dilluns, 30 d’agost de 2010

La noia que volia somiar un llumí i un bidó de gasolina, però comptava cabretes i tot i això no s'adormia


Finalment la Harrieta Wagner havia aparegut. Resultava que s’havia amagat tant bé que no sabia trobar-se a ella mateixa, i com que a Musvagatan no s’havia jugat mai més a l’escondite des d’aquell dia de feia ja 35 anys, la Harrieta, un cop es va trobar, havia anat milers de vegades a la pared per salvar-se però no hi va trobar ningú.
Gràcies a la perícia (i a la perilla, per que en Maikel Blomkvist portava perilla) d’en Maikel i la Lisbeth, la Harrieta havia pogut sortir d’aquell cercle virtuós i tornar a la vida real.
Un cop solucionat aquell difícil cas, tant en Maikel com la Lisbeth van tornar a la seva ciutat: Sorenesgätanfuesguen. En Maikel a la revista Trienium i la Lisbeth, que necessitava un canvi d’aires, se’n va anar a Ibiza.
La revista Trienium, que abans de l’afer Wanger no estava passant per un bon moment, es va refer gràcies a l’especial que va publicar en Maikel sobre “Los mejores trucos para jugar al escondite”. Aquest número de la revista va ser un èxit de vendes i la revista Trienium era exposada als kioscos al costat de la Interviu.
En una reunió del consell d’administració (en que es reunien els treballadors de Trienium i es donaven consells els uns als altres) van decidir que no podien deixar passar aquell filó que havien trobat amb aquell article, i es van posar a preparar un nou article sobre el “un, dos, tres, picaparet” (o com jugava jo quan era petit: el soldadito inglés). Per a escriure aquest article, van contractar a en Dag Samsonite (que a part de vindre d’una família molt famosa per fabricar maletes, era mundialment conegut per no haver-la parat mai al picaparet, ja que era capaç d’estar-se hores i hores completament inmòbil sense bellugar ni una pestanya).
Mentrestant, la Lisbeth Salandre, que ja s’havia posat molt morena a Ibiza, va tornar a Sorenesgätanfuesguen per anar a veure el seu advocat, en Nils Burman-Flash. La història que l’unia a en Nils (que es deia com el paio aquell de la sèrie “Els Joves”... ei tius...) venia de molt lluny: en la seva infància la Lisbeth, que com he explicat al post anterior era una especialista en jugar a l’escondite, havia aprés a jugar a aquell joc a la força, ja que el seu pare l’ataconava i ella va aprendre a amagar-se a la força per a que no la peguéssin. Li va agafar tal afició a amagar-se, que ja s’amagava sempre en totes les coses que feia a la seva vida: s’amagava sota el pupitre a classe, s’amagava darrera el carrito al supermercat quan anava de compres, s’amagava dins el labavo quan sortia de marxa... fins i tot s’amagava d’ella mateixa quan es mirava al mirall. Aquella actitud tant amagadissa, juntament amb un petit incident sense importància de que sense voler va calar foc al seu pare quan estava fent la migdiada al seu cotxe amb les finestres obertes per a que passés una mica d’airet, va provocar que tothom es pensés que estava boja i la van internar en un centre psiquiàtric (no sense abans haver de trobar-la, per que s’havia tornat a amagar i no sabien on coi s’havia fotut). Així, en Nils Burman-Flash va ser l’advocat encarregat de controlar tot allò que fes la Lisbeth un bon cop va sortir del manicomi, per a que no cremés a ningú més que fes migdiades als interiors dels cotxes.
Però en Nils no era tan bona persona com semblava (era el típic que les veïnes deien allò de: “pues parecia buena persona, siempre me saludaba cuando venia de violar prostitutas”). Doncs això, en Nils en realitat era un malparit, i havia abusat de la Lisbeth, fent honor al seu cognom, introduïnt-li un Burman-Flash (aquells polos allargats de gel que quan s’acaven xucles el suquillo) per tots els orificis imaginables (i inimaginables) que tenia la Lisbeth.
La Lisbeth, que era una mica guarrilla però només quan ella es deixava, s’havia venjat de les violacions d’en Nils tatuant-li a la panxa: “No le meteré más Burman-Flash por el culo a la gente” quaranta vegades. I des d’aquell dia li anava fent visites de rigor per a que no es xivés a les autoritats i no la tornessin a tancar a un manicomi (on es menjava molt bé, però no li acabava d’agradar el tracte del personal).
Però aquell dia que tornava d’Eivissa (abans ho he posat en castellà per que tenia més glamour) es va trobar a en Nils Burman-Flash mort al seu despatx tot despulladot (i era una imatge horrorosa, per que aquell home despullat perdia molt) juntament amb un altre senyor que tenia un polo enganxat a una orella també despullat (despullat ell i despullat el polo) i que també estava mort. Aquest senyor que algú també havia assassinat es deia Dag Samsonite.
La Lisbeth, esverada en veure tants morts, tant despullats i tants polos, va fugir corrent d’allà, no sense abans deixar-ho tot ben ple d’emprentes digitals (que si ho arriba a fer aposta no n’hauria deixat tantes) i va decidir fer el que millor sabia fer: amagar-se.
A l’altra banda de la ciutat, el periodista Maikel Blomkvist, veient que en Dag feia una setmana que no contestava al telèfon (ni als SMS que li havia enviat) va decidir anar a buscar-lo a casa seva (que ja s’acabava el mes i havien de publicar l’article del picaparet). A l’arribar a casa seva al barri de Nosbafuten, es va trobar una nota a la porta que deia: “estic a casa del Nils Burman-Flash”, així que en Maikel, que era un hàbil investigador, va deduir que estava a casa d’un senyor que es devia dir Nils Burman-Flash. Però quan va arribar allí... oh, sorpresa! En Dag estava mort amb un polo a la orella, al costat d’un altre paio, tots dos despullats i amb el rigor-mortem.
Va decidir trucar a la policia, que van arribar rapidament allí amb tot l’equip del CSI, i en Grishom, després de treure un aparatito que feia llums blaves va dir: “Aquí hi han emprentes digitals, i l’ordinador dictamina... que miente! Vull dir... que son d’una tal Lisbeth Salandre”. En Maikel no s’ho podia creure. La Lisbeth una assessina? No podia ser, una mica guarrilla si, però assassina no. Així que va fer el que més li agradava fer: anar a casa a masturbar-se. Però després va fer el segon que més li agradava fer: investigar.
Les seves investigacions, segons el que en Dag tenia al seu ordinador (un pentium II), van encaminar-lo cap a un senyor que havia jugat al picaparet amb un munt de prostitutes, i totes elles havien aparegut mortes amb un polo de Burman-Flash enganxat al cul. Allò era sospitós... i en els seus documents sempre es recorria al mateix nom: un tal Zapa. Qui era aquell Zapa?
La policia, que no es creia que de cap de les maneres uns assassinats poguessin estar relacionats amb gent que jugava al picaparet, estava convençuda de que l’assassina era la Lisbeth Salandre, i es va donar una ordre de cerca i captura per a trobar-la.
Mentrestant, la Lisbeth, al seu amagatall dalt d’un pi, es va connectar a una xarxa wi-fi amb el seu portàtil (per que ella en sabia molt d’informàtica, fins i tot sabia jugar al buscaminas) i va iniciar la seva propia investigació. Va arribar al mateix nom que en Maikel: en Zapa. Però ella si que sabia qui era en Zapa. Realment aquell senyor no es deia així, el seu nom real era Zapatero, i era... el seu pare!
Com que sabia on vivia, va anar a veure’l per tornar-lo a cremar a lo bonzo, que com que encara havia quedat una mica cru, volia donar-li volta i volta. Però en arribar a casa, enlloc d’obrir-lo en Zapa, li va obrir la porta un senyor molt alt i molt gordo (que feia 2 metres x 2 metres) que responia al nom de Mierderman (responia per que si tu li deies “Mierderman” ell et deia “que?”). En veure-la, en Mierderman la va reconèixer ràpidament, ja que era la seva germanastra, i com que en Mierderman havia sortit al seu pare, li va fotre un jac d’osties a la Lisbeth que la va deixar mig morta.

(continuarà...)

1 comentari:

Miki ha dit...

Si el mundo veu que relaciones la lisbet i el zapatero et faràs d'or