La mona

Avui es el “dia de la mona” i, com mana la tradicio, els “padrins” regalen la mona pertinent als seus fillols.
A part de fer el tipic acudit de: “Em fas la mona?” i llavors un es posa a imitar a un mico, aquesta tradicio te una llarga historia especialment a Catalunya.
La mona de Pasqua (a partir d’ara li direm unicament “la mona” pero dic que es de Pasqua per a no confondre amb els animalons avantpassats de l’home que es pengen dels arbres i s’oloren el cul... es veu que no em progressat gaire) es un dolç esponjos (com el Bob Esponja, que vive en una piña en el fondo del mar) que sol acompanyar-se de xocolata (i d’unes palmeres que sempre s’acaben utilitzant per fer pessigolles a la resta de gent que esta dinant, i uns “pollitos” grocs ben curiosos que aquell dia envaeixen les mones de tot el mon). Darrerament es posen tambe ninotajos ben variats, desde pitufos, a superherois, princeses (per les nenes o pels nois poc masculins), jugadors de futbol o tot allo que un pugui arribar a imaginar (fins i tot s’ha arribat a veure un vibrador en una mona).
El nom es creu que prove de “munus” que significa “regal” en grec (a que no ho sabieu aixo? Doncs jo tampoc, pero ho he trobat a la Wikipedia), tot i que alguns estudiosos (gent molt llesta, no qualsevol que estudia pels examens) afirmen (fent que si amb el cap) que el seu origen pot provenir del terme arab “munna” que significa “provisio de la boca” (pero llavors un bocata de fuet tambe seria una “munna”).
Abans les mones eren generalment rodones (ara la majoria tambe, si no se t’ha caigut abans) amb uns ous durs a sobre. Amb el temps aquests ous durs es van tornar de xocolata (per que un ou dur al damunt d’un pastis no pegava ni amb cola) i darrerament els ous s’estan sustituint per les mes variades formes de xocolata, convertint-se els aparadors de les pastisseries en autentics museus de l’art xocolatil.
La tradicio era que es posessin tants ous a la mona com anys tenia el nen al que se li donava (pero n’estaven fins als ous de posar tants ous i ara ja no ho fem). El “tope” d’ous que es posaven era 12, per que es feia la mona fins que el noi complia els 12 anys (que es l’edat en que feien la primera comunio, i un cop “comuniat”, et quedaves sense mona, sense ous i sense pollitos grocs).
En alguns indrets es celebra el dia de la mona reunint-se les families i en d’altres reunint-se un grup d’amics i anant a algun indret a menjar-se la mona plegats (si hi pot haver una mica de camp per correr i aprofitar el bon temps millor). Jo soc d’aquesta segona tradicio, la d'anar amb els amigotes (quan es possible) a fer una bona comilona tots plegats.
Aixi doncs, si avui heu anat a menjar la mona por ahi, espero que tingueu una bona digestio. I sino... son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!