Les festes de Gràcia

Ara que aquests dies torno a rondar ocasionalment per Barcelona, em podré passar a fer una visita per les famoses festes de Gràcia (que fan gràcia de per si, però no s’anomenen així per fer gràcia, sinó per que succeeixen al barri de Gràcia, que és una barri de Barcelona que té gràcia).
Aquestes festes consisteixen, bàsicament, en guarnir els carrers esperant que plogui per a que se’ls hi destrossin totes les coses super-mones que han anat penjant pel carrer per deixar-ho ben decoradet. I si algún any no plou com mana la tradició, llavors apareixen alguns individus borratxos a altes hores de la nit que s’encarreguen de destrossar allò que la pluja no ha pogut fer malbé.
La veritat, i conyes a part, són unes festes molt entranyables, en les que es recupera l’esperit de les “festes al carrer”, com les d’abans (però fetes ara), i on la festa la munten els mateixos veins, que s’encarreguen de fer una programació de lo més variada a cadascún dels carrers: desde clàssics campionats de butifarra, menjades populars (“menjades” de menjar eh? Altres tipus de “menjades” suposo que també es deuen donar, però en la intimitat), concerts varis, manualitats (“manualitats” d’aquelles de tissores i papers eh?) i tot tipus de les més diverses i variopintes (veus? Vario-pintes... manualitats!) activitats.
D’aquesta manera els carrers de Gràcia s’omplen de visitants de la resta de la ciutat i de fóra de Barcelona que s’apunten a la gresca com si fossin del barri (que jo dedueixo que no ho són, per que per aquells carrers no hi ha qui hi passi durant les festes! No pot ser que hi visqui tanta gent a Gràcia!).
Així doncs, des de l’experiència de diferents visites a aquestes festes durant els darrers anys, donaré uns quants consells per si algún lector del meu blog hi vol anar per primer cop:
Cada cop que s’entra a un carrer guarnit s’ha de fer “oooooooh!”, acompanyat d’un “que bonic”, encara que no es tingui ni la més remota idea de que collons vol significar aquella decoració. Que a la entrada posa “l’oceà” i a l’interior només veus ampolles buides d’aigua foradades i penjades d’un fil.
Si un carrer no està guarnit, no cal fer “oooooooh!” (cal anar en compte, que alguns carrers no estàn decorats d’abocador d’escombreries, són escombreries reals).
Si entres a un carrer molt ple de gent, has d’estar preparat a no saber per on sortiràs, t’has de deixar emportar per la marea humana.
Si el teu destí és la barra per anar a prendre algo, compta que trigaràs trenta minuts en aconseguir una cervesa (sempre i quant, la marea humana t’ho permeti).
Quan els carrers són molt plens de gent, sempre es fa una curiosa fila índia pels costats que cal anar seguint per poder sortir d’aquell laberint humà (normalment, aquestes files indies són d’una sola direcció, cal anar en compte en encertar la direcció correcta, encara que sempre hi pot haver algún individu que aparegui en direcció contrària).
Curiosament, aquestes files indies són iniciades per grups d’amics que, durant les festes de Gràcia, son més amics que mai, i s’agafen de les mans per no perdre’s (fa molt de festa major passar pels puestos agafats de les mans). Si no els coneixes no s’aconsella agafar de les mans, tot i que pot ser l’inici d’una gran amistat.
Parlant d’amistat, a les festes de Gràcia pots anar-hi sol, sempre acabaràs fent algún amic. És típic del lloc seure en una cadira que trobes buida miraculosament, i que el senyor que hi ha al costat (normalment amb un grau etílic important) entabli una amena conversa amb tu en la que us acabeu explicant la vida.
També relacionat amb l’amistat es produeix l’efecte: “los amigos de mis amigos son mis amigos”, amb lo que tu surts de festa amb 2 amics teus, que han quedat cadascún d’ells amb 3 amics seus, que han quedat amb una parella amiga seva... i acabeu 40 persones pel carrer (això si, tots en fila i agafats de les mans).
Com més avança la nit, més begut has d’anar (les famílies van desapareixent cap a altes hores de la nit, i t’has d’integrar amb el jovent que passeja amb gots de plàstic plens de cervesa).
Si no tens la possibilitat de arribar a cap barra, sempre podràs comptar amb la inestimable ajuda d’uns senyors que hi han a cada cantonada venent llaunes de cervesa (aquests senyors no són amics de la policia, per que quan apareixen les patrulles de mossos per allí desapareixen de sobte... o és que a lo millor estan jugant a l’escondite... o millor a “polis i a cacos”).
Donat que segurament beuràs molta cervesa (encara que no vulguis, jo crec que la beus per osmosi) s’hi habiliten uns labavos públics (es diuen així, però son unes caixes que fan pudor fotudes al mig del carrer) per a que puguis pixar quan el cos t’ho demani. Però el cos et demanarà pixar al carrer encara que estigui prohibit.
Si un està molt cansat a les festes de Gràcia, seu a terra, seure en cadires són mariconades. I si tens son... et tumbes, que per algo el terra és pla (compte no tumbar-se on abans algú hi ha pixat).
Cada carrer té una programació del que hi faran, però dificilment acabaràs anant a aquell concert que havies previst, ja que et quedaràs en un altre carrer, en un altre concert, d’un grup que ningú sap qui són, però com que vas borratxo trobes que ho fan força bé.
Bé, i podria estar molta estona parlant de les festes de Gràcia, però ja m’estic allargant massa i d’aquí poquet m’escaparé a fer una visita pels carrers abans no plogui i no quedin ornaments als carrers per poder fer “ooooooh!”, a veure si el temps acompanya aquest any. Però si torna a ploure com cada any... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!