¡No hija, no!

Farem una petita pausa en els articles dedicats a Lost per dedicar un article a un actor no massa reconegut que s'ha mort avui, i que va marcar grans moments de la meva infancia al programa “Un, dos, tres”, amb aquells monolegs interminables en que no s’entenia res del que deia i que acabava dient-li “¡no hija, no!” o “...y esto no se hace!” a la mitica presentadora del programa Mayra Gomez-Kemp. Estic parlant evidentment de Antonio Ozores.
De fet, la seva nissaga familiar d’actors i gent relacionada amb el cinema es espectacular: fill dels actors Mariano Ozores i Luisa Puchol, pare de l’actriu Emma Ozores, germa de l’actor Jose Luis Ozores i del director i guionista Mariano Ozores, i tiet de la actriu Adriana Ozores (a mes de casarse amb l’actriu Elisa Montes i de ser cunyat de Emma Penella i Terele Pavez). Si a aquells tres que deien que havia armes de destruccio massiva a l’Irak se’ls va anomenar en seu temps el “trio de las Azores”, aqui estariem davant del “Clan de los Ozores”.
La qualitat d’algunes de les seves pelicules podria ser mes que discutible, pero segur que tots hem rigut algun que altre cop amb alguna pelicula o actuacio seva. Nomes cal repassar els titols d’alguns dels seus films mes coneguts: El equipo Aahhgg (1989), Hacienda somos casi todos (1988), Cuatro mujeres y un lio (1985), ¡Que tia la CIA! (1985), Al este del oeste (1984), La Lola nos lleva al huerto (1984), Agitese antes de usarla (1983), Los caraduros (1983), Cuando Almanzor perdio el tambor (1983), ¡Que vienen los socialistas! (1982), El erotico enmascarado (1980), El liguero magico (1980), Yo hice a Roque III (1980), Eva, limpia como los chorros del oro (1977) Tres suecas para tres Rodriguez (1975), Tio, ¿de verdad vienen de Paris? (1975), El reprimido (1974), Dormir y ligar: todo es empezar (1974), Si Fulano fuese Menguano (1971), El apartamento de la tentacion (1971), El turismo es un gran invento (1968), Manolo, guardia urbano (1956) o la mitica Los bingueros (1978) entre d’altres.
Ara es trobara amb Jose Luis Lopez Vazquez (a qui tambe li vam dedicar un article ja fa temps) i podran perseguir sueques pel cel (sempre i quant Angel Cristo els hi ho permeti).
Pero que no montin massa jaleo, que per alli estan el meu avi i el Fidel jugant als escacs i necessiten concentracio.
I com deia l’Ozores (llegir rapid, sense vocalitzar i embarbuçant-se pel mig): estearticulodelblogparecequemelohandedicadoami... vamos hombre!... ¿soncosasquepasandehechopodriaserpeor?... ¡no hija, no!