Visc...a Lleida

Darrerament estic fent uns articles una mica mes personals, suposo que tants canvis en la meva vida necessito reflexar-los d’alguna manera o altra en algun lloc, i aquest blog n’esta sent el dagnificat.
Avui parlare de la ciutat on vaig neixer, on vaig creixer i que en definitiva, no ha deixat mai de ser la meva ciutat (i que ara ho tornara a ser de totes totes): Lleida.
Per fi, quan em preguntin “on vius”? Podre tornar a dir “visc a Lleida”, una ciutat...
On vivim sempre dins d’un nuvol al que la gent li diu boira.
On un castell corona la ciutat vigilant que tot estigui en ordre, fent-nos sentir a tots princeps i princeses, i en els nostres contes no tenim drac, tenim “lo marraco”.
On tenim dos guerrers que ens vigilen qui creua el pont.
On per posar els noms dels ponts no ens trenquem el cap: si el pont es vell li diem “pont vell”, si es una mica mes nou “pont nou”, i si enlloc d’un pont es una passarel•la... pues “la passarel•la”.
On vivim el clima com deu mana, sense mariconades, si ha de fer fred fot una fred que pela, i si ha de fer calor, et derreteixes al sol.
On pots anar caminant a qualsevol lloc, pero com que som com som, tambe agafem el cotxe.
On passejar pel carrer major no es nomes anar de botigues, sino que es una acte social en el que et vas trobant amics i coneguts.
On per molt que ens canviïn els noms dels supermercats, sempre comprarem al Pryca i al Simago.
On per anar al teatre anem a un lloc on per a l’altra gent es mata el bestiar (l’escorxador) o es ven peix (la llotja).
On no tenim ajuntament ni alcalde, tenim Paeria i paer en cap.
On tenim els nostres propis “San Fermins”, pero enlloc de amb toros amb caragols i on menjar caragols es molt mes que un apat, es una festa i un aplec.
On les festes majors son festes reals dels lleidatans que envaeixen els carres per viure la festa amb els seus amics.
On la millor fira que tenim es agraria, per que som gent que venim del camp.
On no ens limitem a menjar fruita, ens mengem la NOSTRA fruita.
On la gent no queda a qualsevol lloc, sempre tenim llocs comuns de trobada amb noms propis: “el tractor dels campos”, “indivilimandonio” o “lo pedrusco de Ricardo Vinyes”.
On si ens arriben visitants per aire, l’aeroport el fotem a Alguaire, per que per tothom es sabut a Lleida que “aire que ve d’Alguaire”, i si ens arriben en un tren amb nom d’ocell, a la estació li diran Lleida-Pirineus, pero naltres sempre anirem buscar-los a “renfe”.
On som i ens sentim catalans, pero utilitzem el nostre dialecte i em creat el nostre propi diccionari (veure article anterior, si en tens ganes, sino no cal que el vegis).
On tenim paraules que nomes entenem nosaltres.
On la “e” es molt mes que una vocal, i lo “lo” es l’article mes facil d’usar.
On el Segre es molt mes que un riu, es la nostra platja on prendre el sol, el camp on fer la mona o l’estadi on practicar esports.
On enlloc de catedrals, tenim “seus”, i com que som mes xulos que un ocho (un ocho es xulo?) en tenim 2, una de nova i una de vella.
On no ens cal mar, que per banyar-nos tenim les basses.
On sense ser Paris, tambe tenim camps elisis, pero nosaltres lis diem “los campos”.
On sense ser Barcelona, tambe tenim un camp nou, pero nosaltres li diem “Camp d’Esports”.
On no tenim torre Agbar, pero anem sovint a la torre o al bar.
On no tenim Sagrada Familia, pero la familia es sagrada.
En definitiva, un lloc on val la pena viure.
Ara si que, de nou, visc a Lleida... i visca Lleida!