dimarts, 10 d’agost de 2010

Objectes perduts


Ara fa uns dies que no escrivia res al blog per que vaig perdre el meu pendrive (“conduir amb el penis” en anglès) on, a part d’altra informació, hi tenia el document on vaig escrivint els posts (post els he perdut), així que faig una crida (aaaaargh!) per si algú troba el meu pendrive blau (un pitufo conduint amb el penis), que me’l torni.
Com que hi tenia moltes coses (a part dels articles del “podria ser pitjor”) al principi em vaig enfadar una mica amb mi mateix per ser tant despistat, però després vaig pensar: si entro en còlera... on sortiré? Així que ressignació i a tornar a fer tota la feina que hi tenia per allí (si, hi tenia coses de la feina, res de fotografies guarrilles ni quelcom d’interès).
Que curiós que quan un perd una cosa (que no té ni la més remota idea d’on ni quan ho ha perdut) intenta fer el seu recorregut a la inversa quan se n’adona que ho ha perdut, a veure si l’objecte en qüestió es manifesta per art de màgia pel camí.
Jo quan era petit, que ja era un desastre i sempre perdia coses, vaig trobar la solució per trobar els objectes que perdia: llençar un altre objecte al mateix lloc on havia perdut el primer... i així aconseguia 2 objectes perduts. Com que era especialista en perdre caniques (quina moda més mítica la de les caniques...), em passava el dia tirant caniques al lloc on les perdia. Com que era petit (això sempre serveix d’excusa) i una mica tontet també (això encara ara no em serveix d’excusa), no m’adonava que el carrer de casa meva feia baixada. M’imagino tot de caniques baixant carrer avall (que si algún nen vivia al final del carrer deuria estar superfeliç veient com cada dia li arriben 10 o 20 caniques rodolant pel carrer). La fortuna caniquil que vaig perdre!
Però no només perdia caniques, de fet jo perdia de tot. Durant una època em vaig especilitzar en perdre la jaqueta del xandal (ma mare encara m’ho recorda actualment). Devia anar a 4 o 5 jaquetes de xandal per any. Clar, jo tot entretingut em posava a jugar a futbol, com que suava, deixava la jaqueta del xandal al costat de la porteria, i a l’acabar el partit... me’n tornava cap a casa tot fresquet. I a l’arribar a casa, la frase de rigor: “i la jaqueta del xandal?”. Aquí es produia un silenci incòmode, rotllo pausa dramàtica que ma mare entenia ràpidament, ja que el meu silenci volia dir “l’he perdut”, i ella, sense dir-li jo res, em responia: “ja l’has perdut?”. Efectivament, premio per ma mare, hauria d’haver anat a l’un, dos, tres o a algún concurs de la tele de llavors, per que sempre encertava els meus silencis.
Durant els anys vaig anar perdent una mica de tot: llibres de l’escola, l’estoig de classe, cromos, alguna que altra joguina, diners... fins que un dia em vaig perdre jo mateix per el poble on estiuejava, que mira si és inútil un, que quan uns veins em van trobar i em van preguntar si m’havia perdut i on vivia, jo vaig dir-lis que “a casa meva” (bé, no estava dient cap mentida, però crec que els veins necessitaven més dades per identificar-me). Per sort, era tan inútil fins i tot perdent-me, que m’havia perdut a menys de 50 metres de casa, així que em van trobar ràpid. Després em vaig anar fent més gran i ja vaig perdre la vergonya directament.
Més endavant, un expert en perdre coses com jo, em vaig passar molt de temps intentant perdre la virginitat, però això no havia manera de perdre-ho (ves quines coses).
I actualment, ja en el que la gent anomena una edat adulta (que no és lo mateix que una edat adúltera), continuo perdent coses: perdo el temps escrivint en un blog, perdo a la butifarra, perdo les parelles de les meves relacions, perdo alguna que altra feina, perdo la relació amb antics amics per que el temps ens ha portat per camins diferents... això si, per sort, un no perd mai l’optimisme i les ganes de viure, per que, i us ho diu un expert en perdre coses, cada cop que es perd una cosa, el record perdura i no es perd mai, i el fet de “perdre” va intimament lligat al de “guanyar”, i si amb el temps he perdut coses... també he guanyat. He guanyat noves experiències, noves feines, nous amors i nous amics.
I com diuen, lo important no és guanyar o perdre, sinó participar en aquest joc de la vida, no? Així que, si sou dels que també perdeu coses... són coses que passen. De fet... podria ser pitjor!