bimbo amb nocilla. Però quan era a punt d’entrar a la cuina, va sentir un soroll que feia com “pxsiii”... algú estava obrint una cervesa. Va mirar de refiló per la porta, i allí estava el seu enorme germanastre, en Mierderman, prenent-se tranquilament una Estrella. Va esperar pacientment que anés de nou a pixar (en Mierderman bebia molta cervesa i tenia problemes de micció), i va aprofitar el precís moment en que en Mierderman visitava al senyor Roca per posar-li tot de somnifers a dins de la beguda (i es va tornar a amagar, aquest cop dins del rentaplats).
En Mierderman, tornant del wàter, va posar el rentaplats en marxa, i alié als somnífers es va prendre l’Estrella a sant-hilari i va caure com un plom adormit.
La Lisbeth, un cop acabat el procés de rentat i centrifugat, va sortir del rentaplats tota brillant (per que a casa seva utilitzaven Calgon) i va trucar a en Maikel que, alleugit per saber que estava bé, va trucar a la policia que rapidament va acudir a arrestar en Mierderman.
D’aquesta manera, la història acabava d’allò més be per la Lisbeth i en Maikel que, per celebrar-ho, van decidir fer una partida conmemorativa d’escondite a la seu de Trienium.
Aquest cop la pararia en Maikel i, la Lisbeth, abans de en Maikel Blomkvist es donés la volta per començar a comptar a la pared, li va susurrar a la orella: “si ets capaç de trobar-me, et deixaré tocar-me un pit”, i va començar a còrrer a amagar-se mentres en Maikel es posava contra la pared i començava a comptar: un, dos, tres, cuatre, cinc...

I fins aquí la meva versió de la saga Millenium. Ho sé, ha estat una anada de l’olla, però ja ho sabeu... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!