L'amistat

Avui em toca fer un article una mica mes serios del que es habitual, i es que un bon amic meu esta passant per un moment dificil i, tot i que tant jo com les meves amistats ens ho acostumem a prendre tot en conya, hi ha dies en que es una mica mes dificil que d’altres fer conya de qualsevol assumpte, i avui es un d’aquells dies.
Sembla que darrerament anem alternant amb les meves amistats moments de felicitat (naixements de nous membres que van engrandint la nostra petita-gran familia, amics mediatics que escriuen llibres, aniversaris i trobades diverses) amb moments durs (malatia d’un fill, preocupacions varies i l’estat de salud complicat d’algun dels nostres pares). Avui es un d’aquests dies durs donat que el pare d’un molt bon amic esta en una situacio molt critica, i com que (els que ja em coneixeu ja ho sabeu) no soc una persona que acostuma a exterioritzar massa els seus sentiments, he pensat dedicar un article del blog a aquest amic en particular (i fer-lo extensiu a tota la resta d’aquests amics que feu que, cada dia, sigui una mica mes facil viure amb un somriure a la boca).
Com que el blog ha fugit sempre dels personalismes (tot i que molts sabeu qui soc, sempre el blog s’escriu des de l’anonimat) i no es fa referencia a noms concrets, aquest article tambe sera aixi, pero la majoria ja sabreu de qui estem parlant.
I per a que tampoc aixo es converteix en un article llacrimogen (m’agrada viure sempre les coses des de l’optimisme i intentant no perdre, tot i que en algun moment sera inevitable, l’estil habitual d’aquest blog) parlare de l’amistat en general i en majuscules: L’AMISTAT.
Per situar-nos, la paraula “amistat” ve del llati “amicus”, que possiblement va derivar de “amore” (estimar). Evidentment, no podia ser d’una altra manera, ja que jo no se identificar un amor mes gran que el que transmet un bon amic. Amb els amics no ens fotrem morreos (a no ser que anem molt borratxos) ni arribarem a tindre sexe (a no ser que anem molt molt borratxos), pero no cal dir un “t’estimo” per saber que ens estimem tant (o mes) que amb aquella persona a la que anomenem parella. De fet, els amics (almenys els meus amics), mai no demanen res a canvi de donar la seva amistat, i passi el que passi, per molt temps o distancia que ens separi, l’amic (i l’amor de l’amic) no decreix ni una miqueta. Ja sabien be el que es feien els llatins buscant l’origen etimologic de la paraula.
Encara que tambe es diu que podria vindre del grec (a: sense i ego: jo). Tampoc anirien errats, ja que llavors amic significaria “sense el meu jo”, amb la qual cosa considerariem a un amic com un altre jo, i es que realment sense els nostres “altres jos” tampoc podriem viure.
Diuen que el gos es el millor amic de l’home i, aquest cop, jo discrepo. Tot i que alguns amics de vegades son una mica gossos, el millor amic de l’home es un altre amic, i n’hi poden haver de molts tipus: amics inseparables, amics a distancia, amics casuals, amics amb “derecho a roce”, amics d’amics... i els que jo anomenare “amics-amics”. I a aquests (i a un especialment que te nom de personatge de Disney) es a qui va dedicat aquest article, per que els “amics-amics” son molt mes que amics, son “familia”, son part d’un mateix, i quan ells riuen jo tambe ric, pero si ells pateixen... es impossible no patir tambe amb ells.
Cadascu viu l’amistat de formes molt diverses, i la veritat es que jo amb els meus amics tenim una manera de mostrar-nos afecte bastant particular. Pero com sempre diem: “ja ens coneixem”. No som massa de trucar, ni de veure’ns cada dia, pero no dubtem ni un sol moment en que ens tenim al costat i, per si algun dels meus amics ho ha arribat a dubtar algun cop: “si, ja em coneixeu, pero em teniu al costat”. I suposo que es molt facil dir que les dificultats serveixen per ser mes forts, i que hem de tirar endavant (per que tirar enrera es cosa de crancs, no de persones), pero no ens en queda una altra en aquesta vida que tirar endavat, seguir lluitant, treure energies d’alla on puguem, que la vida son dos dies (i un gairebe ens el passarem dormint).
Aixi que tampoc vull allargar-me, que no volia tampoc posar-me serios en exces (i crec que no ho estic aconseguint). Nomes dir-vos: amics, si, a vosaltres, als meus “amics-amics”, que us estimo, que anims i força per enfrontar aquests obstacles que ens anem trobant en el dia a dia, que compto amb vosaltres i se que compteu amb mi per continuar creixent plegats. I a tu en particular, amic que de vegades no t’entenc quan parles, amic que sempre hi ets, AMIC en majuscules, que no estas sol, que soc aqui pel que necessitis i que tambe t’estimo (sense mariconades, pero amb mariconades tambe).
I quant ens tornem a veure, ja saps que et somriure, per que el somriure es el nostre dialeg, i la rialla la nostra força, pero si per un dia hem de plorar... son coses que passen. De fet... nomes podria ser pitjor si no tinguessim amics.