Adeu Barcelona

Ja ha arribat l’hora. Si fa pocs dies feia un article sobre el meu retorn a Lleida, aquest cap de setmana he despedit definitivament la ciutat de Barcelona (despedit en el sentit de viure-hi a no ser que hi hagi algun canvi en la meva vida que m’hi torni a dur, ja que espero anar tornan-t’hi esporadicament a fer-hi visites puntuals).
Ha estat una ciutat que m’ha acollit com si hi hagues nascut i on he passat uns anys on hi he viscut una mica de tot, moments bons i moments dolents, on he rigut i he plorat, on m’he il•lusionat i desil•lusionat, on he treballat i m’he aturat, pero aturar-se no porta enlloc i sempre has de continuar moven-te per seguir endavant.
A Barcelona vaig viure la meva primera relacio seriosa i tambe la darrera, alli m’he enamorat i m’he desamorat, pero per sobre de tot, crec que puc dir que a Barcelona he crescut i m’he fet gran.
Si, ja ho se, aquest article torna a ser una mica serio, pero el sentit de l’humor no te per que estar renyit amb petits moments de melancolia (com cantava en Camilo Sesto... fill de Camilo Quinto).
Aixi, en aquest article, hi reflectire alguns records de la ciutat i de la gent que m’ha acompanyat en les vivencies que hi he tingut (i que segurament nomes entendran els que les hagin viscut amb mi).
I es que molta gent diu que Barcelona es agobiant, que per anar a treballar (i per tornar de la feina) perds gairebe una hora nomes en desplaçar-te, que hi ha molta pol•lucio i que les grans ciutats agobien, pero jo d’aquesta ciutat em quedo amb la gent que m’ha fet sentir com a la meva propia ciutat, i amb el barri, el barri de Sants, que per a mi ha estat una petita versio de Lleida.
Aquelles festes del barri amb els concerts de Los de Siempre al carrer de la gent de la Casa Gran. Aquelles sessions de futbol primer a la sala de maquines (amb aquella cambrera d’Alcarras) i despres al Ros-Lluis (amb aquells entrepans de fuet). I aquell gol d’Iniesta (amb aquell senyor pujat al damunt de la maquina tragaperres celebrant-lo). Aquella despedida de solters amb un amic meu enmanillat al bar de davant de casa, aquells veins-amics intentant fer entrar un sofa per un balco, aquell vei-llogater tant entranyable, aquells sopars de caragols com si fossim a Lleida al Niu (que sempre tornavem amb unes copetes de mes) i aquells sopars a la terrassa de casa meva.
I aixo que la meva vida a Barcelona no va començar al barri de Sants. De fet, molt abans de vindre a viure a aquesta gran ciutat (gran per tamany i gran per sentiment), ja vaig poder viure moments inoblidables molt a prop de La Sagrada Familia, pero alguns anys despres, per començar a viure-hi, em vam acollir a casa meva dos molts bons amics al Paralel (no podia ser menys, si havia de començar a viure a Barcelona, ho havia de fer al carrer on, historicament, hi han hagut els teatres de la ciutat).
Al Paralel hi vaig estar nomes un any, pero... quin any! I quants hamsters vam arribar a acumular en aquell pis! (vam comprar dos hamsters pensant que tots dos eren femelles... pero qui mirava el sexe dels hamsters no els devia inspeccionar correctament, per que de sobte teniem 22 hamsters convivint en la mateixa gavia!). Aixo si, els menus del pis de Paralel no eren gaire variats (podies escollir entre pizza, Kentucky o xino).
I despres... cap a Tenor Masini! (personatge del que ja se li ha dedicat un article en aquest blog). Quins grans els moments viscuts en aquell pis! I que grans els companys de pis que hi he tingut. En aquest pis uns amics meus vam començar la seva vida matrimonial, i ens van donar el “relleu” del seu nidet d’amor al mudar-se ells a un altre pis al augmentar la seva familia.
A Barcelona hi he fet de tot, des de les coses mes habituals que fa qualsevol ser huma, fins a treballar en les feines mes diverses que un es pugui arribar a imaginar (vendre ordinadors a la Generalitat de Catalunya, descobrir que existeix una revista que es diu “El mundo del Caballo” i que no te res a veure amb drogues, treballar prenent Red Bulls per tots els bars, pubs i discoteques que un es pugui arribar a imaginar, fer visites per botigues de telefonia ensenyant als venedors nous mobils o nous productes, o anar a sopar “de gratis” fent de “client invisible” a diferents bars de la ciutat).
Pero, com he dit abans, si d’alguna cosa m’he de quedar de Barcelona, em quedo amb la seva gent. Amb aquells companys de l’editorial que em vau acollir en els vostres esmorçars i que no us oblidare mai, amb aquells veins com el Cristian, que sense gairebe sense coneixer-lo, ens saludavem com si fossim amics intims de tota la vida, o amb aquelles persones que han format i formaran sempre part de la meva vida, aquelles que he estimat i que, d’una manera o altra, continuare estimant sempre.
A Barcelona he anat al teatre, al cinema, a visitar els llocs emblematics de la ciutat, al bingo, a les festes de Gracia, a la Barceloneta, a Luz de Gas, a la platja nudista i a tots els llocs de la ciutat que un es pugui arribar a imaginar. He menjat a la mes gran diversitat de restaurants: a un mexica, a un frankfurt-guarro, a un mexica, a un etiop, a un mexica, a un libanes, a un mexica, a un bar de tapes, a un mexica, a un restaurant de luxe... pero en definitiva a Barcelona m’ho he passat BE.
Aixi que, amics barcelonins, moltes gracies per tot, moltes gracies per fer d’aquell paio lleidata un mes de la vostra colla, i gracies per aconseguir que jo, un paio mes raro, raro, raro que el Papuchi es sentis com un barceloni mes.
Barcelona sera per sempre la meva segona ciutat (i la meva tercera Tremp, a veure si algun dia li dedico algun article), aixi que, tot i ser lleidata, tambe he de reconeixer que ja tinc alguna cosa de barceloni. Aixi que, quan torni per la ciutat comtal, ja vindre a fer-vos una visita. Encara que, ja em coneixeu, potser al final vinc i tampoc us truco, i es que jo soc aixi. Pero si no us aviso, no es que me n’oblidi de vosaltres, simplement son coses que passen. De fet... podria ser pitjor!